Karts 2013

Aquest cap de setmana han estat els karts de Sant Just. Mirant enrere, és el tercer any que estic de controlador i el quart que hi estic apuntat, però el primer d'aquests quatre anys no hi vaig anar per causes col·laterals.

La setmana passada era el dia dels karts, però una borrasca de llevant ens enviava quatre dies de pluja despietada que els van fer anul·lar i que, el dissabte al matí, em va deixar xop de cames en avall.

I, després de les tempestes, va arribar el fred hivernal. Una tardor que només ha durat una setmana: un estiu estireganyat i un hivern precoç ens han deixat sense els bonics dies d'entretemps. Primavera d'hivern i primavera d'estiu, hivern i istiu a seques.

Així que dissabte passat vaig tornar a pujar al Canigó amb sis graus a les vuit del matí. Enguany tornava al primer revolt, que és molt més distret que el segon. Per tal de no avorrir-me, em van donar el walkie en qualitat de responsable dels controladors del primer revolt, la qual cosa significava que em resultava força més difícil escapolir-me de la feina per fer una birra o etzigoris, enderris i endimaris variats. I, per acabar-ho d'adobar, a causa del canvi de data hi havia poca gent, sobretot dissabte, i més cap al tard, que per causes diverses tot es va alentir força.

També com a novetat vaig estar a les verificacions comprovant que els karts tinguessin les mides correctes i que no duguessin ganivets amagats. Jo, que amb prou feines sé què és un coixinet (m'ho van acabar d'explicar l'any passat)...

En Jep, doncs, es va col·locar al seu revolt amb tres companys al matí: la Sílvia i l'Èrik de castells i un altre noi que no recordo com es diu (Alberto, potser), que duia un walkie que semblava de l'any de la picor però que sintonitzava amb totes les freqüències (policia i aeroport, per exemple) llevat de la nostra, que era un circuit tancat.

I van començar els entrenaments lliures, amb temps de retard.

A causa del canvi de data, l'speaker habitual, en Jordi Domènech, no va poder posar-se al micròfon. Així, una veu encostipada de dona esputava catanyol pels altaveus. En poc temps vaig apuntar algunes perles: desllissar, aterrissar, abraç, sanu i salv, emputxar, percanç... Després va resultar que la veu de dona amb calipàndria corresponia a un noi de catorze anys que es diu Dani. Bé, no deu ser fàcil estar al micro, l'any vinent ho faràs millor... si s'escau.

L'única cosa bona era que quan parlava no se sentia tant la música horrísona... però això ja és criticar per criticar. En tot cas, la cançó What does the fox say només és divertida una vegada a Youtube; a la pista era un mal de cap. Per l'any vinent, que hi posin aquesta bella playlist de Youtube.

I va sortir el sol cap al migdia i ens va escalfar i vam estar bé al primer revolt, mirant d'aprendre com era el funcionament del walkie. Van passar els entrenaments i van començar els cronometratges, també anomenats «les cronos», i ara no sé per què canvio el gènere de la cosa. Els cargolins presents ho feien relativament malament, amb alguna excepció: el Rai i l'Alfredo estaven a mitja taula (sempre havien quedat dels últims), la Marta i el Figo havien estat primers (de quatre), la Sara ho feia bé, i etcètera. La Ylènia es va fotre una patacada molt maca, fent un giravolt estrany, perquè no sabien frenar; com que es va picar a la cama, els de la Creu Roja van demanar l'ambulància, cosa que va enfurismar el Just i companyia, perquè no calia i ens va fer perdre força temps. Al començament de les cronos la cèdula va estar-se una estona fora de servei, i altres «percanços» van fer que tot es retardés força. Vem dinar glaçats a dalt del Canigó, ens van donar una dessuadora vermella d'organitzadors i jo em vaig quedar mirant el cel, que tenia unes tonalitats d'hivern ben característiques. Tornava a fer fred, bufava vent del nord, i ara em posaria a fer poesia de pa sucat amb oli d'aquella, melangiosa i autumnal.

La tarda va seguir amb els retards i, cap a les set, s'acabaven les cronos per fi. Ens hi havíem quedat només la Sílvia i jo, perquè l'Èrik se'n va anar al Cau i l'altre noi va fotre el camp abans d'hora. Per sort, va ser una tarda força tranquil·la. El Barça, mentrestant, va guanyar quatre a zero al Camp Nou amb dos penals a favort.

I l'endemà, ahir, era diumenge i em tocava un altre cop el walkie i tota la pesca al primer revolt, amb gent diferent, llevat del suposat Alberto, que va arribar i se'n va anar quan va voler. Em van donar els horaris i un full d'incidències i les tasques que havíem de fer com a jutges del revolt. Una gran responsabilitat...

I amb retard van començar les classificacions, amb algunes patacades i el noi speaker en plena forma esgaripadora. I van anar succeint més «percanços»; per exemple, es va perdre un kart en algun lloc de la pista i el van estar buscant uns deu minuts. Així, les aturades sovintejaven força al començament, cosa que va fer que s'endarrerís la cursa i, finalment, que ens mengéssim el descans entre les primeres rondes classificatòries i les segones. Això, al seu torn, va fer que ens avancéssim deu minuts en la segona classificació, circumstància que ens va fer aturar deu minuts quan restaven dues rondes per acabar els quarts de final...

Per la seva banda, els cargolins presents seguien protagonitzant una desfeta en tota regla, quedant en les darreres posicions en gairebé totes les categories. La Ylènia va tornar a fotre's una patacada perquè el tema de la frenada no el dominaven, però aquesta vegada no va caldre l'ambulància.

Va ser un matí distret, arreglant les bales de palla, mirant com els karts s'estellaven i s'estavellaven, com alguns anaven sense corredor, alguna patada que es va haver de posar al full d'incidències i tota la pesca. No hi va haver la baixada de kartxondeo per manca de karts inscrits, o una cosa així, i amb força puntualitat, cap a les tres, es va acabar la cosa i van fer els pòdiums amb efusió de cava. Com a nota destacada, els habituals guanyadors, que diria que anaven en primera posició a la final, es van fotre una ventallada en alguna banda del circuit després del primer revolt i, d'aquesta manera, per primer cop en uns quants anys no van pujar a dalt del pòdium.

I va ser el final del dia. El Dani, per comptes de parlar de posicions o de guanyadors, deia qui eren els «primers nominats, els segons nominats», etc., per acabar la jornada amb les mateixes endergues, i amb els de l'organització amb la mosca sota el nas. Vaig anar xino-xano cap a casa, amb la bici que xerrica, i em vaig immergir en alcohol, una tarda melangiosa autumnal.