Recently in Castells Category

He trigat una mica a fer la chronica i, per tant, ja no me'n recordo de res, però bé, la farem igualment, que no sigui dit. Diumenge vem tancar la temporada al Poble-sec, com acostumàvem a fer abans de la pandèmia, i d'aquesta manera acabàvem un any força estrany que, venint d'on veníem, ha estat prou bo. El Txus m'ha passat les estadístiques d'assistència i en principi he vingut a un sol assaig (és mentida, he vingut a dos, però no ens hi posarem) i a gairebé la meitat de les actuacions, la major part en el segon tram, ara que soc tornat a la bella vila d'obertura i harmonia, eslògan que es va empescar l'últim alcalde franquista d'Esplugues. Hem acabat l'any prou bé, en la posició 21a del rànquing que fa Portal Casteller, que compta les 5 millors actuacions prenent les 3 millors construccions de cada actuació: el 2019 vam quedar-hi 28ns i la millor posició fins ara era la 23a del 2017, segons informa... el Jordi Adalid, que torna a sortir en aquesta chrònica, no sé com s'ho fa. En definitiva, que m'és bastant igual quina posició fem, només vull dir amb això que si el 2019 anàvem a la baixa, en aquesta represa si més no en el context del món casteller hem acabat relativament més forts que abans. Com vaig dir a l'altra chrònica, sembla que torna a haver-hi xup-xup i, havent llegit les dades del Txus per a la revista que s'està cuinant --i que comença a fer molt bona cara; ara aprofito per agrair a la Raquel que hagi volgut ressuscitar-la i posar-s'hi al capdavant, perquè jo tot sol segurament no l'hauria feta--, sembla que podem ser relativament optimistes. Tot depèn de nosaltres!

I res, que arribava diumenge al carrer Blai sense gaires ganes de fer castells, la veritat, em fotia una mandròfila important, però buènut, em vaig enfaixar i dos pilarets al cantu.

Tornava a cuidar-me de Trúitert, que sembla que està a punt de desaparèixer --un maldecap menys, suposo--, i el Rai em deia que som l'única colla de l'univers que anunciem a començament d'actuació els castells que farem --segons connexions ultrasecretes amb els que porten les retransmissions de La Xarxa. Doncs res, sortíem de 5de7, el sisè de l'any, un castell que s'havia dit que era com el castell insígnia de la colla o una cosa per l'estil, perquè quan en fèiem molts era perquè teníem moltes camises; també va ser el castell que va escenificar el canvi de relleu a la comarca: en la Trobada del Baix del 2008 el vem descarregar i Cornellà no, el punt d'inflexió en què nosaltres ens vem posar per davant seu i vem començar a assolir tota la gamma de set fins als castells de vuit alguns anys més tard.

Doncs bé, d'aquest 5de7 la veritat és que no en vaig veure res; tornava de primeres laterals de l'exterior de la descarregada, un altre cop amb el Jordi a segons, a qui vaig passar un manual de ciclomotor perquè aprengués a parar la moto, però sembla que encara no acaba de dominar-ho: aquesta vegada el castell va fer-se força llarg --suposo que canvis de canalla, no ho sé, no vaig preguntar però alguna cosa n'havia sentit-- i el Jordi va tenir temps per aturar la tremolor una estona. Una estona curta, perquè tot seguit hi va tornar. En fi, no ho sé, diria que a banda de lent no va patir gaire, però no el vaig veure i no vaig preguntar i no en tinc ni ideia.

En segona ronda fèiem el 3de7 aixecat per sota, el quart de l'any; som l'única colla que l'ha descarregat enguany; només els Castellers de Terrassa n'han fet un altre, carregat al Concurs. Jo estava una mica a l'exterior de la pinya i vaig aprofitar...

Per enfilar-me a la barana aquesta per fer fotos del castell, que no en tenim gaires en què es vegi l'aleta i la pinya alhora. Vaig seguir la depurada tècnica que havia anat polint amb Sagrada Família i Poble-sec:

Pel que fa al castell, doncs res, ha passat temps i no me'n recordo ja gaire. El que sí que recordo és que no va anar tan a empentes i rodolons com l'anterior que havíem fet a Cornellà, que me'l veia per barret; aquest va pujar força més maco i més ben compassat, però bé, ves a saber.

Mare meva, quina foto més maca, ara només falta que per a la temporada vinent rescati la càmera de fotos, perquè amb el mòbil és una merda. També corria un vídeo per WhatsApp:

En definitiva, que vem fer els càntics típics de descarregar el tres per sota i ja ens preparàvem per al 4de7 amb agulla, on jo anava de primeres laterals un altre cop. El castell va pujar al segon peu, sembla que el primer no estava còmode --allò típic d'un passet aquí, un altre cap allà, que no hi havia manera--, i en el segon sembla que el segon en comptes de pujar sobre el baix ho feia sobre l'agulla o sobre l'altra agulla --el pilar al mig. Bé, tampoc no en vaig veure res, però la sensació també va ser que es va fer sense gaires problemes.

Per acabar, un pilaret de 5 que va girar; ja deia jo per Cornellà que el tenim tan parat que només li calia això.

Aquesta foto m'agradava però va enfocar les gralles en comptes del pilar. Mala sort, aviam si agafo la càmera mínimament bona per la temporada vinent. I res, després d'això vem mantejar els caps de colla i el president, etc...

Després, els caps de colla van fer-se un petó molt maco, però vaig fer una mica tard.

I res, a dinar al local dels Bandarres; abans d'arribar-hi, però, va haver-hi diverses parades tècniques pel carrer Blai/Blesa i jo vaig escapolir-me per fer un menjar de dúrum a la rambla del Raval. En tornar, em vaig trobar el cap de colla i altres espècimens de mala reputació demanant una mena de kebab estrany --era halal i era tot diferent, jo vaig aprofitar per fer-hi un te amb llet, que no sé si n'havia begut mai. I va començar el concert i la música i tot es va anar fent fosc molt ràpidament --això del canvi d'hora, esclar--, vaig agrair personalment la feina de la Marta i el Rai, que tot i que en el passat --quan jo estava a junta i estava realment implicat-- haguem tingut diguem que maneres diferents d'entendre la cosa, al cap i a la fi són els putus frikis que ens han salvat la colla de l'extinció. I apa, a casa a descansar que dilluns tocava treballar.

Pel que fa a les altres colles, doncs res, Poble-sec va començar desmuntant un 5de7, em van dir que perquè tenien la capçada de l'arbre just a sobre, tot i que també vaig sentir que no estava bé per boca del cap de colla bandarra. En repetició sí que el van descarregar, no recordo ara gens com estava, però és aquest:

En segona ronda van fer el 4de7 amb agulla, que tampoc no recordo, em sembla que va tenir alguna cosa per dalt en algun moment, però no ho puc assegurar, i per acabar van fer el 4de7. No sé si era la millor actuació de la temporada, però els vaig veure prou bé i també recuperant embranzida, una mica com totes les colles. Van acabar amb un vano de 5 i molts pilars de comiat.

Els Castellers de la Sagrada Família van fer 4de7 amb agulla, 4de7 i 5de7, la mateixa actuació que Poble-sec però en ordre diferent. Van fer els primers castells de set i mig de la temporada, SaFa és una colla que ha tornat més tocada de la pandèmia però que també es van recuperant. Molt maco el cinc, per cert.

I això és tot, amics. Ja s'ha acabat la temporada més atípica que he viscut a castells, perquè l'any passat no vaig passar per la colla --tan sols un dia, el del primer castell de la represa del món mundial, per Sant Mateu-- i el 2020 quan va començar tota aquesta comèdia ni tan sols vaig arribar a enfaixar-me --bé, vaig anar a un acte que vem fer a Sant Joan de Déu, però no compta. He tornat a fer les chroniques, torno a fer la revista i torno a sentir-me casteller, i torno a divertir-me i torno a fer parrafades d'aquestes. Al final sembla que aniré a les colònies. Ja veurem què passa amb tot plegat, de moment he acabat content de tornar a fer castells, i que sigui empertostemps.

Diada de Tardor dels Castellers del Poble-sec
@bandarres: 3p4 id5d7 5d7 4d7a 4d7 vano5
@CastellersSAFA: 3p4 4d7a 4d7 5d7 p5
@Cargolins: 2p4 5d7 3d7s 4d7a p5

Fotos de la Lídia i les que vaig fer jo amb el mòbil (més alguna altra que ha circulat), malgrat que la Glòria de Moixis sempre rondini pels que fan fotos amb el mòbil a plaça.

Visca els castells i visca Cargolins, i la temporada vinent, més i millor!

Doncs ahir vem tornar a fer castells, a Cornellà, el segon cop enguany i el primer cop per mi, que de mica en mica m'hi vaig tornant a ficar i vaig tornant a sentir el blau elèctric per les venes. Tornar a Cornellà sempre està bé, és un lloc on m'han passat una mica coses de tots colors, però al final tot és més bonic de color blau. En una temporada que començava molt complicada, que gairebé podríem haver desaparegut, és bonic veure que si més no continuem sent la colla més en forma del Baix Llobregat. Ahir notava que comença a haver-hi xup-xup un altre cop a la colla, aviam si es manté i creix i la temporada vinent tornem a acostar-nos al nivell prepandèmia.

Com que he estat força temps desconnectat d'aquest món, hi anava sense saber què faríem nosaltres, ni Cornellà, ni Sagrada Família: aquests darrers van justos i van fer 3 i 4 de 7 i 5de6. Cornellà hi anaven forts amb 5de7, 7de7 i 3de7a. Els dos primers castells van anar prou bé, la truita més parada que el cinc, però el tres amb agulla... va ser un castell dels que fa afició, altre cop, amb quarts molt oberts que no sé com van aguantar i el pilar molt girat a l'esquerra i defensadíssim fins al final.

Nosaltres vem començar de cinc, que hi feia de primeres laterals a la descarregada de la torre i, pel que hi sentia, va anar força bé, amb el Jordi amb una mica de moto, però en general tranquil. Feia baixada per la meva banda però no vem patir gens.

En segona ronda fèiem un 4de7 amb agulla en què em vaig quedar fora, i va ser tot el contrari del 3de7a de Cornellà de després: paradíssim i un pilar superfort que es va estar una estoneta dret i que només li faltava girar per saludar la plaça.

En tercera ronda fèiem el 3de7 aixecat per sota, que també vaig mirar de fora estant i que també vaig veure prou maco, molt millor que el del Concurs. Era el tercer, som l'única colla que l'ha descarregat enguany, i el vam descarregar enmig dels càntics de joia habituals i sembla que amb la mirada sorruda dels liles.

No parlo de les altres colles perquè estic massa desconnectat, no m'hi fixo i de fet em cauen bé. No en sé res del que em van explicar després, de rotllos a plaça o de les actuacions de l'any vinent. No vaig a assaig i no sé gaire cosa ni tan sols de la meva colla. Però ahir vaig sortir content de l'actuació de Cornellà i també de la nostra, i evidentment que estic content que després d'un inici de temporada tan leri-leri, continuem fent millors castells que Cornellà. Només tinc paraules d'agraïment pels qui han tirat del carro en aquests moments tan crítics, tothom de junta i tècnica, els nous que no conec i els antics que van venint sovint o de tant en tant o els que ja no poden venir però us recordo cada cop que em poso la camisa.

A la Closca vem menjar els pollastres del Kardona i vem anar xerrant de mil coses, i anava sentint cada cop que per les venes em torna a córrer sang blau elèctric. Vem parlar de jugar a botifarra i de fer les quartes rondes un altre cop, de la revista i de coses que es poden fer i que s'han de fer. Ja s'acaba aquesta temporada tan estranya, només resta una actuació i un possible bolo i unes possibles colònies. Des del 2004 que pul·lulo per la colla, mitja vida fent castells, i que sigui per molts anys més.

XXXII Diada de Cornellà:
@CastCornella: p4 5d7 7d7 3d7a p5
@Cargolins: 2p4 5d7 4d7a 3d7s p5
@CastellersSAFA: 2p4 3d7 4d7 5d6 2p4

Sé que Cornellà va fer més pilars de sortida o comiat, però jo ja era enfilant cap al poble. Aquí hi ha les fotos de la Lídia i les que vaig fer jo amb el mòbil.

Diumenge tornàvem a les places, a la bella vila dels espàrrecs, allà dalt el Montserratí, amb pluges que baixaven del Bages i l'Anoia i una brisa fresqueta enmig d'aquest merder d'octubre calorós, que algú apagui el putu forn. Anàvem cap a la plaça de la Pagesia per actuar en la XXVII Diada dels Castellers d'Esparreguera, acompanyats pels Castellers de Cerdanyola, amb qui hem actuat molts cops enguany per alguna raó desconeguda, segons m'informen veus informades. I mentre ens anàvem aplegant a la plaça, ens posàvem la camisa i ens embolicàvem amb la faixa, quatre gotes ens amenaçaven i ens disposàvem a fer una grandíssima actuació que consistiria en el 4 i el 3 de 7 i el 4de6 amb agulla.

Per part nostra, doncs, no és que fos la rehòstia: érem quatre piules i tot apuntava que seria avorridot. De manera que després dels pilars de quatre d'entrada vèiem passar el 5de7 d'Esparreguera i muntàvem el nostre preciós 3de7 que... Doncs ni ideia, la veritat, ahir ni tan sols vaig preguntar com havien anat els castells. Jo feia de segones laterals i no vaig veure res, però la sensació és que el vem fer amb la punta de la fava.

I aleshores vaig recordar que era Santa Úrsula i que a Valls feien castells, i entre ronda i ronda la Joves va provar el 4de9 net... Quin espectacle de castell, mare meva, em vaig fotre a cridar allà al mig de la plaça, els castellers estàvem més pendents de l'Alt Camp que de l'Alt Baix Llobregat. I visca la Joves i puta Vella empertostemps. Com es pot comprovar, érem més a Valls que a Esparreguera.

En segona ronda Esparreguera desmuntava el 7de7 i era el torn del nostre 4de7 que... ni refotuda ideia, noi, només sé que el Jordi tornava a pujar a segons, diria que també per on jo feia de segones laterals, on no vaig veure una puta merda.

S'ha de dir que sense l'ajuda de les altres colles no podríem haver fet res perquè teníem dos cordons pelats. Però, tot i això, nosaltres no és que ens poséssim gaire a les pinyes dels altres. Jo, mira, com que porto trúitert un altre cop, tinc l'excusa que faig fotos, però buènut, també s'ha de dir que la Vella mentrestant descarregava un 4de9f amb el pilar d'aquells més remenats que una baldufa que només fan ells.

En tercera ronda Esparreguera va descarregar un 7de7 que li passava de tot, amb la rengla a Olesa i una mica de tot, però això també és un dallò que diuen que fa afició, i, mentre celebraven la seva truita de set, nosaltres els esperonàvem a continuar amb la xerinola perquè no sé si era la Joves que provava el 2de8 sense folre, un castell que semblava maco però que va acabar petant i els cargolins que ens ho miràvem vem fer un «oooooh» de greu desconhort i malaurança pregona. I vem descarregar el nostre 4de6 amb agulla i passi-ho bé i a reveure. Mare meva, quina preciositat:

Esparreguera va fer en repetició el 4de7 amb agulla --ahir només ens va faltar veure el 4de8a-- i un pilar de 5 aixecat per sota, que feia anys que no veia a plaça, i van acabar amb els seus càntics, que comencen amb el Virolai i acaben a ritme de ska. Entre Poble-sec i els pogos punk i l'ska esparreguerí, jo faria alguna versió hèvit d'alguna cosa, ja hi pensaré i ho proposaré al Marcel aviam com ho veu.

I poca cosa més: la pluja no va arribar, la Vella va descarregar el 2de8 net i es va erigir virtualment en la vencedora de Santa Úrsula després de la desfeta ignominiosa del Concurs, vem passar per la Closca per continuar veient Santúrsula, i van anar passant les hores, i jo vaig passar pel Festival Arrela't d'Esplugues i vaig veure el nou Robert Brillas, que sembla que l'Ajuntament l'hagi fet expressament per evitar que s'hi puguin fer concerts. Ara és com una mena de teatre amb grades fixes i, per tant, l'única sala municipal on es podien fer concerts, ni que fos en un espai reduït, ha desaparegut. No sé on haurem de fer les coses, però jo no tenia esma d'estar-me una hora assegut sense moure'm i vaig anar a sopar a L'Avenç, on em van clavar una morterada per un putu frànkfurt, quina merda de poble, cagundena. De sortida em vaig trobar els d'Esquerra, els vaig comentar això del frànkfurt i del Brillas i em van donar la raó, i finalment vaig fer cap a la Closca altre cop per veure el Barça, que va fer un molt bon partit però no el recordo gaire, i cap a casa a dormir que avui treballem.

En conclusió, visca el Barça i visca tot i lloat sia Jaume Barri. Aquí hi ha fotos, la majoria són de la Lídia però algunes de les que es van fer amb el mòbil les van fer altres persones.

XXVII Diada dels Castellers d'Esparreguera:
@collabordeus 2p4 5d7 id7d7 7d7 4d7a p5s 3p4
@cargolins 2p4 3d7 4d7 4d6a 2p4
@ccerdanyola p4 4d6 3d6 p4 p4

I, com sempre, la culpa és de la Vella.

Dues setmanes després del malaurat Concurs, tornàvem a casa, a Sant Just, amb les piles carregades i castells de gamma alta de set en cartera. L'humil cronista, com és costum, no havia anat a assaig, i per tant no sabia què faríem a plaça, o sigui que va agafar la bici amb intenció d'arribar d'hora a Can Ginestar, demanar pels castells i voltar una mica per les paradetes de Sant Just al Carrer, però... pel que em van explicar, fa uns quatre anys van separar això de les Festes de Tardor de Sant Just al Carrer diuen que per un error de l'Ajuntament, i d'aleshores ençà que es fa separat. El meu goig en un estoig, doncs: vaig anar a llegir una estona a la plaça de l'Ajuntament i en tornar vaig estar parlant amb el Quique de les nostres batalletes i amb l'Alfons i la Sílvia, i em van dir el que suposaven que faríem i etc.

I entre etc. i etc., van anar arribant els cargolins i els bandarres i els sagals i el recinte de Can Ginestar es va anar omplint i el Rai va dir que faríem el pilar de l'Alfons a tres quarts, però ja eren tres quarts menys dos minuts i el pilar de l'Alfons el vem fer bembé a les 12 tocades, i després vem fer dos pilarets més, i lloat sia Jaume Barri, era el torn del 5de7.

D'ençà que no vaig a assaig que no faig d'agulla i per fer les cròniques haig de preguntar molt més que abans perquè no veig els castells. Diumenge també vaig tornar a portar el trúitert de la colla i del cinc vaig dir que era el quart de l'any, «amb algunes estrenes al tronc, però molt segur i ferm», que el que vol dir és que pel que sembla hi havia algú de canalla nou i el Jordi a segons. Jo estava de segones laterals a la torre, a l'exterior de la descarregada, que suposo que és on es devia estrenar el Jordi, i vaig notar algunes tremolors i alguna veu que li havia agafat la moto... Però a banda dels nervis de les estrenes, el cinc tenia bones mides i era molt segur i ferm, com deia a trúitert, i el vem descarregar sense cap problema.

No va anar exactament igual el tres per sota de segona ronda. Jo estava de tercer aixecador però bàsicament vaig aixecar els braços i vaig mirar com anava pujant: l'aixecada dels terços/segons va ser realment espectacular, complement desgavellada, si més no a la buida del tres, que és on era jo, que ja em veia l'Emel a sobre. Vem acabar de col·locar-hi els baixos amb el segon que tenia la cama dreta volant i tot aquell rengle amb més revolts que la baixada dels Karts de Sant Just. Però bé, entre pinya i tronc vem poder aturar la remenada i mantenir una mica compacta aquella cosa. Un castell dels que creen afició, que diu el tòpic.

I després d'aquell tres amb escoliosi tocava el 4de7 amb agulla. La meva intenció era escapar de la pinya en algun castell, però és que érem tan sols tres cordons i m'hi vaig haver de posar de terceres mans. A darrere, un sagal feia l'escaleta a tots els que havien de pujar pel rengle. No recordava la bella sensació que et trepitgin les grenyes els peus dels troncaires. La sensació allà fet un sandvitx va ser molt tranquil·la i avorridota i tot. Pel que deien, el quatre ja estava obert per segons i terços de bon començament, però bé, sembla que a banda d'això no va presentar cap més problema.

Per plegar, un altre pilar de cinc i apa.

Les altres dues colles no tenien gaires efectius i van fer entre castells bàsics de set els Sagals...

I els de sis els del Poble-sec.

Per cert, que els Bandarres fan pogos després del típic càntic de «Som poblesequins» o no sé què, un pogo al qual em vaig afegir amb gran deler i delit. I cap a la Closca a dinar, hi havia paelles que havia estat fent l'Antonio i el Tono com a grans xefs cargolins.

En acabat, a veure la tragèdia del Barça al Bernabeu; l'aparell que han comprat per veure el futbol pirata no funcionava bé i van ser els Sagals qui ens van treure les castanyes del foc perquè ells sí que paguen el futbol. Però abans que acabés el partit ja estàvem muntant els DJs, amb les germanes Brau i després l'Espada, i vem fer unes ballarugues els d'Esplugues amb Sagals i Poble-sec fins que es va fer de nit, i ja havíem fet algun altre pogo i havíem estat arreglant el món i tot és molt bonic quan fas castells però sobretot després de fer-ne quan parles amb la gent de la colla, de les altres colles i del poble i visca la terra i puta Espanya.

Tornaré a fer cròniques? No ho sé pas. Només he anat a dos o tres assajos en tota la temporada, estic desconnectadíssim de tot, hi ha gairebé mitja colla que no conec, no puc preveure quins castells farem a plaça (evidentment, perquè no vaig a assaig) i mil coses més. Però potser sí que hi tornaré. De fet, ja havia fet la del Concurs, però estava pensada per a la revista, que s'està cuinant de mica en mica. En tot cas, visca la terra i puta Espanya.

Festes de Tardor de Sant Just:
Cargolins: p4 2p4 5d7 3d7s 4d7a p5
Sagals d'Osona: 2p4 3d7 4d7 5d6 p5
Bandarres: 2p4 3d6 3d6a 4d6 p5

Amb el temps que ha passat ara tampoc em cuido jo de les fotos, però les que he fet servir són meves (les de les altres colles) i de la Lídia (les de la nostra colla). Són aquí, però segur que aviat n'hi haurà moltes més.

Ara que obro l'ordinador parlaré de l'actuació del 25è Aniversari de Badia del Vallès que els Castellers d'Esplugues vem compartir amb Saballuts, Capgirats i Bandarres. Ho fem quatre o cinc dies més tard, per la qual cosa probablement els errors garrafals habituals avui seran encara més monumentals. Som-hi, doncs.

Badia del Vallès formava part de Barberà del Vallès fins fa un quart de segle, pel que ens diuen, que és una data assenyalada i s'ha de celebrar com cal. Segons la crònica saballuda (http://www.saballuts.cat/xxv-aniversari-de-la-independencia-de-badia-del-valles/), Badia és independent d'ençà del 14 d'abril de 1994 i, per tant, diumenge era l'aniversari exacte de la seva emancipació, que coincideix també amb la declaració de la república catalana per Macià el 1932. Diumenge era, doncs, un dia assenyalat: també era Diumenge de Rams, dia que Cristu va entrar aclamat a Jerusalem. Una professó per l'avinguda de Burgos ens ho recordava.

Més endavant nosaltres també en vem fer una, amb la Lina sota pal·li.

També hi havia anat amb bici. Vaig sortir a les nou de Gràcia i vaig travessar Barcelona per Travessera-Indústria-Meridiana xino-xano per agafar un camí del Besòs molt transitat fins a Montcada, per arribar a Cerdanyola si fa no fa pel mateix camí que per l'actuació del local dels Castellers de Cerdanyola de poc abans; de fet, vaig passar just pel costat del seu local, per davant del bar on vem veure la primera part del partit del Barça. Vaig seguir la carretera fins a l'entrada de Badia del Vallès, una població on no hi havia estat mai, que jo recordi: l'havia vist tot sovint des de la biblioteca d'Humanitats de la UAB, n'havia sentit a parlar tot sovint per raons diverses, però mai no hi havia estat. I impressiona força entrar-hi per la carretera on vaig entrar: tot d'avingudes engraellades de baluernes de pisos arrenglerades, tot plegat imponent i imposant. Vaig aparcar la bici en un parc i vaig anar cap a una plaça on havia vist una terrasseta amb bar; era, de fet, la plaça dura de l'Ajuntament, on actuaríem.

Vem començar amb un pilar de 4 de dol pel Jabonero. Com deia el mail de Junta, «l'Antonio el podem definir com un pencaire de la cultura popular espluguina, col·laborant amb l'entitat que fes falta i essent membre de geganters i castellers des de fa 25 anys, combinant aquestes activitats amb la seva passió, la muntanya.»

Després del pilar de dol fèiem els pilars d'entrada i començava l'actuació. S'ha de dir que tampoc és que tingui gaire història, la cosa: més aviat, per rodar o estrenar castellers i per anar escalfant, aviam si aixequem el vol. De moment hi ha molt poca cosa a explicar. Començàvem amb el 4de6, amb estrenes a tronc, que en aquella plaça enlluernava la concurrència:

En segona ronda portàvem un 3de7. El vaig veure des del balcó de la Casa de la Vila, des d'on no vaig veure gaire res a destacar. Va ser també l'únic castell de set pisos blau elèctric de la jornada.

Amb aquesta càmera no sé agafar les aletes. En fi, tant se val. En tercera ronda entrava de lateral del pilar del mig 4de6 amb agulla. Feia tant que no hi entrava que el vaig agafar com si fos el 4de7a i tombava el pilar cap a l'altra banda, on hi tenia el Pau Riba, tot un honort: l'introductor del punk a la Península Ibèrica!

Per la resta, el castell va ser aquesta cosa:

En aquest hi havia l'Erika a terços, que no sé si s'hi estrenava o no, com hi havia hagut l'Alba i el Pau al tronc del primer castell. Ja dèiem que són actuacions per anar estrenant coses. Ara anava a mirar si hi havia crònica al web per copiar coses, però la resposta és «no!». Ha durat poc. Mala sort. També s'ha de dir que vaig piular bé l'actuació:

Final 25è Aniversari #Badia
@saballuts 2p4 7d7 4d8 5d7 p5 2p4 p4balcó
@Cargolins p4 dol p4 4d6 3d7 4d6a p5 p4
@bandarres 2p4 4d6a 4d7 3d7 p5
@capgiratscdv p4+p4s 2d6 4d7 5d6 p5c
#castellers #esplugues

Com es pot comprovar, vem fer l'actuació més fluixa de la diada. Érem molt poca colla i vem fer el que podíem. Per exemple, un pilar de cinc per acabar:

Si voleu veure més fotos:

Josep: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157677727002547/
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157704580275222
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157704582405912

I què més? Ens van convidar a un pica-pica que es va acabar de seguida i vaig posar la bici a l'autocart i cap a la Closca, on no vem haver d'esperar gaire els pollastres del Cardona. I, d'altra banda, vem descobrir un nou butifarraire: en Pol. I, a més, sap jugar-hi! La parella habitual Txus-Jep li vem donar peixet i vem jugar malament a dretcient una mà perquè ens guanyés i vulgui tornar a jugar amb nosaltres. Ell deia que la Closca és el paradís, amb futbolín, buti, cervesa i Disney Channel per distreure la canalla. Ja ho sabeu, doncs, badocs: com a la Closca, enlloc!

Però hi havia relativament poca gent i relativament d'hora vaig tornar cap a Barcelona, a descansar una mica.

Salut i castells!

Dissabte continuava aquest inici de temporada tan interessant, aquest cop a Cerdanyola amb motiu de la diada del local dels Castellers de Cerdanyola. Jo sortia des de Gràcia i anava seguint les indicacions de Google Maps per arribar fins a la puta Meridiana i engegar pel passeig de Santako i enfilar riu amunt fins al pont de Montcada. Hi ha la gràcia que després de la darrera sortida de la riba del Besòs, el camí continua, però de terra i pedruscall; no se'n veu cap més sortida fins al pont en qüestió, o jo no en sé veure, i per poder sortir del riu s'ha de grimpar una mica pel talús i saltar la barana de la pista compartida per bicis i vianants. Vaig travessar, doncs, el riu i aleshores va tornar a començar el bell viatge pels polígons industrials de Montcada i Cerdanyola. Sé que hi ha un camí més bonic --és una manera de parlar-- per la vora del Ripoll --o com se digui--, riu més aviat rierol agònic escanyat també per polígons industrials i tota la merdissalla vallesana. Però per no perdre'm més del compte i seguir el camí més dreturer, segons Google Maps, vaig travessar pel polígon habitual, vaig ficar-me en una nacional que em feia una mica de caguera perquè semblava l'entrada a l'autopista i la penya hi nava cagant llets i, al final, després de voltar una mica, vaig acabar entrant al bar on jugava el Barça un partit molt espès contra l'Espanyol.

Actuàvem al local de Cerdanyola, com indica el títol de la chrònica. El local també està entaforat enmig de polígons industrials, al costat del rierol que potser era el Ripoll o potser la riera de Sant Cugat --era el riu Sec, diria--, amb un passeig d'arbres que es perdien al lluny i, ben bé, ubicat en el no-res. Era, doncs, l'actuació típica i característica sense públic, un dissabte a les cinc, celebrada per a consum intern i prou en un lloc excèntric, en fi, allò que acostuma a passar de tant en tant. Com que continuo sense anar a assaig, no tinc gaire idea de com van les coses, però de moment a plaça érem una mica més de mans que una setmana abans a Sant Andreu de la Barca. Això em va permetre quedar-me a fora en el 3de7 inicial per fer-ne fotos; de fora estant no em va semblar gaire complicat:

Tot i que potser es va fer una mica boterut a la descarregada.

En segona ronda fèiem un 4de7 en què em posaven de segones mans. Per sort, un d'Esparreguera va passar davant meu, perquè jo allà darrere el Ruben ben poca cosa hi podia fer. D'altra banda, des d'aquella posició no vaig veure-hi gaire cosa; la sensació és que tant 3 com 4de7 es van fer amb força calma i tranquil·litat, però ves a saber.

