avril 2013 Archives

Estic poc inspirat per escriure la crònica d'ahir, però aprofitarem el dia brúfol per redactar alguna cosa aquí a la UAB, avui que no haig d'anar a cremar quilòmetres cap a Martorell.

Vaig escriure això per a Directe, que és una visió més o menys objectiva del que va passar, sense enfangar-me pels llots habituals que acostumo a calcigar amb la meva àvida ploma.

Es tracta d'una anàlisi asèptica i, per tant, sense gaire suc ni gaire bruc, tot molt d'anar per feina sense acabar d'orxegar la fel de sempre. Però tant és, que rondino massa, després...

L'actuació era en principi a les Corts, però la pluja constant d'aquests darrers dies (ja en portem cinc de seguits) va obligar a l'actuació indoor al local d'assaig dels Castellers de Sants. L'any passat (o va ser l'altre?) havíem actuat al dels Castellers de Barcelona també per la pluja. Així, volant d'Esplugues als Comtes de Bell-lloc per la carretera de Sants, vaig aparcar la meva bici voladora a les dotze en punt i vaig anar observant l'ambient, un pèl enxubat en la gàbia de ciment i vidre on havíem d'alçar els castells.

Em deien que si no es poden fer castells al carrer, que és on toca, val més no fer-ne, perquè els castells engabiats no tenen gaire sentit. És veritat, però també és cert que les colles tenen una temporada i uns objectius que durant les actuacions es van desenvolupant i, per tant, saltar-se'n una és un petit contratemps.

Segueixo dient obvietats. En el sentit aquest de «temporada global», l'actuació d'ahir també forma part d'una nova història que s'han empescat, un «triangular» o actuació itinerant entre les colles d'ahir (nosaltres, Sants i Poble-sec). Es tracta d'una diada a inici de temporada en què podem anar agafant embranzida i ajudar-nos mútuament. Els Borinots, per exemple, volen fer el 2de8f d'aquí dues setmanes, i nosaltres ahir vem seguir rodant castells i també van haver-hi estrenes a plaça, o «local d'assaig», emmurallats entre ciment i vidre. Els castells es veien bé de fora estant, però:

El Lluís havia anunciat 5de7, 4de7a, 3de7a i pilar de 5 a l'assaig. Seguint la tradició de contradir-se ell mateix, al final vem descartar el 3de7a --un castell que mai no m'ha acabat de fer el pes-- per fer un simple 4de7 en tercera ronda, castell amb novetats a segons i quarts. Albíxeres!

Però anem a pams. En primera ronda descarregàvem un tremolós 5de7 sense perill en cap moment, però que vist des del pou del castell en algun moment feia patir una mica.

Uns problemes que si fa no fa es reproduïen al 4de7a següent, en què per baixos i segons tot eren remors de desconhort i d'ànimes infernades, però que també vem descarregar sense cap flaire de llenya.

Al 4de7 sembla que, malgrat les novetats --l'Ignasi i la Irene-- el tronc va estar molt ferm i tota la pesca i reguitzell de sinònims que se solen dir en aquests casos. En aquesta foto, surt amb una mica de cara d'esglai:

L'Ignasi estava més tranquil, o la processó anava per dins.

O vés a saber. Segons em deien, el canvi de plans castellers era per rodar els castellers nous, bàsicament, cosa que em sembla de puta mare, perquè de vegades abans semblava que per la dèria de voler anar massa a totes aquesta mena de coses passaven més per alt. Però jo què collons sé, si no m'entero de res. L'únic problema de no fer el 3de7a --que diuen que no estava prou assajat però aquestes coses les fem sense gaires dificultats-- és que vem igualar l'actuació del Poble-sec, però què hi farem. D'altra banda, els castells dels Bandarres van anar tots una mica més remenats del que podrien anar, però els van descarregar tot i que semblava que en algun cas se'ls fotrien pel barret. Em deia el Jordi que el segon de la rengla del 5 havia fet una passa enrere i s'havia posat damunt el contrafort del seu baix...

