septembre 2014 Archives

Bé, intentaré fer memòria i repassar per sobre de la Festa Major d'Esplugues incloent-hi Prediada o Vigílies.

Com tothom sap, la Festa Major va començar el dijous. Nosaltres vem fer un dels millors assajos que hem fet mai, o potser el millor, que segons les dades del Txus devia ser el més nombrós d'allò que rima amb safranòria. En sortir vem passar per la moscatellada del Brillas, on vem fer uns beures, i al final vem pujar a les Tres Esplugues, on ens hi vem estar força estona, sense música i amb alguna puntada de peu als collons. Ja era una mica tard i anàvem una mica contents per ser només el primer dia i amb l'endemà la feina clamant atenció, una feina que, si més no, a mi no em va veure.

Divendres cap a les 10 i escaig del dematí vaig trobar que no faria res de bo a la feina (fa gràcia que això ho escrigui aquí a la feina) i vaig estar fent el pòtol tot el dia fins a l'hora d'anar al Brillas, cap a les set (en Jordi Porta diu que flipa que a Castells tothom es demani festa pels castells). Vaig ruixar joiosament amb licor de ginjoler la gargamella fins que es va evaporar del tupí, i mentrestant totes les colles s'havien anat aplegant i van començar els actes institucionals. En Salvador Juan (jo el pronuncio Joan) va dir uns mots amb el regidor al costat, i tot seguit es va fer el clàssic homenatge al roure, en què vem recordar en Joan Pastor. Les tres entitats que hi teníem una relació directa --Diables, Centre Excursionista i Castells-- hi vem penjar un domàs, una banderola i un mocador, respectivament, i nosaltres vem fer un pilar per recordar-lo. Sempre amb nosaltres.

La cercavila era plenty full of espadats i lenta que t'hi cagues, amb cervesa que ho esquitxava tot i tot plegat com sempre, fins que vem entrar a la plaça de l'Ajuntament amb un pilar amb domàs del Caufec / Ni muts ni a la gàbia que podria haver aixecat polseguera.

Mentre el pregoner pregonava (em penso que la Pilar no hi era) i es feien les corrandes del Ferro Ferro, vaig estar enraonant amb en Jaume I de coses d'aquí i d'allà, i en acabat tot plegat hi havia el crematasques amb Boc de Biterna, que pujava cap a les Tres Esplugues en recorregut pitof. Pujant pel carrer Nou em vaig tornar a ficar sota el foc, però anava sense res a sobre (m'havia tret la camisa de castells, etz.) i em vaig cremar el braç, d'on emergí una butllofa molt bufona i conspícua que m'ha durat fins ahir.

A les Tres Esplugues, certament, ja feia moltes hores que trascolava i, després d'anar una mica amunt i avall, de ficar-me en un racó ple de tifes de gos i puces i de merda en general, vaig preferir fondre'm a una hora molt prudent. Castells teníem torn de barra de 2 a 5; abans de les 2 ja devia haver marxat. Diuen que hi va haver un intent desmuntat de batussa entre beguders: jo ja dormia la mona. I bisca la virra.

Dissabte em vaig llevar una mica abans de les 11, però vaig desistir d'anar a la cercavila de canalla i vaig esperar a la 1 per dinar a casa. Aleshores vaig passar per la barraca del Brillas, on feien cançó improvisada, amb bascos àdhuc, i també hi feien birres. Va ser l'hora de la paella, que feia un grup de gent que ara no recordo, i jo m'hi vaig quedar arreplegant gots amb el nèctar de Dionís. I aquí ve l'episodi ominós de la chrònica maldestra: quan per fi vem aconseguir cartes no vem ser capaços de quadrar les parelles, i com que érem 6 em van obligar amb un ganivet al coll i xurriaques amb punxes de ferro rovellat a jugar a la podrida, una merda de joc que s'assembla a la botifarra com un ou i una castanya. La meva indignació no coneix límits, s'escampa per tot l'univers i ho tenyeix tot de la foscor impenetrable d'un immens forat negre anihilador.

