Doncs res, crònica exprès de la diada de Can Vidalet de diumenge passat. Per a coses més o menys serioses, vaig escriure això el mateix dia, que permet de fer-se una idea del que va ser la història, passat pel biaix de la meva inoperància característica:
http://www.festadirecte.cat/els-castellers-del-poble-sec-porten-la-rauxa-a-esplugues/
O sigui que com que la chrònica, com aquell qui diu, ja està escrita, podré dedicar-me a parlar d'altres coses, com ara de la calor que fot aquesta puta setmana, després que el xàfec del cap de setmana ens esguerrés una actuació que va ser, sota el meu humil punt de vista, una puta merda, o potser una merda punxada d'un pal, o tal vegada una palterada buina tifa tova bovina dejecció fems. O potser no n'hi ha per tant.
Arribàvem a l'hora estipulada pels caps barrinaires de la tècnica i vèiem com els minuts anaven passant sense que la cosa engegués de cap de les maneres. La raó? Manca d'ambulància. Sembla ser que els anys anteriors l'antic president, el Tarrés, sempre recordava a l'Ajuntament una setmana o dues abans que havíem de tenir l'ambulància a plaça. La nova Junta, de la qual jo en torno a formar part, i ja hi porto la rehòstia d'anys, no va pensar en això, situació que va obligar l'actual president, el Sàlvia, a telefonar i trucar i enraonar pel mòbil amb els tècnics de cultura, o al regidor, o a qui fos. I al cap d'una hora, si fa no fa, començava pròpiament la història. Mentrestant, els Bandarres havien estat animant l'ambient amb polkes i balls típics de gralles.
Jo havia aprofitat per fer alguna birra al bar i per jugar al Triviados, joc en què excel·leix l'Àlex D., que acostuma a aplanar les costures als seus rivals. En tot cas, un cop aixecats els pilars d'entrada (que no recordo si els vem fer a la una o bé a les dotze, abans de l'aturada) va començar l'actuació. Abans de res, vem fer dos pilars de quatre de dol pel pare de la Raquel.
Nosaltres havíem de ser els primers d'actuar, però a causa del retard van obrir rondes els Castellers del Poble-sec, que pels castells que van tirar (5de7, 2de7 i 3de7s) eren molt pocs a plaça, obstacle que no va impedir que igualessin la millor actuació de la seva història, malgrat que no van poder fer el pilar final. La pressa va ser justificada: va espetegar el ruixat just després del seu tercer castell. Des d'aquí els felicitem, tot i que ja els hi vem menjar prou la polla a l'article que he enllaçat a dalt de tot.
Per això nosaltres vem passar a ser tercers. Durant la setmana els assajos havien sigut una puta merda, amb una llenya dimarts i quatre piules, i divendres amb relativament poca gent, algunes baixes importants i un ambient d'una certa indolència com si estiguéssim esmaperduts o atribolats o a la lluna de València esgarriats. I tot i que érem més que Poble-sec, i no sé si més també que els Castellers de Terrassa, a la foto es pot veure que érem en tot cas relativament pocs i amb alguna baixa important, com ja he dit abans, i per això vem descartar el 5de7 que estava anunciat el divendres abans i vem obrir plaça amb el 3de7a, un castell que a les proves no havia anat gaire bé.
A plaça, si no recordo malament, el castell es va alçar bé al segon peu, però la pinya em va semblar una mica flonja i el pilar del mig es va girar una mica. El segon de l'agulla, el Punki, no estava gens còmode i remenava força; diria que se n'anava cap enrere, i que com que estava tan girat jo gairebé feia de primeres mans (acostumo a fer de lateral per dins de l'agulla), però potser ara ho confonc amb la prova de divendres passat, que va anar encara pitjor. En tot cas, 3de7a al sarró i avall i a cagar a la via.
Mentrestant, els Bandarres i els Pastelerus ens van plantar dues torres de set als nassos, cosa que, tot s'ha de dir, ens va tocar allò que no sona a alguns, sobretot la dels barcelonins: enveja sana, potser, o malaltissa, de veure com ells se la ventilen amb un tronc que no m'acabava de semblar gaire maco però que els hi va de puta mare. L'havien descarregada també el dia abans, i aquella de Can Vidalet era la quarta descarregada de la seva història. I jo pensava que aviam quin cony de dia la descarreguem, però això potser és demanar miracles. Jo no sé veure si la nostra torre avança gaire o no; diuen que hem de polir la canalla, però això ho portem dient des del 2008. En fi, que Jaume Barri ens beneeixi.
Bé, en segona ronda havíem de fer el 4de7a, però vem desmuntar el peu no sé ben bé per què i, després d'unes minúscules hesitacions, es va decidir deixar-lo per a la inexistent tercera ronda i bastir el 4de7 en aquella segona. Em van dir que hi havia hagut algun problema amb la canalla; no ho sé, però a aquell pas hauríem acabat sense tres castells de set, que és el mínim per anar pel món, suposo. El 4de7 tenia a segons els terços habituals i era una prova clara de 4de8. No el recordo gaire, el vem descarregar sense gaires contemplacions i adéu-siau. Diria que en aquest castell l'Àlex D. aplanador de costures va prendre una mica de mal fent de baix, però no n'estic segur. Sé que ara va una mica tocat.
Aleshores va ploure, just quan els Bandarres descarregaven el 3de7s; una pluja que va regar els carrers de Can Vidalet, un barri gris que sembla construït com si haguessin llançat des del cel blocs de pisos a l'atzar i encara els haguessin remenat un cop a terra. Feia un o dos anys que no hi actuàvem; enguany, a més a més, per una mena de malentès, hem actuat una setmana abans de les festes pròpiament dites, i per això encara hi havia menys gent: els que hi eren eren els vells xarucs de la immigració espanyola típica i els vermutaires que feien la cervesa i les braves a les terrasses dels bars abans que es fotés a ploure. Com a punt positiu, no hi havia les banderoles espanyoles intercalades amb les catalanes que hi ha cada any i que haig d'esborrar amb el Photoshop quan munto la revista. I apa.
Doncs res, podria estendre'm una mica més però aquí ho deixo estar. A veure si ens eixorivim i esparpillem i esbudellem aquests castells dels trons que estan com darrere la muralla per expugnar.
Leave a comment