avril 2015 Archives

Doncs diumenge continuava la temporada castellera, després que se suposés que la pretemporada havia acabat la setmana anterior amb el primer tres per sota de l'any, a la Sagrada Família. La setmana havia anat diguem que bé en matèria d'assaig, dissabte havíem tingut un dia atapeït amb algunes activitats que jo no vaig veure, i finalment vaig anar a dormir no gaire tard però prou com per llevar-me cap a dos o tres quarts d'una.

És a dir, que ja m'havia perdut el començament de la diada i segurament em perdria la segona ronda, i a més a més cal tenir en compte que per alguna raó la càmera de vídeo de la colla acostuma a acabar a les meves mans a les quartes rondes i, per tant, havia deixat la colla sense. D'aquesta manera, vaig arribar al Robert Brillas tot just després del 3de7 per sota. És a dir, tot molt bonic. D'altra banda, s'havia quedat d'hora per muntar el pica-pica i per esmorzar en un bar d'Àngel Guimerà, per sortir cap a les 11 cap al Brillas en joiosa cercavila. Tot això, doncs, quedarà en el record dels qui hi van ser, perquè jo estava somniant truites tot sol al meu llit.

Aquesta vegada sí que vaig veure el vídeo i vaig preguntar una mica més del costum per saber com hòsties havia anat tot plegat. Havíem sortit de 5de7, que sembla que va anar molt bé: és el cinquè en cinc actuacions, mai abans no havíem assolit aital gesta.

En segona ronda tocava el 3de7 per sota, el segon de l'any. Després del de la setmana passada, que va pujar com un nyap, el d'aquesta vegada es va alçar compassadament i amb molta tranquil·litat: es nota que jo no hi era. Tant el vídeo, com les fotos, com la gent amb qui parlava, tothom manifestava que havia estat un 3de7 per sota rodonet i plàcid, com feia algun temps que no en fèiem. Doncs lloat sia Jaume Barri, que dissabte va aparèixer a Cornellà amb els castellers d'allà.

Aleshores vaig aterrar jo, tot ufanós, amb els pantalons marrons i la càmera de gravar. M'estaven esperant grans emocions a plaça: un 2de8f carregat de Gràcia i un intent de 3de7 per sota dels Bandarres. En el cas dels graciencs, era el primer cop que queien en 30 i escaig torres consecutives; en el dels bandarres, no ho sé pas, però pel que sembla no acostumen a caure gaire amb aquest castell. M'informaven que havien tingut uns assajos complicats... Bé, què hi farem.

I va arribar el gran moment de la diada de Sant Jordi: el primer 7de7 de l'any, també el més matiner. Segons la prèvia, escrita a quatre mans per l'enorme equip de comunicació, «l'objectiu de la diada local és repetir el 3de7 per sota [...] i fer el primer el 7de7 de la temporada! Compte, òkhut peligru! El rècord espluguí de 7de7 en una temporada són els 4 del 2012. Aquest castell ha arribat els dos anys anteriors per la diada de Santa Magdalena, pels volts del 21 de juliol. [Això] pot representar que al llarg de la temporada aquest castell es converteixi en un habitual a les diades cargolines i superem així el nostre sostre». És a dir, que vaig aterrar ufanós als esponerosos jardins del Robert Brillas per perpetrar la refotuda Truita de Set i contribuir a fer-la habitual. Val a dir que encara podria haver estat pitjor: em van dir que s'havia assajat el Pinxo de Truita (7de7a) el divendres que jo no vaig poder anar a assaig. A més, m'han canviat de lloc: ja no faig d'agulla escanyada al tres, sinó que em col·loquen de lateral interior del tres, al costat de la rengla (tot això és mentida, perquè ni hi ha rengla ni hi ha cap tres, però què hi farem, amb aquesta patranya de castell).

Doncs res, la puta truita és segurament el castell que menys sé com va anar, perquè ni em vaig fixar en el vídeo ni vaig preguntar (perquè ja hi era). Per la meva banda, se n'anava tot cap al meu cantó (el tres cap al quatre), i la sensació és que estava una mica remenada (ja se sap que s'han de batre els ous i tal i tal). I això és tot el que haig de dir sobre aquesta cosa, a banda d'esperar que no es converteixi en habitual. Si més no, el canvi d'agulla a lateral fa que no em desllorigui el clatell. Per cert, ara recordo que em van dir que potser va ser un intent desmuntat de 7de7: la banda del quatre va començar a baixar molt abans que la del tres. Com que jo no ho vaig veure, el vídeo encara no està penjat i aquesta foto podríem dir que no demostra res, ho deixarem com a descarregat:

Vem plegar amb un vano de 5, que jo què sé, crec que un dels pilars de 4 va ser desmuntat (però tampoc no ho vaig veure i aquesta foto no sé si és concloent:

De fet, va ser arribar jo i dues llenyes i dos intents desmuntats. L'actuació oficial completa va ser aquesta:

Castellers d'Esplugues: 2pde4, 5de7, 3de7s, 7de7, vano5
Castellers de la Vila de Gràcia: 2pde4, 3de8, 2de8fc, 4de8, pde5
Castellers del Poble-sec: 2pde4, 4de7, 5de7, i3de7s, 3de7, pde5

I la polca d'Ours habitual. És important destacar que no ens van fer el 2de7, després dels tres que ens en van clavar la setmana anterior, i d'altra banda també és destacable que amb dos 3de7s i cinc 5de7 estem a un nivell molt alt, i que el següent pas és fer el que tothom espera que fem, que pel que sembla ja té data: aviat, potser a mitjan maig, si tot va com ha d'anar.

