Després de Festa Major i del Concurs, amb emocions castelleres i de tota mena molt intenses, tocava envair les Terres de l'Ebre convidats pels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, una colla nova amb la qual encara mai no havíem actuat. Anàvem, doncs, a les Quinquennals d'Alcanar, a lloar la Mare de Déu del Remei, a la qual des del 39 que cada cinc anys la treuen a passeig per commemorar-ne la restauració després que uns malànimes l'anorreessin durant la Guerra, molt malauradament...
El record de Buñuel planava tothora per tothom com a miratge mític de fa uns anys, insuperable en l'imaginari col·lectiu. I així pujàvem a l'autocart que ens baixava cap a la terra dels arrossars rere peatges i asfalt, amb la barreja de vinatxos del Macià regalant les gargamelles i amb una aturada a prop de Vilafranca per poder escridassar amistosament el Figo, que venia amb la Gemma. El vinatxo no havia pogut distorsionar prou la lectura de Raymond Carver, i amb xerrera sobre el futurt de la colla de rerefons vem arribar a l'Aldea o l'Ampolla, al nord del Delta, per dinar a La Bassa de les Olles, una zona de pícnic amb un xiringuito que va fer l'agost amb natros i la clàssica bafarada que emana del Delta i que acarona les pituïtàries quan no hi estàs avesat.
O sigui que vem dinar, vem fer birres i, després d'una breu sessió de cançó improvisada --jotes i garrotins--, en Pepins va pujar dalt d'una taula i va prorrompre en una sentida al·locució adreçada als estrenus cargolins i cargolines del Llobregat Jussà: «Avui que som lluny d'Esplugues, no heu de tenir por de jugar a jocs de canalla: quantes vegades us ha fet vergonya jugar als mocadors, o a la rotllana aquella?, quantes vegades ens heu abandonat per por que us reconeguessin? Avui és el dia, veniu tots amb nosaltres blablabla.». O sigui que vem jugar a mocadors i a la rotllana aquella, amb salts olímpics d'en Jordi Porta i amb placatges homeiers de l'Alfons i rebolcades per terra. Vaig escurar el got amb la barreja de vinatxos del Macià, que encara me'n quedava, i vem poder prosseguir el camí d'Alcanar.
Descarregada d'andròmines al Centre Cívic canareu i a esperar que engegués la cercavila observats per un mussol espectral. La cercavila fou llonga i féu milers de giragonses insospitades pels carrers d'Alcanar, que hagueren de ser lubricades amb suc d'ordi fermentat alhora que el sol s'amagava per Ponent i la nit s'anava ensenyorint de la Terra. Pel camí vem alçar força pilars: si no m'he descomptat, 5 pilars de 4 fins a la plaça del Mercat, més un altre de conjunt amb un segon de Xiqüelos. És possible que hi hagués gent que s'estrenés en algun pilar, i coses per l'estil, però jo estava absort per l'espectacle.
Així, després que gegants, nans i bèsties variades ens donguessin pas a plaça, i després del cinquè pilar de quatre, vem aixecar els nostres castells: un 5de6 i un 3de6 per sota. Com van anar? Doncs no em van semblar gaire treballats, però no ho sé. Vaig fer de contrafort al 3 per sota, com a cosa curiosa, i mentre pixava van muntar una altra prova de 3s, una de conjunta amb Xiqüelos, que en volien aprendre. Me la vaig haver de mirar de fora estant: hi havia un segon blau Delta i gent per pinya variada i es va desmuntar sense blablabla.
I així ens vem esbarriar, amb força estona encara per al sopar al Centre Cívic. Jo vaig escalar fins als cims del poble, on un parell de cotxes van topar, amb el mar a baix i llumets per la costa. Vaig davallar cap a un bart i tot seguit vem sopar tots plegats en germanor blava llobregatinoebrenca. En acabat, vaig amorrar-me a la coca-cola de l'Èrik i em vaig anar desempitofant fins que, al cap de força estona, vem pujar a El Cuc Sonat en corrua etilicofestiva amb Xiqüelos menant-nos cap a la gresca xerinol·lera que hi vem estar fent fins a les 3 o les 4 o més tard, amb pilar caminant i tot sota el plugim que queia abans del xàfec que va espetegar més tard i que a mi i a algú altre ens va emplaçar cap al Centre Cívic. Una nit que hom remembrarà amb gran gaubança, i cap a dormir que l'endemà havíem de bastir grans castells.
I l'endemà actuàvem a l'ermita del Remei, a uns 7 km del poble. Ens vem llevar relativament d'hora i vem estar buscant endolls per carregar el mòbil; vem fer el cafè i vem esmorzar molt bé, i cap amunt a l'ermita amb els autocars.
