Recently in Lletres Category

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.

Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

[Apa, publico això escrit anit després de passar-hi el ribot de la censura...]

La filologia, tal com l'he anat visquent, és, entre altres coses, una forma de consciència crítica envers les coses en general, una forma de sociologia. Era un dels aspectes que vaig trobar a faltar a Polítiques; des del primer moment, sobretot en literatura, però també en llengua, hi veia una manera de dubtar de moltes coses donades per descomptat i de viure en permanent estat de dubte.

Un dels autors que em van agradar més va ser Bernat Metge per tot això. Avui llegia el Llibre de Fortuna e Prudència. Tot i que l'acabo de començar, de seguida em trobo amb això:

E tantost fui d'opinió
que no hi era Déu ni natura,
car no hi hac orde ne mesura
ne res qui fos fait per raisó

Cap a on tirarà aquesta narració en vers, és possible de sospitar-ho coneixent Lo somni i el que vam veure durant la carrera a propòsit de l'autor.

Bernat Metge és irònic, sorneguer, de vegades cínic, i la seva forma de fer, tot i la distància immensa, em recorda una mica de no res la meva. Però això, en una societat que viu d'esquena al seu patrimoni i a la seva literatura, i a moltes altres coses, sembla que no té cap mena d'interès.

Llegir català medieval em desperta l'alarma contra el català atrotinat que es parla al meu voltant. Un poble que maltracta així la seva llengua deu tenir un futur ben trist. Però deixem-ho estar, tant se val: podem construir una societat més justa i més lliure mastegant l'idioma com un xiclet amb gust de merda.

Al mateix volum on hi ha Bernat Metge tenim el Blandín de Cornualla, que és una espècie de novel·la de cavalleries amb elements de la matèria de Bretanya. Es pot llegir com una simple història de cavallers i princeses segrestades per gegants o guerrers malvats, i és francament distreta. Per exemple, aquesta resposta d'unes donzelles em feia somriure:

E disen-li: --Cavaller ardit,
fac de nós a vostre delit,
car tostemps mais vos servirem
e lialtat nós vos tendrem,
e prec-vos que ens volles gitar
d'aissí, senyor, et am vós menar.

Que abreujat vol dir que, alliberades del perill, Blandín podrà fer d'elles el que voldrà.

En el mateix Blandín he trobat el que de moment és el testimoni més antic que he detectat de dequeisme:

car, per ma fes, vós non parlés
jamais de que tal gauig hagués.

Que en català actual seria una cosa de l'estil: «per la meva fe mai no parleu de que tal goig tingueu» (o tingués, ara no disposo del context).

El que dic senzillament és que el català medieval ajuda a tenir una idea molt més global i relativa del que és el català actual. Una petita gramàtica històrica al cap és útil no només per a simples qüestions lingüístiques de normativa o «català correcte», té un paper anàleg al de la Història en general per entendre el present i mirar cap al futur.

Tot plegat no és que em tregui la son, però sí que és una forma de veure i viure les coses, escèptica i crítica. Malgrat que fa temps que estic força fatigat i fastiguejat de la societat en general i que ja no tinc gaires més forces d'anar gaire més lluny, sobretot en nits de pluja i tempesta com avui. Segurament, per limitacions pròpies de molts tipus que no cal detallar.

I ara podria seguir amb exemples d'avui mateix que entronquen amb aquesta visió de les coses. Amb el Bestiari il·lustrat, que han clausurat per una entrevista a l'enfant terrible Jaïr Domínguez només perquè disparava quètxup contra el Rei de merda.

O amb el blog d'un tal Roger Vinton, que explica l'actualitat política catalana des d'una perspectiva inassolible i que pot ser una pura paranoia conspirativa, una bajanada o una veritat increïble que demostraria com tota la societat no és més que un putu ramat de bens feliços camí de l'escorxador.

També podria parlar del Singulars d'avui, en què el Barberà entrevistava el Tepper, un economista que em sembla molt sospitós i que no saps mai ben bé què t'està receptant ni si t'està aixecant la camisa descaradament. El Jaume Barberà em sembla també molt sospitós.

Què fer? No ho sé, llegir Bernat Metge, estudiar-lo una mica més, o bé anar a comprar una ampolla de whisky, o potser mirar d'anar a trobar feina. Potser totes tres coses.

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

I was getting tired about what the preacher called Christian. Anything he did was Christian, and the people in his church believed it, too. If he stole some book he didn't like from the library, or made the radio station play only part of the day on Sunday, or took somebody off to the state poor home, he called it Christian. I never had much religious training, and I never went to Sunday school because we didn't belong to the church when I was old enough to go,but I thought I knew what believing in Christ meant, and it wasn't half the things the preacher did. I called Aunt Mae a good Christian, but nobody else in the valley would have because she never went to church. One day I told somebody I thoughtAunt Mae was just as much a Christian as Mrs. Watkins claimed to be. It was a
woman who came into the store a lot. She got to talking about some people in town, and when she came to Mrs. Watkins she said that that was a real, dedicated Christian. When I said Aunt Mae was too, she said I was a babe who didn't know the true word, or something like that in the kind of words church people use.

J.K.Toole, The Neon Bible

Thomas Jefferson: "If a law is unjust, a man is not only right to disobey it, he is obligated to do so."

Jean Jacques Rousseau: «L'homme est né libre et partout il est dans les fers». Il faut « Trouver une forme d'association qui défende et protège de toute la force commune la personne et les biens de chaque associé, et par laquelle chacun, s'unissant à tous, n'obéisse pourtant qu'à lui-même, et reste aussi libre qu'auparavant. Tel est le problème fondamental dont le Contrat social donne la solution. »

For it is a mad world and it will get madder if we allow the minorities, be they dwarf or giant, orangutan or dolphin, nuclear-head or water-conversationalist, pro-computerologist or Neo-Luddite, simpleton or sage, to interfere with aesthetics. The real world is the playing ground for each and every group, to make or unmake laws. But the tip of the nose of my book or stories or poems is where their rights and my territorial imperatives begin, run and rule. If Mormons do not like my plays, let them write their own. If the Irish hate my Dublin stories, let them rent typewriters. If teachers and grammar school editors find my jawbreaker sentences shatter their mushmild teeth, let them eat stale cake dunked in weak tea of their own ungodly manufacture. If the Chicano intellectuals wish to re-cut my "Wonderful Ice Cream Suit" so it shapes "Zoot," may the belt unravel and the pants fall.

Ray Bradbury, Fahrenheit 451

Qu'est-ce donc qu'une majorité prise collectivement, sinon un individu qui a des opinions et le plus souvent des intérêts contraires à un autre individu qu'on nomme la minorité ? Or, si vous admettez qu'un homme revêtu de la toute-puissance peut en abuser contre ses adversaires, pourquoi n'admettez-vous pas la même chose pour une majorité ? Les hommes en se réunissant, ont-ils changé de caractère ? Sont-ils devenus plus patients dans les obstacles en devenant plus forts ? Pour moi, je ne saurais le croire ; et le pouvoir de tout faire, que je refuse à un seul de mes semblables, je ne l'accorderai jamais à plusieurs.