Doncs res, vem convidar de manera extraordinària les altres dues colles a pica-pica (paraula que no sé mai com s'escriu, suposo que va així), les quals ens ho van recompensar envaint la Closca. Vem veure els vídeos, vem beure'ns totes les birres i vem estar jugant a botifarra: Txus i jo amb un noi de Gràcia i el Quesada de Tarragona. No tinc ni puta idea de com vem quedar, a banda que al començament anàvem perdent però que després vem començar a remuntar. I ja era fosc quan vaig tornar a casa i volia ploure.

Més info, al nostre web.

Era el dia: diumenge, i començàvem el que deien que era el començament pròpiament de la temporada després d'una mena de "pretemporada" en què ja havíem fet tres 5de7, fita nulltemps vista per null hom encara en la nostra curta existència de vint-i-un anys. Ara el repte era gros i gran: el 3de7 per sota més matiner de la nostra trajectòria castellera. L'any passat, que si mal no recordo ja havia estat el més matiner, va ser esdevingut el 31 de maig als Horts de Llobregat per la Trobada del Baix; ara, més d'un mes abans, ja ens l'hem apuntat: \o/

Divendres no havia pogut anar a assaig i així no sabia com cordills (cordons? codonys?) havia anat la preparació del tres per sota dels collons; amb tot, l'oratge em duia remors que prou bé i que el provaríem. Coneixent la nostra colla, jo deia que segurament aniria en segona ronda, i així va ser. El dia abans, dissabte, d'altra banda, havíem fet un bolo a Pins del Vallès, on havíem descarregat un 3de6 per sota suposo que de prova. I amb tot això, deixo els entrants i passo al tall.

Arribàvem davant de la basílica menor catòlica anomenada Temple Expiatori de la Sagrada Família™, davant la façana del Naixement™ al carrer de la Marina, i obrint-nos pas a cops de colze i com podíem vam aconseguir un lloc enmig de la potolada de guiris que s'amunteguen i s'abraonen habitualment damunt la Gran Andròmina d'Antoni Gaudí. El Rai em pronosticava que seríem quarts i, en efecte, vam ser quarts. I a dos quarts i mig d'una per fi vem començar, després del ball de gegants i d'altres romanços folklòrics, inadvertits en virtut de la meva badoqueria congènita.

Actuàvem després de Sagrada Família, Nens del Vendrell i Xics de Granollers. Podem dir així de passada que totes tres colles ens van plantar la tradicional torre de set als morros, sense cap mena de compassió per nosaltres, i que per cert diria que és el 2de7 més matiner de SaFa, que el van descarregar una mica lent i un pèl tremolós però amb una solvència força clara. A plaça no vaig no poder esclafir un malparits en un to cordial i francament amistós.

Així que gaiament ens vem aplegar en la pinya del nostre quart 5de7 de l'any. Vaig posar-me en el meu lloc habitual: lateral interior del rengle de la carregada de la torre (mai no sé si això es diu exactament així) i, sincerament, m'hi vaig trobar molt còmode i tranquil. Tanmateix, per l'altra banda de la torre vaig sentir nombrosos brams reprovatoris i comminatoris, i un cop fora de la pinya els comentaris diversos van acordar que havia estat una mica desquadrat i desmanyotat i que s'havia hagut de treballar una mica per altres zones remotes allunyades de la meva plàcida posició, que vaig defensar com un gran campió.

Després del 5 era el torn del 3 per sota. En un castell previ, diria que el 4de8 de Xics, hi va haver un clam del públic estentori amb grans aplaudiments i víctors de lloança encomiàstica pregonament ditiràmbica. D'aquesta manera, després de muntar la pinya i de recordar-nos que el teníem ben assajat etz., el Txus (diria) ens va dir que sobretot féssim les pujades suaus sense etzibades i que, com que el castell és "espectacular", la claca hiperbòria ens aclamaria xardorosament abans d'hora; per això, calia parlar poc però alt i clar i, si no estava ben agafada la pinya, bramular com un bou gegantí el no de protesta.

