décembre 2004 Archives

Resulta que hi havien vint persones dins un tramvia enganxant cartells i repartint pamflets. I la policia, per aquest motiu, en portà deu a la comissaria i acusà dos d'ells d'atemptat contra l'autoritat, perquè havien segut a terra quan els mossos els atacaren brandant porres. I demanen uns dos anys de presó.

No, no és una innocentada, és cert. Qui vol criminalitzar l'oposició al Pla Caufec? Qui arrenca cartells i els prohibeix plantar la paradeta (qui vol silenciar, censurar)? Per què s'acusen dues persones innocents d'una cosa que no han fet?

Innocents!

Breu resum d'aquest post:

Ahir, Ple de l'Ajuntament molt mogut. Els del Pla Caufec, plataforma integrada per gent molt diversa, van presentar una bateria de preguntes punyents al consistori, el qual va ser completament incapaç de respondre. Les preguntes sense resposta foren, a grans pinzellades:

- Per què l'Ajuntament no ha fet res en favor dels dos detinguts injustament;
- Per què l'Ajuntament censura la Plataforma, arrencant cartells i despenjant pancartes;

Les conclusions foren aquestes:

- L'Ajuntament no té cap intenció de permetre la diversitat d'opinions;
- L'Ajuntament no té cap intenció d'informar sobre el Pla Caufec;
- Na Pilar Díaz exhibeix una baixesa moral i política garratibant;
- El batlle té una barra i una baixesa moral i política sorprenents;
- L'única manera d'acabar amb aquesta merda de Pla especulatiu és des de la ciutadania.

Au, la resta del post:

Divendres vingué en Bargalló a Esplugues i no parlà de política. Si hi hagués anat per deixar anar les nicieses que publicava ahir l'Avui a l'entrevista jo no hagués mogut el cul de casa. De totes maneres, hi vaig fer tard, perquè sortia de la feina a la mateixa hora que començava l'acte i perquè m'havia de disfressar de barrufet abans.

Vaig entrar a l'horrible edifici quadrat que ocupa el lloc de l'antiga masoveria enderrocada pel nostre cínic (cívic, perdó, en què estava jo pensant?) Ajuntament, al costat de Can Tinturé. A l'edifici quadrat no s'hi fa mai res, però en aquesta avinentesa van atorgar diríem que el privilegi als de l'Espluga Viva de fer la presentació del CD "Muixagangues, Valencians i Castells", que és música de gralla, per si no ho sabeu, ignorants. I a la sala, enfaristolat, el nostre Conseller en Cap cantava les excel·lències de la gralla, la seva importància en el món dels castells i tota la pesca. Quan per fi acabà, fou el torn del concert de gralla. Perdoneu que no us digui qui tocava, quan ho sàpiga ho escriuré. Si més no, diré que eren de Tarragona, que tenien molta traça i que eren els que havien gravat el disc. Van fer un repàs de les cançons del disc, i a córrer. Durà uns trenta o quaranta minuts, va estar molt bé. A darrera, fotografies antigues de falcons, muixigangues i castells.

A fora un fred siberià i un vent embogit ens esperaven. Ens vem enfaixar i pilar de quatre al canto. Dos aspectes de capital importància:

1. Va ser l'estrena de la nova cap de colla, na Sílvia. Felicitats!
2. Vaig estrenar la meva camisa. La que duia abans no era meva. Visca!

Doncs hi havia cava i torrons, però en poca estona vem tocar el dos. L'endemà tocava sopar de Nadal d'agermanament i germanor.

No em pregunteu a quina hora començava, perquè com sempre va començar a l'hora que van voler. En Dídac havia preparat un còctel enorme, la gent jugava al futbolí (feia temps que no hi jugava) o al Ping Pong (si fa no fa, el mateix temps), o feia la birra i petava la xerrada. Unes noies molt simpàtiques anaven repartint uns numerets per després del sopar.

