décembre 2005 Archives

Ahir va ser el Partit de Costellada, a sobre dia vint-i-vuit. En un camp mig buit en Guardiola va tornar a jugar i Costellada no va guanyar, com ja és costum. Però tant se val, tot sigui per una barbacoa, pregunteu als del gol Sud que cremaven banderes i encenien bengales.

Jo no hi pensava anar, però vés per on van aparèixer entrades de franc gràcies als amics Xoriguers, que actuàvem entre concert i concert a la festa proSeleccions que es celebrava al Palau Blaugrana un cop acabada l'avorrida Costellada, que tanmateix vaig passar amb fred però fent gresca amb els grallers tota l'estona animant l'ambient, i una colla de tabalers que després també actuarien.

I al Palau molta gent, malgrat no estigués ple de gom a gom. Quan acabaren de tocar els pesats de La Carrau férem un tres de sis bellugadís però molt aplaudit (devia ser perquè el recinte era tancat, però l'ovació era atronadora) i un pilaret de quatre. Després encara vem fer algun altre pilaret de tres al mig d'Obrint Pas. Seria l'acústica, però no entenia un borrall del que deien i només sentia soroll. Tampoc no m'agrada massa aquesta mena de música. Per acabar, Mesclat em van decebre perquè realment allò sonava molt malament. Tenia un mal de cap considerable i vaig decidir marxar. Eren ja els volts de les quatre del matí.

En resum, m'ho vaig passar prou bé i vaig enfaixar-me per darrer cop enguany. No hi havia prou samarretes xorigueres i vaig fer el castell amb la dels castellers d'Esplugues. He fet castells amb dues camises diferents (Ganàpies i Esplugues), amb la samarreta muixerrilla, he sortit al full de pinyes dels castellers de Figueres i ahir vaig actuar com a xoriguer. Diuen que de colla només n'hi ha una, però renoi tu, quin currículum.

Au, bon any.

No havia dormit bé i havia fet campana. A sobre, de camí cap a Palau Reial, se'm va petar la roda del darrera de la bici i vaig haver de fer mig camí amb el pneumàtic desinflat. No ho sé, els averanys no eren bons.

Dissabte vaig anar a veure els Pastorets d'Esplugues... pot ser la cosa més normal del món, o la més ridícula, no sé, però jo tenia ganes d'anar-hi. Mai no havia vist una actuació dels Pastorets, l'any passat ja vaig quedar-me amb les ganes, i enguany vaig comprar l'entrada quan encara no sabien ni ells que ja les venien. No sabia què anava a veure, però el que vaig veure em va agradar.

Una mica sí ho sabia: uns rabadans catalans que van a Palestina i pel camí es troben que neix el Messies. Però fora d'això, no en tenia ni idea, podia ser qualsevol cosa. De fet, podria haver-me'n informat abans. Però així hi acudia amb l'encís de l'enigma del factor sorpresa.

L'obra va durar gairebé dues hores. No donaré detalls no fos cas que algú d'Esplugues vulgui anar-hi i li aixafi la guitarra (improbable, tot s'ha de dir). El fet és que és molt divertit i força irreverent. No és la història de l'adveniment i naixement de Jesús, com es podria arribar a pensar. Tampoc no és la lluita entre el bé i el mal, les temptacions de Satanàs en contrast amb la puresa d'en Flavià, el pastoret heroi. Es tracta de pur entreteniment, amb aquests temes de rerefons, però també amb pinzellades polítiques, amb amor, la condició humana en general, etc.

Té molta teca religiosa, però és normal atès l'argument principal. La Patum, per exemple, és una festa religiosa amb un evident rerefons pagà. El fet de què el naixement de Jesús escaigui el dia del solstici d'hivern segueix el mateix esquema. Això és de tots ben sabut. Ara bé, a la societat actual, aquesa situació porta anys tornant-se a invertir. Ara Sant Joan ja no és religiós, ni tan sols el Nadal o la Setmana Santa. I com tot, els Pastorets són una obra de teatre completament laica però amb una temàtica si fa no fa religiosa. La religió n'és l'excusa. Per més detalls, envieu-me un correu.

En resum, que l'obra es va fer molt amena, un pèl llarga pel meu gust. Alguns actors em van agradar especialment, d'altres vaig trobar que o no s'ho creien gaire o s'hi arrossegaven. Hi havia coreografies, algunes veritablement bones, en especial la de l'infern amb les ànimes i Satanàs i Llucifer. La llàstima és que n'hi havia que no les cantaven ells, i fins i tot una bona part eren en anglès. Les que ells cantaven, però, em costaven més de seguir: n'hi havia que cantaven bé, d'altres pocs no hi tenien massa traça.

El final és tipus hollywoodenc, tot flors i violes, tot i que ja ho sabíem; hi ha, però, com a cirereta, una petita sorpresa que el fa més interessant. En general em va agradar molt, i va aconseguir arrencar-me riallades, que no és fàcil. Va ser un riure despreocupat, refractari a tota malvestat. M'ho vaig passar d'allò més bé. Crec que no queden entrades, o sigui que ja feu tard. Aneu a preguntar, que potser encara en queden.

