Recently in Reig Bord Category

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.

Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):

Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.

Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.

La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.

Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.

El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:

Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.

Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.

Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».

I hem anat fent, rient... fins el final.

Arribar a casa i quelcom —quelcom— em bullia a les venes, i era pólvora, i els ulls guspirejaven. És incendiari. És una bomba a punt d'esclatar. (Ira) Perquè aquí tot roda com sempre ha rodat (la tele i miss espanya, les parides de nen petit, el flux habitual esmàtic asmàtic). De Vergés, d'eunucs, d'esclaus, de revolta contra tot: contra la inèrcia i el corrent, contra el planeta. I havent conegut Palau i Fabre, ser una mica com ell, renunciar a la vida per la vida, o escopir al món pel meu món, i potser estic dient bestieses. Bé, és com estar dins l'escenari, i no cal imposar la voluntat en una funció de teatre. No necessito res, un vitalista per una banda, un sentiment tràgic per una altra, i una finestra que pugui esbatanar per on esgargamellar-me que aaaaaaaaarghhhhhhhhhhh, atzar.

Les pel·lícules són mentideres. No en veig gaires, d'entrada solen ser molt dolentes i em lleven les ganes de veure'n més, però n'hi ha de molt bones. De totes maneres, les pel·lícules són mentideres. Et fan creure que els bons poden guanyar, que n'hi ha fins i tot més que una possibilitat, que podria ser real. Tots sabem com d'inversemblant és aquesta proposició, però a tots ens agradaria que fos veritat i per això, de vegades, caiem en la temptació i mirem pel·lícules. Sabem que surem en una mar i que no sabem nedar, i que en qualsevol moment podem ofegar-nos. Tots esperem que algú ens digui que aprendrà a nedar per nosaltres. Llavors plorem i les llàgrimes omplen l'estança. Que no en fóra, de bonic! Tots esperem que la rossa escultural s'enamori de l'espantall de l'eixut camp de blat. Vaja, sense una mica de voluntat d'un mateix, ningú no n'aprendrà, no a nedar, sinó ni tan sols a parlar. No badarà boca. Dehiscència? Estrenyement. Hoch, hoch, mirem pel·lícules i vessem llàgrimes com lliris d'aigua, purs, innocents. La vida real és un istiu que no s'acaba, és un inclement ruixat de sol, és un august agost agostat.

Quin gran plaer, en ple hivern, contemplar el crepuscle dalt la muntanya. Els darrers raigs de sol, d'aquell color melós, febles, que t'acaronen i escalfen abans de desaparèixer rere els puigs, diluïts en la penombra i el fred. La muntanya silenciosa, els camins pedregosos deserts, i el sol que s'acomiada, vençut, i ens abandona en la immensa solitud.

Quin agradable plaer el silenci mortuori i la solitud sepulcral! Ni un ocell, ni un lleu alè d'aire. Els arbres s'aixequen entre pedres per rebre un darrer ruixim de llum al capdamunt de la capçada. Però finalment s'enfonsa el rei de les coses, i, llavors, després d'un darrer instant de goig, reprenc la marxa amb la bici i marxo de l'obaga, que s'ensenyoreix del món.

Baixo a les valls, on tot és brogit i fums de cotxe d'una ciutat toixegosa. Els preservatius, a la porta del caixer automàtic. Una ampolla de whisky trencada, el cartell d'un acte polític que s'arrossega per les llambordes. Jo, rabent, camí de casa meva, fastiguejat de les ombres de la ciutat, desitjós de tornar a la llibertat de la meva cofurna.

Cada cop que vaig en bici a la muntanya em sento alliberat del món, en comunió mística amb l'entorn, com si diguéssim. Un post no gens original.

L'empanada, o estat d'ensopiment profund o embadocament cosmonàutic s'esdevé periòdicament quan em trobo envoltat de gent que amb prou feines conec a una mena de festa de qualsevol cosa. Hi ha un punt crític a partir del qual és impossible tornar a l'òrbita terrestre i navego erràtic per constel·lacions desconegudes sense objectiu concret. És l'empanada.

