Dissabte continuava la temporada triomfal cargolina, aquest cop a la capital del Vallès de l'altra banda de Collserola, a Granollers. Actuàvem a la plaça de Josep Maluquer, però al final vem anar lliscant pel carrer comercial de vianants per planta'ns-hi al mig de tot. A les sis no hi havia ni déu per llà, però de mica en mica els passavolants i badocs s'hi van anar aplegant, i és que no sé per què actuem tan d'hora, que amb la calorada no hi ha ningú pels puestos.
Jo m'anava mirant tot l'espectacle de la gent tirat a terra a l'ombra d'una sortida de pàrquing, i és que estava baldat. Havia sortit a les tres tocades de casa, vaig pujar a la bici i vaig deixar que l'oratge fresc canicular m'eixorivís mentre el sol m'acaronava manyagament. Vaig baixar tranquil·lament tota la Diagonal, vaig agafar el camí del Besòs i em vaig anar perdent per l'altura de Sant Fost fins que seguint les giragonses de la merda de Google Maps vaig acabar arribant a Granollers per la riba del Congost. Estava eixarreït com una sola d'espardenya, les ombres s'havien evaporat, estava al límit de la lipotímia, el mòbil deia 32 graus a l'ombra, els últims kilòmetres no s'acaben mai. Que prohibeixin els istius.
Pel que fa als castells, torna a fer mandra parlar-ne. Vem fer el pilaret de quatre d'entrada, aixecat per sota, amb el domàs perquè l'Adri torni a casa. Érem segons en l'ordre d'actuació i sortíem de 4de7. Tenia el Kardona de baix i li vaig anar explicant com anava el castell, que era molt tranquil i ara mateix no recordo res a destacar.
En segona ronda fèiem el tres amb agulla, que al primer peu era un desordre públic i el vam haver de desfer. Al segon estava francament millor, i així es va anar bastint aquell crim, amb unes mides que no acabaven de ser les millors del món, amb una mica de renou, amb la rengla oberta i coses per l'estil. El segon del pilar deia que les agulles l'agaféssim pel davant, bé, totes les parides de sempre en aquesta andròmina. És trist que no tinguem res més per fer que això, però de moment és el que hi ha.
En tercera ronda ens abraonàvem rabents cap al 3de7. Tenia l'Antonio de baix, que anava demanant que afluixés dreta i apretés dreta, menys pit, etc., el de sempre, i el tres va ser una mica allò, tota l'estona el baix i el segon demanant collonades però sense cap disbarat per la meva banda. En aquests castells tan avorrits potser, com ha passat en altres diades sense que ho hagi escrit, algú es va estrenar en alguna posició, o va servir de rodatge per a alguna cosa, o vés a sapiguer, però jo, com a casteller ras sense més informació de comandància, vaig tenir una sensació d'intranscendència absoluta i de tedi abissal, i amb la insolació de la bici i l'encostipat que arrossego aquesta setmana estava pansit i ensopit com un pingüinu sense frac.
En pilars hi vem tornar amb el de cinc, amb l'Adrià molt abocat endavant, però es va defensar bé, i descarregat. En pilars de cinc potser és en l'única cosa que estem igual o millor que l'any passat, però ara mateix fa algunes setmanes que no actualitzo les estadístiques i no ho puc comprovar.
Sembla que hem trencat la maledicció i ja fa algunes setmanes que no m'equivoco amb els resultats a Twitter, vés quines coses:
El vídeo ja el penjarà en Ramsés al lloch habitual ™.
Havia sentit que els Xics volien fer el 3de8, però o ho vaig sentir malament o no les tenien totes. Els de Sitges eren poca colla i per una vegada algú va fer una actuació per sota de la nostra. Nosaltres continuem amb aquest ritme refrenat de cargol coix que no sembla que hagi d'accelerar mai. A poc a poc i bona lletra, que diuen, i sense fer gaire soroll, que a so de tabals no es cacen llebres, que deien.
Aleshores vaig encolomar la bici al Kardona, que la va entaforar a l'autocart, i jo vaig tornar a Esplugues amb cotxe, que em deien que no hi havia places lliures a l'Autocorb. A Esplugues vaig passar un moment pel paki i aquestes coses i quan vaig tornar ja havia arribat la bici amb l'autocart. Vaig baixar a Cornellà al Can Mercader Fest, on vaig veure Delaware, Blaze Out i '77, que van estar francament bé i van fer xalar la púrria que ens hi amuntegàvem. Els primers fan un heavy accelerat en castellà que, quan em vaig aixecar d'on era assegut, em van sonar a les mil meravelles; els segons fotien un metal força contundent i d'altra banda van estar-se uns vint minuts fent un "miqueldelroig" amb versions de Metallica i Iron Maiden de vint segons cada cançó; els tercers fan un hard rock canyero i molt potent en directe. Amb el massatge decibèlic vaig fer la pujada cap a Esplugues, ja una mica cansat de tot plegat, i cap a les dues ja devia estar roncant.
