novembre 2010 Archives

Avui ha sigut la diada d'hivern de Ganàpies. El cel era net i ras, no feia gaire fred al sol, s'estava bé llegint un llibre. Els Ganàpies són molt renouers i em conviden a fer cerveses. Han començat, a les dues tocades, els Ganàpies. A mi m'han posat d'agulla al 4de7: faltava el Peiró, que encara no hi havia arribat, i m'hi han entaforat allà al mig. Un lloc privilegiat per admirar com es quadren les pinyes en aquesta colla. Havia vist coses rares a Ganàpies, potser és que m'hi passo tan poc que tornen a sorprendre'm aquestes coses. Quina forma més surrealista de quadrar un quatre! La puta hòstia! --ui, perdó, no volia ser groller.

Al segon peu, amb tot, les gralles han començat a grallar, que si preneu un diccionari veureu que és el crit estrident que fan les garses i els corbs i altres ocellastres misèrrims, però que aplicat al món casteller es revesteix d'un encís corprenedor. El quatre s'ha anat enlairant a poc a poc; un dels baixos no portava faixa i jo me'n feia creus; el meu segon, a poc a poc, s'ha anat plegant de genolls endavant, però no prou com per fer perillar res. A la fi, s'hi han col·locat dosos, acotxadora i enxaneta i, llevat d'algun moviment i d'algun desarranjament inevitable en una pinya poc compacta, s'ha descarregat tot plegat amb fruïció i esvalot enjogassat d'aquests nens grans.

Era la primera volta que aquesta colla universitària descarregava un castell de set per hivern. Fa tres anys van carregar el seu primer quatre de set per primavera. L'alegria era prou justificada. I tant.

En segona i tercera ronda han fet 5de6 i 4de6a. El cinc anava força desmanegat i també ha pujat al segon peu. El 4de6a l'he vist tot marxant cap el tren, que havia d'anar a la feina, i així no m'hi he fixat gaire però semblava força ben assentat. I han plegat amb tres pilars de quatre, per tal com el de cinc l'han de tornar a inventar atès que el de l'any passat ja no és pas possible.

I ara puc parlar, perquè hoch, dels Arreplegats --que, amb el temps i la distància universitària i l'apropament inevitable dels cinquanta mil arreplegats que hi ha Esplugues, els he acabat agafant estima--, que ho han fet força bé, diguem-ne. Han començat amb un 4de7 (com nosaltres), amb la pinya i el tronc d'un 4de7a. Segons les meves fonts, l'assaig havia anat malament i no les tenien totes, i hi havia no sé quins dubtes al tronc. En fi, que el 4de7 sense agulla s'ha fet sense gaires complicacions, per dalt s'ha tancat força, sobretot el rengle que mirava... a la via del tren. En acabat, i amb una mica de cridòria verda, he percebut diàfan un xiscle procedent amb tota probabilitat del seu cap de colla: portarien el 4de7a en segona ronda.

El 4de7a m'ha semblat més ferm que el 4de7, tot i que val a dir que estava una mica distret. El pilar, nogensmenys, ha brandat força, i hi teníeu el senyor Pol i el senyor Pau defensant-lo com malparits. En fi, amb molt de compte l'enxaneta de Vilafranca-Sant Cugat ha baixat a poc a poc i congratulacions per a ells, que són la puta hòstia de bons --ui, perdó, no volia ser groller.

Han acabat amb el 3de7, que no he vist, i suposo que amb el pilar de cinc. Em xiuxiuegen a cau d'orella fonts arreplegades que per a la diada de Biologia estan preparant no sé quina bogeria de castells i no sé què més per no sé quan. Com diuen per allà, bon profit els hi faci! Tot sigui per magnificar la immaterialitat dels castells!

Doncs això és tot allò que puc dir-ne, pràcticament. Els Xoriguers feien castells de la gamma alta de sis amb facilitat i es preveu una temporada molt bona per als gironins. Pataquers i Marracos eren pocs i feien castells o construccions de cinc netes. Han reaparegut --pareu bé l'orella!-- els Emboirats de Vic, no m'ho podia creure. Tornarà aquella colla de borratxos bojos, els més bojos de tot el món casteller? I també està naixent una nova colla al Campus UPC de Terrassa, avui n'hi havien uns cinc que diuen que han fet un pilar de quatre de comiat.

Aires nous aquests temps alenen. Etapes letífiques ens gaubaran al·leluia.

