octobre 2013 Archives

I aquesta setmana eren festes de Sant Just, que enguany me les he passat pel folre dels collons, perquè, no sé, Sant Just al final cansa, amb tants calés i tot tan endreçadet i amb tanta muntanya que no saben ni si són poble o ciutat, i res, que dissabte vaig anar al Festival Arrela't que organitza l'Espluga Viva, que va estar molt bé, i cap a un quart de dues de la matinada, quan pensava si pujar-hi o no, finalment em vaig quedar a casa. Doncs de puta mare, oi?

En tot cas, divendres havíem assajat a Can Ginestar, i després també de passar per casa un moment vaig anar a la Vagoneta a veure el pa que s'hi donava. Em van explicar per què havíem de fer el 4de8 fantasma a Sants, thanks for the info, i vem comentar una mica l'assaig, en què havíem fet el primer folre, que va aguantar força bé amb terços col·locats fins que es va enfonsar per la banda oposada a la meva: jo estava de lateral del folre. L'assaig obert es va improvisar com a assaig porta un amic amb pernil sortejat, coses de no preparar una campanya amb una mica de previsió. Però res.

De manera que em vaig despertar diumenge, vaig agafar la bici i després de passar per la fruiteria d'Isidre Martí vaig volar cap a Can Ginestar, que era el dia que fan allò de Sant Just al carrer, amb tot de paradetes i entitats i coses per l'estil, força de poble pels carrerons que s'enfilen fins a l'església i tota la pesca. Vaig arribar-hi amb el temps just però prou bé, vaig lligar la bici, em vaig enfaixar i vaig esperar que fos l'hora de començar; érem primers i sortíem de 4de8.

I res, que n'haig de dir, d'això, ara? Després de tanta collonada, m'he quedat exhaust i ja no sé què més dir. La cosa és que va pujar prou bé el 4, amb alguns desarranjaments típics i tota la pesca. Per alguna raó que ara desconec, si no vaig errat la canalla va fer tirar avall amb dosos col·locats i l'acotxadora ja per quints. En repetició hi tornàvem; pujava molt fort, amb alguna petita remenadissa, molt bé de mides i força tranquil, potser com sempre una mica lent; l'acotxadora va col·locar-se i l'enxaneta va fer la primera passa però per alguna raó estranya no va acabar de travessar el pom de dalt i, per tant, sense haver-se encavallat damunt l'aixecador, va baixar per on havia vingut i el castell va tornar a quedar en intent desmuntat, quan era evident que el teníem... a una sola passa. La baixada vem haver-la de treballar força.

Al vídeo de la Diada es veu prou bé tot això:

Avui llegia al fòrum de la pinya.cat que si la canalla no es creu un castell ja el pots tenir de puta mare que és evident que aquell castell no el tens. Desconec què collons passa allà dalt, unes coses que ens han acostumat a succeir moltes vegades sobretot en la puta torre maleïda, i com que no en tinc ni idea i la tècnica castellera no és exactament el meu àmbit, ho deixo estar, no sense repetir que em cago en déu i sa puta mare.

D'aquesta manera passàvem ronda que, a diferència del que acostuma a passar darrerament, no vem recuperar en un quart torn fantasma. En segona ronda descarregàvem un 3de7 aixecat per sota que suposo que pels nervis de tot plegat i perquè havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància i la dispersió etc., va sortir com una mena de nyap. Als assajos hi faig de tot (no sol haver-hi una setmana que no provi una posició diferent), tot i que a plaça m'he quedat instal·lat de segon aixecador per no sé quin rengle (diria que era la buida ahir); sempre deixo passar l'Ayose davant meu per estar més tranquil al tercer cordó.

En tercera ronda era l'hora de la puta truita de ceps, que va ser un altre nyap castastròfic, amb el meu baix (feia d'agulla al malaurat «tres») xisclant com un Pig Destroyer i tot en general una remor de rondineigs i algun esgarip i tot allò que se'n pot dir d'aquella baluerna informe i infame.

Sortíem amb només dos castells descarregats i amb dos intents desmuntats de carro gros. Per seguir amb les raons binàries, descarregàvem dos pilars de cinc simultanis, amb la Marta que ja no fa tants gestos teatrals i tal i tal.