Tocqueville, De la démocratie en Amérique

We have taken the worth of these “values” as something given, as self-evident, as beyond all dispute. Up until now people have also not had the slightest doubts about or wavered in setting up “the good man” as more valuable than “the evil man,” of higher worth in the sense of the improvement, usefulness, and prosperity with respect to mankind in general (along with the future of humanity). What about this? What if the truth were the other way around? Well? What if in the “good” there even lay a symptom of regression, something like a danger, a seduction, a poison, a narcotic, something which makes the present live at the cost of the future? Perhaps something more comfortable, less dangerous, but also on a smaller scale, something more demeaning? . . . So that this very morality would be guilty if the inherently possible highest power and magnificence of the human type were never attained? So that this very morality might be the danger of all dangers? . . .

F. Nietzsche, On the Genealogy of Morality

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.

Coscollera és una estesa de coscolls, arbustos prolífics del nostre Mediterrani casolà que ensopegueu al solell de la vall de Sant Just a cada petit esguard. Bé, un cavall allerat em donava la benvinguda a la pista forestal: em veia, s'espantava, feia unes passes laterals vers mi i renillava, i tot seguit engegava el trot cap a una altra banda. Jo pujava per la pista, a poc a poc, el rost és alzinat i costerut i em va costar una mica. La bici trontollava i el canvi grinyolava, de baixada unes hores més tard el collava i per fi podia anar a pinyó lent sense que espetegués.

Arribat a la Carretera de Molins, suava i xino-xano enfilava cap a Can Pasqual, res que no hagi fet ja moltes de vegades, tot i que em sentia feixuc. Rere Can Pasqual, camí del turó del Llevellol o una cosa així, però deixant el camí de cabres a l'esquerra i tirant més endavant, hi ha una petita esplanada des d'on es veu la desembocadura del Llobregat, la nostra comarca riu amunt entre els polígons industrials, les cimenteres i els abocadors de deixalles, l'Ordal i un tros de Barcelona. Rere la serra, rere l'emissora del Puig d'Ossa i el Tibidabo, el mar lluentejava, que diuen. Feia vent, les capçades de les alzines eren plenes de vent, els matolls remorejaven, era la imatge del silenci. Els esperits bellugaven, no puc no pensar mai en els decadentistes. Pensava, també, en Mirall Trencat, que vaig llegir durant hora i mitja, després de menjar l'entrepà de botifarra d'ou: era divendres gras. Potser, si fos un místic d'aquests, hauria sentit la connexió entre les alçades de les muntanyes i el delta del Llobregat, el mar que es fonia amb els núvols que plovisquejaven sacsejats pel vent, assegut al terra mig humit, fonent-me jo també com l'horitzó, etc., però no tinc gens de mística ni de lírica a les venes.

El cas és que em trobava molt còmode llegint, de vegades el sol feia ullades, de vegades els núvols s'aplegaven i plovien una mica, per això llegia sota l'alzina, recolzat en la bici arrambada a la soca. Vaig llegir un capítol molt estrany, en Ramon i la Maria en idil·li incestuós infantil, la germana que es fa gran i comença a mirar-se altres nois, en Màrius, la gelosia d'en Ramon, la tragèdia sentimental, el terrabastall i la fugida. Estranyament líric i un estil que s'intuïa però que de cop apareix i sorprèn.

La natura em va penetrar massa endins i vaig agafar fred. Vaig començar la retirada, mort de fred, i vaig tombar per Santa Creu, per la banda de la pedrera, vaig entrar a un garbuix de pistes forestals: E11, E06, E07, E05... Hauria volgut anar per la que ve directament de la Penya del Moro passant pel peu de Santa Creu, però amb tant d'embolic vaig acabar baixant per la Salut de Sant Feliu; vist que hauria d'acabar tornant per Laureà Miró fins a Esplugues, vaig decidir que valia més trobar una altra via i vaig triar-ne una que ja havia fet amb gent de la colla fa cosa de dos o tres anys, amb en Jaume, en Quique i algú altre. És un camí que puja des del camí de Sant Feliu a la Penya del Moro passant per un corriol molt verd que, a mi, em fa una mica de por. Quan vaig reconèixer el camí triat, vaig dubtar si fer mitja volta o no; tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig endinsar-me en el caminoi. Va ser aleshores quan vaig collar el canvi, que no em permetia anar amb els pinyons lents. Així, podia dominar molt millor la bici, i vaig veure que no tenia gaire por i que era més fàcil que no recordava.

Em vaig sentir satisfet en arribar a la Penya del Moro. Aleshores hauria d'haver tirat en direcció nord per arribar a la pista de la Coscollera que volia prendre; tanmateix, vaig seguir recte i vaig engaltar un altre garbuix de camins semiforestals que ja flairaven a ciutat; vaig anar decidint intuïtivament fins a arribar a unes obres que ja estaven en obres quan hi havíem passat amb els de la Colla. L'obrer em va recomanar que anés per l'altra banda, i vaig sortir de dret al camp de futbol de Sant Just.

En arribar a casa, que ja eren les quatre tocades, van venir uns pintors per arreglar un forat que ens havien fet al tabic que separa el nostre pis amb el dels veïns. Els sorolls eren estridents i atabaladors i no vaig poder llegir gaire. De fet, no he llegit gaire des d'aleshores, per no dir gens. Ara m'he mig disfressat, m'he fet una mitja cresta i m'he pintat els cabells una mica de vermell. No sé si vaig disfressat o no (vaig mig de punki), però tant se me'n dóna.

La lluna ja comença a retallar-se i ja no surt daurada com els dies pasats, esplèndida, majestuosa, taronja pàl·lida darrere la cortina de contaminació, il·lumina suaument la (ho torno a dir però intentaré no dir-ho més) immensa bruta-blava-grisa ciutat que és la meva ciutat que potser ara sembla adormida però no ho està, potser inconscient, bastant inconscient del seu lent suïcidi, asfixiada pels seus propis excrements... bona nit.

1-12-79

El primer dia de l'últim mes la immensa mar blava grisa està més contaminada que mai, una barrera de fum cobreix els carrers i el firmament es torna negre per moments. La situació anticiclònica que estem passant és la que facilita aquesta enorme bossa de gasos, fum i merda que no hi ha vent que la mogui o pluja que l'esborri, els diaris informen de malalts asmàtics i gent de pulmons cascats afectats per l'alarma meteorològica de la bruta contaminació i el que és pitjor, és que no es fa res des que el López Rodó anés en bicicleta per Copenhague. Penso que si avui dia això és problema i a poc a poc anem acceptant viure dins d'aquesta bossa de merda, l'ambient de la pròxima generació serà irrespirable. Clar que potser serà el més normal anar amb màscara antigàs pel carrer, mutants.

