janvier 2006 Archives

Un noi molt trempat de la colla ha estat habilitant el gimnàs per a poder fer activitat física. Fins ara, la sala del gimnàs acomplia totes les funcions a què es pot destinar un espai força ample cobert. Ara, a més a més, el gimnàs també servirà de gimnàs.

Jo mai no havia alçat peses, ha estat tota una novetat. Vaig arribar a quarts de nou en punt i ells ja estaven preparats. El noi que ho està muntant (perquè encara falten coses) explicava el procés pel qual avui tindríem el cos ple d'agulletes. Vaig anar a buscar una catifa d'aquelles i au, abdominals. Havia transcorregut molt de temps des del darrer cop que en vaig fer. Vaig acabar amb una mena de distensió estranya que no havia notat mai.

En acabat vem fer quatre estiraments i vem col·locar els bancs per fer peses d'aquestes. De fet, sí que n'havia fet algun cop en la meva curta existència, però com qui es baixa un disc de música desconegut d'internet per provar i deixar-lo arrecerat i oblidat un cop escoltat dues vegades. El que sí que no havia fet mai és estirar-me a la banqueta i aixecar una barra gran amb pesos als extrems (deu tenir un nom tècnic). Em costava d'aixecar-la recta, paral·lela al pla, sense que se'm desequilibrés dels costats.

Avui tinc com fiblades als braços i una certa fatiga a l'abdomen. També feia temps que no patia agulletes, llevat d'alguna vegada que he fet molta estona de bici últimament. Farem tres dies a la setmana aquesta mena d'exercicis, liderats pel noi trempat que està com un armari, que porta el mateix temps que jo a la colla i que entra a tots els troncs de segon. És una gran oportunitat aquesta que ens ofereix de fer exercici patrocinat per la colla, veritablement és molt d'agrair el seu esforç. Tant de bo n'hi hagués més com ell.

Arribí, dimarts, cinc minuts passats de l'hora convinguda. Venia d'una altra reunió, de salvar la pàtria, que en dic. Va ser temps escolat per la clavaguera, no vem salvar gaire res. Vaig fugir d'allà a un quart i deu minuts de nou i en un tres i no res vaig ser on havia de ser.

Van sorpendre'm una taula amb embotits i pa i tomàquet, i alguns membres de la futura Junta encara no electa. Quan hi vem ser tots vem començar a parlar una mica de com anirà la cosa. Va ser la reunió on vem veure'ns per primer cop les cares i vem fe'ns-e una ideia de com estarà estructurat. Va ser el primer contacte, unes pinzellades per acotar l'esbòs i albirar el dibuix del que serà.

Va haver-hi temps també per espolsar alguns draps bruts. La història submergida, latent, emergia per permetre de veure la punta de l'iceberg. D'algunes picabaralles i estripades ja en tenia notícia. Però, esclar, també intuïa que hi ha teca per pantagruèliques vetllades i budells foradats.

També hi hagué temps per contemplar fins on m'estic emmerdant: ja tinc web, revista i relacions amb els mitjans de comunicació, a més d'ajudar als butlletins interns i una assemblea, o Junta, per mes. Seré l'encarregat de l'apartat de comunicació i tal. Però de segur que em plouran més responsabilitats: des d'ajudar a organitzar qualsevol cosa, parlar amb qui sigui, reunions extres, etc. Thor, dóna'm forces.

Va estar força bé, i el sopar també. Començo la meva segona temporada sencera amb la perspectiva que acabaré somniant amb la colla. Ah, però si això ja em passava. Bé, doncs amb la pespectiva que hi somiaré més encara.

