mai 2006 Archives

Vaig llegir un blog on algú transcrivia els fragments de converses que sentia al metro. Em va semblar si més no interessant. Aquesta setmana, als Ferrocates, van pujar una colla d'unes cinc persones encorbatades però que es veia evident, per la forma de parlar i per la mateixa roba, que la seva feina no era directiva precisament. Un d'ells va dir que vivia al costat de l'església d'Esplugues, però que fins feia molt poc no s'havia adonat de què hi ha un monestir: «Y veía la iglesia i oía campanadas, pero no me había dado cuenta de que es un monasterio». Només vull dir que el monestir de Montsió no té campanes i que està força separat de l'església, la qual està al cap del carrer a una plaça. Parlava aquell paio com si li fes fàstic de viure a Esplugues.

Passant a d'altres coses, avui hi ha hagut diada al barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, amb nosaltres, la Jove de L'H i els de Cerdanyola. Com aquestes dues colles porten la camisa del mateix color, quan es feien pinya mútuament només en semblava una, i alguns d'Esplugues no sabien que, en efecte, érem tres colles a la Plaça de Francesc Macià sota el sol de justícia i unes rajoles bullents que semblava la plaça una paella gegant al foc.

Ens torràvem a poc a poc, i jo havia dormit només unes cinc hores i arrossegava la segona ressaca consecutiva, la primera divendres perquè sí, i ahir perquè va ser la botifarrada contra l'especulació al poble. Per tant, jo estava doblement torrat. M'he enfaixat amb la primera bufanda que em vaig comprar, he esmorzat un súper-entrepà de qualsevol cosa, dues llesques centrals de pa de pagès, i vinga, a jeure a l'ombra tant com pugués.

Hem obert plaça amb un quatre de set que ha anat força bé i que m'ha fet especial il·lusió. L'any passat fins al final de temporada no vem portar un castell de set fora del poble, i enguany en un tres i no res ja en tenim dos de fets. Estava molt content, i això és tot el que haig de dir sobre això.

A Catalunya hi ha tres Esplugues: Esplugues del Llobregat, l'Espluga del Francolí i l'Espluga Calba. Periòdicament ens trobem entitats i habitants d'aquests tres municipis a un dels tres pobles, i enguany tocava a l'Espluga Calba.

En primer lloc, i no és el primer cop que ho dic, el terme espluga ve del llatí spelunca, té la mateixa arrel que espeleologia i vol dir caverna, cova. Espluga Calba vol dir, doncs, «cova pelada», i aquest nom ve d'una balma que hi ha per allà i que encara es pot visitar perquè hi ha cellers i etcètera. L'Espluga Calba és un petit poble rural d'uns 500 habitants, situada a la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Té un castellet força ben conservat i interessant de visitar, una església que fa patxoca, i està envoltat d'oliveres i boscs.

Els castellers no hi actuàvem, però com tenia ganes d'anar-hi vaig parlar amb alguns de la Colla de Diables i m'hi vaig apuntar. Tot i que ja ho era, avui sóc gairebé oficialment un diable.

Hi vem arribar cap a les deu del matí i vem saquejar el bar. Una cosa que m'ha agradat de la Colla és la seva afició pel bar. M'ha recordat lleument als Ganàpies, però he de dir que si més no pel que fa a l'alcohol els Diables no són tan propensos. I com a mostra, el cap de colla va treure'm una ampolla de conyac que bevia amb un altre de la colla, perquè no agaféssim la papa.

Després d'uns malentesos estranys, hem començat la cercavila/correfoc cap a la una del migdia. Jo els seguia fent fotos, però en arribar a la Plaça del Castell un dels tabalers ha deixat l'instrument i ha anat a cremar. Aleshores me l'he penjat jo i l'he après a tocar. Dos ritmes fàcils, el de cercavila i el de l'Arboç, que anàvem estenent pels carrers del tranquil poble. No és difícil.

Un cop enllestida la cremada final, hem dinat sota el sol de justícia unes menges prefabricades, embotit i fricandó amb bolets, tot encarregat a alguna empresa. Com el cafè era descafeïnat i en pols, vem tornar al bar i a fer temps.