Pepe Sales, Sense re, sense remei. Barcelona, Labreu edicions, 2009

Diuen que si Josep Pla escrigués ara el quadern gris ho faria en forma de blog. No ho sé, ho dubto; tot el que considero associat als blogs (una certa anarquia, expansions poc meditades, força egolatria i exhibicionisme) són característiques que veig oposades a la seva escriptura. Però jo no sé res, què voleu que us digui. Crec que si Josep Pla hagués nascut ara, no hauria pogut ser electe amb la Lliga, ni hauria estat amarat de Xènius, ni hauria conegut Sagarra ni Pujols a l'Ateneu; hagués estat tot molt diferent i, per començar, no haurien tancat la Universitat per una passa de grip. En tot cas, per manifestacions d'estudiants i vagues, i assemblees i la festa de l'Autònoma i la Telecogresca: potser sí que hauria tingut excusa per començar-lo. Potser hauria fet un camí paral·lel. Bé, qui sap. En tot cas, em penso que no hauria fet un blog. D'entrada, no el veig davant l'ordinador; en Pla abominaria de Google i la Viquipèdia, n'estic convençut. Seuria en una biblioteca i observaria la gent connectada al portàtil, i cercaria Tucídides i sabria que el tenen amagat al dipòsit per fer més espai als ordinadors — i s'escandalitzaria quan el bibliotecari respongués Tudissiquè?. Escriuria, per exemple: «Avui dia, que hi ha biblioteca pública a cada municipi de la comarca, estem més lluny de la cultura que fa trenta anys, quan no sospitàvem aquesta allau d'ordinadors portàtils ni la confusió absoluta que internet estén. Una de les eines que més ha fet per saturar-nos de banalitat i inanitat han estat els anomenats blogs, i les biblioteques, en conseqüència, els fomenten.» No sé escriure com ell, m'és impossible, potser hauria d'haver triadjectivat. El cas és que hi ha gent que sí que creu que Pla hagués escrit un blog. Podeu llegir-ne fragments aquí:

El Quadern Gris

Jo dic: llegiu el cony de llibre d'una puta vegada, i deixeu-se estar del blog i d'aquest que llegiu ara. Collons.

Aquests dies el que no són precisament són buits. Hi ha hagut un moment d'ensulsiada al bàratre; no em trobava bé ni a la biblioteca, i els llibres em feien llengotes. He marxat i en un racó solitari però molt transitat de la Facultat he volgut deixar que les ventegades m'esvalotessin els cabells i mirar els núvols grisos entre clapes blaves, i he sentit llavors:

«Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable,
[...]
__________quin horror
ara s'ha produït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon,
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem.»

M'he quedat pensant, contemplant els núvols grisos clapejats de blau estúpid, de blau maragall, jo tot escabellat i espentejat, i he vist serps aixafades per rodes que fan camí tota la nit, i que s'esmunyen dins el nostre verger espletant arrossegant-hi un llarg grumoll de mosques fèrvides. Els núvols em deien coses, però no les acabava d'entendre, tot venia a repèl, avui, i llavors he sentit un altre espetec:

«...concentrada en unes quantes frases que contindrien el suc cohobat dels centenars de pàgines. Aleshores els mots escollits serien tan impermutables que suplirien tots els altres; l'adjectiu col·locat d'una manera tan enginyosa i tan definitiva que no podria ésser legalment desposseït del seu lloc, obriria tals perspectives que el lector podria somiar, durant setmanes senceres, sobre el seu sentit, al mateix temps precís i múltiple. Esdevindria una comunió de pensament entre un escriptor màgic i un lector ideal, una col·laboració espiritual consentida entre deu persones escampades per l'univers, una delectació oferta als delicats, accessibles només a ells.»

Tot i que la primera veu seguia sense entendre-la, m'ha semblat entendre que no és que odiem el vell que serem quan passin els nostres dies, sinó que odiem el monstre que s'amaga rere la màscara de cera que en comptades ocasions se'ns fon — davant casos excepcionals de por i estupor, o quan fem cas al Senyor de les Mosques.

Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. Enric Vila. Article sencer: Votar o no votar

Avui, 8 de març, es commemoren els 110 anys del naixement de Josep Pla. Josep Pla, què n'haig de dir, ja m'agradaria assemblar-me a la seva ombra, però em manca dedicació, moltes lectures, i talent natural. En tot cas, l'adorem com un déu i calculem els anys que necessitarem per escoltar tota la seva Paraula. Mentrestant, li oferim els nostres petits tributs, com ara aquest pobre article, el nostre record, o la defensa continuada dels atacs dels imbècils d'esquerres que l'acusen de franquista. Si tots aquests puristes catalanistes, ja siguin d'ERC o del PSC, o d'on sigui, fessin ni que fos una milionèssima part de la feina que féu en Pla per salvar la llengua, aleshores a Catalunya només es parlaria català. Com diu en Miquel Colomer, per obtenir el nivell C de català no vagis a cap curs absurd de la Gene, llegeix el Quadern Gris, El Meu País o qualsevol volum de la seva OC.

Diuen també que avui és el dia de les dones. Quan llegint el blog d'en Sostres (l'article de l'Avui és boníssim) m'he assabentat de l'efemèride, s'ha il·luminat el dia. Potser la millor medecina contra tota aquesta imbecil·litat del dia de la dona i del feminisme es curaria llegint més en Pla —però no ho podria assegurar.

Hi ha homes que passen pel món sense deixar cap rastre de profit, sense haver marcat la més petita influència sobre res; un cop morts ningú no es recorda d'ells, ni fan cap falta a ningú. Mentre dura el seu contacte amb els altres, ni epidèrmicament, ni passatgerament se'ls pot apuntar una maleïda anècdota, i la mica d'obra que fan és purament negativa, fins per a ells mateixos. Es dediquen a gastar, a destruir, a tornar agres les coses, a fer els minuts desagradables. Acostumen a ésser d'una serietat inútil; no són capaçoos d'humor, de rialla, de res que tingui un color simpàtic. Sembla que el més natural fóra que d'aquests homes no se n'adonés ningú, que se'n prescindís, que no fossin entrebanc per a cap projecte, perquè en definitiva el seu criteri o el seu valor i fins el seu volum no pesen. Però el curiós és que aquesta mena d'homes fan una nosa peculiar, preocupen els altres; de vegades fins sembla que roben l'aire d'una cambra, que no deixen respirar; els seus ulls, que no diuen cap cosa, que no revelen cap lluc especial, són més inquisitius que els ulls dels altres i la seva llengua contradiu per ganes de contradir. Davant el tarannà d'aquests homes, hi ha gent que fa marrada, o deixa de fer el que sigui, per evitar aquella contradicció estúpida, inofensiva, que no compta, però que sense que un sàpiga per què molesta d'una manera intolerable.

Vida Privada, Josep M. de Sagarra.

