juin 2005 Archives

Semblava allò Palestina, era la guerra. Pólvora que esclatava a cinc metres, i un foc que s'alimentava contínuament. Tinc les ulleres impregnades de merda d'aquella batalla, i el meu cap és el primer damnificat pel conflicte. Voldria que la terra m'engolís.

Com molt bé van predir, ahir anava amb la papa. Tan forta la duia, que no trobava les claus a la butxaca del pantaló. Vaig fotre un altre cop black-death metal a una festa, i vaig ser optimista quan en vaig pronosticar cinc minuts. Ahir anava amb la borratxera, i collons, espero que per la propera em controli una mica. Bec per beure i això potser ja és un problema.

Haig de jaquir el consum desmesurat d'alcohol, perquè l'endemà no recordo què he fet, i perquè no sé on sóc, dic coses que no hauria de dir mai i faig coses que són força tristes. Alguna cosa podria rescatar d'ahir, però tot és brut i put per l'alcohol.

Anit es podia veure la lluna plena més grossa dels darrers divuit anys, però els nuvolets me la van tapar.

Hi havia ahir també una actuació castellera d'aquelles pagades, durant un sopar a Caves Codorniu. Era el primer cop que hi anava a una, i renoi, quina experiència. Diuen que durant molts segles, els músics eren només esclaus o serfs al servei de l'amo. Només podien obeir, és un pas més enllà del «qui paga, mana». Doncs ahir va ser una cosa semblant, és la mercantilització dels castells en mans d'una colla d'encorbatats gilipolles.

No parlaré massa de les indicacions equivocades i equívoques que ens van lliurar a un full que, essent avui Sant Joan, em penso que ja sé on acabarà. Diré només que, per comptes de la sortida 29 de l'AP-7, la bona era la 27. Anant justos de temps, aquestes voltes són mortals. Un cop a Sant Sadurní, les seves orientacions ens van desorientar durant uns deu minuts més.

El cas és que hi vem arribar cap a les nou en punt del vespre. Havia telefonat a la colla i m'havien dit que començàvem a un quart i cinc de deu. Preguntant pels nostres companys, només ens deien que anéssim baixant. Per fi arribàrem, mon pare i jo, a la sala on es feia el sopar, miro cap avall i em trobo que els terços eren ja damunt la pinya i les gralles a punt de sonar. Aleshores, evidentment, en l'únic que penses és en cordar-te una mica la camisa i baixar a fer pinya, però no...

– Ja és massa tard, no baixeu.

Va dir la imbècil. Què coi en sap ella de castells? Des quan, quan un castell és començat, ningú més no pot fer pinya? Ella no entenia que volguéssim baixar a fer pinya; no pot entendre com ens va costar arribar allà per culpa de les indicacions de la seva puta empresa; que hagués hagut de demanar a la feina plegar abans per ser-hi a temps; que amb el castell a la vista, sense que encara no sonessin les gralles, m'hi hagués de quedar de braços plegats; que, sent només un cordó a la pinya, amb el risc de lesió greu en cas de llenya, m'ho hagués de mirar allà com un estaquirot.

Doncs no, jo no podia entendre que no em deixés baixar, de la mateixa manera que pel que sembla ella no m'entenia o no em volia entendre. Així, aviat em va demanar que em calmés, que no m'emprenyés, fins a deixar anar que sóc un borde. Doncs no, no sóc dels Bordegassos de Vilanova, sóc dels Cargolins d'Esplugues, i tu ets una imbècil.

I així que van descarregar el tres de sis van pujar i au, van assabentar-me que no havia estat jo l'únic borde amb ella, que tres o quatre més de la colla també s'hi havien barallat. És a dir, no serà ella l'antipàtica? I què més es podria demanar d'unes caves que, en acabat, ens invitessin a una copeta? Res, que en acabat ens van donar una ampolla de vi per cinquanta persones, un glopet cadascú. Encara van haver-hi més pica-baralles entre el cap de colla en funcions i la dona de les escales, i cap a casa en només vint minuts (quaranta menys que a la tornada) amb peatge de Martorell inclòs.

