août 2006 Archives

Sant Fèlix no és un sant, ni una diada, és una borratxera de castellassos estratosfèrics. Només em sap greu que les de Valls no estiguin en el seu millor moment. En fi, avui sis castells de gamma extra, nou castells de nou i un de deu, a més del pilarot de vuit i dos de set. I alguns diuen que el món dels castells està en crisi.

Els Castellers de Vilafranca, comparat amb la diada de Sant Fèlix de l'any passat, no han fet sobre el paper tan bona actuació (es considera aquella com la millor de la història, gràcies al 2d9f sense manilles), però per mi ha estat si més no igual de bona. L'any passat els verds, en quatre construccions, van patir tres llenyes, mentre que avui només han caigut al tres de deu, que el tenen, però, entravessat.

Com l'any passat, han encetat l'actuació amb el quatre de nou amb l'agulla, un castell que m'encanta i que els ha quedat molt maco. A segona ronda han encarat el cinc de nou. No estic acostumat a veure aquesta estructura del cinc als de Vilafranca, però els ha anat força bé. A tercera ronda, han carregat el tres de deu amb folre i manilles, una bestiesa de castell que no cap a la foto. Com l'any passat, no semblava que patís en excés, però a la descarregada el rengle de la plena, jo diria, ha petat entre quarts i quints. Realment no semblava tan malament, a la foto veig la buida una mica oberta, però bé, aquest castell és l'espina que encara els queda als verds. Per acabar, un altre pilar de vuit, no tan maco com el de l'Arboç de diumenge passat, amb un folre més movedís, però bé, imponent. L'anècdota és que el cap de colla de Vilafranca, l'Esclassans, havia demanat al quart del pilar, en Fèlix, abans que pugés el quint i sonessin gralles, que s'esperés perquè «s'aposentessin» les manilles i tal, però en Fèlix, que potser no el sentia, ha cridat al quint que tirés amunt i au, l'Esclassans que no ha tingut més remei que tirar el pilar així.

Parlant dels Minyons de Terrassa, aquests van tornar de vacances fa dues setmanes i guaita'ls ara. Han començat fort descarregant un cinc de nou del qual no tinc foto perquè els estava fent pinya, però que pel que he vist i sentit a la pinya, estava molt bé. Els malves, exultants, cridaven i ens agraïen la col·laboració, s'abraçaven i visca tot. Per aquests moments m'agrada col·laborar a les altres pinyes. No m'agrada fer-ho quan és obligatori, i aleshores sempre tinc l'excusa que haig de fer fotos. Però com veieu, me'n falten del cinc de nou, i realment no m'importa gaire.

A segona ronda han atacat el dos de nou amb manilles. Diré que l'any passat, el mateix dia a la mateixa plaça i amb el mateix castell, a la mateixa colla se li va despenjar la canalla, una llenya fatal que va marcar la trajectòria de la colla la resta de la temporada. Avui, però, em tenien a mi a la pinya (hehe), i l'han descarregat sense cap ensurt, més enllà dels normals en aquesta mena de bestieses. Un altre cop abraçades, agraïments i crits de joia. A tercera ronda, amb una pinya per dos castells iguals, han completat amb solvència insultant un tres de nou d'allò més plàcid. Per acabar, el pilaret de set, que enguany ja havien carregat, i que només ha sofert una rebrincada forta a la descarregada, que s'ha aturat bé, i amb el quart encara rient.

Tot parlant de la Joves, avui hi anaven només per fer l'aleta als primer castells de nou de la temporada. Han acabat amb la tripleta màgica, ço és: cinc de vuit, tres de nou i quatre de nou. Cal dir que tots tres els han hagut de suar molt. Jo també hi era a les seves pinyes, i els crits dels castellers, la remor de la plaça, els ha fet els castells més emocionants del dia per mi. La gent patint, veia els peus del folre matxacant la pinya, mirant d'amortir les batzegades. No sé, la Joves va millorant, aviam com arriba per Sant Úrsula. Havent fet el que tenien plantejat, han finalitzat amb un escarransit pilar de cinc.

