novembre 2006 Archives

Adéu. Aquest és el darrer post. Demà això serà occit, i per això vull acabar cremant tota la pólvora. Orxegar com ho feia quan encara no era casteller, com quan encara no m'havia cagat en en Martí, com quan encara no havia esclatat la bomba nuclear. Ho diré pla: ho sento, tu saps qui ets, encara segueixo com abans i sóc massa covard per demanar-te perdó a la cara. Perdó un altre cop.

Avui ha estat la darrera actuació de la temporada. Vists els assaigs de la setmana, que després de l'orgasme de Figueres semblava acabada la temporada, per avui esperava castells de sis. Cremar tota la pólvora, dich? Hauria d'escriure què és el que m'han semblat els assaigs durant la temporada? Si hagués de pronunciar-me des del pur egoisme, em cagaria en déu i en sa puta mare. Però no, encara quedarà pólvora sense cremar al rebost del Quadern Gris.

Avui ha estat la darrera actuació de la temporada i jo esperava castells de sis, perquè la gent no ha respost als assaigs després de la ressaca de Figueres. Cremar tota la pólvora? Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada, començant per mon pare, seguint per mi (que jo he faltat ben poc), i acabant per en Jaume; però si no veniu és perquè, en el fons, teniu millors coses a fer que perdre el temps voltant una fastigosa prova de tres de sis amb els braços aixecats. Teoria de la ductilitat del temps: el temps és tan flexible com tu vulguis. Si algú argüeix que no pot fer quelcom per manca de temps, mentider: és manca de voluntat, qüestió de prioritats. Si, com jo, no té res millor a fer, no faltarà a cap assaig ni actuació, malgrat sigui a la fi del món. Teoria cent per cent contrastada, em pensava que la coneixeríeu. No culpabilitzo ningú per tenir altres prioritats, però.

Avui era la darrera diada de la temporada i em pensava que només faríem castells de sis, però hem tornat amb el quatre de set. Hem hagut de demanar un autocar de dos pisos i tot, quan la previsió era anar en cotxes particulars. Hem arribat a Caldes de Montbui a un quart de dotze, un hora abans que comencés la diada. La Biblioteca municipal, tancada un diumenge a l'hora del cafè: i després ens queixarem que tinguem presidents analfabets a la Generalitat.

Tot llegint l'Avui, en cercavila he arribat a la plaça, enllambordada, amb balnearis i tres paradetes d'embotits i bolets. Érem segons en l'ordre d'actuació, després dels amfitrions i abans que els de L'Hospitalet, dues colles encara més petites que nosaltres, en especial L'H, que duien camises justes pel tronc i un cordó de pinya.

Avui hem obert plaça, un altre cop, amb el quatre de set, malgrat les meves temences, però hem hagut de desmuntar el primer peu perquè estava molt desquadrat per totes bandes. La culpa, evidentment, era de la plaça, plena de sots i desnivells... L'hem tornat a muntar una mica més enllà, però ha pujat igual, una mica més tancat, però. El cas és que l'he vist de puta mare, malgrat que a la foto els quarts semblen força tancats. A segona ronda hem tramitat el quatre de sis amb l'agulla. Jo he entrat d'agulla del pilar i gairebé no podia respirar. Vull dir que vaig caure (un altre cop) de la bici fa dues setmanes i em fan mal les costelles de la part esquerra, i quan m'esclafen veig les estrelles. Quan m'enfaixo em fa mal respirar fondo, i fer castells no és el més adient. Però ara ja gairebé no em fa mal. Per cert, pujava la cap de colla al tronc [del 4d7], per la qual cosa s'ha estrenat en Rubèn tirant castells a plaça. Ja saps, si vols presentar candidatura, s'acaba d'obrir el termini.

Avui he tornat a pujar des de... 18:09] searching [18:12 ...la prediada de la nostra Festa Major, el 23 de setembre. He pujat al tres de sis. Com he dit que haig de cremar tota la pólvora, aprofitaré per dir que estava fins els collons de pujar sempre al 4d6a, les poques vegades que ho feia. Avui ha tornat a tocar el 3d6 que, casualment, va ser el darrer castell en el que vaig pujar la temporada passada, també a la darrera diada, al Clot, i que recordo que, com aquest, va ser bufar i fer ampolles. Jo estava una mica obert, avui, però diuen que era culpa del segon. Culpa del Meli, el molt gilipolles. Ja m'està bé estar obert, perquè encara tinc la paranoia de quan sempre els feia tancats. Em tornen a dir que m'aboco i em llenço al pou [del castell].