Allò que és un ésser humà veritablement viu, ho sabem avui menys que mai, i per això els homes, cadascun dels quals és un assaig preciós i únic de la natura, són objecte d’una destrucció en massa. Si no fóssim molt més que uns éssers humans únics, si realment hom pogués esborrar del món cadascun de nosaltres amb una bala de fusell, ja no tindria sentit explicar històries. Però cada home no és solament ell mateix, sinó també el punt únic, específic, en qualsevol cas important i peculiar on s’encreuen els fenòmens del món, una vegada i mai més. Per això la història de cada home és important, eterna, divina; per això cada home, mentre d’alguna manera visqui i compleixi la voluntat de la natura, és meravellós i digne de l’atenció més gran. En cadascun l’esperit ha pres forma, en cadascun sofreix la criatura, en cadascun és crucificat un redemptor.

Pocs saben avui què és l’ésser humà. Molts ho senten, i per això moren més fàcilment, com jo moriré més fàcilment quan hauré acabat d’escriure aquesta història.

No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos.

La vida de cada home és un camí vers ell mateix, l’intent d’un camí, la insinuació d’un viarany. Cap home no ha estat mai completament ell mateix; però tothom aspira a esdevenir-ho, els uns amb obcecació, els altres amb més lucidesa, cadascú com pot. Tothom porta amb ell fins a la fi restes de la seva naixença, mucositat i clofolles d’un món primigeni. Alguns no arriben mai a ésser homes; resten granotes, sargantanes, formigues. Alguns són meitat home i meitat peix. Però tothom és una temptativa de la natura cap a l’home. I a tots són comuns els orígens, les mares; tots venim del mateix abisme; però cadascú, en tant que temptativa i projecció des de les profunditats, tendeix a la pròpia fita. Ens podem entendre els uns als altres, però, interpretar-se, només ho pot fer cadascú amb ell mateix.

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

He llegit aquest cap de setmana El Salvatge dels Pirineus, d'en Pep Coll. Ja havia llegit un altre llibre seu, un recull de relats breus anomenat L'edat de les pedres. Potser el que més destaca d'ell és l'ús desinvolt i desacomplexat del parlar de la Conca de Tremp. Aquell dialecte és curiós perquè es tracta d'una zona de transició entre l'occidental (de Lleide, per entendre'ns) i el dels Pirineus. En fi, és molt curiós i he après moltes paraules, expressions i costums de la Catalunya rural.

Anant més per tema, El Salvatge dels Pirineus m'ha semblat una novel·lització actualitzada i molt ampliada de Terra Baixa d'en Guimerà. Com feia anys que havia llegit aquesta obra, l'acabo de rellegir aquesta tarda. El salvatge és un jove que ha suspès els estudis de Lleis i com que ha perdut el dret d'hereu, es revolta i se'n va a viure a una mena de cornisa de la muntanya que s'alça sobre el poble de Malpui. La cornisa és anomenada feixa o feixanc, o fins i tot vinça o faixa de terra. Gent de tota mena mira de fer-lo baixar: amics, familiars, capellans, polítics, milícies carlines i un grapat de socialistes owenistes britànics amb globus aerostàtic. Val a dir que això està emmarcat al Pallars de voltants de 1840.

En fi, al llarg del llibre interminable es va demostrant que la gent de la terra baixa és molt dolenta i corrupta i autointeressada. Que fins i tot els que són bons, són covards i acaben traint. Els que t'ajudarien, només ho farien a canvi de favors o diners. Que tu els importes una fulla de rave. Per això en Ventura, des del seu Feixanc, amb el seu hortet i bosquet i els seus animalons, contempla amb fàstic el poble que hi ha als seus peus. I amb tot, encara hi col·labora amb Malpui tot preveient esllavissades i proporcionant un hereu a Cal Poblador (casa seva)...

El problema és que sigui boig: només un boig ho faria, això? Perquè no és que els altres el considerin boig, és que ho és objectivament. I per què pren la decisió arran d'un motiu tan terrenal, que el desprestigia: el dret d'herència, i a sobre després d'haver fracassat a Cervera? Què hi podia fer en aquella situació, a banda de dedicar-se a encalçar pubilles de casa bona? Crec que el mèrit hagués estat si, un cop llicenciat i amb la vida arreglada, hagués decidit deixar-ho tot, de forma serena i meditada, per anar a conrear la seva solitària argenda de les timbes.

De fet, no crec que hi hagi gaire ningú que servi completament estalvi el seu senderi. Pots anar visquent entre la bordissalla de la terra baixa fins que un dia diguis prou i fugis per instal·lar-te més a prop del cel espurlent. Jo sóc, però, un poblador irremissible de contrades jussanes, on les aigües del riu llòbreg es fan amargues en contacte amb la mar, i en porto la màcula indeleble. Si pugés a l'àtic, haurien de bastir quatre pisos més.

M'hauria agradat que Irene Oyarze i jo haguéssim estat com aquells veïns de l'escala que ja no hi són. A la porta d'entrada a casa seva tenien, sota el timbre, una placa gravada amb dos cors enganxats, travessats per una fletxa, i amb unes lletres que deien «els amorosos».
Tota l'escala els coneixia com «els amorosos», perquè ells mateixos s'ho feien dir, i sempre els veies abraçats i fent-se petons i encara ara hi ha la placa, a l'entrada del pis, perquè els nous llogaters deuen pensar que és un bon auguri, tot i que segur que desconeixen el final trist de la història, que tot i ser un final trist almenys és un final. «Els amorosos» s'han separat. No vull pas dir que m'hauria agradat una separació d'Irene Oyarze, però això hauria volgut dir que almenys hauria estat, per a ella, una mica més que un mosquit, com el que ara és a punt d'esclafar.
És en això de la placa dels cors que m'hauria agradat assemblar-me als «amorosos», i ara que Irene Oyarze m'ha fet saber que «definitivament» és inútil que m'hi esforci i que l'esperi amagat a la sortida del bar i que li enviï rams de flors al camerino i que li escrigui cartes en les quals li prometo que m'agenollaré per besar-li els peus, ara m'hauria agradat almenys acabar tan malament com aquella parella, que almenys van acabar i, doncs, havien començat alguna vegada, un dia qualsevol.
Sóc aquest mosquit i Irene Oyarze s'acosta i m'esclafa i ja no se'n recorda d'una nit que vam estar bevent i que ella fins i tot em va passar la mà per la galta i jo vaig entendre que era una carícia. No se'n recorda perquè ara se m'acosta i em diu que ja n'hi ha prou de beneiteries i que qui em penso que és, que si ella és una puta o què, i que si no m'he mirat al mirall, sec i esporuguit, sempre vestit de negre, amb ulleres mig fosques i cara dolorida, com un mosquit. Diu això i ara la mà és un guant que em pega i jo només li sé dir que avui no sóc el mosquit perquè porto una camisa amb ratlletes blanques i blaves que no havia dut mai, al bar.
Irene Oyarze diu que em prohibeix que li torni a dir res, que «no m'emprenyis més, ho sents?» i se'n va, amb les ungles dels dits pintades de color morat, amb una marieta dibuixada al dit gros, i encara és la Venus que surt del mar, una Venus que no he estat a temps de dibuixar i que, ara Dalila, em lliura als filisteus que m'indiquen el camí de la mort.
August & Gustau, JM Fonalleras.

