juillet 2014 Archives

Ha passat força temps de Santa Magdalena (una setmana); això ho tenia escrit però encara no ho havia vomitat. Et voilà.

Divendres l'assaig va ser una mica fluix i després de proves diverses com de tastaolletes es van descartar 3de7s, 2de7 i 4de8, fet que va enfurismar una part de la població castellera que omplia el local d'assaig. Aquests castells estaven cadascun en un grau d'assaig diferent, i els motius per emprenyar-se per cadascun eren diferents, i jo, que ja fa algun temps que necessitava vacances castelleres, tampoc no em vaig empipar tant: així diumenge faríem una actuació tranquil·la i bona nit i tapa't. Ara, entenc que si del que es tracta és d'aprofitar les avinenteses, això d'anar deixant passar el temps no és gaire profitós. Però també hi ha allò de no arriscar i blablabla, i també que qui no arrisca no pisca. Que sí, que vale, que molt bé. En un altre moment estaria enfadat, ara només estava cansat.

Després de l'assaig feien els concerts a les Tres Esplugues, que van estar més o menys bé. Cap a les tres llargues va arribar el meu germà per donar-me les claus de casa seva, i cap al molt tard vaig anar a dormir, i alabat sia Jaume Barri.

Quan em vaig llevar vaig anar de dret cap al Robert Brillas, que hi havia el concert vermut, la paella popular, la carajillada i les partides de botifarra. Vem ensenyar a jugar-hi a alguns jovencells inexperts i diria que no vem acabar cap partida, o potser només una que vem perdre. Com de costum, la brigada ens va desmuntar les taules i vem haver de passar per cals Pi per fer-ne una altra, que tampoc no vem acabar, i finalment vaig passar per casa per fer una bella passejada pels puestus on més tard aniríem en Professó del Ferro.

O sigui que passem a la Professó del Ferro. Ens vem aplegar cap a l'hora convinguda i la bóta va començar a rajar el nèctar dels déus. La comitiva va començar a avançar a ritme etílic al compàs de la música electrònica tradicional d'en Casellas. Les colles participants ocupàvem l'antiga carretera Reial, avui escenari de grans destrosses urbanístiques, i més que se'n seguiran, i finalment vem arribar a l'entrada del carrer de Montserrat, on vem seguir empapussant-nos el nèctar dels déus i vegilant de no esvarar per no caure de cul a terra amb tant de ferro a les venes. Finalment va arribar el nostre torn: a la cruïlla amb el torrent d'en Farré (ara reanomenat «parc dels Torrents») vem muntar el pilar, que va començar a caminar a pas ferm fins a la biga de la pujada, on es va desmuntar un pis, va avançar uns metres fins a l'altra biga (o arbre) i va tornar a pujar un pis més. Vem acabar el tram de carrer que ens restava, vem girar a la plaça de l'Església (que per alguna raó no es diu així) i el vem descarregar.

Vem acabar d'escurar la bóta, els Diables van cremar i jo vaig passar per casa un moment i vaig tornar a l'hora que començava, gairebé, el concert de l'orquestra All i Oli. I com que no tenia casa, quan la música va acabar una mica abans de dos quarts de quatre vaig guillar. Per cert, molt maco el concert.

L'endemà el sol era radiant i era el moment de la diada castellera de Santa Magdalena, reanomenada Memorial David Carreras (jo no he sigut mai gaire partidari de nominalitzar coses que ja tenien un nom «natural» d'entrada, com la plaça de l'Ajuntament i la de l'Església, i això també val per a les actuacions castelleres, però bé). Érem els primers en l'ordre d'actuació (això ha canviat força aquesta temporada; fins aleshores teníem una tirada malaltissa per la tercera ronda) i van decidir que el 7de7 obriria l'estoig.

Era la primera truita de la temporada; a assaig havíem preparat el tronc però la pinya l'havíem deixada per a la plaça. En fi, com tothom sap, el castell s'aguanta sol, hi puja molta gent i és una cosa afrosa de no dir. Aquest castell va pujar força bé de mides i no es va remenar gaire, va ser una truita típica i tothom en fou fort gaubat.

