mai 2012 Archives

Quarts de quatre, bon hora per començar a escriure alguna cosa, baldament sigui infringint la normativa ja d'entrada. Que se l'entaforin pel ses!

Ahir, havent dinat, pujàvem a l'Autocorb --funest nom còrvid, inescaient a un mitjà de transport!-- amb la lleugera ressaca de la final de Copa. Mirava de llegir els «tirosos vocables» d'Espriu, però no estava gaire per la feina, i just quan m'embalava una mica: patapam, catric-catrac, ja érem als Camps Elisis. Els Camps Elisis de París amb la nòria de Londres, tot força més casolà: l'Aplec del Cargol de Lleida, molt de penya de l'espardenya i de xarrups de suquet en cloves de mol·luscs bavallosos i tal i tal. Les emanacions de cervesa vessada pel recinte de les barraques eren una invitació al mam tal com digué aquell jueu, «preneu i beveu-ne tots», sang vessada per [a] nosaltres en remissió dels pecats. I així férem.

Un cargol cerveser ens indicava l'indret dels castells i ens convidava, altre cop, a fer la birra amb els braços oberts. Ens enfaixàvem a l'ombra al costat de la glorieta i tancàvem la pinya dels pilars d'entrada, feina senzilleta i així com per quedar bé abans d'encetar una diada molt tranquil·la que a mi, personalment, em va agradar molt. Ja tenia ganes d'una actuació així, sense pressió, sense forçar gens, per gaudir dels castells i de l'ambient. I així fou.

Els castells no van tenir gaires complicacions i no hi ha gaire res a destacar. Vem començar amb el 3de7, vem seguir amb el 4de7a i vem enllestir amb un 4de7. Els castells estaven força bé de mides, força ben parats, força sense maldecaps, i amunt i força equilibri valor i seny. I un pilar de cinc per cloure-ho-hi. Com a novetats, que jo sàpiga, hi van haver nens que van estrenar-se en posicions diferents, però tot i que m'ho van resumir no ho tinc gens clar, i el Jonàs, que jo sàpiga, va fer de terç, per primer cop, en un castell de set, al 4de7. D'altra banda i segons la foto, sembla que el 4de7a tenia un rengle al Papiol; pot ser.

Com a cosa a destacar, el cap de colla no va anunciar quins castells faríem a plaça després d'assaig. Jo calculava que serien 3, 4 i 3a, però vaig errar-la amb el de l'agulla. Malhaja el maleït malastre de malson malastruc! Targeta vermella.

Pel que fa als Castellers de Lleide, bona actuació també per a ells, amb 3, 4 i 5de7, també amb força facilitat, i amb un 5 una mica remenat i amb algun problema a la torre. Benhaja el beneït bonastre de bona benastrugança!

En acabat, foto amb el cargol gegant cervesaire, i en fila cap al local dels lleidatans, un local molt escaient per a una colla però que canta com una cloïssa enmig del barri vell. I així, amb aquesta sentència, relliguem escaiences, mol·luscs i cargols cervesaires i podem anar cercant al teclat el punt final d'aquesta crònica de merda.

I que no eren maques, les cigonyes?

Abans d'acabar, un cop més, vull assenyalar la gran acollida que ens van dispensar els Castellers de Lleida, i sobretot la cargolada impressionant a què ens van convidar al seu local. El genocidi cargolí va ser espectacular i només hi vem trobar a faltar un vi una mica més bo, perquè la major part de la ressaca d'avui és deguda a aquella infàmia de Badajoz. Però no tot pot ser perfecte! Els cargols, però, eren excelsos, d'una sublimitat egrègia...

I tornant cap a Esplugues, vem fer una mica de soroll a l'Autocorb, amb pilons i arrencacebes, mentre escuràvem una ampolla de vi aigualit i fèiem temps per seguir privant a la Closca dels Cargolins...

Més fotos.

