septembre 2013 Archives

Faré una repassada ràpida a tota la Festa Major, perquè no sigui dit i perquè quan faci la revista tingui alguna cosa on agafar-me.

Dijous era l'assaig especial de Festa Major. Érem força colla, vam tenir sobretot el suport dels Minyons de Terrassa i vam poder col·locar dosos per fi al 4de8 amb pinya. Vem fer un parell de proves netes més i en acabat vem fer un pica-pica i una birra, que es va acabar de seguida (Junta dimissió). Després vem pujar a la barraca del Brillas, on vem sopar i vem fer unes birres i hi havia la moscatellada, amb la xaranga aquella o com se digui, que està molt bé, i quan tocava pujar a la barraca de dalt vaig baixar cap al meu barri de baix, la Plana. Gràcies als que van venir a l'assaig, i als que no que els donguin pel cul.

Divendres era el pregó i tota la pesca. Hi havia com sempre el licor de ginjoler i moltes ganes d'emborratxar-se, així que després del seguici, amb un 3de6, diria, i un 5de6 que al final vem desmuntar, i amb alineacions molt estranyes, per exemple un pilar de l'Escola de Castells i estrenes diverses, vem entrar a plaça, on vem escoltar (més aviat, no) el pregó d'una metgessa d'un hospital o institut oncològic, després del qual, o abans, ara no ho recordo bé, l'alcaldessa, com sempre, va ser xiulada i escridassada, més que altres anys però menys que els primers anys de xiulades, i tot seguit va ser el moment de les corrandes del Ferro, com sempre amb una cobla amb el Casellas al capdavant i un convidat, que enguany era el Roger Mas, un músic que sempre m'ha agradat molt tot i que darrerament el tinc una mica cremat. Per cert, el Figueras no va treure l'estelada per una mena d'acord que havia pres, però espero que per l'any vinent faci cas de la plaça i la desplegui.

Les corrandes van ser una disbauxa, com sempre, amb una estelada corrent per la plaça de l'Ajuntament, molts crits inopinats d'independència i coses per l'estil, i tota la bogeria de tota la vida. Tot seguit sortia el crematasques, un correbars típic. A mig camí donava els tiquets al Rai i feia cap al meu carrer, on sopava la Vella, i després d'una birra pujava a casa a clapar, cap als volts de mitjanit.

L'endemà dissabte em despertava a les onze i després de regirar-me una mica pels llençols pujava al Brillas, tot just després que els diables infantils fessin els seus versots, que em van dir que estaven molt bé. La nostra canalla havia participat també en la cercavila del matí i bé, mentre la Vella feia la paella (o la fideuà, jo què sé) a la barraca hi havia el concert vermut, amb el Casellas i el graller de Sants Manu Sabaté, i un parell més que no sé qui eren. Durant el concert feien corrandes i anaven tocant balls propis de les entitats d'Esplugues, per exemple l'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues. I així era l'hora d'anar a dinar.

Havent dinat quatre parelles vem jugar a botifarra; jo vaig jugar amb l'Antoniu, un lleidatà que sempre hi va molt fort. Anàvem 92 a 2 i la cosa estava dada i beneïda; devíem guanyar vora cent i escaig a setze o una cosa així. I mentre la majoria de castellers eren a la cercavila avorrida de dissabte, jo em quedava xerrant a la barraca esperant que arribessin cap a les set del vespre.

A la Prediada hi havia Cornellà i Torraires. No recordo quins castells van fer, sé que Cornellà van desmuntar diria que el 3de7 i no van poder repetir en la mateixa ronda i alguns es van emprenyar com una mona. Sembla ser que els caps havien acordat dues rondes de repetició pel final i que el gruix de la colla no se n'havia assabentat. Sempre anem amb el temps molt just perquè per llà hi passa el pinyol de les festes, correfocs i mil històries més i per això cal fer via.

La nostra actuació, amb les torrentades alcohòliques, no la rercordo gairebé gens. Vem fer 4de7a, 5de7, 4de7 i vano de 5. Suposo que van anar molt bé els castells, si algú en vol saber res que parli amb algú de tècnica o amb algú que estigués una mica més al cas. El meu record és que estaven bé, però jo què sé.