Avui he llegit aquesta mena de novel·leta curta o relat d'en Fonalleras. És com un trencaclosques que potser no m'acaba d'encaixar: hauré d'allunyar-me una mica, contemplar-lo a una certa distància i aleshores tornar-m'hi a apropar, rellegir els detalls per acabar-lo de relligar. Veritablement el llibre és un puzle que s'ha d'encaixar, però no és ni de bon tros críptic, com alguns podrien pensar. I d'entre les coses en què m'ha fet reflexionar, aquest capítol aquí reproduït, saltant-me el copyright de la quarta pàgina, que en prohibeix explícitament el tractament informàtic, exemplifica potser millor que altres l'aspecte en què més m'hi he sentit reflectit, malgrat que no l'únic. Vull dir acabar quan ni tan sols has començat, el menyspreu flagrant, sentir-te com un mosquit i les consegüents ganes de estimbar-te pel terrat.
El llibre en si està força bé i es llegeix ràpid, però cal almenys una segona relectura.

Amiguet Grildrig, heu fet vós un admirable panegíric del vostre país. Heu provat clarament que la ignorància, el desvagament i el vici són els elements justos per a designar un legislador; que les lleis són millor explicades, interpretades i aplicades per aquells els interessos i capacitats dels quals consisteixen en pervertir-les, destruir-les i eludir-les. He observat a la vostra pàtria certes línies d'una institució que, originàriament, pogué ser tolerable, però la meitat d'ella ha estat esborrada i la resta embrutada i desvirtuada per corrupcions. De tot el que vós heu dit, no sembla que es requereixi cap mena de perfecció per assolir una posició al vostre país, i molt menys que els homes siguin ennoblits per llur virtut, els sacerdots ascendits per llur saviesa o pietat, els soldats per llur capteniment o valor, els jutges per llur integritat, els senadors per l'amor a llur pàtria i els consellers per llur prudència. Vós —proseguí el rei—, com heu passat gran part del vostre temps viatjant, haureu escapat probablement a molts dels vicis del vostre país, i així ho desitjo. Tanmateix, pel que m'heu explicat dels vostres compatriotes i per les respostes que amb molt d'esforç i treball he acoseguit de vós, no puc sinó concloure que el gruix dels nats al vostre país són la més perniciosa raça d'abominables i minúsculs cucs que la natura hagi fet reptar mai sobre la faç de la terra

No sabia què llegir i vaig agafar els Viatges de Gulliver d'en Swift, que va comprar ma mare abans que jo nasqués aprofitant una col·lecció de Salvat anomenada Biblioteca Básica. Són uns llibrets mida quartilla (o quartera segons Sagarra), de color groc i taronja (com els Gumets) i molt esgrogueïts pel pas del temps.

Vaig dir-me que estaria bé llegir un clàssic tan famós, però fora d'això no sabia gaire cosa més d'aquesta obra. Resulta que és una crítica furibunda a la societat anglesa del segle XVII, i a la condició humana en general, i que encara està molt d'actualitat. Del viatge a Liliput destacaria el moment en què es pixa al Palau Reial... impactant i molt divertit.

Al segon viatge va a petar el bon home a Brobdingnag, reialme habitat per gegants en una natura proporcional a la seva mida. En Gulliver, cap al final de la segona part, explica com si fos Demòstenes o Ciceró les excel·lències de la seva nació, però el Rei se'n feia creus de les malvestats dels europeus, arribant a la conclusió de què som pitjors que una plaga d'abominables i llesfiscoses bèsties destructores. Hi ha un moment on parla de les meravelles de la pólvora i les armes de foc, i en sentir narrar tan alegrament els estralls que provoquen, es mira esgarrifat i fastiguejat l'immund Gulliver, prohibint-li de tornar a esmentar tan terrible i inhumà enginy.

Pensava que em trobaria un conte per nens... però no té res d'això. Està bé. Per cert, el llibre és en castellà, traducció de Juan G. de Luaces, i el fragment que hi he transcrit l'he traduït directament de la seva versió

En Thor, el Rei del Tro, és un dels déus més poderosos. Fill d'Odin i casat amb Sif, la deesa de la fertilitat, el dia del Ragnarok lluitarà contra Jormungand, la Serp de Midgard, occint-la però morint a causa del seu verí. El seu temple a Uppsala va ser reconvertit en església cristiana pels genocides. El seu equivalent romà és Júpiter, i de la mateixa manera que dijous ve d'aquesta antiga divinitat, l'anglès Thursday segueix una etimologia similar.

Tor, per la seva banda, és un poblet perdut del Pirineu, depenent de l'Ajuntament d'Alins, i és a tocar de la frontera amb Andorra. Ha estat sempre un indret sense llei, una via lliure d'entrada i sortida de persones i mercaderies, molt abans de l'invent de la UE. Per allà hi circulaven, per exemple, exiliats polítics, com ara jueus, que sembla ser que van ballar-la força magra en aquell port de muntanya. També hi passaven maquis, que van arribar a cremar algunes de les tretze cases de Tor, empaitats per la Guàrdia Civil. Van morir dos guerrillers. Els qui sempre s'hi han bellugat a lloure han estat els contrabandistes.

Vaig comprar el llibre de Carles Porta, Tor. Tretze cases i tres morts, i com el dia trenta-u i el dia u són dies molt estranys, vaig aprofitar per llegir-me'l. Es tracta de les investigacions d'un equip de periodistes pel Trenta Minuts que s'endinsen en les pica-baralles i les màfies pirinenques i ens pinten uns fets que semblen inversemblants i caricaturescs, però que deuen ser veritat.

El que té de bo el llibre és la mateixa història, i que és agradós de llegir. Fora d'algun moment puntual, convida a ésser llegit amb avidesa, igual que em va passar amb Harry Potter. Un cop enllestit, hom es pregunta: i què m'aporta això a la meva vida quotidiana? És evident que Tor és una anomalia, una terra sense llei i amb residents més desequilibrats que la balança fiscal catalana. Però conèixer la història ajuda a conèixer el camí del contraban andorrà, la riquesa d'aquell principat, com funciona l'especulació per allà dalt (perquè aquí baix ja la conec prou) i, en essència, els draps bruts pirinencs.

Si el diguem-ne tempo del llibre està ben trobat, crec que el domini del llenguatge i dels recursos expressius d'aquest paio són força fluixos. Esclar que vinc de llegir en Pla, en Prudenci Bertrana i en Borges, però igualment em sembla fluix. Si hi ha faltes ortogràfiques és culpa del corrector de pa sucat amb oli (feia temps que no en veia tantes, i menys en un best seller). Les mancances retòriques les supleix amb comentaris despectius, alguns cops irònics molt evidents. És el típic escriptor que tracta els lectors d'idiotes: jo ja sé qui és en Miquel Aguilera o en Batallé, no cal que me'ls presentis cada volta que parles d'ells. Però bé, que el llibre no està tan malament, i quan portes cinquanta pàgines t'hi acostumes i et deixes endur per la rocambolesca història.