A la sala de balls ballaven balls de saló. En acabat, el regidor de cultura, un tal Ígor, donà a les entitats participants un petit record. Com havíem parlat amb ell abans, a l'hora d'anunciar-nos, va dir per micro que és una vergonya que l'Ajuntament d'Esplugues no ens hagués subvencionat la pirotècnia. El nostre regidor de cultura, en Cervera, s'emprenyà i traslladà en acabat el seu malestar al pobre Ígor. Els representants municipals marxaren abans que ningú als seus cotxes. Nosaltres tornàrem en autocar.

Avui ha estat la primera vegada que he participat a aquesta Colla i, tot i que me'ls conec a tots, ha estat curiós veure l'ambient que hi ha a dins. Molta conya i molt de bar, una colla d'amics que a més cremen pólvora pels carrers. La meitat són puretes de Castellers, i l'altra meitat són gent del Caufec i d'aquest ambientillu. Com jo sóc dels dos ambients, m'hi trobava força bé.

Ara no sé si hi tornaré, potser algun dia agafaré el tabal o sortiré a alguna banda amb ells.

[Fotos aquí]

Ahir va ser la diada Ganàpia, els castellers de la UAB. El campus estava mig buit com a conseqüència de la victòria del Barça, un clima ensopit i silenciós. Vaig anar a classe una estoneta i en acabat cap a la Cívica i en cercavila fins la gespa de l'actuació.

Hi van venir Xoriguers i Marracos, l'emboirat de sempre i quatre amics arreplegats. Els objectius de la temporada pel que fa a castells no es van assolir, ni tampoc es va arribar al nivell de la diada d'hivern en què vam fer l'aleta a tres castells de sis. En aquesta ocasió vem obrir plaça amb un dos de sis que va caure poc abans que l'enxaneta el coronés. La pinya feia figa i no va poder mantenir un tronc que no estava malament.

Automàticament vem treure gas i ens vem dedicar a castells de cinc pisos. Encara vem descarregar amb força solvència i tranquil·litat un tres de sis on van ficar-me de baix a la rengla. Se'm va adormir el braç esquerre i no se m'ha despertat fins avui. Gairebé em disloquen l'espatlla dreta, però no va estar malament.

A banda del 3d6, vem resoldre sense més entrebancs un 4d5a i un 2d5 nets. Vem acabar amb dos pilars de quatre i un grapat de pilars novatus. Pel que fa a Xoriguers, van portar a plaça castells de cinc, i Marracos també però amb aconxaneta.

Es va dinar de traje o carmanyola i una estona després el mític Jaume Barri ens va delectar amb el seu recital de cançons hippies depravades. Ens ho vem passar d'allò més bé, i ja començo a conèixer les seves cançonetes perquè les va repetint.

Un cop acabat, en René i en Sergi van atorgar els diplomes dels Ganapremis, una ximpleria nova que han començat a fer aquest any. Aleshores van repartir La Revista de Ganàpies, que vaig estar fent jo el cap de setmana amb les col·laboracions de tota la colla, i que ha quedat molt bé. Es nota que és la tercera revista castellera que faig, el quart treball seriós amb l'Adobe Indesign. Va haver-hi algun problema amb la portada, perquè si tens la pell prima pot semblar masclista fastigós, però jo crec que el que manca és sentit de l'humor.

I com és normal, en aquest punt en què ja començava a ser fosc, cap a les nou, els records són més difusos. Va haver-hi gimcana que suposo que va anar bé, però que a mi em va avorrir una mica. Anava amb una colla de Ganapiots (Ganàpies retirats que ja no estudien). Després tornada a la Khaima i a emborratxar-se. La nit va passar i cap a les tres devien ser que van portar-me fins Horta, on vaig prendre un taxi i a Esplugues cap a les quatre que devien ser.