M'hauria agradat que Irene Oyarze i jo haguéssim estat com aquells veïns de l'escala que ja no hi són. A la porta d'entrada a casa seva tenien, sota el timbre, una placa gravada amb dos cors enganxats, travessats per una fletxa, i amb unes lletres que deien «els amorosos».
Tota l'escala els coneixia com «els amorosos», perquè ells mateixos s'ho feien dir, i sempre els veies abraçats i fent-se petons i encara ara hi ha la placa, a l'entrada del pis, perquè els nous llogaters deuen pensar que és un bon auguri, tot i que segur que desconeixen el final trist de la història, que tot i ser un final trist almenys és un final. «Els amorosos» s'han separat. No vull pas dir que m'hauria agradat una separació d'Irene Oyarze, però això hauria volgut dir que almenys hauria estat, per a ella, una mica més que un mosquit, com el que ara és a punt d'esclafar.
És en això de la placa dels cors que m'hauria agradat assemblar-me als «amorosos», i ara que Irene Oyarze m'ha fet saber que «definitivament» és inútil que m'hi esforci i que l'esperi amagat a la sortida del bar i que li enviï rams de flors al camerino i que li escrigui cartes en les quals li prometo que m'agenollaré per besar-li els peus, ara m'hauria agradat almenys acabar tan malament com aquella parella, que almenys van acabar i, doncs, havien començat alguna vegada, un dia qualsevol.
Sóc aquest mosquit i Irene Oyarze s'acosta i m'esclafa i ja no se'n recorda d'una nit que vam estar bevent i que ella fins i tot em va passar la mà per la galta i jo vaig entendre que era una carícia. No se'n recorda perquè ara se m'acosta i em diu que ja n'hi ha prou de beneiteries i que qui em penso que és, que si ella és una puta o què, i que si no m'he mirat al mirall, sec i esporuguit, sempre vestit de negre, amb ulleres mig fosques i cara dolorida, com un mosquit. Diu això i ara la mà és un guant que em pega i jo només li sé dir que avui no sóc el mosquit perquè porto una camisa amb ratlletes blanques i blaves que no havia dut mai, al bar.
Irene Oyarze diu que em prohibeix que li torni a dir res, que «no m'emprenyis més, ho sents?» i se'n va, amb les ungles dels dits pintades de color morat, amb una marieta dibuixada al dit gros, i encara és la Venus que surt del mar, una Venus que no he estat a temps de dibuixar i que, ara Dalila, em lliura als filisteus que m'indiquen el camí de la mort.
August & Gustau, JM Fonalleras.

Avui he llegit aquesta mena de novel·leta curta o relat d'en Fonalleras. És com un trencaclosques que potser no m'acaba d'encaixar: hauré d'allunyar-me una mica, contemplar-lo a una certa distància i aleshores tornar-m'hi a apropar, rellegir els detalls per acabar-lo de relligar. Veritablement el llibre és un puzle que s'ha d'encaixar, però no és ni de bon tros críptic, com alguns podrien pensar. I d'entre les coses en què m'ha fet reflexionar, aquest capítol aquí reproduït, saltant-me el copyright de la quarta pàgina, que en prohibeix explícitament el tractament informàtic, exemplifica potser millor que altres l'aspecte en què més m'hi he sentit reflectit, malgrat que no l'únic. Vull dir acabar quan ni tan sols has començat, el menyspreu flagrant, sentir-te com un mosquit i les consegüents ganes de estimbar-te pel terrat.
El llibre en si està força bé i es llegeix ràpid, però cal almenys una segona relectura.

Avui ha estat el primer assaig de l'any. En principi era només de pilars però érem prou colla per fer proves dignes de castells de sis. M'he enfilat per primer cop, m'han trepitjat per primer cop... en tenia moltes ganes: duia dues setmanes sense fer castells. He entrat de terç a una mena de prova de quatre de set sense baixos i penso amb dosos col·locats que ha estat molt divertida. El meu segon ha cridat per un moment que el castell se n'anava. El meu company de la dreta estava molt i molt obert, i ens arrosegava a mi i al company de davant cap a ell, torçant-nos. Jo tenia tot el pes a la dreta, en alguns moments amb el peu esquerre a l'aire. Però bé, deien quarts que ells estaven bé, i ja se sap que els terços ho parem tot...