I així el tres per sota va anar pujant a pleret en aixecades no gaire fines. La tremolor era constant, amb rengles retorts i pujades descompassades. Amb l'esforç de tot plegat jo no sentia gaire el guirigall dels guiris; en tot cas, després d'una penúltima aixecada difícil i perillosa que feia periclitar la baluerna, a l'hora que els aixecadors havien d'agafar, hi va haver una munió de nos corals exclamats amb veu atronadora que es van escampar per tot el carrer i que es va encomanar en les veus d'altres colles i suposo que de l'estrangeram. Va ser un moment tens que es podia tallar amb ganivet etz. i allò que s'acostuma a dir, però ens en vem refer i el vem aixecar igualment descompassat i regirat en una bella batzegada. La pinya es va tancar, es va aconseguir controlar el moviment una mica, es va fer l'aleta (ara sí que sentia una mica més l'efusió fervent del públic) i es va descarregar enmig de la joia de la colla i del nou cant promocionat pel Macià i altra jovenalla:

El tres va ser un bunyol:

Però va ser una realitat i albíxeres!

Després d'allò ja podem dir que ho teníem, mentre intentava penjar fotos a Trúitert i Facebook infructuosament a causa de la munió de guiris del rodal, que saturaven la xarxa. En tercera ronda era el torn d'un 4de7 "feixuc" o pesant, que al començament estava més o menys bé però que es va anar desfent una mica de mica en mica. Jo estava d'agulla de cara a la Sagrada Família i era interessant veure el Dani just al mig de la porta principal, voltat de guarniments barrocs i simbologia cristiana.

4de7 al sac i cap al primer vano de 5 de l'any, descarregat sembla que amb molta tranquil·litat.

Per alguna raó vem fer foto de família davant de la basílica menor catòlica anomenada Temple Expiatori de la Sagrada Família™.

I després va ser l'hora de la polca d'ours. De moment, de quatre diades, tres polques: només s'ha salvat Sants perquè els seus grallers són molt conscients. Així, 3/4, olalalà.

Va ser una diada molt ràpida que cap a un quart de tres ja s'havia acabat: tenint en compte que havíem començat a dos quarts i mig o tres quarts d'una i que érem tres colles, va ser tot molt ràpid. Vem pujar a la bici i cap a la Closca, on vem estar fent beverris i partides de futbolí i botifarra, quarta ronda i pollastres una estona.

I què més dir? Doncs res més. Hem començat molt bé l'any, anem a molt bon ritme i sembla que els castells van sortint. La idea és provar el 4de8 abans d'estiu, sembla que tal com anem, força abans d'estiu; pel que fa a la torre, sembla que els troncs estan segurs i que la pinya també, i que "només" és qüestió de canalla. En fi, que sembla que tot va bé, esperem que continuï així i que puguem fer una gran passa endavant aquest any.

I alabat sia Jaume Barri. Actuació completa:

Castellers d'Esplugues 5d7, 3d7s, 4d7, vano5
Castellers de la Sagrada Família 2d7, 5d7, 4d7a, pd5, pd5s
Xics de Granollers 5d7, 4d8, 2d7, pd5
Nens del Vendrell 2d7, 4d8, 5d7, pd5

Fotos:
Josep
Manel
Humbert

Vídeo:

Doncs el web de la feina no funciona i així poc que puc fer pas res, i el jefe no hi és i al despatx hi ha xerrera diversa, o sigui que escriuré la chrònica de la cosa.

I dissabte vem baixar amb la bici uns quants cap a la plaça de l'Església de Cornellà. És la festa de la primavera, tot i que jo en dic la 'de la República' perquè sempre s'escau prop del 14 d'abril, dia que Macià es va proclamar a sobre a Barcelona.

Així xirois amb joia gaubancera ens vem plantar a plaça per continuar la temporada. Segons la Tècnica, amb aquest cap de setmana s'acabava la diguem-ne d'allò «pretemporada» per començar a tocar cuixa, com aquell qui diu, amb coses com el 3de7 per sota, un castell que colles del nostre si fa no fa nivell ja fan o es plantegen. Nosaltres veníem a repetir el 5de7 i a provar el 4de7 amb agulla, a més del primer pilar de 5, després que a Terrassa no tinguéssim pilaners i alguna altra baixa del d'allò.

Després d'un pilar de dol de Cornellà vem encetar el meló amb un 5de7 que per la meva banda estava prou bé --de lateral per dins de la torre. Vaig preguntar i no hi va haver res a destacar; algú em va dir que la torre estava una mica junta amb la rengla, però que res, o sigui que segon 5de7 i amb aquesta collonada ja estàvem millor que la temporada passada. De fet, anem com amb una actuació d'avantatge, de moment, i les sensacions semblen força bones i aquesta setmana podem fotre una accelerada intressant.

En segona ronda vem provar el primer 4de7 amb agulla. Feia de lateral del pilar del mig i hi va haver una mica de merder; sembla que no va acabar de pujar quadrat i que es va haver de defensar una mica, però en tot cas no va semblar que patís gaire. A assaig la pinya havia anat com el cul.

I per acabar un 4de7 que recordo des de dins com molt tranquil, llevat d'algun desarranjament d'allò que t'esperes a descarregar per oblidar-ho per sempre més, i així je ne me souviens point. El pilar de cinc de comiat em sembla que estava una mica tort, però a la foto no surt tan malament, i després vem fer-ne dos de quatre perquè diuen que a les colles els anava bé fer-ho aixins.