De vegades, durant el viatge per les regions ignotes de l'univers, apareixen al meu davant estels fugaços, llumins rabents enmig de la fosca del no-res. Són les idees-llumí. Una idea llumí dura un instant però omple de cabòries el cap durant uns minuts o uns segons, fins que apareix inopinada una altra idea-llumí. Són les paranoies característiques de quan vas fumat o borratxo perdut.

És un nom una mica estúpid, aquest d'idea-llumí, però és un nom que vaig rescatar d'una d'aquelles empanades cosmològiques. La majoria de pensades en aquest estat són això, estupideses, que durant el moment d'aparèixer poden semblar enlluernadores, però que passat el seu moment de glòria, d'incerta glòria, es marceixen tan rabents com havien florit. Tot el perfum que embaumava la cabina de la nau espacial esdevé ferum de pixats i nàusees.

Bé, potser no sempre és així. De vegades sota la claror del llumí trobem la clau que portàvem tant de temps buscant, o il·luminem un racó ombrívol del nostre espai interior tan petit que només amb un llumí pot ser il·luminat. De vegades tenim una llibreta o l'ordinador a mà i les podem immortalitzar. La majoria de vegades no són més que foc d'encenalls, molta remor i poques nous, però d'altres en surten coses aprofitables.

Avui en Sostres ha escrit això a l'Avui:

Quan som joves tendim sempre al dogma, a creure que som més llestos que els altres i a donar lliçons. Ens prenem seriosament i creiem que estem en un pla moral superior al dels altres. Si Hitler hagués tingut ni que només fos una mica de sentit de l'humor segur que mai no hauria fet Auschwitz. Quan som joves som només aquesta gran ira que puja i molta demagògia. Vés a saber què hauríem estat nosaltres a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini: quan encara no havíem conegut el perill ni les funestes conseqüències de tot aquell embolic.

Parla de Günter Grass, que ha reconegut que va ser de les SS. En tot cas, en aquella època tothom hi era allistat, era com un Cau obligatori, i si no hi anaves eres sospitós d'alguna cosa. Si tothom diu una cosa, si tothom la fa, i si les veritables conseqüències són amagades i manipulades, doncs és molt difícil anar a la contra. (Més que defensa, això és autodefensa...)

Pel que fa a la definició de joventut que fa en Sostres, deu tenir raó. Jo també em crec moltes vegades més llest i vaig donant lliçons a qui té ganes d'escoltar-les (pobrissons). Aquest fastigós blog n'és l'exemple de com un visionari pot tenir fins i tot seguidors que se'l llegeixin. Però en qualsevol cas, jo continuo creient que això de considerar-se el més llest de la classe és propi de totes les edats, tot i que potser els joves fem més gràcia perquè en moltes coses no tenim ni puta ideia, i perquè les canes fan com més respectable.

Ara mateix estic fart de les vacances. Tinc ganes d'estar enderiat amb els mil projectes que tinc durant la resta de l'any. Ara només m'ajec al llit i llegeixo, i volto per internet i em trepano el cap amb bajanades que m'estan embogint. Demà torno a la feina, i ja en tinc ganes, per estrany que sembli. Prendre vacances de mi mateix...

Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra, qui roja, qui roja i negra, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

—Que com que ningú no la coneix —vas dir— no molestarà a ningú. D'altra banda —vas afegir—, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.

Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: com era la bandera federal? [...] Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats.

Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?

—Més val que en sobrin que no pas que en faltin —vas dir tu—. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta Glòria, Joan Sales

La meva bandera és una estelada roja sobre fons negre. Fa vergonya adonar-se de la pròpia absurditat amb escenes com la relatada aquí dalt. Ens barallem per banderes que identifiquen territoris separats per fronteres no gaire més amples que una petita esquerda, però que ens encarreguem d'eixamplar amb totes les nostres forces fins a la categoria d'avencs insondables.