En fi, després de l'intent desmuntat de torre de Caldes, després de l'intent fantasma de quatre de vuit a Sants i després dels dos intents desmuntats d'ahir a Sant Just, no es pot pas negar que tenim la mà trencada en això de desmuntar estructures, grans especialistes en coitus interruptus, cagadubtes originals i sense parangó conegut. L'any passat vem provar dos 4de8, un dels quals va fer llenya i l'altre el vem descarregar; enguany ja portem quatre intents: tres desmuntats i un descarregat. Pel que fa a la torre, són 11 intents totals, 3 carregades i tota la resta un munt de merda. Ja només ens resta una actuació per cloure una temporada que ha sigut bona però no molt bona, en què hem fet un altre 4de8, hem recuperat el 3de7s i hem tornat amb possibilitats amb el 2de7. Però com deia l'altre dia tot avança molt a poc a poc, uns se'n cansen i d'altres amb recança se'ns en van i jo, personalment, me n'atipo.

Com se sol dir, en podria dir moltes altres coses, de la diada, però val més que no desbarri més. En acabat, amb uns quants tiquets per birra, ens en fotíem unes quantes fora de Can Ginestar i després passava per casa per escriure la nota de premsa, que es pot llegir al nostre web. Dinava a casa i passava per la Closca quan ja tot anava més tranquil, després de prendre l'aire delitós dels parcs d'Esplugues. I a les nou estava com una puta cuba.

I ahir va ser la Diada d'Aniversari de Sants, el primer com que hi anem, que jo sàpiga. Els Borinots són els nostres padrins i blababla i era un honort que ens hi convidessin perquè l'actuació era molt maca amb uns amfitrions que volien fer la millor actuació de la seva història, diria, i els Minyons de Terrassa a una setmana de Girona, on voldrien fer moltes coses però ja veurem què fan.

Jo hi arribava amb la bici havent dormit menys de quatre hores després d'una passejada per Sant Just i una nit més llarga a casa, noces del Cel i l'Infern i el món trontolladís que de moment no es veu amb l'esma d'acabar-se d'enfonsar. I a Bonet i Muixí, en un racó de la plaça més avall, una alenada de botifarres al foc ens omplia els pulmons; seguint la flaire ens en van servir una de ben bona. Amb el pap més ple, va ser l'hora de veure si començava d'una vegada la Diada, en què no sabíem encara què havíem de fotre, després d'uns assajos estranys i tot plegat una mica desmotivat.

Havíem entrat a plaça amb un pilar de 4, que en comparació amb el de Borinots i Minyons va anar a càmera lenta, a pas de cargol, i encara amb cara d'estar patint. En fi, vem sortir de 5de7, que va semblar que anava bé però que de cop i volta va resultar que es desmuntava. Segons em van dir, una acotxadora va tenir por i va tirar avall. Sembla que la maledicció de la torre es torna a reproduir amb gaubança infinita.

Segons sembla, les rondes eren «a la tarragonina», ço és, amb una ronda de repetició final. O sigui que vem esperar que Minyons fes la seva i que Borinots, que havia fet llenya en un intent de 4de9f, tirés el 5de8 o el 4de8a, no ho recordo, per tornar-hi nosaltres. El segon 5de7 sembla que va anar si fa no fa igual de bé que el primer, desconec si amb cap canvi, i alabat sia Jaume Barri.

En tercera ronda era l'hora del «Quatre Fantasma»™. Sobre aquest castell, en fi, no sé què dir. A la colla hi havia opinions per a tots els gustos. Els assajos no havien anat gaire bé sobretot per manca de pinya; els troncs estaven prou bé malgrat altres qüestions criticables que jo, com que sóc de pinya, no detecto gaire. Jo pensava que no provaríem el 4de8, però sabent la història de l'altre Quatre Fantasma™ de Santa Magdalena, que no es va arribar a materialitzar, i havent escoltat les argumentacions del cap de colla sobre aquell cas, pensava que realment hi havia algunes possibilitats de fer una Prova a Plaça™, com finalment vam fer.