I pel que fa a les altres colles, els Margeners van fer un 3de7 per sota que van carregar després d'una penúltima aixecada molt rebregada, més el 3 i el 4de7. Els Castellers de Cornellà després de molt de temps van fer la mateixa (o potser un pèl millor) actuació que nosaltres en aquesta actuació de primavera respecte a l'any anterior. De fet, mirant resultats, el 2009 va ser l'últim cop que ens van empatar (3de7, 4de6a, 2d6, pd5), mentre que el 2008 van fer millor actuació que nosaltres. Hi ha qui diu que no es mira gens el que fa la colla del costat, però jo sí que ho faig, i és evident que pel que diuen la dinàmica de Cornellà és positiva des de fa un temps i pot ser que ens comencin a estalonar. Els ànims dels liles al seu local eren força exultants, tot i que el Barça va empatar el partit, i així vem anar passant el vespre/nit, amb litres de cervesa i les actuacions estel·lars de l'Eloi, que va deixar bocabadada la concurrència.

I amb tanta birra la tornada per la carretera d'Esplugues/Cornellà se'm va fer molt coll amunt.

L'endemà em vaig despertar cap a les 10 i vaig intentar treure'm la son de les orelles, però era difícil, amb el cos masegat per totes bandes i amb una ressaca que no era gaire important però que encara tenia un pòsit d'alcohol fluint-hi. I el dia era bo i vem decidir de buscar la faixa, que no la trobàvem: al final era amb la bici, aparcada a fora al carrer. Vem començar a pedalar fins a la rambla de Badal a l'alçada o altura del carrer de Sants, vem aparcar la bici i vem esperar que comencés la gran cosa.

Aquesta actuació s'havia de fer en teoria al Maremàgnum cobrant, però per raons que no vénen al cas es va anul·lar i es va desplaçar cap a Sants. Compartíem plaça amb els Castellers de Sants i amb la Jove de Barcelona, els pakis els teníem localitzats i el punt del migdia feia una estona que havia passat quan en Jonàs va pujar a la pinya a fer el pilar de 4 d'entrada i donar començament a la diada.

Com que aquesta vegada els companys de Borinots ens han escrit la chrònica, l'afusello i després en dic quatre coses:

«Aquest diumenge els Castellers de Sants hem actuat a la Rambla de Badal just on es troba amb Carretera de Sants, acompanyats dels Castellers d'Esplugues i de la Colla Jove de Barcelona. Amb un ambient totalment de primavera i un dia privilegiat, les tres colles hem obert plaça amb els pilars d'entrada: un per part nostra i de la Jove i dos per part dels espluguins. [...] Els Castellers d'Esplugues han seguit amb un 3 de 7 que també han descarregat plàcidament [...], un 4 de 7 lleuger i [...] han tancat les rondes de castells amb el 5 de 7, que han executat amb molta solvència. [...] La ronda de pilars ha comptat amb un vano de 5 borinot i un pilar de 5 de cada colla convidada. [...]»

En resum, la sensació per a mi va ser que vem fer els castells més tranquils que el dia abans. L'ordre dels castells anava variant segons els minuts, però al final el 5de7 va anar en tercera ronda, que em va semblar encara més fàcil que dissabte.

I res, què més dir? Doncs dues actuacions per agafar rodatge, les bones sensacions continuen i ara tenim aquesta setmana la Sagrada Família, on es voldria provar el 3de7 per sota si tot va bé. Els números freds ens diuen que estem una mica millor que l'any passat; les estadístiques d'assistència a assaig semblaven una mica per sota del 2014, però les proves en general sembla que van més bé, sobretot les netes i les de 3 per sota. Què passarà? Farem el 4de8 aviat? Resoldrem els problemes de la torre? Farem algun castell nou aquest any? Oh, quins misteris, de moment fins diumenge.

Vem tornar a la Closca i vem menjar una mica, vem posar el vídeo ja tard i vem jugar a botifarra força estona, fins i tot després que tanquessin la Closca, unes partides que com més anava pitjor em naven perquè començava a trontollar el món i a fer-se boirós com en un terratrèmol amb fum d'erupcions volcàniques. Al final vaig arribar a casa no massa tard i tothom ja dormia, i fins l'endemà.

Durant la Setmana Santa (de dimecres a diumenge) un grup selecte dels Castellers d'Esplugues ens posàrem les motxilles a les espatlles per seguir el Gran Recorregut número 1, anomenat "Camí històric", entre Gironella (Berguedà) i Ripoll (Ripollès). Des d'allà havíem d'arribar a Vallfogona pel PR-C 59, a uns 12 km de la capital de la comarca. Estava previst fer-ho en cinc etapes amb una mitjana aproximada de 15 km diaris: Gironella-Sagàs (11 km); Sagàs-Lluçà (16 km); Lluçà-Alpens (15 km); Alpens-Ripoll (23,5 km); Ripoll-Vallfogona (12 km): en total, doncs, una mica més de 75 km teòrics en 5 dies. Estàvem preparats, havia de fer bon temps i patapam som-hi.