El sopar, per fi, devien ser les deu, va començar. Ara i aquí hauria de parlar sobre mi mateix: estava en una situació de perfecte badoquisme, d'ensopiment pregon, de clàssica sorruderia: ja em sol passar, ja, que de tant en tant em vénen aquesta mena d'atacs emmudidors. Estava jo allà, menjant tranquil·lament un sopar que estava prou bé, totalment envoltat de xerraires compulsius, diria que molt tancat en mi mateix. Doncs que algú m'obri, si pot.

El sopar: sopa de galets i carn d'olla, amanida, pollastre amb escamarlans, postres i cafè. Vi i cava. Va haver-hi pluja d'aliments i taps de suro i tot allò que fos llencívol, però ni punt de comparació amb el que vaig viure a Cal Marraco (Lleida). Abans de tot això, no recordo exactament en quin punt, però enmig del sopar (diria que entre el primer plat i el segon, o potser abans de les postres) van lliurar els diplomes de reconeixement als sortints caps de colla, canalla i pinya, que són en Jaume I el Conqueridor, na Sílvia de Figueres Lozano, actual cap de colla, i en Quique el Calb. Tots tres van llegir el que deia el diploma. I si bé tots es van emocionar, com en Jaume Verge, que s'entrepussava una mica en parlar, no va ser res comparat amb na Sílvia.

No sé què em passa. De vegades llegeixo una notícia al diari, una notícia que no m'importa gaire, com la de n'Èric Bertran o les declaracions de na Manjón a la comissió d'investigació, però per alguna estranya raó una llagrimeta ix del meu ull. No ho comprenc, àdhuc bleixo tímidament, de l'emoció. Què és això? Què m'està passant? Com és possible que finals de pel·lícules dolentíssimes, com la d'ahir del «Padre en Apuros» aconsegueixin el mateix efecte? No en tinc ni ideia.

Dissabte, quan na Sílvia va haver d'aturar-se perquè rompia a plorar, jo també vaig vessar alguna llagrimeta. Allò no és plorar (jo no ploro mai!), però s'hi assembla. El diploma deia una cosa semblant a aquesta: «A tu, Sílvia, per la teva dedicació, les teves ganes, perquè sempre tens una paraula amable, sempre tens una faixa per deixar-nos» i bla bla bla. Tampoc no deia gaire cosa, però aquella escena em va impactar molt. Vaig eixugar-me tost les tres o quatre llagrimetes sense que ningú em veiés en aquell lamentable aspecte.

Un altre afer interessant de comentar és que ja sé qui és n'Oriol. Ja el coneixia de vista de Cal Suís, un cop vem estar parlant una estoneta. És el típic nano que està pertot arreu. N'Oriol, per si no ho sabeu, és un dels dos joves espluguencs que van detenir pels quals demanen dos anys de presó. Més informació a l'enllaç verd de la dreta i aquí mateix. És molt bon tiu, de debò, dels millors que he conegut per Esplugues.

Quan vem sortir del gimnàs-menjador va començar un succedani de gimcama de tres o quatre proves que havia preparat un grup de dones. Aquesta gimcama també era molt diferent de les gimcames universitàries; en primer lloc, no era una gimcama; en segon lloc, no hi havia alcohol; i en tercer, no ens havíem de despullar. Els grups es feien per sorteig, per mitjà d'un bingo que tenien per allà i el numeret que ens havien donat a l'entrada. Em va tocar la prova de "passar boles amb cullera", que consistia en portar d'un recipient d'aigua el màxim número possible de pilotes de Ping Pong a una cistella que hi havia uns metres més enllà. Per tal efecte, cinc persones ens disposàvem en filera amb una cullera a la boca i ens les anàvem passant d'aquesta manera, sense tocar la piloteta amb les mans. Vem guanyar de llarg i ens van donar un òscar als guanyadors. Altres proves hi hagueren, però no foren massa lluïdes. Les eròtico-etíliques les deixem pels degenerats universitaris.