Avui no ha pogut ser i hem acabat la diada amb el pilar de quatre. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el pilar de cinc, o el tres de set. I ja m'està bé pel que fa al putu tres de set, perquè així com a mínim he pogut pujar jo. I què voleu que us digui, n'estava una mica fins els pebrots. En tot cas, faig el mea culpa: com vaig dir fa poc, jo no m'implico mai al cent per cent en res del que faig. Com van dir-me a un assaig, ni tan sols em concentro als castells. Com acabo de dir fa una estona, vaig a fer castells només per passar l'estona, perquè no tinc res millor a fer. Com sempre dich, és qüestió d'estar ocupat en qualsevol futilitat per no pensar en res, en especial en la mort. És trist, com acostumo a dir. No sé gaudir del camí perquè sempre estic pensant en quin sentit té fer el camí (llegiu l'enllaç), però no li trobo cap sentit. El resultat és una puta vida totalment ensopida. Acostumo a dir que estic cansat i tinc son, però només estic cansat de viure.

Parlaria de les altres colles, però ja n'he tingut prou bescantant la meva. Avui faré el meu balanç de la temporada, ningú està obligat a llegir-lo. En línies generals, la temporada ha anat molt bé i n'estic força content. Hem descarregat nou 4d7's, el màxim històric de la nostra colla, la qual cosa vol dir que hem portat castells de set pisos a la majoria de sortides. La pega ha estat el tres de set, que només hem pogut descarregar un cop. Tanmateix, crec que el tenim força bé, i si tot hagués anat millor l'haguéssim completat almenys tres o quatre cops i el podríem haver tirat com xurros, igual que el quatre. A més a més, hem recuperat el pilar de cinc després de quatre anys. Aquest pilar era més que una fita castellera, tenia molta càrrega emotiva per diverses raons que molts sabeu. Crec que si tot segueix així de bé per la temporada vinent podem superar-nos encara més i batre fites històriques. També vull agrair molt especialment la tasca de la Sílvia, la cap de colla, que ho ha fet de puta mare i se li ha de reconèixer tot el seu esforç. Si llegeix això, l'encoratjo a què es torni a presentar. Pel que fa a mi, si us interessa, dir-vos que no estic gens content amb mi mateix, i no tinc gens de ganes d'anar als assaigs que resten aquesta temporada.

I això ha estat tot. Suposo que demà esborraré el blog. Potser només deixaré d'escriure. Ha estat un plaer, però ja no suporto aquesta merda de blog. Amb la sensació que encara resta molta pólvora per cremar, m'acomiado. Adéu.

Fotos ací.

Diada de Caldes de Montbui
Esplugues: Pd4, 4d7, 4d6a, 3d6, Pd4
Caldes: Pd4, 3d7(c), 5d6, 2d6, iPd5
L'H: Pd4, 3d6a, id2d6, 2d6, 4d6, Pd4

PD: El blog em domina, dubto que sigui capaç d'acabar amb ell. Tota la retòrica d'occir blogs no és més que vàcua retòrica. Tard o d'hora tornaré a caure-hi.

Acabo de comprar el diari i he llegit dues notícies contradictòries. La primera és sobre la nova ordenança de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'ús de la bicicleta, i l'altra és sobre els morts causats per la contaminació dels gasos dels vehicles.

L'ordenança sancionarà amb fins 450 euros el fet de circular en bici per vorera quan no hi hagi almenys tres metres entre la bici i els vianants. Això prohibirà, de fet, anar en bici per la majoria de les voreres de Barcelona, una ciutat sense gaires carrils-bici, on circular per la carretera és gairebé un suïcidi. És curiós que un dels llocs on més topades amb vianants hi ha sigui el carril-bici de la Diagonal (de Francesc Macià avall). L'ordenança ho vol regular tot, des de com hem d'anar per la calçada, fins on l'haurem de lligar. No sé si també obliga al casc.

Com diu en Jordi, un estudiant entrevistat per l'Avui: «La bicicleta ha de ser lliure, com el vianant». La bici va de puta mare en una ciutat de trànsit col·lapsat i transport públic caríssim, lent i saturat. Arribo abans als puestus en bici que no pas en metro, que a més a més s'espatlla sovint. Però el problema sempre som nosaltres, els ciclistes. Aneu a fotre faves.