ETAPA 1: Gironella-Sagàs

Primer fou la ruta del transport públic: tramvia fins a la Diagonal per agafar una línia de bus fins a Manresa i una altra cap a Gironella, a tocar de Berga (el Berguedà). A Barcelona (el Barcelonès) el dia era gris amb un plugim molt de xiri-miri, però a Gironella el cel era blau amb nuvolets de cotó. Vem pujar al nucli antic per esmorzar al bar de la plaça. Vem comprar quatre coses a la carretera i, quan vem mirar l'hora, ja era vora la una. Els tres esforçats senderistes, Jordi, Arnau i Jep, vem començar a fressar el camí de Sagàs.

El camí fou bonic, poder massa asfalt. Passàrem Olvan, desert d'olvanesos, cap a camins més aviat pelats, de vegades damunt de roques diríem que metamòrfiques, com lloses, que confegien un camí calorós i feixuc. En un lloc indeterminat vem trobar el que semblava una casa de colònies, on vem fer unes partides gratuïtes de futbolí: vaig guanyar 5-2 i 5-4 i vaig dreçar-me molt vencedor, guanyador invicte.

Vem continuar per més lloses d'aspecte volcànic recordant les pel·lícules de l'Albert Serra: enmig de la remor de la natura avançant a poc a poc cap a alguna banda. Vem baixar d'aquell infern i el matollar va esdevenir bosc cada cop més humit fins que, a baix de tot, vem ensopegar la riera del Pontarró, que fluïa joiosament. En el punt on el camí la travessava, fent un revolt, hi havia un petit salt d'aigua amb un gorg on es van banyar els altres dos. Una capbussada de l'Arnau cap a l'aigua freda va obrir la veda; se'n van anar rierol avall mentre jo intentava dormir sota el bat del sol. Mentre mirava de dormir ells van dinar i, més tard, va aparèixer un passavolant (l'únic en tota aquella etapa i dels pocs en tot el recorregut) que ens va anar interrogant sobre mil coses diferents, de manera que el van batejar de boig homicida.

El camí va continuar facilet per pistes forestals més amples, jugant a passar-nos la pinça i a resoldre enigmes, fins que el GR es va fer fonedís: el seguíem via GPS amb l'aplicació de Wikiloc, però per on se suposava que havia d'anar hi havia un bosc i un sembrat. Vem seguir el senyal del camí, que ens indicava Sagàs per l'esquerra, però ens n'allunyàvem massa, o sigui que vem decidir travessar el sembrat envers l'itinerari que marcava el GPS d'en Jordi.

Gairebé al final vem veure que el GR passava molt a prop; vem sortir al bosc i el vem retrobar: resseguia un tancat de filferros típic per un corriol costerut i estret; aleshores el camí va baixar a una vall poc profunda i vem començar l'ascensió final enmig del bosc. Al final ens vem trobar a la vora d'un tancat de filferros i davant d'una paret. El GPS ens la feia travessar i anar pel mig de l'estabulari que hi havia. Vem haver de passar a l'altra banda de la tanca i saltar la porta de la granja per, al cap de molt poc, arribar, per fi, a Sagàs: una església i un cementiri petits dalt del turó i molt poques cases. Era ja tard (cap a les sis) i no ens quedava aigua ni gaire menjar, però estàvem esperant l'arribada d'en Jordi Huerta i la Júlia amb avituallament i amb en Santi i en Dani Figueras, que també duia les tendes de campanya i la seva gossa, un pastor alemany anomenat Buti. Mentrestant, trascolàvem orujo i contemplàvem una posta de sol magnífica.

I quan van arribar vem acampar entre l'església i el cementiri i vem estar jugant i bevent feliçment mentre ens quedava beure. Vem jugar al joc del llop, que no sé com es diu, i quan em va tocar ser-ho a la primera em van clissar de seguida però a la segona vaig arribar just al final i la Júlia em va matar. L'Arnau va fer l'aposta de fer dues voltes en pilotes a l'església, amb el fred que fotia a la nit, amb una lluna gairebé plena, i quan es va acabar el beure vem nar a Gironella a comprar més birres: només vem trobar un bar mig obert (ja tancava) que ens en vengués. En tornar, els altres ja dormien com putes i nosaltres ens les vem fotre a la tenda del Dani, on vaig dormir amb ell, la gossa i els roncs que fot el malparit.

Vet aquí el track, del qual cal treure'n els 2,5 km finals perquè nosaltres ens vem quedar a Sagàs a dormir. Van ser uns 11 km, més la marrada del sembrat i alguna altra volta. L'endemà tocava fer cap a Lluçà (el Lluçanès, actualment a Osona). Havíem fet una mica més de 400 metres de pujada i uns 200 de baixada.

ETAPA 2: Sagàs-Lluçà

L'endemà ens vem llevar per fi; com que havia dormit poc pels roncs d'en Dani, em vaig quedar a la tenda becant mentre esmorzaven, i així només vaig menjar un plàtan. Ens vem acomiadar de la Júlia i el Huerta i ens vem posar de camí cap a les 10. El camí era molt senzill i, després d'una petita marrada, vem continuar pel mig del bosc a la vora del riu baixant cap a la vall a poc a poc. El camí es va convertir en un lloc degradat de poca vegetació i vem haver de travessar una mena de gossera amb altres animals: la Buti es va tornar boja amb tanta bordadissa.