En segona ronda portàvem el 5de7, que sembla que a terços del tres es va obrir força. El cas és que des de l'agulla de la buida el vaig veure d'allò més bellugat. Si per fer la truita cal trencar els ous, sembla que per fer el cinc calia remenar-los ben sacsejats; en tot cas, després d'alguna estrebada d'aquelles complicades, es va salvar i es va poder descarregar. Gaubeu-vos-en, infeliços!

En tercera ronda vem descarregar el novè 4de7 amb agulla; en tenim onze: un de carregat i un altre de desmuntat (és a dir, realment en tenim deu). Aquest 4de7a diria que no va tenir gaire història, es va descarregar sense complicacions i apa, tots ben gaubats.

Per plegar, un pilar de 5 i cinc pilars de 4. Segons sentia, hi va pujar molta canalla, tant a castells com als pilars, per exemple la Carla del Masche, i pel que fa a la resta, doncs no sé: un bon tram de temporada, amb la torre recuperada després de tres anys, tot i que només carregada, i molt bons registres de castells, però amb una mena d'ambient estrany, o enrarit, com una mica cansat, o sense moltes ganes de tirar endavant, o una remor somorta de rondineigs constants. Pel que fa a mi, necessitava d'una puta vegada vacances castelleres, desaré la faixa ben amagada i fins al setembre.

Vaig passar per casa una estona per fer-me veure i vaig tornar a castells, on hi havia paella «nova»: els pares del Txus són el nou fitxatge, per molts anys! Gran gaubança general! Vem jugar una partida a la botifarra, que ara no recordo com va acabar (vem guanyar nosaltres?) i van estar cantant glosses molta estona, fins que vaig veure que havia de donar menjar al gat i me'n vaig anar.

Dilluns, festa de festa.

Dimarts era Santa Magdalena, patrona del nostre poble. Cap a les sis estàvem convocades les colles; jo hi vaig arribar una mica abans de dos quarts de set, però fins a les set no va començar la cosa. Per fer temps, vaig sortir a passejar pel parc de darrere l'Ajuntament, vaig mirar el cel entre les fulles i vaig tornar quan ja començaven les entitats els seus balls. Vaig estar escoltant la banda de música, que tocava molt bé els balls propis d'Esplugues, i després de la Sardana dels gegants va ser el torn del Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues, interpretat amb mestria, etz. Recordem que els pilars caminant són força lents i que els bons temps de l'Àdal i la Mar girant com bojos són, de moment, un feliç record llunyà.

La cercavila va ser lenta com un dia sense pa. Com que som els últims, no engeguem mai; així que vaig anar endavant i endarrere, vaig anar fent alguna birra i finalment, quan per fi vem arribar a Can Tinturé, eren ja pràcticament les nou i vaig decidir anar a sopar.

Vaig tornar cap a un quart i cinc de deu just per veure el pilar caminant pel passadís que ens fan els Diables. Aquesta vegada hi havia el Paco de segon i no va caure, a diferència dels darrers dos anys. Tot seguit foto de grup i ofrenes a la patrona.

Enguany vem estar a punt de no entrar-hi per culpa del mossèn: la història és antiga i la coneix tothom, o sigui que prout.

Aquesta vegada el malparit estava assegut rere l'altar amb dos eclesiàstics més que ni fava de qui eren, i semblava més difícil col·locar-se rere l'altar, que és el que sempre faig. D'altra banda, preveient que les entitats de cultura popular no hi entraríem, havia convidat altra gent, com els amics de la música i els aragonesos, etc., que en general van estar molt bé i van fer molta via. Quan es va muntar el pilar em vaig posar com sempre radere l'altar i clic, clic, clic, el Macis molt fort fent el pilar amb un mocador de Motorhëad (jo duia la samarreta satànica del disc Diabolis Interium) i així es va acabar la història.

 

A fora, com sempre, ens esperaven els Diables. Quan sortíem pujaven del carrer de Montserrat Diables amb cucurulla blanca que portaven un diguem-ne pas de professó amb una mena de verge, ciris col·locats en ampolles de vidre de cervesa i dues banderetes espanyoles, mentre altres diables cridaven «Viva la Virgen!». Sembla que a alguns dels que sortien de l'església no els hi va fer gaire gràcia, però estava bé.