A l'hora de sopar no recordo què vaig fer, però vaig anar cap al sopar de Bastoners, que estava a punt de començar el concert de la Ceba i la Carxofa, on casualment també hi toca un filòleg que vaig conèixer a Barcelona perquè és amic del Marc. Així que mentre xerràvem, arribava el Marc, feia jo el pitjor garrotín de la història (també era el primer que jo feia) i, quan es va acabar tot i el Sogues se'n va anar a Barcelona, amb el Marc vem pujar a les Tres Esplugues a fer disbauxa fins una mica tard.

I aquí s'acaba la prèvia a la Diada de Festa Major. L'endemà em llevava una mica d'hora i fèiem el segon 4de8 en segona ronda. Al local seguia la festa, que em destarotava cap a les 20 del vespre, si és que hi vaig arribar. I a casa a dormir, que encara estic recuperant-me'n.

I un altre any ha passat Sant Mateu i hem tornat a fer història etz. I què, què n'hem de dir, de tot plegat?

Diumenge vaig llevar-me força d'hora, havent dormit unes tres hores després de la festa del dia abans. Com tot en aquesta vida, faig les coses al revés del que fa tothom: divendres van anar a dormir tard però jo d'hora, mentre que dissabte vaig anar-hi tard i ells d'hora, etc. Així que encara borratxo, després d'una dutxa vaig passar pel Brillas per la cercavila, cosa que no acostumo a fer mai perquè gairebé sempre em llevo amb el temps molt just per fer els castells.

I a plaça, després del pilar de quatre amb el Sergi a segons i un somriure radiant a la cara, va ser l'hora de fer els castells. Sortíem de 7de7: la truita de ceps no m'agrada gens però bé, suposo que s'ha de fer i blablabla perquè hi puja molta gent blablabla i tota la pesca. D'altra banda, va ser el primer any des del 2008 que per Diada no portàvem el 5de7; aleshores el vem estrenar i enguany hauria estat el castell més petit. Però, sincerament, m'estimo més fer el 5de7 que no pas el 7de7, però què hi farem. Pel que fa al castell, realment no recordo gaire com va anar; estava al meu lloc habitual, d'agulla del «tres» i m'hi vaig trobar força còmode i tot el que vaig veure estava més o menys bé. Per cert, que aquest castell el vem estrenar també fa tot just un any, per Diada.

L'any passat havíem sortit de 4de8: enguany era el segon del dia i, evidentment, era l'objectiu principal, després del primer de Festa Major del 2012 i del segon intent, frustrat, del Concurs de Castells de merda. Havíem estat treballant gairebé de forma monotemàtica el 4de8 les darreres setmanes; havíem aconseguit lligar bé les pinyes just la darrera setmana d'assaig i havíem col·locat dosos per primer cop damunt la pinya el mateix divendres. El castell estava un pèl més just que l'any passat però teníem més experiència i moltes ganes de fer-lo. Així que va anar amunt, al primer peu. De mides estava més o menys bé, amb la canalla a dalt va començar a remenar, i fins que no van començar a baixar quints el bellugueig era constant. Es va haver de treballar força el castell, però voilà, carro gros al sac.

Vet aquí l'angle invers, foto del Lluís Tarrés.

A manca del vídeo oficial, n'hi ha aquest que suposo que va penjar el Rai.

Bé, potser no sona gaire èpic ni emotiu ni res, oi? Suposo que m'hauria de posar tendre, o alguna cosa. No sé, el castell el teníem però l'havíem de fer, el vam carregar i l'havíem de descarregar, moltes hores d'assaig i de feina que no es veu que s'ha d'anar fent, tota aquella feina que al final de tants anys acaba cansant i que moltes vegades es fa d'esma només perquè s'ha de fer. Diumenge, per exemple, no vem repartir pamflets per pura mandra. I tot plegat té sentit quan descarregues el putu 4de8 a la teva plaça amb la teva gent i et fots a saltar com un boig i a abraçar-te amb tot déu i a cridar i a fer el gilipolles. I et quedes tan bé... Ets tan feliç... En fi, suposo que hi han moltes altres activitats al món que ofereixen sensacions semblants, però mira, els castells són la meva i m'hi passo mitja vida pensant-hi i fent-hi coses.

Aquesta foto m'encanta, és del Lluís Tarrés. Sóc l'agulla amb el mocador al cap xisclant com un verro esgüellat.