I això és tot, per avui. Vaig passar per casa per escriure la crònica de més amunt, vaig dinar i vaig passar per la Closca perquè jo tenia la càmera per veure els castells, que al vídeo sempre surten més parats. A plaça, però, els veia força bellugadissos. I això també són sinònims per no dir «moguts» o «tremoladissos», que també he acabat dient. Vem fer unes partides de butifarra i ens van fer fora de la Closca cap a les 9 o les 10.

I això és tot, en efecte. Diumenge vinent actuem a Figueres. I a veure si no ens plou, com hi ha món.

I, per fi, arriba l'hora d'escriure la puta crònica castellera de diumenge passat. Així doncs, avui que és la Diada de Sant Jordi, escriuré sobre la Diada castellera de Sant Jordi i bagatel·la.

Normalment ens estrenem a casa per Sant Jordi. Temps era temps, aquesta era la nostra actuació de no sé si aniversari, o una cosa per l'estil; es pot veure, per exemple, en aquesta actuació del 27 d'abril del 1997, en què com a millor castell vem fer aquest monument:

L'actuació també va ser al Brillas, en aquest cas a fora perquè aleshores diria que els jardinets que ara hi han oberts eren tancats (van obrir-los no sé si a finals dels 90, no me'n recordo gens).

Bé, com que tinc ganes d'anar per feina, copio la nota de premsa que el Sergi, molt diligent, va trametre als mitjans en temps rècord, que fa així:

Els Castellers d'Esplugues han actuar aquest migdia al Casal de Cultura Robert Brillas d'Esplugues de Llobregat, al costat dels Castellers de Figueres i els Castellers de Sant Feliu. Aquesta ha estat la primera actuació de la temporada a casa i els cargolins han portat a plaça el 5 de 7, un repte important d'inici de temporada.

Els Castellers d'Esplugues han sortit de 4 de 7 amb l'agulla, el segon de la temporada, deixant el cinc per segona ronda. Tot seguit, els blau elèctric han descarregat un 5 de 7 molt llarg, que s'ha hagut de treballar de valent, especialment abans de la carregada. D'aquesta manera és completava la primera aparició a plaça d'un castell que hauria de convertir-se en habitual des d'ara fins a final de temporada, tenint en compte que la tècnica es planteja portar-lo a plaça a la majoria d'actuacions. Els cargolins han tancat l'actuació amb un 3 de 7 i un vano de 5.

Els espluguins disposen ara d'una setmana per preparar l'actuació del proper diumenge a Les Corts al costat dels Castellers del Poble Sec i els Castellers de Sants.

Diada de Sant Jordi a Esplugues de Llobregat

Castellers d'Esplugues: p4, 4d7a, 5d7, 3d7, vano de 5
Castellers de Sant Feliu: p4, 4d6, id3d6, 4d6a, 3d6, p4
Castellers de Figueres: p4, 3d6a, id3d7, 4d6, 3d7, p5

La història havia començat amb una cercavila d'aquestes que es fan de tant en tant pels formosos carrers d'Esplugues, amb motiu dels 50 anys del cau Sant Jordi. Alguns havíem passat pel local a muntar el dinar de després: calia recollir cadires i taules i etcèteres i fòtils i endergues i arrenglerar-les així com cal als llocs pertinents i impertinents si s'esqueia.

I volant com un esperitat amb la meva bici amb dues rodes circulars, vaig aparcar per veure la cercavila transcórrer: van estrenar-s'hi alguns nens, com ara la Mariona al primer pilar de tots:

 

Aquesta foto té una llum que fa pena i la càmera fa figa, mes és ço que hi ha, nogensmenys. I res, la cercavila fa perfer un recorregut circular clàssic pel Centre i el Gall fins a tornar altre cop a Àngel Guimerà, a l'Avenç, on jo ja havia begut tres cerveses mentrestant.