Stay away from water, insensats!
L'endemà va tornar a ser un dia llarg i complicat. Al matí hi havien les Jornades de Cultura Popular. Hi vaig anar com a representació castellera, que de Castellers no hi havia ningú, a banda de jo mateix, la Montse i el Galo. Van venir uns paios de Sant Feliu i de Mataró a explicar com s'ho havien fet per acumular tradició popular als seus municipis respectius bàsicament des de les escoles. La percepció que en vaig treure és que, d'una banda, necessites gent del poble motivada que vagi a l'una, tot i la tendència inherent de tot plegat que cadascú vagi bastant a la seva. D'altra banda, sembla essencial que l'Ajuntament s'hi impliqui, sigui mínimament proactiu i vulgui posar-hi pasta i involucrar-se en els projectes pedagògics a les escoles municipals (que és el cas concret de què parlàvem, però abasta tota la resta). Si, pel que fa a l'esperit d'unitat de les entitats d'Esplugues, la cosa és una mica lamentable per part de tots, començant per castells mateixos i continuant per tot déu, pel que fa a l'Ajuntament la meva humil opinió és que sempre ens ha anat a la contra, posant impediments i fomentant precisament les divisions i els enfrontaments. Però jo què putes sé, que no tinc ni ideia de res.
Em fa molta gràcia que es passin mitja vida discutint per què no entra gent a la colla, quan per exemple fer pinya entre totes les entitats per pressionar el coi de sociates perquè adoptin polítiques municipals com aquesta sí que ajudaria al fet que a mitjà termini anés entrant penya a les colles de cultura popular. Però tant se val, jo no tinc esma de res.
Vaig dinar a casa i a la tarda vaig passar per Gràcia fins que es van fer quarts de quatre de la nit, i és que Gràcia és un cau de pecat i perdició. Tornant cap a Esplugues no hi havia pràcticament ningú per General Mitre/Bonanova, i és que potser es fa més marrada i més desnivell que per la Diagonal, però s'hi va molt més tranquil a les hores petites i fosques de la matinada.
Ja som a la setmana de Santa Magdalena, ja som a la festa major petita del poble, ja és istiu al cortinglès.
Parlarem una mica del Rock Fest 2018. Normalment ja parlo de coses de les quals no tinc ni ideia, però de música ni puta fava. Per esmenar una mica aquest petit inconvenient, copio vilment el resum que en Toni de l'Octavo Dia de Ràdio Cornellà ha fet al seu Facebook:
Jueves
Lo mejor Accept, nunca fallan y sus himnos son ideales para festival
La decepción Evergrey, sonido pésimo y aunque ellos le metieron ganas, mi sensación fue mala, una pena.
Viernes
Lo mejor Helloween. No pensé que fueran a ser capaces de ejecutar en el festival lo que vimos en Madrid hace unos meses pero sí, lo consiguieron de sobras. Para mi lo mejor de todo el festival, un concierto para llevarte en la retina para el resto de tu vida.
Notables muy altos: Annihilator, Brainstorm, Ross the Boss y Kataklysm, cuatro bolazos memorables
Decepción, por encima de todo, Stratovarius. Pésimo sonido, temas sin alma, arreglando tonos para que Timo no se ahogue, da la sensación de que cubren expediente y ni eso logran. Una pena, es de mis bandas favoritas pero en directo están muy acabados.
Sábado
Lo mejor, para mi sorpresa, Stryper. Así tiene que sonar el heavy metal, esa guitarra, esa voz, esa pegada de la base rítmica, brutales.
Notables muy altos para Dark tranquility, Insomnium, Unleash the Archers y Iced earth, que podrían haber sido lo mejor para mi gusto porque se marcaron un conciertazo, pero el sonido lo estropeó un poco, aún así muy satisfecho de ver por primera vez a una de mis bandas favoritas que me faltaba por ver.
La decepción, que ya no sé si lo es tanto, Megadeth, pensaba que esta vez con Kiko sería diferente, y empezar con Hangar 18 fue un espejismo, a partir del segundo tema ya vi que aquello no iba a tirar. Han subido tanto la afinación de los temas para que Mustaine no sufra, que algunos son irreconocibles, a mitad de she-wolf me di cuenta de que no era una versión de algún tema de moda.
Scorpions me aburrieron y Kiss prefiero que os lo explique otro. Solo remataré diciendo que gusten más o menos grupos, siempre disfruto de este festival entre un montón de colegas a los que no voy a nombrar porque te dejas siempre a gente y no mola. Un placer saludaros, compartir charla, cerveza, agua, risas o lo que sea. Compartir el Metal. Larga vida al Rock Fest, nos vemos en 2019
Em sap greu afusellar-lo d'aquesta manera, però em va bé com a pauta i com a argument d'autoritat, malgrat que vem fer itineraris diferents i que tenim gustos una mica dispars, pum-pum.
