Recently in Brou bullent Category

No recordo haver passat mai un dia que s'assembli mínimament al d'ahir i no sé com dir-ho, però escriuré el que pugui per si algun dia vull tornar a intentar saber quina barreja tan estranya d'emocions tenia l'endemà d'aquest referèndum.

Feia més de set anys d'aquella mani insòlita en què davant els meus ulls la penya escridassava el Montilla i era tot estelades i una indignació insondable. Han passat unes quantes coses d'aleshores ençà, per exemple cinc anys de procés™, aquell 11-N aigualit i dos anys d'unes eleccions en què per primer cop els indepes teníem majoria absoluta. Des del 2010 hi ha hagut un periple estrambòtic que ens ha menat a un setembre en què els fets s'han accelerat amb lleis de desconnexió, convocatòria de referèndum, mossos d'esquadra que es posaven al costat del poble (més insòlit que això...), els convergents que cridaven a la desobediència i els cupaires feien costat als mossos (també d'allò més insòlit). Alhora, també passava que l'Estat espanyol cada cop retallava més drets de tota mena, que ja m'he descomptat, passant per suspendre competències i comptes de la Generalitat i de tota mena d'entitats, Correus obrint sobres, espionatge, censura, estat policial amb més de deu mil policies i jo què putes més sé.

Arribàvem a diumenge amb tot d'amenaces i molts mesos de preparació clandestina del referèndum. El dissabte anterior al matí hi havia una assemblea en un local del carrer de l'Avenç per explicar el que havíem de saber i perquè ens apuntéssim com a voluntaris. En la penombra del local reunits semiclandestinament per ajudar a celebrar una votació que no sabíem si podríem fer, pensava que era com a la revolució francesa o al final del franquisme. Era tot molt estrany, igual com havia estat la campanya electoral i com està sent tot encara a hores d'ara.

Per mi la jornada electoral va començar el mateix dissabte a la nit. A les onze entrava al meu col·legi electoral, que era el mateix de sempre, tot i que no votàvem al mateix gimnàs de sempre sinó en un local més petit sembla que perquè no ens veiessin des de fora i per altres raons de seguretat. Altres escoles havien tingut activitats tot el cap de setmana des del divendres, però nosaltres l'ocupàvem la nit del dissabte i, com que no teníem permís oficial per fer-ho (sembla que la directora ens havia "permès" de ser-hi), havíem de mirar de no fer enrenou ni ser vistos per si venia la policia a desallotjar-nos o a precintar l'escola. A mitjanit s'hi incorporava la segona tongada d'ocupants i, segons l'organització d'aquesta ocupació, arribàvem a 44 persones tancades. Vem celebrar una assemblea que va durar fins a les 2 i que va servir per informar i decidir qüestions internes. El Comellas, que ja dormia, es va despertar quan va sentir estranyament que necessitàvem una mena de portaveu per parlar amb la policia; una estona després, es va tornar a despertar quan tornàvem a parlar d'això. A partir de les dues hi havia una mena de rondes de vigilància pels exteriors. S'havia parlat de quedar-nos tancats sense sortir del local, però al final vem estar sortint tota l'estona. Jo no tenia son i vaig llegir la meitat de 'R.U.R.'. Un moment que sortia va coincidir que tothom entrava esperitat perquè acabava de passar un helicòpter amb focus il·luminant el pati de la nostra escola. En un altre moment va passar un cotxe de policia que semblava de la local, tot i que no ho vem veure bé. Els que érem fora vem seure a terra a l'ombra per veure què passava; al final només van sacsejar la porta d'entrada o el cadenat que hi havia. En aquell moment també es van encendre els llums d'un àtic de davant nostre i dues persones sembla que ens miraven i no sabíem si eren els polis, però hi havia una bandera del 'Sí' i suposo que només tafanejaven. La nit va ser llarga i una mica tensa per si venien a atonyinar-nos, però van tocar les cinc del matí i va començar a aplegar-se gent de suport davant de la porta d'entrada.

Cap a les sis hi devia haver un centenar de persones. Jo estava bastant cansat i a partir d'aquí i fines les 8 i poc que no van arribar els cotxes amb les urnes i les paperetes tinc una espessor poc clara. Cap a les 6.30 aproximadament devien venir els mossos a dir per primer cop que haurien de precintar i tal, però com en la resta de les vegades que van venir, només van parlar i no van fer res més. Perquè no tanquessin hi havia d'haver entre dins i fora un nombre mínim persones; no sé si el complíem, però ens van deixar estar i es van col·locar uns metres més amunt del carrer. Suposo que cap a les set van venir "representants de l'administració", que també eren voluntaris, i es va anar obrint i tancant la porta diverses vegades. Quan per fi va arribar el material electoral vem fer una mena de passadís de seguretat el de dins perquè no entrés ningú de fora. Estàvem en un dels moments més crítics del dia. Aleshores s'havien de constituir les meses. Cap de les persones que suposadament havia rebut la notificació per formar part de la mesa hi era, o sigui que entre els de fora es van demanar voluntaris. A les nou tocades per fi eren constituïdes i ens explicaven als apoderats coses que no vaig escoltar gaire. S'havia de votar per vot universal mitjançant un sistema informàtic que, com tot, la policia espanyola va sabotejar, de manera que es va haver de votar amb el cens de tota la vida. Això va endarrerir encara més que es pogués obrir el col·legi electoral, quan la cua per votar ja donava la volta per la plaça de Catalunya. Cap a les 9.30 o més tard per fi es va obrir el col·legi i els que l'havíem estat ocupant ens quedàvem lliures, tot i que la majoria ens hi vem quedar o hi van anar tornant, sobretot al migdia i l'hora de tancar, que eren també moments clau.

A l'hora d'obrir ja hi havia entre dues i tres hores de cua. Com que jo ja hi era a dins com a apoderat vaig aprofitar per votar i estalviar-me l'espera. Com que el local era petit estava tota l'estona atapeït i vaig sortir a prendre la fresca. Vaig fer un cafè i faig estar pul·lulant per allà fins que em van repetir per trentena vegada que anés a fer una becaina. Abans havia fet servir els meus poders d'apoderat per colar a votar l'amic d'un amic i el meu germà, que havia d'entrar a la feina en una hora. I a la tarda quan vaig arribar no hi havia gaire res a fer, hi havia poca cua i força gent pels patis de l'escola. S'hi va veure allò de gent aplaudint avis i donant-los clavells, pares amb fills, fins i tot un paio amb la bandera espanyola amb un altre que portava la catalana... Cada cop hi havia més gent als patis per allò de protegir el col·legi, i al final, amb la gent fent birres en capelletes, drets o a terra, i amb alguna flaire de porro, allò semblava força la plaça Cívica de la UAB. Hi havia la por que vingués la poli nacional o la guàrdia civil a estomacar-nos i emportar-se les urnes i un dels temes de conversa era precisament les brutalitats de la policia al matí i de com de fills de puta són. Corrien les històries d'un home mort per atac de cor durant una càrrega policial, un ull buidat, dits trencats, etc. En un moment de la tarda els mossos van fer allò típic de dir que havien de tancar etc. i molta gent hi va anar esvalotada; els de les meses electorals van córrer a amagar les urnes. Quan van tornar a venir per darrera vegada cap a les vuit, en comptes de l'esvalotamenta els van estar aplaudint i donant-los les gràcies. Confesso que és el primer cop i segurament l'últim que he aplaudit els mossos, i és que en general ens van deixar fer i fins i tot, com que es van passar el dia davant del col·legi, ens van protegir per si venia algun sonat. I així va anar passant la tarda, entre tensió, indignació, una mica de por, molta ràbia, etc., i almenys jo bastant d'odi contra l'Estat espanyol, fins que va arribar l'hora de tancar. Vem tancar la porta amb gent a fora i a dins i a fer el recompte.

