septembre 2012 Archives

Sí, hi torno; ja n'estic tip. Culpa del Bardaler i el seu post del març.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia», és la cantarella habitual. Però és que la filosofia dels castells, tal com la veig jo, la traïm cada putu dia quan donem suport a coses com el Concurs i consentim d'anar-hi. I la traïm en el mateix moment en què hi participem: hi competim de facto i no hi ha res a pelar, sobre aquest punt.

Què hòsties és la «filosofia dels castells»? Això no té gens de sentit de dir-ho, perquè avui mateix, escoltant l'assemblea d'una colla per streaming, comprovava com de divergent pot ser aquesta concepció per a segons qui. Veient algunes actituds de la nostra colla, m'adono que potser ens ajuden a fer castells més alts però també fa que me'ls senti una mica més llunyans. Però deixem estar això.

En fi, els valors típics que s'acostumen a dir són la cooperació, la solidaritat, la igualtat, la fraternitat (vale, això és la Revolució Francesa), una mena de sentiment cívic que fa que tothom lluiti desinteressadament per un objectiu comú, cadascú pel seu variat interès particular (això segueix sent política pura), a més de la catalanitat, etc. Com a motivacions personals, jo crec que les més importants són les antropològiques-sociològiques, de l'estil de sentir-se part d'un col·lectiu, no només de la colla, sinó del món casteller, que té aquesta mena de valors i una mena de simbologia compartida, i les personals, de sentir-se realitzat en algun grau, de sentir-se valorat i de sentir que els esforços individuals basteixen una causa comuna. Jo, a Esplugues, em sento molt ben pagat com a persona, com a espluguí i com a català, i totes les hores que hi dedico les hi dedico amb molt de gust, mal que sigui amb merdes com el Concurs o la Marató de TV3.

Per aquest gruix de coses, perquè «els castells són festa», estan inserits en una xarxa social «real» (no virtual), perquè és una cosa molt viva que batega i alena amb molta força, i perquè són un lloc on els sentiments són a flor de pell sempre, traspuant per cada porus del pinyaire que sua com un fill de puta per fer el seu castell, pel baix que es deixa trencar una clavícula a Santa Tecla o pel que cony sigui, perquè els castells m'encanten amb tota la riquesa inabastable que tenen, per això, el Concurs i tot el que representa em sembla completament execrable.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia». Quan dic que es traeix la filosofia dic que el Concurs és el màxim exponent d'una forma d'entendre els castells reduccionista que potser les colles tarragonines no comparteixen plenament, però que el sector que jo en dic esportivista i mediàtic aprofita al màxim.

Repassem alguns arguments típics a favor del Concurs.

L'entrada: si només fos això, una excepció, tampoc no seria cap problema. L'únic problema d'això és la conversió del fet casteller en un producte mediàtic estandarditzat com un espectacle més, com un partit de futbol o un concert de Soraya. No és el lloc natural, un recinte tancat amb controls d'accés, a banda de quan parlem de bolos comercials, que són un mal menor per a la supervivència de les colles. Pagar per veure castells és aberrant perquè els castells s'acosten més a qualsevol altre producte comercial de masses. I amb això de Tarraco Ticket, que s'ha de veure tant sí com no per televisió, els hi fa més propers encara.

Diu l'amic Bardaler que això és indiferent perquè les colles de Tarragona decideixen com s'ho fan. Doncs molt bé: jo, així, no en vull saber res, ja s'ho faran com els hi peti. Però si només fos això, encara, però és que és tot plegat.

La competició: se sol dir que els castells són competitius per se i que negar-ho és il·lús. Però és que ja fa mil anys que tothom sap diferenciar entre la competició i la rivalivitat; tothom sap que els castells a Valls es van desenvolupar per rivalitat, que encara dura, i que Minyons i Vilafranca rivalitzen, malgrat que els verds ara per ara estan força lluny. Minyons i Castellers de Terrassa, o Esplugues i Cornellà, o qui sigui: la rivalitat, les ganes de fer millors castells que el del costat, no té res a veure --ni una puta cosa a veure-- amb una Champions Castellera, amb una Lliga amb classificació i punts, amb res d'això. Tu saps com està el del teu costat i saps si «guanyes» o «perds» al marge de coses tan estúpides com les que se senten sobre rànquings Estrella i la seva puta mare. Jo d'això tampoc no en vull saber res. Els castells són una cosa del poble i de la seva gent, i potser ens hem de vendre millor a la televisió o als diaris, però que amb ni no hi comptin si hem de convertir els castells en una mena de mercat capitalista amb empreses competint entre elles. I això de les empreses dringa molt per alguns sectors que tendeixen al color del pàmpol de la vinya.

El problema no és que es pagui entrada o que es competeixi «com si fos un partit de futbol» o com en un «macroconcert», el problema és vendre els castells com un «simulacre» del que realment són, potenciant una mena de valors que potser sí que hi són, però en convivència amb molts d'altres que es menystenen perquè no venen (i si es venen, és com a complement folklòric). I això per a mi és importantíssim, esbiaixa la imatge dels castells i fa que la gent pensi en coses... aberrants.

El rànquing com a simple mitjà de valoració de la dificultat dels castells: em sembla molt bé, llavors que facin rànquings com els de @castellistica, sense punts, senzillament col·locant les colles per castells assolits per dificultat teòrica, i deixem-nos estar de subnormalitats de punts.

El concurs és un fet puntual: i una polla. Se celebra cada dos anys però se'n parla cada setmana i la seva influència s'estén constantment. I no m'hi estenc més, perquè m'encenc...

Jo veig el concurs com una festa. Les grans colles van a competir. Nosaltres som una gran colla, però no tenim res a pelar. I ni tan sols si hi tinguéssim res a fer canviaria d'opinió. Vaig a concurs a participar de la història viva del país, i sobretot perquè la meva colla hi va.

Sincerament, prefereixo anar-hi dissabte. És el nostre ambient, és la nostra festa, és el nostre moment d'unió amb la resta del món casteller.