La colla feia la cercavila avorridíssima des de la biblioteca fins al Brillas; jo vaig escurar el beure dionisíac i vaig passar per casa per agafar les coses de castells, i al final em vaig enfaixar. Teníem Sant Cugat amb nosaltres; vaig trobar el car @MiqueldelRoyo a les escales del Brillas i ens vem saludar molt efusivament i encomiàstica, i em va anunciar que aquesta vegada no ens plantarien el maleït 2de7 als morros. I va començar l'actuació de Vigílies de Festa Major, també coneguda amb l'infame nom de Prediada. Com a comentari general, aquest del blog de Saballuts Digitals per part de Lluís Losantos:

Dissabte vaig anar amb Gausacs a Esplugues, i vaig pensar en mode SD: 4 paios venent globus, fer castells mentre passen pel costat diables / bastoners / tot quisqui, l'ambulància q arriba tard, Gausacs empipats pq "només" poden fer 4de7a, una barra del bar sorollosa a 10m dels castells,... i el millor: id7de7 d'Esplugues. Vaig fer un màster en SDitis.

A la mateixa entrada del blog, l'autora, Gemma Martí, repartint premis, diu que «en resum, [...] Nyerros s'emporta, a despit dels fins ara guanyadors imbatibles (Cargolins), el títol a Màsters del Tropical Hit (la Plana [de Vic], lliure i tropical!)», és a dir, el guardó d'anar lents com cargols.

Bé, aquesta actuació poc la puc comentar perquè ha passat força temps i jo què sé. La Prediada, com el nom indica, és una actuació que tendeix a ser afrosa i a més va plena d'incidències, i aquesta vegada sembla que no teníem ni ambulància per començar. Sobre tot això, la chrònica de Gausacs va bé.

Nosaltres vem començar de 5de7, que em fa la sensació que va anar força bé i a les fotos està parat (hahahaha tret al clatell). Aquesta d'en Lluís Tarrés és espectacular, tot i que les pinyes vistes així fan una mica de fredat:

En segona ronda portàvem el 7de7. Jo estava d'agulla al que anomenen 3, mirant cap a la banda que vaig poguer (cap al que en diuen 4), i si fa no fa més que una truita era un flam informe sacsejat. El van haver de desmuntar suposo que pel bellugueig i perquè devia tenir mides inhòspites pel 4 (el 3, pel poc que veia, no estava tan malament). Vet aquí l'obra mestra (si no vaig errat, vaja):

En repetició hi vem tornar. Diria que va assemblar-se al primer, però devia estar més ben quadrat o el moviment no devia ser un terratrèmol, i al final vem descarregar aquell despropòsit de truita de cargols, el segon 7de7 de l'any, que ja n'hem tingut prouts. I, és clar, no em puc descuidar que en Jordi Adalid s'hi va estrenar de terç: moltes felicitats per tot, que t'ho mereixes, malgrat que sigui en aquesta tortura de castell! Això devia ser l'única cosa bona de la cosa.

En tercera ronda portàvem el 4de7, que amb el temps he mig oblidat. Era evidentment una prova pel 4de8 de l'endemà: el record és que no acabava d'anar a l'hora, però és molt difús i no vull inventar-me res. Només tinc sensacions d'un lleuger desplaer i de ganes que s'acabés aquella actuació avorrible. A les fotos el 4 estava prou maco.

Vem fer 2 pilars de 4 i finalment el pilar amb folre de canalla, que és l'únic sector de la colla que fa folres. La resta potser en farem la setmana dels tres dijous.

Vaig sospesar la possibilitat de passar per casa per sopar (i descansar una mica), però al final vaig fer-ho al mateix Brillas, en un xiroi àgape d'entitats que no recordava que s'havia de fer. Amb el pap ple i fart pixats de Dionís vaig pujar al sopar de Bastoners, on tocaven A Folk Lent, però sembla que al final hi vaig arribar una mica tard. Van pujar a fer garrotins i jo estava a la taula dels polítics, fent més honors a Dionís i dient ximpleries als convergents, que no em devien sentir.

I quan això va acabar vaig fer com els bons minyons i vaig passar cap a casa, que l'endemà teníem una cita ineludible amb la safranòria.

Ja ha passat Festa Major i han passat moltes coses: sembla que hem tancat un cicle que va començar el 2009 amb la primera torre carregada, amb una història molt complicada amb aquest castell. Pel camí hem ampliat la gamma de set i hem descarregat quatre 4de8 els darrers tres anys, però els fantasmes múltiples de la torre ens han anat empaitant aquests sis anys. La teoria, confirmada per altres colles, és que quan descarregues el primer 2de7 tota la resta ja fa molta més baixada. I quina torre més de puta mare, cagondéu:

La teoria era també que per Festa Major no ens cauen mai els castells, si més no des que es fa a la plaça de l'Ajuntament o des de fa un munt d'anys. És el desè any que estic a la colla i només recordo el 4de7 amb agulla que va caure d'una manera una mica curiosa. O sigui que era el moment de provar la refotuda torre.