Ahir va ser el sopar dels castellers. Vaig arribar al local a quarts de deu, un cop acabada la representació dels Pastorets d'Esplugues al Casal de Cultura Robert Brillas. Tot just entrar amb la bici, en Dídac amb el seu ponxe de cada any, que està prou bé, i en Paco repartint revistes... Pel que sembla, o ha agradat molt o són una perfecta colla de ditiràmbics ensabonadors; però em van satisfer molt els afalacs. Els meus pares van arribar-hi a les deu tocades, però no van marxar-ne fins passades les cinc. S'ho van passar molt bé.

Jo anava amunt i avall, voltant pel local, fent fotos i fent temps fins que obrissin les portes de la sala del sopar. Vaig acabar seient al costat d'un tocat del bolet que, ai las!, havia de ser empordanès. El paio beu com una esponja, la qual cosa agreuja dramàticament el seu estat. A més a més, venia d'una altra celebració, per la qual cosa ja estava a to. Per posar-ne un exemple, va ficar-se una espelma encesa al cap, fins que li va caure a les cames de ma mare. Un personatge.

El sopar, a l'estil de l'any passat. La sopa de galets la vem començar a menjar amb un palillu llarg de fusta, com els orientals, i una canyeta per xarrupar el brou. Deien que no havien tingut pressupost per les forquilles i culleres. Els organitzadors, joganers, van donar-nos després els coberts, quan molts ja havíem fet el primu (que consti que jo encara no havia fet servir la canya). Hi havia també escudella i carn de vedella amb dàtils. Torrons, vi i cava, i un gelat gebrat per qui el pogués menjar, regat amb Mar de Xampany, que vaig sentir que li'n deien.

Aleshores musiqueta horrísona al recinte del bar i un bingo amb premis. La barra era lliure i jo vaig prendre dos gintònics. Quan vaig concloure que tenia set però que no volia emborratxar-me més, vaig agafar la bici i vaig tornar a casa. Eren ja les tres. Encara hi restava moltíssima gent al local. L'any passat vaig durar molt més. Per la seva banda, els meus pares van quedar-se allà, bevent i ballant i vés a sapiguer. Arribaren a casa pels volts de les sis.

Ara s'obre un període d'incertesa en què desconec quan serà el proper cop que hi haurà assaig i tornaré a veure aquesta gent.

Amb la meva bici de carrer, amb rodes ben primes i res que s'assembli a una suspensió, he pujat avui una mica per Collserola, per la Carretera de les Aigües fins Vallvidrera. El pitjor ha estat la primera pujada, fins la font de la Mandra. Fa molta mandra de pujar fins allà dalt, he hagut de fer els últims metres a peu amb la bici al costat, perquè feia estona que havia gitat el fetge per la boca. He descansat una mica, he begut de la font i he pres el passeig de les Aigües, que s'aixeca sobre Sarrià i Sant Gervasi i ofereix una bella vista de tot Barcelona, del Besós al Llobregat, i més enllà si no fos per la boirina, o la calitja, no sé... El cel, però, era bastant net avui.

Un cop arribat a la carretera que va al Tibidabo m'ha assaltat un dubte: com agafo el camí de tornada, jo ara? Estava gairebé segur de què una mica més endavant es pot agafar una carretera que du a un mirador – aparcament, on neix (o mor) el camí de tornada a Esplugues. Però no n'estava del tot segur, i no em venia de gust ficar-me en una carretera plena de revolts, així que he girat cua fins un corriol impracticable i gairebé selvàtic i l'he remuntat amb la bici a un costat... He mirat de pedalar per allà un parell de cops, però corria el risc de davallar fins les Aigües tot rodolant.

Creuar el camp per allà ha estat fatigós i lent; tot lassat, com diria en Bertrana, he aplegat, com diria en Martorell, a la fosca i densa pineda que creix com una clapa verda enmig de la muntanya pelada. Allà he mirat d'avançar sobre la bici, però entre el pendent i el pedregal i les arrels estava més estona a terra, i he avançat a peu fins que el camí s'ha fet més pla, fins la capelleta de Santa qui-sap-lo.

Fora d'alguns turonets, el camí a partir d'aleshores ha anat molt coll avall, potser massa, tant que el començava a veure coll amunt i tot... Per fi he arribat al carrer Pau Vergós, la carretera d'Esplugues que baixa a Esplugues, però m'he dit que era massa aviat per tornar i he tombat a la dreta fins la font del Ferro, que em penso que es diu. Aquella zona d'obaga és de les millors d'aquest tros de Collserola, molt humida i esponerosa, i amb molts records de la meva infantesa, amb mon pare i mon germà per allà explorant i fent de tot... quins temps aquells.