I a l'altra cantó de la plaça hi havia la Vella de Valls, els altres, com diuen els vermells. Aquests han obert plaça amb un bellugadís tres de nou folrat, amb el terç de la plena obert i abocat. A segona ronda no han pogut carregar un tres de vuit aixecat per sota. El tres per sota és una altra bestiesa castellera, em sap greu que no l'hagin almenys carregat. L'estructura anava sent alçada per la base, apujant els pisos més alts i introduint-hi els més baixos sobre la marxa. El castell no ha pogut amb totes les ventallades i sotraguejades que ha hagut de suportar, i ha caigut quan només calia bastir un pis més. Després han fet quatre de vuit amb l'agulla i quatre de nou. Han acabat amb un altre pilar de set, també descarregat, com el de la Bisbal, on l'enxaneta, lenta i inexperta, ha fet perillar l'espadat, sobretot a la baixada.

I això ha estat tot. Una diada d'aquelles que et fan preguntar en arribar a casa: i què cony foto jo fent castells de sis per aquest món? En fi, una passada, i si teniu temps, d'aquí una estona fan el programa de castells a la 33.

També voldria apuntar que, segons el senyor Beumala, gurú dels castells, a Sant Fèlix hi va el G4, les quatre millors colles i les úniques capaces de fer castells de gamma extra. Potser que revisi la seva terminologia, aviam qui va a Sant Fèlix l'any vinent, veient pilarets de cinc ara com ara. També afegir que gràcies a en Beumala, periodista casteller que escriu a l'Avui, sé que pel pilar de vuit descarregat a l'Arboç diumenge passat els Castellers de Vilafranca van endur-se una prima de tres mil euros. De fet, això de les primes no és res de nou, ni tampoc el fet d'anar arreplegant turistes per les places, i en qualsevol cas el pilar de l'Arboç era magnífic, però forçar la màquina d'aquesta manera, amb tanta gent sense faixa sota el folre, per una bonificació pecuniària és si més no moralment discutible.

[Fotos aquí]

Sant Fèlix 2006
Vilafranca: 4d9fa, 5d9f, 3d10fm(c), Pd8fm
Minyons: 5d9f, 2d9fm, 3d9f, Pd7f
Joves: 5d8, 3d9f, 4d9f, Pd5
Vella: 3d9, i3d8s, 4d8a, 4d9f, Pd7f

Escriurem una nova crònica castellera, a manca de res millor a fer. Són les festes de l'Arboç i avui hi ha hagut diada, amb les dues de Valls, Castellers de Vilafranca i els Minyons de l'Arboç. Aquest dimecres és Sant Fèlix, una de les actuacions més importants de la temporada, i avui ja se n'ensumava la flaire. També cal destacar que totes les colles duien casc per l'acotxador i l'enxaneta. Val a dir que Vilafranca i la Vella participaven en aquest estudi sense casc, recollint dades sobre les seves caigudes i els efectes sobre la canalla i la pinya. La mort de la nena (que anava a dosos) de Mataró deu haver esverat aquestes colles i han frisat per col·locar-se'l.

Sobre la Joves de Valls, dir que aquesta participava a l'estudi amb casc ja d'entrada, però avui l'ha estrenat a plaça, suposo que també agullonats pel rebombori de Mataró. Avui tampoc no han aixecat cap castell de nou pisos, i han tornat a casa amb el cinc de vuit, força treballat, i el dos de vuit i el tres de vuit, tots dos molt còmodes, o almenys això m'ha semblat a mi, que he estat a la pinya muixerilla tota l'estona.

Pel que fa a la Vella, han fet 4d8a, 5d8, 3d9f i Pd7fC. La Vella em quedava a l'altra punta de la plaça i no els recordo bé, però em sembla que no han patit gaire gens i la sensació que m'han donat és que avancen amb pas ferm i que ara per ara estan bastant millor que la Joves. La llenya de pilar de set no l'he vista perquè érem al restaurant dinant.