Sobre el tema de tirar un castell poc assajat o amb una pinya flonja que balla com un flam, sóc partidari en alguns moments molt concrets de fer el que vem fer diumenge. Sobre fer-ho amb secretisme i no dir-ho fins al darrer moment, més o menys em pot semblar bé algunes vegades. Els assajos a plaça els detesto i haurien d'estar totalment prohibits, com una targeta vermella a la colla en qüestió, que quedés eliminada de la Diada i que no hi tornés en cinc anys per manca de respecte. Sobre el fet de tirar avall un 4de8 que tothom coincideix a dir que estava, fins al moment, de puta mare, suposo que tant se val el que pensi, per exemple que no ho puc compartir de cap manera. Si realment es volia fer una prova a plaça, almenys que s'hi col·loquin dosos... Bé, aquest episodi del Quatre Fantasma™ quedarà en l'expedient X de la colla; passem full i seguim amb la chrònica. En general, però, no critico que es volgués provar el 4de8 per veure com anava i perquè la pinya es lligui bé com a l'allioli, sinó sobretot el fet de desmuntar-lo tan inopinadament, tan descaradament... no sé, no ho vaig acabar de pair.

Per exemple, el Pep Ribes diu això: «Després de l'intent de la torre de set de la setmana anterior els ànims estaven tocats, però al final van ser valents, que ja agrada. Amb el castell dalt i moltes possibilitats, incomprensiblement el van fer baixar abans de col·locar dosos, que és quan realment comença el castell. A veure si abans no acabi l'any hi tornen per que te bona planta i mereixen fer-ne més d'un.» És que no ho sé, jo encara me'n faig creus. En fi.

En aquell moment ja estava una mica emprenyat, però com que estava molt cansat no tenia ni ganes de rondinar. Estava més aviat indignat, però bé. En quarta ronda provàvem el... 3de7 aixecat per sota, que es va alçar molt ben compassat i tranquil i que es va descarregar amb molta facilitat.

I en cinquena ronda, o segona de repetició, que això de follar-se el protocol de plaça és cada cop una cosa més habitual i que no sembla que a ningú li faci res, portàvem el 4de7a, un castell de puta mare per a una diada que no s'acabava mai. Així que ben entaforats dins el monstre, no sé si amb algun problema per alguna banda, no ho recordo, vem acabar aquella actuació tan estranya. Bé, encara faltaven els dos pilars de 5 simultanis del final.

Pel que fa a les altres dues colles, copio la nota de premsa, que per alguna cosa ara l'haig d'escriure jo, i que el Sergi, molt amablement, em corregeix des de Nova York, moltes gràcies maco: «Pel que fa als amfitrions, els Castellers de Sants, volien descarregar el 3de9f i el 4de9f. El segon, ha fet llenya amb sisens col·locats, mentre que el primer han pogut carregar-lo en tercera ronda. Han descarregat el 5de8 i el 4de8a, però les caigudes els han fet renunciar al pilar de mèrit i han acabat amb un vano de 5. Els Minyons de Terrassa, per la seva banda, a una setmana de Girona, han descarregat 5de8, 3de9f, 2de8f i un pilar de 6 amb una alineació nova; la setmana vinent, els egarencs voldran pujar un pis més en tantes estructures com puguin.»

Bé, podria haver escrit moltes altres coses en aquesta crònica, però no en tinc més ganes. Estem a punt d'acabar la temporada; fer el 2de7 em sembla una mica complicat perquè sembla que no hi ha manera de superar els problemes de sempre i em costa molt d'entendre com s'està plantejant la torre, mentre que el 4de8, sense un volum constant de més gent, o si més no d'alguns assajos puntuals durant un parell de setmanes seguides, si la colla no té els collons d'anar-hi a totes com podria haver fet diumenge, sóc molt escèptic, tirant cap a pessimista. Però jo què putes sé.

El mateix dissabte em bullia la sang i hauria escrit qualsevol bestiesa, però durant la mateixa tarda ja estava molt més calmat i ara, unes 48 hores després, ho tinc tan assumit com qualsevol altra cosa i la ràbia i la mala hòstia han esdevingut la típica resignació de què hi farem, sempre ens passa el mateix i no n'aprendrem mai.

Com se sol dir, els assajos havien anat molt bé, en tot cas tot una mica just. Els dos punts febles que se suposava que hi havia, els possibles dubtes a canalla i el canvi de quart, a assaig havien semblat prou ben resolts. Les pinyes eren prou fermes, tot i que sempre podríem ser-hi més; havíem passat dues proves netes senceres per assaig els darrers dies amb força seguretat i amb pinya havíem posat acotxador força vegades, amb l'enxaneta per dosos en la millor prova.