S'ha acabat la temporada castellera i ara estic orfe. Pensar en els castells, en la colla, en els merders, deixar ara que passi el temps, aviam la nova Tècnica què farà, aviam la Junta què farem, aviam què. Ara que es desbrossa el futur immediat, caldrà mirar una mica enrere, dos anys, i recordar d'on veníem i on anem. Recordo, aleshores, les pors del cap de colla que sortia; les de l'actual les desconec, només en podria parlar de les meves. Però, com ja faig d'un temps ençà, no les publicaré pas en un bloch de merda que.

La temporada ha acabat espectacularment bé: hem repetit la mateixa actuació de Festa Major, que era la millor de la nostra història, hem fet el segon tres de set per sota i, a més a més, hem acabat l'actuació amb dos pilars de cinc, fet inèdit que ha deixat un molt bon regust de boca, com aquell vano de cinc a Figueres de fa dos anys. Hem sortit molt contents, radiants i eufòrics, però era, amb tot, una eufòria matisada pel fet de no haver pogut ni carregar la torre de set enguany. Això és evident, i també és evident que cada cop es parla més d'assajar en sèrio els castells de vuit. I per tant, ahir estàvem o estava jo molt contents o content, però era evident que hi havia alguna cosa que aquest any no s'ha pogut fer i que neguitejava i també que alguna cosa queda per fer l'any vinent.

Ahir al matí havia plogut (crònica metereològica), però a partir de migdia el cel va anar escampant. Vaig calcular la ruta per Google Maps: gairebé trenta quilòmetres per carretera, fàcil, sense gaire desnivell. Calculava que anant a uns vint km hora trigaria hora i mitja, i sortia amb poc més de dues hores de marge per anar folgat de temps i evitar la nit, ja que la bici per carretera nocturna és perillosa o no m'agrada gens sobretot si no conec la via per on transito amb ingràvida i immaterial pedalada. En fi, que vaig ser-hi en poc més d'una hora i vaig estar mitja hora acabant-me un llibre i bevent una coca-cola a una cafeteria.

I això, a qui li importa?

Com és costum, l'actuació començava amb almenys mitja hora de retard, a les set ja tocades. Els Minyons eren els primers i «assajaven» l'actuació d'avui amb un pis menys: dos de vuit, tres de nou tremoladís (lleuger, diran alguns), cinc de vuit força inestable, i molts pilars de quatre, catorze o quinze. Els castells no patien massa, estaven molt ben assajats, però a mi em feien enarcar una cella de dubte si volien fer-ho tot de gamma extra. I més sortint de tres de deu, que té molts números per caure i capgirar tots els plans.

Nosaltres començàvem amb un castell que tenim molt ben apamat, el cinc de set. N'hem fet moltíssims enguany i és gairebé el nostre castell insígnia, ens agrada molt i mai no ens traeix, des d'aquella llenya inopinada al Clot fa dos anys.

A segona ronda provàvem el tres per sota, que ens havia caigut la setmana abans a Granollers. Aquest tres es va anar aixecant molt trontolladís i amb mides estranyes i feia patir una mica. Tanmateix, de fora estant, a banda del bellugueig, les aixecades es veien que anaven a bon ritme i que el castell tenia corda (tenia gas, segons es diu ara). En fi, l'última aixecada ha estat titànica i el tronc s'ha quadrat i assentat quan ha passat la canalla, i la pinya l'hem lligat ben lligat i tres per sota al sac. Crits. Eufòria. Alegria. Etcètera. Però no tant com altres vegades, segurament perquè.

A tercera ronda, el quatre amb agulla, que ens costa més que el cinc i que en aquesta avinentesa pujava amb un quatre romboïdal i obert com una mala puta però sense cap maldecap important, i el pilar s'ha mantingut bé i tal.

Ja per plegar, amb un ull posat als cinquanta mil pilars de quatre que perpetraven els Minyons, nosaltres fèiem dos pilars de cinc alhora. Es comentava de sotamà o de contraban que la colla tenia ja dos pilars diferents i que podríem tirar-los simultanis a plaça una nit de lluna plena amb cel serè. En tot cas, sembla que ningú no s'ho esperava (jo tampoc), segurament per la famosa tàctica de la distracció: tothom estàvem tan capficats amb el tres per sota i la torre de set que tots vem trobar-nos amb els dos pilars de cinc tan d'improvís que els estàvem fent a plaça i encara no m'ho creia. Jo estava al pilar aixecat per sota, que va acabar d'alçar-se just quan el de la meva esquerra era també coronat per l'enxaneta, amb una mena de coordinació només vista per terres maresmenques o arreplegades. Va ser una cirereta magnífica i inesperada i ara ja tenim una foto no trucada amb dos pilars blaus l'un a tocar de l'altre lluminosos com la riallada del bigotut que esberlava pel bell mig la volta celeste.

