avril 2016 Archives

Vaig tornar a la Closca cap a les set, després d'haver acabat de dinar a les cinc i d'una hora aproximadament de migdiada. En arribar a castells se n'anaven els darrers papes tancabars aguantabarres habituals, amb llur canalla, i només hi restaven dues parelles que jugaven a botifarra i una parella que es cuidava del bar.

Vaig engrossir el meu llistat d'ordi fermentat impagat a la barra i vaig anar ajudant el Pepins a jugar a botifarra. La seva parella era el Rai; l'altra, el Txus i el Dani Figueras. El Pepins i el Rai guanyaven quan vaig arribar; en general els somreia la sort. Per exemple, el Pepins va cantar oros tenint-ne només dos (la sota era la carta més alta), confiant que els dos colls que tenia bons compensarien la manca de trumfos, i suposant que el Rai sí que tindria oros: i així va ser, per pura xamba van treure molts punts d'aquella mà. Algun cop de sort o de ben jugar, tanmateix va afavorir l'altra parella, i molt a poc a poc es va anar igualant la partida. Hi van haver tres o quatre contrades consecutives, que van accelerar una partida que encara no havia arribat a 50 punts. Hi van haver també algunes mans mal repartides: en una, el Pepins tenia 4 manilles i un as o dos. El Rai va tornar a repartir i, oh sorpresa, va tornar a donar al Pepins 4 manilles i un as: van fer 24 punts. D'aquesta manera la partida anava desfilant amb un avantatge clar per a aquesta parella, però en un parell de botifarres que es van cantar i en alguna altra mà afortunada, el Dani i el Txus van remuntar fins a arribar a un aferrissat 94-96 per sota. Es va parlar de fer una botifarra a cegues per acabar; no recordo si es va fer, però el que és segur és que el Rai i el Pepins van guanyar àmpliament la darrera mà, i s'ha acabat el bròquil. En la foto següent, la mà del Pepins en què havia cantat oros tenint només el 10 i el 2 i amb dues manilles d'altres colls:

D'altra banda, abans de l'actuació a Lleida el Rai i el Gallo van guanyar el Txus i el Sàlvia president de pallissa, que no sé si els van deixar a zero, i això és tot el que havia de comentar sobre això.

El Sant Jordi havia començat dissabte amb la paradeta a la plaça de l'Ajuntament. Jo vaig ser gairebé tot el dia, des que em vaig llevar, a la d'ERC. Cap a la tarda vespre va passar un xàfec que em va deixar xop per veure el Barça; cap a la nit encara pujàvem una estona a Sant Just, però ben poc, i amb el Txus i el Pepins perdent-se pel poble intentant trobar el Casal de Joves i un aparcament de Dropbox. Van trigar la puta hòstia a arribar.

L'endemà era el dia de les partides de botifarra. Havíem de fer un pilaret per la Cursa Solidària de Sant Joan de Déu, que ja se sap que cada dos per tres hi ha una cursa pel motiu que sigui. Som un poble de runners, corredors i tocats del bolet.

Poc abans de les dotze arribava amb la bici al Robert Brillas en obres, l'aparcava i m'arrossegava cap al cantó blau de la plaça. Els Carallots, de color carbassa llampant, i els Sagals, d'una mena de carbassa més terrós, tendien al color tronja cap a l'altre cantó de la plaça. El blau electromecànic i el carbassa llampant pel terrós confluïen en el centre d'aquell lloc i alçaven llurs pilars amb joiosa gaubança. Nosaltres en vem fer tres de 4; un d'aquests pilars el parava a segons el Joan Carles, que tornava a enfaixar-se després de molts mesos del que el tòpic descriu com a «llarga lluita contra la cruel malaltia». Al pilar hi pujava la seva filla; quan ja s'estava descarregant el J. C. va començar a plorar i després a abraçar-se amb tothom, de manera que va protagonitzar el moment més emotiu de castells en més d'un any. Felicitats, crack.

