juillet 2011 Archives

Ahir acabàvem la primera meitat de la temporada per festes del Gall. Després de la ressaca de Santa Magda, l'actuació era tranquil·leta davant la biblioteca, l'airet era fresc i patapam.

Com que se suposa que el juriol és el #mesnegre i que al Gall sempre som molt pocs, s'havia plantejat una actuació com el dia, tranquil·leta. Els castells ens van anar força bé i no hi ha gaire res a destacar, els tenim apamats fins el tedi existencial. El primer era el quatre amb agulla, el pilar del qual el Jordi va fer girar. En general, no em feia la impressió que el pilar del mig anés sobrat. En segona ronda també expedíem el 3 amb agulla, que com sempre tenia el baix de l'agulla girat i en general el tres no s'assemblava gens a un triangle equilàter. Al vídeo el tres semblava que es bellugava tota l'estona, tot i que a plaça va semblar que el matéssim sense resistència. El pilar del mig va fer-lo girar el Jordi un altre cop, tot i que aquesta vegada a mi em semblava que anava molt més curt que el primer. Com que el tres i el baix sempre estan girats, a mi em costa fer de lateral al pilar i tot això. En tercera ronda tocava un quatre de set «feixuc», nova raça de quatres que tiranitzen les places blau elèctric. Aquesta vegada va pujar molt més quadrat que els anteriors, malgrat que les agulles tornàvem a estar dos a dos estil rectangle (lluny d'un quadrat perfecte...). La geometria euclidiana no és el nostre fort. Els Saballuts em deien que havien vist molt bé el quatre i que aviam si el tirem de vuit d'una puta vegada. És cert. D'altra banda, una crossa estava poc falcada i va demanar que li donguessin pel radere. Va ser el moment divertit de la tarda.

Acabàvem amb dos pilars de cinc simultanis, notícia històrica que no es va valorar gaire, ahir. Tot i que estava cantat que ho faríem, també és veritat que és el primer cop a la vida que ho aconseguim. Potser és una tonteria, o potser no, jo ho vaig valorar força. Val a dir, també, que el pilar nou va estar més parat que l'antic. De fet, l'antic, amb la Gemma pujant-hi, era exactament el mateix que el primer d'aquesta nova època de pilars que vem encetar diria que també al Gall fa tres o quatre anys, un pilar que ens va quedar només carregat. Potser m'ho estic inventant, això, no tinc ganes de documentar-me. De fet, sóc un pur indocumentat.

Doncs això, els Saballuts, que estan assajant per la seva Festa Major el 2de8f i el Pde6, ens deien que estem molt bé, que estem fent una temporada de puta mare i que al setembre quan lliguem un parell d'assajos bons i el travessem quatre cops més net, ja el tindrem i que serà només qüestió de confiança, «de coco», diuen. Ja veurem, en aquesta colla els nervis acostumen a passar factura.

Pel que fa als Saballuts, per alguna raó havien volgut venir a actuar amb nosaltres en l'última actuació de la primera part de la temporada. Van començar amb un cinc de set que anava sobrat i tot i que no m'hi vaig fixar gaire vaig veure que de mides no acabava de ser modèlic, amb alguns rengles més oberts que d'altres, etc. En segona ronda provaven una torre de set que, segons em van explicar, tenia canvis com a mínim a quarts i em sembla que també a segons. El cas és que es va obrir força per terços i en més d'un moment el vaig veure perillar. I van plegar amb un simple 4de7, que tampoc no acabava de ser maco, amb uns quarts molt lleugers i blabla. Pilar de cinc per comiat.

Els Torraires, per la seva banda, em van sorprendre gratament fent castells i fent-los bé. És el primer cop que els veig acabar una actuació completa sense intents desmuntats ni terços totalment contorsionats. Si perdem l'èpica de Montblanc, què ens quedarà? Veure com es mata la Vella a la plaça del Blat? El cas és que van fer 3de6, 3de6a, 4de6 i Pde4, amb més o menys dificultats, però prou bé.

Aleshores, després de fer l'entrepà i enraonar una estona, vem tirar cap a la closca a veure els vídeos del cap de setmana i despedi'ns-e. S'acaba això i ja veurem què recollim en temps de verema. De moment, molt bé. Aquest cony d'agost em fa molta mandra, podria no existir.