El Jurament Hipocràtic és un breu relat que apareix a El perquè de tot plegat (1993), d'en Quim Monzó. De ben segur es pot interpretar aquest conte de mil maneres diferents, però la que més bé em va a mi és potser la més prosaica: que tant se val beure fins a fer esclatar el fetge, perquè com més bevem més aprop de la llibertat ens trobem. Doncs res, aquí sota, el relat.

Sobre la costa hi ha una remor d'escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca –sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l'efecte com si algú us mirés –invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides... (no trobo l'adjectiu). És un blau de contrallum, d'anunciació, un blau... (impossible de trobar l'adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d'un verd... (fracàs total).

El Quadern Gris, Josep Pla

He recordat aquest fragment del Quadern Gris, pertanyent a l'onze de novembre de 1918, tot esperant el tren a l'estació de l'Autònoma. Contemplava el cel blau immaculat, net, ventilat... El blau estúpid del cel hivernal.

No és que ell sigui millor o pitjor, és que és un geni: la seva gràcia es realitza més enllà de les limitacions humanes. Ell no vola, ens sobrevola.
Salvador Sostres*

Només dos dies després, amb la cama espostissada i portant una crossa que l'estintolava per davall l'aixella, arribà fins al moll i, assegut a un pedrís, romangué hores i hores contemplant les gavines. A partir de llavores, aquell va passar a ser el seu observatori. S'hi estava vides, capvespres sencers. Adesiara, si algú, que mai no era la dona, se li antasava amb un tros de pa, ell donava les gràcies, hi clavava les tres dents de dalt i les dos de baix que li restaven, i tot seguit recuperava l'aire beatífic amb què romania com a hipnotitzat observant les evolucions d'aquells ocellots. Els matins no sortia per por a la dona, feinejava pel porxo, rumiava coses i esperava l'alliberament que li vendria en haver dinat.

Alguns mesos després, era ja a tocar la festa de la Mare de Déu, en aquell temps Sencera, i considerà que era una bona ocasió. S'hauria dit que la gent també ho pensava, impacient perquè arribàs aquell moment. I fou prou que ell ho mig digués a alguns coneguts, i l'expectació que covava a l'interior de les cases va fer una mena d'esclat i els carrers, el dia de la festa, pujaven plens.

Escollí l'horabaixa, quan l'aire es posa tranquil i es fa més majestàtic el vol de les gavines i dels coloms. Des d'aquell migdia, es veien pel poble alguns forasters. Ni el rector ni les monges no s'hagueren d'esforçar gaire per aconseguir, animant la gent a col·laborar, que, al peu del campanar, hi quedàs formada una doble gruixa de matalassos, grossa com una era. Es formà un llit immens, on quedava resumida, com en un llibre acabat d'enquadernar, tota una llarga història de cossos estabornits.

El sol era ja a punt de pondre's. La plaça, reblida de gent, era una enorme impaciència i una inquietud. Arribat el moment, se'l veié aparèixer per la cornisa nua de su ran les campanes. Donant-li el sol allà dalt, encara ple, se'l pogué destriar ajustant-se bé les ales. Després, les va obrir amb molt d'esment i, amb aquella lentitud, semblà que, dins l'altària esdevinguda solemne, s'hi havia detingut una enorme libèl·lula provinent qui sap d'on, de pas cap a qui sap on. I el silenci espès que s'havia format al moment d'ell comparèixer, amb aquell espectacle, cop en sec es convertí en una remor creixent de to admiratiu.

Allà dalt, en Beno, tot i que des de baix no es veia, seguia duent a la cara el somrís de sempre, dirigit a ningú. L'instant era arribat. Era com si ara pogués viure el tràngol de tornar néixer. Era l'hora esperada. La de jugar-s'ho tot, a tot o res.

Se'l veié signant-se fins a tres vegades, i l'ala dreta, resseguint aquell gest, es mogué amplament dns l'aire, solemne com unes quaranta hores. Tot seguit, sense més preàmbuls, se'l veié saltar. Per un moment que semblà llarg com tota una vida de passar fam, anà caient en vertical com una mala cosa i de l'empedrat de la plaça s'aixecà un murmuri d'horror acabat amb una cresteria de xiscles de dona. Aquell crit col·lectiu creixia amb rapidesa cap al registre més alt on devia estar situat el cim del dolor i del desencant. Hi va arribar tard. Un instant abans, quelcom de prodigiós l'havia retingut, i en Beno, després d'estar un segon suspès dins l'aire com un abellerol, començà la volada. Primer, va fer un gir a la dreta, iniciant una corba que gairebé agafava tot el perímetre de la plaça. Quan l'hagué arrodonida, no s'aturà i amb un vol majestàtic i silenciós començà a donar-hi voltes, planant per damunt la gentada, feta tota ulls, que ell contemplava, des de l'altària, amb l'aire d'haver assumit a l'aire aquella jerarquia ansiejada a la terra.

Cop en sec, en una boca de carrer destrià la dona, mig amagada. S'havia incorporat ben a darrere hora, decidida a no perdre's ni aquella calamitat ni el cas de la gent quan la desgràcia s'hagués consumat. En Beno la mirà un moment, només el temps de veure com aquell avortó de dona, amb les mans fent botzina una a cada banda de la boca, li enviava algun improperi que, de tan intensos que eren els aplaudiments, ni tan sols li arribà. Des de feia un moment, semblava com si es preparàs per aterrar en algun lloc que no havia acabat d'escollir. Per un instant, se'l veié vacil·lar i semblà que perdia altària d'una forma més precipitada. Però aviat, com si s'ho hagués pensat millor, el seu aleteig, deixant de ser nerviós, va anar recuperant el seu ritme poderós i majestàtic i, durant una estona de no acabar mai, es pogué ben veure i reveure com, després de deixar la plaça endarrerida, s'anava allunyant cap a l'infinit fins que, al cap d'algun temps, acabà perdent-se de vista dins la glòria de les vermellors enceses del sol ponent.
Miquel Àngel Riera. Illa Flaubert.

Illa Flaubert (1989) parla de la lluita d'un home de casa bona per evadir el pas del temps. Després de la mort de tota la seva família marxa cap un poble mariner, a tocar d'una illa amb forma de lleó ajagut, deshabitada, que es converteix en el seu refugi solitari, i on reflexiona sobre els conceptes de la vida i la mort, la solitud, el sexe i les relacions socials, entre molts d'altres temes.

