novembre 2012 Archives

Avui em sento molt tranquil i faré una crònica molt tranquil·la de l'actuació d'ahir de Ganàpies per la seva Diada d'Hivern o Tardor, com se'n digui.

Havia anat a l'assaig de dimarts que, comptant-n'hi un altre de pretemporada, elevava a l'astronòmica xifra de 2 el nombre d'assajos ganàpies de la temporada als quals havia assistit. Vaig arribar-hi quan acabaven de descarregar una prova neta de 3de7 molt bona, segons deien, i l'eufòria era palmària. La resta de l'assaig va ser força satisfactòria, amb una prova potent de pilar de 5 i alguna altra de 4de7 també plausible. Recordo quan la Moni o els antics ganàpies deien «uuuuna booona prooova» després de qualsevol cosa molt més petita que allò de dimarts, però eren altres temps. Ara Ganàpies és molt tècnic i van molt a fer castells, malgrat que encara hi ha molts tics hippies impensables en una colla com Cargolins, per exemple... i ja m'estic enrotllant massa.

Dimecres les proves també van anar bé, tot i que jo no hi era, i dijous vaig plantar-me a la UAB, després d'haver estar xerrant amb el Xescu al tren sobre colles que neixen i coses per l'estil. La plaça Cívica, a les dues una mica tocades, es preparava per a la gran Diada, que si tot anava bé presenciaria la millor actuació ganàpia de la història.

Fèiem dos pilars de quatre d'entrada, cadascun mirant a un bar diferent: el de Ciències i el de la Cívica. Aquest darrer, però, era tancat per una protesta laboral (han acomiadat tres treballadors), cosa que significava que calia pujar a Lletres o anar a Ciències o al bar de darrere Socials per fer una birra. Pànic.

Alhora, els magnífics Arreplegats feien un pilar de 5 d'entrada, i és que m'agradaria afusellar una cosa que vaig llegir però trobo que no estaria bé. En tot cas, el que alguns anomenen «innovar» per a mi és passar-se les mínimes convencions castelleres pel folro dels collons dia sí dia també. I parlant de folres, la torre és un altre exemple. D'altra banda, el pilar dels verds va ser molt maco; que siguin refotudament bons no significa que.

La raó perquè tiressin el pilar en primera ronda era la típica: els marxava l'enxaneta d'hora. D'acord, molt bé, entesos. Nosaltres fèiem en primera ronda el 4de7, un castell que va suposar una revolució a Ganàpies i potser l'escenificació a plaça del canvi de rumb de la colla. Aquest 4 pujava més o menys bé de mides, tot i que va anar desllorigant-se de mica en mica; va haver-hi alguna remenada i l'Oriolet el va fer baixar. La meva impressió i la d'alguns altres és que tenia corda per ser carregat tranquil·lament i que la descarregada potser hauria calgut defensar-la força però d'entrada semblava molt possible. En tot cas, el seny ganàpia va primar, una cosa que també sorprèn d'aquesta colla.

En repetició hi vem tornar; en aquesta ocasió per quints estava molt tancat i les brandades eren molt més freqüents. Així i tot, l'Oriolet no el va fer baixar fins que l'enxaneta no va començar a fer-se enrere: era evident que allò no podia acabar bé. Però estic convençut que es podria haver carregat.

Passàvem ronda en blanc però s'apostava per una quarta ronda posterior, cosa que succeeix habitualment quan a l'amfitrió li passa una cosa per l'estil. Per cert, haig de dir que les gralles sonaven quan havien de sonar, pujant terços, no amb quarts pujant, com altres vegades, cosa que havia criticat i que només havia vist en la colla del costat. En segona ronda dúiem el 3de7, que es va enfilar amb un tremolí constant amenaçador, però amb unes mides si fa no fa bones.

A la descarregada ha haver-hi un parell de sotragades fortes i l'enxaneta va baixar plorant, sembla que per l'emoció del moment, mentre una quarta xisclava orgàsmicament de forma força divertida.

Amb això ja podíem estar contents: era el segon 3de7 descarregat de la colla i diria que el quart en total que fem. Així, en tercera ronda perpetràvem el típic 5de6 ganàpia, enmig del desori increïble de la pinya. És un ambient al·lucinant. Va pujar al segon peu i per la meva banda em va semblar una mena de quadre cubista. No parava de sentir «esquerres», però tant podia ser de la torre (estava de segones laterals de la descarregada) com de la rengla o de qualsevol cosa, i no sabia si ens ho demanaven al nostre costat o a un altre lloc. De fet, a la foto es veu prou bé.

En quarta ronda, finalment, en una actuació que com és costum es feia molt llarga, i en la penombra del sol que marxava, amb un ambient cada cop més fred (passem els dies més freds del que portem de tardor), portàvem un 4de6a que em va semblar un petit xurro, però és que com sempre dic aquest és un dels castells que menys m'agrada. Sembla que es va fer sobretot perquè més gent pugés per Diada, i perquè sempre queda bé sortir amb tres castells. El cas és que vem actuar gairebé tot seguit del 5de6 i tot anava lent de l'hòstia.

Per fer la cervesa havies de recórrer mig campus, les nostres xibeques eren tancades amb pany i forrellat al local d'estudiants i encara havíem de fer els pilars de comiat. Era veritablement un drama. Així i tot, encara hi havia algú que s'ho prenia bé.

En pilars, provàvem després de molt de temps, dos anys i mig, el de 5, amb una alineació nova. El pilar va aguantar força bé fins a l'aleta i tot seguit va estimbar-se endavant. Una Diada Ganàpia sense llenyes no és el mateix.

I encara fèiem dos pilars de quatre més, força divertits, en què un dels pilars estava fet un nyap.

L'Oriolet guaitava corglaçat com el cocap de colla estava a punt d'enfonsar-se als inferns de la pinya.

I res, foto de grup típica:

Amb la incorporació subsegüent de la resta de colles:

I alabat sia Jaume Barri.

Pel que fa a les altres colles, com he dit els AZU portaven el pilar de 5 d'entrada i, tot seguit, feien el 3de7, que no vaig veure perquè estava camino del bar i que em van dir que era marmori. Després era el torn del 2de7 amb folre, que em va semblar que tenia algun problema per terços però que en general va estar com una roca, amb un folre molt sòlid i una descarregada imponent.

Finalment, un 4de7 igualment petri, tot i que em deia l'Alba que el Cortina no sé què i que per quarts o terços les mides no acabaven de ser perfectes, però la foto demostra que estava molt bé:

Per altra banda, aquí l'Alba es veu com feia cares rares sota els dosos cargolins:

De les altres colles poc en puc dir perquè vaig perdre'm alguns castells pel tema bar i perquè feien castells de cinc nets o lligats i poca cosa més. Eren els Passerells i els Emboirats. Aquí, el Roger, elegit ganapiot de la Diada, fent pinya a un tres amb agulla dels Passerells:

I res més, dinàvem al lloc típic cap a un quart de sis tocats, encara amb llum, no gaire més tard que de costum. Aleshores enfilàvem cap a la gespa de Ciències per veure el Jaume Barri, nostre Déu i salvador, que va mostrar un nivell excels, com sempre, i va dedicar una cançó a l'Anna de Gràcia que va ser molt maca. Però abans de començar, els ganapiots van posar-se un mocador a la cara per recitar uns versots contra la deriva actual de Ganàpies, uns versos satírics i divertits que, com han de ser els versots, denuncien un estat de coses que podria millorar. Però si fa poc vaig dir que m'agradava passar per Ganàpies perquè desconeixia totes les collonades internes, és evident que només necessito dos dies per començar a assabentar-me de tot, i no sé si em ve gaire de gust. Aquí la Irena, elegida ganapiota de la Diada, recitant el seu versot:

I llestos. No sé si aniré a alguna diada més aquest hivern; segurament a la d'Arreplegats, que m'ho passo molt bé escrivint les seves cròniques, tot i que no sé si hi actuem nosaltres. De fet, no conec la major part de la colla, que a més són ja molt joves per a mi, i per tant ja veurem. Per acabar, el Fly, amagat enmig de les foscors i fumant pipa, amb manta i gorra, com Sherlock Holmes, devia estar barrinant també sobre la filosofia de les colles i les actuacions del Barri.

La gimcana sembla que va estar mal organitzada, segons em deia el Ferran, tot i que jo m'ho vaig estar mirant. Quan va acabar vaig pensar que era l'hora de fer-me fonedís i jo també vaig perdre'm en la foscor. Al tren mirava de llegir Coelho, que és un paio que m'emprenya moltíssim. I fins la primavera.

Fotos.

Com a valoració d'urgència, dic que estic en un estat d'eufòria escèptica, si es pot dir així. Pel que fa a Esquerra Republicana, no tenia un pes relatiu tan fort des de la República, quan era el partit hegemònic de Catalunya. ERC m'ha decebut abans però trobo que ara són més madurs i que el que hagin de fer ho faran amb més senderi. ERC té un paper importantíssim, jo crec que cabdal en l'escenari que hi ha ara: són no només els primers de l'oposició, per davant del PSC i del PP: són els que han de fer que CiU no s'adormi i que estiguin per la feina. ERC té una tasca crucial per al país que no poden trair de cap manera. I crec que si no ho fan serà perquè el context serà advers, però penso que si més no ho faran de bona fe i que estan molt més preparats per diguem-ne liderar el procés. ERC per a mi són la màxima esperança i el partit que ha d'encapçalar un moviment històric que ens ha de dur a un país lliure i socialment just. És el moment que Catalunya siguem un país que, en termes republicans, siguem potents, forts, i tot allò que s'atribueix al republicanisme i al civisme polític.

Pel que fa a CiU, no esperava que tinguessin un resultat tan dolent en relació a les expectatives, i tampoc no confio gens en ells. Espero que es belluguin en la bona direcció nacional, i pel que fa a les qüestions socials espero que l'esquerra en general estiguem al cas i redrecem unes políques molt contràries als interessos d'allò que se'n diu les classes populars. Tal com està la cosa, si tot plegat deixa de ser tan dretà com ha estat fins ara ja estaré prou content.

I el PSC m'encanta que s'hagi estimbat. Quan deien el Puigcercós, el Vendrell i tota la patuleia, que ERC podria passar-ne al davant amb el Tripartit i amb les contradiccions dels socialistes, no hauria imaginat mai que finalment arribaria a passar. Ho reconec: van encertar-la en la seva anàlisi i estratègia, i si avui aquests polítics no hi són és perquè el partit se'ls ha empassat i perquè era una cosa que semblava quan es feia impensable i partidista. Ha estat molt bo per al país i per a les esquerres catalanes, i espero que en sapiguem treure'n profit. És un moment històric per a l'esquerra nacional, també. Ho hem d'aprofitar.

El PP me la porta molt fluixa, igual que C's. Tampoc no em treuen la son ICV. Espero que en termes catalans ens entenguem i que els espanyols facin la seva sense més històries. Finalment, les CUP són una notícia molt bona i també desitjo que facin un paper digne del moment històric i que facin la feina que han de fer.

Sobre el govern i la governabilitat: jo crec que és el moment de la confrontació nacional. Potser fa set o vuit anys, amb el primer Tripartit, no era l'ocasió, calia picar més pedra i fressar el camí. Però ara no hi ha excusa, tampoc: som majoria sobiranista i cal que anem a totes. Si ara per ara no ho fem, em costarà molt d'entendre. Ara sembla que hi ha la base sociològica per tirar pel dret. No s'hi valen collonades. Confio que ERC tindrà una forma de fer assenyada però valenta, i que serà cabdal perquè ningú no s'adormi i fem el que hem de fer. Considero, sincerament, que si no fem la consulta el 2014 o quan sigui, no serà perquè nosaltres no haurem apretat prou, sinó perquè som un país de puta merda que em sabrà molt de greu haver d'aguantar.

Catalunya està en un moment «excepcional» i hem d'actuar en conseqüència. Espero que no fem el préssec, l'idiota. Ara és el putu moment, collons.

Doncs ja s'ha acabat la temporada castellera per als ínclits Cargolins. Sol ser un tòpic dir que s'ha fet molt llarga: el 2011 sí que va ser la més llarga, començant a la Candelera i acabant glaçats de fred a Terrassa. Enguany ha estat més breu, però per a mi ha estat encara més llarga que la passada. Per quina raó? Doncs perquè no he parat de fer coses: a l'hivern redactàvem els nous estatuts mentre planificava la nova pàgina web amb l'Àlex i preparava la revista, i tota la pesca. Després d'allò va haver-hi molts altres projectes, moltes campanyes diverses amb assajos especials cada dues o tres setmanes, una pinya solidària i moltes collonades més. I hi ha hagut un munt de merders interns que a mi no m'acostumen a esquitxar però que han fet que la Junta, en general, estigués gairebé cada dia apagant focs. I hi ha hagut també el tema del Pau, que ens ha deixat destrossats en tots els aspectes.

I així, sense gaires forces més, comencem ara mateix a preparar la revista per l'assemblea, a pensar en la Junta de l'any vinent, seguim fent coses que mai no es veuen gaire però que s'han d'anar fent. No crec que faci gaires vacances castelleres, i ahir, després del darrer pilar de 5, ja trobava a faltar l'ambient de les places i que comencés una nova temporada castellera. Com serà el 2013? Jo no sé què pensar-ne i tendeixo a ser més aviat pessimista, però ja veurem.

Arribava a la vila de Gràcia tard però a l'hora: cinc minuts abans de les dotze. Pujava a la plaça del Sol, des d'on sortia una mena de cercavila cap a la plaça de la Vila; pel camí fèiem un pilar al carrer dels Xiquets de Valls i un de caminat per entrar a plaça.

Al partit del Barça havia estat investigant quins castells faríem. En resum, 5de7, 7de7 i 4de7a. Jo no les tenia totes: a assaig havíem fet una mena de prova intempestiva de 5de7a, és a dir, de pinxo de truita de set, i malgrat que no n'havíem fet cap pinya, la meva suspicàcia em posava alerta. A més a més, entrava d'agulla, per primer cop en dos anys, jo diria, o fins i tot més, al tres del cinc, novetat sorprenent. Havia estat gairebé tot el temps de lateral a la rengla; després vaig passar a ser-ho de la torre; finalment, he acabat al pou del tres, que és el lloc que més m'agrada i la meva posició antiga al castell.

El 5de7 de Gràcia va pujar tremolós des de bon començament; al meu lloc a l'agulla veia el tronc força bellugadís, amb molta gent dient moltes coses de l'estil no t'estiris més o no em carreguis a la dreta; els baixos estaven molt incòmodes i em diuen que la torre estava desplaçada i no sé què més. Em va semblar el pitjor 5de7 de l'any, tot i que no els recordo tots i potser n'hi ha hagut algun de pitjor. Però de fora estant, tanmateix, em comunicaven que no l'havien vist gaire malament, llevat d'algun moviment. No ho sé, la foto, a banda de borrosa, no aclareix gaire res.

El reverse angle tampoc no és gaire aclaridor:

D'aquesta manera acabava la relació de 5de7 de l'any: n'hem fet 13, un menys que l'any anterior. Poder sovintejar tant aquest castell demostra que la Colla té si més no un nivell de set molt consolidat amb una tècnica força bona i un volum de gent constant durant bona part de l'any. Semblava que malgrat el possible potencial que tinguem, no acabàvem de fer el pas: si més no, hem pogut fer un 4de8, ja veurem l'any vinent què tal va això.

També hem estrenat el 7de7 enguany; és un castell que segueix sense agradar-me però que serveix perquè hi pugi molta gent i també necessita força pinya. És un castell que s'aguanta gairebé tot sol: el d'ahir a Gràcia va anar molt rodat i molt parat, malgrat que era un autèntic galliner. De fet, per a galliner, el del 5de7: no sentia ni el meu segon, ningú no callava, un desastre.

En tercera ronda un 4de7 amb agulla de tràmit, el dissetè de la temporada. Em van dir que farien girar el pilar del mig, però de lateral a l'agulla no ho vaig notar. Va ser un castell facilet que vaig veure molt tranquil.

I plegàvem amb dos pilars de 5. Enguany n'hem descarregat 27, set més que al 2011. Això deu haver estat per la generalització de la simultaneïtat dels dos pilars per acabar actuació: ho hem fet en set ocasions aquesta temporada, per només tres l'any passat. He sentit rumors que el Ferran, un dels segons, deixarà la Colla; si això es confirma, ja veurem què fem en aquest aspecte.

I res més. La diada va ser una mica estranya. D'entrada, semblava que volia ploure tot i que no ho acabava de fer: plouria a la tarda. En segon lloc, els amfitrions, els Castellers de la Vila de Gràcia, havien d'anar a totes, amb el 2de8f i el 5de8, però es quedaven a mitges a causa de problemes de canalla. Sembla que havien caigut feia poc i els nens tenien por. Així, l'enxaneta del 2de8f, abans de la cercavila, va dir que tenia por i que no volia pujar. La van fer marxar a casa, amb el 2de8f que també s'esfumava. Sortien, a plaça, de 5de8, que pujava molt maco, amb molt bones mides i molt robust, però la canalla el feia baixar, també.

En repetició descarregaven un 3de8 sense gaire història, i en segona ronda tornaven amb el 5de8, que aquesta vegada pujava més tremolós i que la canalla també entomava amb alguns dubtes; el Rai, el cap de colla, el feia baixar. Una llàstima perquè el tenien per descarregar. En repetició tramitaven un 4de8. Amb tot això, havien intercanviat el seu torn amb els Bordegassos, fent una mena de desori; alhora, els Bordegassos desmuntaven un 4de7, que afegia més desgavell al desori. La cosa s'allargava una mica massa. Nosaltres, per la nostra banda, muntàvem les pinyes molt a poc a poc: a la del 5, després de mitja hora, quan ja estava quadrat, un segon demanava que els baixos de la buida i la plena s'intercanviessin per una qüestió d'alçades. En fi.

En tercera ronda, sense torre ni cinc, els graciencs portaven el 7de8, primer de la seva història, que es va alçar força bé, amb alguns nervis durant la carregada, però sense gaires problemes. En fi, s'hi estrenava la Gemma de Ganàpies, que estava molt contenta, i lloat sia Jaume Barri.

Acabaven amb el seu pilar de cinc i un munt de pilars de quatre en dues tongades. Pel que fa al Bordegassos, eren quatre piules i van completar, amb algun problema, 5de7 id4de7 4de7 3de7 p5. El seu 5de7 estava fatal de mides; una quarta de la torre estava molt torta i mig ajupida i gairebé se'l menja amb patates. Sembla ser que hi havia moltes novetats als troncs; més informació en aquesta notícia.

Ens convidaven a un pica-pica a un parc davant el nou local dels Castellers de la Vila de Gràcia. Can Musons em va semblar molt maco, un local de puta mare. Per comptes de marxar a dinar amb la colla, vaig quedar-me al dinar de carmanyola que organitzaven els graciencs i vaig veure el Miquel del Roig, que tocava cap a les cinc llargues de la tarda. D'aquesta manera, xerrant amb la gent, vaig saltar-me la Junta extemporània que teníem a la Closca: vaig tornar a Esplugues ja una mica tard, de nit, amb la major part de la gent que ja havia escampat la boira.

I res més: s'ha acabat la temporada, dimarts no hi ha assaig, i ja veurem com anirà tot plegat. No sabem qui voldrà ser cap de colla l'any vinent, tot i que hi ha un candidat força clar i natural. I mentre això no s'acaba d'aclarir, si no és que ja ho està i jo no me n'he assabentat, de moment tot plegat té un tel d'incertesa que també és força típic de com han estat les relacions tècnica-junta aquests anys: cadascú per allà on l'enfila.

I apa, salut i castells.

Fotos i fotos.

Aquests dies hem estat pels karts de Sant Just.

Un kart, per si algú no ho sap, són quatre taulons de fusta amb forma de cotxe petit amb rodes amb coixinets. Un pilot condueix i frena, mentre que un copilot impulsa el vehicle corrent a la part del darrere.

Coneixia els karts d'haver-hi anat algun any i sobretot perquè molts castellers hi estan ficats, molts en són organitzadors i d'altres corren (es tiren pel pendent) o són voluntaris. L'any passat vaig participar-hi de voluntari per primer cop, i enguany, malgrat la pluja, hi he estat tots dos dies, dissabte i diumenge, de controlador al segon revolt del carrer Freixes de Sant Just, força alzinat i, gairebé com cada any, banyat pels núvols inclements.

Jo seguia sobretot els castellers que es tiraven. N'hi havia a gairebé cada categoria: fèmines, mixts, sèniors, veterans, etcètera. Enguany la novetat era aquesta categoria mixta: l'any passat la Marta de la colla s'havia tirat amb el Figo d'AZU a la categoria masculina, però aquest 2012 cinc o sis karts participants compartien aquesta peculiaritat, per la qual cosa s'ha obert la categoria. Hi havia també el Sergi de la Colla amb la seva germana, i també el Macià amb la Maria, i tralarà.

Pel que fa a aquesta categoria, com que només eren sis o set, durant totes les classificacions (octaus, quarts, semis, final) es tiraven plegats, cosa que treia una mica la gràcia de la cosa. La Marta i el Figo feien bones cronos però sempre estaven per darrere el Botxa, que finalment ha guanyat. Tanmateix, la Marta és l'única cargolina que ha pujat al podi, en segona posició. I és que a mesura que passaven les classificacions els cargolins eren exterminats: un a un queien tots, en darrera posició, des del Sergi Pont al cap de colla. I no hi ha hagut gaire res a fer. I l'excepció deu ser, segurament, pel factor arreplegat Marta-Figo més lagarto-vilafranquí. I és així: els putus verds sempre han de guanyar.

En un moment de les classificacions, abans de les finals, tres nois de l'organització anàvem a buscar birres a la paradeta. Tres nois amb pitrall vermell amb set birres a la mà enmig de la carretera amb tanques perquè el públic ens veiés millor. «Poc seriós», ens han dit, però bé, i què? Tot seguit, baixaven els karts de kartxondeo, que m'ha semblat una mica descafeïnat.

Perquè, a més de passat per aigua (hi he arribat tres quarts d'hora tard, a tres de deu, enmig del xàfec; remorejava amenaça de suspensió; finalment ha començat vora d'una hora tard), cosa que m'ha fet estar mig enfredorit bona part del matí, al segon revolt he vist moltes menys patacades que l'any passat, que vaig estar controlant-ne el primer, que trenca la recta d'acceleració del començament. Allí, els karts s'embalen i s'enclasten sovint contra les bales de palla. Hi ha molta feina a escombrar palla, collir corredors de terra, redreçar karts per empenye'ls avall, apedaçar les bales de palla, recol·locar-les i tapar-ne els forats, etcètera. Recordo l'any passat que una tal Anna, que diu que porta des del 92 als karts, va arribar el dissabte a la tarda i em va tornar a explicar el que ja havia estat fent tot el matí però amb moltes més collonadetes; una de les coses que m'explicava era que no havia de girar mai l'esquena a la part de dalt de la carretera, exemple de les meravelles que refilava. I poc després, en una crono de tot seguit, un kart la va atropellar per darrera perquè estava xerrant amb algú a les bales de palla. En efecte, l'any passat va ser molt més distret, al primer revolt. Però el segon revolt m'ha agradat més, més tranquil i més possibilitats de gaudir de la cursa sense estar pendent que algú del pendent et segui els turmells. En efecte.

Doncs això mateix: els cargolins anaven caient exterminats de mica en mica. A les fèmines, només la Paula i l'Anna Carrasco, que es tiraven per primer cop enguany, feien un bon paper, arribant a semis.

Les Viladot, que sempre arribaven a la final i competien amb les Baldrich, enguany s'han fotut uns quants ventallots i no han quedat gaire bé.

L'Aleix i el Jose Andreu, que competien a sèniors, rebentaven l'eix del kart no sé si a quarts de final, just al nostre revolt, i marxaven amb la cua entre cames.

Per la seva banda, a veterans, el Rai i l'Alfredo acabaven sempre els últims cada cop que es tiraven: en les cronos havien quedat dissetens de no gaire més de vint.

El Sergi Pont sempre quedava dels últims, també; l'Erik no feia gaire més bon paper; el Frank (que li deien "Francesc Xavier Domínguez", ja té collons), amb l'Òscar Herbon, tampoc no s'hi lluïa gaire. La Marina, que no recordo amb qui es tirava, no recordo com quedava. I altra gent, com la Sara, i algú més que em dec estar discuidant, deixaven el nom dels Cargolins ben amunt.

I així m'ho anava mirant del meu segon revolt estant. El dissabte de les cronos havia ajudat a desmuntar la carpa de dalt i a Cangi vem estar comentant la jugada. Ens feien fora cap a les onze i alguns baixàvem cap al Dos Punts d'Esplugues, però aleshores vaig adonar-me que havia begut massa (bé, ja me n'havia adonat abans). Sobretot vaig veure-ho quan la Sílvia, que havia reaparegut (havia marxat després de compartir revolt i havia retornat al Dos Punts), m'ho va dir de pet, m'ho va espetegar. I així, una mica pet, vaig enfilar cap a casa marxant, com és costum, a la francesa.

Aquest diumenge ha estat distret, amb algunes baixades divertides, amb alguna virolla espectacular i alguna tombarella. Uns nois que han trencat el kart ja enfilant la ziga-zaga final, anaven llençant-ne peces pels aires, aïrats i fotent-hi cops de peu. Alguns semblava que volguessin atropellar el de davant; d'altres tancaven massa la corba per enclastar l'altre kart contra un arbre. El públic ha anat aplegant-se, quan veien que no havia de ploure més (ha deixat de fer-ho completament abans de les onze). He anat saludant cargolins que hi anaven traient el nas, m'han fet cinc cèntims escassos una mena de mala notícia que m'han d'ampliar per mail, he vist el Pep Cortès, he ballat una mica la música que punxava el Jordi Domènech, ens hem fet la foto final, m'he acomiadat dels organitzadors i dels karts fins l'any vinent. I he recordat que l'any passat, quan veia que els karts s'estavellaven i m'ho quedava mirant, sense ajudar, perquè ningú no m'havia dit què havia de fer exactament (després l'Anna a la tarda m'ho repetiria amanit amb moltes bagatel·les), va ser el Pau qui em va explicar com s'havia de fer. I res, han estat uns karts que com sempre he viscut amb una certa melangia; el temps va passant, la flaire de la carretera cremada pels karts, de la carretera banyada per la pluja, l'olor encisera de la suor d'algun corredor, el bon ambient de la gent, el cel d'un blau intens i d'un gris de cotó intens, el verd saturat dels arbres de l'obaga del carrer dels Freixes, de les feixes d'herba d'una mena de prat municipal que l'Ajuntament té tancat, la cervesa i tot plegat. Adéu.

Diumenge, ahir, actuàvem els estupendus Castellers d'Esplugues a la meravellosa, mirífica, meritosa i mereixent, meromòrfica, merlúccida vila de Terrassa, a la plaça de l'Ajuntament (Raval de Montserrat), una plaça on no havíem actuat encara, que jo sàpiga: com que normalment anàvem a les vigílies de Minyons o Pastelerus, sempre actuàvem a la plaça Vella.

Era, alhora, la XXII Diada dels Castellers de Cornellà. Dissabte al vespre nit havia estat per la vila veïna veient els diables i el castell de focs i, després de saludar la Gwen i la Bea, vaig passar pel Patronat de Cornellà, on vaig estar enraonant amb l'Alba i el Deivid i alguns altres, que m'explicaven com tenien el panorama: finalment ahir van fer el 5de7 després de dos anys, felicitats per a ells. Dissabte a les onze començava el ball de gralles pels Quatrevents, integrats per Manu Sabaté, Ivó Jordà, Adrià Pérez, una tal Heura Gaya i un tal Marc Vall. I en acabat, un grup d'ska anomenat Raska que no em va acabar de fer el pes.

D'una banda, pensava que la nostra colla no organitza res semblant a un concert, ni cap mena de merder semblant amb actes de tota mena, com sí que fan moltes altres colles. Nosaltres muntem altres saraus, col·laborem en alguns d'Esplugues, etcètera, però res més de «fer colla» com això.

D'altra banda, pensava sobretot que el que no fem és cap mena d'actuació d'Aniversari, del Local o fins i tot de la Colla. Sí que fem la nostra diada per Festa Major, i el Memorial David Carreras inscrit en les festes de Santa Magdalena, a més de Sant Jordi, etc. Però el que dic és que això està molt més lligat a les festes patronals, força poc orientades cara endins. El que reivindico és que malgrat que algunes vegades algunes actuacions hagin dut el nom de Diada o Aniversari, potser caldria seguir un model més «transversal» de colla, com diu el Tarrés, en el sentit aquest de Cornellà i la major part de colles que conec. Però bé, jo què sé, no seré jo qui es dedicarà a planificar-ho, altra feina tinc.

Això ho comentàvem una mica al Patronat diumenge al matí, que els de Cornellà ens lliuraven la Camisa d'Honor de la Colla al programa Quarta Ronda. Per esmorzar ens van convidar a cap i pota, que era el primer cop que menjava i em va agradar molt, mentre xerràvem entre nosaltres i amb alguns castellers de Cornellà. En l'acte de lliurament, el Lluís, president de Cornellà, va dir que ens la donaven sobretot per la tasca de difusió del fet casteller a la comarca, per la trajectòria del programa però especialment dels Castellers d'Esplugues, i també per la sotragada del Pau i per com hem anat superant els tràngols aquests darrers temps. El Sergi va parlar molt bé, també, agraint la distinció, etcètera, i en acabat volàvem cap a Terrassa.

Els grallers havien actuat a les matinades de Terrassa. Segons em deien, una bonica vetllada malgrat que els de Terrassa tenien tendència a fer-les d'una manera poc tradicional.

I parlant de xàfecs, arribàvem a Terrassa entre plugims i xarbots i a plaça queien quatre gotes, només. Pilars d'entrada i encetàvem la cosa amb un 4de7 avorrit, tranquil, de tràmit. Seguíem amb el 4de7a, que també em va semblar molt tranquil i avorrit, i plegàvem amb un 3de7 rodonet, avorrit i tranquil. Dos pilars de cinc per acabar i adéu-siau.

La setmana havia estat complicada. Dimarts, per primer cop que jo recordi, vem caure dos cops a assaig, primer en un 4de7 net que passava diria que sencer i que per quints s'havia anat tancant i deformant massa, i tot seguit en un tres per sota que a la darrera aixecada va fer un pet. Divendres, després d'un assaig amb molta gent nova però amb l'absència de molts habituals, celebràvem la castanyada a la Closca. Un dels dosos titulars, el Pau, fent el ruc a les bicis estàtiques, que havíem tret del gimnàs, es va trencar la tíbia i el peroné de forma bastant bèstia.

El cas és que havíem descartat el 4de8 a Sant Just la setmana anterior perquè anàvem massa justos i teníem algunes baixes. Jo estava una mica emprenyat per haver-lo descartat aquí a la vora perquè pensava que si en tens l'oportunitat, val més no deixar-se-la perdre. En tot cas, les circumstàncies eren força adverses. A Terrassa eren encara més adverses, era impossible de provar-lo. I a Gràcia, que és la darrera oportunitat, les coses pinten magres. Ja veurem.

Doncs res. Pel que fa a les altres colles, els amfitrions, els Castellers de Terrassa, una colla amb molts ganàpies, portaven en cartera una relació una mica estranya de castells: 7de7, 4de8, 2de8f i pilar de 6. Els pastelerus no són una de les meves colles preferides, per dir-ho així, però tampoc em cauen del tot malament. En fi, el 7de7 es va descarregar sense gaires problemes, és un castell molt fàcil si tens prou pinya i un tronc experimentat; és més fàcil, segurament, que el 5de7, si tens prou gent, com deia.

En segona ronda provaven el 2de8f, que al segon peu, amb quarts col·locats, es va acabar desmuntant. Sembla que un dos plorava i es negava a pujar. Els blau turquesa passaven ronda de manera poc ortodoxa i, en repetició, descarregaven el 4de8, que a la descarregada va perdre mides i va caldre defensar força. Es va celebrar molt, aquest castell: segons les estadístiques, era el segon descarregat de l'any, després d'un de desmuntat, un de carregat i un altre que va caure abans de fer l'aleta.

En tercera ronda descartaven el 2de8f i completaven el 2de7 sense més entrebancs, potser un pèl obert per terços. Segons em deia algú de plaça que coneix millor els pastelerus, el més probable és que haguessin renunciat a la torre folrada perquè no en tenien gaires garanties, s'ensumaven una patacada i, a més, el seu objectiu principal era el pilar de 6, que encara no havien fet mai.

En efecte, el pilar de 6 es va alçar enmig del silenci sepulcral de la plaça. Es va anar enfilant a poc a poc, molt ordenadament, es va coronar amb una relativa facilitat i, passada l'única rebregada una mica important, la de la motxilla, es va descarregar amb molta solvència. Un pilar molt bonic, encara més tenint en compte que era el primer de la colla. Segons el Portal Casteller, és la setena millor actuació dels Castellers, la millor des de 1995. Ja veurem com evoluciona la colla l'any vinent.

Els primers en l'ordre d'actuació eren els Al·lots de Llevant, de Manacor. És una colla que no conec gaire però que em va semblar molt simpàtica. Vaig parlar amb algú de la colla i diuen que volen fundar-ne una de nova a Pollença, al nord de l'illa. En fi, que tinguin molta sort, des d'aquí els anirem seguint. Els Al·lots començaven amb un 3de7 força maco i encaraven el 4de7 tot seguit, que tot i que pujava molt ferm va veure que l'acotxadora o enxaneta dubtava i es feia enrere; amb tot, va acabar decidint-se i es va descarregar el 4 amb bones mides i algun brandeig. El van celebrar molt. Enllestien amb un 5de6 perfecte i un pilar de cinc que no vaig veure.

I finalment, la Jove de Vilafranca, una colla que acostuma a portar molt poca pinya per les places però que fan castells de set regularment. Aquest diumenge no forçaven massa la màquina i completaven un 4de7 horrible, un 3de7 rodonet tot i que una mica tremolós, un 2de6 força maco i un pilar de 5 que tampoc no vaig veure. A la foto de dalt, a més del bunyol del 4, es veu l'inútil del Pere Navarro fent campanya al balcó de l'Ajuntament de la insigne ciutat d'Ègara.

I això va ser la cosa. Vaig tornar amb cotxe a la Closca i allà el Jordi em va esbroncar per beure'm una cervesa de llauna i, després d'algunes setmanes, per fi vem tornar a veure els vídeos dels castells, que van confirmar l'avorriment de diada que havíem perpetrat. I vem anar fent fins que es va fer de nit, i més de nit, i tancàvem la Closca, i anava cap a casa, i adéu-siau. I d'això, el Concurs a la brossa. #NoAlConcurs!

Per cert, amb aquesta actuació hem igualat el nombre de castells de 7 descarregats de l'any passat. Tanmateix, com que ens en van quedar dos només carregats (les infaustes torres), encara estem a dos castells d'igualar el nombre total d'aletes de set de l'any passat, 61 (enguany 59 de moment). Si féssim el 4de8 a Gràcia, només empataríem; si no, els superarem per un castell. Però bé, aquesta collonada només la remarco perquè he contribuït a escampar una informació per internet que no és exactament correcta...

Fotos, fotos i fotos.

Al·lots de Llevant: p4, 3d7, 4d7, 5d6, p5

Castellers de Terrassa: 4p4, 7d7, 4d8, 2d7, p6

Castellers d'Esplugues: p4, 4d7, 4d7a, 3d7, 2p5

Colla Jove Xiquets de Vilafranca: p4, 4d7, 3d7, 2d6, p5