Si fa no fa, jo podria signar també això: hi vaig perquè la meva colla hi va en un ambient festiu amb la resta de colles. A més, estarem al costat de Gausacs i ens farem pinya mútuament. Al Concurset es va veure que el que els mitjans venen d'una manera, les colles s'ho prenen d'una altra. Estic en contra del Concurs sobretot pel model de castells que defensen aquests sectors del món casteller, no només mediàtics, que fan força perquè els castells siguin una altra cosa. Potser només hi veig fantasmes, o no sé què, potser només tinc un argument, molt feble, que es desfà fàcilment. No ho sé. Hi ha gent que diu que va al Concurs perquè es veuen molts castells molt bèsties en un sol dia. Mira, si realment el Concurs no és un concurs, que l'anomenin d'una altra manera (biennal? au va!), que es valorin els castells d'una altra manera i es fotin la retòrica futbolística, mercantilista, ultracompetitiva i estúpida per on els hi càpiga. Potser això només és un problema de gent del nord, amb grenyes o amb cresta o rastes, que s'ho prenen tot d'una manera molt diferent. Potser sí. Jo què collons sé. Però a la puta merda el cony de Concurs i... tota la resta.

I va arribar el gran dia. El Jonàs em trucava cap a dos quarts de dotze una mica esverat per si anava perjudicat a la Diada; jo m'escarpia per darrer cop la llonga, rulla i bruna cabellera i em plantava a l'ajuntament una mica abans d'hora. El Tarrés agafava el micro per dedicar els castells al Pau, i mostràvem una estelada al pilar de 4 d'entrada en record seu. I ja no hi havia més temps per pensar-hi: era el moment del 4de8.

La pinya va tancar-se amb molta calma i els segons van col·locar-s'hi. Després d'alguns segons de dubte, els terços van pujar amb decisió i es va anar bastint tot el castell amb una fermesa increïble. El 4 estava absolutament aturat tota l'estona, no va perdre les mides en cap moment i es va coronar amb una facilitat al·lucinant. Em pensava que, amb l'esclat de la plaça, potser se'ns encomanarien els nervis, però no: una petita remenadissa i el quatre va seguir tan marmori com abans. No es va encendre l'eufòria fins que els terços no van sortir, i quines putes ganes en teníem, hòstia. Quin any de merda que hem passat, quant d'esforç ens ha costat, quant de temps l'hem estat preparant i, modestament, com ens el mereixíem, hòstia puta. Quina felicitat...

El vídeo és absolutament bestial. Quina eufòria...

Després d'això, tan rutilant al mig de la plaça de l'Ajuntament, després d'aquesta foto, ja qualsevol cosa era igual:

Però la XIX Diada dels Castellers d'Esplugues continuava amb un altre castell inèdit, la Truita de Set, a la qual ningú no ha fet gaire cas. El 7de7 és un castell relativament senzill si tens prou gent de tronc i de pinya i si estàs una mica bregat amb el 5de7. Nosaltres, amb poques pinyes a assaig, el vem clavar a plaça molt sobradament. Dues rondes i dos castells nous al sarró, però és evident que era el primer el que volíem i necessitàvem, i el segon era un simple afegitó que, a més, a la foto surt més ample que alt:

Plegàvem rondes amb el 5de7, un castell que vem estrenar a Festa Major l'any 2008 i que ens servia per obrir sempre l'actuació de Diada fins l'any passat. Ara, el nostre «castell insígnia» és el més modest de l'actuació. Però el 5 és un castell que encara me l'estimo molt, malgrat que em fotin al quart cordó, com aquest diumenge. Això m'emprenya una mica, però mira, què hi farem. En tot cas, vaig veure el 5 molt tranquil malgrat l'estat d'eufòria col·lectiva de tots plegats.

En acabat, una cosa ben estranya, un vano de 5 tunejat, amb dos pilars de cinc al mig. I per acabar, els pilars rebentabalcons, per on passa tota la canalla.

I la tradicional foto de grup:

Pel que fa a les altres colles, cal remarcar sobretot l'actuació dels Capgrossos de Mataró. Després que, fa dos anys, vinguessin només a complir l'expedient, amb castells molt modestos pel seu nivell, enguany han vingut a totes. Probablement, perquè ho necessitaven de cara al Concurs. Però potser també perquè la nostra plaça comença a tenir un petit nom dins el panorama casteller, després de l'empenta dels Minyons de l'any passat, i de la millora progressiva del nostre nivell. Els mataronins van començar amb el 7de8, el primer de la seva història, que va estar molt bé en tot moment, per seguir amb el primer 3de9f de la temporada. No el vaig veure, però sembla que, després d'alguna defensa a la descarregada, el van completar sense perill. Plegaven amb un 5de8 esplèndid. En pilars, a més a més, provaven el de 6, que només quedava en carregat per despenjament de la canalla. En resum, una actuació de molt alt nivell, potser la millor que s'ha fet mai a Esplugues, cosa que cal reconèixer als Capgrossos.

Finalment, els Saballuts, després de l'actuació del dia abans a Reus, van prendre-s'ho amb més calma a casa nostra amb 4de8, 5de7 i 2de7. Vem estar a punt d'igualar els seus castells. Gràcies a les colles per tot plegat, i visca els Castellers d'Esplugues.

Anàvem a la Closca a fer la gresca. Hi havia, altre cop, arròs per dinar, que com sempre va quedar molt bo. El Nikola va portar un licor serbi d'uns 50 graus que era una bomba. Mentrestant, la Gemma deia que s'emborratxava però ho feia tan a poc a poc que jo ja sabia que no la veuria en coma etílic. Poc després em lligaven a una cadira per tallar-me les meves esponeroses grenyes de 8 anys. Vaig començar a deixar-me créixer els cabells una mica abans d'entrar a la Colla, i per la Colla m'he quedat punki i amb cara de nen de quinze anys. També van tallar algunes rastes del Sergi. Aquí, just abans que el botxí, el Jordi, cometés el crim capil·lar:

I res, les festes castelleres s'assemblen força, però les de Festa Major són sempre diferents. A banda que no cabíem a la Closca per veure els vídeos, i que per dinar tot el pati estava de gom a gom, no vem fer el vi de Batea i, encara, vaig sentir tota l'estona la presència de l'esperit del Pau. En fi, el temps va anar passant fins que es va fer una mica tard, més de la una, potser les dues o les tres, i a casa em vaig quedar ben clapat. L'endemà, dilluns, amb la ressaca de Festa Major i del carro gros, vaig passar tot el dia encara borratxo de castells...