Els Minyons de l'Arboç han completat la seva millor actuació de la història, com ja es notava veient-los cridar i celebrar. En tot cas, tots els seus castells han estat molt treballats: cinc de set, un dos de set que estava tancadíssim, sobretot als pisos alts, i un quatre de set amb l'agulla extremadament obert. El pilar no l'he vist. En fi, felicitats.

I per últim, Vilafranca, que han donat la campanada amb el pilar de vuit amb folre i manilles per tancar l'actuació. Com sempre, tot insultantment parat, amb algun problemeta, com ara a la rengla del tres de nou amb folre: 4d8a, 3d9f i 4d9f.

Sobre el pilar de vuit, és el millor que recordo haver vist. La bèstia s'ha bastit i ha fet l'aleta triomfant sobre la plaça embadalida, descarragant-se tranquil·lament. Per fer-lo, però, no tenien gaire pinya, i han hagut d'anar arreplegant tota la gent que hi trobaven. La major part de la seva pinya era d'espectadors sense faixa que han anat a raure sota el nombrós folre, i que ha estat envoltada per dos cordons verds.

Abans de l'actuació castellera, hi ha hagut cercavila amb bastoners, balls de gitanes?, geganters i diables. Els diables han cremat a la plaça de la Vila i han encès un domàs que penjava de l'ajuntament, amb l'escut de l'Arboç. Les autoritats han cuitat per sufocar l'incendi, armats amb llaunes de Fanta i Cocacola i gots d'aigua. Tot seguit els diables han recitat els versots, els quals han estat alguns molt bons, d'altres no els he entès, mentre que alguns altres ni fred ni calor. En acabats, ha començat la diada castellera.

Si fa no fa, això és tot. M'he deixat moltes coses per explicar, però ni ho recordo tot, ni tinc ganes d'escriure-ho. Dimecres és Sant Fèlix, per tant, fins dimecres no tornaré a escriure...

Més fotos aquí.

Diada dels Minyons de l'Arboç
Minyons de l'Arboç: Pd5, 5d7, 2d7, 4d7a,
Joves: Pd5, 5d8, 2d8f, 3d8,
Vella: Pd5, 4d8a, 3d9f, 5d8, Pd7f(c)
CdVilafranca: Pd5, 4d8a, 3d9f, 4d9f, Pd8fm

Els comunistes han de passar per la dictadura "proletària". Els anarquistes durant la seva revolució es dediquen a definir i eliminar la reacció. I quant dura la revolució? I què és la reacció? I tot és sang i fetge i cruixir de dents.

I pensava en això perquè al fòrum lliure de la Colla Jove de Tarragona ara cal registrar-se per poder-hi escriure. La societat no està preparada per grans revolucions, i és difícil que mai ho estigui.

També pensava en què potser ens sentim més vius davant d'un perill mortal imminent. Per exemple, l'altre dia anant en bici, en un revolt de poc no atropello uns iaios, que em van fer tòrcer i caure a la carretera, amb trànsit fluïd que em venia de cara. En aquests casos se'm deixondeixen els sentits, segrego hormones com l'adrenalina, el cap treu fum, etc. Suposo que per això la gent practica esports de risc, per sentir-se més viu. I pot ser una de les raons per les quals faig castells. De vegades saps que cauràs, i malgrat tot t'hi aferres i t'hi escarrasses, i ho dónes tot i ets viu. Els castells amb casc són una mariconada; sense por de trencar-se el cap, un castell no és un castell.

Ahir vaig anar una estona a la festa alternativa de Sants. Hi vaig anar tot sol però al final vaig trobar gent d'Esplugues i castellers universitaris. Vaig fer de contrafort a un pilar (qui dóna pit al baix). En ser una construcció muntada sobre la marxa i amb gent de molt diverses procedències, el fet és que a mi no em donava pit ningú i havia d'aguantar tot sol el baix, que de fet tampoc no va patir gaire gens. Pilars borratxos, pilars espontanis, sense faixa, bajanades.

