Fires i Festes de la Santa Creu, que és el meu cognom, i per això hi anàvem uns quants cargolins el mateix dissabte travessant un xàfec intens que regava l'autopista des de la sortida d'Esplugues a l'entrada al Gironès. Com que havíem anat massa bé, algú (el Txus?) es va passar la sortida de Figueres i vem fer una ruta turística per les cases de barrets de la Jonquera i rodalia. I, a la fi, vem arribar a la capital de l'Alt Empordà, on la concentració de guillats per la tramuntana deu ser força elevada.
Bella tarda havíem viscut a Esplugues a la Festa Republicana d'ERC d'Esplugues, amb parlaments de l'Ester Capella i d'en Jordi Figueras per anar fressant el camí figuerenc. En Casellas ens va adelitar amb cuina musical catalana i amb dues versions dels Segadors, la més coneguda del romanço cantat no sé si per l'Arnella o per qui, i la versió eròtica més antiga, anterior a l'ús polític durant la Guerra dels Segadors. Havíem anat amanint també la vetllada amb vi penedesenc, que com deia en Francesc Pujols de la força del segar en neix la tendror del pa i de la tendror del collir en neix la força del vi.
Deia també Pujols que els castells són «la representació de l'escala de la vida, pujant de peus els uns damunt dels altres per fer castells, torres i pilars humans al so de l'espinguet de la gralla. No es pot somiar una imatge més plàstica ni més respiratòria de l'escala ontobiològica de la Hiparxiologia o ciència universal catalana, que la que ofrenen els Xiquets de Valls. Allí hi ha carnalment representades les relacions entre l'esperit la matèria descobertes per la ciència nostrada. Els Xiquets de Valls són l'escala de la vida tan viva com la de la realitat. Els del peu, que, amagats entre la multitud que contempla els castells, aguanten tot l'edifici dels castellers, agafant-se els uns als altres,
formant una massa compacta que serveix de fonament al castell, a la torre o al pilar, són evidentment els representants del món vegetal posat al peu de l'escala de la vida que ens aguanta i ens nodreix a tots i que, com diem, és l'esperit absolutament fusionat amb la matèria. En els segons, aquests homes que nosaltres en l'article de Las Noticias
dedicat als Xiquets de Valls, anomenem cariàtides palpitants, hi veiem el graó dels protozoaris, que és allí on l'esperit dóna els primers senyals de separació de la matèria. En els terços no cal dir que hi veiem el graó animal, on la separació ja és major. En els quarts, tampoc cal dir que hi veiem el graó humà, on en aquesta vida l'esperit dóna
les manifestacions més altes de separació espiritual que podem conèixer, i finalment, tampoc cal dir que, en l'Enxaneta, que és el que fa l'aleta, assenyalant que el castell, la torra o el pilar ja són fets, hi veiem l'àngel o esperit pur, completament separat de la matèria».
Si a algú li interessa el text complet, és aquí: http://ddd.uab.cat/pub/mirador/mirador_a1936m4n374.pdf
I mentrestant, ens llevàvem d'hora el diumenge amb una ressaca considerable i anàvem xino-xano cap a l'escorxador per després pujar cap a l'Ajuntament a fer els castells. Ens fotíem en un forn de pa a fer l'esmorzar o la cervesa i com que el nostre autocar arribava amb retard --deien que hauríem d'haver començat a les 11.30 h; els nostres castellers entraven a plaça cap a les 12.05 h, que vaig mirar-ho...-- jo em passava per un altre bar a assaborir la força del suc d'ordi fermentat.
Aquest és l'àngel que coronava el pilar caminant:
El dia era radiant, el blau pur típic empordanès, l'ambient era agradable i primaveral abans que arribi la calor insofrible de l'estiu mediterrani, i així, després que caminés per plaça el nostre pilar, ens podíem posar a fer pinya al so de l'espinguet de la gralla, massa compacta representant del món vegetal al peu de l'escala de la vida.
Començàvem amb el 3de7 amb agulla, un castell que encara no havíem provat aquest any i que, com de costum, vem fer amb la punta de la fava, malgrat que els assajos no havien acabat d'anar del tot bé, si més no de pinya, però bé, tant és: ara que ja el tenim, ja podem deixar de fer-lo aquest any, que és una construcció no gaire agraïda ni massa estètica.
En segona i tercera ronda plantàvem 3 i 4 de 7, castells bàsics de set sense gaires coses a destacar fora que sembla que el Jordi Adalid es va estrenar d'agulla a plaça. A banda de les remors habituals, d'un terç --que és una bístia de prat, segons Pujols-- amb un peu un milímetre fora de lloc, o un quart --que són ja persones pròpiament dites-- un pèl obert o tancat, res més a destacar per part meva, que vaig viure els castells amb una indiferència bastant important. Acabàvem amb un pilar de 5 sense més històries, en què la Mar quedava molt estètica; segons Pujols segons Milà i Fontanals, la bellesa és l'harmonia vivent, i sembla que els «xiquets de Valls» també s'ajusten força a aquesta definició, per tot allò de l'equilibri entre la força i el seny i el valor, tot plegat molt catalanesc.
Els companys de Figueres ens convidaven a dinar al tradicional aparcament del Mercadona. Menjàvem la tradicional botifarra amb seques. I si el dia abans, a la tarda, havia vist en Figueras jugant a la botifarra i perdent contra una parella de lleidatans despietats, unes vint-i-quatre hores més tard a Figueres ens les cruspíem sense gaires romanços --ni de segadors ni de res per l'estil-- ben regat amb la força del garnatxa puixant. I visca En Jaume I.
...veuran que tots els que ara som homes, el més probable i lògic és que
abans vam ésser vegetals, protozoaris i animals, tal com després serem
àngels o enxanetes del cel, que quan farem l'aleta no serà com ara per
tocar-lo amb la mà des de la terra, sinó per nedar-hi com el peix a
l'aigua. Pensin finalment que els homes no sols ens podem comparar a les
plantes i a les bèsties, sinó que, quan dormim com una soca, retornem a
l'estat vegetal com ho diu la mateixa paraula.
A l'autocar vaig dormir com una soca i, a la Closca, vaig decidir que ja en tenia prou i vaig anar a dormir a casa fins a les vuit d'avui, no sé quantes hores seguides. M'he llevat amb pudor de vi vessat i amb el mòbil que no troba connexió telefònica. Un altre cap de setmana bastant bèstia en què és força habitual això de passar de l'estat vegetal a les sublimitats angèliques per acabar novament com una ameba èbria. I així, de Martorell estant, pàtria d'en Francesc Pujols, per a qui el Pont del Diable era l'entrada al Penedès històric i que també tenia vinyes a la Torre de les Hores, que ara és seu de la seva Fundació i que es troba al carrer del Mur, plego aquesta crònica i tal dia farà un any i qui dia passa any empeny.
Leave a comment