En tercera ronda segellàvem la mateixa actuació que la setmana anterior amb el 5de6. En aquesta ocasió em posaven d'agulla a la rengla del 3. Feia tant que no hi anava que hi entrava per l'esquerra; en fi, el 5 per la meva banda va semblar que tenia els típics desarranjaments de sempre, i amb la remor i xerradissa habituals que acompanyen aquest castell.

Hi havia cares poc conegudes, a segons:

I:

Fèiem el primer pilar de 5 de l'any, que vist de fora estant no va semblar que donés gaires problemes.

I dos pilarets de quatre i a dormir.

L'actuació completa va ser aquesta:

Final Diada Local #Cerdanyola
@ccerdanyola p4dol p4 3d6a 3d7 4d7 p5 p4
@collabordeus 2p4 3d7 4d7 5d6 p4+p4s
@cargolins 2p4 3d7 4d7 5d6 p5 2p4

És curiós veure com totes tres colles vem fer si fa no fa la mateixa actuació, amb algunes variacions; al capdavall, nosaltres en vem sortir vencedors triomfals sense màcula ni reprotxe ni sollament. En resum, una actuació prou ràpida a la quina forca, que ha de servir, com se sol dir, per rodar castells i castellers i veure quan comencen a arribar construccions més grosses.

Em diuen per l'orellera™ que, mentre nosaltres fèiem el pòtol mirant la primera part del Barça, els Martinets donaven xacolata desfeta. Després de l'actuació hi havia festeta, o això deien. Però ni l'una cosa ni l'altra no vaig presenciar: es feia fosc i la tornada amb bici es complicava. Vaig perdre'm una mica per entrades i sortides de carreteres i al final vaig travessar la urbanització que hi ha entre Montcada i Cerdanyola per tornar a passar per un polígon i, ja orientat, fer camí cap al Besòs. A Gràcia feien un concert a la plaça de la Vila, per cert, i mentre hi arribava tornava a sonar l'opening de Bola de drac.

Doncs res, les fotos.
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157707669729215
Josep/Marta: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157704334040472/

I això és tot per avui. La propera actuació és a Badia del Vallès el dia 14, ja veurem si hi anirem. Salut i castells.

Després de molt de temps, en Jep torna a fer les mundialment aclamades chroniques dels feyts, sense les quals les actuacions no són mai del tot finides --què devia haver provocat que en Jep es cansés d'escriure les cròniques? Potser massa anys seguits? Potser l'aire de desesma de la colla? Potser un cert distanciament per causes diverses --canvis de feina, de coixins, de prioritats... Què ho deu haver fet? Misteris, però aquí hi tornem a ser, ja veurem fins quan.

Ja no sé quantes temporades fa que pul·lulo per castells, suposo que deu ser la quinzena, però sí que és cert que ha canviat força la meva relació amb la colla. Havia format part de la Junta gairebé des que vaig entrar a la colla, gairebé no fallava a assajos (cada any anava fallant més, en efecte) i engiponava les cròniques de totes les actuacions. Enguany no he anat encara a cap assaig i a les pinyes em posen a davant novatos que no sé com es diuen. Així, doncs, la meva relació ara és força més distant, i per tant, del decurs més del dia a dia de la colla, no me n'assabento gaire. Sap una mica de greu perdre el fil d'aquesta manera, però què hi farem.

De manera que diumenge obria l'AppSistència aquesta i a les 10, tot just abans d'agafar la bici, confirmava que hi aniria. L'any passat vaig anar a Sant Andreu de la Barca que plovisquejava i amb ressaca, vaig sortir d'Esplugues més tard de les onze i vaig arribar a plaça --una típica plaça dura baixllobregatina envoltada de blocs de pisos o centres cívics i bars i pakis i coses per l'istil-- mitja hora tard, aproximadament, i em vaig quedar fora del primer castell. Amb aquell trist record al magí, enguany vaig matinar força i abans de les nou ja feia un cafè per casa meva. Vaig posar-me a pedalar cap a les 10, vaig fer el camí llarg amb bici, per la passera del riu de Cornellà --hi feien no sé quina puta merda de passejar pel riu o una cosa així i era tot ple de badocs i també de castellers de Cornellà, que hi alçarien un pilar--, i en menys d'una hora, cap a les onze, em vaig plantar a la plaça Federico García Lorca, davant el teatre Núria Espert, tot frisós per encetar temporada. Quins nèrvits! Quin enjòlit més insòlit! Que el desfici no t'emmerdissi! El sol de març ja queia rodó com si fos juny --enyorança de les nuvolades i la fresqueta d'un any abans!-- i les quatre colles anaven arribant xino-xano: els gloriosos Castellers d'Esplugues, la colla més en forma del Baix Llobregat --de moment--; els nostres fillols Castellers de l'Adroc i Castellers de Sant Feliu, i els Castellers de Gavà, d'un blau consemblant al nostre. Era una petita Trobada del Baix, després que l'any anterior no hi vam anar per primer cop en la història de les trobades del Baix. Veuríem, per obrir temporada, com anaven les coses a la nostra comarca jussana.

Però val a dir que la de diumenge no va ser la primera actuació de l'any. Sent fidels al nostre tradicional compromís social, havíem participat en la manifestació del 8 de Març amb motiu de la vaga feminista, a Barcelona, a la cruïlla de Gran Via amb el carrer d'Urgell. El pilar va ser com un puny alçat al cel en defensa dels drets de les dones:

I a banda del pilar de dones, l'altra notícia destacable va ser l'estrena del Txus a la gralla. Un valencià radere la gralla, més terrorisme musical no pot ser.

Doncs res, l'estrena castellera real va ser aquest diumenge, a Sant Andreu de la Barca, com dèiem abans. Vam començar amb un pilar de 4 de dol per la mort d'en Gaspar.

En Gaspar havia estat a la colla gairebé des del primer dia, havia format part de moltes juntes i havia anat a assajos fins al final. En fi, fins sempre, Gaspar.

Després d'aquest pilar, la resta de colles vam fer els d'entrada; nosaltres dos, la resta només un.

Érem segons en l'ordre d'actuació, després dels amfitrions, els Castellers de l'Adroc. En una crònica que havien penjat al matí deien això de nosaltres:

Els Castellers d'Esplugues han portat a plaça dos castells de 7 bàsics amb una factura impecable. Les estructures del 3 i del 7 fan pensar que molt aviat podran portar-les a plaça amb un pis més. En tercera ronda han descarregat un 5 de 7 ben sòlid.

Fa gràcia perquè ben bé no n'encertaven ni una. Bé, vam fer 3 i 4de7 per començar --els «dos castells de 7 bàsics amb una factura impecable»--, que no vaig veure gens --he perdut la meva eterna posició d'agulla per una altra no gaire agraïda de segon lateral, des d'on no es veu una merda--, però les sensacions, sobretot en el primer, és que, efectivament, no van suposar gaires problemes, és a dir, és probable que sigui cert que van tenir «una factura impecable». Ara bé, tot seguit diu «les estructures del 3 i del 7», que és com barrejar pomes i peres o dir que vam fer el 3de7 i el 7de7. En fi, el que segur que és anar molt lluny d'osques és afirmar que aquests castells «fan pensar que molt aviat» els portarem «a plaça amb un pis més», perquè, malauradament --i tot i que no vaig a assajos per temes diversos--, no crec que els hi puguem dur imminentment. Més aviat, suposo que trigaran uns mesos, dos o tres pel cap baix, i potser pel juny o juliol, si hi ha prou gent a assaig i han pogut renovar troncs --les meves informacions sobre aquests aspectes, i sobre d'altres que també hi poden estar relacionats, són més aviat fragmentàries i esbiaixades--, els podrem plantejar. Però no en tinc ni ideia. En fi, el 3de7:

I el 4de7:

L'únic que puc dir és que el 4de7 se'm va fer més llarg, però potser només era la meva percepció. Reprenent la crònica que he citat més amunt, continua dient que «en tercera ronda» vam descarregar «un 5 de 7 ben sòlid», la qual cosa és una mentida manifesta, un cas clar de perjuri, i sol·licitem al president del tribunal que ens permeti passar un document gràfic per fer incórrer en contradicció al testimoni:

En efecte, senyoria: és un 5de6, que no sé si va ser gaire sòlid o no --tornava a fer de segones laterals darrere del novato de Bergants--, però ja sabem que aquests castells més amples que alts no acostumen a ser gaire bonics. D'altra banda, direm que s'hi va estrenar com a terça la Su, i suposo que n'hi havia d'haver més pels puestus. I fins aquí la meva crònica sobre nosaltres mateixos.

No sé si fa cap servei una crònica com aquesta, però bé, tant se val. Podria parlar de les altres colles, però si de la meva vaig tan perdut, ja podeu comptar com vaig amb les altres. Només diré que la diada va ser força àgil, amb una actuació prou bona de tots plegats, amb unes construccions prou maques i sòlides. Que Twitter parli, que per alguna cosa el vaig portar jo, no sé per què:

@CastellersAdroc: p4 3d6 3d6a p5c p4
@cargolins: p4dol 2p4 3d7 4d7 5d6 2p4
@CastSantFeliu: p4 3d6 2d6 4d6 p4s
@CastellersGava: p4 4d6 id3d6a id3d6a 3d6 p4

Els de l'Adroc van caure amb el pilar de cinc, que van carregar pels pèls, i llavors l'actuació --que havia anat molt ràpida fins al primer intent desmuntat de 3de6 amb agulla de Gavà, que van tornar a desmuntar en tercera ronda-- es va aturar mentre no atenien els damnificats per la llenya. Sembla que només van ser contusions i vam poder acabar l'actuació amb el nostre sòlid 5de6 i els dos pilars de 4 i tota la pesca.

Alguns van anar a dinar amb els de l'Adroc; jo vaig pujar a la bici, que treballava de quatre a deu --i és que, amichs meus tots, la feina m'afectarà molt les actuacions als caps de setmana, i les llargues tardes de fer el perdulari a la Closca, tots els assajos dels dimarts, etc. Però què hi farem!, la feina, tot i que està sobrevalorada, ara per ara és aquesta. O sigui que adeu, tardes de postdiada que es feien nits, adeu quartes rondes, adeu partides de botifarra --que, fet i fet, cada cop eren més escadusseres--, o a reveure, fins temps millors! Us trobaré molt a faltar! De moment, aquí teniu aquesta crònica, i aquestes fotos:

Josep: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157679546432608
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157706184006131
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157679564011698

I sí, vaig fotre el camp amb la bici. D'anada havia anat pel camí llarg del riu, uns 20 km, però de tornada vaig anar per carretera, uns 15 km, fent-ne un tros amb en Natxi, que em va dir que una companya de la fenya li havia dit que jo li havia dit que... En fi, si llegeixes això, Gemma, saludus.

I res, això és tot, ja veurem si puc anar a l'actuació de Cerdanyola aquest dissabte.

Dissabte continuava la temporada triomfal cargolina, aquest cop a la capital del Vallès de l'altra banda de Collserola, a Granollers. Actuàvem a la plaça de Josep Maluquer, però al final vem anar lliscant pel carrer comercial de vianants per planta'ns-hi al mig de tot. A les sis no hi havia ni déu per llà, però de mica en mica els passavolants i badocs s'hi van anar aplegant, i és que no sé per què actuem tan d'hora, que amb la calorada no hi ha ningú pels puestos.

Jo m'anava mirant tot l'espectacle de la gent tirat a terra a l'ombra d'una sortida de pàrquing, i és que estava baldat. Havia sortit a les tres tocades de casa, vaig pujar a la bici i vaig deixar que l'oratge fresc canicular m'eixorivís mentre el sol m'acaronava manyagament. Vaig baixar tranquil·lament tota la Diagonal, vaig agafar el camí del Besòs i em vaig anar perdent per l'altura de Sant Fost fins que seguint les giragonses de la merda de Google Maps vaig acabar arribant a Granollers per la riba del Congost. Estava eixarreït com una sola d'espardenya, les ombres s'havien evaporat, estava al límit de la lipotímia, el mòbil deia 32 graus a l'ombra, els últims kilòmetres no s'acaben mai. Que prohibeixin els istius.

Pel que fa als castells, torna a fer mandra parlar-ne. Vem fer el pilaret de quatre d'entrada, aixecat per sota, amb el domàs perquè l'Adri torni a casa. Érem segons en l'ordre d'actuació i sortíem de 4de7. Tenia el Kardona de baix i li vaig anar explicant com anava el castell, que era molt tranquil i ara mateix no recordo res a destacar.

En segona ronda fèiem el tres amb agulla, que al primer peu era un desordre públic i el vam haver de desfer. Al segon estava francament millor, i així es va anar bastint aquell crim, amb unes mides que no acabaven de ser les millors del món, amb una mica de renou, amb la rengla oberta i coses per l'estil. El segon del pilar deia que les agulles l'agaféssim pel davant, bé, totes les parides de sempre en aquesta andròmina. És trist que no tinguem res més per fer que això, però de moment és el que hi ha.

En tercera ronda ens abraonàvem rabents cap al 3de7. Tenia l'Antonio de baix, que anava demanant que afluixés dreta i apretés dreta, menys pit, etc., el de sempre, i el tres va ser una mica allò, tota l'estona el baix i el segon demanant collonades però sense cap disbarat per la meva banda. En aquests castells tan avorrits potser, com ha passat en altres diades sense que ho hagi escrit, algú es va estrenar en alguna posició, o va servir de rodatge per a alguna cosa, o vés a sapiguer, però jo, com a casteller ras sense més informació de comandància, vaig tenir una sensació d'intranscendència absoluta i de tedi abissal, i amb la insolació de la bici i l'encostipat que arrossego aquesta setmana estava pansit i ensopit com un pingüinu sense frac.

En pilars hi vem tornar amb el de cinc, amb l'Adrià molt abocat endavant, però es va defensar bé, i descarregat. En pilars de cinc potser és en l'única cosa que estem igual o millor que l'any passat, però ara mateix fa algunes setmanes que no actualitzo les estadístiques i no ho puc comprovar.

Sembla que hem trencat la maledicció i ja fa algunes setmanes que no m'equivoco amb els resultats a Twitter, vés quines coses:

@XicsGranollers 2p4 4d8 7d7 5d7 p5
@Cargolins p4s 4d7 3d7a 3d7 p5
@jovedesitges p4 id4d7 4d7 3d6s 2d6 2p4

Les fotos: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157698676636624

El vídeo ja el penjarà en Ramsés al lloch habitual ™.

Havia sentit que els Xics volien fer el 3de8, però o ho vaig sentir malament o no les tenien totes. Els de Sitges eren poca colla i per una vegada algú va fer una actuació per sota de la nostra. Nosaltres continuem amb aquest ritme refrenat de cargol coix que no sembla que hagi d'accelerar mai. A poc a poc i bona lletra, que diuen, i sense fer gaire soroll, que a so de tabals no es cacen llebres, que deien.

Aleshores vaig encolomar la bici al Kardona, que la va entaforar a l'autocart, i jo vaig tornar a Esplugues amb cotxe, que em deien que no hi havia places lliures a l'Autocorb. A Esplugues vaig passar un moment pel paki i aquestes coses i quan vaig tornar ja havia arribat la bici amb l'autocart. Vaig baixar a Cornellà al Can Mercader Fest, on vaig veure Delaware, Blaze Out i '77, que van estar francament bé i van fer xalar la púrria que ens hi amuntegàvem. Els primers fan un heavy accelerat en castellà que, quan em vaig aixecar d'on era assegut, em van sonar a les mil meravelles; els segons fotien un metal força contundent i d'altra banda van estar-se uns vint minuts fent un "miqueldelroig" amb versions de Metallica i Iron Maiden de vint segons cada cançó; els tercers fan un hard rock canyero i molt potent en directe. Amb el massatge decibèlic vaig fer la pujada cap a Esplugues, ja una mica cansat de tot plegat, i cap a les dues ja devia estar roncant.

Stay away from water, insensats!

L'endemà va tornar a ser un dia llarg i complicat. Al matí hi havien les Jornades de Cultura Popular. Hi vaig anar com a representació castellera, que de Castellers no hi havia ningú, a banda de jo mateix, la Montse i el Galo. Van venir uns paios de Sant Feliu i de Mataró a explicar com s'ho havien fet per acumular tradició popular als seus municipis respectius bàsicament des de les escoles. La percepció que en vaig treure és que, d'una banda, necessites gent del poble motivada que vagi a l'una, tot i la tendència inherent de tot plegat que cadascú vagi bastant a la seva. D'altra banda, sembla essencial que l'Ajuntament s'hi impliqui, sigui mínimament proactiu i vulgui posar-hi pasta i involucrar-se en els projectes pedagògics a les escoles municipals (que és el cas concret de què parlàvem, però abasta tota la resta). Si, pel que fa a l'esperit d'unitat de les entitats d'Esplugues, la cosa és una mica lamentable per part de tots, començant per castells mateixos i continuant per tot déu, pel que fa a l'Ajuntament la meva humil opinió és que sempre ens ha anat a la contra, posant impediments i fomentant precisament les divisions i els enfrontaments. Però jo què putes sé, que no tinc ni ideia de res.

Em fa molta gràcia que es passin mitja vida discutint per què no entra gent a la colla, quan per exemple fer pinya entre totes les entitats per pressionar el coi de sociates perquè adoptin polítiques municipals com aquesta sí que ajudaria al fet que a mitjà termini anés entrant penya a les colles de cultura popular. Però tant se val, jo no tinc esma de res.

Vaig dinar a casa i a la tarda vaig passar per Gràcia fins que es van fer quarts de quatre de la nit, i és que Gràcia és un cau de pecat i perdició. Tornant cap a Esplugues no hi havia pràcticament ningú per General Mitre/Bonanova, i és que potser es fa més marrada i més desnivell que per la Diagonal, però s'hi va molt més tranquil a les hores petites i fosques de la matinada.

Ja som a la setmana de Santa Magdalena, ja som a la festa major petita del poble, ja és istiu al cortinglès.

He estat una mica atabalat des de dissabte vespre i no m'he dedicat gens a castells. Mirarem de posar-hi remei ràpidament, però quedarà una merdicrònica de tràmit.

Sortia de casa que l'Argentina empatava a un o dos gols, però pel camí acabaria perdent, i a plaça d'Osca ens disposàvem a començar la tradicional diada d'istiu dels Castellers de Sants. Enguany érem Sants i nosaltres, que som com els tradicionals, i ens acompanyaven els de la Sagrada Família. A la mateixa plaça d'Osca inauguraven una expo de no sé què a la botiga de samarretes punkis dels germans Costa i de tatus no sé qui més, i aleshores començava xino-xano la història, amb cares conegudes que apareixien per plaça: la Júlia, el Joan, el Ruben, la Roser, una mica de nostàlgia dels temps passats. Aquests dies de xafogor infernal conviden a pensar en èpoques pretèrites (o no, potser només conviden a morir-se de puta calor), i jo tendeixo a posar-me tendre i melangiós i miro el present i el futur immediat i em vénen una mandra i una mena d'aclaparament que no trobo ni temps d'escriure les cròniques, tot i que normalment acabo fent-les, entre calorada i calorada.

Els Castellers de Sants van descarregar, com l'any anterior, 3de9f i 4de9f --el primer al tercer peu--, a més del 5de8 --el 2017 tenia un pis menys. La Sagrada Família substituïen els Xics de Granollers i completaven una actuació de gamma alta de set amb força solvència (no m'ho vaig mirar gaire, tot s'ha de dir): 7de7, 3de7 per sota i 5de7. Nosaltres érem la ventafocs del grup i vem tenir en el 5de7 el millor castell, en esguard del 4de8 de l'any anterior, en què hi vam afegir a més a més el 2de7 i el 3de7 per sota. Sembla que els aires per Esplugues han canviat una mica, potser estan una mica enrarits o estantissos, com les aigües encantades.

Potser una ventada ens renovarà els aires, però de moment l'ambient es va ventilant molt a poc a poc. Sortíem de 5de7, en què jo feia de lateral a la rengla per comptes d'interior de la torre, on es ficava el Pèpins, i tot plegat va generar alguns desarranjaments per aquella banda; el Txus em va ajudar a sostenir la rengla del tres i, d'altra banda, el castell va anar molt apamat i tranquil, fet que ens va ajudar a no haver de patir gairebé gens. En tot cas, ens vem queixar degudament al cap de pinyes, hombre ja.

Prosseguíem amb el 4de7 amb agulla, on entrava novament de lateral al pilar del mig. És una posició on no es veu gaire cosa més enllà del pilar, que va estar relativament bé, sembla que amb alguna petita defensa a la sortida de l'enxaneta del pilar, una defensa celebrada amb un «ole tu polla, Emmel!» estentori del Macis, el segon. Pel que vem viure allà dins i el que en deia la gent, el castell també va ser molt tranquil i, com el cinc, no va patir gairebé gens.

Per cert, agraïm a la Cris, l'Orlando i gent variada que ens faci les fotos des del mòbil per poder-les anar penjant durant la diada.

En tercera ronda sí que vem patir una mica, però era el castell més senzill de tots, el 4de7. Es va tancar en l'enrenou habitual i ja d'entrada vèiem que adoptaria la característica forma romboïdal. Les meves espatlles tendien rabiüdament a topar amb les de l'agulla del rengle oposat al meu, i ja cap al final vaig desistir d'evitar el xoc i vaig ajustar tota l'esquena contra la de l'altra agulla, que si més no així estava més còmode i el tronc ja havia baixat gairebé del tot. Però res, podríem arribar a dir que no va suposar cap perill greu i que un altre quatre més al sarró.

Plegàvem amb el pilar de cinc amb el petitó de l'Alfons de segon.

I dos pilars de quatre que no vaig veure perquè devia estar xerrant amb algú. Ni jo ni el Manel en vem fer la foto, o sigui que aviam si apareix per alguna banda. Els Borinots van fer la prova de 2de9fm a plaça, una cosa que fins fa alguns anys estava molt mal vista per alguns, però que sembla que ara és el pa nostre de cada dia. De fet, nosaltres cada temporada en fem alguna.

La música havia sonat com melodia celestial, s'havia acabat l'actuació i començava l'hora de fer petar la xerrada amb el Pujo, que em va explicar tota la seva vida mentre ens arrossegàvem cap al lloc dels concerts, cap a les onze entre l'Espanya Industrial i l'estació de Sants. Els Albercocks van estar fent l'índiu fins cap a la una, que devia fotre el camp, suposadament.

L'actuació:

Diada Estiu #Sants:
@borinots p4dol 4p4 3d9f 4d9f 5d8 v5
@Cargolins 2p4 5d7 4d7a 4d7 p5 [2p4]
@CastellersSAFA 2p4+p4s 7d7 3d7s 5d7 p5

Aquesta vegada tampoc no em vaig equivocar piulant els resultats, però com que donava per fet que després dels pilars ja s'havia acabat el bròquil, em van faltar els dos de quatre finals nostres.

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157670779597308

Segur que acabaran sortint-ne més, però ara per ara això és el que hi ha.

Els vídeos, el Ramsés sembla que els va penjant de cop quan se'n recorda, potser aquest ja l'ha penjat a l'espai habitual™.

I què més us diré? Que algun dia hauria de llegir la chronica de Muntaner i que aquest vespre hi ha assaig. Apa, salut.

Dissabte continuàvem aquesta temporada castellera magnífica amb 3de7, 3de7 amb agulla i 4de7. Amb això ja podríem acabar d'explicar coses, però com deia el poeta:

I què? No cal,
seria no caldre
la conclusió.

Caldria no caldre dir res, no seguir endavant? Qui davant? Qui riu perquè fa soroll? Qui no cal? Però, més endavant, amb sàvies paraules, prossegueix i sentencia:

Tant és, tant és, anuncia
el Benevolent, i se m'ajup
i ja no em plora ni baveja.

És a dir, que tant se val que calgui no calgui, perquè «sota la indiferència del Propi, m'elevo dins la Bombolla Incontenible, menyspreo Aquell-Qui-Bufa, reclamo coloraines per als infants que es meravellen». I per tant les coloraines eren vermell vendrellenc, grana lleidatà i blau falangista espluguí.

Feia la visita anual a Lleida i aviam què hi havíem de fer. Amb la colla que érem poca cosa podíem fer. A un quart de quatre havia de sortir l'autocart però com sempre va engegar força més tard, vem passar a l'autovia o autopista i camí de terres de ponent. Les ganes de fer castells regalimaven i s'estenien com una taca d'oli, i potser la becaina de l'autocart encara la podríem allargar una mica més.

Actuàvem dins de l'antic convent de Santa Clara. Ja hi havíem estat, sembla que quan el van estrenar, i va ser el gloriós dia que ens van convidar a cargols.

Aquesta vegada actuàvem dins del convent, suposo que a l'antic claustre, entre la Catedral de Lleida i l'església de Sant Llorenç. Al claustre del convent hi havia un animador infantil animant la canalla lleidatana i uns hèvits amb pinta de metalcoretes fent proves de so o alguna per l'estil. No gaire més tard van arribar els Nens del Vendrell, una colla amb qui actuem molt poques vegades, gairebé mai: l'arxiu diu que hem coincidit a la Sagrada Família el 2015 i a Guissona el 14, al Concurs el 2012, al nostre "Aniversari" de Sant Jordi el 2003, a Calafell l'any anterior... Vaja, que no gaire. De fet, només tinc que els hàgim convidat pel Sant Jordi de fa quinze anys, que devia ser d'intercanvi per l'actuació de Calafell del 2002. Deu ser la incompatibilitat històrica amb les colles de la zona tradicional.

Amb Lleida estem actuant molt més sovint darrerament i ja no té tanta gràcia.

A Lleida feia sol i caloreta i els castellers ens refugiàvem als espais d'ombra i, cap a dos quarts de set, aixecàvem els pilars d'entrada allà al pati del local.

Com que l'espai era tancat i hi havia una terrasseta amb bar i tota la pesca, s'hi estava força bé i feia impressió que encara hi havia força gent, malgrat tot plegat. Érem, com és costum, els tercers en l'ordre d'actuació. Abans vem veure com Lleida desmuntava el 4de8 i el descarregava en repetició entre tremolors perilloses. Nosaltres tancàvem el 3de7 sense gaire esma i aviam què passava. El que va passar és que no me'n recordo, per variar: diria que aquí va ser que els altres dos rengles eren un galliner, com sempre, mentre que el meu, que era la plena, estava força bé i ningú no es queixava gaire. També diria que aquí també vem trigar déu i ajuda per carregar el castell, però que en aquest cas no hi van haver gaires complicacions. En el moment de fer l'aleta el tres semblava prou rodonet des del pou del castell, i així ens rabejàrem en la nostra gaubança.

En segona ronda tocava el maleït 3de7 amb agulla, que no hi ha manera que a assaig les pinyes vagin bé, amb la nova manera que tenen de tancar-les aquest any. Amb tot, sorprenentment, aquest 3de7a va anar rodat, no es va desquadrar gaire, el pilar i les agulles de dins estàvem àdhuc còmodes, i tot plegat va ser amunt i avall i llestos.

Ja podíem passar al 4de7, que no recordo gaire, tampoc, i és que potser és una diada per oblidar una mica, en el sentit d'anodina i insubstancial. Doncs no ho sé, les agulles estàvem bé i el castell també va ser amunt i avall i llestos. Segurament van passar moltes coses, no ho sé, jo estava molt tranquil allà dins.

Em vaig desenfaixar per veure el pilar de cinc

i els dos de quatre,

i es va acabar el bròquil.

Per cert, que ja ens ha tornat el noruec d'Escandinàvia.

Vem mirar una mica el local/convent, vem pul·lular pel bar i per tot plegat, i cap a alguna hora vem fer cap a l'autocart i cap a Esplugues, que hi vem arribar que eren les onze llargues ja. Pel camí van estar fent enrenou al sector hooligan resistent de les files del radere, i el van haver d'aturar a la Panadella perquè havien de pixar la cervesa i comprar-ne més per continuar la festa.

A Esplugues feien la festa de la Percussió, però pels volts de la una ja estava roncant. Quines coses.

D'aquesta actuació a Lleida suposo que se'n pot dir que va ser la típica feta amb tranquil·litat, per seguir rodant estructures i castellers i per veure si en algun moment fem alguna cosa més elevada, que de moment tenim un sol 5de7 com a millor castell. Aquesta temporada hem començat molt més fluixos que altres anys, això és un fet incontrovertible objectivament en castells realitzats i assistència a assaig i plaça. La resta de coses, jo què sé, noi. Com va dir el poeta:

Què puc demostrar?
Què, si entre el sí i el no
faig la becaina?

Per això us poso les imatges i acabem abans:
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157697544813484
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157692322602350
Josep/Masche: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696385410721

El resultat complet de la cosa (tercera diada que no m'etivoco, hauré de beure més cervesa):

Festa Major dels Castellers de Lleida:
@CdLleida 2p4 id4d8 4d8 5d7 4d7a v5 3p4
@nensdelvendrell p4 4d7a 3d7 4d7 p5 2p4
@Cargolins 2p4 3d7 3d7a 4d7 p5 2p4

I res, que no cal, dic, vivim de no caldre. I no dic adéu, ni a reveure. No dic ni tan sols res, repeteixo l'eco.

Havia escrit la crònica el mateix dilluns, però l'ordinador va fer el ruch i la vaig perdre. Ara la torno a escriure, però si abans no era gaire inspirada, ara més aviat és una acta de notari ebri. Però ja se sap que 'in vino veritas, in aqua sanitas' i que surti el sol per allà on vulgui.

Actuàvem un any més a les festes de Can Vidalet, que és una de les diades més tradicionals del nostre calendari, qui ho havia de dir. Can Vidalet ens obria els braços com cada any, sense banderetes espanyoles i a la rambla entre el Willy's i la font amb les altres dues colles: els molt habituals Castellers del Poble-sec i els no tan habituals Castellers de Terrassa, que d'un temps ençà ens acompanyen a plaça força sovint.

