La codonyera és l'arbre que fa codonys, uns fruits arrodonits molt dolços i que tenen un gran interès culinari. La Codonyera és un poble d'uns tres-cents cinquanta habitants situat a la província del Terol, a la Franja de Ponent o de Llevant, segons la perspectiva. Seguint la tradició, no sé si encetada enguany, de voltar pels Països Catalans fent castells (ja vem estar al Rosselló), avui hem pogut gaudir de l'hospitalitat d'aquesta bona gent i de la seva curiosa parla, que se sentia força pel carrer.
septembre 2005 Archives
Ahir es va fer el castell de focs que l'Ajuntament organitza cada any per Sant Mateu. Venia d'una reunió de castells on vem valorar l'experiència de les festes populars, organitzada per totes les entitats. En general va ser molt positiva, malgrat les típiques collonades.
La meva valoració de tan estúpida no caldria que l'escrigués. Per mi és evident que aquest és el model de festa a seguir. El poble organitzant i gestionant la festa al marge del polítics, és la utopia feta realitat. El contacte entre les diferents entitats, el treball compartit, les noves coneixences, etc., tot plegat sembla un somni.
La festa començava divendres, com ja vaig comentar, però la pluja ho va esguerrar tot. Es va poder fer el seguici i el pregó, però va començar a ploure i els concerts i les barraques se'n van anar a can pistraus. Ja no va deixar de ploure fins l'endemà a les cinc de la tarda, aproximadament. Van anul·lar-se molts actes, des de la trobada de gegants fins els concerts "oficials" preparats per l'Ajuntament. Els concerts populars de dissabte van fer-se, nosaltres vem tirar els castells i van cremar els diables. Aquella nit va ser un èxit a les barraques. Era ple de gom a gom i va ajudar a recuperar la punxada de divendres.
Ahir vem comentar una mica la jugada, i estem molt contents. Se'n poden trobar mil defectes que mai no faran gens d'ombra a l'enorme èxit que ha suposat per Esplugues. Aquest és el poble que jo m'estimo, el que s'uneix i fa pinya, i no el que fa una cua impressionant al Guissona perquè a les onze es casa la puta d'Astúries amb el seu príncep.
Avui a la una del migdia havien de desnonar l'habitant de la masia de Ca n'Oliveres, als terrenys del Caufec Sud. El casalot està situat al carrer Laureà Miró just al costat del camp de futbol de Pubilla Cases.
El temps ens ha respectat. Va deixar de ploure ahir una hora abans de la prediada i avui el sol ha estat rutilant i l'ambient fresquet, perfecte per bastir castells. El cel era clar d'un blau intens —el blau que m'encisa— i bufava una mica de vent, i amb retard ha començat la diada amb la Joves i els Bordegassos.
El malefici de la bici continua. La primera setmana després de tornar de vacances va relliscar la roda inopinadament i vaig donar-li un cop al mecanisme del canvi del darrere. Com sóc il·letrat, indocte, gens versat en la mecànica de la bicicleta, vaig haver de carregar-la fins a casa com carrego la meva feixuga ignorància per tot arreu.
Poca cosa més havia passat fins avui; els vianants gairebé envestits i els vehicles motoritzats agressors són cop picades de mosquit durant un interrogatori a una caserna de la Guàrdia Civil (no res). Tinc l'orgull de poder exclamar que no ha estat culpa meva, però el cas és que el malefici de la bici continua.
I és que ja m'havia avisat una moto que ben bé m'atropella i em fa caure a la carretera. Una mica més tard baixava pel carrer paral·lel al meu, només faltava tombar a la dreta i arribar a la meva cantonada. Però la cantonada de la puta era aquella, perquè un cotxe aparcat un poc passat mig carrer ha fet marxa enrera sense amoïnar-se de mirar enlloc més que la porteria d'on sortia la seva xicota. Aquell carrer fa molt de pendent, i anava força ràpid, i m'ha estat impossible evitar l'impacte, malgrat que havia pogut reduir bastant la velocitat.
Deien que estava blanc: potser sí. M'oferien d'anar a l'hospital: m'he conformat amb què em posessin la cadena a puestu. S'ha disculpat, jo li he donat la mà, i tots tan contents. Però renoi, la mort t'espera al racó més impensat, la cantonada de les putes pot distar un tir de pedra de casa teva.
He arribat fins el parc de sota de casa sobre dues rodes, l'he lligada i au, cap amunt. No us preocupéssiu pas: sóc sà i estalvi i completament il·lès, i aquesta tarda hi tornaré a pujar.