Vaig arribar al Rock Fest poc abans de Tankard, cap a les quatre un dijous assoleiat típic de juliol de Barcelona; és a dir, un putu infern de calor. Anava amb la samarreta esparracada del 'Justice for All', que vaig enviar cap a Sants de Palafrugell, em vaig remullar el cap a la font i vaig entrar al recinte de Can Zam. Vaig veure prop de mig concert d'Amaranthe sense parar-hi gaire esment i, segons l'horari, començaven Tankard, un thrash cervesaire ràpid i divertit que em va posar de bon humor per al festival. No feia ni dues hores que pul·lulava per Can Zam que vaig sortir a prendre l'aire, perquè em veia tres dies molt atapeïts de concerts i volia racionar una mica l'energia.
Vaig tornar una mitja hora abans d'Accept, que eren seguits per Judas Priest i Ozzy. Són tres formacions tan ultramítiques que valia la pena estalviar una mica d'energia. Accept van tocar la tira d'himnes que t'acompanyen tota la vida metal·laire, tot i que em va faltar la d'"I'm a rebel", que m'agrada per simple immaduresa intel·lectual, suposo, i algun altre tema dels primers vuitanta, però què hi farem, els deuen tenir al congelador. Mola veure com els iaios aquests del hèvit encara pul·lulen pel món amb aquest frèndol metàl·lic.
Judas Priest són les beceroles de qualsevol que s'inicia en el metall, i jo també he passat per la fase d'aprendre'm de cor els putus 'British Steel' i 'Painkiller' i de posar-los hores i hores seguides. Com tothom, vaja. Potser perquè tenia tantes ganes de veure'ls que em van semblar estupendus, magnífics, amb en Halford pletòric damunt la seva puta Harley, amb Glenn Tipton que va fer acte d'aparició cap al final i tot plegat. No ho sé, diuen alguns que no s'aguanta els pets, però jo veia en Halford molt trempat. Les cançons del final --"Painkiller", "Metal Gods", "Breaking the Law" i "Living after midnight"--, van ser una puta apoteosi, i vaig xalar com un subnormal. Suposo que no necessiten res més que tirar de repertori i complir l'expedient, suposo que amb això ja en tinc prou per escorre'm de gust. I també resulta una mica trist comprovar que oblido fins i tot les lletres d'aquestes putes cançons. En fi, al començament van presentar el disc nou, 'Firepower', que quan el vaig escoltar em va semblar que tornaven a sonar igual que als vuitanta, mentre que en la segona part van circular pels discos clàssics, que evidentment va ser la part que més em va fer frapar. Visca Judas, hòstia.
Després tocava Ozzy. En solitari no l'he seguit gens, i d'altra banda hi ha el personatge grotesc de l'MTV i tota la faramalla i l'espectacle sòrdid que l'acompanya, i també el fet que és un cadàver que s'arrossega. El vaig veure mitjanament bé, però és allò que a mitja frase s'ofega i va amb els ulls vermells suant com dessagnant-se, i va de costat a costat de l'escenari mig vinclat com un moribund, etc. I els famosos solos de guitarra i bateria, que devien durar mitja hora i que devien permetre a l'Ozzy de prendre una mica d'alè o que li trasplantessin un pulmó. No sabria dir si Halford estava gaire perjudicat, però l'Ozzy està decrèpit, tot i que també diuen que fa mil anys que va així pels puestus i que encara es conserva prou bé per la tragèdia que podria arribar a ser. Però em sembla una mica una estafa que la penya s'empassa de bon grat a canvi del mite de Black Sabbath.
Vaig acabar desalenat de tantes hores seguides de concert --aquests tres grups havien fet més de quatre hores, ensardinat enmig de les multituds tumultuoses aplegades a Can Zam-- i vaig decidir de pujar a la bici i tornar cap a casa, uns 35 km de bici anar i tornar que s'afegien a la tralla de calor, soroll, gent i tot plegat, o sigui que a descansar una mica, que sempre a primera hora havia de tocar un grup que no em volia perdre.
A les 12.25 començaven Dark Funeral. Em costa molt de dir res d'aquest grup: l'he seguit molt poc, tot i que el 'Diabolis interium' és un disc que he escoltat fins a aprendre'm les cançons de memòria i que sempre em poso per celebrar la nit de Nadal, malgrat que només van tocar una cançó d'aquell disc, que en devia ser la primera. En general, malgrat la puta hora que era, la calda i amb el rotllo sinistre i un parell de vampirs amb ombrel·la en primera fila tapant la vista a la gent, em van agradar. Molt bonic metall satànic al mateix 'stage' que havia presenciat l'Ozzy la nit abans amb les seves invocacions a Satanàs i que l'endemà veuria com els Stryper cantaven al Senyor i a sa puta mare.
