avril 2007 Archives

Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. Enric Vila. Article sencer: Votar o no votar

MAJORIA · El PSC aspira a mantenir amb Díaz el domini que tenia Palacín HABITATGE I COMUNICACIONS · Els objectius, la construcció de 2.000 pisos i l'arribada del metro
Josep Ferrer

Esplugues de Llobregat és dels pocs municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona governats amb majoria absoluta pel PSC on no s'ha fet mai cap pacte de govern, ni tan sols amb els seus socis naturals, ICV. Les difícils i tenses relacions entre tots els partits polítics que s'arrosseguen des que l'exalcalde socialista Antoni Pérez va ser condemnat per prevaricació es mantenen avui en dia, especialment en projectes de ciutat com el pla Caufec o de Finestrelles i l'aposta inicial pel Trambaix en detriment del metro.

L'actual alcaldessa d'Esplugues, Pilar Díaz, que va substituir Lorenzo Palacín el 12 de juny del 2006, afronta el repte de repetir la majoria absoluta del seu partit. Ho fa amb un verb fàcil i entenedor, tot el contrari del seu predecessor que, malgrat les dificultats per expressar-se, gaudia d'un carisma i una simpatia difícils de repetir. Palacín, que en aquestes eleccions es retira de la política, encarna l'evolució tòpica de l'immigrant que a la dècada dels 50-60 arriba a Catalunya cercant fortuna, s'arrela a l'anomenat cinturó vermell i, ja jubilat, viu entre la seva terra nadiua i la d'acollida.

Pilar Díaz tindrà com a rivals els mateixos candidats del 2003, Luis Ortega (PP), Isabel Puertas (ICV), Roger Pons (CiU) i Jordi Figueras (ERC), de manera que tot fa pensar que res canviarà i que el PSC continuarà governant en solitari una població que ha rebut importants premis de qualitat per a la gestió municipal i l'atenció ciutadana.

En aquests darrers quatre anys, Esplugues ha patit un dels processos de deslocalització més importants de la comarca, amb el tancament, a finals d'aquest any, de l'empresa d'electrodomèstics Braun, que deixarà sense feina 761 persones perquè trasllada la seva producció a països de l'Europa de l'Est, on la mà d'obra és més barata. Malgrat les reticències de l'Ajuntament, és probable que el solar ocupat per Braun acabi convertint-se en pisos en el que es configura com el nou model de ciutats on es combinen habitatges amb activitat econòmica i zones verdes.

Precisament un dels reptes del nou equip de govern serà executar el pla municipal d'habitatge, que preveu la construcció fins al 2012 de 2.535 pisos nous, dels quals 797 seran de promoció pública. També haurà de vetllar per l'arribada a la ciutat de la línia 3 del metro.

Notícia publicada al diari AVUI, núm. 576, pàgina 7. Dimecres, 25 d'abril del 2007

Em trobo cansat, m'arrossego, em balandrejo a la bici, baixa tensió, rodaments de cap, gran lassitud. Ahir vaig anar de festa amb els amics del meu germà per celebrar el seu aniversari. Així aquest matí m'he llevat com esmaperdut, paint la vetllada, força tard i sense temps per dutxar-me. Per qualsevol diada, haig d'anar ressacós o amb un quinto a sobre. Ara em miro les dues actuacions que hem fet aquestes dues setmanes i veig que hem completat exactament els mateixos castells que l'any passat en les dues primeres diades. Cal dir que aquest 4de7 ha estat molt més lluitat que el primer de l'any passat.

Quin regust dóna aquesta actuació? El 4de7 ha estat molt celebrat entre nosaltres. L'hem suat molt per descarregar-lo, ha estat molt lent, s'ha desfigurat molt. Els assaigs havien anat força bé, però a plaça sempre hi ha més nervis. Descarregar-lo a la primera pot donar molta confiança. L'any passat teníem el tres entravessat potser perquè no hi teníem gaire confiança. Començar bé és perfecte per agafar embranzida.

El cas és un 4de7 treballat però descarregat; un 2de6 que a mi m'ha semblat força desarranjat, però que pel que sembla no ha patit tant. També un 4de6a amb un pis de terços que m'ha sobtat força, però on m'he trobat molt còmode. Per acabar, un 3de6 de germanor entre les tres colles presents, cosa que no és que m'agradi gaire de veure, però que és curiós. I 3 pilars de 4, i a córrer.

La gent en general semblava força animada. Hem dinat al local i l'hem feta petar una estona, però ja em trobava sense energies i clapant-me sota el sol i he pujat al meu cavall de ferro massís i me n'he anat.

[photos ici]

Diada de Sant Jordi 007
Esplugues: 4de7, 2de6, 4de6a, 3Pde4
Sant Feliu: 3de6a, 3de6, Pde4
Matossers: 3de6, 4de6, Pde4
+ 3de6 de germanor entre tots

Dilluns: Rom Pujol, baixa baixa. Juguem a la primera consola que vem tenir, un emulador de la Nintendo. Battle City i el Tennis. Si el meu aniversari va ser una puta merda, el de mon germà ha estat encara pitjor. Per què el meu pare s'entesta a amargar-nos l'existència? Em salto l'Executiva d'Esquerra per buidar el Freixenet. I Rom Pujol.

Dimarts: Ressaca. Faig castells amb Ganàpies, però per culpa meva cau una prova. Ressaca. Gelocatil. Ressaca. Glop d'Estrella. Ressaca. Respiració entretallada, alenar feixuc. L'assaig amb Esplugues, molt millor. En Jaume I em segresta fins quarts de tres de la matinada. Vi agre, vinagre, quatre petes, la Sílvia a dormir. Ressaca oblidada. No sopo.

Dimecres: Amb alguns rodaments de cap, em llevo. Barreta energètica. Bici cap el Campus de Bellvitge: festa del Campus. Facultats depressives, brogit d'ambulàncies, un helicòpter del RACC, facultats com búnkers grisos, escorxadors, i tot de desgraciats de merda de xarnegos del Llobregat Jussà.

Que corri la cervesa, però que corri sense escuma! Conec la Bel, filoanarchista que vaig conèixer pel blog i que vol afiliar-se a la CNT: no ho facis! Vine't a fer castells! Llonga xerrera, no veu House, llegim molt altrament, té xicot, és de Sant Just, té sang peruana, xinesa i gallega. El Campus de Bellvitge és una puta merda.

Arribo a la feina a les cinc en punt i amb dos porros a sobre, tres cerveses i una sangria, i sense haver dinat. Dur viatge en bici.

I el Barça ha guanyat 5 a 2. La vida avança a empellons, o potser deliqüescent, evanescent, subliminal. De tant en tant s'obre pas a colzades i guitzes, molts cops tot és difús d'una boira que no s'esboira, però a l'últim, no te n'adones i ja s'ha fos.

Dissabte 14 a les set començàvem la temporada. Després de mesos de sequera, amb l’oasi empantanegat de l’ONCE, aterràvem a la Ciutat de Cornellà per començar a apilonar-nos per les places. Dissabte 14, gloriós dia de la República, 76 anys després de què Macià digués allò de «Catalans, interpretant els sentiments i anhels del nostre poble, que ens ha donat el seu sufragi, proclamo la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La República Catalana va durar dues hores, si fa no fa el que pot durar una diada castellera. Vem arribar al cim, però va fer llenya i vem prendre mal tots.

Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.

I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.

Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.

Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.

Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.

Diada a Cornellà
Cargolins: Pd4, 3d6, 4d6a, 4d6, Pd4
Cornellà: Pd4, 3d7, id4d7, 4d7, 2d6, 2Pd4