octobre 2004 Archives

A Esplugues hi haurà un Casal de Joves. Moltes entitats i associacions juvenils ja han dit la seva, però pel que sembla l'Ajuntament farà el que voldrà. A despit del que molts demanem, sembla gairebé segur que la localització del Casal serà a Can Vidalet, un barri a tocar de l'Hospitalet molt allunyat del centre. Can Vidalet és un dels barris més densament poblats; és el típic barri aixecat desordenadament i a corre-cuita durant els seixanta i setanta i on s'amuntegava la immigració espanyola. És un barri obrer, lleig, castellà i, fins fa poc, completament aïllat de la resta del poble gràcies a dos torrents força profunds, un dels quals actualment travessat per la Ronda de Dalt. Durant els darrers deu anys l'Ajuntament ha construït el Pont Nou i el Parc de la Solidaritat per salvar els dos torrents i unir els barris de Can Vidalet i Can Clota a la resta del poble. Per descomptat, aquests dos barris mereixen l'atenció de l'Ajuntament. Ara bé, instal·lar a quinze minuts del Centre el Casal de Joves no ens sembla gens encertat.

L'Ajuntament vol que l'encarregat de gestionar el Casal sigui l'empresa Xou. Hi ha alguns joves que s'estimen més l'autogestió o, si més no, una gestió mixta. L'autogestió és potser la manera més maca i participativa però requereix un jovent molt implicat: la majoria dels Casals de Joves autogestionats acaben desapareixent o passen a ser gestionats per una empresa. Creiem que la gestió mixta de l'empresa que sigui amb els joves més implicats és la millor opció, tant per les subvencions que es rebrien de l'Ajuntament com pel fet que d'aquesta manera els joves podrien decidir directament el futur del Casal.

Ahir vam anar al Casal de Joves de Sant Just per assabentar-nos de primera mà de com en funciona un a la pràctica. És interessant de comprovar com ha evolucionat (de gestió mixta a exclusiva de l'empresa), com estan organitzats els espais i les activitats i els problemes i reptes que tenen. El de Sant Just és un model força bo, amb algunes coses a millorar però al que ja ens agradaria que el nostre s'hi assemblés mínimament. A més, vaig saber que hi treballa mon tiet, el tal Xavier Santacreu, al qual vaig veure per darrer cop quan jo tenia sis o set anys, i que recordo jove, amb rínxols, ulleres i alt com un Sant Pau. Ara deu tenir uns quaranta anys. Resulta que porta tres mesos de baixa per estrès.

Avui, diada de Santa Úrsula. Ha estat la primera diada castellera que he seguit amb molt d'interés, i la veritat és que no m'ha decebut en absolut. La Joves ha guanyat gràcies a un dos de vuit carregat esplèndid, el quart cop que es fa a la història, si no m'equivoco. Tot just l'enxaneta l'ha coronat s'ha vingut avall, però això no ha estat obstacle perquè tota la colla ho celebrés d'allò més. Hi ha hagut algun mot creuat entre les dues colles vallenques, però res d'especial.
Tot seguit la Vella ha intentat el mateix castell, però quan l'acotxador ja hi era i només faltava que se situés l'enxaneta, la construcció ha fet figa i s'ha estimbat. M'ha sapigut greu, tot i que no sé per quina raó m'agrada més la Joves. Tot seguit han intentat un cinc de nou amb folre que també ha fet llenya per poc, una llàstima. A la segona ronda, la Joves i la Vella ha fet cadascuna un quatre de nou amb folre.

La tercera ronda ens ha deparat un estratosfèric intent de tres de nou per part de la Joves, el que segons alguns és «el límit dels castells». Dissortadament, la construcció no ha arribat als dosos (i si hi ha arribat no ho recordo, he he). Després d'aquest intent han descarregat el tres de nou amb folre. Val a dir que un xicot dels terços, em sembla, ha dedicat un gest no gaire fi a la Vella. I és que és flipant les rivalitats que hi ha al món casteller: que si els de Vilafranca cauen malament a tothom i es caguen literalment a davant del local dels Xicots, que si les colles de Valls no es poden veure, etc. En fi. La colla Vella ha aixecat el tres de nou amb folre, però des de ben aviat es veia molt insegur i no l'han pogut descarregar. Per acabar, ambdues colles han fet dos pilars de cinc cadascuna, un d'ells descarregat pel balcó en tots dos casos.

En resum, una diada de Santa Úrsula molt emocionant, on la Colla Joves ha destacat molt per sobre de la Vella, la qual s'ha vist desbordada pel dos de vuit del principi i, a més, no ha tingut el seu millor dia. En dues paraules, a - collonant.

Fer castells és un deport de contacte. No hauria imaginat que hi hagués tant de frec a frec entre cossos suats. A més, la majoria són homes. Em penso que més d'un casteller deu ser-ho només per grapejar els cossos joves i tendres d'altres homes. També hi ha noies, i potser algun desaprensiu es va fer casteller justament per grapejar impúdicament els cossos joves i tendres de noietes de quinze anys, tot és possible.

I heus ací que un noi de vint anys al qual no li ha agradat mai massa la inestable activitat de pujar a coll-i-bé va i s'ajunta als castellers. Bé, un cop superada la sensació d'ofec que produeix la faixa i estintolant bé la cama dreta que ha de fer de palanca, aixecar castells pot ser inestable però és molt divertit i emocionant. Emocionant? Bé, no m'ho tingueu en compte.

Doncs en afecte, ahir vaig aixecar el meu primer i modest castell. No m'ho tingueu en compte si vaig errat, però em penso que era un tres de cinc. Jo feia de segon, i suposo que me'n vaig haver d'ensortir prou bé, perquè la gent em va felicitar molt després del castell («oh que bé q'ho fas, que bon noi q'ets, oh que bé q'ho fas, per ser el primer cop», «molt bé, Josep!» o «mes si àdhuc hi reies, allà a la part sobirana!»). Evidentment, en Jaume I el Cap de Colla no parava de dir-me què haig de millorar, com l'haig d'agafar de l'aixella, com haig de flexionar les cames, etc. Però bé, de mica en mica s'omple la pica, o sigui que tremoleu, llangardaixos de Vilafranca, colles Joves i Vella de Valls, món casteller en general, perquè ara hoc que sóc un barretinaire complet. Demà, m'aprenc la Santa Espina. I és que la vida pot ser maca i tot.