Vaig tornar a Esplugues en cotxe i vaig començar a beure moderadament, cosa que no va evitar que de tres a quatre de la matinada ja estigués bastant borratxo. Incapaç de qualsevol mena de comunicació que no fos estrictament castellera, recordava novel·letes d'aquestes franceses de l'any de Camus, o aquella altra russa del Subsòl, o altres històries més modernes, com la que havia acabat de llegir a Terrassa, d'un tal Handke que sembla que mai no li donaran el Nobel perquè és proserbi. Jo també sóc proserbi. Bé, en tot cas al local vaig acabar de veure clar el panorama de l'any vinent, que ja n'havia sentit coses però calia posar-les en comú. No m'havia interessat gaire, tampoc, per esbrinar-ho, però ahir sí que volia. Hauria volgut parlar de la Junta, també, però estava atrapat per la meva incapacitat de parlar, atrapat per l'alcohol i per la nit i pels meus estúpids problemes.

I ara que ho penso, no he escrit una crònica ni èpica, ni lacrimògena, ni mordaç. Però lo que penso... de castells... ja ho vaig dir ahir, més o menys. Estava cansadíssim de la puta feina, de la bici, dels castells i de la cervesa, vaig tornar amb bici a casa jugant-me la vida a cada pedalada i vaig tirar-me al llit amb les botes posades. Quan m'he llevat, els Minyons ja s'havien fotut el tres de deu pel cap.

Fotos. Les de la meva càmera són del Figo, que és un crac. Les altres, del Gilson, que també ho és, com ho demostra aquesta magnífica fotografia d'una qualitat temàtica i artística majúscula i macroscòpica:

Acaba el cap de setmana, aquí a casa, tot sol, pensant en el cap de setmana estrictament casteller, i en el feiner, i miro una mica endavant, demà mateix serà un altre dia que s'entestarà a no acabar mai. Però avui ha passat tan ràpid... Ja és de nit, i miro el sostre de l'habitació al meu llit.

Ahir quedàvem a una hora prudent al local per pujar a Granollers, capital d'un dels dos vallesos. L'autocar, ple com un ou, s'obria pas rabent per l'autopista cada cop més negra. A la ciutat, ja, havíem de canviar de sentit de forma grollera enmig d'un carrer comercial. Arribàvem a la plaça i els pallassos feien enrenou i molta gent per la plaça porxada. Vaig voltar pel centre i em va plaure d'allò més. Vem començar l'actuació una mica tard, però no gaire.

Començàvem amb el cinc de set. Teníem la pinya justa per lligar-ne uns tres cordons. Haig de confessar que no vaig veure els vídeos i no he preguntat a ningú sobre res. El cinc, segons recordo, va anar força bé, millor que d'altres. En segona ronda provàvem el tres de set per sota, el segon de la temporada i de la història, després d'uns assajos força bons, i amb uns quants nervis a sobre. Cada aixecada va anar pujant bé l'estructura, però a la penúltima el rengle de la plena es va quedar endarrerit i va petar el castell. L'hòstia deixava alguna contusió i les esperances pel segon tres per sota, desfetes. En repetició, això no obstant, descarregàvem, sense massa problemes llevat d'algun als baixos, el quatre de set amb agulla, demostrant que sabem reaccionar amb contundència després d'una ventallada important. En tercera ronda, un simple tres de set, que ja escampava molta gent i es feia tard i massa llarg. Acabàvem amb el primer pilar de cinc aixecat i descarregat per sota de l'any, que va ser el goig de la plaça. Els Xics de Granollers em felicitaven per la consecució d'aquesta gesta, i abans es planyien per un tres per sota que feia molt bona cara. Els Xics, per la seva banda, ahir provaven els mateixos castells que els teòrics d'avui, però amb un pis menys: quatre amb agulla, quatre de set (de vuit avui) i cinc de sis. Ara he mirat què han fet: el quatre de vuit i els castells de set que ahir havien fet de sis. Doncs moltes felicitats, Xichs.