No posaré punts suspensius perquè segons en Sostres és abominable. En el fons no sé com expressar el fàstic que de vegades em fan totes les putes banderes que han parit els milions fills de puta de tots colors que campen pel món i que ens han anat dant pel cul des que vem sortir sangonosos i ploricons del cony de les nostres mares.

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

Som a la primavera. La bellesa de la natura i del món et fa pensar en coses profundes i transcendentals, com ara la llibertat, el sentit de la vida, l'amor i l'amistat. Així motivat, he escrit aquests rims:

La moca revoltada,
freixura esvalotada,
com amb vida sobtada,
aixeca barricades
a congostes contrades
retenint-ne així aturades
corrues inacabables
de fetoroses caques.
I així, amb borda rialla,
encén crudel la flama
que rabent s'encomana
burxant la rodalada,
i amb joia asilvestrada
talment buina de vaca,
d'estrident tronada
com per Zeus orquestrada,
s'estreny la budellada
amb roncs i grunys i exhal·la
empudegant bravada
que tost s'és escampada
per la natura gaia.

Surt feliç un pet pel cul
en plena primavera,
quina alegria, veges tu!,
però, per la propera,
millor sens tanta fressa.

Treus el fetge per la boca, sues la cansalada, les passes magres per arribar allà dalt, bleixant, panteixant, sense alè, remuntant pendents com parets verticals, amb mil perills empaitant-te i encalçant-te, jugant-te la vida a cada revolt, i tot plegat perquè, just quan ets a dalt de tot, victoriós, baldat però content, assaborint la gesta assolida, amb l'impossible objectiu ja reeixit; i tot plegat, dic, perquè just en aquell moment fotis la relliscada tonta i se'n vagi tot en orris, desfent el camí caient i rodolant com el pastor de cabretes de n'Albert Pla, ben bé sota de tot, damunt d'una pedra immensa, al fons del barranc, i aleshores els cabrons i bocs i ovelles et miren i se n'enfoten per donar-te el cop de gràcia.

Però collons, quan era al capdamunt, que n'éreu de petits, tots vosaltres. Cap problema, que encara tinc forces per aixecar-me i tornar-hi a pujar.

Era al Pont d'Esplugues de nit i pugí a un bus doble de Barcelona direcció un estadi de futbol gran, com el Camp Nou. Passí enrera, m'asseguí a un dels seients propers al fons. Hi havia gent coneguda del poble. Una noia que conec seia una mica endavant, i a poc espai s'acomiadà de tots els coneguts, el seu xicot inclòs, però llevat de mi, i se n'anà. Al final, arribí a destinació i entrí al camp, on mon germà m'esperava a una butaca d'un dels fons, a dalt de tot.

Era jo vestit amb el xandall del cole i era a una classe, amb la suficiència de qui és a un lloc que ja ha superat. Me n'aní per assistir a un rectangular saló de plens de l'Ajuntament, a l'estil del Parlament Basc o Britànic, semblant al cor de caoba de la mesquita de Còrdova. Seia a un dels extrems amb la resta de convidats (que havien d'intervenir-hi), allunyat de la capçalera on eren el batlle i els regidors. Una xicota d'IC-V ens passà una enquesta que casualment no venia avalada pel seu grup polític, i poc després marxí cap a casa, amb presses, posí'm la camisa de castellers sobre la samarreta del xandall i els pantalons blancs, i enfilí el camí del metro. Anava a fer transbord, però me'n penedí, i esperant pel proper comboi vegí que a un dels cotxes hi anava mitja colla, i també mon pare. Passí a dins i diguí'ls que haguera estat millor haver fet el transbord, perquè anàvem cap a Badalona, però que tant era.

Anava en bici com pel carrer de l'Església, i després per un indret ample semblant a l'esplanada superior de les Tres Esplugues, on hi havia molta gent de la colla. Era fosc i era previst de fer una mena de festa. Me'n torní a l'Església, però la bici se m'esbocinà pel camí i decidí de plegar-la i tornar-me'n capcot cap a casa.