En fi, després del 4de8 el tercer castell no era un tràmit, com l'any passat, que vem tirar la truita de ceps en tercera ronda, el primer de la història. Enguany era el 3de7s, que l'any passat havíem perdut, que havíem estrenat també per Festa Major el 2010 i que enguany havíem recuperat per Santa Magdalena, a Esplugues. El d'ahir era el tercer intent d'enguany, que sembla que hem tornat a agafar-li la mida. Ahir tornava a fer de tercer aixecador i sembla que va anar pujant més o menys bé fins la darrera aixecada, que es va regirar força, però es va poder controlar i, amb confiança, el vem acabar descarregant. Amb això signàvem la millor actuació de la nostra història, que gairebé cada any per Festa Major tornem a esbotzar sostres.

En acabat, la Marta s'estrenava de terç al pilar de cinc, cosa que està molt bé, i fèiem els dos pilars rebentabalcons, que com és més o menys habitual un dels dos acabava caient, enguany molt aviat. I cap a la Closca a celebrar-ho, cagondéu.

Pel que fa a les altres dues colles, els Capgrossos van fer el primer 4de9f que es veu a Esplugues, després que l'any passat fessin el 3de9f, mateix castell que va descarregar Minyons el 2011, primer cop que es feien castells de nou a casa, motiu pel qual ara hi ha una placa a la façana de l'Ajuntament. Tres anys seguits que som plaça de nou, amb el que havia costat i ara ens ho fan cada any, des d'aquí torno a agrair als Capgrossos que vinguessin a totes a Esplugues. Pel que fa als Borinots, el seu millor castell era el 5de8; d'altra banda, també descarregaven el pilar de sis.

I així anàvem a la Closca a dinar i emborratxar-nos. M'hi acompanyava un amic de la carrera, que també és amic d'una borinota (coi de filolechs dels trons), i en aquest sector força allunyat de la centralitat de la colla (tres o quatre borinots, el Marc i algú altre) per dinar ens fotíem els fideus i començava a accelerar-se el temps gràcies a les propietats màgiques de l'alcohol. Una amiga de fora de la colla em passava a visitar i després d'una estona tornava a la colla, on vem seguir bevent i vaig perdre el món de vista fins que es va fer una mica tard i em fotia a clapar. El Jordi Punki havia comès el seu habitual terrorisme capil·lar quan jo era fora i així vaig estalviar-me la tradicional rapada.

Si tinc temps escriuré la resta de crònica de festa major, ara estic molt cansat i espès.

Aprofito aquests minuts musicals per escriure la chrònica de dissabte a Vilafranca.

Que jo sàpiga, no havíem actuat mai a Vilafranca del Penedès. Potser sí, no ho sé, però jo porto nou anys a la colla i no em sona. Vaig a mirar-ho a la base de dades de la CCCC.

Segons això, només hem actuat a l'Alt Penedès una altra vegada: a les caves Codorniu de Sant Sadurní, el 2005: era una actuació comercial i vaig arribar-hi una mica tard amb mon pare i no ens hi van deixar baixar. Bé, fi de la memòria històrica.

El cas és que era el primer cop que passàvem per Vilafranca a fer castells i havíem de donar la talla. Per això vem portar-hi els nostres millors castells... Bé, vem portar-hi 5de7 i 4de7a més el 4de7. La raó de descartar el 3de7 per sota era no arriscar-nos a una caiguda, o si més no era la raó que tothom deia. Algú que porta molts més anys que jo a la colla em va dir amb la cara una mica llarga que si no el fèiem era, bàsicament, perquè som uns cagats. El cas és que amb el record de Montblanc just abans de Festa Major de fa dos anys, i amb les ombres de les llenyes del 3s, es va decidir fer una actuació més tranquil·la i així va ser.

Jo hi havia anat amb bici. Per Sant Fèlix havia tornat a pujar l'Ordal, que feia alguns anys que no el feia, i em vaig haver d'aturar uns cinc minuts a uns dos quilòmetres del punt més alt. Dissabte, amb la lliçó apresa, vaig fer la pujada forta de després de Vallirana amb més calma i amb el vent en contra i vaig poder passar l'Ordal amb una relativa facilitat, malgrat tot. La baixada cap a Vilafranca és molt senzilla i força divertida i a l'hora que els cargolins arribaven al local de Xicots, cal Noi Noi, jo m'hi plantava amb la meva bici atrotinada. Allí vaig fer una coca-cola, que em va pagar molt amablement el Gerard, que ha tornat fa poc a la Colla. Me la vaig prendre en tres glops i xino-xano vem anar cap a la plaça de l'església o basílica o lu que sigui que és allò. I va començar la història.