Així i tot, semblava que tot anava un pèl just de temps. La primera prova neta sencera era del dimarts de la setmana abans, i tots els assajos bons havien sigut en aquestes dues setmanes. En fi, la gent es dividia entre els optimistes i els pessimistes, més o menys; jo no era cap de les dues coses, més aviat era escèptic: podia passar-hi qualsevol cosa. I és que la història de la puta torre és una mica llarga i erràtica i plena d'hòsties, algunes ben doloroses.

Em dedicaria ara a repassar-ne la història, potser no cal fer-ho i potser seré una mica brusc escrivint-ho. En fi, amb la de dissabte, hem fet 11 intents de torre: 5 intents desmuntats, 3 carregades i 3 hòsties directes com la de dissabte. La primera va ser fa molts anys: el 1998 el cap de colla d'aleshores sembla que no només va fotre's una hòstia espectacular amb aquell intent, que sembla que era una bogeria, sinó que va aconseguir que la colla s'enfonsés. Bé, jo no hi era i no en puc opinar.

Els primers intents amb cara i ulls de torre van arribar al 2009. El primer va ser desmuntat, al Clot cap a finals de temporada, amb l'Adal ja a terços amb l'Aleix, igual que dissabte passat. Diria que els terços no han canviat mai, però potser m'erro. Els segons han anat canviant i a quarts en queda només una: l'altra l'han substituïda no sé exactament per què, però bé, tant se val la meva opinió en aquest cas. I res, a la meva crònica hi deu dir per què vem desmuntar aquell primer 2de7; en repetició el carregàvem. I va ser un moment molt dur, perquè jo estava eufòric per haver-la carregada, era com la frontera de moltes coses, com ara el 4de8, però la colla estava tota plorant com gilipolles, cosa que encara m'emprenya. Van arribar alguns de Sant Just, que eren els Karts i ens faltaven alguns de la colla, i es van trobar el drama. Bé, tant se me'n fot, però la colla sempre ha sigut així des que la conec i costa déu i ajuda que canviï. En tot cas, jo també sóc un cagadubtes i no sóc el millor per opinar.

Aquella mateixa temporada desmuntàvem la torre a Terrassa, un intent amb la canalla cagada. L'any següent només la vem provar a la Zona Franca, però quan estava a punt de passar l'enxaneta va tornar a petar, no recordo exactament com, però segurament va petar pel mateix lloc que acostuma a saltar. I així vem passar l'any en blanc.

El 2011 va ser el millor any pel que fa a la torre, amb dues de carregades i tres intents desmuntats. Va ser, però, un any molt difícil, perquè la primera que vem carregar, que diria que va tornar a saltar pel mateix lloc, però no ho sé perquè ho hauria de revisar i no em ve de gust, va ser a Montblanc i va passar el que va passar. Era just abans de Festa Major, volíem provar el 4de8 i va ser tot una merda molt bèstia. Després d'allò no la vem tornar a provar fins a Torredembarra, que vem carregar en ronda de repetició per guanyar el putu Concurset després d'un altre intent desmuntat. Aquell any, amb tots els dubtes del món, en vem desmuntar dues més, amb la darrera apoteòsica a Terrassa, com per mirar aviam què passava, just abans que es fotés a ploure. L'any passat ni tan sols no la vem provar.

Això és el repàs ràpid de l'anomenada «pubilla dels castells», també coneguda com la putilla o la puta torre a seques, com diu la Viquipèdia dels trons (hi ha la foto de la torre del Clot): «També se l'anomena popularment la pubilla dels castells; aquest sobrenom li donà Emili Miró i ve a definir la seva especial dificultat. Molts aficionats castellers el consideren un castell amb una dificultat de 8, tot i tenir un pis menys.» Per això em vaig emprenyar tant el 2009 i per això m'emprenya tant que no hi hagi manera de dominar-la. També perquè el mateix dia els desgraciats de la Jove de Vilafranca la carregaven, i també perquè vèiem al costat els Moixiganguers, que després de set intents li van prendre la mida i ara la fan amb la punta de la polla, com el mateix dissabte. I res.