I van començar el versots. Van destapar el cap de la marededéu i era la Pilar Díaz, a qui van repassar de valent. Els versots els vaig veure millor que els anys anteriors; la majoria els van dir de memòria i força ben recitats, van tenir força gràcia i van anar tocant totes les tecles: des de l'Ateneu acabat d'inaugurar al mossèn, les entitats, l'Espluga Viva i el Pla Caufec. En aquest sentit, l'Isaac va llegir amb llàgrimes als ulls un text que em sonava d'alguna cosa però que no sabia de què: era el versot que havia llegit el Joan Pastor feia dos anys en suport als encausats pel Caufec. Un altre moment molt emotiu va ser l'homenatge que van fer a la Dolors, tècnica de cultura i mare de dos diables fotuts pel Caufec: el Vinyoles li va fer una versió del Dolors dels Manel amb molta gràcia i ukelele.

En acabat, alguns vem passar per l'Ateneu, però érem molt pocs, i és que la consciència de poble fa una mica de figa. I això és el resum de les festes de Santa Magdalena. Podria estar molt millor, però de moment així es queda.

Per fi escric la chrònica del cap de setmana. Tenia moltes ganes d'escriure-la en calent, però ara ja estic fred i fins i tot he perdut la ressaca, malgrat que les masegades del meu cos em recorden les patacades encara recents. Hòsties-hòsties.

Aterràvem a la plaça d'Osca de Sants, escenari de memorables borratxeres, per descarregar, per fi, el 2de7. L'escamot de Trunyocletes arribava a pas de cargol i jo me'ls esperava a l'entrada de la plaça, al carrer de Sants, lligàvem totes les bicis juntes (errort, jo voldria haver marxat abans, quan la pítima encara estava controlada) i ataüllàvem el paki proveïdor de suc d'ordi fermentat. Com que jo estava diguem-ne neguitós, i com que al final he acabat de tercer lateral de la torre, vaig mirar d'ofegar el capficament amb llaunes de cervesa. I així van anar passant els castells fins a la segona ronda, que era quan havíem de provar el 2de7.

En primera ronda havíem portat el 5de7, en el qual vaig tornar a entrar d'agulla després d'algun temps incert. El tres estava molt rodonet i sembla que es va descarregar sense cap complicació.

A plaça hi havia força castellers que vénen poc, o que ja no vénen, i alguns amics que ens van venir a veure: l'espectre del 2de7 ens volta des del 2009, quan el vem carregar per primera vegada, la torre més assajada de la història que va petar i que des d'aleshores només havíem carregat dues vegades més, el 2011, i que ha seguit suposant un seguit de daltabaixos ben coneguts per tots nosaltres. De fet, n'havíem provat una altra, cap al 99, que va suposar un bonica sotragada.

Pel que fa a aquesta torre, a banda dels aspectes tècnics de tota la puta vida hi havia el cas concret de l'Àdal, que era el terç de sempre i que, en deixar els castells, ha estat substituït pel Rai, que pel camí ha anat fent múscul i ha anat prenent la mida a la torre. Els assajos de les dues darreres setmanes havien estat prou bons, però la meva percepció era que anava un pèl justa. L'assaig abans va ser el primer en què, com que vem assajar al carrer de fora la Nau, no hi vem posar la xarxa en cap moment amb la pinya. En fi, jo no les tenia totes ni de bon tros, els nervis i les sacsejades que a assaig es poden controlar a plaça sempre ens han desllorigat la torre. I després de la llenya, parlant amb altra gent, em vaig refermar en aquest parer.

O sigui que la pinya es va tancar i la torre va pujar al primer peu. Les mides sembla que eren molt bones i al vídeo, llevat d'alguna nimietat, es veia radiant. Va passar l'enxaneta i encara estava perfecta, però aleshores, tot just sortint, una rebrincada va esfereir tota l'estructura: no sé si va començar de baix o va ser la canalla que la va fer remenar; el cas és que amb la batzegada sembla que l'enxaneta va acabar enduent-se la torre. En fi, com sempre, vist i no vist, a la primera la torre es va esbardellar en una llenya que com és costum va caure a plom damunt la pinya. D'alguna manera estranya, el Punki devia fer un mal gest a segons i es va trencar els lligaments del jonoll. Pel que fa a les repercussions anímiques, ja veurem com està la canalla i tota la resta de la colla.

