novembre 2013 Archives

Aquest cap de setmana han estat els karts de Sant Just. Mirant enrere, és el tercer any que estic de controlador i el quart que hi estic apuntat, però el primer d'aquests quatre anys no hi vaig anar per causes col·laterals.

La setmana passada era el dia dels karts, però una borrasca de llevant ens enviava quatre dies de pluja despietada que els van fer anul·lar i que, el dissabte al matí, em va deixar xop de cames en avall.

I, després de les tempestes, va arribar el fred hivernal. Una tardor que només ha durat una setmana: un estiu estireganyat i un hivern precoç ens han deixat sense els bonics dies d'entretemps. Primavera d'hivern i primavera d'estiu, hivern i istiu a seques.

Així que dissabte passat vaig tornar a pujar al Canigó amb sis graus a les vuit del matí. Enguany tornava al primer revolt, que és molt més distret que el segon. Per tal de no avorrir-me, em van donar el walkie en qualitat de responsable dels controladors del primer revolt, la qual cosa significava que em resultava força més difícil escapolir-me de la feina per fer una birra o etzigoris, enderris i endimaris variats. I, per acabar-ho d'adobar, a causa del canvi de data hi havia poca gent, sobretot dissabte, i més cap al tard, que per causes diverses tot es va alentir força.

També com a novetat vaig estar a les verificacions comprovant que els karts tinguessin les mides correctes i que no duguessin ganivets amagats. Jo, que amb prou feines sé què és un coixinet (m'ho van acabar d'explicar l'any passat)...

En Jep, doncs, es va col·locar al seu revolt amb tres companys al matí: la Sílvia i l'Èrik de castells i un altre noi que no recordo com es diu (Alberto, potser), que duia un walkie que semblava de l'any de la picor però que sintonitzava amb totes les freqüències (policia i aeroport, per exemple) llevat de la nostra, que era un circuit tancat.

I van començar els entrenaments lliures, amb temps de retard.

A causa del canvi de data, l'speaker habitual, en Jordi Domènech, no va poder posar-se al micròfon. Així, una veu encostipada de dona esputava catanyol pels altaveus. En poc temps vaig apuntar algunes perles: desllissar, aterrissar, abraç, sanu i salv, emputxar, percanç... Després va resultar que la veu de dona amb calipàndria corresponia a un noi de catorze anys que es diu Dani. Bé, no deu ser fàcil estar al micro, l'any vinent ho faràs millor... si s'escau.

L'única cosa bona era que quan parlava no se sentia tant la música horrísona... però això ja és criticar per criticar. En tot cas, la cançó What does the fox say només és divertida una vegada a Youtube; a la pista era un mal de cap. Per l'any vinent, que hi posin aquesta bella playlist de Youtube.

I va sortir el sol cap al migdia i ens va escalfar i vam estar bé al primer revolt, mirant d'aprendre com era el funcionament del walkie. Van passar els entrenaments i van començar els cronometratges, també anomenats «les cronos», i ara no sé per què canvio el gènere de la cosa. Els cargolins presents ho feien relativament malament, amb alguna excepció: el Rai i l'Alfredo estaven a mitja taula (sempre havien quedat dels últims), la Marta i el Figo havien estat primers (de quatre), la Sara ho feia bé, i etcètera. La Ylènia es va fotre una patacada molt maca, fent un giravolt estrany, perquè no sabien frenar; com que es va picar a la cama, els de la Creu Roja van demanar l'ambulància, cosa que va enfurismar el Just i companyia, perquè no calia i ens va fer perdre força temps. Al començament de les cronos la cèdula va estar-se una estona fora de servei, i altres «percanços» van fer que tot es retardés força. Vem dinar glaçats a dalt del Canigó, ens van donar una dessuadora vermella d'organitzadors i jo em vaig quedar mirant el cel, que tenia unes tonalitats d'hivern ben característiques. Tornava a fer fred, bufava vent del nord, i ara em posaria a fer poesia de pa sucat amb oli d'aquella, melangiosa i autumnal.

La tarda va seguir amb els retards i, cap a les set, s'acabaven les cronos per fi. Ens hi havíem quedat només la Sílvia i jo, perquè l'Èrik se'n va anar al Cau i l'altre noi va fotre el camp abans d'hora. Per sort, va ser una tarda força tranquil·la. El Barça, mentrestant, va guanyar quatre a zero al Camp Nou amb dos penals a favort.

I l'endemà, ahir, era diumenge i em tocava un altre cop el walkie i tota la pesca al primer revolt, amb gent diferent, llevat del suposat Alberto, que va arribar i se'n va anar quan va voler. Em van donar els horaris i un full d'incidències i les tasques que havíem de fer com a jutges del revolt. Una gran responsabilitat...