Evidentment, va guanyar el 'sí'. La participació al meu col·legi electoral va ser gairebé el 35 % amb el 82 % de vots del sí. Vaig estar enviant resultats al grup que teníem i en acabat vaig anar a L'Avenç a comentar la jugada, però jo estava molt emprenyat contra l'Estat i per com havien anat les coses a Catalunya i el Juanjo se'm va emportar cap a la Jarra, on tampoc em vaig calmar gaire, i al final vem acabar al Cau de l'Espluga Viva, on tampoc no em vaig calmar gaire.

De tot plegat, hi han moltes consideracions a fer que com que tothom en parla segur que ja s'han fet i blablabla. D'una banda, hi ha la incapacitat de l'Estat espanyol durant tots aquests anys per entendre res i per oferir una via política que no sigui judicial i ara també policial. Són uns inútils en tots els sentits i amb la brutalitat policial i tota la suspensió de drets dels darrers dies s'han situat en el franquisme: no sabem si el 'sí' hauria guanyat, però ara sembla segur que sí. I és que tothom deia que si venien en tromba contra els col·legis electorals carregant contra la gent haurien perdut molt de cara enfora i de cara endins. Sembla que els únics que no ho veuen són una bona part dels espanyols. Per això anit només sentia odi i fàstic contra l'Estat espanyol i tota la pesca. És repugnant sentir les declaracions de polítics espanyols i veure com tracten les informacions les teles espanyoles.

I per l'altra banda hi ha tota l'organització del referèndum amb tot l'Estat en contra. El moviment independentista actual va començar amb el poble i ha arrossegat partits i polítics i tot el que s'ha trobat per davant fins a la majoria actual. Sense aquesta base social, si només fos cosa "d'Àrtur Mas" o "Puchamong", no s'hauria pogut fer ni el referèndum ni mil coses més. La meva perspectiva és que després dels tripartits, amb l'Estatut retallat i destrossat, ERC va aconseguir col·locar el seu discurs en el centre del catalanisme polític, segurament seguint una estratègia erràtica i en molts casos sense saber com. Aquests darrers temps, si més no en el sentit de desobediència, autoorganització i poder popular, una part del discurs de la CUP també s'està fent central. Ara veurem què passarà, però amb el poble català mobilitzat tot aquest temps i amb les ferides de la policia espanyola això no es pot aturar. I putaspanya.

Com a valoració d'urgència, dic que estic en un estat d'eufòria escèptica, si es pot dir així. Pel que fa a Esquerra Republicana, no tenia un pes relatiu tan fort des de la República, quan era el partit hegemònic de Catalunya. ERC m'ha decebut abans però trobo que ara són més madurs i que el que hagin de fer ho faran amb més senderi. ERC té un paper importantíssim, jo crec que cabdal en l'escenari que hi ha ara: són no només els primers de l'oposició, per davant del PSC i del PP: són els que han de fer que CiU no s'adormi i que estiguin per la feina. ERC té una tasca crucial per al país que no poden trair de cap manera. I crec que si no ho fan serà perquè el context serà advers, però penso que si més no ho faran de bona fe i que estan molt més preparats per diguem-ne liderar el procés. ERC per a mi són la màxima esperança i el partit que ha d'encapçalar un moviment històric que ens ha de dur a un país lliure i socialment just. És el moment que Catalunya siguem un país que, en termes republicans, siguem potents, forts, i tot allò que s'atribueix al republicanisme i al civisme polític.

Pel que fa a CiU, no esperava que tinguessin un resultat tan dolent en relació a les expectatives, i tampoc no confio gens en ells. Espero que es belluguin en la bona direcció nacional, i pel que fa a les qüestions socials espero que l'esquerra en general estiguem al cas i redrecem unes políques molt contràries als interessos d'allò que se'n diu les classes populars. Tal com està la cosa, si tot plegat deixa de ser tan dretà com ha estat fins ara ja estaré prou content.

I el PSC m'encanta que s'hagi estimbat. Quan deien el Puigcercós, el Vendrell i tota la patuleia, que ERC podria passar-ne al davant amb el Tripartit i amb les contradiccions dels socialistes, no hauria imaginat mai que finalment arribaria a passar. Ho reconec: van encertar-la en la seva anàlisi i estratègia, i si avui aquests polítics no hi són és perquè el partit se'ls ha empassat i perquè era una cosa que semblava quan es feia impensable i partidista. Ha estat molt bo per al país i per a les esquerres catalanes, i espero que en sapiguem treure'n profit. És un moment històric per a l'esquerra nacional, també. Ho hem d'aprofitar.

El PP me la porta molt fluixa, igual que C's. Tampoc no em treuen la son ICV. Espero que en termes catalans ens entenguem i que els espanyols facin la seva sense més històries. Finalment, les CUP són una notícia molt bona i també desitjo que facin un paper digne del moment històric i que facin la feina que han de fer.

Sobre el govern i la governabilitat: jo crec que és el moment de la confrontació nacional. Potser fa set o vuit anys, amb el primer Tripartit, no era l'ocasió, calia picar més pedra i fressar el camí. Però ara no hi ha excusa, tampoc: som majoria sobiranista i cal que anem a totes. Si ara per ara no ho fem, em costarà molt d'entendre. Ara sembla que hi ha la base sociològica per tirar pel dret. No s'hi valen collonades. Confio que ERC tindrà una forma de fer assenyada però valenta, i que serà cabdal perquè ningú no s'adormi i fem el que hem de fer. Considero, sincerament, que si no fem la consulta el 2014 o quan sigui, no serà perquè nosaltres no haurem apretat prou, sinó perquè som un país de puta merda que em sabrà molt de greu haver d'aguantar.

Catalunya està en un moment «excepcional» i hem d'actuar en conseqüència. Espero que no fem el préssec, l'idiota. Ara és el putu moment, collons.

Post estúpid sobre les putes eleccions espanyoles.