Alabat sia déu.

Bon dia. Comencem la crònica amb qüestions lingüístiques: segons la normativa, s'ha de posar guionet en els noms compostos en què el segon terme comença per essa o erra i el primer acaba en vocal, com ara Vila-rodona o Vila-seca. Pel mateix motiu, Poble-sec, que tothom escriu «Poble Sec», hauria d'anar amb guionet (si no, per què collons es maten a inventar-se normes contradictòries els de l'Institut?). Tanmateix, fins i tot la parada de metro de la línia 3 no l'hi posa, malgrat que, si entreu als plànols dels districtes de l'Ajuntament de Barcelona, oficialment sí que hi va. Per altra banda, el nom corporatiu dels Bandarres és, de forma força clara, «Castellers del Poble Sec». En aquest sentit, per tant, hauríem de fer més cas al nom real que no pas al normatiu. De tota manera, hauríem de ser conseqüents i, si parlem del barri, hauríem d'escriure'l amb guionet, mentre que si ho fem dels Castellers, no l'hauríem de posar. Això introdueix una certa ambigüitat, motivada per les normes contradictòries de l'IEC, i fa que dubti com escriure-ho. Tinc tendència a fer-ho amb guionet i seguiré així, malgrat totes les reticències.

Em llevava a les onze i queia el xàfec de la vida, tempesta de primavera violenta, amb calamarsa àdhuc. Sortia de casa, dutxadet, a tres quarts de dotze: tenia un quart d'hora per arribar-hi, entre semàfors mal posats, plugim posttempesa i cotxes errívols esquitxant bassals oliosos pel contínuum Laureà Miró-Sants-Paral·lel. Per Plaça d'Espanya tot era força més eixut i les clarianes guanyaven espai a les nuvolades, que s'anaven trencant. Bufava un vent fresc de pluja, però on tocava el sol, caldejava. I a un quart ben tocat d'una començàvem l'actuació amb els pilars d'entrada, que després de les disquisicions normatives i de la crònica metereològica, podem passar a evocar amb pregona delectança.

Els invencibles Cargolins érem segons en l'ordre d'actuació i encaràvem l'ambiciosa diada amb un 5de7 molt solvent, en què sembla que un segon estava girat però que, amb tot, va anar com una seda, assenyaladament en esguard del que férem fa cosa d'un any també al Poble-sec, en què de poc que no ens el mengem amb patatones. El principal problema d'aquell cinc va ser la rengla, que venia cap a mi i no podia aturar-la; ara entro d'una altra manera al lateral de la rengla i hi arribo molt millor. Bé, un 5de7 esplèndid que donava pas al 3de7s, veritable repte de la jornada.

L'any passat, després del primer que vem fer --ara penso, d'altra banda, que tantes collonades de normativa i després escric «vem fer» amb tota l'alegria del món-- diria que per Festa Major, en vem fer set de consecutius en totes les actuacions, fins i tot a Bunyuel (Navarra). L'any passat també vem començar fotent-nos el primer 3de7s pel cap, a la Diada del Raspall de Gràcia, si fa no fa a principis de juny. És a dir, que hem començat pràcticament igual. Aquest 3de7s, pel que m'han dit i he vist, va pujar molt bé fins al darrer pis que, com tothom sap, és quan de debò comença la gresca. La primera aixecada dels segons damunt els baixos va ser una mica un nyap: sembla que la rengla, que sempre puja més tard, va alçar-se molt més ràpid, deixant la plena més avall; el castell es va girar molt, sobretot la rengla, i va acabar petant. No n'he vist els vídeos i les fotos sempre enganyen; en tot cas, 3de7s pel cap. La meva tímida i modesta opinió és que potser no l'havíem acabat d'assajar bé, perquè d'assajos amb una pinya solvent no en fem tants, i potser una de les poques que va haver-hi va ser la de divendres passat. En fi.