Com ara ja no hi anem gaire hi haig d'anar jo pel meu compte. Moltíssims dies de campana a la Universitat els he passat per allà perdent-me, llegint, contemplant i vagarejant pels corriols. He begut de la font i he fet mitja volta fins la cruïlla que baixa a la font de la Beca, a la Vall de Sant Just. Que maco estava tot! M'encanta la tardor, amb la catifa ataronjada de fulles per terra, amb la fresqueta i quan fa sol. En fi, m'hi hagués estat allà tot el dia, però he proseguit el trajecte fins la carretera que puja a Santa Creu (aquesta muntanya també és especial per mi... per començar, el meu cognom és Santacreu...). He baixat fins el nucli urbà de Sant Just, he comprovat que els dimecres al matí la biblioteca d'aquest poble no obre (dimarts divendres i dissabtes només) i ja només m'ha quedat arribar fins Esplugues. He anat a comprar un parell de pollastres però la llum s'era anada, i finalment he arribat a casa i he escrit la crònica.

Potser d'aquí poc agafo la bici de mon germà i em planto a Sant Cugat en un tres i no res.

Quan trepitges i et trepitgen, no tens temps de pensar en el fred, prou tens amb la teva pobra esquena, amb la clavícula que s'enfonsa i amb els braços ja insensibles. Jo mai no tinc fred quan dos peuets m'escanyen el coll, és impossible. Castells roents, xardor d'hivern.

Vuit grauets, al campus de Bellaterra. Ni alemanys ni eslovacs, allà tot déu té fred, llevat d'un empordanès, de frontera, i de tramuntana. Les bufandes tapant el nas, enfundada la jovenalla en abrics i jerseis com cebes. Però au, gairebé dues setmanes després, per fi un altre cop fent castells: cinc o sis proves consecutives, una rera l'altra, per oblidar el fred. Avui no m'he queixat de què tenia ja el braç esquerre atuït, que els tendons del canell passaven penes i treballs per tancar el dit polze. Tenia tantes ganes... i tant de fred!

Hoc, sóc un pesat monotemàtic amb aquest tema. Però de què voleu que us en parli, marianus? Demà us parlo de Josafat, que estic a deu pàgines d'acabar-lo.

Acabo d'enllestir la revista dels Castellers d'Esplugues. He estat tota la setmana treballant-hi, més o menys assistit per un company que llegeix aquest bloc. Si la revista s'ha fet ha estat essencialment perquè jo he volgut, i conseqüentment m'ha tocat el gruix de la feina: n'he fet el disseny, la maquetació, la crònica castellera, l'editorial, he triat les fotos, he corregit les faltes ortogràfiques, he cercat dades estadístiques i les he comentades i he anat al darrera de la gent perquè hi escrigués. Fins i tot més de la meitat de les fotos les he preses jo durant el decurs de la temporada. Una feinada que m'ha ocupat tota la setmana. Avui he fet campana pels últims retocs.

He canviat força la manera de fer la revista, comparat amb edicions anteriors. Si fa no fa com amb Ganàpies. M'han dit ja diverses vegades que me'n vagi a fer periodisme, i potser ho acabaré fent. Per mi la revista és essencial per mantenir la diguem-ne consciència històrica en el futur. He procurat redactar unes cròniques amb molta més lletra que abans; són com un resum de les que ja havia escrites aquí. Hi he ficat moltes fotos, també, tan grans com he pogut, seguint dos criteris, bàsicament: la importància intrínseca del castell, i que signifiqués alguna cosa per mi. Per això hi ha el meu primer castell, aquell on vaig fer-hi de baix a l'agulla, la primera llenya... no he ficat el primer tres de sis perquè la foto era francament horrorosa.

La revista no és gens objectiva, però com diu en Sostres, més val sapiguer de quin peu calça el periodista i dir-ho d'entrada, que no pas passar per imparcial quan es tenen interessos a una part. Parlo des de la meva perspectiva. Sóc nouvingut (només porto un any) i potser per això sóc molt impetuós, tinc molta il·lusió. He mirat de transmetre la meva il·lusió de totes les maneres que he pogut. Després també està el vessant independentista (per exemple, he esborrat la bandera espanyola de l'Ajuntament amb el Fotoxop, o parlo tranquil·lament de Països Catalans) i esquerranosa. La Colla, en principi, és apolítica, per la qual cosa potser pixo fora de test, però si hi ha problemes, que es busquin un altre redactor.

En fi, vint pàgines sense publicitat i més de 4 megues d'arxiu en PDF, és el resultat del meu esforç. Ara queda per veure com sortirà de la copisteria, perquè seguirà el mateix periple que la de Ganàpies (les Colles Universitàries tenen més influència de la que molta gent es pensa).

És molt maca Girona. Com a bon barceloní (bé, d'Esplugues...) tot ho judicava amb el típic «kamakuuu!». I és que Girona no sembla catalana, sembla europea i tot.