A partir d'aleshores la gent va començar a marxar esglaonadament. Encara vaig fer algun altre futbolín, just quan començava a agafar-li traça i a clavar els gols a l'adversari, que "agafava por de ser a la porteria" (Com vaig gaudir clavant aquells golets...) La sorruderia va començar a marxar, pels mateixos enigmàtics motius que havia aparegut, i una cosa us dic: no va ser per l'alcohol perquè vaig estar molta estona sense beure res (unes dues hores, i al sopar no havia begut gaire). Això no treu que acabés una mica borratxot, pels dos gintònics beguts molt ràpidament, però ja són figues d'un altre paner.

I per acabar, us escriuré un missatge que em va dedicar algú (això dels missatges era una collonada...) el nom del qual no diré:

Josep estas + empanat.
per que no sigis tan
tafaner tescric aixó:
jujuju. Em... No canviis
mai. buenu, de cabei
si vols si. jajaja. :P

Jo era com aquell anarquista de més de trenta anys que vivia plàcidament a casa dels seus pares aliè a la vida real. Però abandonar aquell redòs no és cosa que es pugui fer en dos dies.

Jo sóc com l’ascensor del meu bloc de pisos, que quan estava espatllat no feia sorolls estranys, mes ara que està arreglat grinyola per tot arreu. Suposo que fins que no canviem l’ascensor completament el mecanisme no deixarà de grinyolar.

I aquella persona és potser com l’anunci de Sasi de l’Avui, la presència del qual potser pot passar inadvertida, però que si s’absentés només un dia destarotaria tota la portada.

Marxeu de casa amb un ascensor nou un migdia de ressaca, i amb el diari sota el braç penseu en tot allò que significa aquella clapa blava en la vostra vida.

Bé, encara amb ressaca (i el post etílic d'ahir forma part també de la cefalàlgia, però d'una altra manera), he cregut oportú resumir pel broc gros com va anar la diada Arreplegada que esdevingué ahir (i durà fins ben entrat avui) a la Zona Universitària de Barcelona, entre Biologia i el meu enyorat Campus Nord de la UPC.

En principi, l'aplec de colles estava fixat a la una del migdia. Jo un quart d'hora més tard sortia a cuita-corrents (m'agrada així, amb aquest ordre, aquest mot. Em fa l'efecte de què en poder dictar l'odre a un mot domino amb tirania aquest redute de llenguatge) de l'ensopidíssima classe de Demografia. Ho sento, Julio Pérez, pots ser un crack en la matèria (t'estudiem a classe d'Estructura Social) però ets infinitament (sense exagerar) avorrit. De totes formes, només restava un quart o vint minuts de classe.

Llegia l'Avui, el millor diari de tot Catalunya, al tren, i em demanava per quins set sous (o cinc sous, o els que digui el diccionari) al suplement Cultura no es parlava de la diada. Encara més, no entenia per quina refotuda raó tampoc no se'n parlava a l'Agenda d'esdeveniments del diari, a la vora de l'ínclit pròcer de soberg discurs, en Sostres. No, no hi sortíem. Un punt negatiu.

En tot cas, aprofito aquestes línies amagades i marginals que seran llegides per ningú (i no, ningú no coneix Ningú), per demanar als amics dels transports metropolitans que, ja que ens han cardat la puta merda del Trambaix, que s'espavilin, s'afanyin i tinguin pressa per connectar la línia blava amb el Tram a la parada de la Diagonal - Provença. Si així fos, no dubteu que agafaria aquesta merda de ferrocarril molt més sovint.

I bé, la parada de metro deixa just a davant de Biologia. Després de perdre'm una mica per aquella Facultat gegantina (cagon déu i la mare que els va parir, quanta gent estudia en aquell dèdal?), al voltant de les dues (un quart de tres, diria) vaig arribar a la diguem-ne plaça on es tirarien (tirar castells, no sé, fora de l'argot casteller això deu prestar a confusió) precisament això, els castells. I si bé a les dues començava l'actuació, fins ben bé les tres no es va fer res. I sense birres. I sense kali. Però, per fortuna meva, el que sí hi havia era aquella cosa que hom anomena "Capità Gumet". Ei, nano, un plaer coneixe't, llàstima que marxessis tan aviat, m'hagués agradat veure't borratxo per la nit. Au, fins la propera, i encara em deus una birra.