Totes les teories convergien que sortiríem de 4de8 i que continuaríem de torre, i efectivament és el que va passar. Els assajos havien progressat molt en un castell que feia dues setmanes es presentava ple de dificultats amb poques pinyes bones, problemes amb baixos i segons i tot de canvis en gairebé tots els pisos, i molta incertesa. Tot això es va poder anar resolent, i la sensació era que arribàvem bé però un pèl justos per provar el 4de8: als assaigs de dimarts i dijous, en tot cas, la gent d'altres colles que ens van donar un cop de mà ens deien que tenim molt millor els castells del que ens pensem. Però era evident que hi havien coses que s'havien d'arreglar i que per fi es van arranjar, i que si no fem pinyes com les d'aquestes setmanes tot és molt més complicat.

Diuen que l'assaig de dijous va ser el més multitudinari de la història de la Colla, amb uns 210-220 castellers sense comptar canalla. I així sí, collons, que surten les coses.

Així el 4de8 va pujar al primer peu; des de l'agulla el vaig veure força parat fins a la carregada. Sembla que un dels rengles va perdre mides i a la descarregada el castell es va remenar una mica. Hi va haver un moment que pensava que si allò s'agreujava patiríem, però es va poder aturar la remenadissa i es va descarregar amb una eufòria poc controlada, amb el 2de7 a la vista que, en teoria, era el gran repte del dia, malgrat que era clar que el 4de8 era un repte no pas petit.

El 2de7 era una incògnita perquè tot i que la feina de tronc i pinya havia estat espectacular, amb molts canvis per tot arreu respecte a l'any passat, també arribava un pèl justa de temps, però amb els darrers assajos es va considerar que estava prou bé com per tornar-la a portar a plaça. Creia que l'únic 2de7 que havíem provat a Esplugues havia estat l'intent suïcida de 1998, però resulta que també en vem fer un intent desmuntat l'any 2011, l'any que l'havíem carregat a Torredembarra i l'any dels 3de7 per sota; sembla que a aquella torre li va passar una cosa semblant que a la primera d'aquest diumenge.

Així que amb la confiança de saber que havíem fet la feina i que sant Mateu ens estima molt, les gralles van començar a refilar l'ascensió d'un 2de7 que es va dreçar sòlid i espectacular. Tanmateix, les gralles, a l'hora de tocar l'aleta, es van veure burlades per les pors de l'enxaneta, que no va voler o poder travessar el castell. Des de la pinya gairebé no enteníem res: el refilet de l'aleta havia fet les notes que impulsen la canalla a coronar el castell, però el so va ser d'intent desmuntat, confirmat pels brams de decepció del públic, que ens aplaudia aconhortadorament el destret i ens acomboiava vers el segon intent de la putilla dels castells.

Sabíem que teníem el 2de7, però si es repetia la història i la tornàvem a desmuntar o una altra cosa per l'estil, escriuríem un altre lúgubre capítol d'aquesta comèdia dels errors. La Tècnica va acabar anunciant que, efectivament, teníem el 2de7 i l'havíem de descarregar d'una puta vegada, o sigui que en repetició es va tornar a enfilar. Les sensacions van ser molt bones, com en la primera torre, i des de la pinya vaig sentir feliç el toc de l'aleta, que aquesta vegada sí que es va poder escoltar a plaça, i tot seguit la descarregada, que inopinadament, insospitadament, va ser completa: vaig mirar un moment amunt i vaig veure les quartes sortint i els terços que començaven a celebrar-ho, fins i tot deixant-se anar. Vet aquí la meva eixorbadora visió:

Feia molts anys que li anàvem al darrere i no ha sigut fins ara que l'hem feta realitat: al catorzè intent, la meitat dels quals han acabat en llenya; un somni que ha sigut un malson algunes vegades, una espina que per fi ens l'hem poguda treure, un castell que feia molts anys que podríem haver descarregat però que s'ha resistit de totes les maneres que ha pogut. Fins i tot l'hem haguda de fer dues vegades, per Sant Mateu, per ficar-la al cabàs. Però ja està feta, per fi, i aquesta vegada sí, l'eufòria va córrer com la pólvora. No havíem sumat mai el 2de7 al 4de8, i descarregar-ho tot per fi ha sigut increïble i costa molt de descriure. Després de tanta feina, tants anys i tanta merda, el 2de7 ja és nostre, i per molts anys. Visca la torre lliure i independència per descarregar-ho tot.