Fotos, fotos i fotos.

@Cargolins: P4, 4d8, 7d7, 5d7, 2P4+2P5, 5P4

@capgrossos: P4, 7d8, 3d9f, 5d8, P6c

@saballuts: P4, 5d7, 4d8, 2d7, V5

El dissabte començava la teca castellera pròpiament dita. Al migdia es feia la paella popular al Brillas, pel Ramon; jo hi arribava a l'hora del cigaló per jugar a la botifarra. Amb el Jordi Figueras vem fer una partida espectacular contra el President i la Carme. La Festa Major, des del dia del pregó fins al final, semblava anar com oli en un llum, rodada de cap a cap.

I cap a les 18 h començava allò que en diuen una cercavila, que per a mi és la pitjor que s'ha parit al món. Molt allargassada, molt lenta, voltant per carrers relativament lletjos, amb cada colla fent la seva. Els diables, que diria que obrien la cercavila, devien anar a un quilòmetre de distància de nosaltres, que la tancàvem. Se'ns hi van anar unint les altres dues colles, Cornellà i Torraires, que també van fer el seu pilar. Només vem durar, els castellers, fins a la cruïlla amb Isidre Martí; aleshores vem desfilar de dret cap al Brillas a començar la Prediada. Pel camí havíem estat repartint paperots per convidar tothom a «l'espectacle casteller més gran del món», o sigui, la merda del Concurs de Tarragona. La data hi estava mal posada (convidàvem al de diumenge, no al de dissabte) i sembla que m'atribuïen l'errada a mi. No m'està malament, boicot actiu contra el Concurs, però en tot cas en això sóc innocent.

L'actuació de Prediada sempre és estranya. D'entrada, ja pel nom: hauria de dir-se de «vigília» o una cosa així; «prediada» em sembla un nom aberrant. Després, perquè el Robert Brillas és el rovell de l'ou de les festes populars i hi ha molt d'enrenou, hi passen diables cremant, hi ha la barraca al costat, etcètera. I també perquè tenim el cap normalment en els castells de l'endemà.

Vem començar amb el 4de7, prova del 4de8, que em va semblar dels «lleugers», amb quarts i quints. No va oferir gaire resistència, sembla ser; en fi, tot seguit provàvem el 5de7, que del lloc on era (segones laterals, em sembla molt estrany estar fora del pinyol del castell...) em va semblar una mica obert del tres i un pèl remenat a la descarregada, però sense gaires problemes. Després els de les altres colles sempre diuen que tenim un 5de7 molt maco. Plegàvem amb el 4de7a que, segons em deien, de fora es veia prou bé. El Jaume em comentava que estava més tancat del normal, com un 4de7, i que, tot plegat, signava una «Prediada de tràmit», amb 5 i 4a, és a dir, amb castells de la gamma alta de 7. La veritat és que estàvem estancats i necessitàvem, d'una vegada, fer el 4de8. El 7de7, tot i que no m'agrada gaire, almenys ens dóna una mica més de repertori. Pel que fa al 5de7a, espero que no el fem mai, o que en fem un per tenir-lo a l'historial i ens n'oblidem per sempre. Rubricàvem l'assumpte amb un Pde5 que recordo també de tràmit. Per acabar, vaig conèixer en @FerCastCornella, que em va semblar molt bon noi.

Els Castellers de Cornellà havien caigut en el darrer assaig, el dia abans, en l'última prova, al Prat de Llobregat, i tenien una quarta titular tocada (diria que era la pèl-roja), amb collarín (sobre això del collarín, collaret o el que sigui, ja n'he parlat: l'IEC hauria de trobar solucions més senzilles pels pobres parlants. En fi). Amb tot, volien fer 4de7a i 3de7a, que és una bona actuació tenint en compte les dificultats que havien tingut per fer castells de set i mig. Començaven amb el 4de7a, que desmuntaven amb dosos dalt per indecisions de la canalla, o d'algú del tronc, ara no ho recordo bé: en tot cas, tenien molts nervis. El castell, de fora estant, es veia força bé. En repetició descarregaven un 4de7 típic de Cornellà últimament: un tronc molt ferm que aguanta una tempesta si cal. En repetició tornaven amb el 4de7a, que tornaven a desmuntar més aviat també per nervis. Així, descartant agulles, en repetició provaven el 3de7, que va pujar al segon peu molt lent i va perdre una mica les mides, però és això, sembla que els de Cornellà ho aguantin tot. Plegaven amb el 4de6a, sense més història, i amb un pilar de cinc que no vaig veure. En resum, Cornellà no acaba mai d'aixecar el vol, i tot i que van fent passes cap a la bona direcció, encara els hi costa. Com em deien el diumenge, a veure si el nostre 4de8 els esperona, però sembla que els ànims estan una mica freds, llevat d'alguns. El cas és que nosaltres som la segona colla al Baix que fa castells de vuit, després de Cornellà fa força anys (uns deu); era una frontera que teníem que de moment ja hem travessat. I per molts anys.

Els Torraires de Montblanc és una colla que a mi m'agrada; sempre dic que són com una mena de colla vallenca molt petita que fa els castells per collons. Dissabte no em van decebre: van començar amb un 3de6 prou ferm per seguir amb un 3de6a que, al segon peu, va fer baixar la canalla. Amb la tonteria, sumàvem tres intents desmuntats amb els de Cornellà, i la cosa s'allargava. Ja dic que les actuacions de Prediada són molt estranyes. En repetició descarregaven un 4de6 normalet i, quan semblava que havien passat ronda, hi tornaven amb el 3de6a, que va pujar molt rebregat, i a la descarregada va patir un sotragada bestial, amb els terços ajupits, que van salvar pels pèls. Ja ho diuen, que els castells no cauen fins que no et deixes anar. Van plegar amb un pilar de quatre, diria.

En acabat, sopàvem tots al Brillas, amb les altres colles. Com que la cosa anava lenta de l'hòstia, vaig cruspir-me l'entrepà que duia a la bossa. Va passar el correfoc amb diverses colles de diables o dracs o dimonis i vaig unir-m'hi fins al Pou d'en Fèlix. En tornar, la gent començava a desfilar. Vaig fer una birra i vaig decidir escampar la boira. El Jonàs em deia que anés a dormir, però s'ha de ser una mica il·lús per pensar que en Josep anirà a clapar d'hora un dissabte de Festa Major.