En vem sortir, vem passar pel costat d'una mena de granja escola i vem passar per una presa a la riera de Merlès. Vem fer una coca-cola al restaurant de carretera, on vem trucar a Lluçà a un restaurant per menjar-hi quan hi arribéssim: afirmatiu. I vem continuar: el camí remuntava la muntanya després d'haver baixat a la riera; després d'una pista ampla es va estrènyer molt, amb molts esbarzers esgarrapaires.

Un cop vem tornar a la pista ampla, després d'una forta pujada, vem seguir ascendint amb unes vistes molt boniques de la zona del Berguedà i, un cop tramuntada la carena, de l'altra banda, cap al Lluçanès. La pista tenia molts retombs i vorejava molts sembrats, per on la Buti s'enfonsava cercant branques que li havien llançat, i per acabar, ja a l'altra banda, vem començar a intuir el Lluçanès. En un moment donat vem veure el poble: semblava a tocar, molt a prop en línia recta, però el camí feia moltíssima volta i vem trigar encara una hora a arribar a l'església de Santa Maria de Lluçà, amb un claustre medieval i pintures del segle XIV.

Resulta que tot just davant de l'església hi ha un restaurant, però era tancat. Nosaltres, després de tanta pujada, estàvem rebentats, i necessitàvem menjar i beure: havíem desestimat baixar a Prats de Lluçanès esperant poder-hi menjar. En Jordi va trucar al restaurant, que va dir que estava situat 200 metres avall: en vem fer uns 500 i res. Va tornar a trucar i es va assebentar que era a Santa Eulàlia de Puig-oriol, al mateix terme municipal (de fet, és la capital del municipi de Lluçà), uns 6 km carretera amunt. Ens va caure l'ànima als peus: 6 km de pujada eren unes 2 hores sota el sol i amb el pap buit a les 4 de la tarda. Mentrestant, però, en Santi, que havia baixat molt la carretera buscant el restaurant, va pujar amb un Mercedes: una parella de Torrelles amb arrels a Lluçà l'havien recollit i havien escoltat la nostra dissort. El matrimoni va pujar però va tornar enrere fins on érem nosaltres per portar-nos a Puig-oriol. El nostre goig fou fort i estentori i els agraírem infinitament els serveis prestats.

El restaurant, de façana verda, es deia Ca la Filo - Cafè Nou. Quan hi va arribar la primera tongada (Jordi, Arnau, Santi) havien demanat patates braves, i la Filomena es va emprenyar perquè allò era una braseria de cuina tradicional etz. Tot just arribar la segona tongada, en Dani va demanar-li unes braves i es va tornar a emprenyar. I així vem estar tota l'estona fent conya mig emprenyant-la; algú li va preguntar com es deia, i li va dir que ell li posaria Remei. Des d'aleshores va ser Ca la Remei, amb vistes a Montserrat. El dinar no va ser tan espectacular com prometia, però ens va donar forces, molts ànims i moltes rialles, i a més la Remei ens va dir que podríem acampar segurament al camp de futbol si parlàvem amb l'alcaldessa i que fins i tot podríem fer servir els vestidors. Allò ens va confirmar que Lluçà és el poble amb més bona gent de Cathalunya. Vem anar a casa l'alcaldessa, però la seva filla ens va dir que havia sortit. Vem anar cap a la plaça del poble, on vem veure una dona alta amb els cabells curts i negres que coincidia amb la descripció de la filla; se'ns va adreçar directament perquè ja li havien dit que hi havíem passat per llà per fer allò i ens va oferir el camp de futbol. Després d'una estona, un home amb nanos i gossos ens en va donar les claus.

Vem acampar i ens vem dutxar amb aigua freda i, en acabat, vem anar cap al bar del poble: ja ens coneixia tothom. Vem jugar a Bang, un joc de cartes amb xèrif i assassins, i vem passar per Ca la Remei, on vem seguir jugant: jo moria sempre als cinc minuts, o sigui que em podia dedicar a beure. Finalment, vem tornar a les tendes, vem fer una birra mentre sopàvem i a dormir.

Aquest és el track aproximat que vem fer. Nosaltres vem sortir del mateix Sagàs i, un cop a Lluçà, vem voltar una mica i el cotxe ens va portar a Puig-oriol. S'hi veu el lleu descens fins a la riera de Merlès i la pujada següent, amb un munt d'esbarzers. Gairebé després del punt més alt vem albirar el poble; en la trajectòria es veuen les mil giragonses que vem trescar abans d'arribar-hi.

ETAPA 3: Lluçà-Alpens

La Buti va arribar ranquejant a la tenda la nit anterior i, finalment, en Dani va decidir trucar a l'Anna, la seva xicota, perquè els vingués a recollir des d'Esplugues. Vem pujar a Ca la Remei per esmorzar i, finalment, vem decidir que en Dani i l'Anna ens portessin les bosses fins a Alpens, on dinaríem tots plegats. Així doncs, amb una part de la ruta feta amb cotxe, i deslliurats del pes de les motxilles, vem sortir volant de Puig-oriol camí d'Alpens.