Com que érem els amfitrions érem també els primers en l'ordre d'actuació, però com que ja se sap que no estem acostumats a ser els primers, aviat hi posaríem remei. Mentrestant havíem encinglerat aquests dos bells espadats:

El cas de l'Adri té força collons i forma part de la diguem-ne estratègia esbojarrada de l'Estat d'acusar qualsevol cosa de terrorista, ultraviolent i no sé quantes collonades més, escampant la por i la inseguretat i criminalitzant qualsevol dissidència en el seu meravellós i esbombat estat de dret. A la tarda hi havia mani i també hi vem participar:

És tan bèstia el que fa l'Estat que qualsevol hauria d'indignar-se per les arbitrarietats i les injustícies d'aquest sistema absurd, però d'on no n'hi ha no en raja, i deixem-ho estar, perquè la diada continuava i, com que érem els primers en l'ordre d'actuació fins que no hi poséssim remei, havíem de sortir de 4de7.

Enguany no anem gaire bé, no volia mirar dades per no deprimir-me però és l'inici més fluix des del 2010: aquell any vem arribar a Can Vidalet amb tres 5de7 descarregats, per exemple; enguany només n'hem fet un. Estem, doncs, per sota del 2010 i una mica per damunt del 2009, un decalatge d'uns deu anys que fa una mica de mal. Però no passa res, segur que remuntem en algun moment.

Però Can Vidalet tampoc no era el dia i el 4de7, potser al segon peu --però ja ha passat massa temps i poc que me'n recordo bé--, va pujar d'aquella manera, amb les agulles a l'estil romboidal que tant agrada a terços i quarts, que sempre ens culpen a nosaltres de tots els mals de quadratures. El problema principal, tanmateix, no va ser aquest: un dels dosos no va voler acabar de pujar per raons ignotes i vem haver de desmuntar la cosa.

Ara dubto: va ser en aquest castell, que no va voler pujar? Posaria la mà al foc que sí, però en tot cas l'actuació continuava i bandarres i pastelerus enlairaven els seus castells i, de manera una mica estranya, ens tocava a nosaltres un altre cop, segons deien en la mateixa ronda; és a dir, repetíem castell en la mateixa ronda com a últims en l'ordre d'actuació. Aquesta pràctica no té gens de sentit i el més normal seria que passéssim ronda i el 4de7 amb agulla el provéssim en la segona. De fet, això era el que publicaven les altres colles a Twitter.

El quatre amb agulla aquest va ser encara més desastrós que el primer castell, l'enrenou era pandemònic i sembla que no hi anava gaire res a l'hora. O vés a saber, ha passat massa temps, ja. Per dir-ne alguna cosa, el lateral de l'agulla oposat a mi no sabia ni com agafar el pilar del mig. El cas és que també el vem desmuntar, enmig del desgavell. De manera que, actuéssim en la mateixa primera ronda de castells o bé en la segona, la qüestió és que n'havíem perduda una de totes totes. Tothom sap que una diada pròpia te la pots follar quan vols, i per tant podríem haver acabat fent una altra ronda de repetició o com se'n volgués dir, però suposo que van trobar que ja n'hi havia prou d'aquest horror.

Les altres colles descarregaven aleshores els seus segons castells i nosaltres potser en tercera ronda o potser com a darrers de la segona aixecàvem un altre cop el 4de7. Aquesta vegada estava molt més ben quadrat, o això em va semblar de dins estant. El quatre es va anar bastint així com ça però aleshores, amb els dosos col·locats, es va sentir la fressa característica de destrempament de plaça seguida ràpidament de les remors d'«au va, torna a enfilar-te». Aquestes remors van anar prenent força quan van veure que, efectivament, la canalla tornava a grimpar, i aviat eren una eixordadissa d'ànims i víctors pel coratge i la valentia dels més petits. Però què havia passat? Pel que vaig veure i després em van acabar d'explicar, l'acotxador o enxaneta, ara no recordo, es va quedar encallat a quarts, va haver de baixar a terços --fase de destrempament-- per poder tornar a agafar embranzida --claca d'ànims i efusió posterior del públic-- i, aquest cop sí, remuntar quarts i arribar al capdamunt del castell.

Vaig sortir del castell una mica fins als collons de tot plegat. La gent em deia que quina crònica faria, que si faria tronar i ploure i em cagaria en déu i sa puta mare, però no em ve gaire de gust fer-ho. Ja em diuen que fa temps que m'he aconvergentat. Però què puc dir? Que cada dia som menys gent a assaig i a plaça? Que així no es pot assajar ni portar a plaça gaires coses en condicions? Que el que s'ha intentat per revertir la situació no ha donat gaires fruits fins al moment? De qüestions tècniques, com afers de canalla o de tronc, només conec les coses que m'arriben rebotades per canals diversos. De qüestions de Junta, fa mandra tornar-ne a parlar. Per tot plegat, deia que potser fa uns anys em cagaria en déu i sa mare, però ara estic fins als collons una mica de tot plegat.

En tercera o quarta ronda repetíem el 4de7 amb agulla. Aquest castell tornava a ser un cony de galliner i va anar pujant empassegadament, però aviat udols de tempesta sorgiren del baix oposat a la meva posició --jo tornava a fer de lateral per dins del pilar del mig. Eren els mateixos brams i gemecs que els que vem viure a la Salut de Gràcia i anunciaven un temperi semblant. De manera que el castell va anar pujant procel·losament, amb cada cop més udols, fins que el segon d'aquella banda va demanar que tiressin avall el castell. Però l'enxaneta ja estava a punt de fer les tres passes i desmuntar-lo hauria estat una ximpleria. De manera que el vem coronar, el pilar sembla que no va patir tant com el quatre, i 4de7a descarregat.

Dos intents desmuntats i dos intents d'intent desmuntat en una mateixa actuació. Aviam qui supera això.

En acabat, fèiem el pilar de cinc i dos pilars de quatre més de comiat.

Altres anys ha fet més calor per Can Vidalet, però una tradició és una tradició i el bany a la font no hi pot faltar mai.

L'actuació completa:

Castellers d'Esplugues: 2pd4, id4d7, id4d7a, 4d7, 4d7a, pd5, 2pd4
Castellers del Poble-sec: 3pd4, 3d7a, 5d7, 3d6s, pd5
Castellers de Terrassa: 2pd4, 2d7, 3d8, 5d7, pd5, 2pd4

Fotos de l'actuació:
--Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157670002049338
--Altres: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157696171707801

Va ser la segona diada consecutiva que no m'equivoco piulant els castells, lloat sia Dionís, Demèter i Jaume Barri.

Enfilàvem cap a la Closca joiosament després de la triomfal gesta a plaça i, mentre els barrils veien davallar el nivell de cervesa, el Soriano i companyia acabaven de cuinar el dinar, que va ser ambrosia dels déus per als nostres selectes paladars, i així les altres colles ens ho van agrair eternament per damunt dels quatre rius de l'Hades. I tots i totes i tothom i totdona fórem pregonament gaubats i gaubades delitosament en aquell jorn inoblidable.

A les cinc hi havia mani per allò de l'Adri. Terrassa va fugir cap al Vallès mentre que alguns bandarres es van quedar a la Closca, d'altres van venir a la mani també i suposo que la majoria van fotre el camp. La Closca va restar oberta; hi vaig passar després del primer pilar per ajudar a recollir i netejar una mica. Ja força tard van acabar tornant alguns cargolins i, per acabar-ho del tot, vem escurar el pernil.

I esperem que aquest dissabte a Lleida les coses millorin una mica. I que ens tornin a convidar a cargols com fa uns quants anys.

Mollerussa, Mollerussa, no hi havíem actuat mai. Terra inhòspita del far west, ens en separava del litoral una línia de tempestes que no es decidia a passar de les Borges Blanques. A la plaça de l'Ajuntament unes cigonyes ens miraven des de dalt del cloquer de l'església de l'altra banda de la carretera. El cel estava entranyinat i ullades de sol es combinaven amb vents escarransits de les tempestes que es congriaven les Garrigues enllà.

El Txus havia predit que els autocars sortirien d'Esplugues a les 10.16, però van engegar uns dos o tres minuts abans, només catorze minuts tard. Vem entrar a Mollerussa des de l'autovia, però vem tornar a sortir-ne i hi vem reingressar, o alguna cosa semblant: giragonses i marrades indesxifrables. Finalment vem passar de llarg de l'Ajuntament fins a una rotonda, on vem girar cua fins a la vorera de l'església de l'altra banda de la carretera. L'autocart ens va escopir, mentre que l'altre, el de canalla, havia aparcat a l'altra banda i ja havia evacuat. Entre tot plegat, ens estàvem enfaixant quan les altres colles --Margeners, Lleida, Mollet-- preparaven les pinyes de llurs pilars d'entrada. Les campanes tritllejaven batallades joioses de Festa Major mentre nosaltres, embotint-nos en les faixes o vagarejant, ens ho miràvem cofois de cua d'ull.

Havíem començat malament amb els pilars d'entrada, però això no va ser cap averany de res, ni bo ni malastruc. Érem, com és costum, els últims en l'ordre d'actuació. Sortíem de tres de set. La pinya es va tancar força ràpidament, va pujar força tranquil·lament, estava força quadrat, es va fer amb una relativa lleugeresa, es va descarregar bufant i fent ampolles... Oh, què havia passat? Per una vegada no era jo qui murmurava que havia estat un castell avorrit de tan fàcil com havia estat. Oh!

De fet, un 3de7 és un castell que no ens suposa gaires problemes normalment. A assaig les tímides proves de 3de8 van molt millor que les del 4. També hi ha la xerrada que ens va fer la Tècnica en acabar l'assaig de divendres. No sé què es pot dir per aquí i què no, malgrat que fa la tira d'anys que desbarro. No és cap secret que l'assistència a assaig i plaça enguany és força lamentable, que ens falta trempera o, per dir-ho com ho diu la gent normal, motivació general per venir, passar-s'ho bé i voler fer coses xupiguais. Segons amb qui parles, les raons d'aquesta desesma són lleugerament diferents. Jaume Barri me'n guard a mi de proclamar per què passen les coses que passen, jo que no tinc ni puta ideia de res!

La qüestió és que entre altres coses la Tècnica ens recordava que a plaça darrerament donem una imatge lamentable, que no fem pinya a altres colles i que tanquem les nostres en un desori bullanguer, i que aviam si no fem tanta pena d'ara endavant. Potser per això les nostres pinyes i tot plegat van anar força millor que altres dies. Amb tot, el camí cap a la perfecció encara és llarg i esquerp i ple de trencacolls.

En segona ronda era l'hora del temut 3de7 amb agulla. Un dia, algú més savi que jo em va dir que quan una colla comença a sovintejar els tresos amb agulla és símptoma que van mal dades. Ho deia comentant una colla que tenim a prop, un parell o tres de kilòmetres avall. A assaig les pinyes d'aquesta andròmina han patit una estranya mutació, i les agulles de dins, en comptes de posar-nos com sempre just a davant del baix, ens col·loquem més o menys en la intersecció dels braços dels baixos. A assaig l'havíem estat provant darrerament amb la Susa d'agulla petita (és a dir, érem quatre a dins), però a plaça va tornar a desaparèixer, tal com ho fèiem a començament de temporada a la Nau. Totes aquestes coses ara mateix serien llargues d'explicar i no interessen a ningú, però us en puc esbossar un croquis si voleu quan ens vegem. Pel que fa a mi, aquests canvis suposen un reguitzell d'inconveniències difícils de resoldre. En el cas concret d'aquest 3de7a, pel que observaven en termes generals va anar sorprenentment bé; per la meva banda, que feia baixada, a la dreta del pilar, em sentia força desassistit, no tenia prou pressió de radera (m'esquenava), el Pepins a més és més alt i més fort i tendia a tirar-me el pilar a sobre; l'Ignasi anava compensant forces («dreta apreta, esquerra afluixa, esquerra ara apreta una mica només, perfecte», mentre feia ullets a les xicotes de la plaça) fins que vem arribar a un equilibri si fa no fa estable. El baix deia que el Pepins no fotés res, semblava que cauria tot cap a la meva banda, però també semblava que no estava tan malament. Al capdavall, el pilar es va aguantar prou bé, no vaig notar gaires tremolors, a banda de la sensació de buit que tenia a davant i radera per manca de pressió, i apa, primer 3de7a de l'any.

En tercera ronda tocava el 4de7. Al meu rengle, el primeres mans estava sol i els segones i terceres eren de Mollet i Guissona (el quartes sí que era nostre, segons les fotos). Teníem els cordons bastant pelats; una mica lamentable, en efecte, el que tornen a presenciar aquests ulls miops. Pel que fa al castell, només recordo que el segon era en Joan Carles, que va fotre un cop de peu a la crossa que la va deixar estabornida. En Joan Carles, entre no sé quantes altres coses, ha fet kàrate i vés a sapiguer què més. Vaja, que li va fotre un cop de peu de karateka. Vem desmuntar el primer peu, perquè era un rombe i les agulles a més ja estàvem d'aquella manera rectangular, d'espatlles tocant espatlles i les altres dues agulles sortides. Va tornar a pujar, en JKS el karateka aquesta vegada va ser més curós, el castell va anar pujant, el baix es queixava una mica d'en JKS, però estava prou bé; les agulles vem acabar una mica desquadrades a l'estil romboïdal (això ara amb els canvis ortogràfics no porta dièresi), i, a banda d'aquesta mena d'històries, vem completar la cosa i adéu-siau (això ara no porta accent, tampoc).

Per acabar descarregàvem el primer pilar de cinc de l'any, que enguany ha trigat molt a arribar.

I quan em pensava que ja havíem plegat del tot, patapam, més pilars de comiat, ara de quatre. Els Margeners, que devien fer d'amfitrions, que havien estat els primers en l'ordre d'actuació i que havien fet castells de sis, engegaven un pilar rebentabalcons. Lleida en feia dos de normals. Mollet havia caigut del seu pilar de cinc i descansaven. Nosaltres n'enfilàvem dos de quatre, però el de la dreta no va voler pujar i la terça va haver de baixar sense que l'enxaneta ensenyés el nas. L'havíem de donar com a desmuntat? Tots els de la Tècnica a qui ho vaig demanar em van dir que no existia, aquell pilar, i així ho havia fet no constar a Twitter, malgrat que l'insidiós Facebook sí que el va enregistrar. I ara, què? Va existir aquell pilar? Va ser un somni? Quina és la fina membrana que separa la realitat de la imaginació? Misteris de la dimensió desconeguda. En tot cas, en la meva estadística aquest pilar no hi constarà.

Acabàvem els castells i ens convidaven a un pica-pica sense cervesa, un sacrilegi espetegant. O si més no jo no en vaig veure. La gent anava en professó a un supermercat del costat de la plaça Major, on un parell de paios feien versions de Pete Seeger. Hi havien unes tapetes de cargols que no sé per què no vaig demanar, perquè feien molt bona pinta. I lloat sia Jaume Barri, ara que sembla que els Ganàpies actuals han apostatat i han renegat d'Ell. Com si els símptomes de declivi de l'Imperi Ganàpia no fossin prou evidents --amb repetits cultes al parkineo i a credos sectaris arreplegats d'altres cultures herètiques--, ara han donat el tret de gràcia amb la proscripció de la fe a JB. Estic verament atuït i commòs per l'evolució de la història ganàpia: ja res no subsisteix dempeus, el temps tot ho oblitera, només ens resta el plany i la remembrança dels gloriosos temps passats, aquelles rotllanes de gaubança i adoració entorn de JB a la gespa, i rierols i khaimes i libacions de vi del Priorat. Adéu, déus del passat!

Res no en resta. Pel que fa als Cargolins, esperem que la decadència no ens colpeixi tan durament i ens sobreposem a aquests dies de desalè. Tot i que érem pocs a plaça diumenge, sí que és cert que en el tema pinya i ajudar les altres colles vem millorar. Potser és el primer pas cap a alguna banda. La Tècnica també ens va explicar que deixàvem els objectius castellers de màxims per a temps més propicis i que repescaríem el 3de7 per sota, que és un castell que, atès el nivell que tenim ara, ens escau perfectament i, a més a més, té la virtut d'engrescar la gent de pinya.

Sobre altres qüestions que han passat aquests dies: hi ha el «dia de la colla» de fa una setmana. No en parlaré gaire perquè al cap i a la fi com és costum en mi ben poc vaig ajudar en l'organització, llevat d'aspectes puntuals, i així em reservo el meu parer. Només volia opinar sobre --sant tornem-hi!-- el tema de la pancarta en suport al noi del CDR d'Esplugues que ha hagut de tocar el dos perquè l'acusen de terrorisme per tallar una carretera. Volia parlar d'aquest cas, però em fa tanta mandra que més val que ho deixi estar, només sap greu l'actitud d'uns i altres i que tot sigui una puta merda. Potser em convé, com diuen, «keep calm and ioga i tal».

Una altra cosa que s'ha de valorar és que he hagut de canviar de camisa. La vella tenia uns tretze anys i mig, estava molt descolorida i amb uns estrips de pam i mig a les espatlles que feien fredat. Vaig estrenar la camisa al Dia de la Colla, però allò no compta.

En resum:
@margeners 2p4 3d6 4d6a 4d6 p4s p4 balcó
@CdLleida 2p4 id4d7 4d7 4d7a 3d7 p5 2p4
@CastellerMollet p4s 3d7 3d6s 2d6 p5c
@cargolins 3d7 3d7a 4d7 p5 p4

L'actuació va ser rapidíssima malgrat l'intent desmuntat de 4de7 de Lleida, la llenya de pilar de Mollet i el nostre peu desmuntat. Les tempestes de les Garrigues no acabaven d'arribar al Pla d'Urgell i ens permetien actuar eixuts i, alhora, sense el bat de sol i la calorada que a migdia pot arribar a fer al far west. I si voleu veure més fotos:

--Lídia
--Manel
--Josep/Mercè

Això ha estat el nostre pas per Mollerussa, valorat amb objectivitat, rigor i pruïja d'escrot. Un primer tram de temporada molt estrany, amb dues actuacions suspeses, a més de la del Dia de la Colla, en solitari (per alguna raó ignota no van poder venir els Margeners...), i aquestes remors i brises com de pluja i tempesta, que no saps si vénen o se'n van. I les cigonyes mirant de dalt del cloquer estant.

Venga, escriguem quatre mots.

Potser n'escriuré més de quatre. Som-hi. Resulta que dissabte a la tarda actuàvem al barri de la Salut del districte de Gràcia, i per això no sé si allò està reclamat per la gloriosa Vila de Gràcia™ com a territori propi o només és un llogarret als afores de la vila. El cas és que no recordo haver passat mai de Lesseps Gràcia enllà i tenia curiositat per veure com seria la plaça Sanllehy, amb aquest nom tan musical. I què hi havia allà als afores de la gran Vila? Doncs un carrer que feia pujada i en un racó una mena de parc en triangle que dibuixava el revolt d'un altre carrer que feia força més pujada encara. Així, hi havia una mena de paret des d'on es poden atalaiar els castells. Entre jardinets, paradetes festives, carpes, un camió aparcat allà al mig, l'ambulància i els badocs habituals, no hi havia lloc per enfaixar-se, i per travessar el parc per poder desar la bossa calia obrir-se pas a cops de matxet com en una selva esponerosa que...

Anem per feina, va. La pluja ens sotjava, però passava rondant pel mar o terra endins i ens oferia una treva. Jo hi havia anat amb la bici i amb l'abric per si espetegava el xàfec anunciat, però durant el camí només van caure quatre gotes i a la plaça vaig arribar xop, però de suor. Em vaig disfressar de barrufet i vaig comprovar astorat que l'estrip de la camisa s'ha fet gros de nit, com els gremlins. Amb gran desconhort hauré de jubilar la camisa que m'ha acompanyat des de fa uns catorze anyets. La vida pot ser molt dura.

Doncs amb el cor abatut i la tarda grisa, enxubat en aquella plaça vaig travessar la jungla de faixes i andròmines per arribar al nostre lloc d'actuació. Érem tercers i sortíem de 3de7, però abans vem alçar els dos pilarets de quatre d'entrada. L'enxaneta d'un d'aquests pilars no va acabar d'aixecar-se, per la qual cosa potser el podríem haver donat per desmuntat, però feia força mandra perquè després a Twitter has d'anar arrossegant un "p4+idp4" molt carregós. I res, que era descarregat, hombre ja.

El 3de7 com és costum va anar pujant a poc a poc i des de dins es veia bastant mal quadrat i de fora algunes fotos el mostren aixins boterut, però diria que no va patir gaire gens. Els de fora deien que molt bé i molt tranquil, tot i que això, de dins estant no era tan maco. Però apa, un altre tres dit i fet.

En segona ronda tocava el 4de7, en aquest inici trepidant de la colla, que va rabent i sallant cap a delitoses zones ombrívoles i rellents on pasturar tranquil·lament i menjar herba com bons cargolins. Aquell quatre es va tancar tan a poc a poc que una mica més i em floreixo, i mentrestant, com també és habitual, els segons no trobaven bé cap mida i ara mig passet cap enllà, ara mitja passeta cap ençà, de manera que van acabar de desquadrar aquell horror arquitectònic. El quatre va anar pujant amb molts problemes al rengle de la meva esquerra; l'agulla que habitava aquella zona no s'entenia amb el baix o el segon i era molt divertit escoltar el culebron. Tan a poc a poc com l'havíem tancat es va carregar i, una mica més rapidet, va baixar. Potser dramatitzo massa el desori d'aquell quatre, perquè n'hem perpetrat de molt pitjors i segurament també de fora estant va semblar que el ventilàvem amb la punta de la poctlla, però, de dins estant, no era tan maco. Però apa, un altre quatre dit i fet.

I ara era el torn del plat fort del dia --bombos i platerets--: el 4de7 amb agulla. Ja va començar malament canviant algunes posicions respecte del que deia la pinya que havien enviat per whatsapp; devíem batre tots els rècords de lentitud muntant-lo. Vaig entrar de lateral al pilar del mig i només amb segons col·locats el baix que tenia radera ja bellugava les cames d'aquella manera sospitosa que anuncia la massacre. Quan vaig dir que allò seria una carnisseria, el baix del pilar es va pixar de riure, però les meves paraules van ser profètiques: el baix ja patia abans de carregar, es doblegava i em doblegava les meves cames, allò era una agonia. Però va poder aguantar el xàfec i un sospir d'alleujament va recórrer la pinya com la brisa marina després de la tempesta. Molt poètic m'està quedant això. Pel que fa al pilar, no vaig notar que patís gaire o gens. I apa, ja ho teníem tot fet.

Pel camí Gràcia havia descarregat el primer 4de8 de l'any, una mica remenat però molt ferm i ben defensat, i en tercera ronda, el 3de8, que va quedar només en carregat. Això va aturar l'actuació una estona; de cop i volta els Castellers de Terrassa van refilar les gralles i patapam, vam poder acabar. En pilars un altre cop no vem fer el de cinc, aquesta vegada sense cap motiu que jo sàpiga. L'actuació completa va ser aquesta:

Final Diada la Salut
@cvg_cat p4 5d7 4d8 3d8c 3p4
@CDTerrassa 2p4 3d7 4d7a 4d7 p5
@Cargolins 2p4 3d7 4d7 4d7a 2p4
#castellers #esplugues

Per una vegada a la vida no em vaig equivocar amb el resultat. Per això qui ho va penjar al Facebook es va descomptar amb els pilars d'entrada. Aleshores els comerciants de la Salut ens convidaven a un refresc. També ens convidaven a musclos, cosa que vaig agrair força. La pluja, d'altra banda, s'havia perdut per una altra banda, així que segons em deien podíem anar a un correbars que circulava per, ara sí, la gloriosa Vila de Gràcia™. La qüestió és que sortia de Lesseps, s'endinsava a la vila per Gran de Gràcia i torçava cap a la plaça del Nord i fotia un milió de giragonses per carrers i places variades. La Banda Patilla s'aturava moltíssima estona a les places i deixava de tocar, i això provocava invasions tumultuoses i abrandades als pakis del rodal, que restaven completament desproveïts de queviures i quebeures en pocs segons. A la plaça del Diamant, en una d'aquelles aturades d'hibernació, després de veure la banda una estona repenjat a l'entrada d'un refugi antiaeri, vaig tornar a pujar a la bici i vaig fer cap als jardins Sagnier, ja en un altre districte, que era on finia el recorregut. Vaig aparcar la bici i vaig fer un tomb per Sant Gervasi: vaig travessar Balmes, vaig passar per Sant Hermenegild, vaig pujar per la Gleva, vaig entrar en un paki de Pàdua, vaig tornar a travessar Balmes, vaig seure a un bar de Copèrnic amb Brusi, vaig sopar... Els veïns tenien pancartes que deien que els jardins són un pipican i que prou de sorolls. Que és un pipican ho vaig comprovar jo mateix. Punxava una punxadiscos punki que punxava música força casposa. La mitjana d'edat era molt jove, i jo em sentia molt vell, allà escoltant la música d'una punki transgènere que posava Nino Bravo. A les dues havien de tancar el xiriguito, abans que els comes etílics fessin massa fressa, i jo vaig pujar a la bici, vaig fer General Mitre amunt, Via Augusta amunt, Bonanova sentit Esplugues... I bona nit.

L'endemà era el dia del Barça Madrid, que no vaig veure gaire perquè estàvem jugant a botifarra. Tot s'ha de dir: el Jordi i jo els vem fotre una pallissa a l'altra parella que encara se sent l'hòstia. Va ser un vespre molt maco. També vaig fer un llançament de bitlles catalanes, i a la primera vaig deixar només una bitlla dreta que és el que se suposa que havíem de fer. Les bitlles fan força terrabastall i segons qui tira pot ser que algú acabi amb el cap asclat.

Salut i castells.

Fotos i fotos.

I diumenge passat tornàvem a les places.

S'havia anul·lat una actuació per pluja, i una altra per la mani dels presos polítics, a la qual vem anar com a colla per primera vegada. Cosa que sembla increïble després de tants anys: ara només ha calgut una reunió de Junta per esmenar una trajectòria que fins ara havia estat impertorbable. Quines coses que passen en aquesta vida.

Esdevinguts una colla castellera normal, jo tornava a assaig amb una mica més d'assiduïtat per continuar veient com som molt poca gent a assaig, circumstància que feia que ni puta ideia de què faríem diumenge a la primera actuació a casa.

Vem donar les dues primeres camises de l'any a castellers que feia mil anys que vénen a la colla, sobretot l'Orlando, vem passar per la Closca i aviam què passava. Dissabte hi havia el Pablo Hasel a Esplugues demanant que fotin un tiru a l'Àngel Ros i després el Barça va guanyar la Copa de futbol aquesta amb un partit molt maco com els de l'època daurada de Guardiola. Ja podíem anar a dormir i tal.

L'endemà va sortir un sol radiant de primavera per contemplar els nostres meravellosos castells. Aixecàvem un pilaret de quatre amb bandereta per començar a la plaça de l'Ajuntament, que han renovat lleugerament, amb més espai per a passejar-hi, sense cotxes i sense tantes terrasses, i d'altra banda és el segon any seguit que fem aquesta diada en aquesta plaça. La veritat és que s'agraeix sortir del Robert Brillas de tant en tant, i ara la plaça està una mica més maca, malgrat que és el que és. Érem primers en l'ordre d'actuació i bastíem el primer 5de7 de l'any. Jo hi era d'agulla i personalment el vaig veure molt tranquil, sense gaire enrenou i ben parat, ja veus quines coses.

En segona ronda no entrava d'agulla al quatre amb agulla i per tant no vaig veure bé el castell. El record és de remor i no gens tan bé com l'anterior, però com que no el vaig veure i després no vaig preguntar, no en tinc ni idea. També era el primer 4de7 amb agulla de l'any, i és que aquest enguany les coses sembla que costen més d'engegar que altres enguanys, i que malgrat que cada enguany diem que pel que hom opina anem perdent llençols en cada bugada, potser aquesta és la bugada crítica. Vés a saber, de moment anem assajant els castells de l'any passat, aviam si en algun rampell d'aquells que passen cada any així de cop i volta comencem a tenir els castells. Ara per ara la qüestió és anar rodant molta gent i aviam què passa.

En tercera ronda era el torn del 4de7, que aquest sí que el recordo bastant més bregat, però tampoc no gaire. Al cap i a la fi, entre la canalla que es va polint i els recanvis per tots els pisos, la qüestió és anar picant pedra.

En pilars també estrenàvem el de cinc, però l'enxaneta es va enredar amb els cabells de la quarta o acotxadora, no sé mai com s'ha de dir això en un pilar. S'hi va enredar amb un botó de la camisa amb el monyo; em va recordar una vegada, quan jo encara pujava, que a la Vanessa li va passar el mateix amb la meva tofa rulla i em va arrencar un floc de cabells del clatell tot baixant. Em va fer força mal, allò, i em va ensenyar la importància de posar-se el mocador al cap. El cas és que aquesta vegada, l'enxaneta, que ja pujava a poc a poc, en entrebancar-s'hi no va acabar de fer les passes, es va quedar fent la motxilla alguns segons, com ajonollada, i va acabar desmuntant el pilar. Una petita desgràcia que no va més enllà.

I tres pilarets de quatre, que van pujar una mica descompassats, i cap a dinar a la Closca, que convidàvem els Bandarres i els de Lleida a paella. Jo tenia dinar familiart i m'ho vaig perdre, però pel que sento va ser tot un èxit, els bandarres se'ns van tornar a beure qualsevol cosa fermentada o destil·lada. Jo, per la meva banda, vaig immergir-me en un altre marasme particulart.

Què més dir-ne? Ben poca cosa, ja ho he anat fent per aquí espigoladament. L'única cosa que puc afegir és que potser caldria una mica més d'engrescament general, però cap idea de com fer-ho. Ara, parlant espigoladament amb gent d'ací i d'allà, sembla que és un sentiment força estès. No ho sé, diumenge després de l'actuació sembla que tothom s'ho va passar molt bé. Ja veurem.

Després està el tema de Twitter, que no sé quantes actuacions fa que no piulo una actuació sencera sense cap error.

@Cargolins pd4 5d7 4d7a 4d7 idp5 3p4
@bandarres 2pd4 3d7a id5d7 5d7 4d7 p5 2p4
@CdLleida pd4 4d7 4d7a 3d7 p5 3p4

He penjat les fotos a Flickr però no les he passades per FB/TW, també per una mica de mandra:
Mani: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157668241536198
Sant Jordi 1: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157696045593515
Sant Jordi 2: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157668190958108

I això és tot de moment. L'assaig d'ahir dimarts va anar si fa no fa com sempre, el de divendres em penso que no hi podré anar. I lloat sia Jaume Barri.