En fi, des de la pinya vaig sentir molt bé la torre i, a l'hora que feia l'aleta, la vaig notar molt tranquil·la, o sigui que estava prou content amb la quarta torre carregada. Tanmateix, de sobte vaig notar la clàssica sensació de forat negre en què la força de la gravetat sembla que fa el buit i el temps s'atura, tot just previ a la llenya. La torre es podia descarregar, però no va poder ser, i jo ja estic prou content d'haver-la tornat a fer, però espero que la polim i la descarreguem d'una puta vegada. És la torre més matinera de la nostra història i, per resultats, és la millor temporada també, amb tots els castells de la gamma de set (llevat de la truita i altres collonades) i el 2de7, amb el 4de8 que si ens rotés podríem provar diumenge (una altra cosa és que l'haguem de provar...) i, en fi, malgrat tot el que pugui semblar, està sent un any molt bo. Només faltaria potser una mica més de trempera general i jo què collons sé.

La resta ja era com aquell qui diu acabar l'actuació. Vem descarregar el 4de7 amb agulla en tercera ronda, amb el Macis al mig i diria que pressions una mica mal compensades, però en general no hi va haver cap problema. Vano de 5 per plegar, i cap a la cercavila dels Borinots, fent birres i comentant la jugada, fins al bar de davant de Can Batlló, on van acabar desembocant els Cargolins per fer-hi xerinol·la. Torrat d'allò més, finalment em van deslligar la bici, i per pujar el carrer de Sants no sé com no hi vaig deixar la pell.

L'endemà era la Festa Major del Raval. Si dissabte hagués anat tot bé, i si per diumenge no ens hagués faltat gent important etc., la intenció era haver tornat a tirar el 2de7, però no. De ressaca total, a la una, sota uns nuvolets misericordiosos que ens arredossaven de la calor, amb quatre colles a la rambla del Raval, començàvem una actuació que sol ser lenta i, en el nostre cas, avorrida. L'any passat hi havíem donat per intent desmuntat un nyap de 4de7 només per poder-la allargassar més, però enguany si més no nosaltres hem fet, sense gaires problemes, 4de7a, 4de7 i 3de7 més el pilar de 5. I no sé, jo què sé, a banda de tota la resta, el més punyent de la diada va ser el 2de7 dels Bandarres, que va pujar molt obert i que van salvar pels pèls amb unes mides catastròfiques. Però bé, els del Poble-sec la fan amb la punta de la fava i nosaltres, a la primera tremolor, estem netejant el terra.

Això va ser el cap de setmana casteller. Vem pujar Sants per dinar a la Closca, vem veure els vídeos, vem comentar el cap de setmana i com que tot havia anat lent, a les set ja estava mig mort i a les vuit em vaig ficar al llit fins a les vuit del dematí de l'endemà, i alabat sia Jaume Barri.

Superant rècords histriònics, avui divendres escric la crònica de la diada de diumenge. Comprendreu que amb tant de temps la meva frèvola memòria de pitof trontolli i, ventissa, es perdi com un borrissol foraviat de pollancre. O sigui que el que hi ha per sota és merda.

Arribava a Figueres després d'haver dormit poquíssim per un concert d'Extremoduro a Can Zam que va durar més de tres hores i que, després de la tornada amb metro, ens va ficar al llit més tard de les tres de la matinada. El concert va estar molt bé i va ser digne d'admirar, tot i que no sóc un fan superentusiasta d'aquest grup. Per cert, Santa Coloma de Gramenet ens va ullprendre i colltorçar.

Amb una son anihiladora i anorreadora i animal em vaig ficar a l'autocar, que ens va dur a Figueres d'una tirada (abans sempre ens aturàvem per la Selva). Pel camí, el nostre aborigen valencià ens va animar durant mitja hora amb l'acudit del Sapo Vito, i esperem que se li obrin tots els bàratres de l'ultramón només per això (per cert, per allà prop hi ha el poble d'Ultramort).