Fotos.

Les festes de Santa Magda són les més maques d'Esplugues, tot i que pel que fa a gresca guanya Sant Mateu. El cas és que el rotllo folki d'aquests dies posen molt de color a tot plegat, un factor que enguany s'ha potenciat força. Des de la colla s'havia volgut donar més volada a Santa Magda, patrona d'Esplugues, i des de la Coordinadora s'havia estat parlant d'això des de feia temps. Es volia organitzar la cosa al voltant dels actes d'ahir, amb la Processó del Ferro (m'agradava més Ferro Crucis, a mi) com a punt central. Finalment, els Diables no han volgut participar-hi (o no han pogut, tant és això) i la processó no m'ha semblat especialment blasfema ni gaire semblant a un via crucis ortodox (em pensava que hi hauria més paròdia religiosa i més consciència general), però ha estat de puta mare i esperem que tingui continuitat. Jo, per part meva, tinc el cap molt espès.

Santa Magdalena és el dia 22. Jo sortia tard de la feina i arribava quan estaven fent el pilar al mig de Laureà Miró. Sembla que tot va anar com sempre, amb l'homenatge al ginjoler de sempre i un ball del babau suposo que més lluït per tal com han estat fent tallers perquè més gent el conegui. Bé, pel que fa a castells, tot ha anat rodat; em diu el Lluís, cap de trons, que tots els pilars tenien alineacions diferents. En vem fer sembla que tres caminant i quatre de normals. El de davant de l'església aquest any no va caure, mentre els diables feien comèdia. Després, en els versots, els vaig veure una mica transitant per galàxies desconegudes amb òrbites molt excèntriques.

El nostre pilar a l'església el vaig veure per segon any consecutiu fora de la pinya i em vaig poder dedicar a mirar-lo des de l'altar, fent fotos. Vaig fixar-me en l'ovació de la parròquia, és una cosa desmesurada. El pilar el feia en Jaume I, que em penso que feia anys que no pujava a cap pilar fins aquesta temporada. D'altra banda, el tema de l'ofrena floral va ser diferent, amb un clavellet per nen (i nena) i els que sobraven els portava altra gent, com ara l'Estrella. Tot plegat, molt bonic i etcètera. I el centre de flors, oh meravella.

Pel que fa als versots, jo m'esperava que castells rebéssim perquè l'any passat no ens van dir res i tenien feina acumulada. Ara bé, com tothom sap, hi han formes i formes i com que alguns es pensen que tenen la veritat absoluta es deuen creure amb el dret de cantar aquestes «veritats» amb una estridència eixordadora. És a dir, sense una mínima elegància, una crítica barroera visceral amb noms i cognoms de vol gallinaci i molta mala hòstia, purament destructiva.

I com que sabia que rebríem, estava a punt amb paper i boli per apuntar. Tot just sortir de l'església els diables feien un pilar amb nines inflables lligades a un pal mentre el Jofre amb el micro cantava les gestes dels Cargolins, com ara el pilar al casal de la Guàrdia Civil de Torrepacheco de fa 10 anys, la foto dels polítics i altres coses, com ara un pilar que vem fer als detinguts del Caufec fa sis anys i el pilar segons ells hipòcrita per les assemblees dels indignats dels collons. Què serà el proper, un pilar al Bernabeu? Això ja ho deia la primera que va sortir a recitar els versots, que ara no recordo com es diu. Aquesta noia ens recordava que «azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón», i acabava desitjant-nos sort amb el 4de8.

El Pastor sortia després i feia d'advocat «dels altres»: entitats, Ajuntament i mossèn. Venia a dir que si algú critiqués els Diables com ells critiquen la gent, es posarien com una mona perquè ningú no té la veritat absoluta. Estava força bé i recitava de memòria, teatralment. Una petita dosi d'autocrítica irònica i divertida sempre està bé.