Vaig anar al sopar dels Bastoners, que porten un grup d'entre rumba i folk, la Ceba i la Carxofa, que ja vaig veure l'any passat i que em va agradar força. Vaig estar amb la gent del rotllo fins si fa no fa la una, parlant de la festa, d'Esplugues, de Catalunya i dels cursos de català, i del 4de8 que havíem de fer l'endemà. Van començar els garrotins de final de concert, però ja era una mica tard i tocava Miquel del Roig a les Tres Esplugues. Vaig escoltar-ne algun, de garrotín, i vaig volar cap al concerts, on vaig trobar-me un escamot de Minyons de Terrassa, al qual vaig unir-me. El concert també va acabar amb garrotins, en un dels quals en @sermt ens va desitjar sort pel 4de8. Abans, havíem fet un pilar de 3 borratxo, amb el @joaquimalbalate de segon, bastant temerari. Per cert, que els crits d'independència van repetir-se també durant els concerts, tant de la Ceba i la Carxofa com de Miquel del Roig.

La cosa acabava a les 3 tocades; vaig començar a marxar, vaig arribar a casa abans de les 4 però no anava a clapar fins a les 5. Tenia una mica d'insomni...

I la crònica del 4de8, d'aquí una estona.

Fotos dels actes de dissabte, aquí i aquí.

Com cada any, ha arribat i ha passat Sant Mateu, patró d'Esplugues, data de Festa Major. Tot just abans i després de vacances d'estiu (juliol i setembre), se celebren les festes patronals del poble, que abans s'havia arribat a conèixer com Santa Maria Magdalena de Llobregat (o una cosa així, però Esplugues és molt millor). Com tothom sap, «esplugues» vol dir «coves», nom que ve del llatí speluncae, i tal. A la Viquipèdia en parlen sumàriament. El dia 21, doncs, per Sant Mateu, amb algunes setmanes d'assaig després de vacances, la Diada de la Colla espetega al mig d'Esplugues com una tempesta blau elèctric.

Sobre els actes de la Festa Major, des de les entitats (des d'allò que en diuen la «societat civil», potser) es treballa per crear unes festes populars (no en diuen alternatives) amb un programa propi al marge de l'Ajuntament (tot i que l'Ajuntament ajuda a la difusió i al finançament). Aquests actes han anat guanyant en consistència durant els anys de funcionament de la Coordinadora de Festes, amb alguns sotracs, molt especialment el de fa uns quatre anys, amb el tema del Pla Caufec cremant molt. Aquest any, amb això de Ni muts ni a la gàbia, se'n torna a parlar i, tot i que sembla que hi ha una relativa esperança que això acabi bé, en qualsevol moment pot tornar a espetegar. De fet, a la Colla s'han començat a sentir flaires de malestar pel que pugui passar i pel que va passar. Jo sóc bastant partidari d'anar a cremar autobusos, però la Colla és com és i més val anar-hi amb calma.

El que també ha canviat una mica, de forma gradual, és el suport de l'Ajuntament a la Colla. Sigui per tacticisme polític, sigui perquè els castells «molen» i són visualment molt atractius, sigui per la feina del President, sigui pel que sigui, cada cop l'Ajuntament ens mima més. Això fa que coses com les del Caufec, potser, patinin una mica segons el grau d'implicació de la Colla davant els qui manen. El cas, però, és que enguany l'Ajuntament ha omplert totes les faroles del poble amb banderoles d'aquelles amb un castell nostre, un 4de7 o un 4de7a força maco. El suport és variat en moltes coses: per exemple, ens han posat la placa pel 3de9f dels Minyons de l'any passat, i enguany, oh sorpresa, la Pilar Díaz s'ha quedat tota l'actuació de Diada al balcó de l'ajuntament, fet històric que no havia passat mai, que jo recordi: allò del cafè per a tothom, tenir tothom content i haver d'assistir a la major part d'actes, deixant a mitges els castells, etc. A mesura que la Colla s'ha anat fent gran i que la nostra plaça ha guanyat una mica més de prestigi, que ens hem anat fent un nom dins el món casteller (un nom modest però amb la cara ben alta, amb molt d'orgull), el mateix Ajuntament ha començat a tractar-nos amb una mica de respecte, començant per tallar la carretera (fins fa tres anys no ens l'havien tancada mai) i acabant, en general, per valorar la feina que fem, que pot ser modesta també, però que té una gran importància, si més no a mi m'ho sembla... Si de debò s'ho creuen i pensen que la Diada castellera de diumenge és l'acte central del dia, aleshores que es deixin estar d'hòsties i, si tenen cap interès perquè Esplugues continuï sent plaça de nou (enguany els Capgrossos ens han fet un 3de9f esplèndid), o perquè la Colla segueixi creixent, han d'anar més enllà de les paraules boniques, perquè els castells no els regalen, en cap sentit: es paguen amb hores d'assaig, amb moltes hores de dedicació, i amb diners per organitzar diades.

Doncs res, començava Festa Major el dimecres al vespre, amb un assaig especial que va comptar amb força gent d'altres colles, especialment de Minyons de Terrassa, però també de Sants, Viladecans, Sant Feliu, Sabadell, Gràcia, etcètera. Una de les coses que demostra que la Colla ha canviat és que ara ens vénen membres d'altres colles als assajos especials. Les proves van ser força bones, sobretot les del 4de8, però també les de torre. Va ser un assaig molt bo i la gent de les altres colles ens deien que segur que descarregaríem el carro gros, que el teníem maquíssim i que controléssim els nervis a plaça. És difícil controlar els nervis, però hòstia, a plaça va anar rodat... Veient les proves, es feien creus que no tiréssim també el 2de7.

Notícia sobre l'assaig, d'ACN, aquí.

Vem donar birres en acabat l'assaig i, tot seguit, vem pujar uns quants a la barraca del Robert Brillas a començar la Festa Major. Hi havia la moscatellada típica i el bon ambient d'inici. L'endemà, més.