En tenia moltes ganes. Hem tornat a entrar a Les Moreres, on assagem. Quantes hores hi he passat ja! Es tracta de la meva tercera temporada, tot i que a la primera hi vaig arribar ja a les acaballes (en dec portar un any i quatre o cinc mesos). Al febrer hi ha eleccions a junta directiva, i jo formo part de la (única?) candidatura, com a vocal, poca feina. Quina temporada ens espera! Espero que vagi molt bé, espero que anirà molt bé. Estic gairebé convençut que tirarem castells que fa molt de temps que no provem, aquesta ha de ser la millor temporada de la nostra història. Això espero.

Quin gustet fer castells, avui. Em trobava una mica estrany, després de temps sense pujar. Això rai, aviat s'arregla, amb dos assaigs. Si algú vol venir a fer castells, que no tingui vergonya que són bona gent (tret de jo) i ja veurà com enganxa molt més que el tabac (he fumat diverses vegades però no m'ha enganxat, i fins i tot em fa fàstic, però el primer cop que vaig pujar em va atrapar com la millor droga del món).

Amiguet Grildrig, heu fet vós un admirable panegíric del vostre país. Heu provat clarament que la ignorància, el desvagament i el vici són els elements justos per a designar un legislador; que les lleis són millor explicades, interpretades i aplicades per aquells els interessos i capacitats dels quals consisteixen en pervertir-les, destruir-les i eludir-les. He observat a la vostra pàtria certes línies d'una institució que, originàriament, pogué ser tolerable, però la meitat d'ella ha estat esborrada i la resta embrutada i desvirtuada per corrupcions. De tot el que vós heu dit, no sembla que es requereixi cap mena de perfecció per assolir una posició al vostre país, i molt menys que els homes siguin ennoblits per llur virtut, els sacerdots ascendits per llur saviesa o pietat, els soldats per llur capteniment o valor, els jutges per llur integritat, els senadors per l'amor a llur pàtria i els consellers per llur prudència. Vós —proseguí el rei—, com heu passat gran part del vostre temps viatjant, haureu escapat probablement a molts dels vicis del vostre país, i així ho desitjo. Tanmateix, pel que m'heu explicat dels vostres compatriotes i per les respostes que amb molt d'esforç i treball he acoseguit de vós, no puc sinó concloure que el gruix dels nats al vostre país són la més perniciosa raça d'abominables i minúsculs cucs que la natura hagi fet reptar mai sobre la faç de la terra

No sabia què llegir i vaig agafar els Viatges de Gulliver d'en Swift, que va comprar ma mare abans que jo nasqués aprofitant una col·lecció de Salvat anomenada Biblioteca Básica. Són uns llibrets mida quartilla (o quartera segons Sagarra), de color groc i taronja (com els Gumets) i molt esgrogueïts pel pas del temps.

Vaig dir-me que estaria bé llegir un clàssic tan famós, però fora d'això no sabia gaire cosa més d'aquesta obra. Resulta que és una crítica furibunda a la societat anglesa del segle XVII, i a la condició humana en general, i que encara està molt d'actualitat. Del viatge a Liliput destacaria el moment en què es pixa al Palau Reial... impactant i molt divertit.

Al segon viatge va a petar el bon home a Brobdingnag, reialme habitat per gegants en una natura proporcional a la seva mida. En Gulliver, cap al final de la segona part, explica com si fos Demòstenes o Ciceró les excel·lències de la seva nació, però el Rei se'n feia creus de les malvestats dels europeus, arribant a la conclusió de què som pitjors que una plaga d'abominables i llesfiscoses bèsties destructores. Hi ha un moment on parla de les meravelles de la pólvora i les armes de foc, i en sentir narrar tan alegrament els estralls que provoquen, es mira esgarrifat i fastiguejat l'immund Gulliver, prohibint-li de tornar a esmentar tan terrible i inhumà enginy.