No se'ns hi ha perdut res, i votar-hi ve a repèl, i encara fer-ho a ERC-SI-R.Cat és molt més estúpid, però és l'únic partit/coalició que no voldria ser a Madrid, explícitament. Per això és l'únic que jo puc votar.

No se'ns hi ha perdut res: se'ns hi ha perdut tot, sempre diuen. El no-vot independentista em sembla la subnormalitat més grossa i un típic exemple que Catalunya té exactament el que es mereix.

Els resultats d'ERC són justets però ha resistit el cop i això és relativament bo, en el context de què parlem.

Els resultats de CiU són molt bons per a ells però són una merda relativa per a Catalunya. Està bé que Catalunya no sigui del PSC-PSOE per primer cop i que sigui, junt amb Euskadi, d'un color diferent de la resta de l'Estat. Però CiU és el reflex d'aquesta Catalunya cagadubtes i poruga que no sap ben bé què vol i que va fent la puta i la ramoneta. La Catalunya de CiU és una puta merda. Només amb un CiU independentista Catalunya podrà ser independent --però que lluny queda un Amaiur+PNB a Catalunya!--. El nostre país fa pena.

El PP ha pujat a l'Estat, però el fracàs i desintegració del PSOE és estrepitós. A Catalunya el PSOE perd 11 diputats (de 25 a 14), una desfeta impressionant, per tal com Catalunya era un feu sociata indestructible fins ara. A tot l'Estat, només a Astúries el PSOE no perd a escons, empatat amb el PP. La fuita de vots a partits d'esquerres (UPD obté més d'un milió cent mil de vots, per 300 mil de fa quatre anys) i altres opcions diverses i barroeres, és una ferida de dessagna el PSOE. No me'n puc estar de dir que frueixo amb aquesta debacle del PSOE, un partit que em fa un fàstic profund, igualment com em rabejo amb la derrota de la Chacon, l'exemple palmari de la inutilitat dels socialistes espanyols i catalans. En tot cas, a tot l'Estat, les úniques províncies que han guanyat han estat Sevilla («tiene un color especial...») i Barcelona, per un sol escó.

Part de l'ensulsiada del PSOE ve d'una esquerra que no sap què vol o què votar, gent dels indignats i forces com IU que pugen molt.

La majoria absoluta del PP és una merda, però espero que Rajoy no farà d'Aznar, si més no al principi. M'agradarà veure què fot CiU amb aquest panorama. Aposto que no podrà fer gaire cosa --els pactes amb el PP català potser influeixen però a Madrid no té cap influència, malgrat el resultat històric de 16 diputats. Jo espero de tot cor que CiU se'n vagi a la puta merda, que es mengin la crisi eterna i que el PP se'ls folli pel davant i pel darrere, i que ERC espavili i que Catalunya desperti.

Espero que Amaiur+PNB facin la feina que han de fer i que, ara que Catalunya està perduda, ens fressin el camí. Però tampoc no hi confio gaire.

Del País Valencià i de les Illes Balears no en parlo, però sí que vull dir que Esquerra, si s'hi ha de presentar, que ho faci en coalició amb altres grups i deixi de fer el préssec.

Els propers 4 anys a Espanya albiro que seran difícils i que obligaran Catalunya a decidir per ella mateixa. És l'únic vessant positiu que hi trobo.

Doncs les eleccions han passat. A Catalunya CiU ha escombrat per fi el PSC, que perd Barcelona i Girona i moltes capitals de comarca. Alhora, ERC s'enfonsa dramàticament, assolint registres paupèrrims com els d'abans de la irrupció de Carod-Rovira. Les CUP apareixen, el PP puja, ICV es manté, PxC empesta molts ajuntaments...

Els resultats a Esplugues han estat aquests:

En regidors, PSC 10, PP 4, CiU 3, ICV 3, ERC 1.

Comentaré la història de forma ràpida. D'entrada, el llindar electoral és del 5%: Esquerra, doncs, ha entrat justíssim. A mesura que l'escrutini avançava ERC pujava de menys del 4% cap al 5, superant PxC, els vots en blanc... Amb el 98,4% ERC estava al 4,99%, però amb el 100% escrutat baixava al 4,98. Ben passades les 22h, més d'una hora més tard, van tornar a actualitzar la web de l'ajuntament, que donava representació a ERC a costa del cinquè regidor del PP. Després d'alegria continguda i escèptica, i de trucades a l'Ajuntament, es va confirmar el representant d'Esquerra. Ara cal esperar les impugnacions del PP per consolidar en Jordi Figueres. Va ser força emocionant tot el procés, de la tristesa i els plors als plors d'alliberament i alegria. Ha anat d'un 0,02% i de només 4 vots (de 894 a 898, 400 vots menys que el 2007).

El regidor d'Esquerra, però, no treu que arreu del país el partit s'hagi fotut una patacada enorme. Ja fa un seguit de comicis que ERC perd pistonada, fins al punt d'anar zombi a hores d'ara. Si ERC no es renova urgentment se l'empassarà la terra del cementiri.

Pel que fa a la resta de partits d'Esplugues, el PSC segueix la inèrcia de cada legislatura i, com deien les enquestes i el senderi, després que fa 4 anys perdés la majoria absoluta de sufragis, enguany ha perdut la de regidors: el consistori espluguí té 21 regidors, la majoria absoluta s'assoleix amb 11 i fins ara en tenien 12. Amb el plenari que es constituirà amb aquestes eleccions, sembla difícil que el PSC pacti amb ningú, malgrat que ERC en té la clau i podria suïcidar-se si li plagués, així com també ICV. Els altres dos partits, més allunyats, però, del PSC, també podrien entendre-s'hi.

La meva aposta és que governaran en solitari amb pactes puntuals amb el PP en qüestions espanyolistes (fins ara sempre han votat plegats en aquestes matèries), mentre que en afers més o menys d'esquerres, però no massa, podran aconseguir els suports dels altres dos partits. Això pot fer que l'Ajuntament viri més a l'esquerra, que estaria molt bé. CiU pot fer de frontissa o dedicar-se a destruir el PSC, ja veurem què decideixen. En qüestions de centre polític, que és cap a on convergeixen els sociates, tant els convergents com els populars són els aliats més naturals.

El PP ha pujat un regidor, però només 1 i deu ser un petit fracàs per a ells. Impugnaran els resultats, perquè el cinquè regidor l'han perdut a darrera hora per l'entrada d'ERC. CiU puja una miqueta (pràcticament tot el que puja ho perd ERC, cosa que ja havia passat fa quatre anys) i ICV entoma molt bé la crisi i es manté gairebé impassible.

D'altra banda, els Ciutadans han tornat a fer el ridícul, aquest cop baixant molt el seu percentatge, fins al 2,5%. Plataforma per Catalunya arriba al 4%, després de poc més de l'1% de fa quatre anys, però la divisió interna amb Via Democràtica, que ateny l'1%, evita que entrin al consistori (els racistes sí que han entrat a Sant Just). Finalment, el vot en blanc supera el 4%, gairebé dos punts més que abans, la qual cosa reflecteix el descontent general.