[Per cert, aquí, enmig del post interminable, només vull fer públic que en Jordi Gumet no sabia que "esglai" vol dir "ensurt, espant", i encara desconeixa més el veritable significat del bell mot "esglaiar". Esglaieu-vos!]

Els castells que s'hi van fer van ser, en la meva humil opinió, excepcionals. Excepcionals per dos motius: perquè eren molt bons i perquè és excepció que se'n facin de bons a les diades universitàries. Els Arreplegats ens van delectar a tots amb un quatre de set molt ben plantat i no gaire bellugadís, un cinc de sis per l'estil i un esplèndid tres de sis aixecat per sota. Pels que no entenen de castells, o pels que encara em llegeixen, diré només una evident i diàfana obvietat tautològica trivial i de "perogrullo", i és que com els castells els fan universitaris no hi ha canalla que pugi, la qual cosa provoca que els poms de dalt pesin un colló de mico. Fer castells de set, o el tres de sis per sota, té moltíssim mèrit i jo els hi reconec. Felicitats, Arreplegats de merda.

Pel que fa a les altres colles... només van fer castells els Xoriguers. Nosaltres, Ganàpies, teníem per fer algun pilar, però això ja comença a ser trist: ni a Marracos, ni a Girona, ni ara aquí, hem fet res. No som prou colla, no estem prou implicats i bé, ens arrosseguem. És trist que per la nostra diada només féssim castells de cinc, i un encara va fer llenya.

Tornant a la diada d'ahir, els Xoriguers van fer un tres de cinc net, un quatre de cinc net i la torre de cinc. Van acabar amb el pilar de quatre, igual que Arreplegats, els quals en van fer dos de simultanis i un "extra" cantant no sé què. S'havia de veure la cara del segon mentre intentava cantar...

Després d'un recés d'entre quatre i cinc hores per imperatius laborals, cap allò de les nou vaig tornar a la Facultat de Biologia. Vaig telefonar a en Carles Joves (desconec el seu cognom, només sé que el molt cabron es va lligar la famosa Gemma de Sant Boi, altrament coneguda com a Gemma Flam per un afer relacionat amb aquest postre, una part del seu cos i la Gimkana xoriguera de la setmana passada), doncs això, que vaig telefonar a en Carles Joves per sapiguer on cony eren, i resulta que es trobaven a la meva UPC de tota la vida, al costat de l'aulari on feia Telecos, a una plaça del Campus Nord on hi ha l'Abacus i tal. Jo només vaig sentir pel telèfon que es trobaven a una plaça del Campus Nord, però un cop passada la Biblioteca els bràmuls dels indecents universitaris retrunyien pertot, i troba'ls era bufar i fer ampolles. Estaven jugant al "conill de la mort", tots asseguts en rotllana. Consisteix en què una persona pica la mà del company de l'esquerra, el qual pica aleshores la del que tingui a la seva respectiva esquerra, i així successivament, fins que s'acaba una cantarella que fa més o menys així: "el conill de la mort ha sortit de bon matí...", i acaba així "... tu faràs un petó al noi o a la noia que t'agradi més". Jo vaig petonejar, a l'última ronda, a una xoriguera o emboirada que a Ganàpies em deia "ricitos Bisbal", i a la qual no li va fer massa gràcia.