Ahir continuava la temporada castellera. Feia molts anys que no anàvem a Sant Andreu de la Barca; jo només me'n recordo d'una altra vegada, en una de les primeres Trobades del Baix que vaig anar, deu ser la del 2005. Aleshores els Castellers de Sant Andreu vestien de negre i estaven a punt de dissoldre's. Nosaltres estàvem en un nivell que no té res a veure amb l'actual, però llavors les coses eren tan diferents que comparar-les se'm fa molt estrany.

Els Castellers de l'Adroc són la colla hereva d'aquella que va plegar el 2006. És una colla també de Pallejà, el poble del costat, separat de Sant Andreu per una muntanya o puig o turó que se'n diu l'Adroc. O alguna cosa així. Ahir els Castellers de l'Adroc es batejaven: això vol dir que nosaltres i els Carallots els fem de padrins, tot i que "apadrinar-los" en principi no hauria de ser només anar a la seva primera actuació amb camisa, sinó ajudar-los tècnicament en les primeres passes com a colla. Que jo en tingui constància, una mica sí que els hem ajudat, però no tinc prou informació per saber si els hem fet gaire de padrins. Sé que els Carallots havien compartit algun assaig amb ells fa poc, i nosaltres l'any passat. Bé, el cas és que ahir érem a davant del Teatre Núria Espert, en una plaça força gran i força atapeïda, en un matí núvol i fresquet que no parava de plovisquejar.

El dissabte abans hi havia hagut un sopar a la Closca, al qual no recordo qui m'hi va convidar ni com és que hi vaig anar a petar. Hi vaig anar amb sis pebrots verds i vem acabar menjant cus-cus per sopar. Però resulta que era una mena d'ensarronada per preparar o discutir el Dia de la Colla. Ara el grup de WhatsApp del sopar es diu "Dinamització". No sé com és que sempre em fico on no em demanen. El sopar va quedar molt bo i, amb el canvi d'hora i tot plegat, se'ns van fer les cinc de la matinada. A casa encara em va costar una hora adormir-me i ja podeu comptar com vaig arribar a plaça l'endemà.

Doncs pitjor encara, perquè hi vaig anar amb bici. Estic en baixa forma i el riu estava tot enfangat i ple de tolls: el dia abans havia plogut tot el dia i aquell diumenge anava espurnejant tot el matí. Hi hauria anat per carretera, però hi havia la Volta ciclista i estava tot tallat, em deien. Pel riu s'hi anava bé: força solitari, tot i que arribant a Sant Vicenç dels Horts estava tot ple de diumengers passejant el gos. De bicis, només me'n vaig anar trobant de cara, i això que anava força a poc a poc, entre el cansament, la baixa forma i el fang. Vaig trigar ben bé una hora a arribar a plaça, tot esquitxat de fang fins a les celles. I quan hi vaig arribar ja havien alçat els pilars d'entrada, l'Adroc havia descarregat el primer 3de6 amb camisa i nosaltres enfilàvem el 3de7 de primera ronda.

El 3de7 el vaig veure força tranquil, a uns metres de distància, potser una mica lent, però des d'on era no vaig trobar que patís gens. De dins estant potser hauria vist una altra cosa. Tot seguit era l'hora del 4de7, que una mica com el de la setmana passada també va perdre mides; els segons treballaven força incòmodes i des de l'agulla no es veia gaire maco. L'acotxadora hi va arribar, el vem coronar i apa, descarregat.

En tercera ronda havíem de fer el 5de6 i hauríem repetit el repertori d'una setmana abans. Tanmateix, els fats ho impediren: l'Adroc, que havia desmuntat el 4de6 en segona ronda, en tercera va caure abans de l'aleta. Els volia fer la foto amb el mòbil: havia anat força lent, però no semblava especialment malament, però de cop i volta es va enfonsar per dalt quan ja estava a punt de ser carregat. La llenya va picar el Marquès, que va anar a ocupar l'ambulància; sense assistència mèdica, es va acabar l'actuació. De manera que pilarets de quatre per comiat i som-hi.

L'Adroc ens va donar algun record, vem estar pul·lulant una mica per allà i vem anar tirant cap a unes escoles, on compartíem el típic dinar de germanor en què cada colla s'entaula amb els seus propis castellers. Va trigar força a arribar el dinar i mentrestant va caure una cervesa, la primera del dia, i és que estava molt cansat i, si havia de tornar amb bici a Esplugues, més valia que estigués una mica serè. Amb el pollastre a l'ast va caure la segona cervesa, però no m'acabava d'entrar i vaig haver de llençar mitja llauna al desguàs. Malaguanyada. Ara sí que m'he guanyat l'infern.

Després de demanar sense èxit si algú podia carregar-me la bici al cotxe, i quan tota la cargolinada --vem ser els primers d'abandonar en massa Sant Andreu-- se n'anava, vaig pujar a la bici i cap al poble. En aquest cas sí que vaig poder-hi anar per carretera. Hi havia poc trànsit i no plovia gens o molt molt poc. Vaig passar per sota del túnel de l'Adroc, entre Sant Andreu i Pallejà, on, enmig de la foscor, em va avançar un autobús a tota canya, fent brogit de dinosaure metàl·lic. La pujada de Sant Feliu i Sant Just se'm va fer una mica penosa. Tenia la bici tota empastifada de fang, la roda del radere molt desinflada, l'hauria de posar una mica a punt algun dia. A casa em vaig tirar al llit i vaig dormir un parell d'hores seguides.

Un matí de diumenge de castells, pluja i fang. Va ser una mica diferent pel fet d'assistir a la diada de bateig de l'Adroc: és la tercera colla que "apadrinem", però és la primera que veig com ho fem. El primer pilar el van fer encara amb camisa blanca, però l'enxaneta se la va treure i va ensenyar la seva camisa: és lila (Pallejà) amb ratlles horitzontals i verticals negres (Sant Andreu), que deixen, per tant, quadres liles i negres. És una novetat en el món casteller.

Des d'aquest racó ombrívol d'Internet els desitgem molta sort i molts encerts en la dura tasca d'obrir-se camí en aquesta comarca tan desagraïda com és el Baix Llobregat: una comarca de merda que té, paradoxalment, 12 o 13 colles, ja m'he descomptat. Moltes colles en terra aspra, salut i molta sort.

Pel que fa a nosaltres, durant la setmana no vaig anar a assaig per motius diferents: dimarts bàsicament estava emprenyat com una mona i no em venia de gust anar-hi, i divendres, a banda que tampoc no en tenia gens de ganes, hi havia concentracions i actes a causa de l'empresonament de mig Govern i, per tant, em vaig estimar més pul·lular pels puestus. En acabat l'acte amb el Cotarelo vaig passar per un concertet de jazz a Esplugues. En acabat tot plegat, vaig decidir passar una estona per la Closca a saludar, on em van dir que se me n'havia anat l'olla. Després vaig desaparèixer.

Amb aquest compromís per part meva, poc puc valorar res: la colla sembla que avança com sempre a pas de cargol, aviam si en algun moment s'espavila. De l'actuació en si no hi ha gaire res més a dir. Pel que fa a la situació política, és bonic veure com moltes colles anul·len assajos o fan pilarets amb missatges de suport als presos i com nosaltres, com de costum, ens mantenim al marge de l'univers. Aviam si al final serà l'univers qui ens deixarà al marge a nosaltres. Qui ho sap, això, segur que no ens ha passat mai! Salut i castells!

Bateig dels Castellers de l'Adroc:
Castellers de l'Adroc pd4, 3d6, id4d6, i4d6, pd4
Castellers d'Esplugues pd4, 3d7, 4d7, 2pd4
Carallots de Sant Vicenç 2pd4, 3d7, 4d6a, pd4s

Fotos
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157665067595387
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157694160483604
Ana: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157689179878540

Més info:
--La crònica que he escrit pel web.
--La crònica dels de l'Adroc.

Tornem a les cròniques castelleres, va.

Diumenge començàvem una nova temporada, la vint-i-quatrena de la colla i la catorzena meva, i ho fèiem a Barberà del Vallès, on recordo haver-hi actuat una altra vegada per alguna festa del poble, un dia a la tarda que vaig travessar amb bici Collserola per arribar a la plaça de l'Ajuntament. Aquest any no estava per hòsties i hi he anat amb autocart.

Hi vem arribar gairebé amb una hora d'antelació i vaig anar a fer un cafè, que havia dormit una hora aquella nit, que no agafava el son. La plaça de l'Ajuntament de Barberà és molt gran i hi havia poca gent que no fossin els castellers de les quatre colles: Saballuts, Gausacs, Cornellà i nosaltres. Érem quatre colles i nosaltres no érem gaires i els assajos havien anat de manera irregular (ahà) i ja veurem què passa aquest any, però el cas és que fotia força mandra aquesta diada. Però d'alguna manera hem de començar! Ara tocarà anar a Sant Andreu de la Barca, que déu n'hi do! En fi, #seguim.

Amb tot plegat no semblava que poguéssim fer gaire més que tres i quatre de set més algun castell de sis, que va resultar ser el cinc. I ara podríem parlar dels castells, però... quina mandra!

Vem fer un pilar de quatre de dol per la mort del Didac, fa algunes setmanes. El Didac va deixar de venir a castells fa unes quantes temporades per coses de salut i ja feia temps que no el veia. Feia de baix i segon normalment, algun cop havia fet de segon damunt meu; era força gros, havia jugat professionalment a rugbi i havia fet mil coses. En fi, era un tros de pa i ens teníem força estima, sap molt de greu el que li ha passat.

Després del pilar de dol, que les gralles de Sant Feliu ens toquen diferent de com ho feien les nostres quan en teníem, les altres colles feren llurs espadats, per exemple:

Val a dir que amb la nova manera que tenen de fer pinyes, amb l'app aquesta dels Moixis, no em puc escapolir dels pilars d'entrada i sortida, fet que m'emprenya bastant perquè són moments que aprofito per gestionar Twitter i les fotos del mòbil. Què hi farem! Érem tercers en l'ordre d'actuació i sortíem del 3de7:

Des de l'agulla el vaig veure molt tranquil; era un dels tresos de set avorrits que de tant en tant anem fent per les places. Diria que el meu segon no acabava de estar còmode amb la pinya, però no hi va haver cap problema. Sembla que es va allargar una mica per coses de canalla, però aquí no va representar gaire problemes.

Al castell següent, el 4de7, sí que va suposar problemes. En aquest cas es va allargar moltíssim més i els possibles desarranjaments es van destarotar més, l'estructura va remenar una mica i diria que un dels baixos patia com un desgraciat, fet que va afegir una mica més de suc al remenat de bolets. Però res, tu, una mica d'aguantar el castell i llestos!

Entre el 3 i el 4 els Saballuts van fer un 7de7 on em vaig ficar a la pinya, però ben aviat les remors d'enjòlit van esdevenir brogit d'estupor per una llenya que semblava imminent, ja des d'abans de les dues aletes. Allò que de sobte la pinya es posa en tensió i la plaça està com electritzada i tal. No vaig veure res, em van dir que el terç o quart de la rengla es va plegar o va treure el cul o alguna cosa així i que tal. Tinc aquesta foto:

El nostre 5de6 diria que a banda d'alguna estrena a tronc i una mica l'enrenou habitual, no va tenir gaire més història, però bé, no en tinc ni ideia.

I els dos pilarets d'arreveure.

I ja podíem tornar a Esplugues. Vem dinar, vem veure els castells i el Barça, i aleshores resulta que hi havia una Junta d'aquestes intempestives de després d'actuació, que per mi són horribles: entre que no havia dormit i que ja tenia algunes birres, no hi fotia res allà. I res, segur que ho fan molt bé sense que jo hi dongui pel cul.

Vet aquí el relat verídic i veritable dels fets esdevinguts diumenge passat en la primera actuació de la temporada 2018. Suposo que com a primera actuació de l'any ja fa el fet. Els assajos no sé com valorar-los perquè cada any diem que cada any som menys gent que l'any abans però cada any millorem els castells de l'any anterior, si fa no fa. Si sóc fidel a la tradició, diria que ha desaparegut molta gent i no n'ha entrat gaire, però què sé jo, segur que s'arregla d'alguna manera. Per exemple, divendres podria anar a assaig, però hi ha concert hèvit a 9 Barris i ara no sé què fer. Ja veurem. Diumenge apadrinarem els de l'Adroc a Sant Andreu de la Barca, aviam com anirà la cosa.

I lloat sia Jaume Barri!

Diada inici temporada Saballuts a Barberà Vallès
@saballuts 2p4, 5d7, 7d7, 3d7, vano de 5
@gausacs 2p4, 2d7,5d7, 4d7, vano de 5
@Cargolins p4dol, 3d7, 4d7, 5d6, 2p4
@CastCornella p4, 3d7, 4d6p, 3d6ps p4

Fotos
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157692906388601/
Lídia: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157694677129985/

Ja hem acabat la temporada i ho hem fet repetint la nostra millor actuació, que és la clàssica de vuit, tot i que aquesta vegada sense pilar de cinc per acabar. Ha estat una temporada força estranya amb alts i baixos de camises a plaça i assaig i stranger things entre el setembre i el novembre de tota mena que no cal explicar ara. Al final hem redreçat un final de temporada que estava sent una mica trist i, de fet, entre Sant Just i el Poble-sec hem descarregat tres 4de8 i un 3de8, a més de fer el 2de7 a tot arreu. La sensació és que hi ha molta feina a fer per reviscolar com a mínim l'aspecte social de la colla, o si més no és la meva sensació, i que sense això ens faltarà gruix de colla per com a mínim mantenir els castells que tenim ara. La sensació d'anar perdent gent i embranzida i tot plegat es manté en el temps, però si més no hem acabat la temporada amb molt bones vibracions i ara aviam si els nous equips tècnic i directiu saben capgirar aquesta inèrcia.

Mentrestant jo m'havia despertat cap a les vuit del matí però estava bastant rebentat i no vaig sortir del llit fins passats dos quarts de dotze. Vaig anar ràpid a agafar la bici i vaig baixar tan corrents cap al Poble-sec com el putu trànsit de merda i alguna patrulla de policia em van permetre. En menys de vint minuts ja hi era, vaig obrir-me pas enmig de la gentada que omplia el carrer davant la biblioteca, hi vaig aparcar la bici i em vaig enfaixar, tot i que no hi havia gaire pressa perquè el ritme d'inici no era el més àgil, precisament. Vem enfilar els pilars de 4 i, com diu sempre la nostra alcaldessa, "vem donar inici" a la cosa, perquè dir "començar" li deu semblar massa col·loquial. Si tots els problemes lingüístics de l'alcaldessa es reduïssin aquestes collonades... En fi, tornem al tema: després dels pilarins vem donar principi a la Diada de Tardor dels Castellers del Poble-sec, amb els quals per cert hem actuat enguany ni més ni menys que, atenció!, sis vegades: a Sants pel Triangular, a l'Aniversari de Sagrada Família, per Sant Jordi a Esplugues, al Poble-sec a la primavera, a Can Vidalet i un altre cop al Poble-sec, per tardor. Els Bandarres són una colla simpàtica amb la qual actuem sovint, però enguany potser n'hem fet un gra massa.

Els Castellers del Poble-sec feien el 4de7 amb agulla i aleshores era el nostre torn. Al postassaig de divendres fèiem la porra per veure amb quin castell sortiríem, i el meu pronòstic era que segur que no sortiríem de 4de8 perquè era el que havia anat pitjor a assaig, i si volíem sortir a assegurar potser la millor opció era sortir de torre i continuar amb el 3. Però no, m'errava completament i vem sortir de carro gros. Ja veus quines coses.

El quatre, que va pujar al segon peu, es va tancar força bé, tot i que jo a l'agulla tenia la sensació que potser podria perdre la meva posició. Va pujar força parat i amb bones mides, però un altre cop com l'altre vegada el meu rengle es va tòrcer: el baix i el segon demanaven ara no recordo si dreta o esquerra; el segon estava molt tort i el terç, per compensar, es va posar gairebé només a un peu i compensant cap al costat contrari, fent que tot plegat fos com les costes del Garraf. Però bé, la resta del castell estava bé i segons la foto sembla un 4de8 molt maco, malgrat que sembla que alguna quint a la primera remenada havia demanat que es desmuntés...

Les altres colles van anar fent, amb un 4de8 de Sagrada Família que també em va semblar prou solvent, i es tancava ronda, els Bandarres feien el 5de7 i patapam, ens tocava. L'estratègia era molt semblant a la de Santa Magdalena, anar pas a pas, i la passa següent era el 2de7, que com ja he dit tenim molt apamat: en les quatre darreres actuacions l'hem fet, és el sisè des de setembre i el desè de l'any i, des que el vam recuperar a Festa Major de l'any passat, i sense tenir en compte dos intents desmuntats, és la quinzena torre consecutiva descarregada. Amb la confiança que tenim amb aquest castell el tronc s'anava enfilant i, de cop, vaig notar moltes sotragades que baixaven fins als segons (normalment hi faig de vent petit). Després, preguntant, el Rai em va dir que era la pitjor que hem descarregat mai, tot i que després al vídeo no semblava tan malament. Com ja vaig dir en alguna crònica de fa poc, ara també podem defensar les torres, no com abans, quan a la primera batzegada petava tot.

I aleshores Sagrada Família també va portar el 2de7, que era el seu primer de l'any, i ja d'entrada es veia que allò no anava a l'hora: una ventallada va sacsejar tota la torre just abans de carregar-la, però encara la van aguantar fins a la sortida de canalla, que ja no van poder salvar. La llenya, que em van dir que no va tenir conseqüències greus, ens va deixar sense ambulàncies i amb la diada aturada durant més d'una hora. La Marina deia que no ens emborratxéssim abans del 3de8 i jo vaig treure triomfal una coca-cola de la butxaca, i a esperar.

L'actuació havia anat força ràpida, però aquesta aturada ens va portar fins més tard de les 14.30 i alguna gent ja havia anat desfilant. Per exemple, no tinc foto del 3de8 del nostre fotògraf habitual, per la qual cosa suposo que va fotre el camp. El tres va pujar al primer peu força rodonet i força ben quadrat. No sé què dir-ne: el vaig veure molt millor que el de Santa Magdalena, amb alguna remenada que en cap cas em va semblar gaire perillosa, a diferència de l'epilèpsia general de Santa Magda. Bé, estàvem molt contents, la vritat.

Per acabar vem fer tres pilars de 4, no sé per quina raó, però és estrany acabar una diada com aquesta sense pilar de 5.

La diada ens havia anat molt bé i anàvem a dinar amb els poblesequins al parc de les tres xumeneies. Hi havia escudella i tal i quan van desparar taules i tot plegat el DJ va començar punxant molt de coses que tendien a la merda de música aquella que em nego a escriure, però després va anar millorant i vem passar una bona estona fins a les nou, crec, que era l'hora fins la qual tenien permís.

Al començament ja he valorat una mica la temporada i ara em penso que no tinc ganes de tornar-hi. Bàsicament jo l'he vista molt irregular, amb els alts i baixos i amb moments molt perillosos de manca de camises, de ganes, d'una mena de projecte que no sigui el dia passa any empeny, amb alguns problemes interns i també externs i, en general, aquesta dificultat que jo en dic de "fes-te teva la colla" i implicar-s'hi de debò. Ja dic que no tinc ganes de criticar el que segurament ha tornat a ser la millor temporada de la colla, si més no per resultats --un 4de8 menys que l'any anterior però dos 3de8 i deu torres, per cinc de l'any passat; hem abandonat alguns castells, com l'únic 3de7s i només dos 7de7, etc.--, i ahir estava orgullós de portar la meva camisa allà a plaça i durant la festa, i tal, però bé, que tenim problemes estructurals que s'arrosseguen des de fa temps és bastant evident i ja veurem si es poden resoldre o no.

Aquí s'acaba aquesta temporada, fins l'any que ve. Ara a fer la puta revista, tancar alguns temes i ja veurem la nova Junta i Tècnica de l'any vinent. Pel que fa ahir, l'actuació completa va ser aquesta:

Castellers del Poble-sec 3pd4, 4d7a, 5d7, 3d7a, pd5
Castellers d'Esplugues 3pd4, 4d8, 2d7, 3d8, 3pd4
Castellers de la Sagrada Família 3pd4, 4d8, 2d7c, 3d7s, 3pd4
Castellers de Santa Coloma pd4, 3d6, 4d6, pd4

Els de Santa Coloma van renunciar al tercer castell suposo que perquè d'entrada ja no anaven gaire sobrats i l'espera els devia fer desistir. Passo les fotos que tinc controlades tot i que espero trobar-ne més:

Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157689843089015
Ana: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157689470176454

De moment no n'he trobat més i dubto que en pugui trobar gaires d'aprofitables. Passo el vídeo resum de l'actuació, i llestos.

Salut i castells i clàssica de vuit.

Darrerament amb prou feines escric sobre les diades, o ho faig molt tard, o deixo les cròniques a la nevera i no les trec mai a taula. Miraré de rescatar la de la Trobada del Baix després d'escriure la de Terrassa de la setmana passada.

A Terrassa arribàvem amb el que hem anat dient o comentant els darrers mesos: som poca gent a assaig i costa d'assajar els castells de vuit. L'assaig del divendres havia estat relativament bo, però a plaça havíem de ser pocs i el 4de8 no es veia clar.

Altres anys havia anat amb bici a Terrassa, però aquesta vegada ni m'ho plantejava. El Pèpins i el Pèsol sí que hi van anar, però per muntanya, els molt bèsties, fet que els va obligar a córrer molt per arribar a l'hora, fins i tot a velocitat de tren. Mentretant, a plaça ens aplegàvem els Castellers de Terrassa, els de Berga, Moixiganguers i nosaltres i esperàvem a començar. Fèiem uns pilarets de quatre amb el domàs de democràcia pels presos polítics, tocaven Els Segadors i algú de l'Ajuntament llegia un manifest. I ja podíem començar.

Érem tercers i vem sortir de 4de8. Al final, segons l'assistència, no érem ni cent camises; és a dir, és el 4de8 amb menys gent que hem portat mai a plaça. L'ajuda de les altres colles era indispensable perquè no se'ns obrís com una magrana, com ens acostuma a passar a assaig. El castell estava prou bé de mides i va tirar amunt. Jo era a l'agulla i ja des del començament vaig veure algunes rebregades rares pel meu rengle; de fet, queia cap a la meva dreta i no hi havia gaire res a fer, perquè no teníem prou laterals que aguantessin per aquella banda, que a més feia baixada. El meu segon anava cap a la meva dreta, però el terç estava tort cap a l'altra banda. A més, hi havia el tremolí aquest constant que em semblava que era general però que potser només era del meu cantó. En tot cas, es va carregar i descarregar sense gaires perills i, amb tot, amb una certa comoditat. Mirant el vídeo, semblava maco i tot, i la gent a plaça deia que déu n'hi do, que veniu aquí i planteu tranquil·lament el 4de8. Suposem que el castell estava bé, malgrat que les sensacions del meu rengle no fossin gaire bones.

En segona ronda volíem fer el 2de7, però faltava un terç i mentre no arribava vem tirar el 5de7. Al meu lloc habitual de lateral interior de la descarregada de la torre, no vaig veure una puta merda, però la sensació era que no hi havia tant d'enrenou com altres vegades; al vídeo va semblar un cinc de tràmit i em sembla que algú em va confirmar que en comparació d'altres va anar molt bé.

El terç tocatardà era arribat, però la tècnica va decidir que pugés un altre terç al 2de7. Sembla que a banda d'algun petit problema de mides i de poctlles, la torre va anar bé; de vegades em sembla que els segons es belluguen molt, però després a l'hora de la vritat està tot molt apamat. Perfecte, doncs: la novena torre de l'any.

Acabàvem estranyament amb tres pilars de 4.

De les altres colles, no ho sé. Els Moixiganguers van fer la tripleta de 8 amb molta facilitat, els Castellers de Berga el 4 i 3 de 7 més un castell de sis, i els pasteleros no me'n recordo gaire, la veritat, potser la clàssica de vuit. Va ser una actuació amb força ajuda entre pinyes que va anar força ràpida malgrat que érem quatre colles i que nosaltres tanquem les pinyes a ritme de cargol.

Després d'això anàvem a la Closca a dinar, veure els castells, xerrar, etz. Fa uns dies que el comando botifarra està inactiu i vaig acabar jugant a allò que en diuen "el capitalista" o de mil maneres diferents. Al final vaig tenir sort i em vaig poder desempallegar d'una parella de tresos i... res, al final fins i tot vem passar una estona pel local de Cornellà, que havien acabat la temporada.

I ara, què? Doncs ara resta per fi només una setmana per acabar una temporada molt estranya. Se suposa que volem tornar a fer la clàssica de vuit. Ja veurem, perquè tot plegat és complicat.

I ara us enganxo la crònica de la Trobada del Baix:

La Trobada de Colles Castelleres del Baix Llobregat. Un nom força llarch que a Twitter cadascú l'escurçava a la seva manera per fer hashtags. Jo feia anar #TrobadaBaix perquè és el més curt, però no hi havia cap colla que fes servir el mateix. Potser algun dia en alguna reunió de les que fan de tant en tant per pactar aquestes coses s'haurien d'aclarir. En tot cas, el desgavell en aquesta collonada és com l'exemple del desgavell que és aquesta diada castellera.

No volia començar criticant, però ja veus, ara estic de mala hòstia per la putaspanya i m'ha sortit així. En resum, érem relativament poca gent i l'assaig de dimarts previ a l'actuació per Tots Sants a Begues no va ser el millor del món, i em fotia una mandra immensa anar a la Trobada del Baix. De manera que a les 10.45 arribava a la Closca per agafar l'autocart i a les onze passades enfilàvem el camí amb més marrada de la història per acabar pujant els revolts de Begues. L'autocart intentava avançar els ciclistes i les motos ens avançaven jugant-se la vida i fèiem una cua bonica quan per fi vem arribar al poble. Feia molts anys, que jo recordi, que no trepitjava Begues; devia tenir uns dotze anys. I parlant de ciclistes, tres o quatre valents hi van anar des d'Esplugues. Fa temps que no agafo la bici per fer coses d'aquestes, i és molt improbable que vagi a Terrassa amb bici.

Vem arribar al lloc d'actuació molt justos de temps i se suposava que actuàvem en el primer grup (érem deu colles, diria, i s'aplegaven en tres grups diferents), però no sé què collons va passar que al final actuàvem en el tercer grup i, per tant, érem els últims de cada ronda. Teníem just l'speaker darrere nostre donant pel cul. Abans de començar, l'alcaldessa de Begues va dir no sé què i quan per fi va haver acabat va lliurar uns records a les colles. Que jo recordi, aquesta mena de records sempre es donen en acabar les actuacions, però en aquest cas era evident que l'alcaldessa venia a fer-se la foto, donar la cosa i fotre el camp esperitada. Aquesta mena d'actituds fan tan de mal d'ulls que no sé com encara les fan.

I se suposava que començava l'actuació. Aixecàvem dos pilars de quatre i algú m'informava que al final actuàvem en el tercer grup, així que anàvem a fer pinya als companys de Sant Feliu, que els teníem al costat. De les altres colles no en diré res per diverses raons: o era a la pinya i no vaig veure els castells, perquè no sé què van fer, perquè no les vaig veure o les vaig veure de lluny, perquè no sé en quin estat estan en la temporada, perquè no vull merders, etc. La Trobada, amb tantes colles de tantes coloraines, és distreta si tens ganes d'anar mirant i parlar amb la gent i tot plegat; com a "cosa", però, és bastant un avorriment, per dir-ho suau.

Quan ens va tocar per fi sortíem de 5de7. Com va anar? Ni puta ideia, per variar. Jo era al lateral interior de la descarregada de la torre i des d'allà dins només sents l'enrenou habitual dels nostres cincs. Em va semblar lent del cagar, també com sempre, però no em va semblar gaire remenat ni res per l'estil. Vaig preguntar els qui s'ho havien mirat de fora estant i em deien que molt bé. Doncs això, un altre 5de7, sembla que ben tranquil i sense gaires complicacions, i a esperar la segona ronda amb el 2de7.

La segona ronda em va oferir un altre canvi de programa, amb moltes colles que no actuaven alhora en els grups que els tocava. O potser ja havia començat abans, això. Vés a sapiguer, el desgavell era atabalador. Així podíem fer pinya a Sant Feliu i als Encantats de Begues amb més temps abans de tancar les nostres pinyes. Com que semblava que la ronda no acabaria mai, vaig sortir al carrer (actuàvem dins del pati d'una escola, tancats, aliens a la resta del poble) a mirar les paradetes i tal i tal, però em vaig encantar massa (deu ser cosa de Begues) i vaig tornar a entrar amb la pinya del nostre 2de7 que ja era tancada. Aleshores em podia quedar fora o tapar algun forat, que és el que vaig acabar fent. Com que era a la perifèria de la pinya, en un lateral, podia mirar de tant en tant cap amunt, i el que veia era una torre molt remenada. Sembla que un segon s'hi estrenava, o potser m'ho invento, i també sembla que era més de nèrvits que d'una altra cosa. El cas és que es va haver de defensar molt la torre però es va descarregar, amb el públic animant i aplaudint després de salvar la descarregada. A la crònica que vaig escriure pels Gausacs a Vilanova vaig escriure aixòs: "...els Bordegassos també portaven el 2de7. En aquest cas va començar a tremolar força aviat i es va haver de defensar moltíssim a la descarregada. La van controlar i almenys als espluguins ens van ensenyar que les torres treballades també es poden descarregar i no cal que es trenquin a la primera remenada." Bé, és evident que ara nosaltres també les sabem defensar. En tot cas, em sembla recordar que la dels Bordes estava bastant pitjor que la nostra.

Ja havíem fet el nostre millor castell i jo continuava pul·lulant com una ànima en pena per la plaça-escola-cleda, i decidia anar a fer la primera birra amb la xavalla que em quedava a la cartera, però com que havíem de voltar Sant Feliu i Begues i com que sembla que la tercera ronda va anar més ràpida que la segona, amb prou feines havia begut mig got que ja tancàvem pinya del 4de7 amb agulla. Malaurat castell, per cert. Feia de lateral del pilar del mig, com acostumava a fer sempre abans, i allà enclastat entre els baixos i les crosses i tot plegat, i amb el putu enrenou que hi ha sempre en els nostres putus castells, no tinc tampoc ni ideia de com va anar, però la sensació era de poca comoditat, si més no per allà baix. Pel que fa a mi, sembla que ara estic molt fort i el baix em va demanar que no apretés tant al segon. I res més, un altre 4 amb agulla.