El Jonàs havia dit abans de la primera torre que en aquell moment tornava a començar la diada, però és evident que després del 2de7 i del 4de8 el tercer castell, tot i que no s'havia de menystenir, sí que quedava una mica a l'ombra de tot plegat. El 3de7 per sota, estrenat per Sant Mateu del 2010 (la temporada següent del primer 2de7 carregat), ha tingut una trajectòria una mica erràtica, però ara sembla que li hem pres la mida. Enguany ja era el tercer: va anar pujant força bé, amb unes dues darreres aixecades més bregades i rebregades i alguna batzegada estranya, que jo amb prou feines vaig poder veure. 3de7 per sota al sac, i ara ja sí, feina feta.

Vem plegar amb un vano de 5 i els pilars rebentabalcons, i cap a la Closca a fer-la grossa en cercavila etilicofestiva després de la Polca d'Ours de rigor.

Pel que fa a les altres colles, Capgrossos i Sants, que acostumen a acompanyar-nos per Festa Major, també van venir a donar-ho tot, cosa que s'agraeix: hem passat de ser una plaça de pa sucat amb oli, que les colles venien a complir l'expedient i prou, que fins fa tres anys no havia vist encara castells de 9, a una plaça en què les colles vénen a donar-ho tot. El nostre públic ens coneix cada cop més i va aprenent de castells, i fins i tot tenim representants de l'Ajuntament durant tota la diada al balcó, cosa que abans no passava. És a dir, malgrat venedors de globus i altres defectes típics de la plaça, si més no cada cop és millor.

En fi, no faig la crònica de les altres colles, malgrat que els agraïm de tot cor l'esforç, i només comento que Sants va fer 3 i 4 de 9, més el 2de8f i el pilar de 6, mentre que Capgrossos van fer 4de9f, 4de8a, 2de8f i van carregar el pilar de 6.

A la Closca hi havia la típica barra lliure de després de fer un castell nou, i com que nosaltres som dels qui considerem que un castell no el tens fins que no el descarregues, evidentment diumenge en vem aconseguir un de nou. Quin serà el següent? Fa de molt mal dir, tot i que si l'assistència a assajos fos més regular i semblant a la d'aquestes dues darreres setmanes, és evident que hauria de passar pel 3de8, començar a pensar potser en folres, plantejar el 9de7, potser lluitar per un hipotètic pilar de 6.... A hores d'ara això sembla llunyà, i és evident que la primera feina hauria de ser consolidar el que tenim: poder portar més sovint el 4de8 i descarregar moltes torres de set. Ja veurem...

De moment, amb l'eufòria d'haver fet la feina que havíem de fer, per haver pogut descarregar per fi el 2de7, sense veu, amb ressaca i encara regalimant alegria. Una setmana de descans i després, cap al putu Concurs de merda, on a veure si tenim més sort que fa dos anys. Encara hem de seguir lluitant «pel que és nostre», pels nostres somnis i per tot plegat, però hem saldat deutes punyents, una torre que dediquem més que mai als que l'han hagut de patir més i ja no hi són. Gràcies per tot.

A la Closca la cosa va derivar cap a la disbauxa pitofa de seguida. Jo vaig ser dels pocs que es van quedar sense dinar perquè vaig estar badant a la barra, i veient que la cosa era un torrent de cervesa, vaig passar per casa un moment que es va allargar força: la Gemma ja havia guanyat el concurs del pernil i altres coses i el terra era moll de líquids diversos i fins i tot havien tancat la barra lliure. Després d'allò vem passar per les Tres Esplugues per veure o mirar de veure el Miki Casals i tal, i quan ja eren cap a les 2 vaig anar a dormir una mona considerable, fet un feliç parrac xop de cervesa i amb la cartera que havia abandonat alegrement a la Closca.

I ara, a seguir treballant.

Més info i fotos, al web.

Ahir, actuació a Valldoreix, dos anys després d'anar-hi per darrer cop. Actuem en una estació de ferrocarril d'una entitat municipal descentralitzada, és a dir, als afores dels afores, amb els núvols de pluja que passaven desafiadors i el retruny dels trens que semblaven tempestes. I amb l'aire procel·lós de Zaratustra van braolar els nostres castells a Sant Cugat: pum!