Després d'aquest doll de llàgrimes i d'emocions, era hora de tocar de peus a terra i enlairar castells; vem mirar a dreta i esquerra, hi érem pràcticament tots i vem enfilar el 5de7. Per la meva banda, com de costum de lateral interior de la carregada de la torre, només vaig notar que el segon se n'anava una mica massa cap a mi; pel que diu tothom va ser un cinc magnífic, formidable, estupendu.

El castell següent era el peix gros del dia, el tres per sota. L'any passat el vem fer el 19 d'abril fora de casa (Sagrada Família) en la quarta actuació i havia estat el més matiner de la nostra història; enguany ha arribat en la cinquena actuació el dia 24 d'abril, una setmana més tard. L'any passat vam fer el nostre rècord de tresos per sota, 12, el màxim en tot el món casteller el 2015; enguany no hi ha cap raó perquè no ho puguem repetir si realment tenim ganes de seguir assajant un castell que, com es va veure aquest diumenge, tenim molt apamat. En efecte, malgrat ser el primer de l'any, i a més dels canvis que hi van havent al castell, el vem pujar molt compassat, amb alguna sacsejada en la penúltima aixecada, el vem acabar d'alçar sense problemes i el vem descarregar rodonet i amb una tranquil·litat ben palesa. Tot molt bé.

Per fer el 7de7 els membres de la Tècnica van anar entabanant tots els castellers, excastellers i badocs que van trobar per la plaça. Teníem dos cordons pelats i poca cosa més, necessitàvem l'ajuda de les colles carbassa llampant-terrós, fet que va destacar el Pujo al mig del quatre mentre quadrava la truita. Jo hi feia d'agulla al quatre --al 3de7 per sota havia tornat a fer de contrafort, de la plena--, un lloc molt més còmode que no quan m'hi posaven al tres. L'Emi el Triturador pujava damunt el meu baix i ja d'entrada vèiem que alguna cosa no aniria bé: era impossible que de bon començament no carregués més cap a la seva esquerra. Vem intentar fer pujar o baixar crosses, però les gralles van refilar llurs belles melodies d'espinguet abans que l'aparent desgavell es pogués redreçar. Pel que m'expliquen, estava força desquadrat pel meu rengle i pel del de la meva esquerra, que a més tenia una agulla nova (ni tan sols havia assajat la posició a la Nau, pel que sembla). El meu baix va patir com un malparit, però l'Adalid xisclava com si el passessin a degolla. El castell per la meva banda era un flam, era molt difícil de recuperar mides, el segon de l'Adalid va arribar a cridar enfurismat que si dreta que si esquerra, les crosses del meu baix, l'Àlex D., patien el xàfec com podien. Notava que el baix es mig plegava i podria ser que s'enfonsés, per la dreta no acabaven de donar més força, i res, que al final es va descarregar aquell maleït bunyol de truita. Truites mai més, enlloc, contra ningú. Truites caragirades, truites que fan patir.

Segons l'estadística, és el 7de7 més matiner que hem fet mai, perquè si bé l'any passat també el vem estrenar per Sant Jordi, en aquell cas es va escaure en 26 d'abril, dos dies més tard que enguany. Visca tot i sobretot els anys de traspàs.

Després d'això vem fer dos pilars de 5 simultanis, que no sé ben bé què tenien de nou perquè no ho vaig demanar. La casualitat va fer que les altres dues colles ens fessin pinya per esperar a fer els seus respectius pilars de cinc amb la nostra ajuda a les pinyes, tot i que sembla que eren prous ells tot sols per fer-los sense problemes.

Parlant de les altres colles, els Carallots van començar amb un 3de7 que es va anar muntant bé però que va començar a tremolar i a desfer-se una mica. En algun moment feia patir, però es va descarregar per donar pas al 4de7, que aquest cop va pujar amb mides dolentes i amb tremolors que van obligar que baixés la canalla. En repetició va pujar un altre cop obert i amb tremolors, es va carregar amb penes i treballs i amb els terços estirant-se i mig ajupint-se; al final es va vèncer la resistència i 4de7 al sarró. Vaig aplaudir per l'enjòlit de la batalla aferrissada, o RT x final epiko y emosionante.