[Fotos aquí]

Hagués volgut anar en bici fins Sants, però vaig haver de prendre el Metro dels collons per acompanyar mon pare, que tenia por d'agafar el cotxe per si no podia aparcar (però tothom hi va aparcar fàcilment). Actuàvem davant de Cal Borinot, el local dels amfitrions, i hi havia també els Castellers de Poble Sech. Vaig entrar al seu local, llambregades ràpides i comentaris escadussers, i una mica tard va començar l'actuació a la cruïlla entre Vallespir i Badalona, prop de l'Estació de Sants. Afegir que coneixia molta gent de les colles universitàries, és curiós.

Nosaltres com érem poquets (com acostumo a constatar en moltes altres cròniques) doncs vem haver de conformar-nos amb castells de sis (dejà vu resignat)... En fi, dos de sis més mogut que el de Sant Jordi, un 3d6 de tràmit i un 4d6 lleig i estrany que em detinc a comentar, no perquè fos en l'únic en què hi vaig pujar, sinó perquè va ser heterodox.

En resum, sabreu o no que no m'agraden gaire els 4d6, són estructures horitzontals, baixes i amples, són el Jesús Gil dels castells. És a més el castell més facilet que pot dur-se a plaça. Si l'altra colla ha descarregat un 4d7 o més, i t'observes des de la seva perspectiva, és fàcil adonar-se de la pròpia petitesa.

Com sempre, pensava en aquestes coses quan em va fer pujar de terç i em va lligar un mocador a la cuixa per facilitar l'escalada de l'acotxadora. Va nuar-me'l, però, d'una forma ben estranya, amb l'altre mocador de la faixa, perquè així segur que no me l'abaixaven...

Pels no entesos, en un quatre pugen els dosos cadascun per dues rengles oposades, i l'acotxador i enxaneta per les altres dues rengles. Els dosos baixen per on havien pujat, mentre que els altres dos components del pom de dalt ho fan per la rengla oposada per on s'havien enfilat. No és difícil d'entendre.

Com ja he comentat, pujava per mi l'acotxadora. Després d'alguna espernetegada i relliscada va col·locar-s'hi. A la davallada va sortir per mi l'enxaneta i sorprenentment, després d'una estona d'indecisió, també l'acotxadora.

Realment això és una ximpleria, però tot plegat em va fer frisar perquè la terra se m'empassés: un castell lleig, amb aquests maldecaps i a sobre el mocador així lligat. Per sort vaig mantenir prou bé la mida.

Vem acabar amb tres pilars de quatre, un dels quals em penso que va tenir algun problema. Van tornar-me a ficar de baix, però en un espadat molt més lleuger (pensat per mi). Però em va fer més patxoca el de la setmana passada, amb un paio de cent quilos sobre meu.

I això és tot. Una cerveseta al Cal Borinot, unes calades, i camí de l'Avenç, on fins les dotze tocades vem estar ingerint litres i litres de cervesa.

Prediada de Sants
Esplugues: 2d6, 4d6, 3d6, 3Pd4
Borinots: 3d7, 4d7, 5d6, vano de 5
Poble Sech: 4d6, 3d6, 4d6a, Pd4

Escriuré la crònica de la diada de Ripollet perquè no tinc res millor a fer ara i perquè per alguna mena de raó s'ha convertit gairebé en una obligació ben tonta. En tot cas, aniré molt per feina.

En resum, actuàvem diumenge passat a la vila de Ripollet amb els Vailets i els Xiquets de Reus. Són dues colles que em deixen bastant fred, tot i que totes dues colles tenen alguna cosa especial. Pel que fa als Vailets de Ripollet, va ser precisament a la mateixa plaça on vaig vestir per primer cop la camisa de la meva colla. I tot i que dir-ne plaça de l'asfalt de l'avinguda on actuàvem és ser una mica optimista, el fet és que va suposar el meu debut, vaig fer per primer cop de contrafort i bé, vaig conèixer de primera mà què és això d'aixecar castells.

Pel que fa als Xiquets de Reus, la relació és molt més superficial, d'haver anat l'any passat a la seva plaça a fer pinya amb els muixerrillus, a què conec via Flickr a un tal Xusques i a què amb en Benach de cap de colla va ser quan van arribar al seu cim.

O sigui que poc motivat vaig anar a la diada. Divendres havia fet campana de l'assaig perquè estava emborratxant-me amb els Arreplegats que havien volgut quedar-se a la seva pròpia festa, fins les tres de la matinada, per la qual cosa ja veia a venir que no entraria a cap tronc.