No sabia què fer, perquè Lacuna Coil em suen la poctlla, tot i que els vaig acabar veient uns vint o trenta minuts, i mira, potser algun dia els escoltaré amb una mica d'interès, però ho dubto molt. És l'estil de música que un bon dia vaig decidir que no m'agradava, una decisió que costa molt de canviar, encara que sempre és possible de fer-ne l'esforç.
Tocaven tot seguit Wolfheart, que no coneixia de res: death melòdic que, ara que l'escolto a l'Spotify, em sembla massa tranquil, però que en directe em va semblar amb molta canya i em va agradar força. Els hauré d'escoltar més.
Em sabia greu pels que venien tot seguit, però de Kataklysm (19.45 h) fins a Korpiklaani (acabaven a les 3) hi havia massa tralla seguida, i vaig pujar a Santako a brenar o sopar una mica. Vaig tornar que acabaven Vixen, que els vaig veure de lluny i no en puc dir gaire res. D'altra banda, tampoc no els coneixia de res.
Kataklysm sí que els conec, però com amb molts altres grups, només en conec algun disc espars i, a més, ja fa temps que els he perdut la pista. Però tant se valia: el concert va ser una puta canya, amb la penya entregada des del primer moment fotent-se hòsties al 'mosh pit', que a casa meva sempre hem anomenat pogo. En un moment determinat el cantant va advertir als de seguretat que la cosa "is gonna get crazy" o alguna cosa per l'estil, i aleshores tot déu va anar pujant a l'escenari. És l'única "invasió de camp" que he vist; l'endemà, amb Destruction, els fills de puta dels segurates amenaçaven de fer fora la gent en els intents més o menys igual de disbauxats d'intentar-ho.
Vaig sortir de l'escenari petit, cobert amb carpa, on havien esbotzat timpans Kataklysm, encara amb rodaments de cap i elevat als cims del putu deliri deathmetalaire, i em vaig trobar uns Stratovarius tan fastigosos a l'escenari de la pista gran que em vaig destrempar immediatament. Aquesta mena de power metal llefiscós i embafador no m'agrada gaire, però si sonen tan refotudament malament com aquest divendres, amb una guitarra que no se sabia on era, tot desmanegat, m'obliguen a suar-ne com de la merda, sortir a la font a remullar-me el cap i a descansar les orelles i agafar forces pel que venia tot seguit.
Quan van acabar els malaurats finlandesos vaig passar a agafar lloc per Helloween, tan a prop de l'escenari com la xusma em va deixar. Dimmu Borgir, que eren els qui tocaven al costat, m'havien agradat fa més de quinze anys, després em van avorrir infinitament i ara mateix no sé gaire què putes fan. El que vaig veure, bàsicament per la pantalla, era un gran espectacle satànic, amb pirotècnia i molt d'histrionisme. Aquestes coses semblen molt ridícules quan tens ganes que acabin de fer el pallasso per veure un dels grups de metall de la teva trista vida, o sigui que cada cop que es feien els dolentots milhomes trencapins, o feien esclatar una torxa de foc i aquestes coses, i veies el cantant tot seriós amb la caputxa imprecant els dimonis, tot plegat resultava ben galdós. Però la gent sense tants prejudicis com jo i en general els que van estar més per la música que per altres romanços diuen que van estar molt bé. A mi em van avorrir una mica, però res en comparació amb els putus Scorpions de l'endemà.
I res, què collons dir de Helloween? Segueixo tan poc l'actualitat del metall que molt vagament tenia notícia dels Pumpkins United, i desconec força la història de les alineacions de la banda, ni res d'això. Només sé que tenen un seguit de discos, bàsicament fins que va pirar en Kiske, que em van marcar moltíssim tot just quan vaig començar a escoltar metal de manera una mica organitzada, amb uns quinze anys, i que tot Helloween fins al 93 és déu. Bé, no sé, busqueu algú que us parli de Hansen i Kiske i Andi Deris, i de Grapow i Gerstner, i tota la història. Per mi ha sigut el millor o un dels millors concerts de la meva vida, i amb això en tinc més que prou. Cagondéu i em cago en Helloween, que refotudament bons que són, em cago en tot, vaja. Van tocar tots els èxits dels vuitanta; l'època Andi en general no la conec gaire, però no m'importava gaire. Els mítics Helloween van repassar les cançons mítiques en dues hores de música digna de l'Olimp dels metal gods, des del "Halloween" i el "Dr. Stein" del començament fins a l'"Eagle fly free" i l'apoteòsic "I want out" final. En Hansen va fer la roda "Ride the sky", "Judas" i "Heavy metal is the law" pel mig. Van homenatjar el bateria que es va suïcidar, l'Ingo... En fi, no ho sé, potser he esperat massa a veure'ls en directe, però allò de divendres va ser espaterrant.