L'actuació a mi em va semblar molt tranquil·la, sense gaires problemes, però no ho sé, estava força per la meva petita cleda i no vaig parar gaire esment al que m'envoltava. El 4de7a em va semblar relativament tranquil; recordo que el 5de7, amb la canalla que es va polint, va pujar força lent, cosa que devia fer que es desmanegués, però jo no vaig ensumar gaire perill --tampoc no estava gaire al cas, ja ho he dit--; el 3de7 va volar com sempre i el vano de 5, on estava de primeres laterals per davant, no em va semblar tampoc que experimentés problemes destacables.

Per cert, aquest és el 3de7, el mateix castell al mateix indret un grapat d'anys després:

Però cada cop és més fàcil comprovar si tot el que dic és només mentida o és perjuri contra tots els déus i tots els homes dels Cels i de la Terra. Hi ha les fotos:

Manel -- Parrac -- Quique

I hi ha el vídeo, que com dèiem gràcies a la nova càmera de gravar es penja a la xarxa de seguida; jo encara estic xipollejant en cerveses que el vídeo ja hi és, emergint dels oceans cibernètics aquests.

I res, amb uns quants centenars de pamflets a la bossa vaig baixar xino-xano cap a la Closca, on les coses es van anar emboirant fatídicament fins a una foscor impenetrable. En tot cas, vaig arribar viu a casa. Vaig jugar una botifarra en què tenia la botifarra per cantar més clara de tots els temps, però que no vaig cantar per malaptesa etílica. I la resta ja deu ser història; jo, si més no, ja no ho recordo.

En fi, aquell cap de setmana s'havien concentrat els actes amb motiu del cinquantè aniversari del cau Sant Jordi d'Esplugues. Dissabte hi havia hagut el sopar, en què tot d'antics companys es van retrobar. Jo vaig arribar una mica tard, just per veure alguns antics membres que feien les seves actuacions, i participava en les ballarugues que ens ofrenaven A folk lent, grup nou que com diu el nom fan folk, que compta amb alguns músics de la colla i que sembla que tenen força camp per córrer.

I a la merda tot plegat.

Foto de Ruben Wagensberg: http://instagram.com/wagens

Sona l'Adéu-siau del disc del Pau Vallvé ara mateix mentre recordo les sensacions del concert íntim que ens va oferir ahir a quaranta privilegiats, més algun amic i familiar, a l'estudi gracienc de Conrad Roset. Era un concert a pèl, sense micros ni altaveus, sense banda, ell tot sol amb la guitarra i el públic assegut per terra en semicercle al parquet de l'estudi amb una Moritz per cap. Devien ser gairebé les nou del vespre quan es va fer la penombra a l'habitació i va començar a cantar el Vallvé, que encara no havia vist en directe i que fer-ho d'aquesta manera és posar el llistó molt alt.

Em va semblar que dominava bé la situació; em semblava, en tot cas, una mica intimidat per l'escenari, tot i que jo, com a espectador, també ho estava una mica: assegut a un metre dels seus peus, davant per davant, el veies com sentia cada cançó, l'expressió de la cara quan aclucava els ulls i cantava les bagatel·les de les cançons. Va aconseguir, des del primer moment, que la música m'atrapés i que jo pogués passejar per les cançons, bressat en les melodies de bracet amb les lletres, envolant-me de les valls de la sòrdida Barcelona als cims dels paisatges del Vallvé.

Sí, m'ho vaig passar molt bé, amb una connexió que en directe feia molt de temps que no experimentava. Va tocar també algun tema del disc anterior, 2010, que no he escoltat gaire: el De bosc m'ha atrapat des de fa uns quatre mesos i ara, amb el disc acabat de comprar, no sé si en podré sortir. Per alguna raó aquest disc ha connectat amb mi des del primer instant (des que vaig escoltar per primera vegada Vaga general al Nadal, que es reprodueix mentre escric això), i ahir em vaig trobar amb la mena d'intensa alegria tristoia que m'inspira aquest disc, com les cançons El temps posa les coses al seu lloc o el Tots som molt millors, unes sensacions que em desperten altres grups molt diferents i alguns llibres i algunes situacions, com ara alguns moments a castells, per exemple, però que amb el Pau Vallvé té un accent especial i únic. Em repeteixo: m'ho vaig passar molt bé, ahir.