D'altra banda, a l'assaig vem fer la primera prova amb una mica de garanties de Truita de Set, versió 7x7.

En repetició tiràvem el 4de7a, que el Roma em va dir que tenia un rengle molt obert i que les fotos m'han mostrat que va ser una mena de plaça de braus romboïdal molt lletja; expiació per anar a la plaça del Concurs... La pinya era una mica un xivarri i un dels baixos va patir força, però bé.

En tercera ronda, per plegar amb aquesta cosa, dúiem un facilot 4de7 que tampoc no va ser el més maco de la història i que també sembla que va tenir alguns problemes de mides. Hi afegíem un pilar de cinc després i un altre any que comencem amb una llenya de tres per sota.

De les altres colles, Poble-sec estrenaven les tres estructures que portaven en l'agenda. Obrien amb un 4de7a que no recordo gaire, però que devia estar relativament bé. Aquest castell l'havien desmuntat a Esplugues per Sant Jordi un parell de vegades, han fet bona feina mentrestant. En segona ronda provaven un 5de7 molt remenat en què l'acotxadora de la torre va tenir molts problemes per col·locar-se; van haver-lo de defensar força. Van seguir amb un 3de7a que, segons el seu Twitter, va ser «impecable», i van enllestir amb dos pilars de cinc, un dels quals per sota. Moltes felicitats als Bandarres, han estat fent molt bona feina aquests darreres anys.

Moixiganguers d'Igualada eren tercers i, una mica limitats de camises, van portar un 5de7 amb algunes novetats al tronc, segons em diuen, que no va ser tan maco com el nostre però que va estar molt sòlid; després portaven el 3de7 i el 4de7, aquest segon de cara bastant al 4de8 que volen descarregar d'aquí dues setmanes --ja el van provar fa algunes setmanes, però el van haver de desmuntar diria que tres cops. Van plegar amb un pilaret de cinc, i apa, a dinar.

A dinar, que els Bandarres ens van convidar a botifarra i, oh sorpresa!, va aparèixer el nostre déu, l'omnipresent Jaume Barri, que va fer una actuació força semblant a les de Ganàpies, una mica més adaptada a la canalla, però molt divertida. I aleshores els Cargolins i els Moixiganguers van escampar majoritàriament, i uns quans ens hi vem quedar, a fer birres i una mica de ballaruga amb un parell de grups de ska, fins que es va fer de nit i vaig baixar a Sants a sopar i fer-ne les últimes fins ben bé les dues de la matinada. Segons @aiinoooa, «@cargolins @moixiganguers @SagalsdOsona @capgrossos @JovesValls @jovedetarragona @xicsgranollers @borinots han fet festa amb @bandarres». S'ho tenen molt ben muntat, els bandarres...

I ara, què? Doncs assaig dimarts i dijous, divendres final de la Copa del Rei, dissabte actuació a Lleida, i diumenge, la súper pinya i @eloctavodia.

Fotos.

Ahir era la Diada de Ganàpies, enguany amb menys colles (només tres) però més en família. Com que no vaig als assajos perquè no puc anar a les diades, desconec com està la colla exactament. Pel que m'expliquen, els troncs s'han renovat molt de terços en avall però encara es té confiança en les estructures. En tot cas, vaig anar a l'assaig de dimarts i ahir em vaig saltar classe per veure'ls una mica, i segueixen més o menys com sempre, que ja és maco això. Dimarts vaig arribar-hi just quan provaven el set net; era un bunyol espantós i semblava que els aires eren contraris a aquesta cosa, que fa bona la dita aquella dels castells més amples que no pas alts. Però això seria en segona ronda.