En M.A. Riera, nascut a Manacor l'any 1930 i mort a Palma l'any 1996, és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de finals segle XX, i és considerat un dels millors de tota la història nascut a Ses Illes. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, i ha guanyat infinitat de premis: el Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i nacional de la Crítica per Illa Flaubert.

*(Les cursives substitueixen Baltasar Porcel. Fragment d'aquest article, publicat a l'Avui)

Nit. Revetlla de Sant Joan. - Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés -penso-, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca -com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

Josep Pla. El Quadern Gris.

Abans, mai trobava el què a les converses banals. M'enervava sentir a parlar d'anuncis televisius, per exemple, o de les notetes que es passaven a classe. Amb la quantitat de gent que es mor de gana -pensava- i aquests tabalots debatent sobre els pits de La Veneno. M'ho prenia tot seriosament.

Més endavant -no fa pas gaire- vaig adonar-me de què ser seriós en totes les relacions és negatiu -tot i que jo encara ho sigui molt, de seriós. La gent ja té prous problemes a casa seva com per anar amb cara d'all per la vida. No s'ha d'enraonar, s'ha de xerrar: alegrement, de banalitats molt banals. Tot s'ha de dir mig en broma, i allò que es digui mig seriosament ha de referir-se a foteses sense la més mínima importància, com per exemple la roba, o la política. La política és la cosa més banal que hi pot haver, però la gent no ho sap veure.

El cas és que el tema em va vindre al cap quan vaig llegir aquest tros del gran Quadern Gris d'en Josep Pla. El text parla, sobretot, de la solitud, però cap al final es centra en aquest tema.

26 de juliol

[...] la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat -la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per a tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m'ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l'exploració excessiva, a la profundització indiscreta. [...]

Au, vagi bé, gent.

Com sabreu tots, El Quadern Gris és el dietari de joventut de l'escriptor català Josep Pla, escrit durant dos anys, on parla de la seva vida al poble de Palafrugell, de la Universitat, de la política d'aquell temps i, en definitiva, d'un ampli ventall de temes. Josep Pla va anar retocant al seu gust el seu dietari de joventut fins que el va publicar amb la resta de la seva obra completa. Per saber-ne més, a Combray en teniu millor informació. Si voleu llegir alguns fragments, aquí en teniu uns quants molt ben triats.

Ahir, per fi, vaig recuperar el Quadern Gris. L'havia perdut al tren, de camí a la Universitat. Em vaig descuidar la motxilla al prestatge, un acte de badoqueria causat per l'apassionant lectura del diari Avui, com ja he explicat mil cops. Doncs res, ahir, tot cofoi, vaig reprendre la lectura per on l'havia deixada involuntàriament durant un parell de mesos, i ara amb un format de llibre millor que l'anterior. Al·leluia!

Apa, això és tot. Vagi bé.

En Frederich Soler, conegut també com a Serafí Pitarra, i per si algú no el coneix, fou un poeta de la segona meitat del segle XIX (1839-1892) molt compromès amb el catalanisme. Ell va ser qui va escriure el celebèrrim poema dedicat al Fossar de les Moreres. Per si algun despistat no n'ha sentit a parlar mai (que s'hauria de ser molt despistat) aquí escric diguem-ne la "tornada" del poema:

Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

S'hauria de ser tremendament despistat per no saber què coi és el Fossar de les Moreres. Per si un cas, el Fossar de les Moreres és una de les fosses on s'enterraven els patriotes catalans que lluitaren contra les tropes de Felip Quint, i és un lloc de referència cada Onze de Setembre.

Però bé, per ser una mica original en comptes del poema del Fossar de les Moreres, aquí us fico L'Últim Trencalòs, un poema satíric molt divertit, on se'n fotia de les noveles romàntiques del seu temps, a banda d'altres apreciacions que ara no ve al cas d'explicar.

Per acabar, perdoneu si hi ha cap error tipogràfic, però no ho he repassat gaire. Au, vagi bé.

[PD. Acabo de trobar una adreça on segurament el tindreu millor escrit. És aquesta.]

Llegint com és ja habitual l'Avui, ahir vaig tornar a trobar interessant el Llir entre Cards d'en Sostres. Que hagi titulat d'aquesta forma el seu article diari ja dóna compte dels seus aires de superioritat, però també es podria haver dit "Card entre llirs", en ser dels pocs articles que acostumen a fer mal, a punxar, entre tants de políticament correctes. Però bé, aquí copio l'article en qüestió:

El gintònic i jo

Al principi et sembla un beuratge repugnant però si insisteixes una mica i te'n prens primer de més suaus fins que el cos s'hi acostuma aviat t'adones que serà per sempre la teva beguda. El gintònic té la frescor de l'estiu i la textura dels bars en hivern de l'Europa que estimem. Amb la llimona sembla que et rebutgi però la tònica fa que et sentis bé. La ginebra et rep amb el seu cop de puny d'alcohol però al fons té per a tu setze herbes destil·lades com setze nits passades amb la noia que va ser la noia. Primer és el benestar, quan ja has sopat i el gas afavoreix la digestió. Després amb el segon i amb el tercer és l'eufòria i et sents capaç de qualsevol seducció. El cos demana guerra i penses en noies a qui podries trucar encara que siguin les 3. Quan passes del que fa 4 t'arriba aquella espontaneïtat absurda que fa que comencis a repetir coses que ja has dit i a acompanyar de verbs excessius l'expressió dels teus sentiments. És tanta l'emoció que ja ni pots caminar recte: si seràs animal. Però aquesta eufòria té el seu revers el dia següent. El mal de cap impossible de quan t'aixeques, la panxa feta un abisme, les ganes de vomitar quan saps que dins no hi tens ja res per treure. Si a la nit el gintònic provoca eufòria al matí provoca mala consciència i penediment: amb la migranya terrible escrius llista de coses que penses no tornar a fer, i et recrimines la bogeria amb què a la nit bevies i bevies. Però és sempre la mateixa història: quan passats uns dies et tornes a sentir bé retorna la vella eufòria, la sensació que el món és teu i que encara ha de néixer qui pugui aturar-te, i no tens mesura ni límit ni altre objectiu que allargar tant com puguis aquella meravellosa estona. Entre l'eufòria i la ressaca: no és ni millor ni pitjor que morir de qualsevol altra cosa.

El podria anar comentant frase per frase, però seria potser massa pesat. Voldria, però, que si no vau llegir aquesta entrada, titulada "Alcohol", li dongueu un cop d'ull.

En resum, en Sostres canta les excel·lències de la seva beguda favorita (una vegada més), però també parla del costat fosc, a diferència del que es preconitzava al fragment del Quadern Gris de Pla. Ara bé, amb això no estic dient que en Sostres sigui millor que en Pla (ni de bon tros), només apunto que almenys en aquest article toca més de peus a terra.