[Un descontent, no vull deixar de dir-ho, que no s'ha traduït en les urnes si no és pel canvi a favor de CiU, força paradoxal si més no, i és que, digue-m'ho d'una puta vegada, aquest cony d'assemblees no canviaran res ni són cap revolució (Revolució?, #vahomeva) de res.]

En resum, a ciutats com Esplugues la gent vota més les sigles que no la gent que encapçala els partits. Això passa factura als partits del Tripartit. En ciutats tan castellanitzades com Esplugues, a més, es vota molt en clau espanyola, i la Pilar Díaz rep també la patacada de Zapatero, afegida a la del Montilla. Per sort, el PP només puja 1 regidor.

La crisi sempre esclafa qui mana, i més si són uns ineptes com els sociates. ERC ho ha estat fent fatal, ha traït l'electorat repetidament i després de dividir-se ha confegit sopes de lletres il·legibles que provoquen indigestió. A més, ERC d'Esplugues no ha aconseguit acostar-se al poble, ni al jovent, i en definitiva està amb la mateixa base social de sempre. Les inèrcies apuntaven al que s'ha donat i jo no sé si hi ha cap campanya electoral que serveixi de res en casos com aquest. Els iaios d'Esplugues troben que els parcs del poble estan molt bé i que la ciutat és molt tranquil·la i com que sempre han votat als sociates des que fa quaranta anys van fugir de la misèria d'Andalusia, segueixen fent-ho ara com si no hagués passat res. Però aquest electoral pateix la mort natural, sembla que només la renovació demogràfica farà fora el PSC del poder d'Esplugues. És un electorat en perill d'extinció, i si no és molt dur dir-ho, espero que es mori naturalment.

Ara esperem que la crisi destrueixi la dreta, que CiU es foti l'hòstia que es fotrà quan haurà traït les esperances de no sé ben bé qui sobre no sé quin canvi fal·laç, i que ERC es reorganitzi, elabori un nou projecte creïble i engrescador i... bah, sembla impossible, estan zombis. Si més no, l'Ajuntament, aquest quatrienni, serà millor que el que teníem fins ara. El nacionalisme assoleix el quart regidor, tot un rècord a Esplugues.

D'altra banda, amb CiU governant a tot arreu, la pudor de gomina i corbata pot ser nauseabunda. Estic veient una Barcelona amb ordenances restrictives contra les bicicletes, per exemple, i a petar de policia, benpensant, endreçadeta i assenyadeta. Faran una Barcelona capital de Catalunya, potent i cosmopolita i?... i una merda. Si més no, hem desallotjat els quinquis de tot arreu en només 9 mesos. Que obrin les finestres per airejar l'enxubament de més de 30 anys d'ajuntaments sociates, però que sàpiguen que probablement la joia no arribarà al lustre.

Fent un incís, ara, sobre política internacional, Bildu ha arrasat a Euskal Herria; que es fotin els feixistes d'aquelles contrades, i no diré que els bombin, perquè té connotacions lletges.

La veritat és que està animada la campanya electoral amb aquestes mobilitzacions. Però fora d'eteris aplecs de masses furibundes i exaltades que no saben si estan a favor o en contra del sistema operatiu, anem a alguna cosa tangible, el manifest.

Segons se'n desprèn, sembla a Catalunya una nova manifestació del descontent que s'ha anat reproduint durant els darrers anys: la gent està tipa de la política i de la manca de solucions. En aquesta ocasió el desencís està orientat vers el vessant social; per això, el perfil de gent és una mica diferent, si més no el que jo he percebut a Esplugues i Barcelona. Al poble, la flaire era de postCaufec, amb la mateixa mena de gent i amb els mateixos prejudicis que puguin comportar.

A Sant Just, pel que en sé, i tot i que sembla que la gent és molt diversa, el perfil em sembla molt més... santjustenc. Cosa que em sembla molt bé, i que és un reflex, segurament, de per què s'acosten més a la colla que els d'Esplugues. (anàlisi sociològica que em suposarà la mort instantània)

El manifest DENUNCIA, bàsicament, la pobresa democràtica de la societat actual, que també es tradueix en la manca de respecte pel dret d'autodeterminació de Catalunya. Denuncia alhora la manca de futur del jovent. I això, segons el perfil del manifestant, pot ser molt graciós d'escoltar, si no és que se solidaritza amb els que tenen poques oportunitats de debò.

Les EXIGÈNCIES del manifest són d'ordre social i democràtic. Es torna a incidir en el dret d'autodeterminació de Catalunya a més de defensar la sobirania fiscal sense renunciar a la solidaritat interterritorial.

Finalment PROPOSA l'abstenció activa i la reflexió. Pel que s'insinua, si és la classe política en general la que ens ha menat a aquesta situació, l'abstenció s'ha d'adreçar a tots els partits. Sobre No els votis, d'inspiració molt més espanyola-madrilenya, s'hi esmenta el tema de la corrupció política però se centra bàsicament en la llei Sinde i demana no votar ni PP ni PSOE ni CiU.

La gent diria que porta temps indignada, almenys a Catalunya; no sé ben bé d'on ha sorgit això, a Madrid: no sé si imitant els països àrabs, no sé si per la imminència de les eleccions o si el pamflet de Hessel ha sigut l'espurna que ha encès tota la fullaraca.

Pel que fa a Hessel, partint dels valors del Consell Nacional de la Resistència francesa, es plany que les conquestes aconseguides amb tant d'esforç es perdin a causa d'uns governs titelles sota el control dels mercats financers antidemocràtics i neoconservadors: la premsa ja no és lliure, l'interès particular preval sobre el general, etcètera. Afirma:

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, cridem a les joves generacions a viure i transmetre l'herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els diem: preneu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel·lectuals, i el conjunt de la societat no han de dimitir ni deixar-se impressionar per l'actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Al capdavall, equipara el poder financer amb el nazisme:

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d'indignació. És una cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Hessel identifica dos motius poderosos per indignar-se: la diferència cada cop més ampla que separa els rics dels pobres, que sembla que orienta més aviat cap al tercer món, i la defensa dels drets de l'home, especialment els relacionats amb la immigració i els drets socials bàsics. Tot seguit repassa el tema de Palestina, justificant de passada els actes violents de Hamàs, malgrat condemnar-los, la qual cosa el porta a defensar les vies pacífiques i democràtiques, a una cosa del tipus diàleg intercultural. La transgressió de qualsevol dret ha de suposar la insurrecció pacífica.

I, en resum, acaba amb la còlera dels antics resistents contra «els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots.»

Vaja, un pamflet de merda, postexistencialista i socialdemòcrata, que no diu res de nou. Segons Hessel, és un petit grup d'indignats o de mobilitzats els que lideren els moviments d'indignació o compromís i que somouen tota la societat en expandir-se. La meva experiència en moviments prometeics d'aquesta mena és que els mobilitzats solen creure's amb la veritat absoluta dels déus de l'Olimp i no admeten cap ombra de dubte o crítica perquè sovint són més totalitaris que el sistema que critiquen.