Estàvem parlant de coses de cabdal importància per l'existència del món, quan de sobte algú va preguntar-me: «Vols anar a Valls a veure castells?» Jo no recordava que avui a la plaça del Blat hi actuaven Joves i Vella dels Xiquets de Valls, i així que ho he sentit no he tingut cap problema en respondre «Hoc».
[Hola. M'he tornat a desdir, sobretot per les paraules d'en Jaume I el Cap de Colla (bé, excap de colla), i torno a penjar el post original. El podeu llegir d'aquest enllaç. El que segueix ara és el segon post, menys crític.]
No hi crec massa en els averanys, ni bons ni dolents. Per exemple, l'altre dia, només entrar a la facultat, em va venir un atac de cagarrines assassines, i vaig haver d'anar a córrer cap els lavabos. L'examen em va anar molt bé, però.
Avui, el primer que he trepitjat de Sant Andreu de la Barca ha estat el carrer de la Constitució, la puta constitució. Per si això no fos poca cosa, només entrar a la Plaça Catalunya, on fèiem els castells, he trepitjat un xiclet fastigós, enganxifós i elàstic, i a sobre verd.
Havia escrit un post ahir molt crític. De tota manera, el resumiré en què de vegades enyoro la rauxa forassenyada dels del sud, provar alguna vegada un castell suïcida, curts d'efectius, amb poc assaig, arriscar una mica. També amb què crec que trobar l'equilibri entre el valor i el seny ha de ser força difícil. I treient tota la resta, reescriuré aquesta crònica.
El cas és que vem arribar un hora abans a la plaça, i vem esperar fent la birra al bar. Jo mai no havia fumat un porro abans de fer castells, i ha resultat que al primer hi he entrat a terços. Una mica abans de les set han aparegut les altres dues colles, Sant Andreu de la Barca i els Xerrics d'Olot.
Nosaltres érem, jo diria, la colla més nombrosa. Ha estat el desplaçament amb més gent d'aquesta temporada. Tanmateix, hi faltaven, com sempre, alguns castellers importants del tronc. Serà per això, serà perquè acabem d'arribar de vacances, serà perquè no els teníem prou assajats o perquè ja es començava a fer fosc, la nostra actuació ha estat de sis, com gairebé sempre.
Hem començat amb el més fàcil, un quatre de sis que ha estat tan parat que a mi m'ha semblat que l'estava fent al terra. A l'hora de pujar estava una mica nerviós, segurament perquè la birra i el tros de porret m'acceleraven els batecs. Però un cop allà dalt, a mesura que he vist que estava com a casa meva, m'he relaxat molt i ha estat com si fos a un assaig (a assaigs faig proves on m'hi poso més nerviós).
El cas és que després d'aquest quatre sense història ha vingut un quatre amb agulla sense història i un tres de sis que no ha patit massa, tot i que hi han hagut alguns petits problemes. Hem acomiadat la plaça de Catalunya amb el pilar de quatre, que m'empaita a tots els meus malsons.
Els castellers de negre, Sant Andreu, han obert plaça amb el cinc de sis, han acabat amb una torre de sis i entremig han plantat el quatre de set que pot aixecar discrepàncies. En efecte, l'han coronat amb una mica de problemes i tot seguit, com a la torre de Minyons de Sant Fèlix, s'han despenjat acotxador i enxaneta i han anat a petar a una pinya de tots colors llevat del negre. La resta del tronc s'ha descarregat bé, i les gralles han anat tocant, però no, això no és descarregat, no ho és, ho sento molt. Les normes del Concurs de la puta merda ja es poden reservar només pel Concurs de la puta merda, però a plaça, quan dos castellers cauen, i més si són canalla, és una aberració considerar-lo completat. No és res personal: no tinc res en contra de Sant Andreu, és només el meu parer (esclar, que feia tres anys que no el completaven, i amb l'eufòria qualsevol els hi diu que no, que només coronat. Permeteu-me, però és com copiar a un examen, us autoenganyeu).
I els nostres amics els Xerrics, que eren entre trenta i quaranta, han fet el que bonament han pogut: un tres de sis, un tres de sis amb agulla i un quatre de cinc net. Són bona gent, aquests d'Olot, però arrosseguen poca gent.
Resumint, que segons el famós i maleït rànquing de la Jove de TGN, som trenta-setens.
Fotos, aquí.
Diada de Sant Andreu de la Barca
Esplugues: Pd4, 4d6, 4d6a, 3d6, Pd4
St Andreu: Pd4, 5d6, 4d7c*, 2d6, Pd4
Xerrics Olot: Pd4, 3d6, 3d6a, 4d5n, Pd4
* El Quatre de Set de Sant Andreu segurament serà donat com a descarregat. Però tothom ha vist com només ha estat carregat.