Els actes del Pregó van ser, si més no per mi, força més intensos que altres anys, tot i que el President deia que feia temps que no hi veia tan poca gent. No ho sé, a mi em va semblar la cosa habitual. Cap a les set es feia l'homenatge al roure, que sembla una alzina, on se sol recordar algú d'alguna entitat de cultura popular que hagi traspassat. Com és evident, aquesta Festa Major ha sigut estranya, també, per l'ombra del Pau Albornà, que ha estat amb nosaltres en tot moment. El 4de8 ha sigut catàrquic, però ha sigut sobretot del Pau. En fi...

Plens de licor de ginjoler i de cervesa, anàvem en cercavila cap a l'Ajuntament, com cada any. Enguany els pregoners eren dos atletes paralímpics espluguins que, com és habitual, van parlar en castellà. Tot seguit es va destapar la placa pel 3de9f dels Minyons i es va llegir un petit text agraint-los tot el suport que ens han donat aquest darrer any, des de l'hòstia immensa de Montblanc de l'any passat fins a la pèrdua del Pau.

No vaig escoltar la Pilar ni gaire els pregoners; durant els actes, el Jordi Figueras, regidor d'ERC i casteller des de l'any passat, va desplegar una estelada, com acostuma a fer els darrers dos o tres anys. Aleshores, cosa inèdita, la plaça de l'Ajuntament es va posar a cantar «independència». No ho havia vist mai, no m'ho esperava i em va emocionar força. Després, els regidors d'ICV, amb el Roger Pons, de CiU, van desplegar-ne una altra. La imatge és insòlita però un símptoma que això sembla que no té aturador. Visca la terra lliure.

Enguany, a les corrandes del Ferro ferro, no hi havia en Marcel Casellas perquè estava a punt de ser pare, felicitats. El convidat era en Joan Reig, dels Pets, i tot plegat va estar tan bé com és habitual.

M'acompanyava un amic de la UAB, amb qui vaig beure massa fins força tard als concerts de les Tres Esplugues. L'endemà em llevava ressacós, seguia fent difusió de l'assaig i la diada, assajàvem al vespre al Brillas per acabar de perfilar els castells, i ho disposàvem tot per anar de cara a barraca. La foto és horrible però és la que primer he trobat, de @davidonde:

A barraques vaig fer més bondat que el dia abans però els concerts eren relativament dolents. Un grup de versions anomenat Hotel Cochambre ens va semblar una llufa espectacular. Quan van cantar cançons dels Pets i tal, uns càntics força estesos d'independència van tornar-se a sentir a Esplugues. Jo he flipat bastant aquest any. El grup següent, Güíbols o una cosa així, era millor però potser massa heavies (versions de rock i metal) per a una festa major. La Colla tenia torn de barraca fins a les 5 del matí; per una vegada que no anava torrat em podria haver posat a la barra, però estava millor rondant per la «colina», com deia el paio de la xerrameca cotxambrosa.

I aquí ho deixo, perquè m'ha quedat massa llarg.

Fotos dels actes del pregó: aquí i aquí.

Potser, a aquestes hores, podria mirar d'escriure la crònica. Ho provem?

«Arribàvem els estrenus ciclistes a Valldoreig»... oh, wait! Que es diu Valldoreix! Bé, tant se val: «Arribàvem els esforçats ciclistes»... ah, calla, que m'he quedat clapat! Doncs això, em despertava a les onze i suant fotia les coses a la bossa i volant em plantava a la Closca per sortir amb el Txus amb cotxe cap a Valldoreix.

Què havia passat? Doncs que havia dormit massa poc els darrers dies i que en arribar a casa cap a les dues el dissabte estava tan rebentat que havia oblidat de posar-me el despertador. I és que la vida del cargolí és molt dura, tothom ho sap i és profecia. Hauria de prendre-m'ho potser amb més calma? Tal vegada. Però és difícil prendre-s'ho amb més calma quan...

Quan es fan assajos com els de divendres. Amb molta gent, amb proves molt fortes del cony de 4de8 i d'altres mamonades com les truites dels collons: 7deX i 5deXa. Ja he dit que aquests castells no em fan gaire el pes, per dir-ho fi, però bé, avui xerrant amb moixis em confirmaven que vale, que treure una carta nova de la màniga per tenir esperonada la colla pot fer servei. Però aquesta mena de recursos i de la manera que es fan anar, no m'agraden gens. Però bé, què hi fotrem. D'altra banda, les proves de la torre també rutllen força. Els assajos van si fa no fa molt bé i ara tot està a tocar i només cal que la colla acabi de donar-ho tot. Per això dic que em costa pendre-m'ho amb calma. Sí, és clar, és només per això.

Doncs això, per això estava rebentat, perquè la vida del casteller hiperactiu i lleugerament trascolador és molt atapeïda. Trinquem tots plegats amb belles crateres de nèctar diví. I d'això, que m'he assabentat que el valencià de la colla, a més de saber fer paelles i fieduàs de puta mare, també fa aigua de València exquisida. A què putes espera per fer una marmita amb el beuratge? El vi de Batea de Festa Major el podríem fer així, ja que sembla que anirem curts de vi enguany...

Clapat de son, sense gens de cafeïna a la sang, pujava al cotxe groc llampant del Txus i cap a Sant Cugat a fer castells amb els nostres estimadíssims Moixis i els mai no prou lloats putus Gausacs. Actuàvem a la plaça de l'estació de FGC, que suposo que avui dilluns fan vaga. Se suposa que a les 10 haig de ser a la puta UAB per matricular-me i no sé si hi podré arribar. Cagoncony. El cas és que abans d'arribar a plaça ens posàvem per davant de l'autocar dels Moixis i ens seguien. Vem estar a punt de perdre'ns nosaltres amb els nostres companys, però al final la Cèlia va trobar el lloc. Hauria estat divertit fer perdre els d'Igualada...

Jo m'arrossegava, com és costum, com un parrac pels puestus, amb una considerable manca d'actitud positiva, és a dir, amb ganes d'insultar molta gent, però el verd espletant de Collserola i la bella gent vallesana em feien ser optimista, i així amb poc temps vaig aconseguir elaborar un somriure al meu venust rostre cabellut.

Mes, oh!, només garlo de mi! Retornem a la història principal.