Com a resum de la meva opinió sobre tota aquesta ximpleria:

--La indignació, l'esperit crític, és una conquesta que ja ens ve dels grecs. Demano, sobretot, una cultura humanística.

--La indignació, a Catalunya, contra la política en general, atiada per la crisi econòmica i agreujada per les relacions amb Castella, ja fa temps que dura.

--La indignació castellana, apareguda no se sap ben bé d'on, ha reactivat el moviment de protesta català, sempre tan actiu. Si d'entrada semblava clònic a l'espanyol, ara la protesta catalana té veu pròpia, com ha de ser.

--La indignació era, d'entrada, un simple moviment de protesta contra el sistema corrupte en crisi, o així venia de Madrid. Si més no a Catalunya s'ha transformat en reivindicació concreta, com es pot veure al manifest.

--Les reivindicacions són, però, punts programàtics d'Iniciativa per Catalunya i, també, d'ERC. Malgrat la crítica contundent contra el sistema de partits encarcarat, no hi ha partit polític, en el fons, que no parli de renovació democràtica. Els indignats volien «democràcia real ja», però això ho trobo més aviat utòpic.

--Una democràcia real, crítica i participativa, només és possible des d'una consciència cívica de l'estil humanístic. I així torno al principi d'aquests punts.

La meva perplexitat continua sent gran. Malgrat el programa, no sé què demanen, ni si totes les assemblees que es van formant demanen el mateix. Trobo molta diferència entre Sant Just i Esplugues, per exemple, i Barcelona té una dimensió molt més grossa.

I en resum, la meva opinió és que això no anirà gaire enlloc; a Catalunya serà una nova manifestació de la fatiga dels ciutadans, que potser, després de les consultes, de les manifestacions i de tot el que va passant, arribarà un dia que de debò es canviarà alguna cosa. Jo, però, m'ho veig amb molt escepticisme i no hi confio gens. Segurament, perquè la major part dels votants seguiran equivocant-se el dia de les eleccions...

Una altra mani al sarró, ja en són un grapat. Ara estic reflexionant al voltat de la frase de l'Albert Forns: «Punys. Només quan et manca una causa surts al carrer i ho manifestes», que suposo que ve a tomb de tot això, però que potser té ressonàncies líriques privades, o què sé jo, perquè aquest xiquet és molt estrany.

A mi el que em sembla que vol dir és que les manis són inútils i falses, i que per lluitar per una causa el que cal és treballar, estudiar i suar, i no cridar pels carrers. I si no és això el que vol dir, que s'expliqui millor. En general, estic tip de vagues d'estudiants, tancades de facultats, assemblees i festes i reivindicacions de tota mena, i què sé jo, que cada dos per tres aturen les classes.

Quan ells anaven al Rectorat, jo visitava la Biblioteca. Avui, en tot cas, a causa de l'infantilisme de l'Assemblea de Lletres he anat a la mani. Hi havia molts estudiants: la vaga ha estat del 90% a la UAB, segons Vilaweb, i hi érem entre deu i cinc mil estudiants. Molts mossos que no ens han deixat baixar per les Rambles, hi ha hagut algun estira-i-arronsa i algun cop de porra que no ha esdevingut pitjor: hagués estat divertit aldarulls universitaris contra la policia, hauria donat la volta al món. Però si d'allò de dimarts no se n'ha parlat gaire, potser d'això tampoc.

Hem baixat fins el passeig de Colom, jo he tirat cap al carrer del Regomir, pujat fins Sant Jaume, Ferran fins la Virreina, on tenia la bici, perquè havia visitat una exposició de fotoperiodisme que m'ha agradat molt. I en mitja hora en bici he tornat a Esplugues.

Ahir vora quaranta o cinquanta estudiants van tancar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per protestar contra la LOU/LUC, és a dir, contra el procés de Bolonya (EEES) i la precarietat de la universitat, i van demanar al rector que, com ja s'havia fet el 2001, es declarés la UAB insubmissa a l'EEES.

Cap allò de la una del migdia els estudiants van aixecar barricades per barrar els accessos a la Facultat i van encadenar-s'hi. A l'entrada algun centenar d'estudiants els donaven suport. Esperaven que el rector hi anés a negociar, però ell considerà que les demandes dels estudiants no ho eren, de negociables, i va enviar els Mossos d'Esquadra, els quals, cap a les set del vespre, i després d'apagar els llums per evitar que els mitjans de comunicació poguessin gravar, van carregar contra els manifestants, contusionant-ne una cinquantena, segons la SEPC, sindicat estudiantil. La càrrega va ser molt violenta i sense provocació prèvia. Un cop dins, van deslligar els estudiants i els van identificar. El rectorat ha dit que no emprendrà accions legals però que els expedientarà.

I després del relat dels fets esdevinguts a la meva Facultat, em posicionaré. En primer lloc, estic en contra parcialment del procés de Bolonya. En carreres de Lletres cal aplicar-lo amb molta cura perquè són les menys rendibles econòmicament, generalment, i per les característiques de les matèries que s'imparteixen. La llicenciatura en Filologia Catalana, per exemple, pot patir un greu sotrac com a conseqüència de tot això.

En segon lloc, si bé estic en contra de l'aplicació de l'EEES en la versió mercantilista i neoliberal (alguns diran que és l'única versió possible, però crec que pot adaptar-se a un model d'esquerres, socialista, etc), normalment també estic en contra de la SEPC i dels que estan en contra de Bolonya. Potser fer barricades és passar-se de la ratlla, o les demandes eren de màxims i no estaven ben vehiculades. En tot cas, han aconseguit ressò mediàtic, que era el que volien, segurament.

Perquè, en darrer lloc, la decisió del rectorat ha estat pèssima, pròpia de les dictadures comunistes (càrregues policials contra estudiants inermes), i l'actuació de la policia totalment exagerada. Els Mossos d'Esquadra, per l'experiència que tinc, sempre es passen de la ratlla, accionen la porra a la mínima que poden.

Per tot això, finalment, demà aniré a la mani; perquè l'EEES és un perill real i imminent; perquè el finançament de la Universitat pública, i de l'ensenyament en general, és molt deficient; però sobretot perquè estic fins els collons que tot ho resolguin a bastonades, que gosin agredir estudiants dins la universitat i en surtin impunes.

Notícia a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2766809

Notícia a Indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/335597/index.php

«Construir Catalunya», volum 2, de Jordi Pujol: «És català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho». Escrit a la dècada dels 50.