Pensava que em trobaria un conte per nens... però no té res d'això. Està bé. Per cert, el llibre és en castellà, traducció de Juan G. de Luaces, i el fragment que hi he transcrit l'he traduït directament de la seva versió

Aquests dies que no he escrit és perquè he anat a veure a una tieta que viu a un poblet perdut dels EUA, el nom del qual no es pot dir per preservar la pau i tranquil·litat d'aquell paradís terrenal. Si hom en conegués l'existència, aviat seria un Benidorm qualsevol. Això no vol dir que sigui un poble costaner, ans al contrari: un camí primitiu oblidat per tothom du al cor d'una vetusta muntanya, on roman el poblet. Quan hi ets, una sensació de mansuetud atemporal t'embriaga, els pensaments transcorren bressolats per la remor de la natura, d'un fontinyol proper, dels ocells que canten i dels senglars que carden rera les bardisses. Rera el darrer revolt hi ha el poblet d'onze cases, exempt dels tentacles de l'Administració. És més aviat una comuna. Però no tot és tan falaguer: un senyal esfereïdor, l'únic en centenars de quilòmetres, alerta de l'insòlit perill mortal de la zona, no us hi volguéssiu pas trobar:

En Thor, el Rei del Tro, és un dels déus més poderosos. Fill d'Odin i casat amb Sif, la deesa de la fertilitat, el dia del Ragnarok lluitarà contra Jormungand, la Serp de Midgard, occint-la però morint a causa del seu verí. El seu temple a Uppsala va ser reconvertit en església cristiana pels genocides. El seu equivalent romà és Júpiter, i de la mateixa manera que dijous ve d'aquesta antiga divinitat, l'anglès Thursday segueix una etimologia similar.

Tor, per la seva banda, és un poblet perdut del Pirineu, depenent de l'Ajuntament d'Alins, i és a tocar de la frontera amb Andorra. Ha estat sempre un indret sense llei, una via lliure d'entrada i sortida de persones i mercaderies, molt abans de l'invent de la UE. Per allà hi circulaven, per exemple, exiliats polítics, com ara jueus, que sembla ser que van ballar-la força magra en aquell port de muntanya. També hi passaven maquis, que van arribar a cremar algunes de les tretze cases de Tor, empaitats per la Guàrdia Civil. Van morir dos guerrillers. Els qui sempre s'hi han bellugat a lloure han estat els contrabandistes.

Vaig comprar el llibre de Carles Porta, Tor. Tretze cases i tres morts, i com el dia trenta-u i el dia u són dies molt estranys, vaig aprofitar per llegir-me'l. Es tracta de les investigacions d'un equip de periodistes pel Trenta Minuts que s'endinsen en les pica-baralles i les màfies pirinenques i ens pinten uns fets que semblen inversemblants i caricaturescs, però que deuen ser veritat.

El que té de bo el llibre és la mateixa història, i que és agradós de llegir. Fora d'algun moment puntual, convida a ésser llegit amb avidesa, igual que em va passar amb Harry Potter. Un cop enllestit, hom es pregunta: i què m'aporta això a la meva vida quotidiana? És evident que Tor és una anomalia, una terra sense llei i amb residents més desequilibrats que la balança fiscal catalana. Però conèixer la història ajuda a conèixer el camí del contraban andorrà, la riquesa d'aquell principat, com funciona l'especulació per allà dalt (perquè aquí baix ja la conec prou) i, en essència, els draps bruts pirinencs.

Si el diguem-ne tempo del llibre està ben trobat, crec que el domini del llenguatge i dels recursos expressius d'aquest paio són força fluixos. Esclar que vinc de llegir en Pla, en Prudenci Bertrana i en Borges, però igualment em sembla fluix. Si hi ha faltes ortogràfiques és culpa del corrector de pa sucat amb oli (feia temps que no en veia tantes, i menys en un best seller). Les mancances retòriques les supleix amb comentaris despectius, alguns cops irònics molt evidents. És el típic escriptor que tracta els lectors d'idiotes: jo ja sé qui és en Miquel Aguilera o en Batallé, no cal que me'ls presentis cada volta que parles d'ells. Però bé, que el llibre no està tan malament, i quan portes cinquanta pàgines t'hi acostumes i et deixes endur per la rocambolesca història.