M'he assabentat també que el Consell d'Informació de Catalunya va estimar de mal gust, i àdhuc aquestes van enviar una carta a l'Avui posant-lo verd, a banda de la típica allau de cartes a la bústia de la gent de bé indignada per un article del febrer del 2002 que ja no puc consultar a l'edició electrònica del diari però que gràcies a ell puc recuperar, i copio directament:

Pagar d'entrada

Una cosa és l'amor, estar enamorat. Però la seducció espontània, el sexe ocasional i sense penyora, és un terrible malentès. Molta penyora i molt cara. Perquè es paga d'entrada, es paga a terminis, en còmodes terminis, quan sigui, però per fer sexe, com a mínim per fer sexe amb una dona, s'acaba pagant sempre. Hi ha el taxi d'anar-la a buscar, el restaurant, que serà un bon restaurant, perquè un clau que es gesti en qualsevol d'aquests locals que comencen per Can, doncs ja m'explicaran. El taxi, el sopar, i el bar de copes, no?, perquè alguna cosa prendrem, esclar, i després el taxi d'anar a casa teva, o seva, i tot això comptant que a la senyora li vagi el rotllo. Una noia que no és una prostituta sempre que folla amb tu sembla que t'estigui fent el favor de la seva vida, i si no n'estàs enamorat, tot aquest desplegament de coqueteria, tot aquest ara et dic una obscenitat i ara em faig l'estreta, posa bastant nerviós i resulta bastant insuportable, perquè per dives ja tenim la Sardà, que com a mínim ens fa petar de riure. I aleshores, després d'haver pagat pel cap baix 400 euros, entre el sopar, el taxi i les copes, després d'haver aguantat l'espectacle ara carnívor i ara retràctil de la senyoreta, després que s'hagi decantat per obsequiar-te amb els seus favors, tot és arribar a casa, que la senyora tingui un cul de panera de Nadal, que follant et faci pensar en la germana de Romanones, o en el mateix Romanones, que no dugui la roba interior conjuntada, que porti el desodorant equivocat o que no s'ho empassi. I jo ja els dic que per 400 euros, si del que es tracta és de ficar-la i d'empènyer una estona, trobaran autèntiques deesses de l'art de fer-te passar una bona estona. Que, per cert, després marxen.

Jo m'ho miro i sí, veig idees que poden ser polèmiques, però no es res que rumiat un minut sigui per fer tant d'enrenou, cridar als quatre vents la indecència d'un home i sa fama immerescuda. Per aclarir-vos les ideies, tenim la contesta del mateix Sostres a aquella fatídica carta de les dones emprenyades i del CIC:

Mal gust

El Consell d'Informació de Catalunya (CIC), que suposadament vetlla per a la bona marxa i salut de les coses que es publiquen als mitjans de comunicació, m'envia un comunicat on se'm diu que un article que vaig fer un dia és de mal gust i resulta lasciu per a la dignitat de les dones. Es tracta d'un text que ja va ser molt comentat a la Bústia: és el que deia que un home, si una nit vol estrictament sexe, empènyer, val més que pagui d'entrada, perquè per a la via de seducció és necessària una inversió econòmica més elevada (el sopar, el taxi, les copes: quan no ofereixes amor has d'oferir alguna cosa) i l'èxit no està garantit. A més, t'exposes que l'única dona de la discoteca sigui Montserrat Minobis. Hi ha coses que val més deixar-les en mans de professionals, en mans de cases solvents que tenen catàlegs, tarifes i infraestructura per proporcionar-te el que vulguis. I no fas mal a ningú, no enganyes ningú i no fas perdre el temps a ningú amb demagògies sentimentals -que també te'l fan perdre a tu. Bé, jo no crec que l'expressió d'aquesta idea sigui de mal gust, ni crec que dir que hi ha dones que tenen el cul com una panera de Nadal sigui dir res que no sigui la veritat. No hi ha dones lletges? Dir d'un home que té una panxa lamentable, d'aquestes que indiquen alt consum de cervesa, es considera una simpàtica observació estètica, igual que són molt celebrades les paròdies que es fan d'algunes conductes sexuals masculines; en canvi, dir que hi ha noies les maneres sexuals de les quals et fan pensar en la germana de Romanones és de mal gust i lasciu per a la dignitat de les dones. El feminisme que en aquests temps impera s'omple la boca demanant justícia, però el que en el fons vol és que li donin la raó. Doncs miri, no.

En resum, ell ens parla de la seva experiència. Ens diu que sempre que ha vulgut arribar al fons amb una dona ha hagut de deixar-se els quartos en sopars i regals i zarandajes d'aquestes. Diu que si vols només sexe et busquis una puta perquè els resultats són millors. I les feministes s'esvaloten com quan tires una pedra als coloms. Però en Sostres no està en contra del feminisme, està en contra del feminisme que considera obtús, que critica els homes però no fa autocrítica. I això es pot veure en aquest altre text seu:

Les dones i els quilos

Què té en comú una model amb una dona obesa? Què tenen en comú una minyona i una princesa? ¿El meu amor amb la meva àvia? ¿Madame Flaubert amb la senyora Rius? Després de vint-i-set anys de militància heterosexual, després de dues àvies, d'una mare i d'una germana, després de dues veïnes de la meva edat i d'algunes nòvies i de moltes amigues, després, en fi, d'haver viscut envoltat i admirat de tantes i tantes dones, i tan diferents, que eren d'aquí i eren d'allà, que anaven sempre a un lloc diferent d'allà d'on venien -bé, això no és estrany-, doncs en cap d'aquestes dones altes o baixes, precioses o simpàtiques, somni o malson, en cap d'elles no hi he trobat una plena identificació amb el seu esquema corporal, una manera amable de veure's. La dona més prima del món segueix pensant que li sobra un quilo, i jo diria que ja ho creu d'ofici, genèticament, per definició. Podem pensar que les dones, en això, són unes estúpides, o bé podem pensar que els homes, en això, hem estat uns autèntics fills de puta i hem creat uns referents i uns models completament allunyats de qualsevol mesura i sentit comú. L'error clàssic del masclisme és creure que som innocents i que elles sabran per què fan el que fan i diuen el que diuen, i l'error clàssic de determinat feminisme és creure que la culpa és sempre de l'altre i plantejar la guerra contra l'enemic com l'única via per superar complexos. Potser els homes hauríem de deixar de fer el sàdic i pensar que si les dones ens valoressin com sovint les valorem nosaltres acabaríem sols i al psiquiatre. Potser les dones haurien de preguntar-se en quines trampes han caigut, i començar per esmenar els seus propis errors, perquè creure sempre que la culpa la tenen els altres no sol conduir a la superació personal ni col·lectiva.

I què en traiem, d'això? Doncs que és molt fàcil criticar però difícil fer autocrítica. Que hi ha certs temes que són tabú, dels quals si se'n parla acabes rebent crítiques de tothom. Crítiques de gent que no es plantejarà perquè has dit tal cosa, només pensaran que ets masclista, que ets feixista, que ets un amargat, que ets un imbècil; que ets tot el que ells no són (hohoho).

Bé, ara espero estar-me un temps seguit sense parlar d'ell, que ja toca.