Ho veia a venir, les coses són així, i seria per això, o perquè van pujar per primer cop tres noietes que porten quatre dies, o pel que fos, que no em va sorprendre. La cap de colla va dir-me el que m'acostuma a dir, que avui no pujava però que no m'ho prengués malament perquè... Però jo no m'ho prenc malament, jo ho acato i ho entenc perfectament, i que pugi qui hagi de pujar i sigui millor per la colla en general.

Ara bé, si de mi depengués, evidentment hagués pujat. Però això és una altra cosa. I abreugem que volia anar ràpid.

El cas és que quan la Sílvia va comentar-me això, jo vaig dir-li que si no volia ficar-me de terç em fotés de baix per la propera. Em va dir que ho tindria en compte.

L'actuació nostra va ser 4d6, 3d6 i 4d6a, sense pilar d'entrada, i amb un Pd4 de comiat. Els castells van anar com sempre, potser una mica lents, potser una mica lletjos, potser amb algun desarranjament, però sense cap mena de problema al capdavall. Pel pilaret de comiat van ficar-me de baix. No recordo ben bé com va anar, vaig parlar amb en Jaume Baix, el baix habitual, i li vaig dir que d'acord, que entrava de baix al pilarot dels collons. Quan acabava de fer la foto al pilar de cinc de Vailets, va informar-me en Jaume Baix que de segon entrava en Dídac, un paio gros i ben cepat que deu pesar més de cent quilos i que, per tant, era millor que no m'hi fiqués. Aleshores li vaig contestar que a mi tant me fotia qui fos el segon, com si havia de ser en Marqués o el Jesús Gil més ufà. Va dir-me que vale vale, i vaig anar a fer una altra foto al pilar de cinc.

El cas és que, sense jo sapiguer si m'hi fotria o no m'hi fotria, en Sergi va cridar repetidament el meu nom perquè m'hi col·loqués d'una vegada al lloc de baix. Xino-xano, sense contestar, faig lligar-me el mocador al cap i, encara sentint el meu nom, vaig situar-me davant d'en Sergi, i tot déu enfotent-se'n. La gent al meu voltant demanava qui era el baix, i jo responia doncs que jo. No s'ho creien massa, i menys encara quan va aparèixer l'exjugador internacional de rugby i va posar els seus peus sobre les meves espatlles.

Diré que va ser bufar i fer ampolles i que, llevat de què les dretes apretaven més que les esquerres, no vaig patir gens i que són tots plegats uns exagerats. A Ganàpies vaig fer de baix a una torre de cinc amb en Juanele de segon, un eixelebrat de Valls molt més destraler i pesat que el bo d'en Dídac, contra el qual només puc dir que li tremolava molt el peu dret i carregava una mica més a l'esquerra.

Ni tan sols la cap de colla semblava sapiguer que m'havien ficat de baix. Però això és una collonada, fotesa i ximpleria sense cap importància. De fet, com estava una mica emprenyat i amb aquells aires nihilistes que m'assalten tot sovint, tenia ganes de patir amb un pilar de set sense pinya, tot sobre meu. Però això també és un altre tema.

La sensació de la diada és que va ser anar a complir l'expedient i que vem tornar a fer una mica el préssec davant dels castells de set tan parats i àgils de Reus i els de Ripollet una mica més matussers. Però no teníem per fer gaire cosa més, vem estrenar gent nova, el clima en general era una mica enrarit i tampoc no havien gaires ganes. I vem tornar a Esplugues i això ja és una altra història.

Em direu: t'estàs rallant un colló de mico, malparit. Diumenge va haver-hi també fira d'entitats. Anem les entitats del poble i muntem la paradeta al carrer de l'Església. Hi havia de l'Esplubàsquet Natzaret, d'Unitat Nacional Catalana, dels disminuïts psíquics, i també d'ERC, del Caufec i dels Castellers d'Esplugues, entre molts d'altres. Ja havia començat a beure massa; a l'Avenç birres, a casa cava i birra, a la Fira més cervesa... El cas és que vaig estar tota la tarda una mica estúpid.