Pel que sembla, havíem avançat 6 km de carretera, però, segons el track, era només 1 de camí; així, si el Wikiloc està bé, vem fer uns 13 km de muntanya feliços com anissos saltironant per la muntanya, amb pujades molt tranquil·les i vistes magnífiques al Lluçanès, Berguedà i Ripollès. No sé si realment vem fer tant de recorregut; el camí va ser molt agradable i les pujades ens les vem fondre amb molta facilitat. L'arribada a Alpens va ser per corriols pedregosos, obagosos i humits, i finalment, després de travessar el poble, vem atènyer el restaurant del Casino, perquè el de la Fonda era ple. Allí vem conèixer l'Anna i ens vem entaular; el servei va ser lent i dolent, el menjar bo però no gaire, i el cas és que a les 6 de la tarda ens acomiadàvem de Dani, Anna i Buti i avançàvem camí de l'etapa següent, la d'Alpens-Ripoll.

Així, si tot havia anat com diu Wikiloc, vem fer uns 350 km de pujada i uns 300 de baixada en uns 12 km fins al centre d'Alpens.

ETAPA 4: Alpens-Ripoll

La idea, doncs, era avançar camí de l'etapa més llarga, uns 23 km, i acampar pel camí, si podia ser després de la gran pujada del començament. Teníem aproximadament 3 hores de llum fins a les 9, però hi havia lluna plena i en teoria els camins eren prou amples.

I així vem començar el camí, amb les motxilles a l'esquena i jo amb la tenda de campanya d'en Dani, que ens l'havia deixada. El camí pujava lleument però de cop i volta va començar a escalar moltíssim. El camí era molt verd, ple de fagedes, i molt costerut, de vegades calia grimpar una mica. El ritme d'ascens era molt alt, i jo suava les birres que havia begut al Casino. Les vistes eren impactants, molt boniques, i a la fi vem arribar a dalt de tot, amb l'ermita de Santa Margarida i el paisatge muntanyenc als nostres peus, a gairebé 1.200 metres d'altitud. Allà hi havia una boja que ens va dir quatre collonades; les 20 hores s'anaven acostant indefectibles i els peus d'en Santi començaven a remugar i s'hi va haver de posar Compeed. La tenda em queia sempre cap a una banda i em feia anar desequilibrat; la pujada havia estat molt ràpida i esgotadora, però va ser molt divertida. I així vem començar el descens.

Vem passar per Can Portavella i vem engaltar una pista de ciment que va anar giravoltant molta estona (vora d'una hora) fins a la carretera de Berga a Ripoll. A Portavella vem escatir si intentàvem arribar a Ripoll o no: semblava que 12 km ens els faríem de seguida. El cas és que quan vem arribar a la carretera després de baixar molta estona ja era ben de nit, més tard de les 9. Vem agafar el camí de ciment dels Vallespirans, que sortia d'un revolt de carretera, i vem començar una ascensió interminable entre boscos esponerosos i amb la lluna plena que anava traient el nas entre els núvols de tant en tant. Finalment el camí va deixar de pujar i, entre vaques, gripaus i algun mas solitari, vem anar baixant, cada cop més cansats, per camins de terra i fang, de vegades pedregosos. Vem travessar la riera de Vilardell i el camí va tornar a pujar lamentablement fins a una urbanització anomenada els Brucs, que era com l'avantsala de Ripoll, que ja teníem a tocar. Vem baixar per un camí enfangat més estret pel sender de la Font del Remei fins a una petita esplanada amb un ramat de vaques; justament on el camí s'estrenyia hi havia un toro que va començar a bramar i a bellugar la pota del darrere amenaçadorament, aixecant polseguera com abans d'una envestida.

Escagarrinats, vem girar cua pel camí d'on havíem vingut, fins al revolt dels Brucs, on vem sopar frugalment cap a les 22, molt cansats: ens havíem quedat a menys de 2 km de Ripoll i ara hauríem de seguir la carretera dels Brucs fins a la de Berga-Ripoll per entrar-hi per la C-17. Si el GR-1 entrava a Ripoll pel centre del poble, la C-17, a més a més, ens feia travessar les barriades dels afores de la ciutat. Així, des del moment que vem superar el rètol de carretera de Ripoll fins que vem passar prop del pont romànic del Ter, havia transcorregut vora de mitja hora: a les 11 sèiem a la terrassa d'un bar, completament baldats (almenys jo i en Santi).