Diu la segona notícia que moren a Catalunya més de 3000 persones cada any, el 90% dels quals a l'àrea metropolitana, per malalties derivades de respirar els gasos dels vehicles. Aquesta dada dobla els límits permesos per la UE, i quintuplica els morts per accidents de trànsit. El director de l'estudi, Jaume Curbet, assenyala «la necessitat d'emprendre iniciatives per rebaixar la contaminació atmosfèrica».

A l'estiu, els concerts de botzines em desperten cada dia. Sortir a fer esport per la ciutat és respirar merda. A Catalunya moren més de 500 persones per accidents de trànsit. I les bicis, quanta gent maten? Per què tanta mà dura contra els ciclistes? Per què no es dediquen a arreglar el transport públic, que fa fàstic i és caríssim? Per què no fan carrils bici com cal, i no com el de la Diagonal? Per què m'haurien de multar a mi amb 450 euros mentre el cotxe de davant m'està assassinant?

Els ciclistes som molt dolents. Ens saltem tots els semàfors, circulem borratxos i atropellem els pobres vianants. Anirem a l'infern.

Doncs bé, què voleu que us digui, encara no m'havia caigut la llagrimeta abans de fer un castell. De vegades resulta que m'emociono després del castell i se m'humitegen els ulls, però ahir gairebé somicava fent la pinya del putu pilar de cinc. Per fi l'hem fet. Va pujar molt quiet i ràpid, amb pocs nervis llevat dels normals en aquests casos. En un tres i no res, el pilar de cinc, que feia uns quants anys que no fèiem, era ja una realitat. En fi, no és gran cosa, és només un pilar de cinc, però és un dels meus moments més feliços a la colla.

Havíem quedat a les vuit del matí per pujar a Figueres en autocar. Arribaríem abans en tren que en autocar, però bé. Mon pare va haver de llevar-me perquè jo havia dormit només tres hores i encara portava la torradera de dissabte. Fent esses vaig comprar el diari i vem arribar al local, des d'on sortia la comitiva. El dia era fresc i ennuvolat, ombrívol, però l'ambient era bo, i si fa no fa tothom sabia què havíem de fer ahir diumenge a la capital de l'Alt Empordà.

Arribats que fórem a Figueres, l'autocar ens deixà al costat del cementiri i en corrua vem aplegar-nos davant de l'antic escorxador. En cercavila vem tirar cap a la plaça de l'Ajuntament. Resulta que han enderrocat un edifici d'aquella plaça i s'ha obert una escletxa per on es veu la monumental Església de Sant Pere, situada a la plaça del costat, molt blanca i molt maca.

Actuàvem amb la colla local i amb Sant Cugat, i anàvem tercers en lloc d'actuació. Vem obrir plaça amb el 4d7, del qual enguany ja en portem vuit de descarregats. Aquest 4d7 jo diria que ha estat el pitjor de tota la temporada, però és perquè hi havia molts canvis al tronc de cara al 4d7a. D'entrada a mi ja em va semblar massa obert (jo hi entrava d'agulla i gairebé podia ballar sense tocar les altres agulles). En fi, a la descarregada tot es va desmanegar moltíssim, es va haver de treballar força, tot i que així perill imminent de caure no n'hi va haver. Si hagués anat bé...

A segona ronda vem atacar la nostra bèstia negra aquesta temporada, el tres de set dels collons. A la nostra diada el vem haver de desmuntar tres cops i a una sortida a l'Hospitalet el vem desmuntar dues vegades més. Amb aquest era el sisè intent desmuntat consecutiu, si no me'n descuido cap. L'última vegada que li havíem fet l'aleta havia estat a la Trobada del Llobregat Jussà de l'any passat, que va quedar en carregat després d'un altre intent desmuntat. Allò va ser el 23 de novembre, ara fa poc més d'un any. L'any passat només el vem descarregar per la nostra Festa Major, i recordo que va ser un flam.

Després d'aquesta lliçó d'història recent, per situar als que no sàpiguen el que ens ha costat el 3d7, ens centrarem en el tema. Com podreu suposar després d'aquest exordi, quan vaig veure l'enxaneta baixar del primer intent de tres de set, em vaig cagar en déu i en sa puta mare. El noi de Sant Cugat que tenia darrera em va mirar sorprès i tot. Vaig sortir de la pinya abans que ell. No sé quin problema hi havia al pom de dalt, sembla que un dels dosos estava massa estirat i no li feia el pes. Des de la meva posició el veia perfecte, però cal dir que no duia ulleres.