Barcelona, 20 de novembre de 2007. Celebrem la mort de Franco amb indiferència. Catalunya no té res a veure amb aquella Catalunya desolada que Pujol va veure al Tagamanent. Es pot dir que, de les històriques reivindicacions del catalanisme polític, les més importants han estat assolides (encara falta alguna Base de Manresa). Calen, per tant, nous objectius. Mas s'acosta al micròfon del Palau de Congressos, i diu:

«El cathalanisme es una cosa que ha d'ésser superada»
«Cal posar al dia la brillant definició que el president Pujol va fer fa molts anys de la condició de català. Proposo una definició del tipus: és català qui se'n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser.» Artur Mas, 20/11/2007

Efectivament, no hem avançat gens en cinquanta anys pel que fa al discurs. Pujol deia que si dins el marc federal o autonòmic, Catalunya no se'n sortia (i no ens n'hem sortit), Catalunya hauria d'estripar la baralla i fer via vers la independència. Pujol, que no és precisament independentista, fa cinquanta anys era més agosarat que el CiU d'avui dia.

«Dos canvis més va introduir respecte al pujolisme. Un és la posada al dia de la definició de català, remarcant que ara té com a element més determinant la voluntat de ser-ne. I, per tant, no n'és d'entrada tothom qui viu a Catalunya, com deia Pujol.» Lluís Bou, pàg. 6 Avui, 21/11/2007

«Artur Mas gosa reformular una de les definicions emblemàtiques de Pujol: "És català qui se'n sent o qui viu a Catalunya i ho vol ser"» Francesc Puigpelat, Avui p.8, 21/11/2007

Per tota la resta, el catalanisme no s'ha de refundar, sinó, com deia, cal superar-lo. Al segle XIX, el catalanisme es declarava apolític i només feia promoció cultural. Arran dels modernistes regeneracionistes, i sobretot de l'assumpció del programa per la burgesia conservadora, el catalanisme va passar a nacionalisme polític. En aquell moment el nacionalisme era molt conservador i molt hipòcrita, malgrat que va fer grandíssimes coses durant la Mancomunitat. A la República es va tornar a refundar a l'entorn de l'ERC, que era federalista o confederal, però que rebutjava explícitament l'independentisme (fins al punt d'expulsar alguns militants que van anar a refer l'Estat Català). Bé, durant el franquisme es va anar gestant el nou catalanisme, hereu en bona mesura del de la Lliga, i va florir sota l'ègida autonomista, cristiana i pactista de Pujol, que anava construint el país amb cada cop més recursos autònoms.

Crec que últimament el nacionalisme ha arribat a una nova fita. Va començar amb el creixement espectacular d'ERC alhora que en Pujol es retirava. Sembla que l'independentisme, per primer cop, comença a ser important. Fins i tot CDC comença a girar cap a posicions més sobiranistes. I ara, que sembla que, com deia Pujol, la via autonomista i federal sembla impossible (i com també deia la Conferència Nacional d'ERC); en aquest moment, en què els catalans tornem a estar emprenyats, sembla que cal una nova empenta que ha de venir d'alguna banda. Ha d'haver alguna cosa que canalitzi totes aquestes frustracions i tingui els collons de proposar un nou horitzó, sense embuts. I bé, a mi no em sembla que ni en Mas, ni l'actitud poruga de CiU, hagin de liderar res. I també em sembla que ERC està perdent una oportunitat immillorable. Però ja no se'ls creu ningú, a aquests, tampoc.

L'Avui ha canviat de director. En Sanchis (pronuncieu Sànxis) deixa la poltrona al bell conegut Xavier Bosch. En Bosch el conec de fa molt de temps, ha estat un dels màxims responsables del fenomen RAC-1, i cal dir que si em vaig enganxar a aquesta ràdio fa bastants anys fou per culpa seva. Però, cal dir-ho, vaig enganxar-me per la forma com tenia de narrar els partits del Barça: m'agradava molt ell i el seu equip (que ha anat canviant moltíssim, i amb en Basté és una puta merda, tot i que millor encara que els altres). Bé, jo ja no sento gaire el Barça per la ràdio.

També feia, en aquella època, el Cafè Baviera, un magazin nocturn esportiu que s'ocupava sobretot del Barça. Jo el vaig seguir des de la seva segona temporada, i estava molt bé per ser futbol. Però també vaig deixar d'escoltar-lo, i amb en Basté és insuportable (ara té un altre nom).

Per aquella època vaig enganxar-me també al Problemes Domèstics, un programa que feia en Manel FUentes a les dotze, seguit per Minoria Absoluta, que encara aguanta en antena amb salut de ferro. De vegades escoltava altres programes: El primer toc, Tot és Possible, i el que feia en Gonzàlez i el dels matins.

Bé, de tot plegat, podem dir que la ràdio estava bé, però que hi dominaven sobretot els esports (el futbol) i l'entreteniment de pa sucat amb oli. El Minoria Absoluta ha anat perdent nivell, el Problemes Domèstics mai no va ser gaire bo, el Gonzàlez és un idiota... Però estava bé, com ja he dit.

En Xavier Bosch sempre m'ha semblat un paio intel·ligent que fa bé la seva feina. Ara bé, no me'l veia jo director del meu diari. El Món a Rac1, que conduïa i dirigia l'any passat, sembla ser que estava molt bé tot i que jo no el vaig escoltar gairebé mai. L'article que escriu cada setmana a la contra del diari sol estar més o menys bé, una mica populista, nacionalista pesat i inconcret (no se sap si és d'ERC o CiU, tot i que sembla independentista, però no deixa res clar: com el mateix diari, vaja), i li agrada molt Josep Pla i n'és un fan irredempt i tant se li'n fot que sigués espia com minaire a Astúries.

En Xavier Bosch em sembla un paio pencaire, intel·ligent, culte i amb empenta, però també una mica populista i massa futbolero, i em temo que les portades de l'Avui continuaran amb el dramatisme d'aquelles campanyes contra en Losantos, contra la Renfe, contra el PP, o contra Espanya.

Siguent com és l'Avui, un diari que només es diferencia dels altres pel seu nacionalisme militant, el que hauria de fer, dic jo, és cercar formes de regeneració del panorama polític. Hauria de servir per mirar de trobar solucions, d'analitzar de debò els problemes i allò que els catalans fem malament, hauria per exemple de jubilar en Duran, d'apropar CiU i ERC, de conciliar els uns amb els altres, d'explicar teoria política, història política, donar arguments per la independència, recolzar tots els independentistes, deixar de banda el seny conservador burgesot, etc.

Hauria d'obviar aquesta faramalla populista de fem foc del Carmel, anihilem el PSC-PSOE, de què les bicicletes atropellen vianants, el cànnabis abalteix el jovent, la Mercè és incívica i collonades d'aquestes. Però haig de dir que l'Avui, malgrat els seus tics conservadors insuportables, en general s'allunya moltíssim del groguisme del Periódico i tifes d'aquestes.

I pel que fa a la informació internacional, m'agradaria que fos una mica més aprofundida i millor. El suplement cultura, que me l'han canviat fa dos mesos, hauria de potenciar-se força més (ara és molt maco, però ha perdut qualitat). I bé, espero que continuï en Sostres.