Érem segons i sortíem de 5de7. Vaig tornar a fer de lateral de la torre, una posició no gens agraïda que feia fa un parell de temporades o una temporada i mitja que no feia, si fa no fa, perquè sovint em costava d'arribar bé a la cuixa del segon. Tanmateix, amb la disposició de les peces de dissabte, vaig arribar-hi molt bé. I com que quan em treuen de l'agulla sembla que el castell va com oli en un llum, aquell cinc va ser flors i violes i tothom en fou molt content. I no vaig poder penjar la foto a Trúiter perquè la Marta G. se'n va descuidar, en sóc fort tristoi.

En segona ronda era el torn del 4de7a, que allà a dins em va semblar força flonjo i movedís. Les pressions a la pinya estaven com descompensades i el balandreig era constant. El pilar també semblava que brandava, però quan va quedar despullat es va aturar de cop i volta i es va descarregar sense més problemes. No sé com estava per dalt, per baix gairebé tota l'estona havia estat incòmode. Per de fora estant em van dir que estava molt i molt bé.

Mentre mirava de truitar el castell amb la foto que m'havia pres la Marta, el Quique em va pagar una cervesa i, mentre me la bevia, mirava el castell d'Esparreguera. Entre el CM de Xicots, el Sergi amb Quarta Ronda i jo amb Cargolins hi havia una mena de competició aviam qui piulava abans la ronda dels castells. En aquella ronda vaig anar una mica més lent i vaig ser el tercer.

En tercera ronda ens tocava el 4de7 Prova de Quatre de Vuit, aquest cop no sé exactament amb quin pis fora (no m'ho he mirat, sóc així de mandrós). El quatre es va enfilar com una puta roca sense gaires collonades a dir, tot i que estava un pèl desquadrat, potser perquè les agulles, com sempre, ens quedàvem rectangulars o romboïdals. Faig tots els possibles per no tocar d'esquena amb el Jonàs, però gairebé sempre ens acabem tocant els culs. Per quina raó? Misteris de la vida.

Vano de 5 en què no em vaig poder escapolir (tenia el Jaume de segon al de quatre, que deia que feia la tira que no entrava en cap pilar) i així havíem enllestit la cosa. Una actuació molt tranquil·la amb la Festa Major a tocar amb els capcirons dels dits. Sempre amunt com Bola de Drac, i a volar.

L'Andro, molt amablement, em va posar la bici a l'autocar mentre el Mora, també molt amable, em duia amb cotxe cap a la Closca, on, com que era tancada, vaig haver de fer la birra al paki de l'altre carrer. Van obrir i van posar el Barça, que va guanyar 3 a 2 en un partit molt estrany, i, tot seguit, vem veure els vídeos motivadors de canalla que ha fet el Rai amb molta traça.

I poca cosa més. La nit es va allargar i va fer giragonses, vaig haver de posar a carregar el mòbil amb el carregador que l'Eulàlia em va deixar molt amablement i tota la pesca i seitons i tiburons.

Podria parlar de les altres dues colles a plaça, però pruuuffff. Xicots va descarregar al segon peu tant el 4de8 com el 3de8, que exhibien alguns dubtes i tremolors i etcètera, més un 5de7 que no sé què, mentre que Esparreguera s'acontentava amb 2de6, 4de7 i no sé què amb agulla i ni tan sols podia fer el pilar de cinc de comiat.

Una actuació a Vilafranca que per a nosaltres va ser això, una relaxing diada at plaça Milà and Fontanals. Ara toca Festa Major i a veure què passa.

Ahir era la Gloriosa Diada de Catalunya™, en què commemorem i remembrem que ara som buits i pobres i molts altres etzèteres, com ara subnormals del cagar. I com que avui he fet una mena d'examen o de prova d'accés o no sé què potlles sobre normativa catalana, aquest text estarà farcit i reblert i clafit i empastifat de merdes antinormatives, perquè em cago en la normativa i em caguntot.