Després d'això van bandejar els castells de 7 per a una altra avinentesa i van presentar un 5de6 que no era gaire maco però que estava bé, i es van acomiadar amb un pilar de 5 lluminós i llampant com la seva camisa.

Pel que fa als Sagals d'Osona, segons m'explicaven els que hi tenen contactes, estan passant una època de vaques magres després d'algunes baixes importants de tronc per raons diverses, entre les quals l'atracció àvola i celerada dels malaurats lagartus d'allà baix. D'aquesta manera presentaven un programa amb castells de set que van expedir sense cap problema aparent: 3de7, 3de7a, 4de7 i pilar de 5.

Després d'això els músics grallaven les cançons típiques el nom de les quals no conec: Juny, Juriol i la Polca dels ous. 4 de 4 polques, ja.

En corrua a ritme de mol·lusc gasteròpode pulmonat arribaven els cargolins a la Closca; jo hi havia arribat amb bici i havia començat a parlar de la vida. L'Alfons, que feia anys, i el Joan Carles, que havia tornat a posar-se la camisa amb gran alegria per a tota la colla, ens convidaven a un barril d'ordi fermentat per Sant Jordi benaurat. Mirava l'hora i ja era massa tard i havia de dinar...

I botifarra de pagès.

Actuació:
#Castellers #Esplugues 3p4 5d7 3d7s 7d7 2p5
@SagalsdOsona p4 3d7 3d7a 4d7 p5
@carallots 2p4 3d7 id4d7 4d7 5d6 p5

Fotos:
Sant Jordi Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667509335186
Sant Jordi Josep i Gemma: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667403571932
Pilar Cursa Solidària: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667581859565
Paradeta Sant Jordi: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667363239776

Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a l'Autònoma. Era la diada de primavera de Ganàpies.

Negres tempestes sacsejaven l'aire, núvols foscos ens impedien de veure el sol durant el matí, plovia i encara plovia més als nostres corts núvols, però dues hores abans de l'actuació havia escampat prou la nuvolada. Vaig pujar a la bici camí de la UAB.

Sempre que hi havia anat amb bici ho havia fet travessant Collserola; llavors o bé baixava per l'Arrabassada o bé per la vall de Sant Medir o com se digui. L'excusa era la pluja (que tot seria moll), però vaig decidir anar per carretera perquè no tenia ganes de pujar i baixar muntanyes. Llavors podia anar pel Llobregat o pel Besòs: vaig triar aquest darrer per conèixer aquest camí i perquè em semblava més planer d'entrada i més tranquil (menys carretera interurbana).

El fet és que haver d'aguantar els semàfors de Barcelona, la munió de badocs passavolants i el merder de la Meridiana i la merda infinita dels seus carrils bici, va fer que ara mateix prefereixi el camí Llobregat-Rubí.

Quan vaig trobar per fi el passeig de Santa Coloma i vaig haver entrat a la meravellosa ciutat de S. C. de Gramenet --els blocs de pisos de colors pastel com deixats caure des del cel de qualsevol manera a la falda de la muntanya pelada, una església que treia el nas entre ciment armat, una estació d'autobusos rònega on amb la Tresa havíem menjat unes patates fregides per anar a Can Zam, que també es veia: un desgavell tot plegat--, vaig anar desfilant per la vora del Besòs, que baixava força rioler per les pluges recents. Havien tancat l'accés al camí de la riba del riu per perill d'avingudes, o sigui que pedalava pel passeig de la vora, fins al pont de Montcada, per on em perdia una mica fins a arribar a un camí de la vora d'una riera que em va portar per Ripollet fins a Cerdanyola. Finalment vaig acabar trobant la carretera de la UAB.