El grup de trunyocletes havíem quedat a les deu davant l'Ajuntament, però entre naps i cols es va fer prop d'un quart i mig d'onze. Havia pensat d'anar pel camí més dreturer: camí de l'emissora pels "tres turons" fins al mirador de Vallvidrera a la carretera de Molins, prendre el carrer del Mont d'Orsa (que deu ser el Puig d'Ossa de l'emissora) fins al centre del poble, i allà agafar la carretera que voreja la via del tren fins a l'estació de Valldoreix. No havia pensat que potser per allà hi havia més desnivell que per les Aigües - Vallvidrera. Així, arribar a la plaça Mireia va ser una mica complicat, però continuar pujant cap al camí de l'emissora va ser un petit drama, amb fetges per la boca i bicicletes a punt de rebentar. El camí dels tres turons cap a la carretera de Molins va ser un nou desafiament per als esfetgegats ciclistes, que suaven la cansalada, les cerveses, el tabac i la toxicomania variada, alegre i combativa. Un cop a Vallvidrera gairebé tot era baixada, però el desballestament i esbocinament en marxa era un perill que rodolava sobre algunes de les nostres més estimades trunyocletes. Finalment, però, vem arribar a l'estació àdhuc amb temps per fer una cervesa en un forn forà de l'entitat descentralitzada.

Com podeu comprovar, fèiem una pinta de ciclistes professionals que fa caure de cul a terra:

Com era habitual, érem tercers en l'ordre d'actuació. Aquesta vegada no hi havia les famoses pissarres que han començat a voltar per les places aquest setembre, sinó les típiques carpetes amb fulls guixats inextricablement amb aberrants i capricioses línies traçades amb boli bic; entre naps i cols les coses van tornar a ser una mica lentes, però què hi farem. El radar del mòbil avisava que s'acostaven xàfecs: si no ens afanyàvem potser ens mullaríem.

Vem començar amb un 4de7 sense els teòrics quints del 4de8, suposo. De desquadrat, no sembla que ho estigués del tot, però la pinya va ser un drama, amb baixos esbufegant o gemegant i els segons remugant i el castell remenant-se com en arenes movedisses. Va ser un suplici, per sort es va acabar, i el dubte del 4de8 va tornar a planar com un voltor àvid de cruspir-se la carronya de les nostres esperances ventisses per un carro gros que sembla que vol anar pel pedregar (apa, una metàfora de merda més en aquesta frase i em peta l'ordinador a la cara).

D'altra banda, s'hi va estrenar la filla del Mascherano, que el tenia de contrafort darrere el meu baix, i que tot i que jo li anava dient com anava pujant, al final no es va assabentar de gaire res perquè aquell sector de pinya era un bàratre monstruós. A més a més, va començar a plovisquejar durant el castell, un plugim que va remullar lleugerament algun altre castell.

En segona ronda era el torn del 5de7, que es va alçar petri i marmori i amb mides elegants i esveltes, un bon 5 que segueix la línia dels cincs que hem anat fent en aquest segon tram. Com a nota destacada, s'hi va estrenar la Laia, que totes les veus refilen que és un diamant en brut que tralarà. Brindem amb ratafia, doncs! Com a nota curiosa, vaig tornar a fer de contrafort en un castell a plaça, a la rengla del tres en aquest cas, i no recordo quan va ser el darrer cop.

Per acabar els castells, vem portar un 4de7 amb agulla, que va pujar al segon peu (el primer era un rombe bategant), força bé de mides, amb l'agulla que tendia a anar més cap a un cantó per la baixada de la plaça o el carrer o l'aparcament de l'estació. En fi, el meu record és que va anar molt tranquil i a tancar la història amb un pilar de 5.

Pel que fa a les altres colles, els Gausacs començaven amb un 4de8 que no recordo gaire, la impressió és que no va patir gaire però que tenia mides una mica heterodoxes i que va tremolar una mica a la descarregada. El 3de8 de tot seguit va anar molt rodonet, parat i lluminós, un castell gairebé perfecte sota la pluja lleugera. Per acabar, un altre cop el 2de7, aquest cop una mica obert, amb una petita seca que va fer brandar el castell quan l'enxaneta estava a punt de travessar, cosa que la va fer aturar-s'hi un moment; finalment va fer les tres passes i clàssica de vuit a la butxaca, els malparits.