Podríem dir que vem fer una actuació de tràmit, amb un 2de7 treballadet i tota la pesca. Podríem dir-ho. Jo no ho tinc clar. Estava tan avorrit de tot plegat que no en sé res. Després del nostre castell les colles que no havien fet tres castells tenien ronda de repetició, que em sembla que eren gairebé totes llevat de nosaltres --ara estic mirant la base de dades de la CCCC i sembla que tampoc no la van necessitar Matossers, Encantats, Carallots ni Sant Feliu. Els Castellers de l'Adroc --mira que hi han noms ràruts, al Baix Llobregat-- ens demanaven ajuda per tancar un 3de6, em sembla --sí, així ho certifica la CCCC--, que van pujar al segon peu i que també van desmuntar. Resulta que nosaltres som els padrins de l'Adroc i que tot just comencen a caminar. Diria que en primera ronda van fer un castell amb aconxaneta. L'enxaneta del 3de6 que vaig veure era bastant gran, tot s'ha de dir.

Al final es van acabar les rondes de castells i tocaven les de pilars. Em van dir que faríem un vano de 5, però per continuar canviant de plans al final vem fer el pilar de 5 escarit perquè segons el putu speaker primer es farien els pilars de 5 i després els de 4. Que això signifiqui directament que no podríem fer el vano em sembla un 'non sequitur' de llibre, però bé, jo què collons sé de res. En tot cas, en ronda de pilars de 4 vem fer els dos pilarets que havien d'anar amb el vano, i llestos. Suposo que el que volien era fer pilars de 4 amb la resta de colles, i suposo que no tenien ganes d'inventar-se algun altre pilar a més dels del vano. Però jo no sé res.

Aleshores la gent va començar a desfilar cap a casa, cap a la barra o cap al lloc on havíem de dinar, mentre a la pista de l'escola la gent ballava la gran polca d'Ours versicolor multicoloraina etc. A l'hora de dinar hi va haver un parell de problemes: hi havia molta cua per poder dinar i no hi havia vi ni alcohol a taula, només aigua. D'aquí se'n va derivar l'altre problema: una cua kilomètrica també al bar del poliesportiu on dinàvem. No els vull criticar gaire: els Encantats van fer el que van poguer, són una colla força nova i tenen els recursos que tenen. Però bé, una mica de vi a taula per fer passar l'espera s'hauria agraït. D'altra banda, el bart era molt cart.

Què en podem dir, de tot plegat? D'una banda, que amb prou feines m'assabento de com van els nostres castells, a banda de sensacions i percepcions esbiaixades. Vaja, com sempre. D'una altra banda, tampoc no puc dir gaire cosa de la resta de colles, perquè en general no m'hi vaig fixar gaire, i valorar les poques que en sé alguna cosa em sembla també avorrit i molt esbiaixat. En general la Trobada em va resultar feixuga i avorrida, tot i que al capdavall va anar força ràpida i a dos quarts de tres ja havíem acabat. El sistema de rondes conjuntes, malgrat casos estranys, va ajudar força a agilitzar el tema. Sobre intents i intents desmuntats, doncs em sembla que respecte a anys anteriors va augmentar el nombre d'intents desmuntats, però de llenyes en recordo molt poques: de fet, mirant la CCCC, l'únic intent és el pilar de 5 de Castelldefels, i d'intents desmuntats no n'hi ha tants --onze-- i es reparteixen en cinc colles. Crec que va ser la segona ronda en què més castells es van desmuntar, que va ser en la qual vaig anar a voltar i vaig fer tard al nostre 2de7. Altres anys valorava el nivell de la comarca i animava les colles, fins i tot, a continuar progressant i tota la pesca. Ara mateix estic força avorrit i no m'he pres la molèstia de comprovar res. Només sé que Castelldefels està força bé, malgrat la llenya del pilar de 5, i que Sant Feliu van caure fa poc i tenen un parell de diades per poder fer un castell de set i ser considerats segons la CCCC com a "colla de set". Parlant de sets, comptant segons la CCCC, enguany hi van haver 4 colles que vam fer castells de set; hi faltaven Cornellà i Esparreguera, que també en fan. Som sis colles de set a la comarca (bé, nosaltres som de vuit, però ja ens entenem), un fet que es podria considerar positiu. Els Castellers del Prat van fer el primer 2de6 i els Encantats no sé si van fer la seva millor actuació, però el seu cinc de sis, que els hi feia pinya, va ser bastant interessant. Per la resta, doncs no ho sé, més val que deixi d'escriure.

Ara aviam si passo les dades de la CCCC a la nostra base de dades i continuo escrivint això.

Castellers d'Esplugues 2pd4, 5d7, 2d7, 4d7a, pd5, 2pd4
Encantats de Begues 2pd4, 2d6, 5d6, 4d6a, pd5, 2pd4
Colla Jove de l'Hospitalet pd4, id5d6, 2d6, 4d6a, 5d6, 2pd4
Matossers de Molins de Rei 2pd4, 3d7, 4d7, 2d6, pd5, 2pd4
Castellers de Castelldefels 2pd4, 5d7, id4d7a, 4d7a, 3d7, ipd5
Carallots de Sant Vicenç pd4, 4d7, 3d7, 2d6, pd5
Castellers de Gavà pd4, id3d6, id3d6a, idpd5, pd4
Castellers del Prat de Llobregat 2pd4, 4d6a, 5d6, id2d6, 2d6, pd5, 2pd4
Castellers de l'Adroc pd4, 3d6acon, id3d6, id2d6, id3d6, pd4
Castellers de Sant Feliu pd4s, 4d6a, 4d6, 3d6, 2pd4

Les colles estan en un ordre aleatori, no respon a l'ordre d'actuació ni a res en concret. Ara podria actualitzar el document que tinc de les trobades del Baix per avaluar castells i nivell i tot plegat, però se'm fa tard i haig d'anar plegant.

Doncs torno per aquí per explicar una mica els castells.

Les cròniques de Festa Major d'Esplugues i la de Viladecans les tinc fetes o gairebé fetes però no les vaig publicar en el seu moment i ara em fa mandra revisar-ho, perquè si ja em costa de recordar el que hem fet l'endemà o l'endemà passat o poc després de l'actuació, fer-ho ben bé al cap d'un mes em resulta bastant complicat. O sigui que ja vorem.

La ressaca post Festa Major va ser forta: una setmana de descans, merders covats sobretot per la pancarta del Caufec i altres temes potllèmics i molt d'enrenou polític i social, amb referèndums, manifestacions i tota la merda que ens ve de la putaspanya. De manera que si ja havíem fet uns assajos més aviat tristos abans de Feta Major, el panorama posterior ha estat encara més galdós, i arribàvem a divendres passat amb tota la feina per fer i molts dubtes sobre el que podríem fer a Sant Just. Aquest assaig "porta un amic" també dista molt d'aquells assajos PUA amb moltes cares noves i sovint amb castellers d'altres colles donant-nos un cop de mà. Em feia la impressió que perdem pistonada en tots els àmbits possibles, però no tinc ganes d'embardissar-me per aquests trencacolls esquerps i feréstecs i tal i tal i ho deixaré estar per més endavant, potser, o potser no, vés a sapiguer. El cas és que l'assaig de divendres va anar francament bé i obria la possibilitat de tornar a fer el 4de8. La meva porra era que faríem, per aquest ordre, 2de7, id4de8, 7de7 i 5de7, perquè a Sant Just tenim un historial d'intents desmuntats esfereïdor, esbalaïdor, esborronador, espaventable, etc., i a més el portàvem una mica mancats d'assaig. Però és agradable equivocar-se de tant en tant.

De moment a la Closca vem fer l'Oktoberfest amb frankfurts i birres artesanals que a mi no em fan gaire el pes, i després hi va haver una altra partida de botifarra per oblidar. On sou, manilles i asos? És bastant lamentable, la vritat. No hi ha dret. Amb aquella desfeta deplorable tot contribuïa a fer pensar que el cap de setmana ens seria advers i nefast i tot plegat, però mira, no.

Va resultar que era diumenge i pujava a la bici cap a Can Ginestar a veure què fotíem. Ens anàvem aplegant xino-xano al pati de la masia i em va sorprendre que hi hagués força gent per veure'ns, perquè per alguna raó estranya l'Ajuntament de Sant Just va endarrerir una setmana la data de les Festes de Tardor i actuàvem al marge dels actes festius.

Fèiem els pilarets d'entrada i apa, 2de7 per obrir plaça. Torno a fer d'agulla a la torre, tal com ja vaig fer a la primera torre que ens vem posar per barret el 2009. Amb la miopia em costa bastant de veure els pisos superiors a assaig, amb la doble xarxa i una llum un pèl tèrbola, però a plaça ho veig força millor. I bé, què dir-ne, de la torre? Doncs no ho sé, des de dins la vaig veure força tranquil·la i al vídeo em va semblar que a la canalla li costava remuntar dosos, o una cosa així. En tot cas, el tronc i la pinya vem aturar qualsevol perill i apa, la setena torre de l'any.

En segona ronda continuàvem amb el pla lògic i portàvem el 4de8. Diria que va pujar al segon peu i, bastant bocabadat (metafòricament blabla), vaig veure'l molt bé de mides i sense gaires moviments. El castell es va carregar amb total suficiència i diria que només a la descarregada va patir alguna remenada per dalt. El castell també se'm va fer llarg però molt tranquil. Bé, no sé què més dir-ne, potser no és el millor 4de8 de la història, potser va perdre mides o vés a sapiguer què, però després dels problemes de les darreres setmanes, semblava un miracle que anés tan rodat. Suposo que ni és un miracle ni blabliblú, però hòstia, quines coses que passen de vegades.

Aleshores era el torn de la malastruga truita de set. Com que no l'assagem mai o gairebé mai sencera, i com que hi puja gent no tan habitual i tot plegat, i com que sempre acaba sent un galliner i gairebé sempre puja desquadrada (recordo que l'altre 7de7 de l'any va ser anormalment tranquil), doncs acostuma a ser un caos, un cafarnaüm i una barreja entre bàratre i una casa de putes. I aquest va ser el mateix desgavell que la tònica general. En aquest cas, a més, no vaig entendre el meu baix (hi feia d'agulla per tercer castell en aquella diada), que demanava dreta, però no vaig entendre què volia de la dreta i hi va haver un estira-i-arronsa intressant entre laterals i segon, que successivament apretaven i afluixaven i s'afegien al desori general del malaurat castell. En fi, al final ens vem entendre i la dreta va afluixar o apretar o el que fes al cas, i el castell es va descarregar, i que Leto se l'emmeni a les regions més arcanes de l'oblivió.

No sé ni jo el que m'empatollo.

Després d'això era el torn del vano de 5, i vano de 5 fet però amb un pilar de 4 que va caure. Enguany ens hem fotut un munt de pilarets pel cap o els hem desmuntat, i tot és molt ràrut.

I aquí podria posar fi a la chrònica dels dimonis, però continuaré una mica més. Altres anys ens convidaven a una birra, però enguany l'Ajuntament de Sant Just, a més de treure'ns d'enmig de les Festes de Tardor, tampoc no ens hi ha convidat (de fet, no sé exactament qui ens la pagava). Vem baixar cap a la Closca, que hi havia carn a la brasa i aquestes coses. El procés de cuinar-ho va ser una mica lent però al cap i a la fi ja era tot a taula, i mentrestant la Colla Vella feia la diada de la seva vida, mentre que a la Joves no li sortia res de dret. I després de dinar i de desparar taules i rentar atuells vem veure per fi els nostres castells. La cosa es va anar allargant, amb un escamot dansaire a la Closca, mentre es feia tard i tot plegat. I cap a dormir.

Aviam si acabem de redreçar aquest segon tram de temporada, que ha estat bastant fluix en general, amb una davallada d'assistència a assaig espectaculart per raons diverses que ja he dit que no em vaga de dir ara, i també amb unes partides de botifarra que comencen a ser preocupants. Sense asos ni manilles ni hi ha independència ni 3de8. Què passa amb les cartes? Estan marcades? Fan màgia i se'ns esmunyen? És preocupant, com ja he dit. I també hi ha el tema dels assajos fluixos i tot plegat, que aviam si espavilem i ens vénen els asos i les manilles. Salut i castells i... manilles, collons.

Aquesta crònica no està repassada. Per a informació més fiable, llegiu la del web de cargolins, que també vaig escriure jo: http://www.cargolins.cat/content/festa-major-desplugues-2017

La Festa Major ha estat molt llarga i amb moltes giragonses i trencacolls. Una setmana després del primer dia de festes em disposo a intentar recordar alguns dels fets més destacats des de la meva perspectiva sectària, esbiaixada i demagògica, per a gaudi i gaubança de la penya.

Com dèiem, per a mi festes començaven el dimarts de la setmana passada. L'assaig va ser més aviat regolart i en acabat jugava el Barça, que va apallissar bastant no recordo quin equip. Havent sopat passava per la moscatellada, que per als de cultura populart és l'inici un dia abans de Festa Major. Enguany hi vaig arribar que ja no veia moscatell enlloc, però en canvi els músics no sé si eren més que altres anys però feien molta gresca i amb prou feines se sentia la veu. De manera que també amb prou feines papava llesca dels garrotins de després. En algun moment entre les dotze i la una aproximadament apareixia la poli municipal no sé per què exactament, suposo que per recordar que a la una havien de plegar, i el sector cupaire-radical, que estava representat conspícuament, treien una pancarta amb el 'Sí' de la CUP i entonaven joiosos càntics de desobediència, rebel·lió i sedició (bé, sedició exactament no). A causa d'això, suposo, els munipes van fotre el camp per la banda del Pou d'en Fèlix, però els van rellevar dues patrulles dels mossos per la banda de L'Avenç. Jo ja començava la retirada quan els mossos van anar a parlar-hi que on tenien la pancarta i no sé què més, però ja havia desaparegut i els mossos també van fotre el camp.

Com podeu veure, el primer dia ja hi va haver moviment i això que jo ara per ara només m'assabento de quatre coses espigolades. Podria parlar d'encartellades turbulentes, manifestacions, problemes logístics i altres coses, però això s'allargaria massa i ja dic que només sé el que em va arribant a batzegades. En tot cas, aquest clima tèrbol de festa major es va allargar durant la resta de la setmana amb el punt culminant de diumenge, que va ser bastant desastrós.

Dimecres era el dia del pregó, que comença al Brillas amb l'homenatge al roure per part de les entitats. Hi vem fer el pilar --on després de no sé quants pilars de quatre seguits sense entrar-hi, hi vaig fer d'agulla petita-- amb el licor de ginjoler de festa major regalant-nos les gargamelles, i va començar el seguici interminable camí de l'Ajuntament. Pel camí vem fer més pilarets fins al caminant davant l'Ajuntament. Aleshores era el pregó, amb un pregoner que era esportista de no sé què que suposo que ara viu a Esplugues, i com cada any hi va haver la mandanga habitual: escridassada a la regidora de torn (perquè l'alcaldessa no té collons de sortir), crits de no al Pla Caufec amb els renovats de volem votar i independència, més estelades que altres anys, un moment d'impàs que no sabíem què passava mentre una regidora crec que d'ICV volia penjar una pancarta grossa al balcó que al final va poder col·locar i que deia "Posarem les urnes i aturarem les màquines" --la pancarta va durar menys que una cançó de grindcore a la Closca--, les corrandes del Ferro Ferro, amb el Casellas i David Baigé de convidat, van començar a sonar per fi per eixorivir l'esvalotamenta general, i apa, deixeu-me mirar el programa per recordar què fèiem exactament després d'això. Sí, concerts de Grallioli i Vaderaig a les Tres Esplugues, que no recordo gaire.

Dijous era el dia tranquil enmig de la tempesta general i ben bé no hi havia res muntat. Abans d'anar cap a assaig al Brillas hi havia un concert d'una cantautora que es fa dir Pogo sobre mi Madre, que ja havia vist aquest any i que no em va agradar gaire. I l'assaig va ser també bastant desastrós, amb proves del quatre molt fluixes, amb més bones sensacions amb el tres i amb el 2de7 que se suposa que tenim per la mà. Més que les sensacions de magrana pansida que oferien les pinyes del 4, el pitjor va ser la manca de gent i la flaire general que no havíem fet prou feina a assaig per tenir prou garanties a plaça. En una altra colla potser amb uns assajos fluixos abans de festes poden descarregar les construccions a plaça, però a nosaltres sempre ens passa que aleshores ens entren tots els nèrvits del món i els fantasmes tornen a aparèixer.

Dijous més valia oblidar-lo i així passàvem a divendres. Crec que era aquí que teníem torn de barraca, i també després de molt de temps em vaig posar darrere la barra, i després va anar passant el temps fins al correfoc/crematasques de Boc de Biterna. Els de Boc feien no sé quants anys --eren al cartell oficial de festes de l'Ajuntament-- i es van currar un cercatasques llarguíssim de més de dues hores que va sortir del Brillas una mica més tard de les 22 h i va acabar més tard de les 24 h a l'Ajuntament. Va ser un correfoc bastant esbojarrat, com sempre, i alhora un espectacle que no vaig entendre o que no recordo. Bé, ara fent memòria recordo, cap al final, una mena de brega de garrotins entre Diables i Boc que em va semblar bastant... no sé, estrany, per dir-ho així. Però com a correfoc m'ho vaig passar molt bé. Després a les Tres Esplugues hi havia més barraques. Hi vem arribar que ja havien començat, amb un correfoc tan llarg, i dels grups en recordo el segon i el tercer, que eren una mica punkis i una mica més punkis. Una mica atabalat per tot plegat i quan ja havien acabat els concerts vaig tirar cap a casa que començava a estar mort.

El dissabte és un dia maco de festes, però poques vegades em llevo pels actes del matí, en què sobretot em fa gràcia el concert vermut. Vaig dinar a casa, vaig descansar una mica més i vaig tirar cap a la cercavila interminable que comença al Pou i acaba al Pou amb una marrada bèstia per tot el Gall i el Centre. Els Diables l'encapçalaven i devien ser ben bé a mil metres de nosaltres, que la tancàvem. A l'entrada del carrer de l'Avenç donaven licor de ginjoles i altres refrigeris i quan per fi vem arribar a la pista vermella, la Isabel Almató ja havia anat anunciant totes les colles que passaven per allà. Les colles de bastons --n'hi havia tres o quatre-- van fer els seus balls primer per rondes separades i després connjuntament, i al final per fi a nosaltres ens va tocar l'actuació.

La Prediada va ser a la mateixa pista vermella del Pou d'en Fèlix on havíem aterrat. Al començament hi havia força gent a causa de la inèrcia de tota la gent que mirava la cercavila de no moure's de lloc si no els empenys a fotre el camp (a sopar, per exemple). Actuàvem amb els Castellers de Gavà, que com tothom sap no són una de les colles més potents del món casteller; això, unit a la dispersió general de la nostra colla, els horaris estranys, la plaça enorme que s'anava buidant, les colles de diables que passaven per allà i tot plegat, va fer que l'actuació fos bastant lamentable.

Anàvem a aquelles hores i començàvem amb dos pilars de quatre. Com que fot molta mandra explicar l'actuació, deixaré que les dades parlin per si soles:

@Cargolins 2p4 4d7 5d7 id3d7 3p4

@CastellersGava p4 id3d6 3d6 p4

Què se'n pot dir, d'això? Primer, que dels castells al final n'estava tan fins als pebrots que ni els recordo. Al quatre hi vaig entrar d'agulla i haig de fer molta memòria per recordar-ne alguna cosa. Al 5de7 feia com de costum de lateral interior de la torre i el sentiment de bellugamenta era incessant. Al 3de7, que també hi anava d'agulla, diria que no li passava gaire res que fos gaire greu, però amb el cansament i l'avorriment i suposo que la desconfiança, el van fer tirar avall amb dosos col·locats i una mica inopinadament. Sembla que tothom n'estava fins als ous i es van estimar més sortir de plaça amb dos castells i prou. Pel que fa a Gavà, bé, diguem que haurien de ser més gent per anar per les places.

Després d'això hi ha el sopar de colles que no sé si abans era de bastoners i prou. Jo fa molts anys que hi anava per al concert folki que fan en acabat. Enguany han canviat el grup i no em van agradar tant com altres anys. Hi va haver els garrotins del final força aigualits en esguard d'altres que recordo. Vés a saber quin hora era, i tenia dues opcions: pujar a barraques, on l'únic grup que coneixia era A Contrablues, o baixar als punkis de les Tres Esplugues, on els coneixia a tots massa. Quan vaig arribar als punkis estava acabant Dilemia. Després tocava, oh sorpresa, Kancer de Sida. Finalment, Blietzkrieg FM, que fan versions punks. Va ser aleshores que vaig pujar a casa. Sobre aquest nou escenari, anomenat Esplurock, hi tinc gaire opinió, però sembla que ha aixecat alguna polseguera amb els de Festes Populars, que organitzen les barraques. En fi, com que ja dic que m'arriben les coses a pessics, qui en tingui ganes que se n'informi per un altre canal. També he sentit que... bé, tant és.

I arribava el gran dia, el de la diada de Festa Major. Venien els increïbles i fabulosos Castellers de Vilafranca i els Capgrossos de Mataró. S'ensumava una diada d'allò més grossa, mai vista a Esplugues, fins i tot l'Ajuntament va afluixar la mosca i va tancar sencera la carretera. Per a més expectació, la Xarxa emetia la nostra diada en directe per a totes les teles locals de Cathalunya. Vilafranca havia anunciat gamma extra, nosaltres podríem repetir la clàssica de vuit, Capgrossos sempre compleix l'expedient a casa nostra... Patapam!:

@cargolins id2d7 2d7 id3d8 5d7 id4d8 v5

@capgrossos 5d8 4d9f 3d9f p6 4p4

@verds 3d9f id4d9f 4d9f 3d8a p7f 5p4

Van passar tantes coses al voltant de la nostra actuació que m'hi podria estar tota la tarda. En fi, començarem amb l'esmorzar de forquilla i ganivet que diria que feien a la Closca després de les matinades. Jo em vaig despertar precisament cap a les 10 i vaig estar fent el ronso al llit, em vaig dutxar i vaig anar directament a l'Ajuntament, on la cercavila típica anava arribant. En aquell moment vem fer el pilar amb el domàs de democràcia, que suposo que ja devia començar a general mala maror entre alguns.

Aleshores continuaven passant coses estranyes. Ja sabíem que els Verds farien tard perquè també volien fer el pilar per la democràcia a la concentració del seu poble. D'altra banda, apareixia una pancarta que anunciava la nostra diada amb publicitat del Pla Caufec (del centre comercial que estan construint ara mateix). Suposo que els devien pagar una part del que cobra Vilafranca. Sembla que els Diables, que ens encapçalen la comitiva per entrar a plaça, van decidir fotre el camp, mentre gent de la nostra colla es conxorxava per despenjar la pancarta, que van fer al cap de poc.

Quan va arribar Vilafranca vem fer els pilars d'entrada; segons el meu mòbil, eren les 12.06 h; és a dir, que Vilafranca va arribar raonablement a l'hora. I a partir d'aquí parlar dels nostres castells se'm fa molt avorrit. La intenció era fer el mateix que per Santa Magdalena en el mateix ordre, i per tant sortíem de 2de7, que no té cap problema en principi. Me'l vaig poder mirar i no semblava que tingués més problemes que altres torres que hem descarregat, però amb acotxador col·locant-se sembla que l'enxaneta no va voler pujar no sé per quina raó.

Doncs ja hi tornem a ser, pensava en un racó cagant-me en tots els déus morts, vius i per néixer. Aquesta vegada també em vaig ficar en la major part de les pinyes de les altres colles i no puc dir-ne res: Capgrossos van fer el 5de8 i Vilafranca el 3de9f. I tocava la segona ronda, on repetíem la torre. Aquesta torre no sé si pujava millor o pitjor que l'altra, però sí que em fa l'efecte que va remenar una mica a la descarregada, però no ho sé. El cas és que ja la teníem un altre cop, però també el cas era que no hi havia gaires bones sensacions a plaça. I aleshores va córrer la brama que la canalla no volia fer el 4de8, o una cosa així vaig sentir, o potser ho he somniat.

La qüestió és que fèiem el tres abans que el quatre. El tres havia anat millor a assaig i potser era més lògic, o vés a saber. No recordo ni fins on va pujar, ni si va remenar ni res; miraré d'informar-me'n abans de penjar aquesta crònica. Ara mateix a la millor foto que tinc no hi ha ni quints col·locats, i el record és que el vam desmuntar de seguida.

Doncs amb el desastre culminant-se canviàvem de castell i provàvem el 5de7, en el qual, per comptes de fer de lateral interior de la carregada de la torre, ho vaig fer de la descarregada, però en tot cas és un lloc on no s'hi veu res i n'estava tant fins la poctlla que no vaig fer l'esforç per informar-me'n.

Després vano de cinc amb un pilar de 4 carregat i més pilars de quatre amb algun de carregat --i mirant d'esquena a l'Ajuntament, fet que va tornar a generar controvèrsia que després de tot això fa mandra d'explicar-- i el pilar rebentabalcons, que també va generar controvèrsia, en aquest cas en sentit oposat a l'anterior (si els dónes l'esquena, després no hi pugis, però vés a saber). El tema polític també estava calent a plaça i quan sortia l'alcaldessa l'escridassaven i en altres moment es cridaven consignes del que vulgueu imaginar.

Una diada bastant emmerdada. I això que, com ja dic, no en sé ni la meitat.

I anàvem cap a la Closca amb el regust de merda de la diada. En conseqüència, l'ambient festiu era escàs en comparació d'altres anys. Hi havia paella per dinar i havent dinat vem jugar a botifarra. La primera partida la vem guanyar bastant clarament, però la segona va ser una desfeta horrible, i és que una era plena de manilles i asos i l'altra eren sets i vuits i cartes que no lliguen, que deien.

Després d'això vem anar fent i vem passar per Dr Prats, i després vaig passar per una cosa que en diuen Duendes con Arte, a Can Vidalet, que encara no hi havia anat cap any i, efectivament, l'ambient no em va agradar gens. Com que estava força cansat vaig decidir que probablement era hora d'anar a dormir.

[Aleshores he vist que Hisenda ha blocat els comptes de la Coordinadora de Colles Castelleres, fet que a mi em sembla aberrant. Diuen que els tenen blocats des del dia 20. En general la major part de les colles han participat en actes obertament independentistes, com la mani de l'Onze de Setembre, i per exemple Vilafranca va desplegar estelades aquest mateix diumenge a la nostra diada sense que ningú no els ho demanés. Si no totes, la immensa majoria està adheria al Pacte pel Dret a Decidir o del Referèndum i també la gran majoria ha desplegat domasos com el de "Democràcia", que nosaltres també hem desplegat, a més d'haver emès els nostres comunicats respectius en contra de les agressions a les institucions catalanes i en defensa de la democràcia. És a dir, suposo que per a l'Estat les colles som també terroristes tumultuaris i proetarres. No sé com acabarà això, però atacar entitats sense ànim de lucre i amb l'únic objectiu de promoure el fet casteller i la cultura catalana em sembla demencial. En fi, que se'n vagin a la merda.]

Dissabte passat hi havia el que hom anomena "Dia de la Colla", jornada en què es fan diverses activitats obertes al poble i tota la pesca. Però anem més enrere i parlem de l'Onze de Setembre, per anar escalfant els ànims.

Aquest era el segon any consecutiu que no actuàvem per la Diada i al final d'alguna manera es va decidir participar amb un pilaret als actes institucionals que organitza l'Ajuntament. Val a dir que nosaltres no hi anàvem mai i a tot estirar hi fèiem l'ofrena floral. És un acte sense suc ni bruc i bàsicament folklòric, al qual, com a partits polítics, només hi van oficialment el PSC i el que era CDC abans, de manera que potser també es podria considerar un acte partidista. D'entitats hi havia l'Esbart i els Bastoners, i nosaltres com a convidats de darrera hora, a més d'una coral d'Esplugues. Vem fer el nostre pilaret sense bandera perquè només hi havia la meva estelada i no ens fotéssim en merders, i apa, una sardana i aviam què havia de dir l'alcaldessa. I l'alcaldessa, en algun moment, devia ficar-se tota sola en un merder --jo no l'escoltava--, perquè el sector diguem-ne democràtic la va escridassar i li va demanar que "volem votar". Això la va fer emprenyar i va demanar respecte i coses d'aquestes. En fi, vem cantar Els Segadors quan va callar d'una puta vegada i cap a fer el vermut. La mani va anar molt bé, amb la major part de colles de tot arreu donant-hi suport, i res, es va fer de nit i cap a casa i aviam què passa aquestes dues setmanes.

Dimarts jugava el Barça i divendres vaig tornar a assaig, que va anar relativament bé però ja vorem què podrem fer per Festa Major. Encara resta tota aquesta setmana... La prova de folre de 2de8 va anar força bé, parlant d'altres temes.

I arribava dissabte amb tot d'activitats preparades durant tot el dia i un munt de gent apuntada que col·laborava en l'organització. Jo em vaig llevar cap a migdia i vaig decidir dinar a casa i a les quatre vaig anar a veure el Barça i em vaig perdre la xerrada del Martí de Saballuts sobre folres. Vaig aterrar a la pista vermella del Pou d'en Fèlix i era hora de fer castells amb Sabadell i Sants.

No sé si es desprèn o no del que he escrit fins ara, però no estava gaire engrescat per fer castells, però bé, em vaig enfaixar i a veure-les venir. De l'assaig de divendres i abans que ens ho diguessin, jo sospitava que faríem 5de7, 7de7 i probablement 2de7, i aquest "probablement" no és perquè el castell tingués cap problema, sinó per raons que no em ve de gust explicar. Érem sorprenentment segons en l'ordre d'actuació --suposo que faltava algú per arribar-- i, després dels pilarets d'entrada, sortíem efectivament de 5de7.