Si més no vaig poder fer fotos del castell. Però van sortir massa fosques. I la lluna més grossa dels darrers divuit anys amagada rera els núvols. Ahir hagués occit.

Divendres passat, dia 17 de juliol, dos membres de la Plataforma contra el Caufec van enfilar-se a un dels ponts de senyalització de l'Illa Diagonal i van despenjar una pancarta contra el Pla especulatiu, mentre que uns altres dos van encadenar-se a la porta d'entrada a Sacresa, la promotora immobiliària que, juntament amb l'Ajuntament d'Esplugues, volen construir dues torres d'oficines de 105 metres d'alçada, un munt de pisos d'alt estànding, un hotel i un centre comercial que, en un principi, havia de ser de 90 mil metres quadrats.

L'acció va començar a les cinc de la tarda, on es va presentar un dossier que es pot baixar des d'aquest enllaç, on s'expliquen els punts foscos que envolten aquest projecte altament agressiu contra el medi ambient, que inclouen greus casos de prevaricació del batlle d'Esplugues, agressions físiques i intimidacions per part de Sacresa i molta, molta especulació.

Tot seguit es va fer un berenar. Aleshores, els dos nois, que anaven vestits d'executius, van enfilar-se al pont de la Diagonal i van desplegar la pancarta. Les dues persones encadenades a les portes de Sacresa hi eren des de l'inici de la roda de premsa. La policia va tallar dos carrils de la Diagonal, van passar-hi els bombers, i finalment, una estona després, van acabar baixant-s'hi.

Ni l'ajuntament (P$OE) ni la Generalitat (primer CiU i ara el tripartit P$OE-ERC-ICV) no han estat capaços (o no han volgut) veure això que sembla tan evident. Des dels 110.000 m2 de zona verda municipal que l'ajuntament regala a la promoció o les trampes amb el cost de soterrament de les línies elèctriques que l'empresa fixa en 7 vegades més del que determina un peritatge independent 13 anys després.

Aquest cap de setmana han estat les festes dels barris de Can Vidalet i el de Finestrelles, d'Esplugues tots dos, uns barris tan diferents que no semblen pas del mateix poble. Finestrelles és un barri apartat de muntanya, a Collserola, amb alguns carrers de terra sense asfaltar, masies antigues i molt tranquil. L'altre meitat del barri es caracteritza per cases de preus inassequibles i gent de classe mitja-alta i amb poca consciència de poble. Bona part dels terrenys del barri estan sense urbanitzar, i és on es vol fer el Pla Caufec: més pisos per a rics, torres d'oficines, un hotel i, tot plegat, un gran volum d'edificacions. Els resultats de les eleccions són els més semblants als de la resta de Catalunya: és l'únic barri on perd el PSC, a favor de CiU. Hi ha molta identitat de "poble" a la zona antiga, i no té res a veure amb la resta d'Esplugues.

Can Vidalet està a tocar de l'Hospitalet, a «l'altra banda del barranc». Fins fa poc, el barri de Can Vidalet estava separat de la resta del poble per dos torrents: el primer, per on passa ara per ara la Ronda de Dalt; el segon, el Torrent d'en Farré. L'Ajuntament va fer esforços per unir aquest barri (i Can Clota) amb la resta d'Esplugues, construint una plataforma al damunt de la Ronda (any 92) i fent-hi després (farà uns cinc o sis anys) el Parc de la Solidaritat, o el de les Dunes de Gespa (en vaig parlar fa poc). Al Torrent d'en Farré, farà uns deu anys, hi va bastir un pont, el Pont Nou, i l'any passat va acabar d'enjardinar el Torrent d'en Farré, amb gespa, un llac i algun arbret.

Can Vidalet, però, continua sent més l'Hospitalet que Esplugues. L'ordenació urbanística típica franquista, el perfil dels seus habitants (amb un 70% d'immigració espanyola i, recentment, d'altres nacionalitats), etc., encara l'allunya més de la resta del poble. No us ho negaré: no m'agrada gens aquest barri, mentre que Finestrelles (on hi és Cal Suís), és un dels que més m'agrada. Són completament contraposats.