I els Moixiganguers, també fidels a la tradició de plantar-nos el 2de7 als morros, van descarregar el seu 2 amb més seguretat que el de Gausacs. Tot seguit van desmuntar un 4de8 que no semblava que estigués malament: vaig sentir a plaça que el cap de colla no sabia què hi havia passat, i que deien que per dalt les mides eren molt dolentes. En repetició el van descarregar sense més històries i, per acabar, van fer el 7de7, que com a truita era una mica un desori, l'enxaneta va trigar tres dies a passar d'una banda a l'altra, però fora d'això es va completar sense entrebancs.

En fi, totes dues colles van a tota màquina cap al Concurs, amb la tripleta de vuit descarregada com a objectiu. Nosaltres, ai pobrets, ja veurem què collons fotrem. Tot és molt incert en aquesta setmana de Festa Major.

Per tornar, els Trunyocletes vem agafar el tren, vem baixar a Peu del Funicular i vem pujar al funicular de Vallvidrera fins a la carretera de les Aigües, per on vem tornar cap a la Closca, on els pollastres encara no eren arribats. Fa goig que el grup de ciclistes s'eixampli, després d'alguns anys que érem molt pocs. A la Closca vem estar parlant de castells, de candidatures a cap de colla, de castells, de les incerteses de Festa Major, de castells, i també d'alguna altra cosa relacionada amb els castells. Finalment vem tancar la Closca i vem fer cap a casa, en un estat etílic sorprenentment controlat per part meva.

I ara aviam què putes passa.

Ahir era l'Onze de Setembre, diada nacional, i com és habitual els Castellers d'Esplugues sortíem al carrer a celebrar la jornada alegre i combativa amb el marcat to reivindicatiu habitual. Pujàvem als autocars i enfilàvem cap a l'AP-7 i, travessant el peatge, aterràvem al Vallès Occidental, a Llinars del Vallès, després d'un grapat d'anys que havíem actuat a Montblanc en aquesta data tan reivindicativa i xiroia.

L'actuació era a les 11.30 però els Castellers de Sant Cugat hi van arribar cap a les 12.00: la intenció era fer via per anar a la Via Catalana a la tarda (qui volgués, sense obligar ningú, no fos cas); és a dir, a cagar a la via (aquest acudit es va gastar fa més d'un any). Mentre els esperàvem, el sol avançava per la plaça, anihilant els racons d'ombra, i mentrestant des de l'Ajuntament parlaven sobre el dret de decidir i les llibertats del poble català, aquelles qüestions abstruses que sembla que ningú no entén. Van fer la foto a les entitats que donen suport a aquest dret metafísic i vem fer temps fins que els Gausacs van arribar, per fi.

Finalment, vaig veure que treia el nas la bandera negra del @Bardaler, dels Gausacs, que donava el tret de sortida a la cosa. Érem segons, després de Xics de Granollers, i volíem fer 4de7a, 5de7 i 4de7.

En fi, m'hauria d'apuntar les coses que fem, perquè després no me'n recordo de res, i això que ahir no vaig beure birra. El 4de7 amb agulla sembla que va pujar bé, però el pilar del mig va esclafir escarafalls i semblava que se n'anava a la dreta i endavant o endarrere, efecte que no es va estabilitzar fins que l'enxaneta no va començar a baixar. D'altra banda, el Jordi Adalid va tornar a fer de baix, i hi va estar molt més tranquil que l'altra vegada, amb el monyo de la Paula fent-li pessigolles per la cara, i visca Catalunya lliure.

El sol avançava cap al mig de la plaça i hi tornàvem amb el 5de7. Aquesta vegada vaig ser segon lateral per algun altre puestu i no vaig veure gairebé res: la sensació era que el castell estava molt tranquil: però jo què sé, titus. En les fotos està molt bé, i em penso que vaig preguntar a algú i em va dir si fa no fa això, o sigui que tema sanjat.

Tot i que havíem començat amb retard (cap a les 12), a les 13 ja havíem tancat dues rondes de castells, però la ronda següent es va fer eterna, amb peus i castells desmuntats, i amb tot plegàvem de fer els pilars cap a les 14.15 i sortíem volant cap als autocarts. Per la nostra banda, ahir em va fer la sensació que muntàvem els castells més de pressa que altres vegades, per una vegada a la vida, potser gràcies a les benaurades pissarres o al fet que anaven cantant pinyes molt abans, entre castells, o potser perquè teníem pressa (#tenimpressa) per anar al gran mosaic aquelarre separatista desafiador. I bé, tocava muntar el 4de7.