Després de tres noies que parlaven dels diables infantils (i que també deien que els Diables han passat de ser uns beguts a ser uns jubilats i que l'objectiu de la colla nova és follar-se algun pare), va aparèixer el gran piròman d'Esplugues, que entre les seves paranoies demanava als Castellers si «estáis con los políticos haciéndoos pajas», ens recomanava que li mengéssim la polla al Giner, ens repetia això de la hipocresia del pilar pels indignats i s'embardissava per retorts viaranys parlant d'en David Carreras i del memorial que ens vem empescar l'any passat, que segons ell demostra d'una banda la hipocresia dels Castellers, que ens el vem empescar a darrera hora només per fer una actuació més al poble, i d'altra banda la de la resta d'entitats, ja que només els Diables es van sumar al Memorial, fent la cercavila cap a l'església. Això li servia per parlar del Paco i del Tarrés i de no sé qui més, que són l'exemple que els Castellers només miren per ells mateixos, passant-se pel folro dels collons la resta d'entitats, com també demostra el fet que no pertanyem a Festes Populars. I si no fos tan imbècil potser sabria per què no hi som i per què el Paco, el Tarrés i tota aquesta gent no hi ha volgut ser, i que malgrat tot és el Tarrés qui va a la coordinadora d'entitats i tota la pesca. Però ara no tinc ganes de replicar uns versots que, si volien argumentar alguna cosa, a mi em sembla que l'únic que confirmen és que hi ha gent a Esplugues que ha perdut el nord ja fa temps.

Després de l'espectacle del Jofre, que es va quedar a gust, va aparèixer el Vinyoles amb el cavall de Geganters, en Quim, que havia «robat». Els seus versots eren una diatriba contra Gegants, que no treuen a ballar mai el Quim ni el fan muntar per en Mateu. Tothom sap que això és perquè els geganters són una colla de jubilats sense relleu generacional, ferida que es va dedicar a furgar sense gaires contemplacions. Sembla ser també que en Quim va caure pel carrer Montserrat i que es va fer una esgarrapada a un costat; una ferida física que objectivitza l'altra ferida. En tot cas a mi em sembla només això, «una esgarrapada» i prou.

L'aire que es respirava era de tempesta. De fet, amenaçava tempesta tota la nit i va ploure cinc minuts, un xarbot ràpid, cap a la una de la matinada. Els Geganters estaven molt ofesos, i els Castellers estàvem, en general, indignats sobretot pel que havia dit del Carreras. Tota la resta ja ens ho coneixíem i sabíem que ens tocaria sentir-ho, perquè no són gaire originals, però allò del Carreras va semblar de molt mal gust i de gent que, definitivament, transita òrbites molt llunyanes, per territoris espacials desconeguts de foscor impenetrable i gelor mortal. En tot cas, el nou lloc per sopar, a la plaça de l'església, feia molta més germanor entre entitats i permetia comentar la jugada entre tothom. Estava força bé, i suposo que aquesta mena de misèries són inherents a la vida de poble, que és precisament també la grandesa de ser un poble i no només una merda de ciutat enclastada a Barcelona.

Jo vaig arribar a casa molt torrat i vaig clapar tant com vaig poguer perquè l'endemà, ahir, treballava al matí. Després de dinar i de fer la migdiada a casa, vaig tirar cap al Robert Brillas per jugar a la botifarra. Feia temps que no hi jugava. Realment, a mi tant me fa guanyar o perdre, jo només vull jugar. Sóc un ludòpata borratxo. Vaig anar fent birres a un ritme prudencial de llauna cada mitja hora. El cas és que quan va començar el Ferro Crucis o com se digui ja començava a anar content. Estava en aquell moment d'eufòria etílica sostinguda que si se sap portar bé pot durar molta estona i que m'agrada força. Sóc un embriac feliç.

La Processó del Ferro va anar a ritme molt veloç per Laureà Miró amb un camió tartana amb una bóta de licor de ginjoler que no parava de rajar, mentre el mestre Casellas anava punxant música de la seva, que és una barreja entre folk i electrònica, un còctel que, com l'alcohol, si no es barreja bé fot un mal de cap impressionant. Doncs quan vem arribar al carrer Montserrat vem anar pujant molt més a poc a poc, amb petits balls de les entitats i el nostre pilar caminant. És un pilar espectacular, il·luminat per les torxes i tot terreny, que ha de salvar obstacles improbables com bigues, branques i plantes amb un desnivell important. Per això cal pujar i baixar el pilar (per sota) un parell de vegades, fer-lo girar alguns cops, cal que l'enxaneta s'ajupi sota un arbre... La colla en va sortir eufòrica, també, i tothom va flipar mandonguilles.