En primera ronda provaven el 4de7. Ahir era també la I Jornada de Filologia Catalana, que acabava al voltant de dos quarts de tres; jo baixava rabent i em trobava el peu del quatre ja muntat. Va anar enfilant-se força bé, una mica nerviós, però molt sòlid, molt diferent dels primers castells de set que va fer aquesta colla. Em deien que estava més remenat que el de fa una setmana a Vic, però era una meravella en esguard d'aquells que es carregaven in extremis i feien llenya damunt la pinya multicolor, alguns colors de la qual s'enfotien graciosament d'aquells esperpents. El d'ahir va ser la desena aleta d'un quatre de set ganàpia, i jo els he vist tots llevat del de Vic, precisament.

En segona ronda, per seguir amb els sets, van provar, finalment, el set de sis, que ja podem dir que el tenim fet, però bé. No va ser gaire maco, tenia unes mides estranyes i com que la pinya es deu haver assajat més aviat gens, tot plegat era així com una cosa rara. En tercera ronda portaven el 5de6, que assegut a l'ombra es va veure molt sòlid tot i que els membres del tronc afirmaven que s'havia bellugat força sobretot a la torre. Per acabar, a manca del pilar de cinc, van fer-ne dos de quatre i així es va donar per closa l'activitat castellera blava. Una actuació no tan espletant com d'altres però sí que molt digna que permet d'albirar un futur a curt termini prou prometedor.

Els Xoriguers van fer castells, però no recordo gaire com van anar. Deixant de banda els castells de set, que sí que havien provat una setmana abans a la diada d'Arreplegats, van portar un 5de6 solvent, un 2de6 que amb prou feines vaig veure perquè, com que l'actuació s'havia aturat per manca d'ambulància, vaig pujar un moment a Lletres per xerrar amb els filòlegs, però que en tot cas, la torre, el que vaig veure, era molt maca, i finalment un 4de6a que em va semblar força desquadrat però sense gaires més problemes.

Pel que fa als Marracos, van començar amb el 2de6, deprés d'haver carregat la torre amb un pis més i amb un folre fa dues o tres setmanes a casa seva. En aquesta avinentesa, els dos pilars també van quedar en carregats; el pas de l'enxaneta no en feia augurar bones perspectives; començant a baixar ja l'acotxador els pisos de dalt van acabar cedint. Això va fer que algú d'alguna colla marxés amb ambulància; ho va fer, però, després del nostre castell, el 7de6. Els Marracos, probablement abaixant pretensions, van seguir amb castells de cinc nets. En segona ronda, un 3de5 amb agulla en què l'enxaneta va trigar déu i ajuda a fer les passes; els grallers van allargar moltíssim l'aleta, van haver de callar, el tabaler va reprendre i quan ja per fi va poder passar, van acagar de refilar-la. Per acabar, 4de5a que trobo que no va tenir res de destacable.

Jo aleshores vaig pujar a Lletres, vaig fer un parell de birres i vaig baixar a quarts de set a veure en Jaume Barri, que va estar en el seu nivell habitual. Vaig mirar el rellotge i ja eren les vuit; és a dir, havia perdut el darrer tren, perquè ahir i avui hi havia vaga. Per això havia anat a la UAB amb bici i per això vaig haver de tornar, força tard, amb cotxe cap a Sabadell. Vaig abandonar els Ganàpies cap a les vuit i vaig seguir la festa a Lletres, on feien Filparranda, festa de Filologia Catalana, amb molt d'alcohol i musiqueta. Em van caure les ulleres i em van trepitjar el vidre, i ara vaig així, amb les ulleres trencades, un altre cop.

Fotos.

Intentaré escriure la crònica de l'actuació a Centelles, però ara és molt tard, estic cansat i... ja estic tornant a parlar de mi mateix.

