Llegint com és ja habitual l'Avui, ahir vaig tornar a trobar interessant el Llir entre Cards d'en Sostres. Que hagi titulat d'aquesta forma el seu article diari ja dóna compte dels seus aires de superioritat, però també es podria haver dit "Card entre llirs", en ser dels pocs articles que acostumen a fer mal, a punxar, entre tants de políticament correctes. Però bé, aquí copio l'article en qüestió:
El gintònic i jo
Al principi et sembla un beuratge repugnant però si insisteixes una mica i te'n prens primer de més suaus fins que el cos s'hi acostuma aviat t'adones que serà per sempre la teva beguda. El gintònic té la frescor de l'estiu i la textura dels bars en hivern de l'Europa que estimem. Amb la llimona sembla que et rebutgi però la tònica fa que et sentis bé. La ginebra et rep amb el seu cop de puny d'alcohol però al fons té per a tu setze herbes destil·lades com setze nits passades amb la noia que va ser la noia. Primer és el benestar, quan ja has sopat i el gas afavoreix la digestió. Després amb el segon i amb el tercer és l'eufòria i et sents capaç de qualsevol seducció. El cos demana guerra i penses en noies a qui podries trucar encara que siguin les 3. Quan passes del que fa 4 t'arriba aquella espontaneïtat absurda que fa que comencis a repetir coses que ja has dit i a acompanyar de verbs excessius l'expressió dels teus sentiments. És tanta l'emoció que ja ni pots caminar recte: si seràs animal. Però aquesta eufòria té el seu revers el dia següent. El mal de cap impossible de quan t'aixeques, la panxa feta un abisme, les ganes de vomitar quan saps que dins no hi tens ja res per treure. Si a la nit el gintònic provoca eufòria al matí provoca mala consciència i penediment: amb la migranya terrible escrius llista de coses que penses no tornar a fer, i et recrimines la bogeria amb què a la nit bevies i bevies. Però és sempre la mateixa història: quan passats uns dies et tornes a sentir bé retorna la vella eufòria, la sensació que el món és teu i que encara ha de néixer qui pugui aturar-te, i no tens mesura ni límit ni altre objectiu que allargar tant com puguis aquella meravellosa estona. Entre l'eufòria i la ressaca: no és ni millor ni pitjor que morir de qualsevol altra cosa.
El podria anar comentant frase per frase, però seria potser massa pesat. Voldria, però, que si no vau llegir aquesta entrada, titulada "Alcohol", li dongueu un cop d'ull.
En resum, en Sostres canta les excel·lències de la seva beguda favorita (una vegada més), però també parla del costat fosc, a diferència del que es preconitzava al fragment del Quadern Gris de Pla. Ara bé, amb això no estic dient que en Sostres sigui millor que en Pla (ni de bon tros), només apunto que almenys en aquest article toca més de peus a terra.
M'he assabentat també que el Consell d'Informació de Catalunya va estimar de mal gust, i àdhuc aquestes van enviar una carta a l'Avui posant-lo verd, a banda de la típica allau de cartes a la bústia de la gent de bé indignada per un article del febrer del 2002 que ja no puc consultar a l'edició electrònica del diari però que gràcies a ell puc recuperar, i copio directament:
Pagar d'entrada
Una cosa és l'amor, estar enamorat. Però la seducció espontània, el sexe ocasional i sense penyora, és un terrible malentès. Molta penyora i molt cara. Perquè es paga d'entrada, es paga a terminis, en còmodes terminis, quan sigui, però per fer sexe, com a mínim per fer sexe amb una dona, s'acaba pagant sempre. Hi ha el taxi d'anar-la a buscar, el restaurant, que serà un bon restaurant, perquè un clau que es gesti en qualsevol d'aquests locals que comencen per Can, doncs ja m'explicaran. El taxi, el sopar, i el bar de copes, no?, perquè alguna cosa prendrem, esclar, i després el taxi d'anar a casa teva, o seva, i tot això comptant que a la senyora li vagi el rotllo. Una noia que no és una prostituta sempre que folla amb tu sembla que t'estigui fent el favor de la seva vida, i si no n'estàs enamorat, tot aquest desplegament de coqueteria, tot aquest ara et dic una obscenitat i ara em faig l'estreta, posa bastant nerviós i resulta bastant insuportable, perquè per dives ja tenim la Sardà, que com a mínim ens fa petar de riure. I aleshores, després d'haver pagat pel cap baix 400 euros, entre el sopar, el taxi i les copes, després d'haver aguantat l'espectacle ara carnívor i ara retràctil de la senyoreta, després que s'hagi decantat per obsequiar-te amb els seus favors, tot és arribar a casa, que la senyora tingui un cul de panera de Nadal, que follant et faci pensar en la germana de Romanones, o en el mateix Romanones, que no dugui la roba interior conjuntada, que porti el desodorant equivocat o que no s'ho empassi. I jo ja els dic que per 400 euros, si del que es tracta és de ficar-la i d'empènyer una estona, trobaran autèntiques deesses de l'art de fer-te passar una bona estona. Que, per cert, després marxen.