Baixant per l'AP-7 molts cotxes duien estelades avall cap a les terres de l'Ebre, que com tothom sap és territori botifler i els de Barcelona els hem d'anar a salvar de la seva pròpia misèria. Així passàvem el peatge de Martorell, on treballava fent de bibliotecari per un sou misèrrim, i seguíem avall per la via ràpida veient els preparatius de la Via Catalana™. I visca Catalunya lliure, malparits.

Havien baixat a fer mal a Montblanc un breu escamot cargolí d'uns sis membres la nit abans, puix són festes del poble i hi han concerts i coses d'aquestes. Entràvem a plaça i fèiem el cafè, que m'hi convidava el Lluís, cap de colla de la Gloriosa Colla de Castellers d'Esplugues™ (i castelleres, of curse). Ens enfaixàvem, feia la piulada de rigort i cap al cinc de set hi falta gent.

Sobre els castells, no me'n recordo de gairebé res, o sigui que res. El cinc el recordo que es bellugava una mica però no gaire. Estava força bé de mides (a diferència del de Vilanova del Camí) i, segons em van dir després, estava com una roca. A mi des de dins em va semblar una mica bellugadís. I el principal problema era que l'enxaneta o l'aixecadora va pujar extremament lenta, molt a poc a poc: és una nena nova molt menudeta que encara s'ha de polir força. I així despatxàvem un altre Castell Lent Cargol de la Rehòstia™.

En segona ronda era l'hora del temut 3de7 aixecat per sota, castell que esfereeix i fa fredat i feresa i fa tremolar i trémer totes les iaies de Catalunya. L'havíem pogut descarregar abans d'agost i calia veure si el podríem tornar a fer tot just després d'agost, i la resposta és: hoch. És el primer 3de7s de la colla que no faig d'agulla, cosa que em sembla una merda com un piano: me n'han caigut sis al cap, n'hi he descarregat deu, i aquell, l'onzè descarregat, me l'he mirat de tercer aixecador de la buida per darrere el Sergi, un altre deportat: ell era contrafort i el dos d'octubre s'exilia fora de la nostra Gloriosa Catalunya Productiva™. Bé, fora de tot plegat, el castell va anar pujant bé i, tot i que potser des de l'aixecador també es veu prou bé, acostumat a veure les ganyotes dels castellers de tronc des de dins, i els crits del pinyol de la pinya i tot plegat, que és molt histriònic, al tercer cordó no té tanta gràcia, així que aquí ho deixo estar. En acabat vaig fer la primera birra, que em va pagar el Gaspar molt amablement.

En tercera ronda fèiem el 4de7 Prova de Carro Gros™, aquest cop sense els quints. I va tornar a ser un castell sense gaire història. Va pujar al segon peu i en tot cas les agulles vem acabar gairebé de la forma rectangular típica. Per la resta, a banda d'alguna petita collonada, no hi va haver gaire res a destacar. Era el moment de fer la birra, que em va pagar molt amablement el Mascherano. I en pilars, un vano de 5 en què feia de primeres lateral d'un dels de quatre i no me'n vaig poder escapolir, que és el que sempre faig. I amb això, diada enllestida.

Parlaria de les altres tres colles, però no vaig estar gaire pels castells i em sap greu i etz. Després dels pilars el Paco em va pagar molt amablement una birra i vem pujar a l'autocart uns quants per anar a la Via Catalana™. Jo mirava de dormir una estona, que havia dormit molt poc aquella nit i tot havia sigut tumultuós en molts sentits i necessitava descans, però no vaig poder dormir més que quinze minuts, o sigui que vaig estar mirant per la finestra i fent servir Trúiter i aquestes coses i en acabat vem arribar a Esplugues, on vem passar per Sant Just per dinar (jo ja ho havia fet). Al Sapporo, el Pujo em va convidar, molt amablement, a una cervesa. I vem fer cap a l'Ajuntament (va en majúscula, minúscula, en sànscrit o en hiragana?), on la Via s'estenia al llarg de tota la N-340 fins molt lluny, Alcanar, i tota la pesca.

I davant l'Ajuntament vem fer un pilar de quatre d'assaig al mig de la carretera, i a l'hora convinguda per l'Assemblea Nacional Catalana™, les 17.14 h, el tornàvem a alçar, i una mica més tard, amb un canvi d'enxaneta i de terç, en fèiem encara un tercer per al fotògraf, que vés a sapiguer què putes va fer, i amb això havíem acabat la història.