No sé si just abans de fer-lo el Jonàs o el Lluís va dir que seria una prova molt important del més que hipotètic 4de8 de la setmana vinent (Festa Major). Sembla que era el carro gros sense els quints i es va fer, segons el meu lleuger record, sense gaires problemes. Al meu rengle, el baix deia dreta i el segon esquerra, i no acabava d'anar a l'hora: sembla que, com que el baix pensa en francès, quan vol dir gauche diu dreta, etz. En fi, ja veurem com arriba el 4de8 a Festa Major, amb tres assajos restants i poques pinyes bones fins ara. En aquest 4de7, el meu rengle i el de darrere meu estaven com entregirats i els altres dos bé, if I remember well. La Gemma sembla que no el veia gaire clar:

Per acabar, un vano de 5 molt poc reivindicatiu: si ja no hi faig colar l'estelada, com alguna vegada s'ha fet, perquè no tinc més ganes de tronades, aquest cop ni tan sols hi vem posar una trista senyera. En fi, ens va costar una mica lligar el vano, per això vem esperar a alçar-lo (suposo) quan els Gausacs descarregaven ja el seu pilar de cinc amb senyera: ens van ajudar a tancar la pinya amb mig vano ja enfilat, i alabat sia Jaume Barri: rabents cap als autocars, que es feia tard. D'aquesta manera, ens vem estalviar la polca d'Ours (diria). De moment, només una a Guissona (faig el recompte per al final de temporada d'aquest segon tram).

I pel que fa a les altres colles, els Xics eren primers i en primera ronda ens van plantar el 2de7, un altre cop, seguint la tradició més estesa a plaça. Va ser una puta roca, i van seguir amb un 3de8 que diria que molt tranquil, però el 4de8 de tercera ronda, que van alçar al tercer peu, semblava una mica massa tancat, sobretot un dels rengles; en tot cas, estava amb dosos col·locats i de fora estant feia la impressió que es podria descarregar bé. Van tancar amb un 5de7 que vaig veure de lluny, a l'ombra, bevent l'única cervesa del matí, una d'artesana del Montseny molt bona, assegut a l'ombra en un banc al fons de la plaça. Van plegar amb dos pilars de cinc sense senyera, i amb dos pilars de quatre posteriors amb senyera, potser perquè no havíem fet els d'entrada per fer via per anar a la via i tal.

I els Gausacs van fer un 5de7 molt tranquil amb una acotxadora que tenia el peu fora de lloc, un 4de8 obertot i una mica remenat força controlat tothora i, en tercera ronda, el famós 2de7 que tothom ens ha de passar per la cara perquè n'aprenguem algun dia. En aquest cas, com que la qüestió era que la tercera ronda havia de durar almenys un hora, el primer intent va ser desmuntat: l'enxaneta o l'acotxador es van fer un embolic a l'hora de fer el cim i el van fer baixar. En el replay de tot seguit, la van descarregar, potser una mica estirada, potser amb un cert tremolí. I el pilar de cinc amb senyera i cap a Barcelona. Van ser els últims d'arribar i els primers d'anar-se'n: quan nosaltres passàvem per Castellbisbal ells ja eren per la Meridiana, si cal refiar-se'n del Trúiter.

Vem ocupar ràpidament la Closca, vaig fer tres birres sense diners i vem tirar, els que vam volguer, sense obligar ningú, no fos cas, cap a la manifestació que era un mosaic o una Via Catalana™ o un parc temàtic independentista. 54 colles hi van anar amb camisa i hi van fer des d'un 3de9f a pilarets de quatre. El periple de la nostra colla en aquest cas ha estat erràtic, quedant-nos al marge del que la majoria ha fet, convocant primer al tram 37 i després al 6, és a dir, dividint divisòries, i tot plegat força patètic. Per a alguns ahir va ser un gran dia per a Catalunya i un dia molt trist i per oblidar per a la Colla. Jo, com que ja n'estic fins als pebrots d'aquesta puta colla en aquest tema, només dic que era el més lògic que passés (que féssim el pena), i aprofito per engegar a la merda tot déu (un altre cop).