Natrus estem preparant, com és lògic, l'actuació de FM, i qualsevol cosa que fem ara mateix està sota l'ombra de la nostra Diada. Jo sospitava que perpetraríem una actuació molt semblant a la de Montblanc, i el dissabte m'ho van confirmar: en faríem la mateixa. Lloat sia Jaume Barri. Aviam si aquest cop m'assabentava mínimament de com anaven els castells.

(Parlant de Déu: quatre arreplegats nous a la Colla. Canviaré a Gràcia o Minyons d'aquí quatre dies...)

Començàvem amb un 5de7 que no tinc ni puta idea de com ha anat. Sentia la gent del tronc explicar batalletes: però, com deia Nietzsche, ja les conec prou, les vostres cantarelles, o sigui que, encara amb l'esperit de pesantor que també refilava el bigotut, vaig suar mil de mirar d'enterar-me'n (aquí, qualsevol filòleg es foteria les mans al cap (Nietzsche era filòleg, per cert)). Jo estava de segones laterals a la buida del tres, una posició altament intransitada per mi. No n'atalaio la raó: potser era per haver estat fent l'imbècil tant de temps, potser només era per variar una mica. Bé, tant se val. En aquella posició inacostumada vaig veure que la buida tendia a anar cap a la dreta, que era la meva banda. Per les paraules que caçava dels eximis membres del tronc, tot plegat havia sigut una mica un desgavell. Tanmateix, un moixi deia que tenim un cinc que fa molt de goig. Jo, com és costum, em poso de part de l'enemic (al Concurs els trepitjarem i els guanyarem i farem amb ells tot allò de la cançó aquella del bosc d'Albert Pla) i també opino que va anar força bé. Pel poc que vaig veure i tal, em va semblar relativament tranquil. Però jo què hòsties putes en sé.

A segona ronda fotíem un inesborrable 4de7, de cara molt al carro gros, of course. Per fer aquest castell els ínclits tècnics cargolins s'han empescat col·locar un bocí de terra especial esmorteïdor dels assaigs sota el meu baix, l'esplendent informàtic Àlex Duran. Visca la terra lliure. A mi això em sembla una merda, això del terra atenuant a plaça, no la independència, però què hi farem. El cas és que el baix amb més mides de baix ha de pujar uns centímetres perquè la resta de baixos no són tan baixos. La cosa és que quan per fi es va tancar el castell, enmig de la xerrameca de tot déu, especialment d'uns segons que si els fots sota l'aigua encara segueixen de xerrera, l'estructura va bastir-se amb molt bones mides i molt ben parada. Malauradament, no vaig sentir els conspicus membres del tronc explicant amb tots els ets i uts que algú estava un mil·límetre desquadrat. Però ja dic que estava i estic molt lassat i que me la portava bastant fluixa (un cultisme i un castellanisme de costat? Filòlegs a mi!).

I en tercera ronda, un mirífic 4de7a que, ara també, no recordo exactament gaire. Com va anar? Pel meu cantó, de lateral a l'agulla, hi havia un cert bellugueig i la clàssica remor de no saber callar ni sota l'aigua. És clar: ni muts ni a la gàbia. D'acord, pos vale. Pel poc que en sé, no va patir gaire, el 4a, i tots molt feliços cap a ronda de pilars, en què en plantàvem dos de cinc, que ja feia algun temps que no xerricàvem.

I de les altres colles, què en podria dir? Els Gausacs havien anunciat que per FM de Valldoreix volien descarregar el 2de8f, que van carregar per FM de Sant Cugat just a principis d'estiu (va despenjar-se la canalla, alguna altra colla l'hauria donat per descarregat. Em sembla molt bé la decisió dels Gausacs). Segons em piulaven, els assajos no van acabar d'anar bé i al final van desistir i han preferit deixar-ho pel Concurs. Començaven amb un 4de8 força maco que, la veritat, em va semblar molt ben fet, per prosseguir amb el 2de7, allò que en diuen un assaig a plaça del seu castell objectiu. Vaig veure que un segon estava força més alt que l'altre, i segons el que sentia dels cargolins que en saben, hi havia altres petits defectes de detall. El que va veure tothom és que acotxador i enxaneta van pujar al revés de com és costum. I res, tot seguit descarregaven un 3de7 que només tenia sentit per provar el 3de8. Els pilars no els veia. Fora de rondes i de tot plegat, feien un altre assaig a plaça, una prova de folre de 2de8 que arribava amb els dosos per quarts o quints. La prova em va fer molt bona impressió, per Concurs segur que fan la torre. I per acabar, vaig conèixer el senyor @Bardaler, que se suposa que és una mena d'anarcocarlista marxista-separatista-terrorista i que me'l feia amb una destral al folre, però en el fons és un bon santcugatenc assenyat.

Per cert, que de vegades sembla que Sant Cugat més que una colla castellera és una colla de músics.

Els Moixiganguers començaven també amb un 5de7, que vaig veure prou ben plantat, van seguir amb el seu sisè 3de7s de l'any, que em va semblar que trigava déu i ajuda a fer pujar el darrer pis, però que al capdavall estava molt segur, com una roca, i plegaven amb un 4de7a que, igualment, em va semblar molt tranquil.

Entrevistàvem l'Aina Julià i el Pau Mestre per a Quarta Ronda i volàvem amb cotxe cap a la vila del Pingüí, on ens passaven un vídeo sobre el 4de8 que jo, dissortadament, em perdia, perquè em fotia una paella a casa molt tranquil. Tornava a la Closca per assistir una Junta com qui diu extraordinària sobre FM i Concurs, i em quedava a tancar el local amb algunes birres al damunt. Tot molt maco, oi? Doncs aquesta setmana a esbotzar els sostres i a la puta merda tot.

I sobretot, #NoAlConcurs

Fotos.

Era un tranquil vespre de rerialles d'istiu de l'any dos mil dotze quan uns ardits cargolins pujàrem al cotxe i enfilàrem cap a la Conca de Barberà a celebrar la Diada Nacional a l'esplèndida vila de Montblanc. Abans, però, el nostre cotxe va passar per Valls per veure l'actuació de les colles vallenques a la Plaça del Blat.