Vaig perdre'm una estona per Esplugues i vaig tornar a l'Ajuntament i vaig acabar anant a la Closca dels Cargolins™ per seguir trascolant suc d'ordi fermentat, regal de Demèter, i tornava cap a casa però vaig recordar aviat que tenia el mòbil a carregar i després de passar per casa i creuar-me amb la Gemma vaig tornar cap a la Closca, on vaig tornar el carregador a la Marina, que me l'havia deixat molt amablement, i aleshores gairebé ja no hi havia ningú i vaig estar jugant amb el gos de la Susana, que em va esgarrapar una mica i ens vem fer petons, i així ja era una mica tard i estava una mica borratxo (només una mica) i vaig pensar que bona nit i tapa't.

Fotos (aviat més)

Ahir repreníem la temporada castellera. Mirant les represes d'altres anys (sóc l'estadístic de la colla, per això sóc de lletres) ha estat la millor tornada de vacances de la història, perquè l'any que hi podria competir l'actuació va quedar a mitges (el 2de7 carregat de Montblanc).

Això podria significar moltes coses, però bé, de fer un 3de7 a un 4de7a tampoc no n'hi va tant. El cas és que jo no sabia que tenia ganes de tornar a fer castells, però sí que en tenia, i quan l'autocart ens va deixar a Vilanova del Camí, amb el temps molt just (entràvem a plaça cinc minuts abans de l'hora convinguda, les 12.30), i vaig posar-me la camisa i vaig enfaixar-me i tota la pesca, vaig veure que tenia moltes ganes de tornar a suar com un imbècil dins dels castells, allà enmig enclastat sense poder respirar gaire, amb tot d'ossos clavant-se, etz. I tenia moltes ganes de tornar a fer d'agulla a plaça, hòstia.

Hi hauria d'haver anat amb bici però la nit del dissabte es va allargar una mica i no estava per hòsties. El segon cop que faig fail a Igualada. Què hi farem. Si els de la colla no fossin tan cagats i m'acompanyessin algun cop...

Vilanova del Camí em va semblar una mica el barri xungu d'Igualada, però no m'ho conec gaire o sigui que val més no empastifar-nos de merda. La plaça era molt gran, hi havia dos venedors de globus i barraques de festes. A l'hora que arribàvem estava a petar de gent i hi feien una mena de buit al mig com si hi haguessin lleons o alguna cosa. A segona ronda, però, la plaça ja era mig deserta. I amb el retard consegüent, els Moixiganguers començaven i nosaltres érem els segons en l'ordre d'actuació.

Començàvem amb el 4de7, amb els quints del 4de8. El Lluís ens deia que cada 4de7 era una prova del carro gros, cosa evident. Vaig esmunyir-me dins el castell i les quatre agulles ens hi vem col·locar: vem quedar típicament rectangulars, dues agulles tocant-se d'espatlles i les altres dues enfora. A assajos les agulles acostumen a anar canviant i així és difícil. I per la resta, un castell força tranquil·let, una merda, vaja.

En segona ronda portàvem el setè 5de7 de l'any. Al 2012 en dúiem un menys, ja veus quina cosa. El castell va pujar remenadís però força rodonet fins que hi va entrar la canalla. Aleshores es va desfermar la capsa dels trons o jo què putes sé i el bellugueig va ser una puta crazy ballaruga amb rengles estirant-se i estrenyent-se i els dosos separats i un infern de merda i caos. Des de l'agulla del tres m'ho vaig passar molt bé veient com tot se n'anava a un cantó o a l'altre i res no anava a l'hora. Així sí que mola fer castells. Deien que podria haver saltat com va saltar el de Sant Feliu al maig. Tal vegada. No sé, des de dins no el vaig veure descontrolat en cap moment, només una mica destarotat. Més que un castell dinàmic, va ser un castell anàrquic que irradiava devessalls d'entropia.

En tercera ronda tocava el 4de7a, perfecte per a agulles i baixos, només superat pel formosíssim 3de7a. Després que per fi es va quadrar va pujar desquadrat i amb una remor intensa de gent de tronc i pinya que no es trobava gens bé. El baix que tenia a l'esquerra m'aferrava pel braç com si no volgués caure en un abisme infinit, però quan vaig haver d'agafar el pilar del mig em va haver de deixar anar i llavors va començar a bramar i braolar com un cattle decapitation. I així vem descarregar el castell, el vuitè de l'any (al 2012, un més, ja veus quina cosa).