D'allí va començar el correfoc de Boc de Biterna, que anava de les eleccions municipals i dels indignats. Jo em pensava que parlarien de castells, però no vaig veure que ho fessin. Per cert, tampoc no vaig adonar-me que ni als versots ni enlloc esmentessin el pilar al Rotary. En fi.

Doncs això, un cap de setmana molt complet i divertit. Jo vaig acabar al xino, però vaig adonar-me que de cop i volta estava molt cansat i molt begut, així que vaig prendre la bici i a dormir deu hores seguides, que ja ho necessitava. D'aquesta manera, no vaig pujar a l'Esplurock, malauradament. I aquesta tarda, diada del Gall per acabar el cap de setmana.

Fotos.

Aquestes fotos són d'en Lluís Tarrés:

Segons les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Poble-sec no s'ha d'escriure com al títol de l'article. Però cadascú per allà on l'enfila. Una diada lletja, avui, al Poble-sec.

És una cosa lletja perquè filosòficament no m'hi trobava a gust. Filosòficament dius: vas fent, a poc a poc, els teus castells, i només quan els tens els tires a plaça. Sempre ha estat així des que sóc a la colla. La mentalitat sempre ha estat aquesta i, vist amb perspectiva, no ha canviat gens.

Quan hi vaig entrar, teníem problemes amb els castells bàsics de set. Després dels dos anys de la Sílvia i dels dos del Jaume, al final vem aconseguir no només consolidar-los, sinó fins i tot fer el pas, l'última temporada del Jaume, al que estem fent ara. Com que el creixement havia estat tan lent i sostingut, el pas va ser natural i hem aconseguit fer el cinc de set o el quatre amb agulla amb moltíssima freqüència i seguretat. Abans d'aquell moment desmuntàvem més castells de set que no en descarregàvem.

Segurament, el que va fallar d'aquesta filosofia va ser la torre de set. Se suposa que aquesta forma de treballar assegura els castells. Però la vem carregar, i per no haver-ne d'anar carregant una o dues per temporada (que és el que podríem fer ara mateix, i vés a sapiguer si no és el que hauríem de fer), no en fem més. La tenim aparcada fins un altre dia. La temporada passada, per exemple, que la vem estar assajant fins al final, l'Adal va dir que no la tiraríem perquè no la teníem per descarregar-la amb un grau de seguretat elevat. Quan ens va caure al Clot ho teníem, jo crec, massa clar, però potser ens faltava experiència, una experiència que no tindrem mai a aquest pas.

I aquesta setmana havíem sortit trempadíssims de l'assaig, amb el primer quatre de set net sencer de la nostra història, de mides força bones i força segur. Qualsevol colla l'hauria provat ja. Però érem pocs a plaça i jo no hauria defensat de provar-lo; a banda que faltava molta gent a totes les posicions, encara ens cal més assaig.

Però aleshores hem tingut, davant per davant, l'antimodel. Els Castellers del Poble Sec sempre els he vist com una mena de Ganàpies de colla tradicional. Els Ganàpies me'ls estimo i són la meva colla en l'àmbit universitari, però a l'hora de fer castells mai no em plantejaria una colla d'aquesta manera.

El cas és que nosaltres, que hem fet proves de torre de set a assaig enguany que no van gaire enlloc, l'havíem assajada fins més lluny que els autodenominats Bandarres, que l'han tirada avui. Ja es veia que cauria, però el tronc ha aguantat ferm; l'enxaneta s'ho ensumava i ha fet per baixar, però encara i així el tronc ha aguantat. Finalment, quan ha travessat el pom, tot ha cedit. L'alegria de Poble Sec contrastava infinitament amb l'esperit de pesantor dels Cargolins el 2009 al Clot. El Poble-sec era una festa tropical, mentre que el Clot va ser un cementiri.