En el cinc, per alguna raó estranya --crec que em van dir que encara hi ha escassetat d'agulles-- vaig entrar-hi d'agulla. Era a la buida del tres i entre l'enrenou habitual es tancava la pinya i pujaven els segons i cap amunt. No el recordo gaire, la veritat: crec que va ser aquest en què el meu segon carregava més d'una banda al baix, però en general la impressió és que es va fer sense gaires més problemes. A les fotos el tres sembla obert sobretot per dalt, però des de dins el record és que va ser un altre 5de7 més; segons les estadístiques, el vuitè de l'any.

Després d'això tocava la truita de set, on vaig tornar a entrar d'agulla pel tres, aquella posició tota esclafada entre les mans de darrere, el baix i les crosses. Des d'aquest indret privilegiat vaig contemplar una truita força tranquil·la i parada, sense gaires esvalotamentes, és a dir, una raresa que fins i tot semblava bona de mides. Ja veus quins miracles ens esperen més insospitats. D'altra banda, era el primer 7de7 de l'any. Tampoc no és que el demanéssim a crits, però apa, ja el tenim, "novetat al Baròmetre casteller" suposo que diria el sonat aquell.

Com que no pregunto gaires coses darrerament no sé per què vem deixar el 2de7 pel final. Estava feliçment de quart lateral lluny dels perills claustrofòbics del nucli del castell, però el que hi havia d'haver darrere meu es va fer fonedís sense dir ni ase ni bèstia i al seu lloc se'm va fotre un gegant de Sabadell, que vaig convidar amablement a passar davant meu. Protegit per les seves espatlles vaig mirar alguna vegada cap amunt i vaig veure una torre molt tranquil·la que, sense més dades, només puc dir que és la desena consecutiva des de Sant Mateu de l'any passat; és a dir, ja n'hem fet tantes, cinc, com al 2016.

Després fèiem el pilaret de cinc i encabat una prova de folre a plaça. Les proves a plaça són una cosa que no m'ha agradat mai, però mira, si mai volem fer el 2de8f poder és el que toca. Ens van tornar a ajudar a fer la prova bàsicament els Saballuts, que són molt bona gent. Les sensacions generals no van ser tan bones com les d'assaig de divendres, malgrat l'ajuda de Sabadell, i ja veurem si la feina d'enguany es materialitza abans que torni a tenir grenyes.

Sobre l'actuació completa, va ser aquesta:
Castellers de Sants 2pd4, 3d8, 2d8f, 4d8, v5
Castellers d'Esplugues 3pd4, 5d7, 7d7, 2d7, pd5
Castellers de Sabadell 2pd4, 3d8, 2d7, 4d8, pd5

Com es pot veure, els Borinots van fer la tripleta de vuit, i els Saballuts, la clàssica. Suposo que són els nostres objectius a curt i a mitjà termini: repetir la clàssica per Sant Mateu si tot va bé i estrenar la tripleta quan el folre aguanti la torre en un futur indeterminat que esperem que no sigui gaire llunyà. I una altra cosa curiosa, i és que aquesta actuació que per mi és una mica grisa i sense pena ni glòria, és de fet la tercera millor que hem fet enguany segons no sé quina puta taula de puntuacions del Concurs de Tarragona. Les altres dues han estat les que han vist els dos únics 4de8 d'aquesta temporada fins al moment. Res, que m'ha fet gràcia veure-ho.

Sobre les fotos:
--Manel + mòbil: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157686835569443

Era l'hora de sopar i els intrèpids i estrenus cargolins paraven taula i cuinaven botifarres mentre jo feia una birra al paki de baix i deliberava si menjava un durum o un entrepà de botifarra. Va guanyar botifarra i al final en algun moment va tocar Arkadia Sound. Hi havia força ambient però com que no he estat a l'organització no sé si s'han acomplert expectatives. Després hi havia La Mulata, i en un moment no gaire tardà de la nit vaig desaparèixer.

I això va ser el meu Dia de la Colla, que més aviat va ser un tarda-vespre, just a una setmana de Festa Major, amb els totpoderosos i puixants Castellers de Vilafranca que ens meravellaran amb els seus gamma extra espectaculars i el repertori magnificent de gegantines torres humanes, i amb els Capgrossos de Mataró, que també ho fan molt bé i des de fa uns quatre o cinc anys ens fan castells de 9 a la nostra plaça, per la qual cosa almenys jo els estic agraït. Demà dimarts assaig, dimecres pregó, dijous assaig especial i a partir de divendres gresca nonstop.

Apa, salut i castells.

Doncs au, tornarem a fer la crònica castellera de la cosa.

No he escrit res de la sortida a Laudio perquè va ser tot un merder de cercaviles, castells, garagardoa, txosnak i tota la pesca. Havia passat també per l'Aste Nagusia de Bilbo i ja vaig arribar a Laudio bastant fet caldo. Per la revista ja buscarem algú que tingui ganes de parlar del tema.

La setmana passada, tot just tornats d'Euskadi, vem començar assajos. Dimarts vaig allargar les vacances i divendres, que ja era setembre, vaig tornar a la Nau. Hi ha escassedat d'agulles i al pou del castell hi tenia companyia inusual. Tot i que no érem gaire pinya la prova de folre no va anar malament i aviam si va agafant forma. El «folrem Sant Just» sembla poc probable però vés a saber. Obrien la Closca després d'assaig per sopar i per jugar a botifarra, en què els fats ens van tornar a ser adversos. A més, cal dir que jo no tenia la nit més inspirada, divendres. Així i tot, vem arribar al final empatats a 48, però la darrera mà va ser desastrosa i dissortada i ens va enfonsar en la misèria.

De manera que sortia el sol dissabte i teníem junta multitudinària, però em vaig llevar massa tard i vaig anar directe al Clot, on actuàvem amb els Castellers de Barcelona. No em sona que hàgim actuat mai a la plaça del Mercat del Clot, o sigui que podríem dir que vem estrenar plaça nova per a nosaltres. Hi havia cercavila des del local de Barcelona, però jo me'ls vaig esperar fent una coca-cola i menjant alguna cosa (ja veus com ens hem de veure). Va arribar tot déu i apa, a enfaixar-se un altre cop.

Era una actuació d'aquelles de treure's la son de les orelles després de vacances i no érem gaires camises a plaça, i així ens vem prendre la cosa amb tranquil·litat. Vem sortir de 3de7, que va ser el 3de7 més parat i aturat i sense cap mena de res que recordo, tot i que segurament en devem haver fet algun altre com aquest. Des de l'agulla me'l mirava amb avorriment i tot, després de les emocions del 3de8 de Santa Magadalena. El castell estava com una roca tot i que l'acotxadora va pujar molt a poc a poc i el va alentir bastant. Doncs res, un altre 3de7 i a fer una altra cosa.

L'altra cosa era el 4de7 i també va pujar completament parat i sense cap problema, malgrat que la sensació és que segurament no era tan petri com l'anterior, però sí tan avorrit com el 3. Hi havia com a mínim molts canvis a la pinya, amb gent poc habitual a tot arreu, però no es va notar gaire o gens.

En tercera ronda sortia de l'agulla i em fotia de lateral interior del 5de6, que és la meva posició habitual als cincs i també és un lloc on costa de saber com va el castell. La sensació de galliner es va mantenir i l'estructura es va completar també sense cap problema.

Per acabar, el pilarot de cinc.

Pel que fa als de Barcelona, no acostumo a parlar de les altres colles perquè ja estic bastant curat d'espants i això de les camises d'onze vares sona bastant arnat i resclosit. La sensació que em van fer, sense parlar amb ningú de Barcelona, és que també anaven a mig gas i que els va servir per agafar rodatge i embranzida per més endavant. També hi ha la chronica del Tete de Barcelona que potser aclareix detalls tècnics i altres qüestions que jo ignorava.

L'actuació completa va ser aquesta:
Castellers de Barcelona 2pd4, 3d7s, 2d7, 4d7, 2pd4
Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7, 4d7, 5d6, pd5

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157688083084286
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157688548203705

Els Castellers de Barcelona ens convidaven a un entrepà de botifarra a la mateixa plaça. Alguns se la van menjar allà, i d'altres, com que era d'hora, se la van cruspir a la Closca o on fos. Vaig mirar de trascolar una birra, vaig pujar a la bici i vaig desfer el camí diagonal amunt fins al parc de Cervantes, on fent la pujada vaig notar que aquest istiu m'ha destruït bastant. Van posar el partit d'Espanya-Itàlia, però els italians devien estar dormint. A la mitja part vem posar els vídeos dels castells, que van generar una expectació colossal, i no gaire tard vem tancar.

Ara tenim aquesta setmana lliure, en què no fotrem una puta merda per l'Onze de Setembre com a colla de merda que som, i anar fent cap a l'invent del dia de la colla la setmana vinent i festa major l'altra. Pel que he sentit, ja veurem què podem portar per Sant Mateu, però mentrestant suposo que caldrà anar a assaig i aviam què construïm.

Salut, castells i que les partides de botifarra us siguin propícies llevat de quan jugueu contra mi.

[Vaig escriure això dilluns després de l'actuació, però fins ara no l'he pogut revisar, posar-hi fotos, etc.]

Costa de començar a parlar d'una diada com la d'ahir, no sé ni per on començar, o sigui que podria començar pel començament i parlar de la Professó del Ferro i del seguici de Santa Magdalena i tot plegat, però suposo que el començament real és l'assaig de dijous --vem assajar dijous perquè divendres eren festes, esclar...

I és que dijous vem fer si no el millor assaig de la nostra història, sí un dels millors, on sobretot vem passar net el 3de7 sencer i amb pinya el 3de8 fins a acotxador. Amb aquestes proves semblava definitiu que si tot anava bé diumenge el primer intent de 3de8 seria una realitat. Hi havia força gent a assaig i alguns membres d'altres colles, sobretot del Baix, ens van donar un cop de mà, la qual cosa agraïm des d'aquest racó.

Collons, només de pensar que faríem per fi la puta clàssica de vuit, després de tants anys d'anar-hi al radera, em feia trempar amb priapisme pertorbador. (No mireu el vídeo si sou epilèptics...)

El cas és que divendres al matí anava pesant figues a la fenya i esperant que arribés la tarda per començar la gresca. La Professó del Ferro enguany va tenir algunes variacions intressants. El trajecte entre el Brillas i el nostre pilar a la cruïlla del carrer de Montserrat continua sent molt lent i molt alcohòlic, fet que no agrada gaire a sectors puritans. Vem fer el pilar com sempre, sense tornar-lo a aixecar entre les dues bigues però sí després, fet que no agrada gaire al Rai. Les gralles toquen a la tarima de davant l'església i, per tant, pel camí anem a so de gralles des dels bafles del recorregut, un fet que és una mica estrany. Els diables van cremar a dalt de tot i enguany els grallers de la tarima van tocar acompanyats amb el so electrònic característic d'en Marcel Casellas. La qüestió és que van aconseguir que moltes més entitats s'hi involucressin i que ballessin, per exemple, els gegants (i molt bé, a més a més) i l'Esbart. A mi em va posar molt catxondo, i és que aquestes festes han tingut molt de tremp. En fi, després hi va haver el sopar habitual i l'orquestra Allioli, que van tornar a tocar el "No hay tregua", que va ser corejat pel sector esquerrano-cupaire-terrorista amb molta trempera. (Val a dir que durant les festes de Cornellà també va sonar al Toc de Corn i ningú no va fer la tornada de resposta després del "gatillo", circumstància que em va semblar molt decebedora.)

El dia de Santa Magdalena no va ser tan excepcional i va seguir un ritme força semblant al d'altres anys. No em vaig poder llevar pel concert vermut i vaig dinar a casa; vaig passar a l'hora del "campionat" de botifarra i enguany no tenien ni baralles de cartes i vaig haver d'anar al xino a comprar-ne un parell. Sobre el resultat de la partida, la parella habitual Rai-Gallo aquesta vegada va guanyar la meva parella (el Marquès i jo, tot i que normalment jugo amb el Txus). La partida va ser força lamentable i no cal donar-hi més importància. En tot cas, si la darrera contrada m'hagués sortit bé hauríem guanyat esplèndidament --la nostra desfeta va ser implacable i inapel·lable, però.

Després va començar la cercavila habitual amb un munt de pilarets de quatre, amb un de desmuntat davant de les Moreres, el pilar caminant amb passadís inclòs que ens fan els Diables i el tradicional pilar caminant de dins l'església. Aquest cop no portava samarreta satànica perquè no hi vaig pensar. A fora els Diables van fer els versots, que d'una banda es van dedicar a riure's de la castellanització dels senyals de trànsit de Cs i PSC i d'una altra van anar esquitxant totes les colles. A la nostra presidenta li van donar em sembla que genolleres per quan el PSC ens faci passar per l'adreçador (o una cosa per l'estil). També diria que van elogiar els Geganters per la ballada del dia abans, i res, una mica el mateix de sempre però amb més bon rotllo entre tots plegats. Sortia el correbars en direcció a les Tres Esplugues, però jo a mig correbars ja no podia amb la meva ànima i vaig passar a clapar a casa.

I apa, ara sí, ja érem diumenge i tocava fer-la grossa. Tot i que em vaig despertar cap a les 10 vaig decidir continuar al llit, de manera que quan vaig tornar a obrir els ulls ja eren les 11.40 i calia córrer cap a plaça. Hi havia hagut matinades, que van acabar al nostre local amb un esmorzar de forquilla i ganivet, mentre que la cercavila d'entrada a plaça diria que es va fer des de Can Tinturé cap al Brillas, amb la cremadissa dels Diables encapçalant la comitiva i tota la pesca.

Fèiem els pilarets d'entrada i era moment d'anar per feina. Dijous vaig arribar tard a assaig perquè era a la puta feina i no vaig veure les proves de torre. En tot cas, la teníem més que assajada i ja l'havíem descarregada 3 cops enguany. No vaig veure el castell i al vídeo no sembla que hi hagués gaires problemes, des del vent petit em va semblar que tremolava més que altres vegades. En tot cas, totes les opinions són del parer que va ser un castell molt còmode, i si hi havia tremolors es van poder aturar. La pinya era molt sòlida i des del meu punt de vista va anar de puta mare.

Comentàvem que és curiós com ha canviat la colla en vora d'un any: ara fa un any encara teníem les fantasmes de la puta torre i ara és el castell que triem per obrir plaça i per agafar tranquil·litat. Des de la que vem descarregar per Sant Mateu l'any passat fins a la d'aquesta Santa Magdalena --que correspon gairebé a un any sencer-- n'hem descarregat ja nou i només n'hem desmuntat una altra --per problemes derivats per una llenya anterior i no pel castell en si mateix. És a dir, cinc del segon tram de l'any passat i quatre del primer tram d'enguany i per fi un castell normal, d'una puta vegada. Un canvi abismal que amb la trempera general de tot plegat acosta molt més la possibilitat de fer folres aviat.

Pel que fa al 4de8, no sé si estem millor o pitjor que l'any passat: en tenim igualment dos de descarregats, però enguany hem fet llenya amb un 4de8, al Poble-sec. Hem tingut un primer tram de temporada força irregular tant a plaça com a assaig i segurament això ens ha impedit d'assajar-lo i portar-lo amb garanties més sovint. Bé, el d'aquest diumenge, si no em falla la memòria, va pujar al segon peu i amb unes mides relativament bones, però la meva sensació és que les va anar perdent i que el vem haver de defensar una mica. No em va fer cap sensació de perill greu, només un 4 una mica treballat, però aquí els qui haurien de parlar són els de tronc. Des de la pinya en tot cas no vaig treballar tant ni de bon tros com al de Sants, un castell que tothom deia que estava controlat però que jo me'l vaig veure per barret molt seriosament.

O sigui que ja teníem el que era segur que volíem provar, però tothom sabia què era el que tocava si tot havia anat rodat, tot i que sigui una mica estrany deixar pel final el castell nou. La pinya del 3de8 es va tancar molt bé, hi havia molta concentració i els segons i els terços ho van veure clar a la primera i cap amunt. Feia moltíssim que no sentia el rau-rau aquell de quan sonen les gralles per primer cop en un castell nou i saps que pots fer història. Sembla que per nèrvits o per la raó que fos, amb dosos col·locats i la canalla petita enfilant-se va començar la remenada general sobretot pels pisos de dalt; malgrat que tenia bones mides, les sacsejades feien que els rengles s'estiressin i s'arronsessin i que en alguna foto el 3 es vegi boterut. Sembla que l'enxaneta o l'acotxadora va tenir problemes per remuntar, i no sé si és en aquest o en el 4 que algú va pujar plorant. El putu moment màgic de quan fas la primera aleta al castell que durant tant de temps només eren somnis i anhels i ara és una realitat viva. Estar d'agulla i mirar amunt i veure el castell travessant-se i el so de gralles de l'aleta és una sensació increïble que crec que només va superar el primer 4de8 per tot el que va suposar aquell castell. Vaig mirar amunt i el que vaig veure, a més de la travessada del castell, que va durar una eternitat, van ser unes batzegades molt bèsties sobretot amb dosos baixant. Per això vaig acotar el cap ràpidament, perquè feia una mica de por. El tronc i la pinya vem haver de lluitar de valent, el Macis cridava que d'"aquí no salta ni dios", tot déu aguantava el castell; la canalla petita va baixar amb un pet al cul però els dosos van trigar més, i quan quints van començar a baixar ja es veia una realitat. Els terços més aviat es van llençar a la pinya en comptes de baixar enmig de l'eufòria del primer 3de8, per fi. Quines putes ganes que en teníem, quina felicitat.

Suposo que amb cada castell nou hi han hagut sensacions semblants. Jo fa tretze anys que sóc a la colla i he tingut la sort de viure l'estrena de la major part dels castells de 7 de la colla, a més de la "reestrena" del 4de7 amb agulla. Al nostre web es pot veure com entre el 2007 i el 2012 vem estrenar la major part de castells importants; el 2014 vem descarregar per fi el 2de7 i el 2015 el primer i únic 9de7 de la colla. A partir del 2012 els castells nous van començar a escassejar i era evident que el pas següent i lògic era el 3de8. Parlem de fa cinc anys. Pel camí cada any hem descarregat més 4de8 i hem aconseguit normalitzar la torre, però si més no per a mi la sensació d'estancament era molt evident. Fins i tot havíem repetit la nostra millor diada de la història cinc o sis cops, la darrera vegada enguany a Sants (4de8, 2de7, 3de7s).

Ara el pas següent i lògic és el 2de8f. Per primer any estem assajant de manera més o menys sistemàtica els folres i per primer cop a la història tenim un 2de7 solvent. Espero que no hagin de passar cinc anys més per poder viure el següent "moment històric" de la colla. De clàssica de vuit a tripleta de vuit... ["Ahir" dimarts parlàvem a la festa d'aniversari de l'Eulàlia que hem d'engegar la campanya "folrem Sant Just", i és que la trempera és bastant general.]

L'eufòria no s'apagava i jo anava a fer la primera birra de celebració. Mentrestant, fèiem el vano de 5 després cinc pilars de 4 i enfilàvem cap a la Closca, que hi havia barra lliure per celebrar-ho. L'actuació completa va ser aquesta:

Castellers d'Esplugues: 3pd4, 2d7, 4d8, 3d8, vano5, 5pd4
Castellers de Cornellà: pd4, 3d7, 4d7, 3d6s, 2pd4
Castellers de Sant Feliu: pd4, 2d6, id3d7, 3d7, 4d6, 2pd4

Per fotos:

• Divendres, professó del Ferro


• Dissabte, Santa Magdalena


• Diumenge, Memorial David Carreras (Manel)


• Diumenge, Memorial David Carreras (Lourdes)


• Festes de Santa Magdalena (Lluís Tarrés)


• Altres fotos

El vídeo de la diada:

Durant la Professó del Ferro vaig cometre l'error de gravar el vídeo que la Nancy va penjar a Facebook diumenge i que va córrer pels grups de WhatsApp.

Les meves grenyes tenien poques hores de vida, potser minuts, o fins i tot este puede ser tu último segundo.

No sé si ja havia penjat aquesta cançó abans. El cas és que em van rapar un altre cop, com cinc anys abans amb el primer 4de8. I res: hi va haver per dinar arròs negre, hi va haver cabaret artístic i hi va haver una tempesta de collons que ens va obligar a fer un dancing in the rain o a arredossar-nos dins la nostra Closca dels nostres amors. Hi va haver garrotins i bastants diables van venir a fer-nos companyia i es van afegir als garrotins: que vinguessin a celebrar-ho amb nosaltres és una altra mostra del bon rotllo entre entitats d'aquesta Santa Magdalena. Hi va haver la companyia sobretot d'alguns castellers de Cornellà al començament. Hi va haver força gresca i molta festa i molta alegria. Abans teníem més dies històrics que el Prutsés™, però ara no sovintegen tant. Benvinguda, clàssica de vuit, et volem veure més sovint.

Ahir a la Closca estava completament afònic dels dies de festa i de cridar com un fill de puta amb el 3de8. Sense veu, sense grenyes i sense dignitat, i amb una alegria immensa com el nostre 3de8 gegant. Diuen que només han descarregat el 3de8 a la primera els Castellers de Terrassa i els Bandarres, i que només aquests últims han descarregat també a la primera el 4de8, com nosaltres. El primer 3de8 no és una cosa fàcil. Ahir tothom a plaça deia que se li havien posat els pèls de punta, que estaven amb l'ai al cor, que els havíem fet patir i feliços alhora... Hòstia puta, val tant la pena fer castells per moments com aquests... Uf, em m'entra plorera de pensar-hi. Gràcies per tant, colla.

[Ara rellegit és bastant monyes però ho deixo com estava. Salut, castells i folrem Sant Just.]

Dissabte tornàvem a la plaça d'Osca de Sants, on actuem des del 2014, i sembla que cada cop ens va millor: el primer any fèiem el 4de7a com a millor castell, l'any següent desmuntàvem dos cops el 4de8, l'any passat el descarregàvem i enguany hi hem afegit el 2de7. De fet, és complicat que ara per ara ho puguem fer millor que aquest dissabte, perquè 4de8, 2de7 i 3de7 aixecat per sota representen la nostra millor actuació, que segons les dades hem repetit quatre cops més: per Sant Mateu del 2014, amb el primer 2de7 descarregat a plaça, i el 2016 també per Sant Mateu a més del Concurs i al Poble-sec per acabar temporada.

És a dir, la nostra millor actuació històrica comencem a fer-la una mica cada dos per tres, quan podem ajuntar una torre que més o menys ja tenim apamada amb el 4de8. Diuen que per fer el 4de8 necessitem per anar bé com a mínim 120 camises, la qual cosa significa blablabla.

Els assajos havien anat relativament bé, tot i que les pinyes de 4de8 anaven una mica tortes i el 2de7 no el vem descarregar sencer. Les proves netes de 2, 3 i 4 havien anat bé, i també les aixecades del 3 per sota. L'assaig de dimarts també havia estat bo, i semblava que si érem prous a plaça d'Osca ho podríem portar tot. De manera que vem passar el vespre-nit a la Closca i encabat vem anar a dormir per estar frescos l'endemà...

I l'endemà, com que tinc un quart d'hora baixant amb bici des de casa fins a Sants, no vaig sortir de casa ben bé fins tres quarts de sis. A plaça em van tornar a dir que aviam si arribo algun putu dia a l'hora de convocatòria (no hi trobo gaire sentit, arribant-hi a les sis ja em vaig haver d'esperar com a mínim mitja hora), vaig saludar el Sergi, que ha tornat per aquests rodals, i al final em vaig enfaixar. No vaig trobar l'Ibra, que és qui em fa les fotos, o sigui que vaig aprofitar que tenia el Sergi perquè me les fes ell i es recordés de quan pul·lulava per l'equip de comunicació. I després del 3de9f dels Borinots nosaltres vem començar a tancar tranquil·lament el 2de7. A mi m'havien posat de primer diagonal; les experiències en aquesta zona per mi són força claustrofòbiques i quan ja em veia esclafat i enterrat sota un munt de braços, vaig esmunyir-me per la meva esquerra fent camí per la pinya compacta i apa, a fer l'escaleta al rengle de mans, que més val que em trepitgin que no pas que m'entombin.

O sigui que vaig prendre el caminet de l'esquerra i em vaig poder mirar la torre de fora estant fent l'aranya. Tot plegat es va tancar amb calma i suavitat per tal de formar una puta roca que va veure o no com el tronc de la torre anava pujant amb calma i estabilitat. Per una vegada que tenia vistes al tronc, em va semblar que a la descarregada hi havia massa brandamenta per terços i quarts, però mirat al vídeo no m'ho sembla pas, sinó que estava molt ferma i tranquil·la. En fi, tercera torre de la temporada, amb tota la calma, les coses han canviat força.

Com que les coses anaven bé i al final érem prou camises i a més sobretot Sants ens acabava de tancar les pinyes perquè fossin prou resistents a diferència del que ens passa a assaig, doncs era el torn del 4de8. Diuen els de tronc que a plaça els castells sempre van pitjor que a assaig, però pel que fa a pinyes sovint passa tot el contrari, perquè les altres colles ens ajuden a afermar el pinyol. Des de l'agulla em va semblar ben quadrat i compacte, va pujar al primer peu amb decisió i amb decisió es va coronar, tot i que l'últim que havíem provat ens va caure, fa poc més d'un mes al Poble-sec. A la descarregada es va començar a bellugar una mica, i amb dosos baixant, per alguna raó, el meu segon es va començar a agenollar, sobretot de la cama esquerra. Amb quints encara a dalt em veia tot el pes del castell a sobre i no sabia si ho podríem aguantar, jo o ell o qui fos. No ho sé, vaig patir molt i em pensava realment que em cauria al damunt; els companys que tenia al voltant em deien que aguantés i que tu pots i tot plegat, i un cop descarregat em comentaven que en vaig sortir blanc (com a la torre, quin dia...). En tot cas, després vaig preguntar al segon com ho havia vist i em va dir que bé, que estava tot controlat. Ja pot ser, però jo per si de cas em cago en déu i sa puta mare.

Des de l'angle invers tampoc no sembla que hi hagués cap problema mínimament greu i al vídeo surt molt maco, o sigui que reconec que potser va ser un malson individual i que començo a tenir delírium tremens.

Després d'això podíem tornar a fer per cinquè cop la millor actuació de la nostra història, i al final sembla que tothom es va convèncer que si tot va rodat doncs acabem-ho de fer rutllar. Jo havia anat veient més o menys bé el 3de7 per sota a assaig, tot i que em diuen que havia tingut molts problemes. Dissabte era el dia i va anar pujant força bé, quan hi vaig entrar d'agulla vaig veure que el meu rengle anava molt bé, no sé si tan bé com els altres dos, si més no jo el vaig veure força plàcid.

Per acabar fèiem un vano de 5. Sembla que érem força justos pel vano i potser per això es va esperar a fer-lo pujar que acabessin els seus pilars els Borinots.

Podríem dir amb una mica d'immodèstia que així va anar la Diada d'Estiu de Sants. La veritat és que segur que va anar d'alguna altra manera, perquè cada cop més ho veig tot des d'una perspectiva més parcial i caòtica: no sé ni com vaig acabar sortint esblaimat de dos castells que en general van anar de puta mare. Encara em fan mal les cames d'intentar aguantar el 4de8; si estava tan controlat potser el podria haver deixat fer tot sol. Pel que fa a la valoració de la diada, realment va ser molt bona: vem estrenar el 4de8 i també el 3de7 per sota, vem tornar a fer el 2de7 i a més sembla que tot plegat sense gaires complicacions, malgrat els nèrvits que hi pogués haver. Fins i tot els assajos van bé i el 3de8 sembla que sigui a tocar. Hem fet un 4de8 molt maco i hem repetit la millor actuació abans de vacances. La torre sembla també que ja és un castell més del repertori, sense cap fantasma enlloc. Vaja, tot sembla molt maco, per això aviam si és veritat i continuem avançant. I si no, sempre podrem ballar la Polca d'Ours.

I de cop i volta la txaranga va començar a tocar al mig de la plaça d'Osca i van anar voltant-hi una estona. La banda era una mica avorrida i no sabies quan es pansia i quan reviscolava ni per on es feia fonedissa. El correbars d'aquesta manera va anar podríem dir que avançant pels carrers de Sants fins al parc de l'Espanya Industrial, on tenen el Casal Independentista, on vaig poder pixar, i després va enfilar escales amunt fins a la plaça de l'Estació, on buscant una cervesa em vaig ficar on repartien les botifarres per sopar. Vem estar una estona llarga allà, escoltant un grup de rumba que em produïa borradura™. Després, de manera bastant il·lògica, vaig passar per Can Batlló, però no hi vaig durar gaire i apa siau, que la tornada fa pujada.

Això és tot. Ara una setmana sense castells i després a Igualada, que si tot va bé veurà un altre 2de7 blau elèctric. Ho sabrem d'aquí dues setmanes, ara aviam si la gent no s'adorm a la palla™ i continua venint a assaig. Apa, salut i merda.

Els castells:

@borinots 3d9f 4d9f 5d7 2p5+2p4
@cargolins 2d7 4d8 3d7s v5
@XicsGranollers 3d7 5d7 4d7 2p4

Fa gràcia perquè algú va dir que per comptes del 3de7s havíem fet el 3de8 i ara alguns mitjans es pensen que ja hem descarregat la primera clàssica de vuit. El 3de8 tal com està ara podria arribar per Santa Magdalena, tot i que fins fa poc l'opció més probable era Sant Mateu. Ja vorem.

El vídeo:

Les fotos:

Manel/mòbil: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157683026488993
Lourdes: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157682932377604

El comiat.

Per fi penjo la crònica, però els de Sant Cugat me la van demanar i per això he trigat una mica més. La podeu llegir al seu web.

[han trigat moltíssim a penjar-la per problemes informàtics i per això he publicat això tan tard]

Com a coses que no he dit, tot i que al final ja tant se val tot, doncs aviam què dic ara. En primer lloc, els Bordes tenen un local molt maco i vaig estar a punt de fer-hi una birra, però entre que anava carregat amb el trípode de la càmera i que portava el pes de les festes de Cornellà --em deien que feia veu d'ultratomba-- no tenia esma per beure res tan d'hora.