Per acabar, el pilar de cinc del Macis, que el Jordi se'l va mirar amb cara de dir que ho fa prou bé aquest xicot però jo més.

Per la seva banda, el Marquès estava molt xiroi i elegant i era un amort.

I això va ser la tornada a les places. En acabat, ens oferien un beure i un pica-pica, però jo vaig desistir de fer cua i vaig anar a una paradeta on birra a euro era molt ben rebuda pel meu pap. I a la Closca vem seguir torrant-nos fins que va ser tard i havia plogut i vaig pensar que una cervesa més seria la meva perdició pels segles dels segles, anem.

Pel que fa als nostres estimadíssims Moixiganguers d'Igualada, van fer el 4de8 i el 2de7, que si no vaig errat són el cinquè i el quart respectivament, o una cosa semblant. Estan en molt bona forma i fan els castells amb molta seguretat, com els d'ahir, que si bé potser no van ser uns castells modèlics, els van completar amb una solvència espaterrant. Van acabar amb un 5de7 molt més parat que el nostre, amb alguns canvis segons recordo d'anys passats. Tenen l'objectiu del 3de8 i, per l'any vinent, el 2de8f. Si segueixen així, of course que ho faran, en efecte yeah. Per cert, la seva torre es va unir a la tradició instaurada enguany de plantar-nos un 2de7 als morros en cada puta actuació. No és que tingui enveja, és que n'estic fins als pebrots. Però ja la farem, potser quan Catalunya sigui independent (mai).

I els Tirallongues eren molt poca gent i no van poder tancar castells de set. Van desmuntar el 3de6a no sé perquè i van acabar amb 3de6a, 2de6 i 3de6, castells que necessiten poques camises. Em deien que aspiren a descarregar el 5de7 a tot estirar, aquesta temporada. Aviam si van espavilant. Al pilar, el meu informador manresà, el Gabri de Ganàpies.

I això és la crònica, a qui no li agradi se'n pot nar a pendre pel cul. I alabat sia Jaume Barri.

Fotos i fotos.

Divendres era Sant Fèlix. Vaig demanar festa a la puta feina per anar-hi i, amb un cop de bici i gairebé dues hores, m'hi vaig plantar. Vaig arribar a plaça a les 12.10, quan anaven entrant les diferents colles de cultura popular. El tradicional pilar de sis aixecat per sota de Falcons va caure a la darrera aixecada: no havia pujat gaire bé i va acabar petant no recordo ben bé com.

I van entrar les colles castelleres a plaça i, per fi, a un quart de dues, gairebé una hora més tard, Vilafranca començava el seu recital. Si algú té ganes de llegir-me i m'ha llegit abans potser sabrà que els Verds mai no m'han agradat gaire per moltes coses, però també deu saber que reconec que en moltes altres coses són els millors amb molta diferència i a Sant Fèlix van estar refotudament espectaculars, van signar la millor actuació de la història sense cap mena de màcula i em van fer bavejar tota l'estona.

Van començar amb el 4de9 amb folre i agulla, un castell típicament vilafranquí amb què enceten tots els Sant Fèlix, segons recordo. Enguany encara no l'havien fet i va pujar una mica rebregat, es va haver de defensar però amb tot no va semblar que perillés gaire.

A segona ronda portaven el clàssic intent de 3de10fm, el trentè del seu historial, amb uns dotze de carregats i la resta intents o intents desmuntats. Els Minyons n'han descarregat dos i n'han carregat tres, si no vaig errat, amb molts menys intents. Bé, el clàssic intent de 3de10 per Sant Fèlix era una mena de conya habitual però enguany semblava que realment hi creien i el tenien bé: els comentaris de gent que havia anat als assajos, el seu treball constant i tota la pesca semblava apuntar que el veritable escull seria aconseguir superar el neguit o els fantasmes i etc. Hi havia també alguns canvis al tronc, segons em deia la Gemma, que coneix força bé la colla i també ha anat a algun assaig. El cas és que, fora d'un rengle que estava una mica obert (la buida, era?), el tres va pujar molt bé, amb el bellugueig inherent d'aquest castell, i es va descarregar amb control constant. És el primer 3de10 que veig descarregat i em va emocionar molt, vaig aplaudir força estona embadalit. Tota la plaça, i els Minyons de Terrassa, que els tenia al costat, aplaudia unànimement i blablabla. Després d'això, els Castellers de Vilafranca s'han tret una espina, han fet història i, per què no dir-ho, se'ls ha fet justícia. Felicitats, fills de puta.