Amb la ressaca d'aquest dissabte (s'havia allargat amb el Barça, amb unes festes a Sant Just) agafàvem la bici i sortíem de casa esperitats (després d'haver buscat pel llit durant deu minuts les ulleres), per fer camí amb el Quique cap al Clot, on actuàvem amb els de BCN i els Al·lots de Llevant. Faltava molta gent respecte el dia abans, hem plantejat castells més senzills de set: tres i quatre de set, descarregats amb molta facilitat, i el tres de set amb agulla, amb algun problema més però res de l'altre món. I acabàvem també amb el pilar de cinc per sota. Els de Barcelona feien el dos de vuit folrat després d'un intent desmuntat, que va fer força patxoca, i els Al·lots una torre de set esvelta que feia l'enveja de tots els Cargolins allí presents.

Doncs això és el resum d'aquests dos dies. La tarda al local pintava bé, però m'he perdut per La Miranda i quan he tornat ja tothom havia marxat. Sortia del local amb el sol davallant prop la carena de muntanyes, i tornava ja amb quart creixent espletant al cel. Tempus fugit! He pres la bici cap a casa, m'he estirat al llit i he començat a escriure això, tot sol, al meu llit.

Fotos Granollers
Fotos Clot

Aquest cap de setmana són els Karts de Sant Just i, malgrat que havia dit que hi aniria a ajudar, no ho he fet perquè estic sempre molt cansat. Ahir a la tarda em recuperava d'una borratxera horrible del dia abans... i alabat sia déu. Aquest matí, per dues o tres hores, m'he estimat més connectar-me a internet, respondre un e-mail, jugar a la butifarra...

I poc abans de les dotze els núvols s'esquinçaven i deixaven veure el sol, sota el domini del qual àdhuc feia calor, mes a l'ombra refrescava tost. Els companys de Cornellà actuaven a la seva plaça i pretenien fer la mateixa actuació que al Prat, on havien recuperat el cinc de set i havien estrenat el tres amb agulla, a més de fer el primer quatre amb agulla de l'any. Per avui es disposaven a fer el mateix.

Ahir havien fet la Megapinya, la pretesa pinya més grossa de la història del Llobregat Jussà. No hi vaig anar, tot i que podria haver-ho fet, i tampoc no he preguntat com va anar ni què van fer, i per internet (haurien de saber com és d'important internet per a la difusió castellera) no ho he trobat. En tot cas, m'aventuro a suposar que potser van obtenir alguna camisa més, però no gaire cosa més, i és probable que algú dels qui hi eren avui provingués d'aquesta iniciativa, però qui sap.

El cas és que a plaça no eren molt pocs però tampoc no eren prou com per lligar castells de set i mig sense problemes. Em perdonarà algú de Cornellà si cau per aquest malaurat bloch, però els cops que els he vist aquesta temporada sempre m'han ofert la mateixa sensació: uns troncs molt ferms però massa poca pinya com per arrelar pregonament. Jo veig uns castells normalment molt forts que es defensen sempre molt bé, però massa poca pinya pròpia.

Avui començaven amb el tres de set amb agulla, el tercer de l'any i el tercer de la seva història. Jo n'havia vist el segon, i aquest en esguard d'aquell ha pujat molt més ferm, amb molt bones mides, al segon peu; potser la buida s'ha obert una mica, però és una cosa que sempre passa. Val a dir que gaudeixen d'un pilar de cinc marmori i infrangible que fa un goig esclatant.

En segona ronda provaven el cinc de set, el castell més difícil del seu repertori actual, que feia un parell d'anys que no aconseguien, fins al Prat d'enguany. Aquest cinc pujava força bé, com és costum en els castells de Cornellà, però aleshores la canalla ha dubtat molt, massa, i el tres ha començat a perdre mides per tot arreu, fins al punt que la rengla estava completament torta i ha estat al caire de caure. En tot cas, l'han pogut desmuntar i així hem vist passar el cinc, just quan el cel tornava a tapar-se, el vent a bufar fred, els arbres a perdre les fulles, l'ambient es glaçava.

Però no s'han arronsat, ni molt menys, i en repetició, amb una certa meravella per part meva, han dut el quatre de set amb agulla. Jo pensava: això és que no descarten el cinc per després, tot i que un dels de Cornellà m'havia informat que era improbable. Bé, en tot cas el quatre amb agulla ha sigut oli en un llum, potser millor i tot que el tres, tot i que a les meves notes tinc apuntat que un dels rengles s'obria un pèl per dalt.