I res, dissabte la portàvem en primera ronda. La plaça de la Font, a Caldes, és de llambordes i força inclinada. A l'hora de començar hi havien set venedors de globus i, a més a més, un speaker ens esbotzava els timpans. Força gent a l'hora de començar, molt poca a mitja actuació. Hi havíem anat després d'una cercavila típica que, segons el Lluís, havíem de fer ben uniformats, amb faixa i tot, i seguint l'ordre estricte de les coses, però que jo, com de costum, vaig fer com vaig volguer perquè sóc un impresentable. I les quatre colles que hi érem ens disposàvem a actuar: Moixiganguers d'Igualada, Badalona, Caldes i nosaltres, que érem tercers.

Sortíem de torre. Vaig mirar al cel, el sol treia el nas entre els núvols alts i trencats en un racó de la plaça, vem tancar pinya i vaig fer la meva feina al meu lloc habitual. Ho vaig trobar tot molt ferm, però ja se sap que, més o menys com la motxilla als pilars, el moment crucial és quan l'enxaneta remunta dosos i fa les tres pases. Segons el vídeo, l'acotxadora es va quedar encallada a terços, fent les típiques passetes sospitoses de dir: potser rellisques, però més aviat sembla que no vulguis pujar. Suposo que allò va desgastar una mica un tronc una mica nou i que va tornar a petar pel mateix lloc, segons el vídeo i les fotos: sembla que un quart es va abocar endavant just quan l'enxaneta havia de fer la darrera passa, es va emportar l'altre quart cap enrere i van fer un salt acrobàtic. Així que quan vaig sentir que allò s'estimbava, vaig pensar: la mateixa història de sempre, hòstia puta.

En fi, sobre les meves opinions fora d'això, me les deixo estar, només repeteixo que em vaig cagar en tots els déus haguts i per haver. Vem passar ronda i després ja vem fer coses que no tenien gaire importància, sembla que tot amb molts dubtes i tremolors: 5de7, 4de7a i 4de7 sembla que lleuger. Tot plegat una mica destarotat.

D'aquesta manera, la història erràtica de la torre es completava amb un nou episodi. Per al final de temporada la Tècnica deia que volia recuperar el 2de7 i repetir el 4de8; per Sants, aquest diumenge, volíem fer això més el 3de7s, un altre objectiu per dissabte passat que es va abandonar després de la llenya. Per sort, jo no sóc de la Tècnica i no m'haig de trencar les banyes mirant com es pot redreçar això; la torre segueixo sense veure-la clara i pel que fa al 4de8 hem de ser-hi tots aquesta setmana per preparar-lo amb garanties, i ja veurem. En tot cas, si a Caldes havíem omplert dos autocars i hi havien anat uns set cotxes o no sé quants, i érem prou gent per fer això i més, suposo que a Sants encara serem més, etc.

I punt. Pel que fa a les altres colles, comentaré que els Moixiganguers van fer el 4de8 més bregat que he vist mai, o que recordo si més no, amb un segon que s'asseia i s'enfonsava i el seu terç que s'havia d'agafar al terç del davant per no caure per dins, una bogeria de castell. Eren pocs, força menys que nosaltres, i tiraven el 2de7 en segona ronda, una mica obert no sé per on, que es va descarregar amb molta tranquil·litat. En tercera ronda desmuntaven dues vegades seguides el 4de7a, un castell amb moltíssims canvis que, segons em van dir, no assagen gairebé mai perquè estan per altres històries i així els hi va anar. De manera absolutament estrambòtica, encara van poder fer un tercer castell, un 3de7 que semblava de cara al 3de8.

I les altres dues, doncs res, Caldes diria que va fer la millor actuació de la seva història o de fa molt de temps amb 3de7 i 4de7 i no recordo què més, mentre que Badalona, en hores baixes, van fer castells de sis, diria.

Després, pica-pica i barra lliure de cervesa gentilesa dels Escaldats, que Demèter us beneeixi.

En fi, a Caldes havíem actuat el 2006 per darrera vegada; era el meu segon any i vaig pujar al 3de6, si no vaig errat, quan encara feia de terç de vegades en castells de merda i, si ho feia malament, no passava gaire res. El millor castell aquell dia, que era la darrera diada de l'any, va ser el 4de7. I aquest 2013 hem tornat a provar el 2de7 després d'un any en blanc i hem completat 5de7 i 4de7a, castells que aleshores estaven encara per arribar, a més d'un 4de7 per mirar de tornar a fer el 4de8. Les coses han canviat molt aquests anys però hi han coses que evolucionen molt a poc a poc i em desesperen.