Es curiós que quan vaig parlar a un Consell de Cultura amb el metge de les donacions de sang em va dir mig en broma que mentre no hi anés borratxo, que era igual que el dia anterior hagués fumat porros i begut fins el coma etílic (no m'ho va dir exactament així). El cas és que finalment sí que hi anava una mica ebri.

Vem fer una mena de petita actuació per la gent que hi passés, vem lliurar un premi de dibuix, i suposo que vem fer un taller per la canalla. I així va acabar el diumenge. Puc dir que, no sé per què, vaig acabar fins els collons del putu diumenge, però bé, també puc dir que va ser molt maco tot plegat.

I les fotos, potser les penjaré un dia d'aquests.

Ahir va ser la diada dels Arreplegats, els castellers de la Zona Universitària (AZU). La cosa havia de començar a les dues però a tres quarts de tres tocats començaven els AZU amb el seu quatre de set amb l'agulla. El primer intent va caure quan terços començaven a baixar. Al segon intent van poder descarregar-lo amb moltíssims problemes, amb una defensa aferrissada que realment em va emocionar i tot. La repetició patia els mateixos defectes que el primer, però van poder aguantar totes les batzegades fins el final. En Julià, l'enxaneta del pilar, va davallar gairebé despenjant-se, però a la fi es va poder completar la cosa.

Van continuar amb un tres de set força maco i amb el quatre de set. L'estructura del quatre acostuma a costar de quadrar. Després d'un primer peu desmuntat, van tornar a desmuntar el mateix quatre quan ja eren quarts col·locats. Aleshores vaig haver de marxar perquè treballava. Pel que m'han dit, van poder-lo descarregar sense més problemes. Van acabar carregant el pilar de cinc. Enguany, que jo sàpiga, no l'han pogut descarregar (llevat el del 4d7a, que no compta).

Nosaltres ganàpies érem quinze i encara vem poder completar un tres de cinc net, on anava jo a la buida, i suposo que em vaig tornar a abocar (no sé què em passa, però diuen que sempre m'aboco), que va anar força tranquil·let. Vaig fer d'agulla a la torre de cinc amb gairebé tota la pinya prestada, i finalment vaig entrar de terç a un quatre de cinc amb el pilar al mig de germanor entre nosaltres i el Marracos de Lleida. Vem acabar amb un pilar de quatre, però jo ja era a Esplugues a la feina.

Marracos i Xoriguers de Girona van fer construccions de cinc amb aconxaneta. Els de la Terra Ferma no feien l'aleta als seus castells, i quedava com una mica cutre.

L'actuació va ser llarguíssima, amb moltes colles i molts intents per part dels AZU, i a sobre va començar amb gairebé un hora de retard. El que diré ara potser em portarà conseqüències, perquè sé que hi ha arreplegats i gent d'altres colles que em llegeixen esporàdicament, però se'm va dibuixar mig somriure en veure caure el 4d7a dels verds, i dintre meu esperava que els hi caigués el segon intent. Deu ser impotència davant l'evidència de la seva superioritat, o jo què sé, tot i que al capdavall m'alegro que els hi anés bé perquè són en general molt bona gent.

Vaig tornar cap a quarts de nou al Campus Nord després de la feina, amb la intenció de quedar-m'hi només una estoneta. Molts ganàpies havien ja marxat, però n'hi havia d'altres que no hi havien estat abans, entre ells dos ganapiots amb els quals m'ho vaig passar força bé. Un parell de noietes de per allà van aconseguir alcohol gratis (Ballantines) i vaig anar encadenant els cubates, per la qual cosa finalment vaig abandonar la ideia d'anar a l'assaig d'Esplugues. Em va recar força al començament, però m'ho vaig passar força bé a Ca n'Arreplegat i ara no me'n penedeixo.