Després tocaven Annihilator, un altre grup supermític, que també he escoltat fins que m'han sagnat les orelles. Però esclar, després de Helloween, pobres, semblaven gairebé uns aficionats. Però res, tu, que van repassar també els èxits, com se sol dir; el thrash metal dels 80 hauria de ser matèria obligatòria des de Primària. La segona cançó ja era el "King of the kill", i l'última, l'"Alison Hell", i en l'endemig l'estripada thrasher de tota la vida. Tenien una hora però van acabar tocant menys, va semblar massa curt i va sapiguer greu.
Per acabar la festa tocaven Korpiklaani, que no he seguit mai gaire. Em van fer força gràcia, de fet estaven molt bé amb les barbes víkings i els rotllos poc transcendents després de la bestiesa de Helloween, la comèdia de Dimmu Borgir i el thrash homeier d'Annihilator. Va ser com mirar un partit de futbol que et sua la polla qui guanyi: m'ho vaig mirar per distreure'm i passar-m'ho bé i prou que ho van aconseguir. Apa, bici i cap a casa. 'And drinking is good for you', fills de puta.
L'endemà a primera hora tornava la tralla amb Destruction. Hi havia molta cua per entrar, no sé què coi passava amb l'accés, però amb uns vint minuts de retard la plebs ja érem dins i començava el primer pogo uns vint segons després del primer acord de guitarra. També Destruction són un grup mític de thrash, un dels quatre grans d'Alemanya, en diuen, tot i les enormes distàncies amb altres grups, com els Annihilator del dia abans, canadencs, o els Megadeth d'aquell mateix vespre. Destruction van fer un bon concert, amb l'hàndicap de ser els primers i d'anar amb retard, i amb la reputíssima calor que ja s'entreveia que faria aquest coi de dissabte. Una mica de 'total disaster' i 'all hell breaks loose' per encetar el dia més cansat de tots tres.
Dark Tranquillity continuaven tot seguit. És un grup que no he seguit mai per la mateixa raó que Lacuna Coil: vaig decidir un dia que aquesta mena de death metal no m'agradava gaire i, aleshores, tots els grups que s'assemblen al que fan Dark Tranquillity els passo pel sedàs i els aparto. Deu ser molt injust, perquè de mica en mica em vaig anar ficant en el rotllo i em van anar trempant, però ja era massa tard: el sol començava a torrar-me la closca mentre el cantant del grup es fotia la bandera sueca al cul i anava cantant amb aquell somriure profident que té per dir que "aquesta també és una cançó anticristiana" i aquesta mena de coses. En fi, un grup curiós, si més no. Sembla death metal hipster o alguna cosa per l'estil. Quin munt de collonades que arribo a dir.
Vaig passar a l'escenari cobert, on tocaven Unleash the Archers, que no coneixia de res. Diu l'enciclopèdia metàl·lica que fan power/death metal, i potser és vritat, però el que em va sorprendre va ser la cantant que tenen, que té una puta veuarra, un doll de veu, una tempesta vocàlica, que em va deixar espalmat, meravellat, esmaperdut: com canta, la tia! Era tot un espectacle, quin registre i quins aguts i quins crits que fa, la Brittney Slayes, cagoncony. En fi, em van agradar molt i potser van ser la descoberta del festival, per mi, que sóc molt ignorant de molts grups i de molts gèneres i de molta cosa que no sigui black, death o thrash metal, i ni així, perquè no tinc ideia de gairebé res.
I a la sala gran tocaven Iced Earth, un grup que tampoc no he seguit gaire. Em vaig posar per l'altura de la taula de so i em van semblar com descafeïnats, una sensació semblant de desgavell que havia tingut amb Stratovarius, però potser no tant: potser era el so o potser el sol, potser és que no he escoltat mai gaire aquest grup, o potser era tot plegat o que no tenien el dia. De fet, que em deixessin bastant indiferent em va anar bé per descansar les orelles per Insomnium, que tocaven en acabat a la sala petita. Allà, però, vaig adonar-me definitivament que començava a estar molt cansat i saturat de mil milions de decibels sondrollant-me el cervell, i que necessitava una mica més de descans. Insomnium m'han agradat sempre quan els he escoltat a casa, però en directe em van semblar molt més contundents i ja dic que tenia el cervell reblanit regalimant per les orelles o potser rebullit pel sol d'aquest meravellós istiu infernal.
O sigui que quan va acabar vaig sortir a remullar-me el cap i seure a l'ombra una estona. Vaig tornar al recinte al cap de mitja hora i vaig tirar-me per terra per escoltar una mica Phil Campbell, que bàsicament em va deixar indiferent mentre feia versions de Motorbreath, per exemple l'"Ace of Spades" gairebé per acabar, barrejades amb cançons que suposo que són pròpies seves. No ho sé gaire, la vritat, estava força cansat ja de tot plegat i encara restaven els putus Scorpions i Kiss.