Una passejada meravellosa per la ciutat caòtica de Barcelona i les meravelles més magnífiques del Besòs: Santa Coloma, Montcada, Ripollet, Cerdanyola.

La tornada a l'Autònoma em va omplir de nostàlgia, alegria, enyor, joia i gaubança i una mandra infinita del munt d'anys que hi he passat: ara mateix hi tornaria amb les mateixes ganes que els porcs van a l'escorxador. Vaig veure la cornucòpia que segons en Peyu de l'APM era una mena d'altaveu; vaig passar per Humanitats: oh bar, oh biblioteca, paradís terrenal. Vaig passar per davant la Facultat de Polítiques: mès en oblivió. I a la Cívica ja hi havia tot déu. Vaig aparcar la bici i a esperar.

La diada

I a la diada vaig anar buscant ganapiots, em van donar la samarreta de l'Eskamot Ganapiot i vaig anar mirant els castells. Eren Arreplegats, Ganàpies i Trempats-Marracos-Pataquers, més o menys per aquest ordre d'actuació.

Es dóna el cas que és el primer cop que no bec gens durant una diada ganàpia. La raó és que tenia tres euros a la butxaca per tornar amb tren amb la bici al damunt. En fi, no beure en una diada ganàpia és un dels típics sacrilègits que no es poden permitir.

Començaven els AZU amb el 2de7 amb folre, que el vaig veure en general molt tranquil. Tot seguit, es va alçar el de Ganàpies. Va pujar força bé, també, però a partir de l'aleta es va obrir per terços, diria, i va començar a tremolar força. I es va poder descarregar. És el primer que descarreguen, després d'almenys un de carregat de l'any passat, diria.

Sobre aquesta mena de castells: jo havia estat molt crític amb els Arreplegats quan van començar a posar folres intempestius i a inventar coses rares per anar fent castells nous per blablabla, però ja fa temps que van guanyar la partida. Els primers a pujar al carro van ser els Xoriguers, diria, i alguna altra colla d'aquestes més endavant, i Ganàpies també hi va acabar caient i ara és tota una altra cosa que quan jo hi era. Com que ja m'agafa una mica lluny tant se me'n fot, que facin el que vulguin.

En segona ronda els AZU tiraven el 3de8 amb folre, que va pujar rodonet, sense gaires problemes, descarregat amb la punta de la poctlla, records per al públic i allò que fan de saltar damunt la soca mentre es va desmuntant l'estructura.

Llavors els Ganàpies feien el 4 i 3 de 7 simultanis, una diguem-ne proesa que es van empescar en l'àmbit universitari els AZU l'any 2009. Aquell dia els malparits van despatxar aquests dos castells de manera absolutament sincronitzada, dues aletes just alhora, descarregats sense despentinar-se. Va ser força maco, la vritat. Aquesta foto em sembla que la tenien penjada a la seva TresA com un pòster, que no sé si van fer voltar i tal:

El d'ahir de Ganàpies no va ser tan reeixit. El 3de7 va pujar força bé, àgil, però el 4 va anar molt més lent i de seguida es veien problemes per terços. L'aleta va trigar força més a fer-se que no al 3de7; quan aquest castell ja s'estava descarregant, el 4de7 estava molt rebregat, obert per terços i tremolant com una fulla al vent: no va trigar a esbaldregar-se.

Just abans de caure el 4de7:

En tercera ronda els Arreplegats descarregaven el 7de7, que no m'hi vaig fixar gaire però que no va semblar difícil.

I els Ganàpies continuaven amb les falconades rares i feien el 9de6, que a banda del cafarnaüm que representa, i més amb tres enxanetes, que cadascuna va una mica al ritme que li plau, etc., no va semblar problemàtic.

De les altres colles, bé, no m'ho vaig mirar i no sé què dir-ne. Castells de sis, alguna patacada, etc.