Doncs cap dins el menjador, a sopar una botifarra amb un tros de pa amb tomàquet. Mentres el contingut de les ampolles desapareixia màgicament i la gent petava la xerrada, els magnífics arreplegats van donar els seus premis: al novatu, al caca seca, a l'arreplegada i l'arreplegat, i no sé què més. I cap allò de les dotze que ens feien fora, amb ampolles de whisky i vodka i tot, i tocàrem el dos d'aquell recinte. Jo, que podria haver anat amb ells cap a una discoteca del Paral·lel vaig creure que era millor agafar el Tramvia i tornar a casa, perquè avui he hagut de lliurar la pràctica de Dret dels collons.

I no me'n descuido de res? Bé, potser sí, potser algú està pensant a què va treure cap el post etílic d'anit, que què més va passar al menjador o rodalies... Ho sento molt, però si en voleu sapiguer més, us dono el meu número de compte i m'hi ingresseu la mòdica quantitat de 50 euros, i llavors en parlem.

Au, vagi bé.

Ahir es va celebrar l'assemblea dels Castellers d'Esplugues. A dos quarts de vuit era la primera convocatòria, absolutament inútil, perquè fins a les nou, que era la segona, no vem començar a moure'ns cap als seients.

Va començar l'assemblea amb les paraules del Cap de Colla sortint, en Jaume I el Conqueridor, que deixava el càrrec després de tres anys. Primer va valorar les tres darreres temporades de forma positiva, sobretot la primera. Pel que fa a la que ara acaba, va ser una mica més crític, ja que un dels objectius que havia plantejat a l'inici de la temporada era crear més massa social a l'entitat, la qual cosa ens hauria permès d'intentar nous castells i assegurar el nostre futur. Hi ha cares noves (com la meva), però considera que en general no hi ha hagut massa implicació de tota la colla en aquest tema. En termes més generals, també es considera per part de l'equip tècnic que manca més implicació, que és necessari que tothom vagi als assajos i que, en cas de no poder assistir a les diades, ho notifiquin per endavant. Suposo que és el mateix problema que tenen totes les colles, però en una de petita com la nostra és molt més greu que en una de quatre-cents membres.

Després de la reprimenda, però, va acabar dient que aquesta temporada ha estat també molt bé, perquè hem consolidat el que ja fèiem i hi ha cares noves. Bé, portem fent el 4d7 indefectiblement des del segon any, mentres que el 3d7, sense comptar el primer any, només s'ha deixat de fer dos anys. Tot i això, pel que sembla aquest any no hem caigut en cap diada, mentres que les dues anteriors les llenyes van sovintejar més, en especial la primera. Fent la birra després, em vaig assabentar de què a la diada del Xè aniversari, amb Minyons, que va ploure, estava planejat fer el 5d7. Esperem que aquest any l'assolim i recuperem el 4d7a.

Bé, després d'això ens va agrair, molt emocionat, tot el suport que li hem demostrat, i ha demanat que el proper Cap de Colla en tingui ni que sigui la meitat, perquè ja en tindrà prou per tirar endavant. Per acabar, ha donat les gràcies a la seva dona, que va conèixer a la colla, i a la junta tècnica.

Tot seguit era el torn de les votacions. L'única candidatura l'encapçalava na Sílvia Lozano, qui va explicar una mica per sobre el projecte, que consisteix precisament en continuar com fins ara i mirar d'ampliar el ventall de construccions de set. L'assemblea va acceptar la candidatura amb 49 vots a favor, 3 en contra i una abstenció. Na Sílvia va donar les gràcies i va dir quatre coses, com que el proper assaig és el dia 14 de gener i és de canalla, però que hi pot anar qui vulgui. Després, torn de precs i preguntes. Sense ordre cronològic, els precs foren els següents:

En primer lloc, per part de la junta directiva, es va proposar d'allargar un any més el seu mandat per evitar que coincideixi la renovació tècnica amb la directiva. Les eleccions a la junta són a l'assemblea del febrer, però a causa de la unanimitat de la sala és pràcticament segur que seguiran un any més.