Hem començat amb el pitjor 5de7 de la temporada i el pitjor que recordo de la nostra història, fins i tot pitjor que el que ens va caure també al Clot un altre any. El tres s'ha anat deformant molt, jo al lateral esquerre de la rengla amb prou feines hi arribava i el segon se'm venia a sobre; era un cinc ballaruc, vellejant, electritzat. Just abans els Bandarres havien descarregat el seu cinc, el primer de la temporada, prou ferm tot i que un pèl lent, i amb mides força bones. Era el món al revés. I és que ens faltava molta gent, si fa no fa com a Moixiganguers, però aquesta vegada en un carrer molt estret, de l'estil de festes de Gràcia, inclinat i claustrofòbic, amb molta xafogor i amenaça de tempesta. A mi no m'agradava gens el que estava veient.

A més, hi faltava el Pau i em tocava fer de baix al quatre amb agulla de després. No teníem la càmera d'ETV i no hem gravat per a Quarta Ronda. La meva càmera de retratar està bruta i feta una ferralla. Realment n'estava fins la polla.

El quatre amb agulla ha anat força bé. Pel camí els Bandarres han fet el seu 2de7, mentre que els Capgrossos, que havien començat amb una torre de vuit força maca, un xic oberta o amb un rengle un pèl endarrere (potser en diuen d'això entregirat), havien desmuntat, al segon peu, el quatre de nou, diuen per Twitter que a causa d'un segon. El cas és que tot plegat anava bastant lent, també com a Igualada, i tot sumat feia que n'estigués fins la polla.

Nosaltres hem plegat amb un quatre de set dels "feixucs", que també ha pujat al segon peu i també força malament de mides, tot i que sembla que no tan malament com a Igualada. Els del Poble Sec han completat la millor actuació de la seva història amb el tres amb agulla, molt bé, i els Capgrossos han fet un tres de vuit molt ferm que només ha patit una mica a la descarrgada per quarts, sembla ser. I tots hem finalitzat amb pilars de cinc. Nosaltres, amb el nou pilar de cinc, el segon que en fem amb aquesta alineació. Al Gall potser en fem dos de simultanis. Els Capgrossos n'han fet cinc o sis, i els del Poble Sec dos, un dels quals ha quedat en intent, mentre que a l'altre l'enxaneta s'ha enredat amb els cabells de la quarta molta estona, fent-lo perillar un colló de mico.

Dono per enllestida la crònica, perquè des que escolto Radiohead i Nirvana m'he reblanit com cotó-fluix i això semblen les cròniques pop dels noranta. Després de deixar pair la crònica una estona, havent passat per la Closca, les coses les he vistes una mica més calmades, i d'això es tracta. No s'ha d'escriure en calent.

Fotos.

Ahir actuàvem a Igualada --per primer cop des que jo hi sóc a la colla-- en motiu del segon aniversari del seu local, Cal Tabola, a la plaça Pius XII, darrere la basílica de Santa Maria, que pel que sembla té un retaule barroc no incinerat pels anarquistes quan tocava. El cas és que la basílica té la façana principal a la plaça del Bruc, mentre que a la de Pius XII li dóna l'esquena amb un mur molt alt que, com el de la Virreina de Gràcia, em recorda els afusellaments d'anarquistes.

I entre tot això, el cas és que feia força calor i malgrat que la plaça era petita i força acollidora, la diada va ser lletja, avorrida i lenta, amb una ambulància fora d'escena durant més de mitja hora després d'una llenya de Margeners. Moment crític de diumenge de juriol al migdia.

Jo havia quedat per anar-hi amb bici però em vaig clapar i va anar-hi sol el Christophe (que s'escriu així tant sí com no, o si més no ell signa així els mails), que va arribar-hi al voltant de les 10. Massa d'hora per a un borratxo com jo, que estava encara dormint la mona.

El cas és que nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Totes les colles vem començar amb un pilar de quatre; el Christophe va estrenar-s'hi, passant de la bici a pujar a la pinya. En primera ronda portàvem el 3de7a, que no n'hem fet gaires enguany comparat amb altres construccions; en general, el 3 va estar molt bé i l'agulla només va patir una mica per segons, que no estava gaire còmode i bellugava molt els peus. Feia una calor insofrible allà dins esclafat entre els baixos i el pilar del mig; quan el vem tenir descarregat l'airet d'istiu semblava brisa alpina.