Diuen (correu en cadena) que en actuar barrim-barram amb els altres, a la faisó d'un baliga-balaga, és com si s'anessin fendint xino-xano claus a una paret. Amb la paret reblerta de claus, un rum-rum al cap no et deixa tranquil, és el neguit que et va rossegant davall-davall i que t'impulsa a mirar d'extreure els claus. Tanmateix, encara que el nyic-nyic del neguit t'ho hagi fet fer, en acabat la paret llueix un pilot de foradets, testimonis d'aquelles accions que han estat de nyigui-nyogui però ni de bon tros de bòbilis-bòbilis, com potser et pensaves. Al final s'acaba pagant, sigui a la bestreta, trinco-trinco o dos mesos més tard. Es pot sentir el gori-gori que xiuxiueja la paret leri-leri de caure, i un poti-poti de pensaments en ziga-zaga que no t'abandonen fins que no pagues. I acabes pagant, esclar, però la factura és com els diamants, cara i per sempre, i te l'enduràs fins al clot.

La Guerra Freda s'acabà el desembre de 1991. Quan tot indicava que Gorbatxov anava a dimitir després del cop d'estat sofert uns mesos abans per la branca més involucionista del PCUS, el president de la URSS va autoritzar el llençament indiscriminat de míssils nuclears d'abast mitjà cap a les principals ciutats europees i nord-americanes.

Els supervivents d'aquella massacre, deformats, mutats, recorden com va ser d'inútil la política de contenció dels EUA; com l'escalada armamentística de Reagan, que volia escanyar econòmicament el seu enemic, va acabar sent contraproduent. Ambdues superpotències acabaren destruint-se mútuament, i tot desencadenat per una filtració que assegurava que espies nord-americans havien fet fotos just dins la Duma.

Avui, commemorant el catorzè aniversari de l'holocaust nuclear, els representants deformes dels seus respectius països representats estaven d'acord en condemnar aquells fets, i en especial d'haver pres unes fotos finalment intranscendents, així com també de la unilateralitat a l'hora d'enviar aquells míssils. Avui ja és impensable una segona (o tercera, segons qui) Guerra Freda; està vist que sempre acaba escalfant-se.

Gràcies al nou monitor hem pogut reconnectar l'ordinador vell amb el monitor vell. He estat investigant què teníem per allà guardat, i ves per on he trobat el mític discurs anarquista d'en Senkreu. L'he traduït al català i l'he retocat una micona de res, arreglant alguns errors i modificant alguns detalls sense importància.

Rellegit ara, em sembla molt més bèstia del que recordava, val a dir que el vaig haver llegir dempeus davant de tota la classe, allà dret a la pissarra, i amb monja inclosa, quan jo tenia quinze anys.
No és gaire llarg, a continuació us el poso.

Jo era com aquell anarquista de més de trenta anys que vivia plàcidament a casa dels seus pares aliè a la vida real. Però abandonar aquell redòs no és cosa que es pugui fer en dos dies.

Jo sóc com l’ascensor del meu bloc de pisos, que quan estava espatllat no feia sorolls estranys, mes ara que està arreglat grinyola per tot arreu. Suposo que fins que no canviem l’ascensor completament el mecanisme no deixarà de grinyolar.

I aquella persona és potser com l’anunci de Sasi de l’Avui, la presència del qual potser pot passar inadvertida, però que si s’absentés només un dia destarotaria tota la portada.

Marxeu de casa amb un ascensor nou un migdia de ressaca, i amb el diari sota el braç penseu en tot allò que significa aquella clapa blava en la vostra vida.

