Superant rècords histriònics, avui divendres escric la crònica de la diada de diumenge. Comprendreu que amb tant de temps la meva frèvola memòria de pitof trontolli i, ventissa, es perdi com un borrissol foraviat de pollancre. O sigui que el que hi ha per sota és merda.
Arribava a Figueres després d'haver dormit poquíssim per un concert d'Extremoduro a Can Zam que va durar més de tres hores i que, després de la tornada amb metro, ens va ficar al llit més tard de les tres de la matinada. El concert va estar molt bé i va ser digne d'admirar, tot i que no sóc un fan superentusiasta d'aquest grup. Per cert, Santa Coloma de Gramenet ens va ullprendre i colltorçar.
Amb una son anihiladora i anorreadora i animal em vaig ficar a l'autocar, que ens va dur a Figueres d'una tirada (abans sempre ens aturàvem per la Selva). Pel camí, el nostre aborigen valencià ens va animar durant mitja hora amb l'acudit del Sapo Vito, i esperem que se li obrin tots els bàratres de l'ultramón només per això (per cert, per allà prop hi ha el poble d'Ultramort).
Figueres, com sempre, ens rebia amb els braços oberts amb la seva rècula de personatges insignes: Dalí, Monturiol, l'empordanès Josep Pla i fins i tot el Crist del Cor Inflamat com una Magrana. Tot era com sempre, mentre els xàfecs de juny ("al juny cada gota val un puny") ens passaven fregant pels voltants. L'aplicació de pluges no parava de rondinar, debades: no ens va ploure fins que no va ser l'hora de dinar, en una plaça porxada, amb gran desconhort dels concurrents.
I va arribar l'hora de començar. Érem quatre colles i se suposava que havíem d'engegar a les 11.30: s'ha de ser babau oblidar que la puntualitat castellera demana almenys mitja hora de retard. Així doncs, a les 12, amb un ventet força fresc i les pluges amenaçant al lluny albirades pels panys de cel que el carrers permetien contemplar, vem alçar el pilar de 4 més retort de la nostra història recent (potser no). Amb el primer nyap del dia ja podíem començar de debò.
Érem els tercers, després de Figueres i Marrecs. A Figueres no érem gaire gent perquè, segons l'estadística de l'any passat, els molts quilòmetres que separen la capital empordanesa de la capital del Llobregat Reich dissuadeixen els cargolins de bellugar-se del seu catau. Tot i que havíem assajat l'afrós 3de7 amb agulla, sembla que l'andròmina no va fer el pes a la Tècnica i vam portar en primera ronda el 4de7 amb agulla, que va pujar força tancat, amb algunes remenades per algunes bandes, però que al meu parer jo què sé, si ja no el recordo.
En fi, tot seguit portàvem el 4de7, que suposo que va pujar sense els terços (mirant les fotos, sembla més aviat un poti-poti) i que em va semblar més ben quadrat que altres vegades, tot i que absolutament sempre els segons rondinen de les agulles, com si fos culpa nostra que cadascú miri on li surt dels collons.
La tercera ronda es va haver d'esperar a causa d'això:
El 5de7 de Figueres, que devia ser el primer de l'any, va pujar nerviós i va acabar cedint abans de les aletes. Tot i que sembla que no hi va haver cap lesió greu, l'ambulància es va fer fonedissa durant almenys mitja hora (potser tres quarts). Mentrestant, els més intrèpids havien trobat, per fi, el paki on havíem de comprar les birres: i vem passar de la rambla de Figueres a fer una rambla improvisada cap al paki d'un carrer més enllà, en professó alcohòlica coordinada. Durant tot aquest temps, a més a més, l'aplicació de la pluja no havia parat de rondinar tota l'estona, però els xàfecs continuaven eludint la ciutat de la tramuntana. Alguns aprofitaven per exhibir exultants i extraordinàries exaltacions d'amor.
Mentrestant, el nostre equip de canalla va improvisar un joc de salts amb mocadors al qual es van afegir la resta de colles. Tanmateix, despietat, impassible i amb el cor de forgimó armat, el cap de colla va retirar els mocadors de terra perquè l'ambulància era joiosament tornada.
Un sector de la colla anhelava i gruava per una pluja que no venia, d'altres perquè l'ambulància es perdés per un forat dimensional desconegut, i en general perquè s'anul·lés l'actuació, però no va ser així i finalment vem poder tirar el 3de7, que jo què sé, nano, el record és que va anar prou bé. Vem acabar amb el pilar de 5, i per fi, a dinar.
De les altres colles, si amb prou feines no recordo la meva, ja hi pots comptar. Els de Figueres van fer el 4de7a en segona ronda, una mica estrany però controlat, cosa que els va menar a intentar el 5de7 dessús dit. Així que van acabar amb un castell de sis i un pilar de 5. Mentrestant, els Marrecs de Salt venien a fer una actuació de nivell i van descarregar el 4de8 en repetició després d'un intent desmuntat que no estava tan malament però que es veia consirós; en segona ronda van fer el 3de8 amb molta fermesa i van plegar amb un 2de7 que, com una espasa al cel, clamava per un pis més. Per la seva banda, els Xerrics van fer castells de sis amb la gràcia que un nen duia un osset de peluix a la faixa per fer-li companyia en les altures.
I res, ahir hi va haver assaig de torre de set que va anar molt bé, segons em diuen, però jo estava taaaaaaaaan cansat de tot plegat que me'n vaig anar a dormir de seguida. La torre de 7 pica a la porta un altre cop, i quan l'obrirem ja veurem amb quin esguard ens mira, la molt puta.
Leave a comment