En segona ronda descarregàvem també sense gaires problemes el 4de7a, amb un pilar molt diferent de l'habitual; de fet, era pràcticament el mateix pilar (Jaume, Jordi, Adal i Gemma) que al primer 4de7a d'aquesta nova era d'èxits de la colla. Aquell segon 4de7a va ser l'any 2008, i en tan poc temps ha canviat tant el nivell casteller de la colla que semblen dos mons diferents.

En fi, per acabar les rondes fèiem el 4de7 «feixuc», nova modalitat de 4de7 que potser ara es posarà de moda, després de l'hegemonia tirànica del 4de7 «lleuger». El 4 es va quadrar força malament i va pujar fet un nyap i obert com una plaça de braus, però en tot cas no va suposar cap maldecap important.

La notícia del dia va ser el pilar del final, un Pde5 amb una aliniació completament nova que té molta importància: almenys que jo sàpiga, és el primer cop que tenim dos pilars de cinc totalment diferents (sense comptar l'aixecat per sota). I això també és importantíssim, ja que no va ser fins la temporada 2009 que no vem tenir un pilar de cinc consolidat, i ara ja en tenim dos més l'aixecat per sota. En això també ha canviat molt la colla.

Per això estava força content ahir, malgrat l'actuació lenta i feixuga i el fet que anàvem força limitats d'efectius i per això havíem de renunciar al 5de7, a banda del 3de7s, que ja ni es contemplava. Al capdavall vem oferir una imatge molt bona, amb castells prou macos i tota la pesca. És curiós que en principi ahir hauríem d'haver vist tres 3de7s però al final no en vem veure cap, i és que el juliol fa estralls en les colles de zona no estrictament tradicional (tot i que no sé si Igualada és zona tradicional perifèrica).

En fi, parlant de les altres colles, els Moixiganguers també tenien baixes crítiques al tronc i a la pinya que els impedien de fer, per exemple, el 3de7s, o provar el 4de8, que encara haurà d'esperar. Els castells, per exemple, els cantava, segons em van dir, un segon titular lesionat, que en tot cas es podria haver posat una camisa per fer-ho, perquè estèticament no era gaire plausible. Van començar amb el 5de7, que estava fatal de mides, amb la rengla a Papiol i la torre molt rebregada i amb força números de fer llenya, que en tot cas van poder salvar. A segona ronda descarregaven el 4de7a, amb un quatre molt ferm i un pilar molt dret en què els de dalt van trigar moltíssim a baixar, per la qual cosa sembla que al final va patir una mica, tot i que jo d'això darrer no me'n vaig adonar. I van plegar amb un 3de7 que no sé a què treia cap, ho voldria haver preguntat però anava una mica atabalat amb el rotllo de Quarta Ronda al final de l'actuació i no ho vaig poder fer. També van plegar amb un pilar de cinc.

I els Margeners, que venien d'haver fet l'actuació que nosaltres hauríem volgut fer a Gràcia (3de7s, 5de7 i 4de7a), ahir a Igualada anaven força curts d'efectius, també (i és que el juliol, ja ho dic, fa estralls), però volien jugar fort i apostaven pel 3de7a per començar, com nosaltres, que en tot cas, de mides molt estranyes sobretot per dalt, molt tancat, va patir una típica despenjada de canalla, que solen ser les pitjors caigudes. L'enxaneta o l'acotxadora va arrossegar tot el pom, que va caure cap a una banda; la resta del tronc queia per l'altre cantó, just davant meu, que estava fent fotos; vaig veure en primera fila com rebotaven en la pinya i queien a terra un parell de castellers, cosa no gaire plausible, tampoc. Sembla ser que la patacada va contusionar un dels nens; nosaltres vem fer el nostre 4de7a i aleshores vem haver d'esperar fins a tres quarts de dues que tornés l'ambulància. Quan va tornar, els Margeners completaven la primera ronda amb un 2de6 molt parat i molt lent; eren les 2 de la tarda i començava a fer molta mandra l'actuació. Els de Guissona van plegar finalment amb 4de6 i 3de6a més un Pde5.