Amb aquesta gerra d'aigua freda, ja veia els fantasmes rondant un altre cop. No escriuré aquí què és el que vaig pensar, ni què és el que vaig remugar. A la repetició, però, tot va anar molt rebé. L'estructura es va alçar sense gaires complicacions, malgrat que a la foto veig la rengla una mica oberta. A peu de plaça, però, semblava força bé. I apa, ja està, jo ja era feliç.

A tercera ronda vem segellar una torre de sis que com sempre no va oferir cap mena de resistència. I a ronda de pilars, per fi, encaràvem el pilar de cinc. Fent-ne també una mica d'història, és important destacar que des de la temporada del 4d7a que l'havíem perdut, i allò data de l'any dos mil dos. A més a més, per contextualitzar el que representa no tenir-lo, cal dir que de les 35 primeres colles segons el putu rànquing del Web Casteller, nosaltres érem l'única que no el teníem. I per això era molt important fer el pilar de cinc ahir a Figueres.

Va tancar-se la pinya, i jo m'empassava les llagrimetes. Ja veus quines coses. Va enfilar-s'hi el segon, el van agafar de totes bandes, va trobar-se còmode i que tiri amunt. L'Adal, el terç, va col·locar-se damunt d'en Meli, el qual estava força nerviós i va desequilibrar-se una mica. En tot cas, va adonar-se de la badada i en endavant va parar el pilar com una bèstia. Tot seguit, sense demora, va escalar l'espadat la Gemma, i quan encara estava col·locant-se ja hi pujava l'enxaneta. La Sara va coronar un pilar molt parat i tranquil, va davallar ràpid i es va descarregar sense cap problema, enmig dels crits d'alegria de tothom. Apa, ja se m'humitegen els ulls un altre cop.

Bé, això és gairebé tot. Per acabar vem fer tres pilars de quatre, i vem marxar a dinar pà amb tomàquet i embotit al local dels figuerencs. Vem prosseguir la festa al nostre local, entre brindis amb cava i cerveses i petes, tot veient el vídeo de la diada i el dos de vuit net dels malparits de la Vella a Vila-rodona. Va ser un dia rodó i molt emotiu i esperem que la cosa segueixi en aquesta direcció. Portem dos anys de progressió molt bons, tant de bo segueixi així. I aquestes són la Cris, l'Anna i la Noe, durant el camí de Figueres a Esplugues, que volien sortir a la crònica. Perdó pel retard:

Photos here.

Diada castellera de Figueres 2006
Esplugues: pd4, 4d7, id3d7, 3d7, 2d6, Pd5, 3Pd4
Sant Cugat: 2pd4, 4d7a, id5d7, 4d7, id3d7, 2Pd4
Figueres: pd4, 4d7, 3d7, 4d6a, 3pd4

PD. Per cert, potser la nostra actuació no surt a la tele, però sí que parlen de nosaltres a internet, hehe.

Ahir, dia de Tots Sants, els Castellers de Vilafranca van descarregar per primer cop en la història quatre castells de gamma extra; ço és, castells superiors al 3 de 9 amb folre. Així mateix, els Capgrossos de Mataró van tornar a alçar un castell de nou pisos després de la desgràcia de Les Santes. A la descarregada del castell l'ovació fou sonada, amb castellers mirant al cel recordant la pobra nena.

Ahir, dia de Tots Sants, va ressuscitar Lerroux. L'Albert Rivera esgaripava paraules de fel contra els diaris subvencionats i la dictadura nacional-socialista que ha suposat el tripartit. A Boadella i les Escaules (l'Alt Empordà), però, els Ciutadans no van arreplegar cap vot. Els inadaptats empedreïts, els espanyolistes desaforats, els imbècils formidables, amb un 3% es creuen els reis del mambo. Amb un sistema electoral normal, no tan extraordinàriament proporcional, els C's haguessin quedat fora del Parlament.

I ahir, dia de Tots Sants, Montilla va ser enterrat, al costat d'Obiols (l'espectre del qual ahir s'hi passejava per Nicaragua) i Maragall (la vida del qual Esquerra perllongà tres anys en desenterrar-lo de la tomba, encara moribund). Esperem que els independentistes no s'encarreguin de ressuscitar també en Montilla.

Jo no vaig mai als cementiris per Tots Sants. Això ho deixo pels altres. Jo vaig al cementiri de tant en tant a saludar el nínxol del meu mite, a ser possible quan hi hagi poca gent. A més a més, ahir ja en vaig tenir prou, de cadàvers i fantasmes.