Diuen que els castells és cosa de quatre nacionalistes folkloristes rancis. En fi, tant se me'n fot. I el casc, a prendre pel cul.

Com no tinc gaires ganes de dir gaire res al blog, tornaré a fer la crònica d'una altra diada castellera, en concret la d'avui a Gràcia on actuaven la Vella, Minyons i els Castellers de la Vila de Gràcia.

Començaré per la Vella, perquè sí. A aquesta gent avui els he vist millor que dimarts a La Bisbal, tot i que han acabat amb dos pilars de cinc per comptes del de set de l'altre dia. Han començat amb un cinc de vuit que bé, n'he vist de millors, tot i que de la Vella també n'he vist de molt pitjors, i així, defensant-lo bé, l'han completat. Diria que era el seu primer de la temporada, i no estava tan bé com el de la Joves de dimarts passat.

La Vella també ha descarregat un dos de vuit força ben parat i el quatre de vuit. Per acabar, quan totes les colles ja havien fet el pilar, els rosats ens han delectat amb una prova de pilar de vuit de cara a Sant Fèlix, dia trenta d'agost. Arreplegant gent per tota la plaça, han bastit folre i manilles, i poc després s'ha enfonsat l'estructura de forma inopinada. Al capdavall, quin millor moment per fer proves? Si no tens prou gent a assaigs, vés per les places per provar manilles.

En fi, tant és. Jo estava ocupat fent fotos i ademá no he hexo cahtilloh nunca. Pel que fa als amfitrions, han obert plaça amb el dos de set, força bé. A segona ronda han provat el seu primer castell de vuit d'enguany, el quatre, que han hagut de desmuntar al primer intent. A la repetició s'ha aixecat semblantment, la canalla molt lenta i bé, que si els quints marxaven, que si una quart estava súper-torta, etc. Finalment l'han descarregat, suant sang, i tot era joia i satisfacció. Han acabat amb un cinc de set molt parat. Jo tenia tantes ganes de fer castells que els hi he ajudat fent pinya en aquest cinc. Als pilars van intentar el pilar de cinc aixecat per sota, però no sé si el terç o qui es va plegar. Van enllestir amb dos pilars de quatre descarregats al balcó, per un dels quals hi va passar tota la canalla de la colla.

I Minyons, acaben d'arribar de vacances i estan agafant rodatge. Han complert l'expedient amb 3d8, 4d8, 2d7 i el pilar de 6, tot sense problemes llevat del pilaret, una mica més treballat. Després de l'espectacle del pilar de vuit rosat, jo he pres la bici i corrents cap a casa a dinar.

Diada de la Vila de Gràcia
Gràcia: 2d7, id4d8, 4d8, 5d7, iPd5s, 2Pd4
Minyons: 3d8, 4d8, 2d7, Pd5
Vella de Valls: 5d8, 2d8f, 4d8, Pd6

Avui en Sostres ha escrit això a l'Avui:

Quan som joves tendim sempre al dogma, a creure que som més llestos que els altres i a donar lliçons. Ens prenem seriosament i creiem que estem en un pla moral superior al dels altres. Si Hitler hagués tingut ni que només fos una mica de sentit de l'humor segur que mai no hauria fet Auschwitz. Quan som joves som només aquesta gran ira que puja i molta demagògia. Vés a saber què hauríem estat nosaltres a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini: quan encara no havíem conegut el perill ni les funestes conseqüències de tot aquell embolic.

Parla de Günter Grass, que ha reconegut que va ser de les SS. En tot cas, en aquella època tothom hi era allistat, era com un Cau obligatori, i si no hi anaves eres sospitós d'alguna cosa. Si tothom diu una cosa, si tothom la fa, i si les veritables conseqüències són amagades i manipulades, doncs és molt difícil anar a la contra. (Més que defensa, això és autodefensa...)