Vem fer un pilar amb els autocarts per allò de fer amistat i finalment vem fer cap a l'ermita, on una munió de gent formiguejava pertot arreu en un ambient remorós i renouer i fresc i humit amb tot de passavolants que passaven i volaven amunt i avall. Vem esperar que s'obrís una clariana al mig de la plaça i érem segons i vem començar de 3de7, que no vaig veure gaire però en què la sensació era que el desgavell general es podria haver encomanat al castell, que sembla que vem descarregar sense gaires problemes.
Enmig del desori desfermat, incloent-hi una ballada de sardanes que ens va aturar l'actuació i que ens va desplaçar més enllà, la nostra concentració era més aviat minsa, amb la ressaca del dia abans i la suficiència d'estar fent castells més que superats. Afegint-se a tot això, es va donar el cas que en el primer 4de7 de segona ronda hi havia canvis a gairebé totes les posicions, amb gent poc bregada (per exemple, diria que s'hi estrenava un baix), en part obligat també per la gent que no havia vingut a Alcanar. D'aquesta manera vem enfilar un 4de7 desquadrat i nerviós que només d'entrar-hi ja brandava com una barca. El castell, descentrat, desmanyotat i remenat es va desmuntar sense que s'hi col·loquessin els dosos, com a mostra del desastre perpetrat.
En repetició, quan ens va tornar a tocar, vem fer el 4de7 amb una alineació més sòlida, però amb tot va tornar a pujar amb males mides i tremolós. En aquesta ocasió s'hi van col·locar els dosos; el meu rengle, sembla que a diferència de la resta, estava força tranquil, però en general tot era un poema. No sé si va ser la canalla, que no ho va veure clar, o el cap de colla, qui el va fer anar avall; en tot cas, l'acotxadora no s'hi va posar i vem deixar la segona ronda en blanc amb dos 4de7 desmuntats.
Quants anys feia que no ens passava això? El darrer 4de7 desmuntat és el del Raval de l'any passat, tot i que allò va ser descarregat per a tot el món casteller llevat de nosaltres. El 2007 en vem desmuntar dos en dues actuacions diferents, i el darrer cop que en vem desmuntar dos en una sola actuació va ser el 2001 per Santa Magdalena, una actuació en què també vem desmuntar 3de6 i 4de6 amb agulla i en què vem sortir sense cap castell descarregat llevat dels pilars (tot això segons la base de dades de la CCCC / CJXT).
En fi, feia temps que no fèiem el pena d'aquesta manera, amb castells bàsics de 7 rebregats com parracs estripats i havent d'acabar amb un castell de 6, el 5de6, on estava de primer lateral de la torre i del qual no vaig veure gaire cosa. Vem plegar amb pilar de 5 i dos pilars de 4, i cap a dinar.
Pel que fa als Xiqüelos, van fer 3d6a, id2d6, id4d6, 2d6, pd4s. No vaig estar gaire al cas dels seus castells; el record és que el 3de6 amb agulla va anar bé, mentre que el primer 2de6 no sé per què el van desmuntar, no semblava malament, però jo era lluny; tot seguit van desmuntar un 4de6 amb els terços molt tancats i van continuar, per acabar, amb el 2de6, que aquest cop sí que van completar: tot i que també el vaig veure de lluny, la sensació és que no va tenir gaires problemes. És el segon 2de6 que fan en la seva curta història, i que en siguin molts més.
Durant el camí vaig perdre el mòbil: segurament, com que el tenia apagat per estalviar bateria, vaig deixar-lo a terra o en algun lloc esperant que s'iniciés i me'l vaig acabar descuidant. Diuen els Xiqüelos que l'han trobat i que me l'enviaran per correu urgent. En fi, vem nar a dinar, que hi havia paella, i vem anar arreplegant cerveses com vem poguer, i al final va ser l'hora de tornar-nos-en i va ser quan vaig adonar-me que havia desaparegut el mòbil. On? Pels jardins de l'ermita? Pel lloc d'actuació? Tot dinant? Jo en tinc una lleugera idea, però no ho tinc gens clar. En tot cas, s'està molt bé de vacances temporals sense WhatsApp.
I vem tornar cap al Centre Cívic i vem enfilar l'autopista cap a Esplugues, deixant enrere l'hospitalitat canareua i ebrenca. Ens ho hem passat molt bé, però esclar, la desfeta castellera de diumenge i el mite navarrès pesen, i tot plegat enterboleix una mica el cap de setmana.
Leave a comment