Festes del barri de Finestrelles

Dissabte els Castellers hi vem actuar, a radera de Cal Suís, a unes pistes de bàsquet, amb els Xerrics d'Olot. Em va agradar molt la diada, per l'enclavament, per la gent, i perquè collons, hi vaig pujar. A més a més, mon pare s'hi va estrenar. Sí, he ficat mon pare a la secta!

Començàvem amb el pilar de quatre. El graller s'entrepussava una mica, i un cop feta l'aleta, es va ennuegar i ho va deixar córrer. A banda d'això, res més de destacable. Els Xerrics van fer el mateix.

A la primera ronda de castells vem tirar un quatre de sis amb agulla. La cap de colla, abans de començar, m'havia donat una altra faixa, perquè la que tinc jo és més adient per a dosos que per a baix del pilar. Jo me la vaig posar innocent, ignorant el que se'm venia a sobre. Per sort, ja tenia experiència fent de baix al pilar als assaigs de Ganàpies. Així, ja sabia a què m'exposava, i a més a més la pinya era molt millor que la dels universitaris, per la qual cosa no vaig tenir problemes. El 4d6a va anar molt bé, i tots contents.

A la següent ronda vem tirar un quatre de sis, i jo pujava de terç. El darrer cop que a plaça vaig pujar de terç, a un altre quatre, la construcció es va ensorrar, cosa per la qual, jo suposo, estava força nerviós. En aquesta ocasió no vaig negar el meu nerviosisme: el vaig acceptar i només vaig pensar en que, si m'entrava la moto (començaven a tremolar les cames), faria els possibles (tancar genolls) per no passar el bellugueig a segons... Vaig pujar a la pinya, vaig pujar al damunt del Paco (el segon), i apa, la meva obsessió era no carregar a la dreta (perquè als assaigs darrerament sempre ho faig). Vaig col·locar els peus més o menys bé, però aviat veia que m'abocava cap a davant. Cal destacar també que l'enxaneta era una noia de catorze o quinze anys que potser hauria d'estar amb mi a terços, o de dosos (precisament, era la dosos que tenia a damunt el dia de la llenya), per comptes de coronar-lo, però ens van fallar les dues nenes que fan d'enxaneta i acotxador indistintament.

Va pujar pel meu rengle l'enxaneta, i jo veia com me n'anava ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, alhora que me n'anava cap a davant... Per fi, va fer l'aleta, i jo suant, esperant que d'una vegada el descarreguéssim. A la fi, tot reeixit, i el Paco dient-me que ho havia fet molt bé, però jo encara no m'ho crec. És que estava o estic passant per una crisi castellera, res no em sortia bé i no sabia per què, potser estava perdent l'autoconfiança, i la diada d'ahir m'ha anat bé per recuperar-la [una mica].

Aleshores, els Xerrics havien desmuntat el seu tres de sis amb agulla, i quan l'anaven a repetir, uns que es casaven a l'hotel de baix s'han queixat i algú ha pujat per demanar-nos que calléssim una estona, fins que es donguessin l'anell i el petoneig. Un quart d'hora més tard, els Xerrics van tornar a desmuntar el mateix 3d6a, i apa, que era el nostre torn. Vem descarregar un tres de sis força bé, i au, la resta ja és història. Pilar de comiat, mon pare mantejat, pica-pica a Cal Suís, ball de diables, sopar de germanor a les pistes de bàsquet, una orquestra... També hi va haver temps per a un lleu plugim, per tal de mantenir la tradició: per festes de Finestrelles, o pluja o fred.

Festa de Can Vidalet

Com tot el que fa referència a aquest barri, la diada també ha estat pitjor que la de Finestrelles. Érem menys gent, mon pare va arribar més tard, només vem fer dues rondes, el públic bastant fred (tret del tres de sis per sota dels badalonins), i jo que només vaig fer de contrafort. Contrafort al pilar, contrafort al tres de sis, contrafort al quatre de sis, contrafort al pilar de comiat. Tot sense gaires problemes, i a dormir.

En resum: un cap de setmana mogudet castellísticament parlant, força positiu. Si voleu la foto d'algun dels nostres castells, no són tan bones com caldria desitjar (no les vaig fer jo...), però encara estan prou bé, i les puc penjar tranquil·lament.