Pel que fa a la definició de joventut que fa en Sostres, deu tenir raó. Jo també em crec moltes vegades més llest i vaig donant lliçons a qui té ganes d'escoltar-les (pobrissons). Aquest fastigós blog n'és l'exemple de com un visionari pot tenir fins i tot seguidors que se'l llegeixin. Però en qualsevol cas, jo continuo creient que això de considerar-se el més llest de la classe és propi de totes les edats, tot i que potser els joves fem més gràcia perquè en moltes coses no tenim ni puta ideia, i perquè les canes fan com més respectable.

Per dir alguna cosa al blog, comentaré la diada castellera de La Bisbal (del Penedès), on aquest matí hi han actuat Vilafranca i Joves i Vella de Valls. I encara sort que no ha plogut, perquè la tempesta anava de sud a nord i per aquell poble ja havia descarregat, camí de La Bisbal de l'Empordà. A nosaltres ens va agafar pel peatge de Martorell.

Començant per la Joves, han sortit de cinc de vuit. La catedral la van recuperar l'any passat i en van fer una carretada, però enguany la cosa no anava bé i ara, amb canvi de cap de colla, sembla que tornen a revifar. El cinc de vuit els havia engrescat prou com per intentar el primer castell de nou pisos de la temporada. En Juanele va veure'm i em va gairebé arrossegar fins la pinya, mentre contemplàvem un quatre de vuit amb l'agulla espectacular de la Vella. Bé, el tres de la Joves no el vaig veure gaire, només vaig pujar el cap un parell de cops: el primer, devien estar col·locant-se sisens, estava encara prou bé; el segon cop, però, vaig veure que allò es brandava massa. Ja no vaig tornar a alçar el cap. El tres de nou es va estimbar sense l'aleta, i au, un altre castell muixerrillo que em cau a sobre. Pel que sembla una rengla va fotre una bona revinclada que els pisos superiors no van poder aturar.

A la repetició la Joves va abaixar el llistó i va completar sense problemes un tres de vuit molt parat. A tercera ronda, un dos de vuit amb folre prou maco. Per acabar, dos pilars de cinc.

Ara parlarem sobre l'altra colla de Valls, la qual obrí plaça amb el quatre de vuit amb l'agulla ja esmentat. Típic castell de la Vella, suat i treballat, que et fa caure la llagrimeta i que et fa flipar mandonguilles. Un cop l'estructura del quatre a fora, però, l'espadat feia més patxoca. Després d'un dos de vuit amb folre que també es va haver de treballar però no tant, van acabar amb un tres de vuit sense problemes. Pel final van sorprendre amb un pilar de set força maco, amb una enxaneta molt menuda a qui li va costar una mica grimpar per allà.

I els castellers de Vilafranca, com sempre, els millors. Van començar amb un tres de nou una mica mogudet que a la descarregada es va estimbar molt blanamanet, ja amb el pom de dalt a baix. Relliscada estranya, que s'ha oblidat amb el quatre de nou que bé, ha patit una mica d'un rengle, però que s'ha arreglat i s'ha descarregat tranquil·lament. Per acabar, la millor torre de vuit de les tres que s'han vist a plaça, i sorprenentment, dos pilars de cinc. Sembla que no hi era en Fèlix Miret.

I tornada a Esplugues, esperant que la Joves s'acabi d'espavilar d'una vegada, perquè Sant Fèlix és a la vora, la temporada s'escola i la Vella els està passant la mà per la cara. D'una altra banda, avui hem vist dues llenyes, i la sensació ha estat molt pitjor que les que tenia abans. I per acabar, he vist el De Haro, abans a la Joves, pujant amb els rosats. De fet, ha estat el primer cop enguany que he vist en acció les dues de Valls.

Joves: 5d8, i3d9f, 3d8, 2d8f i 2Pd5
CdVilafranca: 3d9fc, 4d9f, 2d8f i 2Pd5
Vella: 4d8a, 2d8f, 3d8 i Pd7f

Ara mateix estic fart de les vacances. Tinc ganes d'estar enderiat amb els mil projectes que tinc durant la resta de l'any. Ara només m'ajec al llit i llegeixo, i volto per internet i em trepano el cap amb bajanades que m'estan embogint. Demà torno a la feina, i ja en tinc ganes, per estrany que sembli. Prendre vacances de mi mateix...