Pel que fa als pilars, els Arreplegats van descarregar, també sense gaires problemes, el de 6 amb folre, que potser va patir en algun petit moment, però la vritat és que no gaire.

La resta, pilars de 4 llevat de Pataquers, que van fer el de 5. Per acabar, els ganapiots van perpetrar un 4de5 amb agulla amb en Rubió parant a segons el pilar del mig: va acabar abaixant-se els pantalons i ensenyant els calçotets de Ganàpies que porta a les grans ocasions. Va rebre l'ovació entusiasta incondicional ditiràmbica dipsomaníaca de la plaça.

Havia plogut una mica (ens va passar el xàfec d'esquitllentes. A Terrassa deien que queia calamarsa). Mentre donaven els "Gremipremis" es ballava una polka multitudinària sota un arc de sant martí doble.

El grup de Ganàpies era molt nombrós, res a veure amb els que érem temps era temps, quan no era defès de beure durant la diada i tot flairava a porro.

Després d'això va començar a fer-se la cua kilomètrica per poder practicar les libacions a déu nostru senyor, en Jaume Barri, qui començava a entonar himnes homèrics, el primer dels quals, "La vall del Vi", feia gaubar tota la congregació de fidels.

Per la meva banda, mirava el radar de pluges i contemplava que podia ésser que vinguessin xàfecs nous; mirava l'hora i veia que no quedava gaire més d'una hora de llum; decidia, per tant, pujar a la bici i desfer el camí de Cerdanyola, Ripollet, Montcada, Santa Coloma, Meridiana dels trons, Diagonal i Esplugues.

Un final que s'adeia amb la tarda: uns ganàpies que arreplegadegen, que malgrat els 1.700 litres d'alcohol em comencen a quedar massa lluny en força aspectes. Sóc un ganapiot rondinaire. De fet, sempre remugo.

Fotos.

Doncs dissabte actuàvem a Lleida.

Dues hores d'autocart passant per Vilagrassa per arribar a "l'eix comercial" de Larida, on havia passat una bonica vetllada el 3 de gener passat fent-hi compres per exemple al Benetton de la mateixa plaça de la Paeria. Però això ja ha passat, és pretèrit i adéu-siau.

Sobre la diada, la vritat és que em suava tant la poctlla que no sé ni per què estic escriguent això. M'havia pres unes vacances de tres assajos per motius diversos, el principal dels quals és que estic emprenyat amb la colla i amb tothom i no volia perdre-hi més temps.

En fi, que vaig ser el primer de baixar de l'autocart i vaig anar de dret a la plaça. Vaig trobar una terrasseta davant del cafè on vem prendre un cafè aquell 3 de gener infaust; el bar es diu Des-tapa't, i a davant hi ha una "impremta" que ven "Cafès, menjars i el de després", que ja m'explicaràs què és això de després. Són molt de la broma, a Lleida. Deu ser per la boira i per la calda insofrible de l'istiu.

A Lleida havíem actuat només un cop, segons les estadístiques, si no vaig errat: va ser fa pocs anys al parc dels Camps Elisis per l'Aplec del Cargol. El record sempre remembrarà aquella cargolada que els Castellers de Lleida ens van oferir al seu local, una cargolada espectaculart de la qual encara en sóc ben agraït. A Lleida hi he actuat també amb Ganàpies, fa la tira al claustre de la facultat de no sé on. Va ser una gran nit aquella, en què em van batejar com a helicòpteru per raons inversemblants.

Cony de Lleida de merda, hòstia. Que se la venguin als aragonesos. Puta merda d'Aragó, també, collons.

Doncs jo estava instal·lat a la terrassa i veia desfilar els castellers, que feien visita turística a la ciutat. Jo encara pensava que em farien una visita sorpresa, però com a somiatruites no em guanyaré mai la vida. A les sis la gent s'aplegava a la plaça i aleshores era el moment de fer veure que encara sóc casteller i m'enfaixava una mica, així com qui no s'hi capfica, en aquella tarda bonica, i aleshores començava a cercar fotògraf etz i tot plegat, i érem tercers 'as usual' i havíem de fer 4, 3 i 5 de 7.