Aquesta foto d'una noia dels Xicots de Vilafranca m'ha agradat especialment:

D'altra banda, la mani d'ahir (o el mosaic o la merda hippy que fos) va ser la hòstia en el sentit d'omplir Diagonal i Gran Via amb més d'un milió i mig de gent que, en general, demanaven la independència --o si més no aquest era el missatge explícit, més enllà de «déjame votarl, neng!», i malgrat que molta gent sembla que encara no se n'ha assabentat: sembla que allò fos per demanar que la merda fastigosa d'Estat en què vivim ens perdoni la vida i ens permeti butà. Va ser l'hòstia, doncs, com a demostració de força pacífica i totes les històries, però tot el farciment així com de festa major i performances mil·limetrades amb organitzadors que et diuen en quina clenxa d'espit t'has de posar, ja cansa. Si la política al puto Estat espanyol no avança, i continua sent tan espanyolista, conservadora i uniformitzadora (franquista) com sempre, i segueixen mentint i desinformat sense voluntat d'entendre res, la cosa fotrà un pet com un aglà per alguna banda. I jo ja estic tip de tanta collonada de tieta, que diuen.

I a cagar a la via.

Vam arribar a Guissona una tarda de setembre; una alenada de flaires de merda de bestiar ens va donar la benvinguda a la capital agroalimentària de Catalunya. Era el tercer cop que hi anava, el primer per fer-hi castells, i vaig anar seguint la professó de cargolins fins a la plaça de l'Ajuntament, que amb prou feines tenia estelades, i finalment vem entrar a la plaça Major, la de l'església, on vem fer els castells.

Em cago en els quatre puntals que aguanten la cagadora de Jesucrist.

Vem fer els pilars d'entrada: nosaltres dos, els Nens del Vendrell un, Margeners 4: a més a més, amb una estelada gegant. D'un temps ençà moltes colles han donat suport explícit a la independència i pel camí nosaltres ens hem fet més o menys catalanistes. En fi, deixem-ho estar.

Nosaltres vem començar amb el 3de7, que va anar sense cap incidència. El Jordi Adalid s'estrenava de baix: jo era la seva agulla, va aguantar com un campió de puta mare. La seva mare s'hi va estar plorant força estona després, emocionada i tal. Tothom que passava per allà va felicitar el Jordi i tot seguit vaig anar al súper a comprar birres.

Com es pot veure a la foto, hi havia estelades àdhuc al cloquer de l'església. En segona ronda tocava el 5de7, que per alguna raó vaig saltar del lateral de la torre i vaig passar a un lloc més allunyat i tranquil del castell, que no vaig veure gens però que pel que sembla va anar molt tranquil tot i que una mica lent, sembla que per les raons de tota la vida. Un altre 5de7 al sarró, i a buscar més birres.

Aleshores va ser el torn del 4de7, que com a prova del 4de8 era molt estranya, segons alguns de tronc i de tècnica, que no entenien de què anava aquell castell. I si ells no ho entenen, jo encara menys, o sigui que res. Pel que fa al castell, va anar força bé, amb el meu baix que va anar perdent la posició i si hagués sigut un 4de8 hauria mort enfonsat i sebollit a plaça.

Per cert, molt interessants aquestes pissarres noves amb les pinyes dels castells. Per plegar, un pilar de 5 i adéu-siau.

Pel que fa a les altres colles, els Margeners de Guissona van remuntar uns temps d'hores baixes i van descarregar exultants un 7de7 amb dues enxanetes, un 3de7 per sota molt treballat i remenat que gairebé peta, i un tercer castell que ara no recordo de la gamma alta de 7. Era la millor actuació en uns tres anys dels guissonencs i si us en voleu informar, la seva crònica és aquí:

Esplugues en primera ronda va descarregar un 3d7 lleuger, molt quiet i estable. En segona ronda també va ensenyar el seu 5d7 a Guissona, descarregant-lo eficientment. Tancant l'actuació descarregant un 4d7 tranquil i en vistes a un més que possible carro gros per la seva Festa Major.

Dels Nens del Vendrell, s'ha de destacar que ens van plantar el 2de7 als morros una altra vegada i que en segona ronda van desmuntar un 5de7 perquè sembla que hi havia un merder important pel pom de dalt i l'enxaneta no va poder fer la passa a la torre. Van acabar amb un 4de7a que jo què sé.

En fi, què dir-ne d'aquesta actuació, què ha de passar les pròximes dues setmanes, amb assajos especials i actuacions i tota la pesca, etz, és una cosa que ara mateix no em ve gens de gust fer. Els assajos han començat aviat, hi ha molta feina a fer sobretot amb el 4de8 i poc temps per polir-ho. Hi ha un assaig especial de pilars per mirar de fer-ne un de nou, que el segon habitual es va trencar el genoll. Ja veurem com surten les coses, com segueixen els ànims, i tal. Jo ara plego d'escriure.