Arribàvem al municipi osonenc amb núvols d'aquests que fan flaire de tempesta, però els que en saben deien que el vent els trencava i que el xàfec, si havia d'arribar, encara es faria esperar. L'anhel era, però, que plogués, perquè no teníem castells, diguem-ne. Una "passa" de comunions de la canalla ens deixava sense nens, que lligat a desercions en pinya i tronc ens obligaven a abaixar expectatives gairebé per primer cop en algunes temporades, en el sentit d'haver de fer castells de sis com fa algun temps. Sumant-hi el nivell dels Sagals, que van molt forts, i Sagrada Família, que estan pujant com l'escuma, la nostra situació era una mica lamentable en comparació. Però ja se sap que de vegades cal fer una passa enrere per agafar més embranzida després, i que un sotrac sempre pot passar, i que a més una mica de descans de vegades és bo per altres qüestions, des de novetats a tronc a recapacitar que som la colla que som i que les coses no són fàcils ni plouen del cel, normalment.

Érem els tercers en l'ordre d'actuació, fet que em feia gruar perquè la tempesta espetegués, però no va ser així. Començàvem amb un quatre de set "universitari", que vol dir molt més feixuc que de costum, amb dosos de més de vint anys i una enxaneta que ja era enxaneta fa cinc o sis anys o no sé quan, quan encara no dúiem casc. Ja gairebé recuperat de la meva lesió al braç, ja puc tornar a fer d'agulla malgrat que la metgessa de la colla em recomani de no fer-ho. Des del pou del castell vaig veure que era més aviat romboïdal, i després d'unes discussions a segons i tal es va decidir que tirava amunt. El castell no era gens maco però a la foto surt com un colós; és clar, era enorme, i fet i fet es va completar amb relativa facilitat.

I ara és quan haig de parlar de castells de sis, però ja fa temps que n'he perdut la pràctica. Vem fer un tres de sis per sota que en una aixecada anava al seu aire però que bé, també va ser molt fàcil, sembla ser. Com sempre, a l'agulla, veia el meu o la meva segon fent passetes a l'aire i em feia patir que no s'hi posés bé, però res. En tercera ronda portàvem l'anfractuós quatre de sis amb agulla, un castell que no m'agrada gens i del qual ja en parlaré un altre dia. No vaig mirar l'alineació però la nota de premsa de la Colla confirma que hi van haver novetats al tronc; puc dir que el Jonàs, que normalment fa de lateral al pilar als quatres amb agulla, cantava la pinya des de segons, cosa que és noticiable. I poca cosa més, la veritat. No sé si l'enxaneta... potser que llegeixi un altre cop la nota de premsa? Au va! Vem acabar, de forma força novedosa, amb un trist pilar de quatre, aixecat per sota, i tal dia farà un any.

De les altres colles, parlarem dels Sagals, que van dur el quatre de vuit a primera ronda. Tanmateix, els tres primers peus no els van veure gens clars i van "passar torn de ronda", una altra novetat que ve d'allò que "aquesta plaça és meva i me la follo quan em rota". En repetició van enfilar el carro gros a la primera i, llevat d'alguns moviments que recordo ara a dos dies vista, diria que va ser només una mica bregat. Després provaven el Set de Set, que escric a l'estil teutó perquè em surt de la fava, que entre aleta i aleta va semblar que passava una eternitat, i amb el qual completaven, enguany, tota la gamma de set, si és certa la seva nota de premsa, que acabo de consultar per redactar aquesta crònica. Segons aquesta objectiva font, "com no podia ser d'altra manera, [la colla] es guardà per la tercera ronda al castell que ja ha esdevingut emblema dels Sagals: el 3de7 aixecat per sota", que segons el meu record va anar com una seda i el van enllestir refilant "un pis més", cosa que serà digna de veure si va de veres. Els osonencs van plegar veles amb dos estupendus pilars de cinc, i fins la propera. Em van fer bona impressió els de la pastanaga.