En segon lloc, es va parlar de la presentació d'un CD de música de gralla relacionada amb Muixerangues, Moixiguangues i Castells que es presenta aquest divendres a Can Tinturé, per part de Tradicions i Costums i Espluga Viva. Hi anirem vestits de "barrufets" i farem un pilaret. A més, hi serà en Josep Bargalló perquè hi ha col·laborat amb els textos del llibret del CD. Serà l'estrena de na Sílvia.

En tercer lloc, es va parlar del regalet de Nadal. Resulta que ens havien de regalar un llibre i un DVD amb la història de la Colla, però que per temes de subvencions i mandangues no han estat a temps i ja ens ho donaran més endavant. Moltes gràcies.

En quart lloc, es va parlar del manifest de suport als detinguts pel Pla Caufec (signeu, sisplau!). Resulta que un dels dos detinguts i acusats d'atemptat contra l'autoritat és membre de la nostra colla (bé, membre ocasional...). És, si més no, el "company sentimental" (cony, el xicot, com s'ha dit tota la vida) d'una noia de la tècnica, i això encara ens involucra més. Se'ns demanava si estàvem a favor d'adherir-nos com a entitat al manifest, la qual cosa, per unanimitat abrumadora, va ser ratificat.

En cinquè lloc, i relacionat amb això darrer, se'ns va informar que el dissabte 8 o el diumenge 9 de gener, ara no recordo, està previst de fer a Esplugues un acte conjunt de totes les entitats adherides al manifest. Nosaltres faríem també el que poguéssim: segurament, un altre pilaret.

Em penso que es va parlar d'alguna altra cosa, però bé, és igual. Vem sortir tots de la sala, vem prendre una birra, jo vaig vendre tota la loteria d'ERC (I'm fliping still) i na Sílvia em va portar cap a casa molt amablement en cotxe. Duia un CD de nadales (el Porropompom) i tenia la Pedra Filosofal d'en Harry Potter per allà voltant. Molt interessant, oi?

Fi de la crònica.

Ahir va ser el darrer assaig. El polisportiu de les Moreres, que ha vist el meu primer castell i la meva primera llenya, que m'ha vist aprendre les beceroles d'aquesta bella tradició i que, sobretot, m'ha vist canviar una mica la meva forma de ser. Des que sóc a Castellers he començat a estimar mínimament el gènere humà. Potser allò que, paradoxalment, millor exemplifica aquest canvi d'actitud, és la disminució dramàtica de la meva activitat onanista. En els prop de dos mesos que hi porto només me n'he fet dues i mitja, això és tot un rècord. He tornat a tenir somnis eròtics, que feia molt de temps que no en tenia; m'han agradat per primer cop en ma vida les dones, perquè allò d'abans no era "estima", ans més aviat tànatos (o Thanatos o com ho vulgueu escriure) que eros. He arribat a buscar conversa amb la gent, he anat de farres universitàries, he conegut gent en persona que feia temps que coneixia virtualment (i encara en coneixeré més). Potser, per primer cop en ma vida, m'estic obrint al món.

Vida participativa. La vida participativa al poble forma part dels meus valors més importants (valors post-materialistes). Ja va començar amb la Jerc, però sobretot a Castellers, la vida participativa m'ha fet conèixer molts espluguencs que no coneixia, m'ha fet estimar d'una altra manera el meu poble. Si abans me l'estimava perquè hi vivia, ara me l'estimo perquè a més en formo part activa. Gairebé és igual ser casteller, bastoner o diable, l'important és formar-ne part. I, de totes formes, ser casteller és el millor que hom pot ser.

Divideixo la meva existència en dues etapes: la vida o el món vell, i el nou. Sóc molt original. Ma vida vella es va començar a acabar quan vaig deixar el Natzaret, l'escola on he passat uns tretze anys. Amb allò, totes les coneixences fastigoses, el meu passat tèrbol, sorrut i trist, i també l'etapa de fe religiosa; els pitjors moments de ma vida, tot i que potser també el millor (malgrat que ara per ara puc dir que estic en un dels meus millors moments), tot allò es va ensorrar. Tinc molt poc contacte amb aquell món.