Ahir va ser el darrer assaig. El polisportiu de les Moreres, que ha vist el meu primer castell i la meva primera llenya, que m'ha vist aprendre les beceroles d'aquesta bella tradició i que, sobretot, m'ha vist canviar una mica la meva forma de ser. Des que sóc a Castellers he començat a estimar mínimament el gènere humà. Potser allò que, paradoxalment, millor exemplifica aquest canvi d'actitud, és la disminució dramàtica de la meva activitat onanista. En els prop de dos mesos que hi porto només me n'he fet dues i mitja, això és tot un rècord. He tornat a tenir somnis eròtics, que feia molt de temps que no en tenia; m'han agradat per primer cop en ma vida les dones, perquè allò d'abans no era "estima", ans més aviat tànatos (o Thanatos o com ho vulgueu escriure) que eros. He arribat a buscar conversa amb la gent, he anat de farres universitàries, he conegut gent en persona que feia temps que coneixia virtualment (i encara en coneixeré més). Potser, per primer cop en ma vida, m'estic obrint al món.

Vida participativa. La vida participativa al poble forma part dels meus valors més importants (valors post-materialistes). Ja va començar amb la Jerc, però sobretot a Castellers, la vida participativa m'ha fet conèixer molts espluguencs que no coneixia, m'ha fet estimar d'una altra manera el meu poble. Si abans me l'estimava perquè hi vivia, ara me l'estimo perquè a més en formo part activa. Gairebé és igual ser casteller, bastoner o diable, l'important és formar-ne part. I, de totes formes, ser casteller és el millor que hom pot ser.

Divideixo la meva existència en dues etapes: la vida o el món vell, i el nou. Sóc molt original. Ma vida vella es va començar a acabar quan vaig deixar el Natzaret, l'escola on he passat uns tretze anys. Amb allò, totes les coneixences fastigoses, el meu passat tèrbol, sorrut i trist, i també l'etapa de fe religiosa; els pitjors moments de ma vida, tot i que potser també el millor (malgrat que ara per ara puc dir que estic en un dels meus millors moments), tot allò es va ensorrar. Tinc molt poc contacte amb aquell món.

El món nou va començar amb Telecos. Vaig començar a parlar en català amb els que anava coneixent, vaig començar a interessar-me pels diaris, vaig contactar amb l'ERC del poble. Vaig adquirir l'hàbit de la lectura. Després del daltabaix post-Telecos, vaig començar amb CC. Polítiques, vaig aconseguir una certa independència econòmica, vaig entrar a la Jerc...

Aquest món no té res a veure amb l'altre. Quan passejo pels carrers d'Esplugues identifico els coneguts o els indrets com a pertanyents a un dels dos móns, i és difícil que algú del vell passi al nou. De vegades no és fàcil compaginar-los tots dos, però una cosa tinc clara: no vull tornar al vell. Perquè la vida pot ser maca i tot: sortir del darrer assaig amb el neguit d'aquell qui frisa per tornar-hi com més aviat millor, no m'havia passat mai. Avui farem un pilar a una obra de teatre dels bastoners del poble, dimarts assemblea i dissabte vinent és el sopar. També, avui, paradeta Jerc a Santa Llúcia, demà xerrada d'Aturem el Pla Caufec, i a córrer. Au, siau.

Com qui no vol la cosa, trobat he l'hipotètic escut heràldic del cognom meu: Santacreu. De la manera com l'he trobat, totalment fortuïta en un web poc fiable, no sé quin crèdit donar-li. En resum, fins que ningú no digui el contrari, aquest és el meu escut.

A l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) he trobat que els indrets del Principat on el meu cognom sovinteja més són els compresos entre tot l'Urgell, la Noguera i el Berguedà, a excepció del Solsonès, on ben pocs n'hi ha. En aquestes comarques la freqüència dels Santacreu s'aproxima a l'u per mil. Aquí al Llobregat Jussà han de cognom Santacreu únicament el 0,3 per mília: en primera posició només el tenen vint persones, i de segon vint-i-sis.