I els Castellers de la Sagrada Família, exultants per una diada de Festa Major inverossímil gairebé, van "guanyar-nos, vèncer-nos, derrotar-nos", i tot allò que diu l'Albert Pla a la seva cançó de la violació, amb un tres de set d'inici que era una autèntica meravella (dic això perquè no el recordo, deu ser que estava molt bé, tot amb tot). Oh, meravella una altra volta!, també disposo de la nota de premsa de SaFa. Diuen que "tot i les baixes de gent amb un paper important a la pinya, la tècnica va veure factible provar en segona ronda el 4d7, on es va comptar amb una important col·laboració de les altres dues colles i on estrenàvem una nova anxaneta en una construcció de set. El castell es va anar desfigurant una mica, però la solvència del tronc, el treball de la pinya i la tranquil·litat i seguretat de la canalla han estat fonamentals per poder-lo descarregar", cosa que subscric a manca de més memòria. Van portar-hi per acabar un tres de sis per sota que no va ser tan maco com el nostre (haha) i, segons ells, no van fer el pilar de cinc per la pluja, cosa que ja m'està bé perquè dubto que nosaltres el féssim plogués o no (la veritat és que no ho sé).

Això és intranscendent, però entre naps i cols vaig conèixer la @MartaSaFa, que la segueixo per Twitter, a la qual vaig dir quatre ximpleries d'aquelles que no transcendiran als annals de la Història.

La pluja va ploure i nosaltres vem tornar a Esplugues a fer la quarta ronda els que hi vem anar, que érem menys que altres vegades malauradament, perquè és evident que la colla està en una crisi profundíssima que durarà una setmana. Mentrestant, tinc una reunió de castells cada dia i, diumenge a les sis, més rebregat que un parrac vell, en tenia una altra per discutir sobre una tal pinya solidària contra la pobresa que em podria fer una transferència al meu compte corrent. Però no parlem més de mi mateix.

Salut i castells.

Fotos. Aquí sota, el mastodòntic quatre de set.

Fa uns mesos, just abans del solstici d'hivern, en un clima fred i un vespre negre, molt fosc, amb una ressaca agreujada per la pèrdua del folre polar amb les claus de casa i de la bici pel Campus Nord de la UPC, em disposava a escriure, en aquest mateix despatx on sóc ara, a les fosques, la crònica estripada de l'actuació de Biologia dels Arreplegats amb els Ganàpies i alguna altra colla més. Ara mateix, sense ressaca i amb les claus ja duplicades, del mateix despatx estant, amb els llums oberts, en una tarda fresca de primavera, veig com una tempesta negra s'acosta des del sud i passa fregant el campus de la UAB, precedida d'un concert de trons.

De moment, però, només s'ha mullat una mica el terra i entra per la finestra un aire fresc molt amable que em recorda el d'ahir, a l'ombra, mentre esperava que comencés l'actuació. Feia força vent, un pèl brúfol, mentre que el d'avui és només rúfol, si és que he acabat d'escatir-ne la diferència. Però potser és hora de deixar de parlar del temps. En tot cas, s'agraeix que ni la Diada d'Hivern dels Arreplegats no fos tan freda com la d'altres anys --el temps era més aviat suau, també-- ni la de primavera, tan calorosa com gairebé ho és sempre ja per aquestes dates. No, enguany els de verd quiròfan han sabut escollir el dia a la perfecció. Si haguessin actuat un divendres, com era costum, avui probablement els hauria plogut. Gran encert!

Enguany a l'esplanada de la UPC hi havia molta menys gent. D'entrada, només eren tres colles, i tot i que els Ganàpies normalment no hagin passejat un excessiu nombre de camises per les places, ahir també, a la Universitat de Vic, descarregaven el 4de7. Cal afegir-hi que, en fer l'actuació en dijous, no hi havia l'enrenou de la festa de la FIB, que se celebra avui, i que sempre hi havia coincidit; per aquest motiu, enguany no puc titular aquesta crònica com havia anat fent tradicionalment. I és que tot era força diferent: els Arreplegats no portaven cap bogeria nova, només bogeries habituals, el nombre de caques seques (arreplegats retirats? encara no domino l'argot) era menor i, al cap i a la fi, aquella esplanada tan grossa, habituats a veure-la força plena, feia una impressió una mica desolada, com quan s'actua a la plaça de Vic o a la de Reus.