El públic estava força entregat; jo no sóc gaire de cantar ni de picar de mans a la cuixa i el pit, com ens feia fer. De vegades era com un aplec xirucaire, amb el cap tocant la guitarra cançons per a la canalla. Veia el Pau Vallvé que semblava veritablement emocionat en alguna ocasió per la resposta del públic, em va semblar que ell també connectava amb nosaltres i que l'experiència era recíproca. No ho sé. En tot cas, en una de les cançons que més m'agrada, que ara no sé quina era, quan m'estava deixant engolir per la música, va aturar-se de cantar per fer-nos fer una d'aquestes coses de cau, que em va tallar una mica el rotllo. Però fora d'això, vaig gaudir com un mico filós, ahir.

Veure el Vallvé cantant a pèl un disc que em sembla que és prou despullat, en el sentit que s'hi despulla i que és molt sincer, fa que, fins i tot quan està afinant la guitarra entre cançó i cançó, o quan toca malament una nota i fa una ganyota amb mig somriure, t'hi entreguis a totes, és com deixar-se caure i que la seva xarxa et protegeixi. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé. Vaig estar taral·lejant les dues darreres cançons del concert, que són també les del disc, fins molta estona més tard, al local dels castellers a les 4 i escaig, ja bastant torrat de cerveses. No ho sé, segurament té coses millorables, el Vallvé, i no és el millor del món i jo què sé, però si més no a mi m'encanta.

Per cert, a la Closca, abans de tancar, vem fer aquesta collonada:

Dissabte a la tarda estrenàvem l'any casteller a plaça, després d'algunes actuacions estranyes (al camp de futbol per les Seleccions, un bolo comercial en un hotel i tal), i després que la Junta i la Tècnica s'hagin renovat a l'assemblea de fa un mes o dos. Per tant, dissabte era un dia d'estrenes i jo en tenia força ganes. És la Diada de la Primavera de Cornellà, però com que sempre cau pel dia de la República (el 14 d'abril) vaig batejar-la així ja fa molts anys. En aquesta actuació vaig pujar per primer cop a un castell, diria que era un 4de6 força lleig.

A l'assaig el Lluís deia que faríem el 5de7, però no sé exactament per quina raó (sembla que algun problema de canalla, que no estava prou polida) el vem descartar en favor del 4de7a, que l'any passat vem fer moltes vegades i que enguany ja apunta pel mateix camí. I en tot cas, dèiem en conya que la Tècnica ja ha fet el primer incompliment de programa tot just en la primera actuació.

Després dels pilars d'entrada, en què la Sílvia anava a entrar de baix però que al final diria que no hi va anar, i després que els núvols plujans escampessin, obríem plaça amb el 3de7, que em va semblar força rodonet i sense cap complicació, tot i que el @castellistica, que hi era, diu que la canalla es va fer un petit embolic per allà dalt. És possible, però jo no ho vaig veure: estic massa miop.

En segona ronda plantàvem el 4de7a, que per ser el primer i haver-lo assajat relativament poc (una pinya o dues i les primeres proves de tronc des de dimarts passat, dia de partit del Barça) va anar molt rodat. El pilar sembla que havia brandat una mica, però un cop despullat es va descarregar sense dificultat. Jo estava de lateral a l'agulla, com és habitual, i no em va semblar gens complicat, malgrat que el @castellistica també diu que la canalla s'ha d'acabar de treballar.

El castell, però, estava molt tranquil, com es pot veure en el vídeo del mateix @castellistica, que avui sembla que m'ha fet la meitat de la crònica:

I per acabar portàvem el 4de7, que el Figo em deia que estava una mica estirat d'una banda. El meu rengle estava una mica tort: el segon estava mal agafat d'una cama i carregava malament al meu baix, que va patir una mica.