Jo m'ho miro i sí, veig idees que poden ser polèmiques, però no es res que rumiat un minut sigui per fer tant d'enrenou, cridar als quatre vents la indecència d'un home i sa fama immerescuda. Per aclarir-vos les ideies, tenim la contesta del mateix Sostres a aquella fatídica carta de les dones emprenyades i del CIC:
Mal gust
El Consell d'Informació de Catalunya (CIC), que suposadament vetlla per a la bona marxa i salut de les coses que es publiquen als mitjans de comunicació, m'envia un comunicat on se'm diu que un article que vaig fer un dia és de mal gust i resulta lasciu per a la dignitat de les dones. Es tracta d'un text que ja va ser molt comentat a la Bústia: és el que deia que un home, si una nit vol estrictament sexe, empènyer, val més que pagui d'entrada, perquè per a la via de seducció és necessària una inversió econòmica més elevada (el sopar, el taxi, les copes: quan no ofereixes amor has d'oferir alguna cosa) i l'èxit no està garantit. A més, t'exposes que l'única dona de la discoteca sigui Montserrat Minobis. Hi ha coses que val més deixar-les en mans de professionals, en mans de cases solvents que tenen catàlegs, tarifes i infraestructura per proporcionar-te el que vulguis. I no fas mal a ningú, no enganyes ningú i no fas perdre el temps a ningú amb demagògies sentimentals -que també te'l fan perdre a tu. Bé, jo no crec que l'expressió d'aquesta idea sigui de mal gust, ni crec que dir que hi ha dones que tenen el cul com una panera de Nadal sigui dir res que no sigui la veritat. No hi ha dones lletges? Dir d'un home que té una panxa lamentable, d'aquestes que indiquen alt consum de cervesa, es considera una simpàtica observació estètica, igual que són molt celebrades les paròdies que es fan d'algunes conductes sexuals masculines; en canvi, dir que hi ha noies les maneres sexuals de les quals et fan pensar en la germana de Romanones és de mal gust i lasciu per a la dignitat de les dones. El feminisme que en aquests temps impera s'omple la boca demanant justícia, però el que en el fons vol és que li donin la raó. Doncs miri, no.
En resum, ell ens parla de la seva experiència. Ens diu que sempre que ha vulgut arribar al fons amb una dona ha hagut de deixar-se els quartos en sopars i regals i zarandajes d'aquestes. Diu que si vols només sexe et busquis una puta perquè els resultats són millors. I les feministes s'esvaloten com quan tires una pedra als coloms. Però en Sostres no està en contra del feminisme, està en contra del feminisme que considera obtús, que critica els homes però no fa autocrítica. I això es pot veure en aquest altre text seu:
Les dones i els quilos
Què té en comú una model amb una dona obesa? Què tenen en comú una minyona i una princesa? ¿El meu amor amb la meva àvia? ¿Madame Flaubert amb la senyora Rius? Després de vint-i-set anys de militància heterosexual, després de dues àvies, d'una mare i d'una germana, després de dues veïnes de la meva edat i d'algunes nòvies i de moltes amigues, després, en fi, d'haver viscut envoltat i admirat de tantes i tantes dones, i tan diferents, que eren d'aquí i eren d'allà, que anaven sempre a un lloc diferent d'allà d'on venien -bé, això no és estrany-, doncs en cap d'aquestes dones altes o baixes, precioses o simpàtiques, somni o malson, en cap d'elles no hi he trobat una plena identificació amb el seu esquema corporal, una manera amable de veure's. La dona més prima del món segueix pensant que li sobra un quilo, i jo diria que ja ho creu d'ofici, genèticament, per definició. Podem pensar que les dones, en això, són unes estúpides, o bé podem pensar que els homes, en això, hem estat uns autèntics fills de puta i hem creat uns referents i uns models completament allunyats de qualsevol mesura i sentit comú. L'error clàssic del masclisme és creure que som innocents i que elles sabran per què fan el que fan i diuen el que diuen, i l'error clàssic de determinat feminisme és creure que la culpa és sempre de l'altre i plantejar la guerra contra l'enemic com l'única via per superar complexos. Potser els homes hauríem de deixar de fer el sàdic i pensar que si les dones ens valoressin com sovint les valorem nosaltres acabaríem sols i al psiquiatre. Potser les dones haurien de preguntar-se en quines trampes han caigut, i començar per esmenar els seus propis errors, perquè creure sempre que la culpa la tenen els altres no sol conduir a la superació personal ni col·lectiva.
I què en traiem, d'això? Doncs que és molt fàcil criticar però difícil fer autocrítica. Que hi ha certs temes que són tabú, dels quals si se'n parla acabes rebent crítiques de tothom. Crítiques de gent que no es plantejarà perquè has dit tal cosa, només pensaran que ets masclista, que ets feixista, que ets un amargat, que ets un imbècil; que ets tot el que ells no són (hohoho).
Bé, ara espero estar-me un temps seguit sense parlar d'ell, que ja toca.
El diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Roberto Labandeira, d'origen xilè, ha formulat una pregunta oral al Consell Executiu interessant-se per l'actuació del Govern de la Generalitat en relació amb la retirada dels símbols feixistes que encara figuren a la façana de molts edificis d'habitatges de protecció oficial construïts durant l'etapa franquista a Catalunya i que es conserven actualment. La pregunta serà substanciada en un proper ple del Parlament.