Tot seguit del Campbell anaven la ronya i la quisca de Sober, que se'ls poden entaforar pel cul (bé, potser m'estic passant, és que no m'han agradat mai; vaig passar un moment per davant i anaven amb una orquestra sencera). S'ha de dir que mentre Insomnium molaven, els Mojinos Escozios estaven fent el paperina a l'esplanada dels escenaris principals. També el dia abans, durant la bogeria de Kataklysm, la puta merda de Mago de Oz refilava les seves cursilades. Què hi farem, nois. Amb Tremonti, que petaven força, no vaig poder aguantar més i vaig sortir un altre cop a prendre la fresca i remullar-me. En tornar me'ls vaig mirar recolzat a la furgo de les pizzes, al fons de tot i ja a l'aire lliure i sota l'ombra. Començava a declinar el sol, per fi. Tocava Stryper.
Em vaig col·locar en un bon lloc per veure Megadeth, a l'escenari esquerre, anomenat "Rock". Al dret, "Fest", Stryper saturava l'atmosfera de hèvit pur amb unes cançons esplèndides, magnífiques, celestials, amb el cantant esgaripant al seu Lord amb una veu límpida i esclatant i unes guitarres esbojarrades d'un heavy metal angelical. M'estava agradant tant que aleshores vaig pensar que no podia ser: la melodia tenia ressons de missa i el versicle d'Isaïes del radere (el vaig buscar a Google) profetitzava que algú vindrà de més enllà de no sé on per redimir-nos dels nostres pecats. En resum, que el que traspuaven les cançons m'amargava el plaer musical, per dir-ho així: les collonades satàniques, o les paganes fins i tot quan s'enfilen perillosament per terrenys burzumosos, no tenen res a veure amb la crosta cristiana de Stryper. Però bé, deixem-ho estar: com a concert va ser la puta canya, i si pogués separar-lo del rotllo evangèlic (repartien bíblies, els malparits) encara m'hauria agradat més. Segurament sóc imbècil i ja he dit que no entenc gens de música, o sigui que a la merda tot.
En el meu raconet estava voltat de thrashers que volien veure Megadeth, un munt de subnormals de Kiss i Scorpions i alguna altra gent que semblava neutral, potser fans de Stryper. De fet, l'ambient era molt estrany: la barreja thrasher, pop-rock i cristiana m'estava fent embogir. I aleshores va començar Megadeth, que com tants altres grups, per exemple Helloween, he escoltat fins a l'avorrició, però que amb tot tinc llacunes importants d'un seguit d'anys: he escoltat els "clàssics" vuitanteros com un desgraciat, però els de després els tinc desterrats. Això fa que normalment cançons que la penya coreja per mi siguin gairebé o del tot desconegudes. En el cas de Megadeth, a més, pel que s'intuïa, alguna cosa també s'arrossegava, i sembla que era en Dave Mustaine, el famós Mustaine, que cantava rere la cortina de cabells rossos amagant-se del món. Van repassar també els mites de la banda, que són himnes del thrash dels pebrots, però per a una crítica succinta i ajustada del que va passar, el que diu en Toni. En resum, jo diria que es veia el grup i en Mustaine pansits i les cançons un pèl estrafetes, però això no va obstar perquè en gaudís prou i que tot plegat sonés raonablement bé. Era com menjar un entrecot una mica passat, en comptes de tendre i sangonós, que és com hauria de ser el thrash.
M'ho vaig passar molt bé fent l'idiota amb el "Peace sells" i tot plegat, i aleshores era en un lloc privilegiat per veure Kiss al cap d'hora i mitja i m'hi vaig quedar. Error molt greu. Estava molt estret enmig de la patuleia Scorpions-Kiss, un infern. Scorpions no m'agraden gaire, però els puc escoltar de tant en tant: es van dedicar a inocular-me un tedi existencial infinit, em molestava fins i tot la gent que em tocava enmig de la gernació, estava perdent els nèrvits amb aquell grup fent el préssec damunt l'escenari. Però què collons veu la gent en Scorpions, cagondéu? Van pujar en plataforma el bateria amb la bateria per fer solos interminables de bateria, em vaig equivocar cantant la tornada del "Wind of change", m'estava desesperant massa, els peus em xerricaven i em coïen, les cames em grinyolaven, tenia mal de cap de la insolació, eren tres quarts de dotze i aquella merda no s'acabava mai. Van versionar l'"Overkill" de Motorbreath amb en Phil Campbell a l'escenari, que va ser el que més em va agradar del concert, diria, que ja té collons. Van fer l'aturada típica d'abans d'acabar el concert i vaig fugir esperitat d'aquell racó. Vaig travessar la jungla amb un matxet mentre, en els bisos, cantaven l'"Still loving you" i, ja assegut a l'altra banda del recinte, el "Hurricane". Ja se'ls podien confitar, els fills de la gran puta, ja els podrien haver tocat abans. Quina puta merda més grossa de Scorpions, Satanàs els maleeixi tota l'eternitat.