En pilars ens ventilàvem el Pde5, el primer de l'any, que tampoc no va tenir gaires complicacions. I res, després d'això, podríem haver anat al local nou dels Castellers de Cornellà, però en principi teníem una altra actuació comercial a quarts de nou o les nou en un restaurant d'Esplugues, que finalment es va anul·lar per la previsió de pluja --no va ploure--; així, doncs, com que Cornellà no comptava amb nosaltres per al pica-pica, i nosaltres ens n' havíem preparat un per després del bolo, vem anar ràpid a la Closca, on vem fer el primer Quarta Ronda de la temporada, a més de veure el Barça i emborratxar-nos (-me) com de costum.

Pel que fa a la Quarta Ronda, dissabte, com que era dia de novetats, també vem estrenar una càmera de vídeo, que després d'estires i arronses les temporades passades, amb la nova Junta la qüestió s'ha accelerat i el Ramsès estava d'allò més content. Gràcies a la càmera podem veure els castells a plaça mentre el Ramsès penja els vídeos a casa seva, miracles de la teconologia. En suma, dos dels problemes dels anys passats (la lentitud amb el Youtube i la manca de vídeos al local després d'actuació) s'han resolt de cop amb aquesta càmera, i jo també estic d'allò més content.

Recapitulant, parlaré molt breument de les altres dues colles. Els amfitrions, els Castellers de Cornellà, després d'uns anys de davallada i estancament, i d'haver començat a sortir del pou a poc a poc, enguany sembla que finalment recullen el que han estat sembrant i han pogut començar a casa amb dos castells de set, que amb tot no van anar gens sobrats, sobretot el 4de7, descarregat després d'un intent desmuntat, molt desquadrat i rebregat, amb terços i quarts amb mides molt dolentes i amb una canalla més traçuda que l'any passat però que amb castells com aquests va una mica cagada. En aquesta foto no sembla que estigui tan malament:

 

Però van haver de defensar-lo molt. Van acabar amb un 5de6 no gaire maco, però molt bé. Molt content pels companys de Cornellà, a veure si tenen sort també amb aquest nou equip tècnic, que l'han renovat i que tenia ganes de parlar amb algú dels que conec perquè m'expliqués la seva visió del panorama.

Els Castellers de la Vila de Gràcia anaven amb una pinya semblant a la nostra, potser una mica menys, i van fer sense problemes destacables el 2de7, un 4de8 molt clavat i on s'hi estrenava el Tayo, i un 5de7 sense més història, que jo sàpiga. Gràcia ha començat molt fort l'any i ja veurem quines coses faran aquest 2013.

 

 I res, la nit es va allargar i cap a les 4 em vaig fotre de lloros amb la bici sortint de la Closca; la Susana em va gravar caient per terra de manera lamentable. Durant la nit havíem quedat per sortir amb bici l'endemà a les Aigües i el Tibidabo com a bons duminguerus; Collserola està ple d'imbècils a aquella hora. Jo em pensava que no hi aniria perquè tenia el canvi de la bici tocat de la patacada, però al final el vaig poder arreglar i vaig pujar-hi de seguida, que m'esperaven als Xiprers. Encara anava borratxo, esquivant la processó de bicis i famílies per les Aigües.

 

Després vem dinar a casa el Mora i després vaig anar a veure el Petit de Cal Eril amb en Jaume I. I vaig acabar molt tard la nit, molt desfasat per Sants.

Amb la tonteria, dissabte vem fer el millor inici de la història dels Castellers d'Esplugues; l'any passat havíem començat també amb tres castells de set: 3de7, 4de7 i 3de7a a Manresa, per Diumenge de Rams. Independentment d'aquesta anècdota, espero que amb el nou tarannà que ha agafat tot plegat aquest any, i amb una mica de la sort que no hem tingut els anys anteriors, puguem consolidar la feina, ser colla de vuit més o menys habitual i poder completar la puta torre dels collons. En sóc bastant optimista, no se m'acut cap raó perquè no ho puguem aconseguir, però ja veurem.

Fotos i fotos, i aviat més. El vídeo del nostre canal Youtube i els comentaris del @castellistica.