Vem passar a sopar cap a les deu a un menjador i jo vaig anar passant una llibreteta on m'hi van anar apuntant bestieses els borratxos que vaig trobar. Aquest matí a la feina, llegint-les, em feia un fart de riure. Segurament les publicaré a la revista de Ganàpies que sortirà d'aquí dues setmanes. Jo vaig anar arreplegant tota la beguda que vaig veure, vaig passar pel local de l'edifici Omega d'estudiants on fan les juntes els AZU, i vaig anar fent vida social fins vora les tres de la matinada, quan vaig decidir que ja era massa tard i que en avui treballar era bona pensada anar a dormir la mona. I no anava tan borratxo si vaig arribar en quinze minuts en bici a casa meva.

Dos aspectes negatius. En primer lloc, l'absència de gimcana a causa de l'escampada general per anar a assaig dels castellers més responsables. Deien que cap a la una es faria als jardins de la Diagonal, però que jo sàpiga no es va perpetrar. La diàspora va ser criminal. És el problema de celebrar la festa un divendres quan ja ha començat la temporada castellera. A més, des de les cinc, l'hora aproximada en què acabava la diada, i les deu, l'hora de sopar, no tinc constància de què hi hagués cap activitat programada, per la qual cosa tothom petava la xerrada a la seva, encara més dispersos.

L'altra nota negativa és el tema de l'alcohol. Donaven tiquets per consumir a la barra, però si arribaves tard havies d'empescar-te-les per poder remullar la gola. A l'hora de sopar, però, molta priva dura i cerveses i kali.

Van passar coses estranyes aquella nit, com sempre. Vem tornar a donar la tabarra als segurates, i vem haver de barrar una porta perquè algú va obrir un extintor i va empastifar tot el passadís dels lavabos, al costat del menjador. Jo vaig fer un volt per allà i vaig fer coses estranyes. I en fi, records boirosos típics de borratxera.

Les fotos les penjaré aviat

Acabo de llegir un article d'en Sostres que ja havia vist publicat al diari però que no recordava. És aquella mena d'articles que fan gràcia quan els veus i no els hi dónes més importància. Crec que en Sostres diu coses que molts pensem, però les diu massa clares, sense matisos, te les venta a la cara sense filtres, i pot fer mal. És un ultraliberal independentista radical però convergent alhora, i és curiós veure com va superant les aparents contradiccions. Ha llegit molt i sembla força intel·ligent. Molts cops és simplista i reduccionista en els seus arguments, però la successió d'articles a l'Avui, i sobretot els de la web, va fent que el vagis entenent i siguis capaç d'interpretar-lo bé.

Jo crec que la gent se n'enfot perquè no llegeixen entre línies i es queden només amb l'evidència literal. Un exemple és l'article que esmentava, aparegut l'abril de l'any passat:

Llir entre Cards
Parlar espanyol és de pobres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

El que crec que ningú discutirà és que l'idioma no fa ric o pobre una nació o un Estat, pel sol fet de parlar-lo. El que jo crec que vol dir és que, a banda que a Noruega parlin molt bé l'anglès, defensen la seva llengua minoritària sense complexos (i també n'ha parlat molt d'això). En canvi, a Catalunya, ens arronsem davant el castellà, la qual cosa, a banda de diluir-nos com a poble, és un signe més de la covardia dels nostres empresaris provincians. El que en Sostres voldria dir és que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra llengua i del nostre país i deixar d'etiquetar en castellà perquè això és tirar-nos més pedres a la teulada.

A l'article d'ahir a la seva web parla d'això.

En general, defenso en Sostres perquè crec que no hem de prendre seriosament tot el que diu, perquè s'ha de saber llegir entre línies, perquè posa sobre la taula el que els porucs dels catalans n'amaguem a sota, perquè parla amb una claretat meridiana punyent. Malgrat les seves contradiccions i les opinions que poden fer mal (classistes, xenòfobes, etc), cal esforçar-s'hi una mica i saber interpretar-lo. Ell busca polemitzar, però se n'ha de ser més llest i anar més enllà del sentiment visceral per trobar unes reflexions que retraten la societat catalana en general (perquè quan es queixa dels empresaris, critica bona part de l'electorat convergent). Però els esquerranosos són sectaris, i els convergents cecs i no se n'adonen. Per sort he vingut jo a aquest món, per il·luminar-vos l'existència.