I què n'hem de dir, de la diada? Havia pensat d'apuntar-ne alguna cosa per allò de recordar-ho i poguer posar més suc a la chrònica, però no ho he fet i així això surt com un putu xurru. El 4de7 de primera ronda va anar així sense cap problema a destacar, pel que en recordo; feia d'agulla i el meu baix feia una mica de cara de merda d'oca, però així en general va ser un altre 4de7 més en la història dels Cargolins, que ja m'explicaràs. En segona ronda era el torn del 5de7, que sembla que va pujar amb algun petit problema que ni putes quin era. El cas és que els Castellers de Lleida havien caigut del mateix castell en l'inici de la mateixa ronda. Això, i que sembla que hi havia algun problema al tronc, va fer que la canalla no s'hi trobés còmode i un dels que anava a la torre no ho va veure gens clar i es va fer enrere. I intent desmuntat de cinc de set.

El Pau de Moixis havia gravat amb Periscope el castell; m'havia demanat si era un 5de7 normal i tal, i li vaig dir que sí, que aniria bé, en principi. I al final es va veure que no va anar bé, som una colla de cagadubtes. En repetició, tot seguit, tiràvem el 3de7; com que fèiem el castell immediatament després del 5, sense cap castell d'altres colles pel mig, van haver d'anar a caçar alguns cargolins esgarriats que havien anat a pescar cerveses, com ara l'Àlex Z. Per la meva banda, d'agulla a la diria que buida, hi havia un buit de pressió bastant intressant pel costat que tocava a la rengla. Ja de bon començament em trobava molt més a prop de l'agulla de la plena que no de la de la rengla, i així quan va anar pujant el castell ben aviat es va fer sentir aquest buit. El segon del meu baix tendia a anar-se'n cap a la seva dreta, el forat del buit, i demanàvem més pressió d'aquella banda; sembla que la rengla també se'n nava cap al mateix cantó. Com que fèiem un simple 3de7 no va suposar cap problema, i apa, descarregat.

I en repetició havíem de tornar amb el 5de7, perquè el teníem i si no hauríem hagut de tornar a fer un castell de sis, suposo. Aquesta vegada el castell va pujar més ben quadrat, sembla que malgrat els possibles dubtes la canalla va voler travessar el castell, i llestos, descarregat. El 5de7 és el castell que més vegades fem a l'any i el tenim força apamat. Per acabar, per alguna raó que no vaig demanar, no vem fer pilar de cinc i ens vem conformar amb dos de quatre.

Pel que fa a les altres colles... Doncs res, avui tampoc no en parlo.

@cdlleida 3d7 5d7c 4d7 3p4
@moixiganguers 2d7 5d7 4d7a vano5
#Castellers #Esplugues 4d7 id5d7 3d7 5d7 2p4

Vem anar a buscar birres al súper del mateix Eix Comercial™. L'escamot paki havia fracassat en l'intent de trobar-ne algun a prop. Quan vem tornar a la Paeria tot just començaven a ballar la polka d'Ours: ja en són 3 de 3.

I tornem a Esplugues, que a Lleida no se'ns hi ha perdut res, pel que sembla. Dues hores més d'autocart mentre perdia el Barça i parlava una mica per WhatsApp per arribar a la conclusió que tot és una merda. Adéu-siau. Amb tant de viatge d'autocart alguns es pixaven a l'autocart, com ara l'. Massa viatges pel Territori.

Ahir continuàvem la temporada, que tot just hem començat, a Sant Just Desvern.