A tercera ronda podrien haver fet qualsevol cosa però van triar el 4de9 sense folre, que van descarregar amb una facilitat insultant. Vaig quedar espaterrat veient els Verds: era la millor actuació mai feta completada amb una tècnica al·lucinant. Acabaven amb el pilar de 8, igualment bé.

No sé, nois, què voleu que us digui, vaig flipar mandonguilles.

El 2012 no vaig anar a Sant Fèlix perquè no hi anava la Joves de Valls, que enguany hi tornaven. Eren els segons en l'ordre d'actuació i, per anar per feina, diré només que van descarregar sense aparents dificultats, llevat d'alguns desquadraments i bellugueigs menors, 3de9f, 5de9f i 4de9f. No semblava la Joves: castells molt parats i molt solvents, un 5de9 esplèndid i la sensació que estan fent bé les coses, després d'un 2012 molt bo. S'havia especulat amb el 4de9 net però no van voler arriscar, de manera molt assenyada. Van acabar amb el pilar de 5: avui mateix, a Torredembarra si no vaig errat, han recuperat el pilar de 6, per fi, després de molts anys. La Joves va amunt i també me n'alegro molt, perquè no és cap secret que és una colla que m'agrada molt.

A l'altra banda de la plaça hi havia la Vella de Valls, que va ser la cara oposada de la Joves. Van començar, com els altres, amb el 3de9f, que em penso que va anar encara millor que el dels muixerrillos, però en segona ronda el 2de9fm va petar a la descarregada quan semblava que l'havien controlat: una rebrincada sobtada va fer saltar l'estructura per dalt. Suposo que tocats, en tercera ronda van ensopegar amb el 4de9f, que no pujava gens bé, i per acabar van carregar el pilar de 8, molt treballat tota l'estona. Una actuació meritòria amb dos grammes extres però que suposo que en comparació de la Joves en van sortir capcots.

I els Minyons de Terrassa, una mica com els acostuma a passar per Sant Fèlix, van mostrar molts dubtes i van fer figa. Començaven amb amb el primer 2de9fm de l'any, que va enfilar-se molt remenat de tots cantons i que es va poder defensar fins a l'aleta però que aleshores va esbaldregar-se una mica espectacularment. Fotuts, van seguir amb el 3de9f, que no era el millor de la història, i van acabar amb el 4de9f, també força desfet de mides i que no es va poder descarregar. Així, van decidir fer només el pilar de cinc i acomiadar-se d'un Sant Fèlix que no va acomplir les expectatives, una merda de dia per a ells, com se'ls veia a la cara.

Totes quatre colles havien fet tres castells de nou (o de deu), i a més hi va haver dos pilars de vuit. En conjunt va ser una actuació excepcional, i en concret en el cas dels Castellers de Vilafranca va ser absolutament al·lucinant. Vaig meravellar-me amb els Verds i vaig fruir amb la Joves, la Vella em va deixar fred i els Minyons, que els tenia just a davant, van tornar a decebre una mica, esperant que ara al segon tram espavilin i tinguin més sort, que segur que si segueixen com ara a assaig i etc. en tindran.

Després d'això vaig pensar què fer. Vaig anar a fer una birra a un bar i la Gemma em va portar a Esplugues amb la bici tota desmuntada al seu Ibiza. Vaig acabar anant a assaig tot i que no em venia gens de gust i, fet i fet, potser els engego a la puta merda, i finalment el Pèsol em va tornar a dur a Vilafranca. Em vaig perdre la processó i tota la pesca però vaig veure el famós ball de gralles, que no sé per què però no em va semblar tan esplèndid com m'havien dit. Els recordo en més petit format, per exemple el que fan els Arreplegats a la diada d'hivern, almenys. No vaig estar tampoc gaire al cas de la cosa. Eren les sis i el Bertran em va dur a Esplugues, ja de dia, molt cansat i amb ganes de clapar d'una puta vegada.