Sortien en cercavila de la plaça de les Casernes a la de les Cols, que és a pocs metres del local, però la nostra Tècnica ens apressava a anar ja d'una vegada a plaça, no sé quin coi de pressa a torrar-se al sol de les Cols. Si hi haguessin cols i ens poguéssim arrecerar a sota... Així, hi havia els pioners blau elèctric davant de les gralles groc terrós i el verd Collserola més enrere. Com sempre, som els millors fent aquestes coses.

Un cop a plaça era hora de buscar ombres, i de fet nosaltres ens vem col·locar en un bon lloc a prop dels bars de la façana obagosa. El bar del cantó de solell em va oferir després un vermut a càrrec del Miquel de Sant Cugat (vaja, diria que era d'allà), que és qui em va demanar la crònica pel seu web. Feia el típic migdia de juny que es podrien fotre les diades pel cul. A causa d'això, realment hi havia molt poc públic, tot i que diuen que Vilanova és zona tradicional.

Pel que fa a les colles, amb Vilanova hem actuat alguns cops però molt esporàdicament; és el primer cop que tinc constància que haguem actuat en aquest poble. Si més no, ni les meves estadístiques ni les de la CCCC ho apunten. Amb Sant Cugat és tot el contrari: acostumem a actuar sovint als pobles respectius o per la rodalia i hem tingut força contacte els darrers anys, malgrat que ells han fet un salt qualitatiu força bèstia i enguany ja tenen 4 putus 2de8f descarregats.

Dels nostres castells, no en diré gaire res més del que dic a la crònica del seu web perquè realment no sé què més dir-ne. Des de dins del castell les sensacions són molt diferents que des de fora, i si no preguntes a algú que l'hagi vist o a algú de tronc, tens una visió una mica distorsionada. La gràcia, bàsicament, va ser tornar a fer el 2de7, un castell que és evident que tenim, perquè el descarreguem cada dos per tres a assaig, però que fins que no el veig ja tocant de peus a terra, no me l'acabo de creure. El 4 amb agulla va ser un infern i el 4de7 no el recordo gairebé gens.

De les altres colles, ja n'he parlat prou a l'altra banda. Sant Cugat portaven relativament poques camises però així i tot van clavar el 3 i el 4de8, tot i que després el 5de7 gairebé se'l mengen. Els Bordegassos, segons ells diuen, van fer molt bona feina, amb el 9de7 i el 4de8.

Després d'això, la meitat de la colla o uns quants o qui fossin se'n van anar a fer castells aquàtics a la platja, mentre que la resta vem pirar amb l'autocart cap a Esplugues, on vem dinar i la canalla va fer una barbacoa molt maca. Aleshores tancaven la Closca i passava a casa per descansar, que ja portava al damunt uns dies de gresca i necessitava consultar els fats amb el coixí, uns fats que l'endemà esclatarien com el sol canicular d'istiu.

La diada:
@bordegassos 4d8, 9d7, 2d7, pd5 + ipd5, 2pd4
@gausacs 3d8, 4d8, 5d7, 2pd5
@Cargolins 4d7, 2d7, 4d7a, pd5

Les nostres fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157685254776535

I més fotos de Bordegassos:
https://www.flickr.com/photos/12983686@N07/sets/72157682335814053/
http://bordegassos.tirsabril.com/index.php?/category/97

Un any més arribaven les festes de Can Vidalet amb tot el que això suposa. Divendres hi havia hagut el pregó, amb un pregoner amb carnet socialista, i el programa de festes semblava el programa electoral del PSC, i... Bé, no ens fiquem amb això, que ara no toca. El nostre assaig havia anat força bé, i tot feia pensar que diumenge faríem almenys 2de7 i 3de7s, però els fats ens serien adversos un altre cop. No així la partida de botifarra que vem fer a la Closca aquella nit, en què després d'un inici nefast sense manilles ni asos, el Txus i jo vem aconseguir capgirar la malastrugança amb jugades mestres i contrades antològiques.

El dissabte hi havia hagut el CanVi Rock, que és festivalet de metal/rock que fan cada any i que jo normalment no em perdo, tot i que els darrers anys el cartell no m'acaba de fer el pes. Enguany el primer grup, Brigada Cobalto, feien un rock que estava bé; els segons feien versions de Guns 'n Roses, que fa gràcia però que al cap i a la fi no deixen de ser versions, i el tercer en feia de Medina Azahara. Pel mig hi havia un cantant que vaig conèixer al migdia al Willy's que està una mica tocat del bolet anomenat Marcelino i que feia un xou anomenat "A quien eyacula dios le ayuda". I res, veig que això també és el títol d'un disc o cançó de Siniestro Total.

Quan va començar la banda de versions de Medina Azahara vaig fotre el camp, que començava a anar força cansat, i l'endemà em vaig despertar cap a les onze i em vaig anar traient la son de les orelles i al final ja eren tres quarts de dotze i havia de baixar un altre cop cap a CanVi. La rambla era plena com un ou, hi havia un paio que venia globus i enguany, com a novetat, no hi havia les rastelleres de banderoles Catalunya-Espanya de cada any, ans banderoles d'Estats del món i de la Unió Europea i, per tant, Catalunya havia desaparegut. Feia força calor...

Érem quatre colles i havíem d'anar per feina, per això a les 12.14 amb 51 segons, segons el mòbil, fèiem això:

Com es pot comprovar, el pilar del Masche no acabava d'anar del tot dret i després d'alguns intents es va acabar desmuntant. En algun moment va arribar la notícia que l'Aleix tenia cagarrines, fet que va obligar a canviar tot el planning del dia: els de pinyes anaven contents que els haguessin obligat a improvisar pinyes durant el matí i en general corria la brama que la nostra colla, sigui de manera literal o metafòrica, tendeix a cagar-se de tant en tant.

I a partir d'aquí la crònica ja no té gaire interès i me la podria estalviar perquè, a més a més, com acostuma a passar, el record dels tres castells tendeix a barrejar-se i entranyinar-se i emboirar-se, de manera que copiaré el que he escrit pel web de castells i amb això, de moment, ja farem:

Els assajos havien anat bé i volíem portar a plaça castells grans, però una baixa de darrera hora ens va impedir portar-hi castells com el 2de7 i el 3 per sota. Així, vam fer una diada tranquil·la que vam començar amb un 3de7 força apamadet que va deixar pas, en segona ronda, al 5de7. El castell va perdre mides aviat, va ser lent i es va bellugar força a la descarregada, però es va poder controlar el moviment i sisè 5de7 de l'any al sarró. En tercera ronda era el torn del 4de7, que tampoc no tenia gaires bones mides, que també es va desenvolupar sense gaires presses i que vam descarregar sense tants problemes com amb el castell anterior. Finalment, a causa de dos incidents sense importància, les ambulàncies de plaça se'n van haver d'anar, de manera que vam fer pilars de quatre de comiat.

L'actuació, malgrat les quatre colles, es va desenvolupar amb força agilitat. L'actuació completa va ser aquesta:

Castellers d'Esplugues: 2pd4, idpd4, 3d7, 5d7, 4d7, 2pd4
Castellers del Poble-sec: 2pd4, 3d6a, id4d7, 4d7, 3d7, 2pd4
Carallots de Sant Vicenç: 2pd4, 4d7, id3d7a, 3d7, 2d6, pd4
Castellers de Badalona: pd4, 3d7, 5d6, 4d6, pd4

El 3de7 diria que tenia un rengle més lluny dels altres dos, fet que va provocar que no fos tan apamadet com dic aquí dalt. El 5de7 va ser el típic caos: tot desmanyotat, un galliner, gent que no arribava on havia d'arribar i un tremolí de cames que quan vaig mirar un moment cap a la torre (hi feia de lateral interior, com ans solia) em va semblar força inestable, leri-leri, que en dèiem abans, de manera que vaig deixar de mirar cap amunt. El meu segon, el Pepins, tenia una moto com una casa de pagès. El 4de7 també estava mal quadrat però, a banda de tots els desarranjaments imaginables, no va patir en cap moment.

A l'hora dels pilars, pel que em van dir, sembla que un paio del carrer es va trobar indisposat o una cosa així i es va ficar a l'ambullància. A més, sembla que algú d'una altra colla va agafar un cop de calor (l'istiu és criminal) i aquesta persona i la seva lipotímia van ocupar també l'ambulància. En resum, no teníem ambulàncies i per això cap colla no va fer pilars de cinc. Això va anar bé perquè el Masche repetís i, ara sí, aconseguís completar el pilaret:

De les altres colles, no en diré res, perquè de vegades em posava a les pinyes i no veia el castell, i altres vegades no estava per la feina. Només vull dir que tot i que la diada havia anat a un ritme relativament àgil, tampoc no va ser tan àgil com deia a la crònica del web i, segons el mòbil, els pilars els vem fer a les 14.27 amb 24 segons:

I anàvem en corrua cap a la Closca. Can Vidalet és a tocar de l'Hospitalet i la Closca és a tocar de Sant Joan Despí, a l'altra punta del municipi; caminant devien trigar vint minuts ben bons. Jo amb un cop de bici hi vaig ser arribat força aviat. Convidàvem totes les colles a dinar i cada cargolí va portar teca per unes sis persones; el cas és que al final va acabar sobrant menjar i tot.

I després hi va haver concurs de DJ a la Closca, que va estar força animat. I vaig fotre el camp.

I diumenge vam tornar a actuar, aquest cop als Horts de Llobregat, al parc del Mamut Venux. El parc és més aviat una esplanada enclotada de sorra amb gespa i arbres per les vores, situat en el solar d'una antiga escola, i el nom pintorescament paleontològic té a veure amb unes restes de mamut que van trobar al poble i de la bèstia de foc dels diables de SVH. Unes 350 persones van votar aquesta denominació per al parc, just per davant de Virgínia Amposta, que així d'entrada també sembla una mica exòtica (però que va ser una sindicalista que van assassinar els franquistes), i es va estrenar pel que sembla l'any passat, i... Res, que actuàvem allà al mig de la solana en un parc que anomenen pulmó verd però que tenia massa poca ombra per al meu gust.

Per variar em vaig llevar amb el temps molt just, tot i que al parc de sota casa meva, que és més verd que el del mamut, feien un concert de canalla i m'havien despertat a tocs de bateria cap a les 10. Vaig escurar tant com vaig poder el temps i, una mica abans de dos quarts de dotze, agafava la bici, que la tenia lligada al mateix parc de sota casa. L'Ajuntament l'havia barrada amb una tanca groga que... en fi, que vaig agafar la bici, vaig tornar a traspassar la tanca i vaig fer això:

Feia caloreta i un cop passat Sant Boi no hi havia gaire gent pel riu. Travessar els camps de la vora del riu i els horts abans d'arribar a Sant Vicenç tenia la gràcia que l'herba està molt alta i fins i tot m'esgarrapava els braços a la bici, aquest estiu una guspira per allà podria fer una foguera molt bonica. Donava per descomptat que actuaríem a davant de l'Ajuntament però casualment a l'entrada de SVH vaig llegir en una pancarta que havia d'anar a allò del mamut, i ja anava amb el temps just i tota la pesca aquesta, o sigui que vaig tornar a la nacional fins que vaig veure al lluny camises blaves, i apa, fet.

I què m'hi vaig trobar? Doncs que d'entrada no havia agafat la faixa, de tan esperitat que havia sortit de casa, i que la cosa anava per llarg. Vaig voltar, vaig beure una mica d'aigua, vaig tornar a voltar una mica, em vaig canviar de roba, em vaig enfaixar amb la faixa vermella, vaig esperar, vaig tornar a beure aigua... I ja eren les 12.30 i els Carallots feien el pilar caminant d'entrada, que ja m'explicaràs quina gràcia tenia allà al mig del parc; a més, es van fer un passadís perquè hi passés el seu pilar, que no acabava d'anar gaire sobrat. Van fer el seu pilar i després el vam fer nosaltres, i després cada colla va fer pilars estàtics al seu raconet --nosaltres i Carallots, dos; Encantats, que eren molt poca colla, només un-- i aleshores, quan semblava que començaríem a fer castells, o que com diuen els pomposos, donaríem inici a la diada, una colla de bastons infantils es va passar vint minuts picant lleugerament els seus bastons en unes danses lànguides mentre el sol es filtrava pel cel entranyinat de núvols prims i alts i tot plegat. I jo que havia anat força ràpid pel riu per no fer tard.

Aleshores sí, per fi, devien ser ja ben bé tres quarts d'una o més tard i els Carallots donaven inici a l'actuació. Faré com acostumo a fer i no parlaré gaire de les altres colles, perquè va molt més bé per a la salut no criticar ningú que no siguis tu mateix, de manera que passo directament al nostre castell, el 4de7, que no sé per què no m'apunto les coses, perquè després me n'oblido i així tampoc no puc criticar gaire. La qüestió és que hi feia d'agulla, tenia el Macis de segon i, a banda que el castell va ser lent com un dia sense birra i que a mesura que passava el temps tot plegat es desllorigava una mica més, i que em sembla recordar que el Macis no tenia bones mides i em carregava una mica a damunt (però vés a saber, no ho tinc gaire clar), tot plegat va acabar bé i ja se sap que tot va bé si acaba bé, i per tant ho deixarem com un nou triomf de la colla.

En segona ronda tocava el 3de7. També hi vaig entrar d'agulla i també em va semblar molt lent i també que les mides no eren les millors del món: el meu segon en aquest cas era dels nous i sembla que això va fer que el meu rengle, la plena, fos el que estigués una mica pitjor de tots tres. Vam passar el vídeo a la Closca i no sé, suposo que amb el temps anirem polint les coses.

En tercera ronda portàvem un altre cop el 5de6. El xivarri era dels importants, la concentració era força difusa i ja feia tres hores que pul·lulàvem pel parc del Mamut i jo començava a tenir una mandra i un cansament de magnituds paquidèrmiques prehistòriques. Al cinc hi pujava l'Ari, que és el segon castell que fa a plaça i també el segon 5de6 que hi puja. A banda d'això, jo si més no és un castell que intentaré oblidar tan aviat com pugui.

Plegàvem amb dos pilars de quatre i apa, bona nit.

Vaig tornar amb bici, perquè després de les tímides gestions per trobar cotxe on entaforar-la vaig donar per fracassades les negociacions diplomàtiques. La tornada pel riu va ser feixuga i penosa: estava molt cansat, havia begut unes tres o quatre birres en aquella puta actuació interminable i la solana esbotzava sense misericòrdia la fina xarxa de núvols d'aquell matí que ja era tarda. Hi ha d'haver alguna manera per sortir del riu i engaltar amb la carretera de Sant Boi a Cornellà, però vaig haver d'anar per la voravia o com se digui en contradirecció fins ben bé a la rotonda d'entrada a Cornellà. En altres temps hauria continuat carretera d'Esplugues amunt pel pont de sota les vies de tren, però estava a punt de morir d'alguna mena de lipotímia i vaig passar per la font que han posat al parc de la plaça de l'Església. Allà vaig poder tornar a contemplar l'Ajuntament de Cornellà, la masia destrossada de Can Vallhonrat i la baluerna afrosa de l'església. Llavors vaig continuar carretera d'Esplugues amunt i per l'edifici de CCOO em veia mort esterrecat per la merda de carril bici ple d'obstacles. Contra tot pronòstic vaig arribar a Can Bagaria, vaig fer cap al polígon del Gall i vaig aconseguir deixar la bici al pati de la Closca. Estava tan mort que la birra no em va ressuscitar i vaig decidir anar a menjar alguna cosa a la Rambla...

Com es pot veure, la tornada va ser molt més lenta que l'anada. I res, que la tarda i el temps van anar passant i aquesta ja és una altra història que no m'interessa ni a mi.

Tornant a l'actuació, podria fer-ne algunes consideracions, però poder no cal gaire. La primera és la interessant discussió entre espatlles i hombrus que vam tindre a plaça, i també una versió de galindons i galindaines. Una altra és que el dia abans hi havia hagut assaig al carrer i dinar popular i quina i altres coses que em vaig perdre perquè era a un poble que anomenen Sant Esteve Sesrovires per escoltar el Junqueras dir que la política va d'amor. Jo flíput, de debò, no sé de quin seminari han tret aquest paio, estava a punt de tirar-li la cadira al cap en senyal d'estimació i d'amor fraternal. Diuen que em van enfocar a TVE Internacional. Bé, la cosa important de debò és que és la tercera actuació consecutiva que fem una mica el pena: vam fer la mateixa actuació que fa dues setmanes a Badalona i ve després de la desfeta del Poble-sec. Hem enfilat tres actuacions seguides bastant deplorables: Badalona i SVH ens han contemplat amb quatre piules a plaça, incapaços de portar un programa amb tres castells de set (suposo que si forcéssim els podríem fer, però la nostra colla no acostuma a fer aquestes coses i ben fet que fa); el tema del Poble-sec potser és una anècdota però és evident que no teníem confiança en el 4de8 i que pel que em van dir la llenya sí que va tenir conseqüències (físiques) directes en el 2de7. Bé, jo què sé, també sembla clar que tenim algun problema que ve de lluny per poder créixer, fer sentiment de colla i esprit casteller, fer creure a la gent que són importants i imprescindibles per fer castells nous i tot allò que està tan dit i repetit que no cal que torni a dir. Jo també podria fer més coses, però trobo que encara necessito una mica de distància.

O sigui que tres actuacions seguides fent el pena. La següent és a Can Vidalet, aviam què collons fotem, perquè la cosa comença a revoltar una mica.

L'actuació completa:

Carallots de Sant Vicenç pd4cam, 2pd4, 4d7, 3d7a, 3d7, vano5
Castellers d'Esplugues pd4cam, 2pd4, 4d7, 3d7, 5d6, 2pd4
Encantats de Begues pd4, 3d6, 3d6a, id2d6, pd4

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157684465357805
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157682194475531
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157684407637155

I a cagar a la via.

Pos hola.

Va sortir el sol i era diumenge. Vaig mirar l'hora i era diguem que una mica tard: les 12. Què havia passat la nit abans? Per exemple, això:

Després de la decapitació d'un casteller hi va haver el correfoc més foll de Boc de Biterna en molt de temps. Com que l'any anterior no van poder treure la Pilarín en professó perquè es van anul·lar els actes de festa major, Boc tenia el doble de pólvora per cremar. Els assassinats d'entitats del començament eren, segons m'explicaven més endavant, perquè necessitaven l'esperit o essència de les entitats del poble per renéixer, i les triades van ser castells, diables, Gelade o grup excursionista i el cau Sant Jordi. En acabat hi havia els grans concerts de Kancer de Sida i Tu Madre Esputa, que ens van adelitar amb aquesta delitosa cançó:

La cosa va acabar cap a les tres i vaig acabar passant cap a casa que ja era hora. Tenia el despertador a les 10 per dutxar-me i tot plegat però no en vaig fer cas i així fins a les dotze menus cinc.

Vaig arribar al Poble-sec cap a les 12.25 i ja havia passat això:

També havia desmuntat el Poble-sec el peu d'un castell o una cosa així em van dir, quan vaig aterrar al carrer-plaça poblesequí. Era hora d'enfaixar-me i ficar-me a la pinya del nostre bell castell, un 4de8. Com que ha passat força temps, no recordo exactament què va passar, però és que jo, des de l'agulla, no hi vaig veure gaire cosa alarmant: pujava d'aquella manera, no gaire còmode però sense gaire perill, però amb l'acotxador remuntant dosos algú va cridar avall, i desmuntat es va quedar.

En repetició, amb dos coglioni, hi tornàvem. El castell no recordo si estava millor o pitjor, la sensació és que com abans no acabava d'anar bé, però anava tirant i es podia descarregar. El cas, però, és que es va col·locar acotxador i quan l'enxaneta havia de remuntar dosos, no ho va fer per alguna raó i va començar a baixar. Amb el procés de desmuntatge i amb dosos que començaven a pensar a baixar el castell va començar a trontollar força i de cop i volta, patapam, va petar diria que per quints i així sempre tindrem aquesta bonica foto per a la posteritat:

Després de la patacada era moment de pensar què havia passat. El més lògic és pensar que no el teníem prou ben assajat. Segurament no li teníem prou confiança, i és que les pinyes a assaig no havien acabat d'anar mai bé, malgrat que el passéssim net algunes vegades. Potser la canalla necessitava més confiança, la que li podria haver donat una pinya més assídua a la Nau i allà on va. El cas és que va caure el 4de8 després de no sé quants sense caure i apa, sempre va bé caure per recordar que no somos nada.

Amb l'estaborniment de la llenya i algun mínim ferit que es trobaria a l'hospital un holandès errant que havia passat per la nostra colla, encaràvem el 5de7. Hi vaig entrar d'agulla i la veritat és que no en recordo gaire, per variar: l'únic record que en tinc és que no estava gaire de gust, allà dins. Com a cosa curiosa, diria que vaig tornar a fer d'agulla amb l'Adalid.

I encara estabornits per la llenya la Mar ens deia que provar el 2de7 després d'una llenya de 4de8 ens fa grans, etc., i que estiguéssim tranquils i tot allò que se sol dir per enardir i calmar alhora els ànims de la gentalla. En aquest cas sí que es pot dir que teníem el castell prou ben assajada: n'havíem descarregat quatre o cinc a assaig i una altra a plaça, no hi havia d'haver problema, però... Intent desmuntat. Per què? Doncs a la meva posició, de vent petit, no hi veig res, o sigui que Youtube, il·lumina'm.

El vídeo l'únic que em diu és que l'acotxadora anava mirant avall de tant en tant i no se la veia gaire convençuda, però no en puc deduir la causa. En tot cas, es va desmuntar quan encara no havia passat res de greu i es pot considerar una merda d'intent de torre. [Em van dir que la causa va ser que una quarta estava tocada de la llenya del 4de8 i que el va fer baixar per això.]

Després d'això renunciàvem a més històries complicades i ens resignàvem a fer el 4de7, que també recordo com un bunyol però vés a saber.

Deixàvem estar el tercer castell i així sortíem de plaça-carrer amb només dos castells, una llenya i dos intents desmuntats.

Final #PobleSec
@bandarres: 2p4 4d7 3d7a 3d7 v5
@cargolins 3p4 id4d8 i4d8 5d7 id2d7 4d7 p5
@CastSantFeliu: p4 4d6 2d6 3d6a p4

Però bé, may the force be with us.

Després de tota aquesta merda dinàvem al Poble-sec i fèiem una mica de xerinola. Feia molt de temps que no quèiem, i l'any passat vem acabar precisament al mateix plaça-carrer cantant «I tot descarregat!» com uns subnormals. Ara tot és passat: hem tornat a caure, hem tornat a desmuntar la torre, hem tornat a fer una mica el pena i tal. Esperem que sigui només una pedra en el camí i que tornem pels viaranys de la conquesta més alta, i que els camins de la desfeta es desfacin sols.

I apa, salut i a la poctlla.

Fotos:
Roser: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157684290130235
Ana: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157682334258700
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157681188058074

Ahir va ser Sant Jordi, dia de roses i llibres i molta gent al carrer, multiplicada per escaure's en diumenge. Era un bonic matí de primavera perfecte per fer castells en una plaça de l'Ajuntament com un formiguer de gent amunt i avall. Som-hi, doncs.

Els assajos durant la setmana havien anat molt bé, i el de divendres va ser el millor de la temporada com feia temps que no en vèiem: com a fets més destacables, vem travessar per primer cop el 4de7 net sencer (amb pinya hi vem posar quints) i sobretot vem descarregar dues torres de set amb pinya senceres. Jo flipava una mica perquè, bàsicament, això significava que per Sant Jordi era molt probable que la provéssim a plaça. A banda d'això, vem fer el tres per sota amb dosos col·locats i, en general, va ser un assaig de puta mare malgrat que, per poder assajar el 4de8 com cal (la prova amb pinya era massa tova), ens cal més gent a la Nau. Però bé, de moment ja hem fet una gran passa endavant. Tornar-la a descarregar i demostrar que ja no li tenim por era molt important i el primer pas si volem fer d'una vegada la clàssica de vuit. Però ja vorem. Uns quilòmetres més enllà, a la Catalunya profunda, els Moixiganguers i els Gausacs folraven les seves torres. Aviam com avança tot.

De moment la nit de divendres va avançar a la Closca i després l'endemà tornava a sortir el sol i feien la fira de la cervesa - Ateneu al carrer al Pou d'en Fèlix. Entre carpes, gent borratxa jaient a la gespa i actuacions hippies, allò ens recordava l'enyorada Universitat Autònoma.

I diumenge era Sant Jordi. Em va costar llevar-me però cap a les 11.45 ja pul·lulava per la plaça. La terrassa de l'Andurinha ocupa tot l'espai central, per la qual cosa les paradetes han de fer un passadís per l'altra banda, la que toca a la façana, i tot plegat acaba sent un amuntegament de gent a pas de iaio. Davant de l'Ajuntament hi havia prou espai per fer castells. Vem alçar els nostres pilarets d'entrada i, tot seguit, començàvem a prendre la mida a la diada amb el 5de7.

Al meu lloc habitual, de lateral interior de la torre, no hi veig mai gaire res, i per tant més enllà de les sensacions que em transmet el tronc o l'enrenou de la pinya, no tinc gaires elements per parlar-ne. N'he vist el vídeo, en què el castell es veu maco i amb bones mides, i el meu record també és que no vaig haver de patir gens, i per tant podríem afirmar que vam tramitar un altre cinc sense gaires complicacions.

En segona ronda portàvem el peix gros del cove, que s'acostuma a dir, el 2de7. És de llarg la torre més matinera que hem provat mai, perquè fins ara la que havíem portat més aviat a plaça havia estat l'intent de 2de7 de la Zona Franca el 2010, al juny, una torre que va petar poc abans que l'enxaneta fes les tres passes, quan les torres s'esberlaven d'un moment a l'altre sense avisar i que va contribuir a instaurar uns fantasmes que es van endimoniar d'allò més en l'intent següent, aquest cop carregat, a Montblanc l'any següent, el dissortat 2012.

Però bé, deixem estar aquestes merdes i tornem al 2017. Amb dues torres descarregades a assaig i molta confiança, la Mar ens deia que anéssim tranquils i amb seny i tot allò que se sol dir; la pinya es va tancar amb calma i el castell va anar enfilant xino-xano. Em fa la sensació que sempre pugen molt lentes, i hi ha el moment aquell que es fa etern quan l'enxaneta ha de fer la travessada. Quan vaig sentir que la canalla petita baixava ja semblava que la tornaríem a descarregar, i així va ser: el crit de les quartes va certificar una nova torre descarregada. Sense comptar les dels assajos, amb aquesta és la sisena consecutiva que completem, sense que n'haguem desmuntat cap ni haguem caigut. De fet, també, des de la primera torre descarregada, el 2014 per la nostra festa major, fins avui, tenim set 2de7 descarregats més un altre de carregat. Aviam si finalment enguany l'acabem de normalitzar i la fem sempre que puguem.

Després d'abraçades i crits i coses d'aquestes, en tercera ronda portàvem el 4de7, que suposo que tornava a tenir molts canvis per tot arreu i, a més, l'acotxadora era molt petita i fins i tot la van haver d'ajudar a remuntar terços (un terç es va deixar anar per fer-li escala), a banda que a l'hora de fer la cassoleta s'hi va passar força estona. Tot plegat va fer que el castell, que ja d'entrada em semblava una mica desquadrat, s'anés desfent fins a presentar una forma força boteruda. Però bé, vem aguantar les tempestes i apa, un altre 4de7, aviam quan el fem pujar un pis més.

Per plegar, dos pilars de 5 simultanis i tres pilars de 4 de comiat, i a continuar la bella diada de Sant Jordi.

Vaig tornar a fer-hi un tomb i vaig agafar la bici per dinar a casa. Com que estava força cansat vaig fotre una migdiada de dues hores, fins a les sis. Aleshores vaig tornar a passar per castells, on jugaven a cartes. El nouvingut Ricard és vingut de terres vallesanes com a scient jugador de botifarra; feia parella amb el Txus, mentre que l'altra la formaven el Pepins i el Macià. El Txus i el Ricard guanyaven quan jo vaig arribar, però la meva presència devia ser funesta per a ells, perquè el Pepins i el Macià els van començar a remuntar fins a posar-se només a quatre o cinc punts. Tot s'ha de dir que el Txus juga d'una manera una mica estranya, apalancant-se manilles fins a la tercera mà o retenint trumfos alts sense arrastrar fins al final. El partit del Barça estava a punt de començar i la partida no s'acabava mai, però al final la sort va tornar a somriure al Txus i el Ricard, que van fer uns 20 punts d'una tacada, de manera que el partit de Messi ja podia començar, i déu n'hi do quin recital.

En fi, un bonic dia de Sant Jordi en què hem fet un salt qualitatiu important: ja tenim la torre, amb tot el que suposa per nosaltres, i l'objectiu següent, el 4de8, sembla molt més a prop que fa poc. Tot passa, com sempre, per ser més gent a assaig i tota la pesca. Ara la pròxima actuació és el dia 15 de maig, massa temps sense castells que ja veurem si refreda gaire l'ambient o tot el contrari. Ja veurem, de moment ha estat bé.

L'actuació completa:
@cargolins 3p4 5d7 2d7 4d7 2p5 2p4
@ccerdanyola 2p4 3d7 4d7 5d6 p5
@bandarres 2p4 2d6 4d7 3d7 p5 2p4

Fotos:
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157679743307644
Ana: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157680924868121
Josep/Jordi Huerta: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157681167498100

Hi han vídeos de moment al Facebook de la M. Jacas:

El vídeo del 4 el van passar per WhatsApp i és molt distret, aviam quan pengen el vídeo a Youtube. Un Sant Jordi molt maco, que la força ens acompanyi.

Dissabte tornava a baixar a la plaça de l'Ajuntament de Cornellà, aquesta vegada a fer castells o alguna cosa per l'estil. Vaig acabar sortint molt d'hora de casa i vaig estar mirant el partit del Madrit, que va empatar, que a aquestes altures és com perdre. Mentrestant veia com anaven arribant els castellers de les colles: primer gotetes liles; després d'un xim-xim de blau turquesa, una rierada que venia en autocart o tren; a pleret, el blau fosc havia anat deixant-s'hi caure fins a inundar les zones a tocar del bart. Això en CMYK seria una barreja de cian i magenta i potser també groc, una barreja que en un moment donat s'havia començat a embolicar en K i que m'instava a escurar la birra i a enfaixar-me jo també.