Vaig fer una mena d'anàlisi de les "places pròpies" dels Castellers d'Esplugues. Actuem a Sant Just des de fa alguns anys, després de l'arribada del jovent santjustenc fa uns deu anys, un jovent que ha vist moments de més vitalitat però que ara és el que hi ha. Aquesta actuació era la del "Triacord" o "Triangular" entre Borinots, Bandarres i Cargolins: fa quatre anys que a inici de temporada actuem totes tres colles plegades, una diada típica d'inici de temporada que pel que vaig veure fem alternativament a Sants o a Esplugues, però mai al Poble-sec: amb Bandarres actuem un parell de cops l'any a casa seva, però no en el marc del Triangular aquest.

Tot això és molt intressant, ja ho sabem. Es dóna el cas que a Sant Just tots aquests anys hem actuat per les festes de Tardor, Sant Just al Carrer, davant Can Ginestar, enmig de les festes i en un ambient molt animat. La primera actuació a Sant Just d'aquesta tongada va ser a la plaça de Maragall al juny o juliol, amb una calda insofrible i sense ni déu a plaça, que era com una paella gegant on ens rostíem. La plaça d'aquest abril ha estat la de la Pau, al costat del Walden: un parc ample i tancat on no havíem actuat mai, un lloc estrany per fer castells, isolat, sense cap motiu real per actuar-hi a banda de repartir pamflets, que és el que vem fer.

No vaig anar a la reunió de Junta del dimecres per algunes raons, una de les quals és que no tenia ganes de discutir. Havia escrit el document de les places pròpies només per reivindicar-ne una d'històrica i ben nostrada: la de l'Església, on els primers anys vam celebrar-hi la diada de Sant Mateu, i els darrers anys hi hem estat fent la de Santa Magdalena amb el nom de "Memorial David Carreras", el nostre fundador, que també era de missa i va ser un impulsor destacat del reviscolament d'aquestes festes. Per això tenia molt de sentit actuar-hi per Santa Magdalena, malgrat els problemes que pugui tenir la plaça, que són els mateixos que tenen milions d'altres places, per exemple les de zona tradicional: s'actua a la una de la tarda sota el sol implacable d'estiu a la plaça de l'ajuntament o de l'església.

Des d'aquest punt de vista, la nostra plaça l'únic handicap que té és que, si abans era el centre del poble, almenys des de la construcció de l'autopista és molt poc central. El problema principal és de mobilització de públic, tot i que sempre n'hi ha. Jo hauria mirat de mantenir aquesta plaça intentant-ho lligar amb altres activitats, canviant-ne l'hora o fent alguna altra cosa.

La solució ha estat passar l'actuació de Santa Magdalena al Brillas, on actuem cada dos per tres, en un marc que no té gaire relació amb aquesta festa i que, estèticament, és horrible. Però bé, què hi farem, som una colla de merda.

Canviar per canviar, recuperaria l'actuació del Gall, que és el mateix cap de setmana, i així almenys estarem en contacte amb alguna celebració real, malgrat que sigui igualment merdosa.

Parlava d'això amb el president el dia del pilar pels imputats pel Caufec, dissabte al matí al Brillas. Evidentment, no vem arribar a cap entesa. Després un dels bessons em recordava que hem actuat en una caserna de la Guàrdia Civil i pel casament de la infanta a Barcelona, i totes aquelles coses que fem que desmenteixen que no ens fiquem en coses polítiques. He arribat a veure que hem actuat per la festa de la Rosa del PSC. Fa no gaire vem fer un pilar per la PAH, i en general només tenim problemes amb alguns temes polítics, i ja sabem tots de quina mena són. Segueixo pensant que calia retocar els estatuts perquè la colla pugui decidir democràticament el que vol fer com a grup i actuar segons la majoria, però evidentment això és desviar l'atenció, dividir la colla i totes les merdes que volgueu cagar. Per cert, actuar al Concurs també és una qüestió política, però bé.

Així que diumenge baixàvem al Walden i voltava cercant les faixes vermelles, però al final vaig decidir comprar-ne una: la nostra paradeta no en tenia i la vaig haver de comprar a Bandarres, que poden ser pollosos i fer les torres tortes i lletges, però ells fan cinquanta torres per temporada i tenen molta més trempera, tenen faixes a la paradeta i també partit pres en merdes polítiques explícites.