Sense moure'm de lloc, assegudet en un banc ben còmode, van començar els Kiss, que van anar fent el seu repertori amb l'espectacle habitual. Vaig trigar gairebé una hora a aixecar-me: estava certament baldat dels tres dies i de les darreres hores d'aglomeracions amb els Stryper rosegaaltars, els Megadeth xaruguejant i els Scorpions de merda, i els collons de Kiss ja podien anar fent de vedets tranquil·lament. Els dos o tres quarts d'hora que vaig estar dret mirant-los vaig gaudir força de l'espectacle, com si fos una pel·lícula de tirus de Hollywood, que tampoc no cal complicar-se més la vida. Molta pirotècnica, molt de confeti, moltes plataformes amunt i avall i fins i tot viatges amb tirolina. Molt divertit. Haig de tornar a mirar la pel·li aquella traduïda com a "Cero en conducta", aviam si m'insuflen una mica més de ganes d'escoltar Kiss.
Kiss es van passar uns vint minuts de l'hora, però tant era, l'espectacle ja s'ho valia. Sense pausa van començar els T.N.T., una banda còpia d'AC/DC. Després del rock de plàstic de Kiss i Scorpions, no tenia esma per al simulacre d'un altre simulacre, la imitació barroera d'una banda que ja era pur plagi d'ells mateixos. M'estaven fent pensar massa en el Rock Fest com una peixera de hèvits seguint les passes marcades per alguna mà invisible, ballant lliurement al so dels altres i pagant dos-cents pàvuts per fer-ho.
No ho podia sofrir més i vaig anar a la pista coberta a esperar que comencés el darrer concert del festival, que era de Lujuria. I de Lujuria no en puc dir res, perquè després d'escoltar la primera cançó vaig veure que no m'interessaven en absolut, malgrat que quan era jove els havia seguit una micona. Em vaig ajeure en un lateral i vaig anar escoltant les ximpleries que deia el vocalista: que aviam si el Rivera ensopega i li menja la polla, que qué bonito es nuestro país del sol y que para qué irse porai i que el público soys lo más importante perquè sí, esclar, i quan faltava poc per plegar vaig decidir que el Rock Fest 2018 ja s'havia acabat per mi, pels volts d'un quart de quatre de la matinada.
Què en puc dir com a resum? És el primer cop que vaig a un festival de metal com aquest; havia estat en algun altre, però res a veure amb tres dies xungus de metall. Veure concentrats grups mítics de tota la vida en poc temps, salpebrats amb d'altres de tota mena, acaba produint un efecte de Stendhal que al final no saps què t'està ressonant al cap. El cansament, el sol, la gentada, el pet de so, tot atabala molt. Acaba sent tot com un parc temàtic, fins i tot hi havia una mena de trenet de la bruixa. Hi havia un tron com el de Game of Thrones, però amb guitarres per comptes d'espases, i un munt de collonades per l'estil. No estic acostumat al fet que et passin vídeos com si fossin pel·lícules darrere dels concerts, de vegades semblava un karaoke gegant. Els cantants feien sovint d'animadors infantils, fent-nos picar de mans o dir "oh-ooooh-oh" com retrassats mentals. Hi ha altres tòpics típics: els caps de cony que es passen el concert gravant, els gilipolles que intenten passar endavant quan no es pot o que se't foten davant del nas, els borratxos que se t'arrepengen o que fan l'idiota, i totes les molèsties derivades d'aquestes coses. Hi han els grups de merda que suposo que els porten per atreure el perfil encara més comercial, com els Mojinos i Mago de Oz, què no sé què collons hi fotien, i els Sober, que com que no els segueixo els deixaré estar, que potser encara se salven. Hi havia com dues franges horàries molt diferenciades: el matí fins a mitja tarda, que podies anar tranquil·lament d'una banda a l'altra i gaudir dels grups bons o dolents amb una certa facilitat, i la puta marabunta de la tarda vespre, atreta com mosques pels grups més coneguts, amb l'exacerbació del dissabte, amb Scorpions i Kiss, la mare que els va parir, que els portin al Canet Rock amb els jubilats i que ens deixin en pau.
Per acabar, doncs, tres dies de tralla, amb mites com Accept, Judas, Helloween, Megadeth i tants d'altres. Vellards del metal-rock que s'arrosseguen o fan la viu-viu i grups nous que il·luminen aquest trist món de mones. Heavy Metal is the law, diuen, Metal Heart, motherfuckers, i a la puta merda tota la resta.