I amb retard van començar les classificacions, amb algunes patacades i el noi speaker en plena forma esgaripadora. I van anar succeint més «percanços»; per exemple, es va perdre un kart en algun lloc de la pista i el van estar buscant uns deu minuts. Així, les aturades sovintejaven força al començament, cosa que va fer que s'endarrerís la cursa i, finalment, que ens mengéssim el descans entre les primeres rondes classificatòries i les segones. Això, al seu torn, va fer que ens avancéssim deu minuts en la segona classificació, circumstància que ens va fer aturar deu minuts quan restaven dues rondes per acabar els quarts de final...

Per la seva banda, els cargolins presents seguien protagonitzant una desfeta en tota regla, quedant en les darreres posicions en gairebé totes les categories. La Ylènia va tornar a fotre's una patacada perquè el tema de la frenada no el dominaven, però aquesta vegada no va caldre l'ambulància.

Va ser un matí distret, arreglant les bales de palla, mirant com els karts s'estellaven i s'estavellaven, com alguns anaven sense corredor, alguna patada que es va haver de posar al full d'incidències i tota la pesca. No hi va haver la baixada de kartxondeo per manca de karts inscrits, o una cosa així, i amb força puntualitat, cap a les tres, es va acabar la cosa i van fer els pòdiums amb efusió de cava. Com a nota destacada, els habituals guanyadors, que diria que anaven en primera posició a la final, es van fotre una ventallada en alguna banda del circuit després del primer revolt i, d'aquesta manera, per primer cop en uns quants anys no van pujar a dalt del pòdium.

I va ser el final del dia. El Dani, per comptes de parlar de posicions o de guanyadors, deia qui eren els «primers nominats, els segons nominats», etc., per acabar la jornada amb les mateixes endergues, i amb els de l'organització amb la mosca sota el nas. Vaig anar xino-xano cap a casa, amb la bici que xerrica, i em vaig immergir en alcohol, una tarda melangiosa autumnal.

Ahir era diumenge i com sol passar teníem diada castellera, la darrera de l'any, al Poble-sec, amb els Bandarres i els Castellers de SaFa, dues colles que han anat creixent molt els darrers anys i que enguany es plantejaven seriosament el 4de8: un castell que, per a colles com nosaltres, que som si fa no fa del mateix nivell, és tot un repte per la quantitat de gent que es necessita etc. i tota la pesca que no sempre es pot aconseguir. O sigui que arribàvem a la Diada de Tardor dels Castellers del Poble Sec (veureu que això del guionet balla força: és que segons la normativa Poble-sec és com Vila-rodona o Vila-seca, però la colla es fa dir «del Poble Sec» i, per tant, els respecto la grafia --que és la conclusió a què vaig arribar fa uns anys després de pensar-hi i de discutir-hi amb l'Iris, que ara fa castells per llà al Berguedà, terra de bolets i altres patums--), o Diada de l'Escudella (per tal com el cuiner de la colla prepara aquesta exquisida menja per a Bandarres i convidats, cosa que des d'aquest racó d'Esplugues agraïm fervorosament), amb tres potencials 4de8: el nostre i el de les altres dues colles. Hi havia també dues torres possibles: les de les altres dues colles, perquè la nostra ja estava força descartada de feia un temps. En resum, que som tres colles més o menys del mateix nivell que ens trobàvem cap al final de la temporada i era molt distret veure què podíem fer en una mateixa plaça.

(Segons diuen les preceptives, escriure paràgrafs massa llargs i frases recargolades i plenes d'incisos, com he fet just al damunt, és una bona manera de foragitar la gent del propi text. O sigui que no sé què feu que no marxeu.)

Una plaça que no era ben bé una plaça, sinó un carrer: el famós carrer Blai, lloc de tapes per excel·lència del Poble-sec, a l'alçada de la biblioteca del barri, on un dia em vaig refugiar d'una merda de feina (hi vaig començar a llegir Cosmòpolis, que té una pel·li de Cronenberg, tot plegat una mica opressiu i dur). De manera que en un ambient molt més distès, en aquest estiuet de Sant Martí que de moment dura dos o tres mesos, vem arribar els estrenus ciclistes al lloc d'actuació després de superar la cursa d'obstacles del carrer de Sants (era la Fira de la Cervesa, que em va temptar cosa de no dir: una mica més i no arribo al Poble-sec) i de la plaça d'Espanya (hi havia una cursa de córrer que tallava tot el trànsit). Vem aparcar les bicis al pati clos obert de la biblioteca i vem esperar que arribés l'hora de l'actuació.

Érem els segons i vem començar amb el 5de7. Al Poble-sec havíem actuat fa uns tres anys (va ser al juliol del 2011). Diria que va ser quan els Castellers del Poble Sec van estrenar la seva torre de set, que van carregar in extremis, si no recordo malament. Dos anys i mig més tard, si no vaig errat, n'han fet un grapat, els malparits. Nosaltres aquell dia no vem provar el 2de7, ni aquesta temporada tampoc, però sí que hem fet i vem fer el 5de7. En aquella ocasió jo estava de lateral a la rengla i tot el castell va venir cap a mi: hi arribava molt malament i va anar d'un pèl que no ens el vem menjar amb patatones. Molt altrament va ser el cas d'ahir: el vem descarregar amb la punta de la fava. O si més no això és el que em va semblar a mi de lateral de la torre. Un 5de7 molt tranquil i en segona ronda el plat fort del dia, el 4de8.