Allò que és un ésser humà veritablement viu, ho sabem avui menys que mai, i per això els homes, cadascun dels quals és un assaig preciós i únic de la natura, són objecte d’una destrucció en massa. Si no fóssim molt més que uns éssers humans únics, si realment hom pogués esborrar del món cadascun de nosaltres amb una bala de fusell, ja no tindria sentit explicar històries. Però cada home no és solament ell mateix, sinó també el punt únic, específic, en qualsevol cas important i peculiar on s’encreuen els fenòmens del món, una vegada i mai més. Per això la història de cada home és important, eterna, divina; per això cada home, mentre d’alguna manera visqui i compleixi la voluntat de la natura, és meravellós i digne de l’atenció més gran. En cadascun l’esperit ha pres forma, en cadascun sofreix la criatura, en cadascun és crucificat un redemptor.

Pocs saben avui què és l’ésser humà. Molts ho senten, i per això moren més fàcilment, com jo moriré més fàcilment quan hauré acabat d’escriure aquesta història.

No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos.

La vida de cada home és un camí vers ell mateix, l’intent d’un camí, la insinuació d’un viarany. Cap home no ha estat mai completament ell mateix; però tothom aspira a esdevenir-ho, els uns amb obcecació, els altres amb més lucidesa, cadascú com pot. Tothom porta amb ell fins a la fi restes de la seva naixença, mucositat i clofolles d’un món primigeni. Alguns no arriben mai a ésser homes; resten granotes, sargantanes, formigues. Alguns són meitat home i meitat peix. Però tothom és una temptativa de la natura cap a l’home. I a tots són comuns els orígens, les mares; tots venim del mateix abisme; però cadascú, en tant que temptativa i projecció des de les profunditats, tendeix a la pròpia fita. Ens podem entendre els uns als altres, però, interpretar-se, només ho pot fer cadascú amb ell mateix.

Quan surt a la tele la típica notícia de la típica mort que commocionà tot un país o una ciutat, mai no sé què collons volen dir amb commoció. I bé, ara és morta una enxaneta de la colla de Mataró, els Capgrossos, i suposo que estic commocionat, tot i que no sé què collons vol dir això. Jo era a plaça el dia de la llenya fatídica. Fou en un quatre de nou folrat, el pom de dalt es despenjà de la manera més esfereïdora, i l'enxaneta s'estimbà de cap sobre la pinya, lesió craneoencefàlica i incinerada ahir. No la coneixa de res, però els Capgrossos són una de les colles que més m'agraden. No la coneixia de res, però collons, em sap molt de greu. Em sap greu per la seva família, tot i que tampoc no la conec d'absolutament res. Em sap greu, sobretot, pels Capgrossos. I em sap greu pel món casteller en general, on m'hi incloc. Em creia que érem super-homes, que no ens afectaven les bagatel·les vitals, que érem immortals. Però la colla que més assajats porta a plaça els castells, la colla que més assegura, que mai no tira si no té pinya, la colla que menys s'ho mereixia, és la que ha rebut. A mi continua sense fer-me por pujar, però potser ara tot serà diferent: ara sabem que podem deixar-hi la pell.

No m'agraden gaire els nens, però veure la canalla com s'enfila als castells, els pebrots que hi posen, la il·lusió, com riuen quan són allí dalt; és admirable. Jo els admiro. En fi, Mariona, descana en pau.

L'Enxaneta, Joan Maragall

La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant el castell s'enfila,
i a l'entorn cridant s'apila,
per aguantar-lo, tothom.

—Amunt va!— I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots.
Ja sols hi manca el Xaneta
que abraça sa mare inquieta,
estremint-la amb sos sanglots.

—Amunt fins al cel!— febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa,
l'empeny i mira'l no gosa;
i el nen va pujant, pujant...

Ja és dalt; i el pobret somreia,
quan la torre cau d'arrel;
i encara en morir se'l veia
com, alçant els braços deia:
—Sí, mare, amunt fins al cel!—