Tots aquests preàmbuls i encara no he dit res. En fi, com és costum, l'actuació va començar tard, ben bé tres quarts d'hora. La raó és que els Xoriguers hi feien tard. Finalment vaig sentir remor de pinyes i van alçar, totes tres colles, un pilar de quatre, que no va tenir cap més història. Aleshores, ja vorejant les tres --el ritme era lent del cagar, gairebé m'acabo el llibre que llegia-- els Arreplegats van encetar l'actuació amb allò que anomenen torre de set amb folre i que fa una setmana els Marracos de Lleida van carregar a casa seva.

La torre, que va va pujar al segon peu --el ritme era molt lent-- va bastir-se amb un rengle, el de la descarregada, força més baix, i remenant-se constantment. Com se sol dir, la torre es va entregirar i l'enxaneta semblava dubitativa, però el cap de colla la va esperonar perquè rematés la feina. La baixada va ser estrènua i es va acabar entre l'efusió general de la colla, mentre jo anava al meu racó ombrívol, agafava la cervesa i prosseguia la meva apassionant lectura.

En segona ronda, els nostres amics arreplegats van decidir portar el 4de7a, un castell que fa anys que dominen (bé, no sé quants, ja fa molt de temps que el fan), però que enguany, amb la mà de canvis que tenen als seus troncs --que ja vaig destacar i encomiar en la darrera crònica--, ha patit una mica més de sotragades, que han provocat que hagi quedat només en carregat. En efecte, el quatre s'alçava un pèl rarot, també força remenat, mentre que el pilar, a mesura que s'anava desembeinant, brandava cada cop més. El segon patia com un fill de marfanta --és una forma de parlar-- i el cas és que el terç va acabar plegant-se enrere mentre l'enxaneta lliscava per quarts. Oh dissort!, una mica més i s'hauria pogut descarregar!

El 3de7 de la tercera ronda, segons tinc entès, estava previst igualment amb independència del ventallot, però pot ser que vagi errat. I és que ja ho deien ells en el mail que ens van enviar a la Colla:

Pel què fa als castells que volem portar a plaça, tenim uns objectius que ja hem assolit altres cops, però que al ser una colla universitària cada any ens canvia el tronc, la canalla i la pinya i, per tant, cada any ens els hem de treballar de principi a fi.

I és que no es podria dir millor, malgrat els errors lingüístics de tota mena del text. Així, aquest 3de7, per a mi, que tampoc és que conegui les alineacions d'aquesta colla, exhibia moltes novetats al tronc, i així i tot es va descarregar amb força tranquil·litat malgrat que, haig de ser sincer, no me'l vaig estudiar gaire.

Finalment, d'una manera una mica anòmala --ja tenen aquesta tradició els Arreplegats amb els pilars-- van provar el Pde6f, una altra construcció d'aquestes ben estranyes que al final acabaran fent totes les colles universitàries, si s'hi posen, malauradament, segons sembla indicar el precedent de Marracos. Els Ganàpies, per exemple, van començar a fer sonar gralles un pis més tard als castells de set, igual que els Arreplegats, una cosa de la qual jo no m'havia adonat fins aquest hivern passat --estic convençut que abans no ho fèiem. I és que els Arreplegats, com els Castellers de Vilafranca, són model i antimodel per a tothom, també malauradament. En fi, que sembla que marxava l'enxaneta i van haver de tirar el Pde6f abans que les altres dues colles enllestissin la seva tercera ronda. I el pilar va ser, això sí, força maco.