Oi que és bell i noble el meu cognom? Santacreu, propi de ducs i comtes i braus cavallers medievals, de senyors de castells, de malparit feudal. Ja ho estic veient... Hoc, ja el veig, ja:

Nós, Jaume I, per la divina gràcia rei d'Aragó, València i Mallorca, i senyor de Montpeller, i encara comte de Barcelona, gamfaroner major de l'Església santa i del sant Pare de Roma:

Notifiquem a tots aquells qui en gran plaer i grat els vindrà, i a tots en general, a emperadors, reis, ducs, comtes, marquesos, prínceps, nobles, cavallers i gentilhomes, com per mi siguin estades celebrades festes a honor, llaor i glòria de nostre senyor Déu i de la seva santíssima Mare, i a honor dels cavallers qui en aquest honrat pas d'armes són vinguts per fer armes a tota ultrança: és de necessari, per quant l'honor ha d'ésser donat a aquell o aquells qui millor ho hauran fet en aquest honrat pas, i són estats tostemps vencedors, sense cap volta ésser estat vençut, i sense cap retret: ordenem, manem i sentenciem donar la mundana glòria, honor i fama a l'egregi i virtuós cavaller, de nostra mà fet, Josep de Santacreu. Volem que sigui per tots els quatre cantons de les llices publicat pel millor dels cavallers, pels reis d'armes, heralds i porsavants amb trompetes i ministrers, amb consentiment meu i dels jutges del camp, representant la meva persona. Encara manem sigui pujat sobre un gran cavall tot blanc, i tots els qui seran ací, homes com dones, vagin amb mi tots a peu, i sigui feta processó general i en Josep vagi dins el pal·li fins a l'església del gloriós cavaller monsenyor Sant Jordi, i allí sigui dita missa cantada amb solemne sermó de les cavalleries que en Josep de Santacreu ha fetes. Aprés manem i ordenem que eixint de l'església de Sant Jordi anem per totes les llices, i en Josep prengui la possessió d'aquelles, i pels reis d'armes li siguin donades totes les claus de les dites llices en senyal de victòria. Encara manem, siguin celebrades festes que durin quinze dies en llaor i glòria d'aquell virtuós ja abans nomenat.

I perquè tothom conegui la real veritat d'aquests afers, hem signada la present carta amb tinta vermella i segellada amb el nostre segell patent, donada en la nostra ciutat de Barcelona a catorze de juliol de l'any de la nativitat de nostre senyor, etc.

Rex Jacobus.
Signe de tots els jutges del camp.
Signe de tots els reis d'armes, heralds i porsavants.
Signe de tots els els magnats i grans senyors qui allí eren.

Pres, adaptat i modificat convenientment del capítol LVIII del llibre Tirant lo Blanc, d'en Joanot Martorell, edició d'en Martí de Riquer.

En el viatge de tornada, la Baldufa passà avall. Mentre dinàvem a una merda de restaurant de carretera, el pobre aucell s'asfixià dins el cotxe, sota un sol de justícia. Les gotes d'aiga no el serviren pas per trufar la vella de la dalla; s'arrossegà decandit, morent, per la gàbia, sa iniqua presó, bo i ajudant-se del bec, dues o tres passes; tot seguit traspassà.

Els darrers jorns ja havia donat mostres de defalliment que prenunciaven el seu imminent decés; nogesmenys ningú no sapigué interpretar correctament uns senyals que haurien d'haver deixondit les nostres alarmes. A l'ampit de la finestra s'estrarrufava com si patís fred, les ales dreçades, daurada boleta, en plena canícula andalusa. Adesiara panteixava, ja lluny de la finestrella, bleixos inexplicables i menystinguts per tots nosaltres.

Tanmateix, a despit d'aital incúria, el benamat ocellet hagués patit el mateix dramàtic fat; n'hauríem allargassat uns dies únicament la seva curta vida, car es trobava a final de trajecte. No fou en solitud com perí, mes fou sota el feixuc sol murcià i a altes temperatures, per descuit nostre. Ses desferres foren sebollides just entre Catalunya i el País Valencià unes hores més tard. No t'oblidarem nulltemps, baldufeta, el nostre amor és infrangible.

Ja sóc tornat. Ja us en parlaré de com ha anat el viatge, si a algú li pot interessar. Era indefectible, per descomptat, retre primer homenatge a l'interfecte (i interfecte en el seu significat correcte).