Vem demanar una Volldamm i vem acabar seient al fons del bart. L'opció d'acampar per Ripoll estava gairebé bandejada; l'Arnau va parlar amb amics seus al bart i per WhatsApp per mirar trobar una casa a la ciutat o a Vallfogona; en Jordi també hi coneixia algú. Finalment, la mare de l'Arnau, que era a Vallfogona, va venir amb cotxe cap a la 1 de la nit i ens va dur a Vallfogona, on vem dormir. A casa hi havia la parella de la mare i un altre amic i vem estar enraonant fins a les 3, amb en Jordi xerrant pels descosits d'absolutament qualsevol cosa. Jo ja no podia més i li hauria llançat alguna cosa al cap perquè callés i poguéssim clapar; si més no, vem fer unes birres mentrestant. I, a la fi, l'Arnau i en Santi se'n van anar al llit, jo al sofà i en Jordi a un matalàs al costat meu, a terra, i fins demà.

Al track es veu tot el recorregut; nosaltres ens vem quedar entre les dues banderoles, a les portes de Ripoll; vem haver de retrocedir fins als Brucs per agafar la carretera de Berga, fent una marrada espectacular després de 20 km caminats. Posem que, per comptes dels 23,5 km de l'etapa, en vem fer més de 25; si al matí n'havíem fet entre 6 i 12 (segons Wikiloc, més aviat uns 12, però no ho tinc clar), havia estat una jornada bastant dura d'entre 30 i 40 km i gairebé 1000 metres de pujada acumulada. Estava fet caldo.

DIA 4: Vallfogona de Ripollès

L'endemà em vaig llevar d'un son d'unes 7 o 8 hores, sense roncs i molt recuperat de la pallissa del dia abans. La intenció era descansar i, així, després d'un esmorzar contundent força tardà, vem estar jugant a Bang en un parc. El poble era molt maco i amb molta gent: durant la Setmana Santa s'atapeeix, però a l'hivern hi han molt pocs habitants. Cap a les 3 tocades vem anar a dinar a casa uns amics: paella d'en Vicenç i postres de la tieta i del pare de l'Arnau, que també hi era amb la seva parella actual.

En acabat, vem nar a rentar la paella com a pagament pel dinar i després vem fer una ruta tranquil·la de mitja hora cap a la Bauma, que ara és un càmping que porten uns holandesos. Pel camí vem fer fotos amb un ruc català, vem passar per un petit pont romànic medieval, vem travessar el riu per una mena de gorg i vem visitar un replà amb avets intempestius. Seguint la vall de la riera vem arribar a una casa perduda entre els prats i els boscos, que era també l'oficina central del càmping, en aquesta època fora de servei. De dins sonava a tota canya música màkina, hardcore, i tres nois rossos fumaven petes i xerraven com uns penjats. Un era el fill dels holandesos, un altre era català i l'altre romanès. I en aquell lloc tan estrany, un petit infern enmig del paradís, vem anar fent cerveses i vinets, vem passar comptes de la sortida i vem estudiar les combinacions de transport per tornar. Va triomfar la meva proposta de completar en sentit invers la darrera etapa, que havíem fet amb cotxe la nit anterior. Finalment, vem jugar a cartes: vaig guanyar al joc que no recordo com es deia, que s'assembla a un que feia amb el meu germà, i a pòker: si haguéssim jugat amb calés m'hauria fet d'ort. Vem tornar pel mateix camí sota la lluna plena per sopar a casa el pare de l'Arnau, un sopar que recordo poc perquè jo ja anava força begut. Finalment, cap a clapar.

ETAPA 5: Vallfogona-Ripoll

Després d'un dia de descans tocava completar la feina: de Vallfogona a Ripoll per la vall del riu. El camí era de 12 km i vem fer-lo en unes 2 hores i mitja. Vem dir adéu a la mare de l'Arnau i al seu company i, amb les motxilles a les espatlles (llevat de l'Arnau, que va tornar a Vallfogona amb bus), i sense la tenda de campanya, vem enfilar el PR-C 59, que es pot consultar aquí: http://www.ripoll.cat/turisme/ripoll-vallfogona/

El camí era força planer al començament, molt frondós i humit. Encara em feia una mica de mal el tibial anterior del turmell esquerre, segons l'Arnau, però al final vaig poder anar caminant bé. Vem travessar el riu i vem pujar una mica per la vall per veure les serres del Ripollès. Verdor de boscos i prats, vaques cagant i molts filats teòricament electrificats que havíem d'anar travessant. Vem passar la carretera de Vallfogona a Ripoll i vem pujar una mica per, tot seguit, començar el descens fins a Ripoll, primer a poc a poc, després més ràpidament. El camí no era gaire difícil i es va fer molt lleuger, comparat amb el d'Alpens-Ripoll. Vem arribar de pet a l'estació, on l'Arnau va agafar la Teisa cap a casa, i en Santi i jo vem esmorzar: eren vora les 2 i encara vem veure el darrer gol del Madrit, 9-1 contra el Granada. Vem comprar el bitllet de tren i en Santi i jo vem enfilar cap a Barcelona en la línia de Puigcerdà, que va anar raonablement a l'hora. En Jordi va agafar un altre bus perquè havia d'anar a Palafrugell.

I això va ser tot. A Sants vaig decidir fer la darrera etapa de la sortida i vaig caminar fins a Esplugues, uns 50 minuts per la ciutat plena de sorolls i merda. I encara m'he de desfer la motxilla.