Sembla mentida que em distregui tant amb aquests castells; tal vegada, nogensmenys, aconseguiré el Pulitzer. En fi, el cas és que la tempesta ha passat de llarg i ja em puc dedicar a parlar dels Xoriguers, que eren una bona tropa i duien en cartera dos castells de set, agenda molt ambiciosa, oh i tant. En primera ronda, tanmateix, havien de desmuntar un 4de7 que havia pujat al segon peu; jo me'l mirava de prop i semblava un castell molt ferm, però sembla que una sotragada va fer que algú demanés que el baixessin amb dosos col·locats i acotxador enfilant-se per quarts. Això feia que el ritme tornés a alentir-se; en repetició, però, l'alçaven amb més decisió que abans i amb mides, podé, millorades, i tot just després del 4de7a carregat dels verds --i ara és quan veig com es va poder fer, de manera tan sibil·lina, el pilar d'Arreplegats abans d'acabar la tercera ronda--. En definitiva, un 4de7 xoriguer puixant i espletant que va ser molt celebrat pels gironins.

En segona ronda no abaixaven pistonada i duien el 3de7. Desconec quina és la seva millor actuació fora de casa, però segur que és una cosa molt semblant al que portaven per aquesta actuació. El 3 es va anar enfilant amb moviment continu, tancant-se progressivament pels pisos superiors. Amb el pas de l'enxaneta, les mides es van estrafer de forma alarmant. Durant un moment, un terç es va quedar uns segons en equilibri amb una sola cama; l'altra, totalment estesa, apuntava a l'horitzó: un darrer rebrec fatal i llenya --em va recordar un moviment semblant d'un casteller de la Vella; en aquella ocasió, però, va poder recuperar la posició i el castell es va descarregar--. En tot cas, un gran mèrit dels Xoriguers.

Per acabar, van portar un 5de6 que, potser després de l'eufòria dels castells de set i de la mala hòstia del 3, es va fer amb un pèl de distracció. Les mides també es van anar perdent de mica en mica, fins al punt que els terços del tres eren tot un espectacle, especialment la rengla, que va acabar tota asseguda, amb un segon de la torre aguantant-la per la cuixa. Tot amb tot, van descarregar el 5 amb ressons èpics i van passar a pilars, en què van dur el de 4 sense complicacions, és clar.

I pel que fa als nostres inestimables amics, els Passerells del TecnoCampus de Mataró, què n'haurem de dir? Eren poques camises i van portar-hi castells de cinc pisos, tot i que la novetat va ser el seu 3de6. Començaven amb un 4de5a que, com que me'l vaig mirar des del meu racó ombrívol, no vaig poder contemplar amb gaire atenció. La foto mostra que estava relativament bé. En segona ronda portaven l'esmentat 3de6, que desconec quantes vegades han fet en la seva curta història: si més no, és segur que el van aconseguir, pel cap baix, un cop, el desembre passat, i per primera vegada. Diria que el 3de6 d'ahir no va ser el millor castell del món, però que va anar bé; segons @arreplegats, va ser «3d6 descarregadíssim de @passerellstcm genials!!!!», que em sembla una bona forma de definir-ho. Per acabar rondes, el 4de5, i un pilar de 4 per finalitzar l'actuació.

Ara ha sortit el sol i es comença a veure el cel blau, novament. Posarem el punt final a una crònica que s'ha fet molt llarga. Per alguna raó, els Arreplegats m'incentiven les ganes d'escriure. També m'incentiven les ganes de beure; vam estar en un bar de la UPC fins les set passades, quan ja tots els castellers havien marxat cap a l'Hospitalet a seguir la festa. Estaria bé, la festa? Aquest tweet pot ser indicatiu: «@kurtyazu Very pocs @xoriguersudg i @passerellstcm a enfants... Menys, fins i tot que arreplegats ;P».

I suposo que acabaré saltant-me classe per anar a la Diada de Ganàpies aquesta setmana vinent.

Aquí sota, el cony de #maquinaarreplegada que m'entuixegava el Twitter tota la setmana:

Fotos.