La Plaça del Blat és el «bressol dels castells» i enguany està veient com les dues colles tornen a rivalitzar en nivell casteller. La Joves ha remuntat i pot tornar a fer castells de nou amb una certa assiduïtat; la Vella segueix molt forta. L'actuació de Diada podia ser força distreta; a més, la Joves anunciava el 9de8, considerat com un gamma extra. Què passaria?

Bé, anant per feina, la Joves va fer 3 i 4 de 9 i el 5de8. El tres el vem veure tot just quan arribàvem a la plaça; no va semblar gaire problemàtic. Van provar el 9de8 en segona ronda; el vaig veure molt remenat en tot moment i, quan la tercera enxaneta anava a fer la seva aleta, va acabar petant. Aquest castell és lleig de collons i, pel que tinc entès, els de la Joves se n'enfotien per diverses raons quan el feia la Vella: perquè se'l consideri «gamma extra», perquè es faci amb tres enxanetes, perquè és més ample que alt, etc. Recordo un que deia que les pallassades valia més fer-les al circ. Bé, en tot cas, la Joves ha tornat a provar un gamma extra, cosa que en tot l'any passat dubto que fessin; com que no és cap misteri que em cau força bé la Joves, me n'alegro doblement i tant de bo no s'aturin. En repetició, els muixerrillus van fer el 5de8, que recordo amb el rengle de la «dreta» molt estirat i amb un quart mig assegut. En tercera ronda, van provar el 4de9f, que no vaig veure perquè em van entaforar a la soca, però que vaig viure amb força tensió perquè era evident que estava sent molt batallat. Fora de la pinya, em deia el Sergi que havia sigut «èpic» i que va estar a punt de petar. En fi, felicitats als de la Joves, que en van sortir molt contents.

Pel que fa a la Vella, va fer exactament la mateixa actuació, sense cap intent de 9de8, i amb un pilar de sis per acabar (la Joves va fer un vano de 5). En general, vaig veure els castells de la Vella més segurs que els de la Joves. En tot cas, un bon derbi vallenc que permet de sospitar un final de temporada interessant. Ja veurem com arriben a Santa Úrsula i tal.

Nosaltres anàvem a sopar al Konig, que és una mena d'hamburgueseria pija de Valls, a tocar del local de la Joves. Al Mora n'hi van servir una sense pa, molt estranya. En fi, era força tard i vem agafar el cotxe cap a Montblanc, a fer la festa, després, però, d'haver pogut trobar el local dels Torraires --tenen un local molt maco-- i de perdre'ns fora muralles. La festa va estar bé, vem fer un pilar borratxo suïcida amb gent de la Vella fent-nos pinya --el pilar va caure i la Cèlia va anar a terra--, van tocar els capullos de Txarango --són molt dolents-- i Mesclat i no sé qui més, i en fi, tot va anar bé i vem dormir poc més de quatre hores i jo em vaig llevar que encara estava borratxo. En aquest estat de coses, es poden fer dues coses: o esperar que baixi la borratxera, o seguir amb la del dia abans. Com que no tinc gaire mesura, vaig fer la birra i alabat sia déu.

En fi, pel que fa als castells, nosaltres, ja amb la major part de la gent de tornada de vacances, vem fer els castells típics: un altre 5de7, el 4de7a, que ja en van un fotimer, i un 4de7 «seriós» de cara al 4de8. Els assajos estan anant força bé, ja hem posat dosos al quatre amb pinya, i és gairebé segur que el provarem per Festa Major, si no passa cap més desgràcia. De fet, va ser fa tot just un any que carregàvem el 2de7 a Montblanc; la Diada d'ahir va ser molt emotiva per aquest motiu i ens vem fer pinya mútuament entre l'Arboç, els Torraires i nosaltres. Els de la Joves els tenia massa lluny...

Doncs res, parlaria de les altres colles però entre que feia pinya i que estava força desconnectat, no en tinc gaire idea i passo. Sé que l'Arboç va fer un 4de7 «net»; deuen estar preparant el 4de8 com nosaltres, a tota màquina. La Joves va fer castells de vuit i el 9de7. Per la seva banda, els Torraires van desmuntar dos cops el 5de6 i van fer castells de sis.

Un cop enllestida l'actuació, i fetes les entrevistes per Quarta Ronda, vem tornar a pujar al cotxe per assistir a la mani per la independència. Encara em costa de creure, mai no havia vist tantes estelades juntes, ni havia vist tanta gent clamant per la independència. Les coses han anat canviant els darrers anys, primer semblava que a poc a poc, i ara molt ràpidament. No sé cap on anirà tot això; ara bé, d'abans, quan els independentistes érem uns radicals i quatre gats, a això d'ara, en què la independència està al centre del debat polític i apareix com l'única opció de futur viable, sembla que m'hagin canviat el país. La gent ha anat veient que la descentralització política, el federalisme, les autonomies, etc., ja no va més enllà. L'Estatut retallat i tornat a retallar va fer veure a molts federalistes que amb Espanya no hi ha res a fer. I amb la crisi econòmica, «l'espoli fiscal» (quins temps quan només ERC parlava d'això, fa només set o vuit anys), l'actitud de Madrid i el «rescat», jo diria que la gent ha acabat d'emprenyar-se. No havia sortit mai tan trempat d'una mani com ahir: la del Dret a Decidir del 10J també era molt sobiranista, però una manifestació explícitament independentista, amb tanta gent diferent, amb molts castellanoparlants, és tota una fita: som moltíssims, som majoria, i hem de marxar d'Espanya d'una vegada.

Però bé, tampoc no tenia ganes de fer cap pamflet. Estic, però, molt content. Tant, que fins i tot vaig tornar a escoltar els capullos de Txarango a Arc de Triomf. Vaig trobar els companys de classe i del màster i vem estar fent birres fins que tot es va acabar. Jo vaig veure que no estava per agafar la bici i vaig tornar d'una altra manera. Aquesta tarda me l'he trobada allà l'havia deixada, encara em pensava que em costaria de trobar o que me l'haurien robada.

I res, tot segueix com sempre. Segueixo buscant feina, la colla segueix endavant, aquest cap de setmana actuem a Valldoreix, i jo no tinc ressaca però estic molt cansat i destrossat.

Visca la terra lliure.

+fotos.