No sé pas què farà en Bosch, jo com sempre desitjo que vagi tot a millor. Aviam si es fica el seny pel cul i comença a sacsejar les aigües estantisses del nacionalisme català.

Dijous passat vingué en Carretero a l'Ateneu de Sant Just. L'Ateneu em semblà un bell lloc per emborratxar-se amb distinció. On és, però, l'Ateneu de Sant Just? Doncs de cap al Carrer de l'Ateneu. Molts senyors amb corbata i senyores ben vestides. Em trobo en Damià, que xerra amb dos altres jerkis, un de Tarraco i un altre de Manresa. Tots quatre estudiem Ciències Polítiques, els meus companys a la UB, jo a la UAB.

Abans de sopar. En Carretero parla. Comença amb la gestació de Reagrupament.cat al si del Departament de Governació, del qual ell n'era titular. Completa coses que no havia explicat la Rut Carandell uns dies abans a la seu local d'ERC-Esplugues. Diu que hi havien coses que el destarotaven del pas d'ERC pel govern, com ara la Llei Electoral, la Carta de BCN, i sobretot el paperot de l'Estatut. La Rut deia que ells mai no tingueren hissada la bandera espanyola a la seu de Governació. En Carretero repeteix que el Federalisme és inviable (perquè els únics federalistes som els catalans), i que ens cal una nova estratègia, però com la petició d'un Congrés Extraordinari només comptà amb 90 signatures, més endavant penjaren el manifest al qual ens hem adherit unes 900 persones (perquè sembla que el nombre és poc de fiar). Llavors repassa algunes de les coses que propugnen: fort assemblearisme, atansar-se la societat civil per aprofitar el fulgor de la mani del Dret a Decidir, recuperar com a essencial l'eix nacional i ser més laxe pel que fa a l'eix esquerra-dreta, i renovar l'estratègia, pels motius que tothom coneix: perquè sense diners ni poder decisori no es poden fer polítiques socials, perquè ERC no pot perdre la seva ideologia satel·litzant-se al voltant del PSC, perquè no és el mateix ser un partit de govern que un partit ancorat al govern, etc.

D'aquí la Ponència Alternativa (l'esmena a la totalitat): ERC, pal de paller de l'independentisme.

I poca cosa més afegí a tot això. Algunes frases llampants, llampegants, llambrejants: com ara que Catalunya depèn exclusivament d'ella mateixa i que cal deixar de mirar a Madrid tant políticament com econòmica, lligant-ho amb la internacionalització del nostre cas. Referent a la multiculturalitat, digué que «Jo no sóc multicultural, jo sóc només català», «Sóc essencialista», «Sóc de la ceba»; parlant dels catalans no independentistes, i dels xarnegos i immigrants en general, deia que cal dir-los: «Tu ets català, però no t'ho han explicat bé.», «Vas venir aquí perquè allí et mories de fam... i si fem com allí, també ens en morirem aquí».

Finalment va acabar així: «A mi no em creguis. No vull que em creguis; mira el que hi ha i decideix». Això és molt aclaridor: no sé qui pot mentir ni qui pot creure's allò que ell mateix s'empatolla; ara bé, si més no, està bé que algú avantposi els fets consumats a les paraules (perquè, hehe, a ell el van cessar per dir el que pensava quan era al govern. El va substituir en Vendrell).

Avui llegia a l'Avui que la cúpula d'ERC diu que els carreteristes tenen un discurs primari i són uns fonamentalistes de la barretina, i a més són uns irresponsables en propugnar la sortida dels governs, perquè ERC remenant les cireres fa molt més per l'independentisme que no pas mil pardalets cremant fotos del rei. Jo sóc partidari de què ERC redreci el rumb, recuperi el discurs equilibrat entre independentisme i socialdemocràcia (i no socialisme), i que sigui més autocrítica amb el seu paper al Tripartit i amb la imatge que dóna als votants, de ser un partit sense criteri i apoltronat, aburgesat, com qualsevol altre partit d'ideologia difusa de l'arc parlametnari. ERC hauria de recuperar, una mica, aquella mena de rol antisistema, perquè nosaltres estem en contra del sistema de l'Estat actual. I no ho sembla. Semblem els porcs de la Granja dels Animals.

Acabo de comprar el diari i he llegit dues notícies contradictòries. La primera és sobre la nova ordenança de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'ús de la bicicleta, i l'altra és sobre els morts causats per la contaminació dels gasos dels vehicles.

L'ordenança sancionarà amb fins 450 euros el fet de circular en bici per vorera quan no hi hagi almenys tres metres entre la bici i els vianants. Això prohibirà, de fet, anar en bici per la majoria de les voreres de Barcelona, una ciutat sense gaires carrils-bici, on circular per la carretera és gairebé un suïcidi. És curiós que un dels llocs on més topades amb vianants hi ha sigui el carril-bici de la Diagonal (de Francesc Macià avall). L'ordenança ho vol regular tot, des de com hem d'anar per la calçada, fins on l'haurem de lligar. No sé si també obliga al casc.

Com diu en Jordi, un estudiant entrevistat per l'Avui: «La bicicleta ha de ser lliure, com el vianant». La bici va de puta mare en una ciutat de trànsit col·lapsat i transport públic caríssim, lent i saturat. Arribo abans als puestus en bici que no pas en metro, que a més a més s'espatlla sovint. Però el problema sempre som nosaltres, els ciclistes. Aneu a fotre faves.

Diu la segona notícia que moren a Catalunya més de 3000 persones cada any, el 90% dels quals a l'àrea metropolitana, per malalties derivades de respirar els gasos dels vehicles. Aquesta dada dobla els límits permesos per la UE, i quintuplica els morts per accidents de trànsit. El director de l'estudi, Jaume Curbet, assenyala «la necessitat d'emprendre iniciatives per rebaixar la contaminació atmosfèrica».

A l'estiu, els concerts de botzines em desperten cada dia. Sortir a fer esport per la ciutat és respirar merda. A Catalunya moren més de 500 persones per accidents de trànsit. I les bicis, quanta gent maten? Per què tanta mà dura contra els ciclistes? Per què no es dediquen a arreglar el transport públic, que fa fàstic i és caríssim? Per què no fan carrils bici com cal, i no com el de la Diagonal? Per què m'haurien de multar a mi amb 450 euros mentre el cotxe de davant m'està assassinant?

Els ciclistes som molt dolents. Ens saltem tots els semàfors, circulem borratxos i atropellem els pobres vianants. Anirem a l'infern.

Com diuen, el problema potser no és que fiquem l'enemic a dur el pòndol de la casa, sinó que hi posem això:

Una mena de Homer Simpson (sense exagerar). Té cara de cowboy al bar prenent el darrer whisky barrinant com robarà les gallines del seu veí. En aquest cas, el que deu barrinar és com s'ho farà per seguir robant, ara des de la Generalitat.