Han acabat amb el quatre de set, un castell que han fet amb la punta de la polla i que ha tornat a fer palès que Cornellà podria estar fent coses molt més grans si tingués només una mica més de gent, i que tranquil·lament, amb aquesta mica més de gent, estarien al nostre nivell i fins i tot millor, perquè ells tenen una experiència que a nosaltres encara ens manca. Com a comiat, un vano de cinc esplèndid.

Ara parlaré molt breument de les altres colles. Els Xics de Granollers, amb qui vam actuar a Sant Just fa no res, venien, ja, amb la intenció de fer el primer quatre de vuit, però massa poca gent a assaig de divendres (i avui a plaça) els n'ha defès, i han optat per 4de7a, 4de7 i 3de7a, tots executats a nivells que voregen la perfecció. A segona ronda havien provat, com els de Cornellà, just després d'ells, el 5de7, però, segons m'han contat, la canalla s'ha sublevat i, quan ja estava pràcticament muntat, l'han hagut de desmuntar perquè l'acotxadora de la torre s'ha negat a passar de dosos. El 3de7a, a més a més, era el segon de l'any, després del primer, que van estrenar a casa nostra (bé, a Sant Just). I el pilar de cinc amb què han acabat, segons m'han dit, ha sigut el primer de l'any. És curiós com una colla amb uns troncs tan esplendents estigui a aquestes alçades estrenant estructures d'aquesta mena, i alhora s'estiguin plantejant el carro gros. És paradoxal, vaja.

El Castellers del Poble Sec exhibien el seu bon estat de forma amb un tres de set clavat i un tres de set amb agulla posterior molt i molt defensat però bé al capdavall, i és que qui havia de dir dels del Poble Sec que en quatre dies estarien fent castells de set i mig quan fa tan poc passaven penes i treballs per fer un quatre de set. Han acabat amb la torre de sis i amb un pilar de cinc, que ha quedat en carregat, només, amb una llenya molt lletja.

Doncs això ha estat tot. Ara tornem a mirar-nos el melic: la nostra colla, la meva feina, les classes, la meva trista vida.

Fotos.

Concert de Quimi Portet al Robert Brillas; l'astre intercomarcal il·lumina la nit espluguina. Què dir-ne? El Quimi, trobo, no està en el millor moment de forma musical, al disc vull dir, tot i que està bé però ha perdut... alguna cosa, trobo. Se l'ha descuidat al marge d'un camí, o potser s'ha embardissat per corriols perdedors, o ha enfilat per un viarany on toca poc el sol, el cas és que l'últim disc no em sembla gaire lluminós, més aviat és un refregit de coses antigues amb menys ironia i conyeta i sense el surrealisme dels dos últims discos. Això trobo jo.

I si us he de ser sincer, amichs meus, en concert al Portet només l'havia vist una vegada, en la gira del seu anterior treball, Matem els dimarts..., per festes de Sants, amb tota la plebs abraonada i esvalotada i etcètera. Recordo que em va agradar moltíssim i que vaig descobrir que en concert és millor que enllaunat. Avui actuava al Robert Brillas, amb el públic assegudet i un ambient molt més íntim i endreçat, i amb el filtre del sis euros d'entrada, que és relativament poc i que serveix per allunyar les multituds.

És clar que, per a mi si més no, un concert assegut és una cosa molt estranya. Acostumo a estar, jo, dret, de la barra a la primera línia i amunt i avall. Pel cantó positiu, tenim que ha tocat dues hores senceres i ha repassat gairebé sencer el darrer disc i moltes cançons antigues, dels hits més hits a algunes de no tan conegudes i bla.

L'he vist, això sí, pletòric. El record que tinc de Sants és molt bo, però el que tindré del dia d'avui ha de ser, forçosament, millor, perquè al capdavall, el fet que sigui un lloc tancat i amb un relatiu silenci permet de gaudir millor de la música. Les cançons, les anava cantant moderadament bé; algunes les acabava amb passatges instrumentals catàrquics, inexistents a la versió original; entre cançó i cançó, normalment, enraonava, i té molt de futur fent monòlegs, jo trobo. En fi, ha estat molt bé.

Ha estat molt bé, oi? Hem rigut molt, hem degustat els grans èxits d'en Portet, oi? Oi que això és molt més un recital que no allò de Sants? Doncs era això, companys, i no ha decebut gens. En Portet és un monstre.