En resum: relativament bona actuació per part nostra, amb moltes novetats als troncs per totes bandes més la gran notícia del pilar de cinc del final; pel que fa als amfitrions, també amb moltes baixes, una actuació que no sé com interpretar, més aviat d'anar fent i sortir del pas; i els Margeners, que no van tenir el dia. Vem arribar a la Closca a dos quarts de quatre ben tocats, vem dinar a partir de les quatre, vem veure els vídeos cap a les cinc llargues i vaig beure uns deu euros de cervesa, per la qual cosa en arribar a casa meva vaig tenir molta feina per poder enviar la nota de premsa. Sergi, torna!

Fotos.

Cargolins: P4, 3d7a, 4d7a, 4d7, Pd5
Moixiganguers: 3P4, 5d7, 4d7a, 3d7, Pd5
Margeners: P4, i3d7a, 2d6, 4d6, 3d6a, Pd5

E en l'endemig d'aitals mots com calabruix l'ermità comparech e dix:

--Amichs e amigues, som tots aplegats per tal com un jorn lo país s'alçarà per tal de dir que tots los homs són creats eguals, e aital jorn los fills dels esclaus berenaran amb els antichs proprietaris en paradís de germanor, e aitambé crech que serà arribat lo jorn que aquests turons, ablamats per lo foch de la iniquitat e la ignomínia, espletaran delitosos jardins de nenúfars e lliris vermells e assenyaladament ababols, roelles, capellans, gallets, badabadocs, paparotes, paramans, quicaraquics, quequerequecs, cacarequecs, coquerecocs, pipiripips e peperepeps, reialme d'esglàputs, escalàputs e cabeçuts on meravella és tanta que no freturats bufotenina puix l'èter n'és compost. D'allí estant guardarats valls enlairades e turons e tuchs seran aplanats com plastilina, e isards endrets seran amorosits com herba fresca a lloure e los endrets cairuts gardarats redreçats. E tota carn porrà esguardar ço. E la llibertat repicarà de cascun turó e munt e la talaia de la Sancta Creu del Coll Cerola.

L'ermità dix, e les discòrdies foren deturades cop en sech e lo desori esdevench drinch de crateres e simfonia de xarrups d'ambrosia dels déus. Mes l'ermità alçà's aïrat e esgaripà:

--Amichs e amigues, lo sobtat capgirell industrial és la pijor malvestat per a l'hom, car no res menys haver allargat les vides de cells qui vivim en contrades fruitoses, ha franyut l'equilibri dels humors de tots los fogatges e homs, fent la vida infernada e sotmetent-los a iniquitats, sofrença de cervell e de cors e anihilant la creació divinal de bísties de prat e papibous e peperepeps. Les noves arts emmenaran-nos a més grosses iniquitats e a l'anihilació total de la creació divinal de bísties de prat e papibous e peperepeps e àdhuc de l'espirit dels homs e de llur cors.

Tot hom fon molt meravellat com hach oït los eximis mots del savi ermità, mes pus meravellats foren com veieren-lo prendre d'un cabàs de tonyines dues tonyines fort grosses e de mides considerables que era joia de les contemplar, e encontinent l'ermità alçà's per tal d'atonyinar-los en vociferant en esgargamells terribles «foragitats Mafumet de les vostres ànimes, vils pecadors! Nulla bufotenina anch no vos porrà salvar, ne pols de gírgola, tro no hajats tastat de la tonyina divinal de l'Empiri Eternal!». Ensems pronunciava aitals paraules lo bon ermità ensumava pols de gírgola, e era fort gran meravella com cell jorn pus d'un o dos pecadors besllumaren la llum de Déu, deu inestroncable qui sadolla tot pecador.

--E, aprés haver trascolat e dringat tots ensems, e d'haver perdut l'oremus en justa de crateres e calzes de vidre e esmalt, e de ser arribats a casa fent tentines en cavall de dues rodes, vos dich, amichs meus e amigues, que no serv record de res, e que all apologies.

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.

Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però: