Concurs de Castells 2014

Ha passat el Concurs, després de la jornada del diumenge, i obrim l'ordinador per escopir quatre collonades.

El discurs completament oficial que tothom brandava és que "al 2012 vem pecar de novatus i que enguany no passaria el mateix". Sabíem què era actuar en un "guirigall eixordador sense el pit d'altres colles enfaixant-nos a corre-cuita per alçar el nostre Castell Límit™". De manera que enguany no ens havia de tornar a passar i per això s'havia plantejat el Concurs exactament com un certamen estrafolari en què vas enfilant l'enfilall de castells com a algú li surt de la potlla, amb cinc rondes estrafolàries, públic que s'ho mira i puja i baixa de les graderies quan li rota i un protocol de plaça més o menys mil·limetrat però no per això menys estrafolari (que competeix amb el de la Mercè de colles locals com a espantall).

O sigui que encaràvem el Concurs començant fluixets amb el 5de7 per fer tot seguit 2de7 i 4de8 no necessàriament en aquest ordre, i deixant el 3de7 per sota en darrera ronda, o si més no era el que se suposava que es faria d'entrada tenint clar que el cinc era el primer i que els altres dos eren els objectius reals, més un 3 per sota important però poc en esguard d'aquells. Aquest pla o variants mínimes era el que es considerava millor de manera hegemònica, i ja estava gairebé escrit des de l'autocar que ens portava a la Closca del Concurs de fa dos anys. Que estiguéssim predestinats a assumir la lògica del Concurs i anar amb un programa de 4 castells de manera absolutament inexorable, com si no estiguéssim fent el capullo, és indiferent, evidentment, perquè jo aquí no puc influir el més mínim, però el cas és que d'allò de "nem a fer-hi els nostres castells" a "nem a fer-hi els nostres quatre castells" hi ha molt poca diferència en el paper (o en la pantalla de l'ordinador), però per a mi és una altra merda més que ens empassem d'aquesta palterada que es fa dir Concurs.

O sigui que ens aplegàvem a la Tabacalera i després de visitar el Viena, que cobra les llaunes de cervesa a 2,30, començava la cercavila multitudinària cap a la plaça de braus anomenada TAP, i abans d'entrar-hi ballàvem una polca d'ours no fos cas que al final del Concurs, després de cinc hores drets i fent el paperina, no tinguéssim esma per ballar-la.

Entràvem al TAP amb la cúpula destapada, ens omplíem del pols de la plaça i esperàvem que entressin la resta de les colles. Ens enfaixàvem els que encara no ho estàvem, buscàvem rostres coneguts per les graderies de l'espectacle més gros de l'univers casteller i cantàvem Els Segadors al ritme que marcava un grup de gralles de Tarragona: se sentia fluixet i em va semblar un desgavell d'himne, però si més no es va cantar independència en acabar, i a l'últim penjàvem les banderetes i començava la jornada de dissabte.

(Per si algú que llegeix això no sap com anava la cosa, hi ha cinc rondes de castells més els pilars del final, que no compten en la puntuació, i cada ronda es fa en dues tongades de colles que alcen castells en ronda conjunta, a menys que facin un castell superior al 4de8, cas en què poden actuar en solitari. Això fa que en la primera tongada de cada ronda hi hagi un grapat de castells alhora, i que entre aquestes tongades un altre grapat de colles facin construccions com el 3de8 i el 2de8f. Una ronda, doncs, es fa eterna, perquè hi ha moltes colles que actuen soles i entre rondes se sol aturar la cosa per repassar classificacions, anunciar castells i dur a terme altres coses, com birres.)

Com que actuàvem en la segona tongada de cada ronda, abans de fer el nostre 5de7 va passar molta estona. Nosaltres havíem d'ajudar els Xics de Granollers perquè ells voltessin els nostres castells, sobretot el 4de8; la sensació que em va fer és que aquesta vegada va anar bé la col·laboració, però no ho tinc clar.

Em va costar déu i ajuda trobar el meu lloc al 5, i quan el vaig trobar i es va tancar el castell dues rengles de mans molt altes em van engolir entre la torre i el tres, em vaig sentir ofegat i vaig sortir rabent d'aquell indret fosc i inhòspit. Em vaig col·locar en un forat rodejat de camises granes de Granollers i vaig sentir com es descarregava el castell, que suposo que va anar molt bé.

Aleshores vaig sortir a prendre la fresca perquè em toqués l'aire i en algun moment vaig pujar a les grades, on vaig estar molt a gust assegudet i fent petonets. Des de la grada es veu molt bé l'espectacularitat del Concurs, amb els castells de vuit en solitari i les rondes conjuntes bigarrades de mil coloraines cridaneres.

Finalment vaig tornar a trepitjar sorra i vaig esperar que ens tornés a tocar, que amb rondes d'hora i mitja sembla que no hagi d'arribar mai. Em vaig posar al meu lloc d'agulla i vam anar tancant el 4de8, que crec que va ser un dels darrers castells d'alçar-se (o potser va ser el 5, jo què sé). Va pujar força quadrat; des de dins el vaig veure molt bé fins a la carregada, quan va anar perdent mides i es va remenar força. Es va defensar la descarregada i gran joia blau elèctric. Ens havíem tret l'espina de fa dos anys descarregant el nostre sostre al TAP, era important aconseguir-ho i si més no jo estava molt content, malgrat l'escenari en què ens trobàvem. Un altre carro gros al sac, el segon de la temporada, el cinquè de la nostra història, amb uns 220 castellers "de camisa o samarreta" propis a plaça, el màxim que hem arrossegat mai fora de casa, segons diuen: la balança del Concurs era positiva, malgrat tot plegat, i jo ja podia tornar a pujar a la grada.

Des d'allí vaig assistir a una sessió d'intents força interessant: com que les colles van al màxim en un context poc agradable, ja pot ser que de vegades es faci acòpiu de llenya per a l'hivern que s'acosta. Em deia gent no castellera que no hi entén que l'espectacle casteller és per flipar mandonguilles i que, malgrat que es faci etern i tot plegat, agrada molt. És clar que el Concurs, que fa dels castells un espectacle de crispetes, també ajuda el món casteller donant-lo a conèixer al gran públic i arreu del món, malgrat que l'essència és deplorablement traïda i s'assembla més a un partit americà de beisbol que a una diada: esportivització, espectacularització i mediatització d'una cosa que deixa de ser el que era per esdevenir-ne una altra, cada dos anys, progressivament des de fa temps. És clar que difícilment canviarem una concepció mediàtica dels castells que els acosta a tot déu, però en aquest camí fem alhora que els nous castellers que vénen a la colla tinguin una perspectiva competitiva d'una activitat que ja no té res de cívica i que és cada cop més una reproducció d'uns valors que blablablabla. Per a mi participar-hi com a colla és donar el vistiplau a tot plegat, però i què putes importa tot plegat, si no ho entenc ni jo. Doncs a la merda.

Quan s'acabava per fi la segona ronda, va semblar que passava una cosa estranya: com que tot era taaaaaaaaan lent, suposo que van decidir sobre la marxa que en la tercera ronda les dues tongades d'actuacions simultànies es farien alhora; és a dir, cinquanta mil gralles i tabals eixordint plegades mil castells de tota mena i procedència. A mi em va agafar que tornava de les grades i a corre-cuita vem muntar el 3de7 per sota.

Desconec si fer aquest castell va ser conseqüència de les corredisses i escampadissa generals, i si en tercera ronda havíem de fer el 2de7: potser la Tècnica no les tenia totes per alguna raó i van pensar que el 3 per sota oferia més garanties. Ni idea. Vem començar a aixecar el castell quan gairebé totes les colles estaven a punt d'enllestir llur castell: va anar pujant molt bé i les dues darreres aixecades van anar com oli en un llum. Algun crit pel tronc va descendir a una pinya molt tranquil·la, i 3de7 per sota també al sarró.

Així que vaig pujar a la graderia i vaig acompanyar la companyia pels budells de la plaça de braus fins a la sortida 2, on una nit amb lluna ennuvolada s'abraonava sobre la Tarraco Arena Plaça i la multitud de castellers que feien birres pel carrer. Va ser l'hora dels adéus i jo vaig unir-me al clam de la cervesa, la segona del jorn, i un noi de Xicots que ens fa pinya de vegades em va explicar que farien el 5de8 més endavant, un castell que vem judicar tots els cargolins d'intent suïcida per mirar d'esgarrapar posicions. Per a mi, intentar castells amb poques garanties per superar la colla rival no és blasmable sempre i en tots els contextos, tot i que quan tot plegat fa olor de competició esportiva no em plau com a concepte. Però jo què putes sé.

Vaig passar per la plaça a veure què passava i com que no passava res, vaig tornar a passar enfora per empassar-me una altra birra (això no és cert, però m'ha fet gràcia i ho deixo), i així va acabar sent l'hora del 2de7, en quarta ronda conjunta. Vem muntar un peu però el vem desfer; en vem fer un altre, que també vem desmuntar, i mentrestant ja s'havia acabat la ronda conjunta. Què havia passat? Sembla que algú de canalla no va voler pujar, potser per dubtes previs durant una setmana amb uns assajos una mica fluixos (jo, per cert, només hi vaig anar divendres), potser per la mateixa dinàmica del Concurs, molt lent i amb moltes llenyes.

Jo què putes sé, vés a saber, però amb això es va acabar la nostra participació al malaurat Concurs, i fins d'aquí 2 anys si no hi ha sort i decidim el contrari. Vem renunciar a la 5a ronda dels pebrots i vem fer el pilar de 5 de comiat i la foto de grup.

Pel que fa a altres colles, no sé, noi, per guanyar dissabte sembla que la tripleta de vuit (2, 3 i 4 de vuit) era la clau. Els Castellers de Sant Cugat la van descarregar de manera impecable, amb elegància i bellesa, i es van endur la primera posició. Els Xicots de Vilafranca van fer el mateix, però amb més problemes i amb un peu desmuntat de 2de8f; això penalitza i fa que quedin segons. A més, van intentar el 5de8 al·lucinatori. Els Moixiganguers d'Igualada van descarregar el primer 3de8 de la seva història després d'un de desmuntat: això també penalitza. En fi, com a colles properes que són Sant Cugat i Moixis, moltes felicitats de tot cort des d'aquest bloch infame.

De la resta de colles que hi eren ahir al TAP, algunes van intentar el 2de8f per fer la tripleta, però no el van aconseguir, i van haver de provar altres castells, com els Xics de Granollers, que van desmuntar aquest castell i van optar pel 2de7 en cinquena ronda. Els Castellers del Poble-sec, que són una colla que seguim, van carregar un 4de8 bellugadís després de la torre envejable, i van acabar amb un 4de7 amb agulla, quedant pocs punts per davant nostre: si haguéssim fet la torre els hauríem avançat. Per sota nostre van quedar els Castellers de Terrassa, amb un 4de8 carregat i un intent de 2de7. Nosaltres vem ser 11ns en la classificació de dissabte i 23ns en la general; comptant també la sessió de Torredembarra, som 23ns de 41 colles. Al mig de la general i de la classificació d'ahir.

Potser podria comentar l'actuació de diumenge, però em fa massa mandra. Com a confessió, diré que per una vegada anava amb la Vella només perquè no guanyés Vilafranca, i que em queia la llagrimeta amb el 3de10fm de la Jove de Tarragona. Un Concurs doblement espectacular i amb profusió de patacades, i amb la Joves que no tenia el dia ni de bon tros.

I res més, a la merda el Concurs i ara cap a Alcanar a veure si nem en professó a l'ermita.