Figueres, com sempre, ens rebia amb els braços oberts amb la seva rècula de personatges insignes: Dalí, Monturiol, l'empordanès Josep Pla i fins i tot el Crist del Cor Inflamat com una Magrana. Tot era com sempre, mentre els xàfecs de juny ("al juny cada gota val un puny") ens passaven fregant pels voltants. L'aplicació de pluges no parava de rondinar, debades: no ens va ploure fins que no va ser l'hora de dinar, en una plaça porxada, amb gran desconhort dels concurrents.

I va arribar l'hora de començar. Érem quatre colles i se suposava que havíem d'engegar a les 11.30: s'ha de ser babau oblidar que la puntualitat castellera demana almenys mitja hora de retard. Així doncs, a les 12, amb un ventet força fresc i les pluges amenaçant al lluny albirades pels panys de cel que el carrers permetien contemplar, vem alçar el pilar de 4 més retort de la nostra història recent (potser no). Amb el primer nyap del dia ja podíem començar de debò.

Érem els tercers, després de Figueres i Marrecs. A Figueres no érem gaire gent perquè, segons l'estadística de l'any passat, els molts quilòmetres que separen la capital empordanesa de la capital del Llobregat Reich dissuadeixen els cargolins de bellugar-se del seu catau. Tot i que havíem assajat l'afrós 3de7 amb agulla, sembla que l'andròmina no va fer el pes a la Tècnica i vam portar en primera ronda el 4de7 amb agulla, que va pujar força tancat, amb algunes remenades per algunes bandes, però que al meu parer jo què sé, si ja no el recordo.

En fi, tot seguit portàvem el 4de7, que suposo que va pujar sense els terços (mirant les fotos, sembla més aviat un poti-poti) i que em va semblar més ben quadrat que altres vegades, tot i que absolutament sempre els segons rondinen de les agulles, com si fos culpa nostra que cadascú miri on li surt dels collons.

La tercera ronda es va haver d'esperar a causa d'això:

El 5de7 de Figueres, que devia ser el primer de l'any, va pujar nerviós i va acabar cedint abans de les aletes. Tot i que sembla que no hi va haver cap lesió greu, l'ambulància es va fer fonedissa durant almenys mitja hora (potser tres quarts). Mentrestant, els més intrèpids havien trobat, per fi, el paki on havíem de comprar les birres: i vem passar de la rambla de Figueres a fer una rambla improvisada cap al paki d'un carrer més enllà, en professó alcohòlica coordinada. Durant tot aquest temps, a més a més, l'aplicació de la pluja no havia parat de rondinar tota l'estona, però els xàfecs continuaven eludint la ciutat de la tramuntana. Alguns aprofitaven per exhibir exultants i extraordinàries exaltacions d'amor.

Mentrestant, el nostre equip de canalla va improvisar un joc de salts amb mocadors al qual es van afegir la resta de colles. Tanmateix, despietat, impassible i amb el cor de forgimó armat, el cap de colla va retirar els mocadors de terra perquè l'ambulància era joiosament tornada.

Un sector de la colla anhelava i gruava per una pluja que no venia, d'altres perquè l'ambulància es perdés per un forat dimensional desconegut, i en general perquè s'anul·lés l'actuació, però no va ser així i finalment vem poder tirar el 3de7, que jo què sé, nano, el record és que va anar prou bé. Vem acabar amb el pilar de 5, i per fi, a dinar.

De les altres colles, si amb prou feines no recordo la meva, ja hi pots comptar. Els de Figueres van fer el 4de7a en segona ronda, una mica estrany però controlat, cosa que els va menar a intentar el 5de7 dessús dit. Així que van acabar amb un castell de sis i un pilar de 5. Mentrestant, els Marrecs de Salt venien a fer una actuació de nivell i van descarregar el 4de8 en repetició després d'un intent desmuntat que no estava tan malament però que es veia consirós; en segona ronda van fer el 3de8 amb molta fermesa i van plegar amb un 2de7 que, com una espasa al cel, clamava per un pis més. Per la seva banda, els Xerrics van fer castells de sis amb la gràcia que un nen duia un osset de peluix a la faixa per fer-li companyia en les altures.

I res, ahir hi va haver assaig de torre de set que va anar molt bé, segons em diuen, però jo estava taaaaaaaaan cansat de tot plegat que me'n vaig anar a dormir de seguida. La torre de 7 pica a la porta un altre cop, i quan l'obrirem ja veurem amb quin esguard ens mira, la molt puta.