He estat una mica atabalat des de dissabte vespre i no m'he dedicat gens a castells. Mirarem de posar-hi remei ràpidament, però quedarà una merdicrònica de tràmit.
Sortia de casa que l'Argentina empatava a un o dos gols, però pel camí acabaria perdent, i a plaça d'Osca ens disposàvem a començar la tradicional diada d'istiu dels Castellers de Sants. Enguany érem Sants i nosaltres, que som com els tradicionals, i ens acompanyaven els de la Sagrada Família. A la mateixa plaça d'Osca inauguraven una expo de no sé què a la botiga de samarretes punkis dels germans Costa i de tatus no sé qui més, i aleshores començava xino-xano la història, amb cares conegudes que apareixien per plaça: la Júlia, el Joan, el Ruben, la Roser, una mica de nostàlgia dels temps passats. Aquests dies de xafogor infernal conviden a pensar en èpoques pretèrites (o no, potser només conviden a morir-se de puta calor), i jo tendeixo a posar-me tendre i melangiós i miro el present i el futur immediat i em vénen una mandra i una mena d'aclaparament que no trobo ni temps d'escriure les cròniques, tot i que normalment acabo fent-les, entre calorada i calorada.
Els Castellers de Sants van descarregar, com l'any anterior, 3de9f i 4de9f --el primer al tercer peu--, a més del 5de8 --el 2017 tenia un pis menys. La Sagrada Família substituïen els Xics de Granollers i completaven una actuació de gamma alta de set amb força solvència (no m'ho vaig mirar gaire, tot s'ha de dir): 7de7, 3de7 per sota i 5de7. Nosaltres érem la ventafocs del grup i vem tenir en el 5de7 el millor castell, en esguard del 4de8 de l'any anterior, en què hi vam afegir a més a més el 2de7 i el 3de7 per sota. Sembla que els aires per Esplugues han canviat una mica, potser estan una mica enrarits o estantissos, com les aigües encantades.
Potser una ventada ens renovarà els aires, però de moment l'ambient es va ventilant molt a poc a poc. Sortíem de 5de7, en què jo feia de lateral a la rengla per comptes d'interior de la torre, on es ficava el Pèpins, i tot plegat va generar alguns desarranjaments per aquella banda; el Txus em va ajudar a sostenir la rengla del tres i, d'altra banda, el castell va anar molt apamat i tranquil, fet que ens va ajudar a no haver de patir gairebé gens. En tot cas, ens vem queixar degudament al cap de pinyes, hombre ja.
Prosseguíem amb el 4de7 amb agulla, on entrava novament de lateral al pilar del mig. És una posició on no es veu gaire cosa més enllà del pilar, que va estar relativament bé, sembla que amb alguna petita defensa a la sortida de l'enxaneta del pilar, una defensa celebrada amb un «ole tu polla, Emmel!» estentori del Macis, el segon. Pel que vem viure allà dins i el que en deia la gent, el castell també va ser molt tranquil i, com el cinc, no va patir gairebé gens.
Per cert, agraïm a la Cris, l'Orlando i gent variada que ens faci les fotos des del mòbil per poder-les anar penjant durant la diada.
En tercera ronda sí que vem patir una mica, però era el castell més senzill de tots, el 4de7. Es va tancar en l'enrenou habitual i ja d'entrada vèiem que adoptaria la característica forma romboïdal. Les meves espatlles tendien rabiüdament a topar amb les de l'agulla del rengle oposat al meu, i ja cap al final vaig desistir d'evitar el xoc i vaig ajustar tota l'esquena contra la de l'altra agulla, que si més no així estava més còmode i el tronc ja havia baixat gairebé del tot. Però res, podríem arribar a dir que no va suposar cap perill greu i que un altre quatre més al sarró.
Plegàvem amb el pilar de cinc amb el petitó de l'Alfons de segon.
I dos pilars de quatre que no vaig veure perquè devia estar xerrant amb algú. Ni jo ni el Manel en vem fer la foto, o sigui que aviam si apareix per alguna banda. Els Borinots van fer la prova de 2de9fm a plaça, una cosa que fins fa alguns anys estava molt mal vista per alguns, però que sembla que ara és el pa nostre de cada dia. De fet, nosaltres cada temporada en fem alguna.
La música havia sonat com melodia celestial, s'havia acabat l'actuació i començava l'hora de fer petar la xerrada amb el Pujo, que em va explicar tota la seva vida mentre ens arrossegàvem cap al lloc dels concerts, cap a les onze entre l'Espanya Industrial i l'estació de Sants. Els Albercocks van estar fent l'índiu fins cap a la una, que devia fotre el camp, suposadament.
Aquesta vegada tampoc no em vaig equivocar piulant els resultats, però com que donava per fet que després dels pilars ja s'havia acabat el bròquil, em van faltar els dos de quatre finals nostres.