Érem primers i començàvem amb tres pilars de quatre, tot i que un va caure per motius desconeguts. Sortíem de 5de7: sembla que el bon assaig de divendres (no hi vaig anar) va demostrar que els serrells pendents amb aquest castell estaven superats. L'estructura sembla que es va enfilar bé i robusta, és un dels castells que més vegades fem durant l'any; la renovació de canalla era un fet i, malgrat que sembla que això en va alentir una mica l'execució, no va suposar cap entrebanc.

En segona ronda estrenàvem un altre castell enguany, el 4de7 amb agulla. El quatre es va bastir i desbastir bé, i el pilar només va remenar una mica amb terços i segons fotent el camp, que acostuma a ser el moment més crític d'aquest castell. I aquí també hi va haver estrena de canalla.

Finalment, va ser l'hora d'un 4de7, que de seguida es va desquadrar; el meu baix (jo hi feia d'agulla) es cagava en tota la nissaga del segon fins a l'època romana, pel cap baix. També hi havia estrena de canalla, pel que ens informaven, i quatre de set avall i prout. Per plegar, un vano de 5.

Explicaria el que van fer les altres colles, però no em ve de gust. Una crònica, aquí.

#castellers #Esplugues 3p4(1c) 5d7 4d7a 4d7 vano5
@borinots p4 3d8 4d8 7d7 vano5
@bandarres 2p4 4d7 4d7a 5d7 vano5

En acabat anàvem en cercavila cap a la Closca. Poc que tenia jo ganes d'anar-hi en corrua grallera des del Walden fins a castells, o sigui que amb la bici en un tres i no res ja hi era. Els vaig esperar un moment, vaig fer una birra i vaig pirar a dinar a casa.

I quan vaig tornar ja havia començat el concurs de DJ: en arribar-hi jo érem més o menys el mateix nombre de castellers d'Esplugues, Sants i Poble-sec. Sectors de gent nostra, com els de la Vella, s'havien fet fonedissos.

Aquesta mena de festes compartides amb altres colles sempre m'han semblat molt bé. Està bé que la colla surti de l'endogàmia i es relacioni amb altra gent de tant en tant. Ja fa anys que la colla es va obrir a la resta del món casteller; quan hi vaig entrar fa 12 anys, a banda de les dues arreplegades que teníem, la majoria estava dominada per un isolacionisme autista força marcat. Recordo que eximis membres de la colla deien que els hi suava la polla completament el que facin altres colles.

Això d'una banda. D'una altra, festes "joves" com les d'ahir, per bé que espantin gent de la Vella o altres sectors de la colla, tenen la virtut d'engrescar el jovent i els no tan joves en uns espais molt distesos, divertits, en relació amb altres colles, etz.

He sentit veus que diuen que coses com les d'ahir no fan gens de bé a la colla. Jo no sé com collons s'ha de tenir l'escala de mesurar per dir que una festa que manté tot déu en un ambient divertit i diferent fan mal a la colla. Jo mira, ja plègut.

Com que teníem permís fins a les 21 h, malgrat que a les 20 h havíem passat a dins de la Closca per no fer soroll, i que teníem les portes i finestres tancades i el Txus controlava que no hi hagués ningú al pati fent xivarri, malgrat tot plegat es va tancar expeditivament la Closca, fent fora els castellers de les altres colles que encara hi eren (tots plegats érem uns 50, encara) i donant per acabada la vetllada. En fi, doncs res. Els Borinots deien que obririen el seu local per seguir fent la festa...

Alguns vem anar a sopar a la rambla del Gall, esbravant-nos una mica, i va passar el temps una estona fins que va ser el moment d'aturar la nit.

Fotos Sant Just:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157666635728242
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157664468743744
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157664485675383

Fotos suport Ni muts:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157666634760822