Festes del barri de Finestrelles
Esplugues: Pd4, 4d6a, 4d6, 3d6, Pd4.
Xerrics: Pd4, 3d6, id3d6a, id3d6a, 4d6, Pd4.

Festes del barri de Can Vidalet
Esplugues: Pd4dol, 4d6, 3d6, Pd4
Badalona: Pd4dol, 2d6, 3d6s, Pd5
Matossers: Pd4dol, 3d6, 4d6, Pd4

Aquest matí havia de venir el President a posar el primer pedrot de l'Hospital Comarcal que porta trenta anys en projecte, a un solar de Sant Joan Despí fronterer amb Esplugues. Tanmateix, no sé quina cursa hi ha a Montmeló, i s'ha estimat més presenciar aquell acte cultural que fer una palada i deixar anar el míting electoral. La seva absència ha estat suplida per la consellera de Sanitat, na Marina Geli, i el d'Indústria, en Ranyé. També ha parlat el batlle de Sant Joan Despí.

A l'esplanada on s'ha de bastir l'hospital hi havien alguna carpa i havien destinat diversos espais per als esports (tennis, ping-pong i bàsquet), a més d'un escenari on un grup d'animació feia més festiva la vetllada. El cel estava enteranyinat, però el sol el travessava fàcilment. L'escassetat d'arbres feia que la gent s'amuntegués a la carpa principal o empaitessin qualsevol indici d'ombra per no quedar torrats. A la cruïlla de camins hi era muntada la carpa principal, amb una mena d'exposició amb la maqueta del futur hospital i plànols. Al costat hi havia un faristol i la pedra, penjada d'una politja, amb una placa de la Generalitat.

Les «autoritats» han anat apareixent, només calia observar les càmeres per sapiguer on eren. Em trobava jo fotografiant en Rañé quan un periodista de la tele de l'Hospitalet m'ha passat el micro i li he plantat a la cara a l'Honorable conseller. I bé, també hi eren, representant Esplugues, na Pilar Díaz, tinent d'alcalde, i n'Imma Cano, regidora de solidaritat o quelcom semblant.

A les onze, la presentadora ha pres el micro i ens ha anat informant. En primer lloc, han signat l'acte de no sé què sota la carpa de les maquetes. Tot seguit, els caps visibles de la societat han manipulat la politja per ficar al clot la pedra. Un cop al forat, els consellers, el batlle del poble, i els representants dels altres ajuntaments han anat agafant la pala per soterrar-la. La polseguera que aixecaven ens cobria a tots, atès que s'havien posat del costat on bufava el vent, i la seva poca traça fent palades es palesava dramàticament sobre els soferts contribuents. Cal destacar també la populista, de no sé quin poble, que no només en va fer una, de palada, sinó tres, i que de poc no va al clot abans d'hora. També la nostra Pilareta, que amb prou feines li han arribat les forces.

Aleshores han pujat a la tarima i han perpetrat el míting electoral socialista insuportable. Venien a dir que després de trenta anys, han estat ells els que han desencallat el projecte, que només pensen i penquen pels ciutadans, que fan política de proximitat, que no han reparat en despeses per tal de fer-lo sostenible des de tots els punts de vista i harmònic amb l'entorn (ple d'hotels de cinc estrelles, d'altra banda...), i fins i tot han tornat a justificar el Trambaix com qui no vol la cosa. Han acabat fent-se una foto de família: tots els lladregots plegats, somrient. En Rañé, per comptes de dir «Lluís» repetia «Hospital», «Baix Llobregat», i ximpleries d'aquestes.

I, esquivant els policies, guardaespatlles i púrria d'aquesta mena –serà que no són tan estimats ni propers els polítics– he fotut el camp d'allà, que m'estava emmalaltint i no tenia ganes d'haver d'ingressar a un altre hospital –perquè el Comarcal, fins d'aquí quatre anys, no començarà a obrir portes–. Esperem, però, que resolgui el greu dèficit que patim a la comarca, i que sigui tan modern i innovador com ens diuen. No és pas una mala notícia, només que els polítics són bastant insuportables.