El món nou va començar amb Telecos. Vaig començar a parlar en català amb els que anava coneixent, vaig començar a interessar-me pels diaris, vaig contactar amb l'ERC del poble. Vaig adquirir l'hàbit de la lectura. Després del daltabaix post-Telecos, vaig començar amb CC. Polítiques, vaig aconseguir una certa independència econòmica, vaig entrar a la Jerc...

Aquest món no té res a veure amb l'altre. Quan passejo pels carrers d'Esplugues identifico els coneguts o els indrets com a pertanyents a un dels dos móns, i és difícil que algú del vell passi al nou. De vegades no és fàcil compaginar-los tots dos, però una cosa tinc clara: no vull tornar al vell. Perquè la vida pot ser maca i tot: sortir del darrer assaig amb el neguit d'aquell qui frisa per tornar-hi com més aviat millor, no m'havia passat mai. Avui farem un pilar a una obra de teatre dels bastoners del poble, dimarts assemblea i dissabte vinent és el sopar. També, avui, paradeta Jerc a Santa Llúcia, demà xerrada d'Aturem el Pla Caufec, i a córrer. Au, siau.

Ara que encara estic emboirat per la farra d'ahir, puc fer una crònica ràpida del que va ser la diada Ganàpia. Jo treballava per la tarda, així que no m'hi vaig quedar a dinar, em vaig perdre el concert i no sé què coi més.

L'actuació castellera va ser, en termes generals, fluixota. Només érem Ganàpies, Xoriguers i Emboirats, i aquests darrers no van aixecar castells. Si busqueu una mica en trobareu els que s'hi van fer, però van ser tots de cinc molt senzillets. Només destacaré el pilar de quatre d'entrada, que com era el del desè aniversari va saludar cinc cops a la dreta i cinc cops més a l'esquerra. Vem acabar amb quatre pilars novatos, i a corre-cuita vaig ser a temps d'agafar el tren cap Esplugues.

A dos quarts de deu vaig tornar a l'Autònoma. No havia estat mai de nit per allà, i el silenci, la tranquil·litat, la flaire dels pins, que tot plegat donava la benvinguda, va ser aviat destrossat violentament pels degenerats universitaris. Vaig entrar a la haima que ens havien plantat, on sonava musiqueta típica, i bé, pel que fa a mi, va començar el que havia de ser la festa. Podria explicar com va anar el sopar, la gimkana i les voltes errívoles per les facultats, l'aturada a una aula d'Econòmiques i el viatge en tren amb gralles incloses. Però no em ve de gust fer una descripció detallada dels fets esdevinguts anit.

Ja sé, però, quin és el primer objectiu d'una diada: cardar. O lligar, si més no. La gent que no es queda a la festa deu ser perquè no li interessa aquest tema. La música ajuda a sintonitzar amb l'altre sobretot per la dificultat de poder ser entès a l'hora de parlar. La gent així sincronitzada li fot al beure fins exhaurir totes les garrafes i les ampolles i, d'aquesta forma, poder enrotllar-se «millor» amb l'altre. Els petes ho acaben d'adobar. Patolls cercant amb desesperació algú a qui grapejar els pits, algú amb qui morrejar-se en qualsevol cantó, i sobretot algú a qui portar a les bardisses, d'amagat, i fotre un clau.

Vet ací l'autèntic esperit universitari.

Feia un mes que no plovia. Un putu mes. M'encisa la pluja; m'ullprèn badocament veure caure les gotes monòtones. La pluja és quelcom màgic; sa sonsònia és captivadora, les torrentades exterminen les deixalles amuntegades al carrer, les fulles seques teixeixen una catifa meravellosa, els núvols baixos emboiren el paisatge i fredeja de valent. M'encanta la reravera, però també té pebrots que hagi decidit fer acte de presència just el dia abans de la nostra diada, la diada Ganàpia.

Déu és fatxa. Demà em posaré la samarreta de Deicide. Malaparit.