El 4de8 ha tingut una història estranya enguany; en podríem haver fet molts més, però no ha estat el cas («molts més» vol dir almenys dos o tres més). El vem desmuntar tres cops seguits en dues actuacions consecutives (Sants i Sant Just); un d'aquests intents no va ser descarregat per pur miracle, perquè l'enxaneta només havia d'acabar de travessar (era més fàcil descarregar-lo que desmuntar-lo, però bé). A assaig acostumem a fer força proves netes, tot i que dimarts érem quatre piules i divendres no vem fer cap prova de pinya gaire bona. En tot cas, els de tronc diuen que el quatre net va ser el millor de l'any. Deu ser veritat. Jo no donava un duro pel 4de8 diumenge, però mira, gairebé sempre m'etivoco i en aquest cas n'estic content.

El quatre va pujar força bé, amb alguna tremolor; segons les fotos i el vídeo, es va estirar una mica a terços, però no va perillar gens. Es va carregar amb molta tranquil·litat mentre me'l mirava des de la meva posició d'agulla amb els ulls com unes taronges; aleshores vaig notar una petita sotragada que es va aturar sense més repercussions. La descarregada, amb quints fora, va ser exultant i la celebració es va haver de reprimir una mica, abans de desfermar-se com una puta bogeria. El Macis, el meu segon, es tocava els collons just abans de baixar, i apa, 4de8 al putu sarró.

Després de tanta feina, d'algunes frustracions, de tot el que l'hem suat, el descarregàvem quan menys m'ho pensava, però ja el tenim. És una llàstima que no n'haguem pogut fer més; no crec que siguem una colla d'un sol 4de8 per temporada, si més no enguany per potencial i per tècnica i per tot plegat en podríem haver fet alguns més. Ahir ens vem treure un pes de sobre, i ja era hora, mecagondéu.

En tercera ronda era el torn del 3de7 aixecat per sota, el sisè de l'any: ens hem quedat a un del màxim històric, els set de fa dos anys. De fet, comparant estadístiques amb anys passats, hem fet menys castells de set en general, m'ho haig d'estudiar perquè tampoc no hem fet castells de sis. En tot cas, tenim sis 3de7s més que l'any passat, un 4de8 més i alguna diada en què va ploure. Però jo què sé.

Bé, el 3de7s va pujar una mica rebregat, si més no pel cantó que jo era, de segon aixecador per la buida. Les aixecades no van ser gaire maques però es va carregar i es va descarregar. Es dóna la casualitat que al final de la segona ronda els Castellers de SaFa havien fet també un 3de7s, i els Bandarres n'havien fet un altre en tercera ronda just abans que nosaltres. Diria que cap dels tres 3de7s va ser gaire modèlic, i també diria que mai no n'havia vist tres de consecutius.

I per plegar un pilar de 5, amb l'Adal que diu adéu a la colla, que després vem mantejar. Per cert, érem un fotimer de músics:

Tot això es veu més bé al vídeo de la colla:

I final de temporada.

Pel que fa a les altres colles, els Bandarres van començar amb un 7de7 una mica tremolós i van seguir amb el 2de7, confirmant la tendència enguany de plantar-nos als morros un 2de7 en cada diada. La torre dels del Poble-sec no m'ha agradat mai gaire: per mides, per alçades, per la manera de defensar-la, però bé, ahir la van tornar a fer, i ja en porten un bon grapat. En tercera ronda descarregaven un 3de7s que no vaig veure gaire però que també em va semblar una mica destarotat. Plegaven amb un vano de 5.

I els Castellers de la Sagrada Família van fer el 5de7, el 3de7s i el 4de7a més un pilar de 5. En podria parlar perquè vaig veure els seus castells, però... bé, no sé, no gaires problemes, i blablabla.

Feia la primera birra i anàvem a buscar les bicis. El Roman em donava un mòbil que havia caigut que va resultar que era de l'Andrea. La bici del Dani estava punxada, misteriosament. A Can Bandarra anàvem fent birres i anàvem emborratxant-nos massa abans no ens toqués l'hora de menjar l'escudella, que era molt bona però atipava massa poc. Pujàvem cap a la Closca a foradar els fetges, però com que havia menjat massa poc i havia begut massa molt, més o menys abans del Barça vaig trobar-me en un estat deplorable i lamentable d'embriaguesa. Abans el Jordi Punki, que s'havia afaitat, em va poder fer la cresta punki: després del dolor de l'any passat de perdre les grenyes de deu anys, perdre la cabellera d'un any no em feia gaire res. I a casa a dormir la mona.