I em vaig despertar a les nou del matí, vaig mirar per la finestra i vaig veure que tot estava bé. Vaig fer la bossa, vaig ruixar d'oli la pinyonada de la bici i vaig anar fent cap a Granollers. Són uns quaranta quilòmetres per la via més ràpida que vaig saber traçar amb Google Maps: fins al Besòs vorejant la Ronda de Dalt i per la riba del riu fins a Montmeló, al vessant de ponent de la Serra de Marina. Al cap d'unes dues hores, arribava a la plaça de la Porxada de Granollers, on em trobava amb l'altre esforçat ciclista, en Christophe de rabassudes cames, que hi havia arribat, per la via d'Alella, vers les deu. Jo no havia entès, el divendres a la Closca, que ell hi aniria amb bici; de vegades el seu accent francès fa que el malinterpreti (aquesta paraula no existeix al DIEC). Uns quilòmetres d'aires frescos de la serra, humits, obagosos, pintorescos i eclèctics.

La «tronada» és una mena de traca que fan a la plaça el diumenge de Festa Major. La gent se situa al voltant de les tanques i la pirotècnia espetega amb eixordadors trons del dimoni. Déu beneeixi l'infern. Els presidents de les tres colles van ser els encarregats d'encendre la traca. El nostre presi cada dia s'assembla més al Gran Barrufet, el proper dia li posaré la barretina i ja estarà fet.

Mentrestant, el Christophe i jo vem mirar d'aparcar la bici, però un policia ens va recordar, molt amable, que segons les ordenances no podem lligar-les en un arbre. Ens va dir que l'entréssim dins l'Ajuntament. Però a la Casa de la Vila uns altres policies ens van anunciar que no hi cabien i que busquéssim un aparcament de bicis tres places avall. Vem lligar-les a un arbre al carrer del costat. La policia, diligent sempre al vostre servei.

Ens vem enfaixar i nosaltres érem els tercers d'actuar. Érem pocs i això es va notar en els castells que vem tirar: 3de7, 4de7, 5de6 i 3Pde4. Els castells van anar molt parats i tranquils, molt avorrits. Al 5de6, que va durar com un de set, va estrenar-s'hi una nena, la Lua. Per la resta, és el primer cop en força actuacions que no acabem amb el pilar de cinc: de fet, l'últim cop va ser a la Prediada de l'any passat, però aquell dia va ser molt estrany, veníem del funeral del Ramon a l'Arboç i vem desmuntar dues vegades el 3de7a. Fora d'això, la següent actuació que no va acabar amb pilar de cinc va ser el I Memorial David Carreras l'octubre del 2010. La raó d'aquestes malvestats és que encara hi ha força gent de vacances, tant de pinya com de tronc; pel que fa als terços, en faltaven tres o quatre d'habituals i experimentats, entre els quals un parell de pilaners. Des que jo sóc a la colla, fa uns set o vuit anys, no recordo que mai haguéssim començat tan d'hora el segon tram de temporada. En fi, ja veurem com avança això.

El que alguns en diuen «nucli dur» per a mi és sobretot la gent que fa coses i que fa que la colla vagi cap a una banda o una altra. En fi, com deia el cap de colla que manava quan jo vaig entrar a castells, la Colla serà el que la gent de la Colla vulgui que sigui, i si no hi ha gaire més motivació per anar més enllà, doncs no avançarem gaire més. Hi ha també el tema del 7de7, que per a mi sempre serà la Truita de Set, que ens costa un colló de lligar-ne la pinya. La vem estar assajant, la truita, aquest divendres. A mi no és particularment un castell que m'agradi, i tampoc és que la tècnica de la pastanaga nova sigui una cosa que em motivi en excés: el 4de8, el 2de7, sí que em motiven; el 7de7, només com a simple pretext per fer una construcció nova, em sembla que arreplegueja una mica. En fi. Aquí sota, l'acotxadora nova:

I aquí, la Xènia als pilars, que va estrenar-se com a enxaneta tot just acomplerts els quartre anys. Felicitats i per molts anys.

Una actuació discreta a Granollers per anar reprenent l'embranzida. A la Closca, després, venien els de Ni muts ni a la gàbia, el col·lectiu de suport als imputats pel Pla Caufec, per explicar-nos una mica el tema i per veure si la Colla s'hi adheria. En efecte, s'hi va adherir en la votació posterior, i de moment ja he posat el logo i l'enllaç de la campanya a la pàgina web.

A la Closca va anar passant tota la tarda entre cervesa i cervesa, fins que va acabar el Barça, ja era molt tard i jo anava ja una mica torrat. Com sempre. Van aparèixer uns amics de l'Adrià bastant xarnegos i cridaners que deien que eren de «San Juan», és a dir, de Sant Joan Despí, que ens van ajudar a tancar la Closca, després que el Macis reaparegués per no me'n recordo exactament quin problema.

Pel que fa a la resta de colles, els Xics feien 5de7, 4de7a, 4de7 i un vano de 5. Com que se m'ha esgavellat la càmera de retratar, ara em torno a posar a les pinyes i no veig els castells i, per tant, no en puc dir gaire cosa. Pel que vaig intuir, els castells els van anar bé, però ban haver de renunciar al 4de8. Sembla que encara necessitava més assaig. També sembla que han tingut un problema amb la canalla i Capgrossos.

Pel que fa a Sabadell, van descarregar el 4de8 a segona ronda. Tenien un terç titular lesionat i va estrenar-s'hi un de nou. El 4 diria que va anar sense gaires novetats, però ja dic que no en puc opinar gaire. Van començar amb el 5de7, que em va semblar que va anar molt rodat, i van plegar amb un 2de7 molt i molt lluitat a la descarregada; vaig veure que un terç estava molt obert i amb el cul enfora. La defensa va ser apoteòsica i tal, però no ho vaig veure gaire. Van prendre comiat amb dos pilars de cinc.

I ara, apa, a seguir lluitant per fer més gran la colla. Ara que estic a l'atur tinc molt de temps per gratar-me l'orella.

Fotos.

Més fotos.

Encara més fotos.

Resultats segons l'Efren:

@XicsGranollers 5d7, 4d7a, 4d7, V5
@Saballuts 5d7, 4d8, 2d7, 2P5
@Cargolins 3d7, 4d7, 5d6, 3P4