Un personatge gris que, com veiem a la foto, es deu creure un il·luminat. Au, vés-li fotent al vi, de Montilla si pot ser.

Acabo de llegir un article d'en Sostres que ja havia vist publicat al diari però que no recordava. És aquella mena d'articles que fan gràcia quan els veus i no els hi dónes més importància. Crec que en Sostres diu coses que molts pensem, però les diu massa clares, sense matisos, te les venta a la cara sense filtres, i pot fer mal. És un ultraliberal independentista radical però convergent alhora, i és curiós veure com va superant les aparents contradiccions. Ha llegit molt i sembla força intel·ligent. Molts cops és simplista i reduccionista en els seus arguments, però la successió d'articles a l'Avui, i sobretot els de la web, va fent que el vagis entenent i siguis capaç d'interpretar-lo bé.

Jo crec que la gent se n'enfot perquè no llegeixen entre línies i es queden només amb l'evidència literal. Un exemple és l'article que esmentava, aparegut l'abril de l'any passat:

Llir entre Cards
Parlar espanyol és de pobres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

El que crec que ningú discutirà és que l'idioma no fa ric o pobre una nació o un Estat, pel sol fet de parlar-lo. El que jo crec que vol dir és que, a banda que a Noruega parlin molt bé l'anglès, defensen la seva llengua minoritària sense complexos (i també n'ha parlat molt d'això). En canvi, a Catalunya, ens arronsem davant el castellà, la qual cosa, a banda de diluir-nos com a poble, és un signe més de la covardia dels nostres empresaris provincians. El que en Sostres voldria dir és que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra llengua i del nostre país i deixar d'etiquetar en castellà perquè això és tirar-nos més pedres a la teulada.

A l'article d'ahir a la seva web parla d'això.

En general, defenso en Sostres perquè crec que no hem de prendre seriosament tot el que diu, perquè s'ha de saber llegir entre línies, perquè posa sobre la taula el que els porucs dels catalans n'amaguem a sota, perquè parla amb una claretat meridiana punyent. Malgrat les seves contradiccions i les opinions que poden fer mal (classistes, xenòfobes, etc), cal esforçar-s'hi una mica i saber interpretar-lo. Ell busca polemitzar, però se n'ha de ser més llest i anar més enllà del sentiment visceral per trobar unes reflexions que retraten la societat catalana en general (perquè quan es queixa dels empresaris, critica bona part de l'electorat convergent). Però els esquerranosos són sectaris, i els convergents cecs i no se n'adonen. Per sort he vingut jo a aquest món, per il·luminar-vos l'existència.

He llegit al diari diverses cartes al director queixant-se de què les bicis «fan nosa». Es queixen de què un dia gairebé un ciclista els va atropellar, o que no respecten els carrils bici, o que es salten semàfors, o què se jo. Els més sofisticats, com ara en Salvador Sostres, afirmen que anar en bici a la feina, posem per cas, és completament antiestètic i antihigiènic (ja sabeu, després de fer esport, hom es dutxa), tercermundista.

Però fora d'enrevessades teories sostressianes, el que haig de dir a la gent que tan amargament es queixa de què nosaltres els ciclistes som una indòmita espècie urbana per civilitzar, és que quan creuïn un pas de vianants de l'Avinguda Diagonal a les vuit del matí, a l'alçada de La Caixa, per exemple, s'aturin un moment al mig i observin la riuada ingent de cotxes que es perd en tots dos sentits de la marxa (Esplugues i Francesc Macià).

Si no en tenen prou, que respirin fondament. Que escoltin la melodia de les botzines i els carburadors, i les motos i els autobusos. Però que no s'hi aturin gaire, perquè la calçada és molt més ampla que les voreres i els carrils bici, i potser no hi seran a temps d'arribarar a l'altra vorera.

També aquesta gent pot pujar a Collserola, al Tibidabo, i contemplar a aquella hora el núvol tòxic que cobreix Barcelona. I aleshores, que es queixi; que es queixi d'aquell conductor que va saltar-se un semàfor i de poc no l'atropella, d'aquell que el va despertar perquè hi havia un embús al seu carrer i va interpretar la Traviata amb el clàxon, d'aquella moto de fressa infernal, de la merda, del quitrà, del petroli consumit i l'IPC, de la preferència de què gaudeixen els cotxes en detriment dels vianants...

Au, va, queixi's de tot això, i després em creuré que també li molesten els pobres ciclistes com jo, tros d'imbècil.

En Verdaguer, al cant primer de L'Atlàntida, explica l'incendi dels Pirineus. En una estrofa diu:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l'abrasador incendi, al Pirineu antic,
i, en conca d'esmeragda lo líquid verge al pendre's,
donà nom a Conflent encara més bonic.

Hi ha hagut un incendi al Conflent i el Rosselló, una llàstima que només siguin notícia per les desgràcies. Aviam si les brases, quan es refredin, donen pas un altre cop al paisatge tan bonic que cantava en Verdaguer.

Algú va dir un dia que si pels espanyols la Catalunya Nord és només França i no té res a veure amb Espanya, aleshores, la resta de catalans, que som la mateixa nació, tampoc no hauríem de sentir-nos espanyols. Això ho dic perquè, a "Nacional", no en parlen.

Avui ha estat el dia de la dona i a Ganàpies hem fet un pilar de tres (perquè no tenim per fer gaire cosa més) format exclusivament per ties. Pitgeu la foto o aquí per veure-la més gran.

Aquesta foto és massa grossa per omplir-la amb aquestes lletres, però farem el que podrem. Ara puc parlar del patriarcat, de com el capitalisme el perpetua, de totes aquestes desigualtats i discriminacions intolerables, però en Maragall ja ha parlat per mi: «el Tripartit és com una dona maltractada». Doncs si les dones maltractades són com el Tripartit, aleshores –oh, el que diré ara!– es mereixen tots els mastegots dels homes i no sortir mai de casa.

Des d'aquí vull solidaritzar-me amb els tres milions i mig de catalanes que es poden haver sentit ofeses amb el seu (i, ai dissort!, també meu) President: perdoneu-lo, no sap què s'empatolla. Per la plena igualtat de gèneres, Maragall dimissió.

Llegint l'e-notícies:

Un diputat socialista reclama retirar els símbols franquistes

El diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Roberto Labandeira, d'origen xilè, ha formulat una pregunta oral al Consell Executiu interessant-se per l'actuació del Govern de la Generalitat en relació amb la retirada dels símbols feixistes que encara figuren a la façana de molts edificis d'habitatges de protecció oficial construïts durant l'etapa franquista a Catalunya i que es conserven actualment. La pregunta serà substanciada en un proper ple del Parlament.

La imatge que veieu correspon a un d'aquests rètols falangistes, situat al carrer de la Vallerona del meu poble, a uns cent metres de casa meva. Aviam si és cert i comencen per aquesta merda de placa. Si voleu veure la imatge més gran, ja podeu anar clicant damunt d'ella.