Per cert, en aquesta Diada de Primavera vaig pujar per primer cop de terç a un castell ara fa una pila d'anys.

Érem tercers i faríem 5de7, 3de7 i 4de7. La raó d'aquests castells i no uns altres, com de costum, la desconec, però bàsicament sembla que com cada any ens costa enlairar-nos cap als nostres horitzons més vívidament blaus i elèctrics com el tro de Zeus i ens conformem a vols rasants per la grisor del galliner metropolità.

No sé si ja l'havia posada, és possible que sí. Els primers d'actuar eren Cornellà, que ens oferien un 3de7 d'aquells en què hi puja gent nova que jo no tinc vista, que comparteix tronc amb gent que ja pujava quan van fundar la colla. El nostre castell era el tercer 5de7 de l'any, la sensació del qual va tornar a ser d'una solidesa aixins pedrenca i massissa, o si més no això és el que vaig notar pel meu cantó: el Txus em va deixar sol a la descarregada de la torre perquè estava tan ferma que no calia fer-hi més, però aleshores em van demanar més "esquerres", que vaig donar sense més història, i apa, final de la qüestió.

En segona ronda era el torn del 4de7. A l'agulla com torna a ser malauradament habitual el trobava massa obert. Segons la meva gran experiència d'agulla als quatres, és infinitament més senzill redreçar un castell tancat que no pas un d'obert, entre altres raons perquè els castells tendeixen a obrir-se i no a tancar-se per baix. Però res, jo notava que me n'anava enrere i que el castell esdevenia rombe habitual, però com que només era de set va ser un pim-pam i apa, final de la qüestió.

Al 3de7 em van fer fora de l'agulla per alguna raó ignota i, com a acció de protesta, em vaig quedar a fora. Feia temps que no pul·lulava fora d'un castell que no fos un 3de7 per sota --i així i tot això només deu passar un parell de cops per temporada. El 3de7 el vaig veure encara amb menys història que l'anterior.

Plegàvem amb el pilar de 5, amb l'Adri de segon.

Per cert, parlant de pilars, als tres pilars de 4 d'entrada el Fer va tornar a fer de segon i estava content com un gínjol.

Les altres dues colles van fer també actuacions d'aquestes que serveixen per anar prenent embranzida i que ben bé són avorridotes de comentar si no vas apuntant anècdotes i collonades a plaça i després aquí les magnifiques i en fas una mica de conya. De manera que deixo el que el senyor Twitter va proclamar dissabte vespre cap a les 20 h:

@CastCornella 2p4 3d7 4d7 id2d6 2d6 p5
@Cargolins 3p4 5d7 4d7 3d7 p5
@CDTerrassa 2p4 3d7 4d7a 5d7 p5

Per cert, que darrerament estic penjant les fotos de les altres colles en la retransmissió de les diades per Twitter i, veient que tenen una resposta aliena força limitada, potser ho deixaré estar. És si més no l'excusa per no fotre'm a les pinyes d'altres colles, perquè si ja tinc tendència a escapolir-me de les meves... (Per cert, una mare de canalla de Terrassa me n'ha demanat una i n'estava molt agraïda i per coses d'aquestes encara ho faig...)

Hi va haver algunes xiroies mantejades de canalla i de la Mireia infermera, balls joiosos amb polca inclosa i, finalment, birra en mà i en joiosa cercavila versicolor, enfilàvem amb joia camí del local dels Castellers de Cornellà. Per cert, van esborrar fa poc el grafiti que tenien davant el Patronat. Al mig del polígon industrial de la Siemens vam contemplar com un Barça esmaperdut tornava a perdre la lliga per tercer o quart cop aquesta temporada. Els colors blau i grana es dissolien en degotims de diarrea grisa mentre menjàvem el sopar al qual la bona gent de Cornellà ens havia convidat. Gràcies! Aleshores va començar la festa dels 90 en honor dels temps grisos de Núñez, potser, i mentre anàvem xerrant de coses™, per exemple d'aniversaris no felicitats, trobava que la grisor s'havia ennegrit poder massa, pujava a la bici i feia mans i mànigues per tornar al meu putu poble d'un quilòmetre més amunt.

Aquesta setmana fem vacances castelleres. Divendres havien repartit la puta revista, que ha arribat uns tres mesos més tard del que acostuma a arribar, però és que jo tot sol no puc fer-la i cada cop em pesa més al damunt --divendres obrien la Closca però en vaig fugir. La sensació que com a colla ens costa tant d'arrencar és feixuga com una llosa i al final sembla que no ens acabarem d'envolar mai. D'aquí allò de la grisalla del segon paràgraf. Sembla que de moment som la típica colla que s'acontenta a fer uns quants 4de8 a l'any sense gaire més ambició. És una mica trist, això.

Apa, fotos:

• Manel


• Ana


• Josep

Salut i castells i puta [alguna cosa].

Traient minuts d'on no n'hi ha em disposo a escriure aquesta chronica de nivell de sisè de Primària.

Continuàvem aquest històric inici de temporada a un dels centres del Parc Temàtic de Barcelona™, la Sagrada Família Inc. D'un veloç cop de bici vaig baixar per la Diagonal i pel carrer del Rosselló, però anava tan veloça la meva bici que em vaig passar el carrer de la Marina i vaig continuar endavant fins que el carrer del Rosselló va morir tràgicament al Clot. De manera que vaig baixar pel carrer d'en Xifré per fer el camí de tornada per Provença fins a la Sagrada Família Inc. Allà vaig aparcar fàcilment, m'hi vaig trobar el Tono i la Merche i vaig anar fent enmig de guiris fins al temple expiatori aquell. Estava pensant què feia quan un guiri ja em preguntava que what the fuck is this, how many teams are you i collonades d'aquestes. Amb el meu anglès magnífic vaig respondre una certera resposta i aleshores ja em veia amb forces d'encetar la gran actuació d'inici del XVè aniversari dels Castellers de la Sagrada Família.

Feia un matí magnífic de primavera, sense calor i fresqueta a l'ombra, i després dels tres pilars d'inici era l'hora de començar la històrica gesta amb un 5de7 marca de la casa. Aquest castell, que deien que era el nostre castell insígnia fa alguns anys i que fem com botifarres, es va quadrar molt millor que el de la setmana passada --tot i que pel que sentia sembla que la rengla i la torre estaven massa separades si més no per la banda on era jo, de lateral interior de la torre-- i va pujar àgil i gràcil, però hi havia un acotxador nou que s'estrenava precisament en aquell castell i que va fer que finalment l'execució fos més lenta i no tan gràcil. També sembla que l'enxaneta era nova en un 5de7. En tot cas, vam clavar un altre coi de 5de7 i a veure què passava en segona ronda.

Com dèiem, hi va haver algunes estrenes de canalla pel terrat del cinc:

En segona ronda passava una cosa molt curiosa. Els Castellers de la Sagrada Família, que fa quinze anyets que porten aquesta camisa d'un verd tirant a quiròfan per les places, després del 7de7 d'entrada duien en cartera un castell insòlit a aquestes altures de la temporada: el 4de8. Amb el record del 3de8 carregat per un pèl de figa en la darrera diada de l'any passat, aquell carro gros semblava una mica arriscat. I el guió semblava que abonava aquesta teoria: van desmuntar dos peus consecutius. A més, entre el segon i el tercer, un guiri de la plaça per la banda de l'estany devia patir un esvaniment, diguem-ne, va ocupar la nostra ambulància i va fer aturar uns quants minuts l'actuació. Al final van muntar un altre peu i va començar a pujar el castell, amb unes mides que no eren les millors del món i unes tremolors constants que afectaven tota l'estructura. Van carregar el castell, van haver d'aturar les batzegades i intentar no perdre les mides, fita que van assolir amb gran goig de la plaça, dels guiris i de déu nostru senyor, que ens contemplava des de la Sagrada Família Inc. Era el 4de8 més matiner de la seva història i a mi em va sorprendre molt, la veritat, o sigui que felicitats. Abans ens plantaven el 2de7 a cada diada i potser ara ens faran el mateix amb el 4de8.

Després del curiós capítol del guiri desmaiat i del 4de8 fimbradís, ens tocava a nosaltres un altre cop. Prosseguíem el periple victoriós amb un altre 4de7 amb agulla, que també va semblar més tranquil encara que el de la setmana anterior: el quatre feia l'efecte de ser tan sòlid com l'altre i en aquest cas, tot i que també va brandar una mica, el pilar es va plantar molt més segur.

En tercera ronda portàvem un 4de7 que no em va agradar gaire des de la posició d'agulla, amb el meu baix que no estava gens còmode, però en general podríem dir que va ser un 4de7 sense més història i aviam quan el fem pujar un pis més. El meu segon era el Rai, que acostuma a fer de terç, i a terços hi havia la Irene, que sembla que no havia fet mai de terça encara, i a quarts la Zoe: tot plegat només per dir que el tronc era una mica estrany i que segur que era una prova per a moltes coses que jo, com és costum amb mi des de fa almenys un parell d'anys, no vaig tenir cap esma ni intenció de demanar a ningú.

Vam plegar amb un pilar de 5.

Per cert, les fotos dels nostres castells, llevat dels pilars d'entrada i el final, les feia l'Ibra, que realment té un braç trencat molt útil.

De coses d'aquesta diada en podria dir moltes més, però ara mateix tinc gana i estic pensant si surto a comprar alguna cosa per brenar o si ja m'espero al sopar, que vés a saber a quina hora faré. Només comentaré lleugerament les altres dues colles. Pel que fa a Bandarres, sembla que els està costant engegar i van fent a poc a poc; van desmuntar el 4de7a un cop (tot i que el van repetir després) i en general fan la sensació que estan picant pedra per més endavant. Pel que fa a Sagrada Família, van fer 7de7, 4de8 i 5de7 en una demostració que estan de putíssima mare després d'una lleugera davallada la temporada anterior, que van acabar en tot cas amb aquell 3de8 suïcida. Tot això és força curiós, també, i ho deixem a consideració de la plebs perquè en faci plat.

L'actuació completa va ser aquesta:
@CastellersSAFA 2p4 7d7 4d8 5d7 v5
@cargolins 3p4 5d7 4d7a 4d7 p5
@bandarres 2p4 4d7 id4d7a 4d7a 3d7 p5

Fotos
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157678798272824
A. R.: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157682167472555
Josep/Ibra: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157678798696644

Vídeo de l'actuació:

En acabat hi va haver polca d'Ours, alabat sia Jaume Barri, i aleshores el Quique i jo vam cavalcar els nostres cavalls d'alumini camí d'Esplugues. Tot just començar a pedalar vaig notar una estrebada al múscul abductor o quin sigui i ara encara em molesta, de manera que he deixat estar fer la passejada habitual pel riu, que en tot cas deu estar ple de tolls i enfangat per les pluges del cap de setmana que, lloat sia Jaume Barri, ens van respectar l'actuació.

A la Closca els pollastres van trigar força a arribar. Amb els pollastres va arribar també la Vella d'Esplugues, amb els quals vaig jugar dues partides de botifarra. En la primera vam guanyar el Marquès i jo gràcies a les hàbils jugades que vam orquestrar; en la segona el fat ens va ser advers, així com una recontrada que va fer el Marquès, que ens va deixar 64 punts avall només en la primera mà. Quin desgavell, la mare del Tano.

Després es va organitzar una timba de pòquer mentre un ruixat tempestejava pel carrer.

Va començar el partit del Barça però jo tenia gana i anava una mica tort i a la mitja part vaig sortir a menjar alguna cosa. Quan va haver acabat el partit em vaig submergir en les meravelles oníriques d'un son pregon.

Serem prou gent aquesta setmana i farem alguna passa endavant a Cornellà dissabte, o continuarem amb aquest «inici històric» que sembla més aviat el dia de la marmota? Chi lo sa...

Un altre cop tornem aquí. Ja és la tretzena temporada que pul·lulem amb la camisa blau electricista pels puestus i sembla que encara se'ns belluga, que deien.

Doncs res, resulta que quan va començar març vaig decidir que començaven els assajos (havien començat unes setmanes abans) i vaig anar veient que en general hi ha poca gent, llevat d'un divendres puntual, i que sembla que costa tornar a engegar. Hi ha Junta tècnica i administrativa nova i amb joliua i letífica alegria segueix rodant la millor colla castellera d'Esplugues de Llobregat. Segueix rodant i rodolant timbes avall i aviam com acaba la història.

Per demostrar que continuo en bona forma, enguany la revista està arribant tan tard que ja som gairebé a l'abril i encara no està impresa. Avui al matí la impremta m'ha dit que segurament estarà per divendres. Hem batut un rècord, un batut de vainilla amb fruites del bosc i allioli a la llauna.

Però no ens embolicarem més ni ens embrancarem en bardissars esgarrapadissos i anirem de pet a la qüestió. Doncs res, resulta que aquesta setmana passada era l'assaig porta un amic, AKA PUA, que, com bé va dir la Marina, va ser el més desastrós de la història de la colla. Segons la meva aguda anàlisi, a banda de la dificultat per treure'ns la son de les orelles aquesta temporada, que fet i fet una tendència que es va repetint i fins i tot agreujant any rere any, doncs resulta que aquell divendres del PUA va caure el diluvi universal: segons l'observatori Fabra, no havia plogut mai tant a Barcelona un mes de març des que se'n tenen dades. D'aquesta manera, els intrèpids cargolins que van gosar sortir al món real™ es van trobar, per dir-ho planerament i clar i català, una maltempsada, barrundanya, borrufada, torbonada i brufada que fins i tot, a mig assaig, va rebentar una canonada de la Nau, el bonic magatzem ple de merda on l'Ajuntament ens té tirats als afores del poble. D'aquesta manera la Nau es va anar inundant: la canonada rajava fort i sembla que remullava alguns cables o material elèctric i la policia ens va recomanar que fotéssim el camp d'allà.

D'aquesta manera a les 22 hores, en el millor moment del temperi, vam donar per acabat el PUA. Vaig sortir sense paraigua ni altres collonades per l'estil i en els dos carrers que hi ha entre la Nau i la Closca anava tan xop com un pop de mar, de manera que vaig decidir continuar fins a casa, eixugar-me una mica, mudar-me de roba, jeure al llit, agafar el portàtil i fotre'm a clapar amb llamps i trons de fons.

L'endemà era el dia d'anar a fer un taller de canalla a la Fira de la Solidaritat de Can Vidalet, que és un barri d'Esplugues.

I l'endemà de l'endemà era un dia clau: l'inici de temporada.

Aquí hem de dir dugues coses. La primera és que sí, és la millor actuació d'inici de temporada que hem fet fins ara: l'any passat a Sabadell vem fer fins i tot un castell de sis. La segona és que, tanmateix, en la diada Triangular aquesta, que l'any passat va ser a Sant Just, vem fer exactament la mateixa actuació que aquest any: 5de7, 4de7a i 4de7 més pilar de 5. L'única diferència és que dels tres pilars de 4 d'inici, l'any passat un va quedar en carregat, mentre que enguany els hem descarregat tots tres. No sé si la Tècnica va decidir fer també tres pilars per clavar la temporada passada, em sembla una mica curiós, vés a saber, no importa gaire. L'actuació a Sabadell va ser el 20 de març, enguany la primera actuació a Sants ha escaigut el 26, una setmana més tard; la de Sant Just va ser el 3 d'abril, una setmana més tard. Tot això és tan important que ho deixo així obert a interpretacions més refinades.

Una altra cosa que em van demanar ahir a assaig és si havíem començat mai amb el 5de7 alguna temporada. Sense mirar dades diria que sí, i mirant dades confirmo que efectivament sí: en la primera actuació del 2015, a Terrassa, vam fer 2pd4, 4d7, 5d7, 3d7, 2pd4. Podria fer una taula amb el millor castell de cada actuació els darrers anys, però és una mica avorrit... Aviam:

2017: 5de7
2016: 3de7
2015: 5de7
2014: 5de7
2013: 4de7a
2012: 4de7a
2011: 3de7
2010: 2de6
2009: 3de7
2008: 4de7

En resum, hem tingut un nivell semblant en la primera actuació si més no a partir del 2012; durant aquests sis anys només l'any passat vem haver de fer un castell de sis; entre el 2011 i el 2008 els castells de sis sempre hi són presents i van guanyant espai fins que a partir del 2007 són hegemònics fins al 1994, amb actuacions d'algun any que més val oblidar. Però tornem a la cosa.

Als pilarets hi pujava canalla nova i en un dels tres el Masche em van dir que estava com esquenat o alguna cosa que jo què sé, prou feina tenia a fer fotos.

I bé, als Jardins de Can Mantega, allà al mig de Sants, ja sabíem que seríem tercers --això no es pregunta, ja va de soi-- però fins que no vem veure les pinyes al WhatsApp si més no jo no tenia ni idea de què faríem: amb un assaig fallit de divendres, sense haver pogut assajar les pinyes del 4de7a, per exemple, i sense saber quanta gent seríem --no érem gaires-- era tot un misteri. Finalment, per resoldre l'enjòlit, vaig obrir el grup de WA de pinyes i vaig veure què és el que faríem i quines posicions em pertocaven. Vaig contemplar satisfet que l'equip de pinyes actual continua mantenint-me en les mateixes posicions.

I va ser l'hora de tancar el primer castell, que era el 5de7. Entrava de lateral interior de la carregada de la torre, diria, i jo estava força còmode, però no així la resta de la pinya: l'enrenou i el xivarri no paraven, sembla que no hi havia ningú gaire confortable, el tronc sembla que no acabava d'anar quadrat i en resum, prou de xerrar a les pinyes fills de puta. El castell, malgrat tot això, va anar pujant sòlid i el vem descarregar aparentment sense més problemes.

En segona ronda era l'hora del nostre amic el 4de7 amb agulla. Vem tancar el castell a ritme de cargol; tinc el lleu record que anava una mica desquadrat ja d'entrada; el quatre es va anar bastint a ritme feliç i, un cop feta l'aleta, es va anar desballestant també a un ritme diguem-ne escaient. Tot i això, o així i tot, quan l'espadat™ del mig es va anar quedant exempt™ els laterals/agulles/primeres mans que érem allà al mig grapejant les cuixes i el cul del segon del pilar vem anar veient que alguna cosa no anava a l'hora. Així, entre remugades el Macis i les mans que l'aguantàvem vem aturar una rebregrada bastant impressionant que jo no vaig veure gaire però que sí que vaig notar molt. Va ser una defensa èpica, com diuen els epicistes.

Aprés d'aital estrènua batalla vem continuar pensant en la guerra: tocava el 4de7. I què us diré d'aquest castell? Doncs el de sempre: vem tancar la pinya a ritme de cargol, semblava que estava una mica desquadrat tot plegat, el quatre es va anar bastint a ritme feliç i, un cop feta l'aleta, es va anar desballestant també a un ritme diguem-ne escaient. Apa, ja teníem la diada feta. Pilar de 5 i cap a casa.

L'actuació completa:

Castellers de Sants: 2pd4, 5d7, 4d8, 7d7, vd5
Castellers del Poble-sec: 2pd4, 4d6a, 4d7, 3d7, pd5
Castellers d'Esplugues: 3pd4, 5d7, 4d7a, 4d7, pd5

De les altres colles, doncs no en diré gaire cosa. Els de Sants van fer els castells amb molta tranquil·litat, amb un 4de8 d'aquells on no es mou res, mentre que els del Poble-sec també van fer la seva. Hi ha una crònica amb tots els castells al web de Sants.

Fotos:
Manel.
A. R.
Josep/Ibra.
Carles Paniello.

Vídeo:

Després de l'actuació un bon gruix de Cargolins va passar per la Closca. Jo vaig intentar fer la crònica pel nostre web de castells però la connexió em nava fatal. Havent dinat van posar la pel·li Enxaneta en què no paraven de caure castells. Després vem passar cap a casa. S'hi havia quedat poca gent a la Closca i la pel·li aquesta acabava sent una mica carregosa.

I què més? Diumenge a la Sagrada Família a continar fent-la grossa.

Diumenge (passat) vem acabar la temporada.

Pel camí del Poble-sec hi havia una altra mani indepe sobre la defensa de les institucions catalanes, la democràcia i la pretesa sobirania del poble català. Vaig passar per la plaça d'Espanya a un quart de dotze aproximadament i l'avinguda ja era plena. Però bé, deixem estar la política, no barregem coses ehem ehem.

Volia haver passat pel mercat de Sant Antoni però com que anava ja una mica massa tard vaig aparcar la bici davant la biblioteca Francesc Boix i vaig instal·lar-me en una terrassa a fer un cafè. La gent anava arribant i jo parlava breument de sardanes, que encara no les sé ballar ni crec que n'aprengui mai, però casualment estic llegint el llibre de Jordi Lara que parla de Julis Garretes i Peps Ventures i mira, ho tenia fresc. Això va venir perquè al mig del carrer de Blai uns iaios arrossegaven una sardana de cobla enllaunada que despertava més badalls dels que podíem suportar a aquelles hores de diumenge. Aquesta foto és dels Castellers del Poble-sec:

Va passar una petita cercavila amb capgrossos i nans, ens vem aplegar tots plegats davant la biblioteca, vaig beure una coca-cola, que em notava deshidratat, i vinga, va, som-hi a acabar la temporada castellera d'una vegada.

El pla era tornar a fer 4de8 i 2de7. Ens acompanyaven molt amablement uns 7 o 10 castellers de Sant Feliu per tornar-nos el favor de Cornellà; amb aquestes camises prestades superàvem el topall mínim a partir del qual és diguem-ne segur fer el carro gros i, per tant, tot havia d'anar bé perquè els assajos havien anat raonablement bé. Havíem acabat de descartar el 3de8, perquè si l'haguéssim tirat a plaça ens hauria passat segurament el mateix que als de Sagrada Família, però en tot cas en una situació com aquesta potser podríem haver provat allò que se'n diu prova a plaça o castell desmuntat només per tastar-lo una mica a plaça. En fi, em sembla perfectament bé la decisió presa de tornar-lo a deixar a la nevera un any més, i aviam si la temporada vinent amb la nova Tècnica i la nova Junta hi ha més sort o vés a sapiguer què.

També havíem descartat el 9de7, fet que significa que si agafes els tres millors castells de la colla i els arrengleres i acares amb els de la temporada passada, hem baixat una mica el nivell: ara el tercer castell més valuós és el 3de7 per sota, que val 30 punts menys que el 9de7, pel que he vist a les graelles del @Castellistica. En fi, no deixa de ser una collonada com qualsevol altra.

Per variar, perquè hi han constants que són constants tota la vida, perquè si no no serien constants, érem tercers en l'ordre d'actuació. Algú de Tècnica em va dir que sortíem de 2de7 i així ho vaig escriure a Twitter, però al final, quan va ser el nostre torn, vem sortir de 4de8.

Foto: Cristòfol Casanovas

En el torn dels Castellers de la Sagrada Família van portar un 4de8 que de bon començament es veia un pèl desmanegat i remenat. L'estructura es va anar defensant i, a la descarregada, va ser una feina d'allò que els pesats de les retransmissions de les teles locals no paren de dir "una defensa titànica" que "els ha fet patir de valent, al límit". El Beumala diria que hi va haver un ball de bastons i ganivetades però que al final --no sé quina collonada hi afegiria, suposo que l'experiència d'altres anys i que era el quart de l'any han portat a bon port un castell que en una altra avinentesa s'hauria esfondrat. També s'ha de dir que hi han colles que no posen taps a les pinyes o n'hi posen molt pocs i deixen uns forats enormes en forma de falca que hem d'omplir castellers d'altres colles.

O sigui que havia passat força estona (l'aturada de la llenya) i havíem vist una torre carregada i un carro gros bastant fet un bunyol. Sembla que aquestes coses no ens afecten gaire i vam anar tancant la pinya. Els segons van pujar i tot plegat feia la impressió que estava com una mica obert, o si més no això és el que van dictaminar segons i no sé si terços i apa, desmuntem la pinya i sant tornem-hi.

La segona pinya estava efectivament més tancada i les agulles, o si més no jo, estàvem més còmodes. Segons i terços van ser del mateix parer i van començar a refilar les gralles i es va anar bastint el castell amb molt bones mides i molta seguretat. Amb l'aleta el meu segon havia perdut una mica la posició i la descarregada va ser una mica treballada, però en general les sensacions van ser molt i molt bones, de castell molt apamat i "anostrat". El vem descarregar amb una mena d'eufòria arrauxada així una mica disbauxada.

En segona ronda els Bandarres, que la llenya els havia afectat d'alguna manera, encarrilaven la seva diada de tardor rebaixant pretensions amb el 5de7 i, en tercera ronda, el 4de7 amb agulla. Sembla que encara els resta una diada on podran portar-hi el 4de8 i el que tinguin en cartera (avui que publico això l'han carregat crec que a Gràcia).

Els Castellers de la Sagrada Família, per la seva banda, continuaven amb l'actuació de màxims i portaven a plaça el 3de8: no li havien fet mai l'aleta i només l'havien provat dos cops, segons em van dir a plaça, i diria que eren dos intents desmuntats. Davant dels nostres ulls es va alçar un tres que era un castell de cartes sota un huracà o un castell de focs de remenadisses i ventallades: és a dir, el van desmuntar amb els dosos que s'hi estaven col·locant o que tot just s'hi havien posat, un tres que en tot cas no tenia gaire futur com a castell edificat sobre terrenys pantanosos durant un terratrèmol.

Foto: Cristòfol Casanovas

I ens tocava a nosaltres. Després d'un 4de8 molt solvent, el sisè de l'any, era l'hora del cinquè 2de7 més no sé quants de descarregats a assaig (n'he comptat 9 però potser n'he perdut el compte). Vaig entrar de vent petit i vaig tenir la sensació que no acabava d'estar tan còmoda la torre com d'altres d'enguany. Amb tot, va anar pujant, vaig anar sentint tremolors que baixaven de dalt i que s'esmorteïen plàcidament per la pinya, i en general vaig trobar que, si bé no era la millor torre que hem fet mai, el que és segur és que la fem amb molta tranquil·litat. I torno a dir que aquesta és la millor notícia d'aquesta temporada, a banda d'haver poder fet sis 4de8 amb el munt de canvis que hi han anat havent en tots els pisos durant aquest darrer any.

La vritat és que estàvem força contents. Per a mi ja havia acabat la temporada i vaig anar a fer una cervesa. Mentrestant, els Castellers de la Sagrada Família en repetició de la segona ronda feien un 3de7 per sota que no se'l van menjar amb patates perquè deuen tenir connexió directa amb l'Olimp. Després del 4de7a de Bandarres, els de la Sagrada Família tornaven a provar el 3de8. En aquest cas el déu olímpic els va tornar a assistir, però només fins a l'aleta: com el primer, va ser un recital de batzegades i rebregades que el tronc, en aquesta ocasió, va anar parant estrènuament, com si diguéssim. Hi havia un segon força assegut i tots els rengles tremolaven com fulles ventisses; el cap de colla esperonava la canalla, que sense un bri de por, o això sembla, es va encavalcar i hi va fer l'aleta. Tot just aixecava el braç l'estructura feia figa i, abans de poder fer una passa per sortir-ne, el castell va caure, tal com qualsevol hauria predit només de veure quarts col·locats. Vaig felicitar SaFa per Twitter per fer l'aleta al primer 3de8 i vaig anar a fer una altra cervesa, que una altra llenya tornava a tenir les ambulàncies ocupades.

I quan ens va tocar fèiem el 3de7 per sota, l'onzè de l'any. Feia de contrafort de la plena i la sensació era que va pujar tot molt compassat i sense cap problema, és a dir, un 3de7s molt tranquil, segurament el castell més tranquil del dia per nosaltres, malgrat que els altres dos també els havíem fet amb relativa facilitat.

Per plegar, vano de cinc i, finalment, tres pilars de quatre més.

Es deia a plaça (és un tema recurrent, com es pot comprovar) que el 3de8 carregat val una mica més que el 2de7 descarregat: no gaire més, però prou perquè SaFa fes millor actuació que nosaltres. En tot cas, si continuem amb l'estúpida polèmica de si cal comptar també els pilars o no, com que aquests verds no van fer el pilar de 5 i nosaltres sí, doncs blablabla (en tot cas, també depèn de com comptis els castells, diria que el Concurs, que és la referència en aquest cas, no puntua els pilars de 5, però altres taules basades en aquesta merda sí: un desgavell, vaja). En resum, que després de la caiguda del 3de8 carregat suposo que no es veien amb cor de fer el pilar de 5, no recordo si em van dir que havien patit ells alguna baixa més o menys important o no, i així va ser el final:

@bandarres 2p4 2d7c 5d7 4d7a 2p5 3p4
@CastellersSAFA 3p4 4d8 id3d8 3de7s 3d8c 3p4
@cargolins 3p4 4d8 2d7 3d7s v5 3p4

En resum, nosaltres vam estar cantant com esperitats que «tot descarregat», que no vol dir només aquell dia, sinó també durant tota la temporada. Fora de dos pilars de 4 carregats, que no es tenen en compte, tots els castells que hem dut enguany a plaça els hem descarregat (n'hem desmuntat set més: dos 4de8, dos 5de7, dos 4de7a i un pilar de 5). En total són 97 castells, dels quals 14 de sis: enguany hem remuntat l'estadística d'aquests castells per dues raons: pels bolos comercials (encara ens en resta un, si no m'he perdut) i perquè a plaça hem fet de vegades castells de sis sense tantes reticències com altres anys. De fet, l'estadística que penjo avui, una setmana després de la diada del Poble-sec, diu això:

És el primer any sense llenyes que recordo, hauria de mirar l'estadística per veure si algun altre any ha passat això també.

Als nous de la colla els fem un qüestionari per la revista. Una pregunta típica és: "Com veus la colla l'any vinent" (o en el futur)? La meva resposta ara mateix seria "no en tinc ni puta idea". Només he sentit els mateixos rumors que la plebs sobre qui podria posar-se al capdavant de Junta i Tècnica l'any vinent, no sé si hem estat més gent o menys a assaig de mitjana (però la sensació és que hem justejat), no sé si les estratègies de creixement que es podrien fer es faran o s'han fet o han fracassat o no, no en sé gaire cosa perquè entre altres raons m'he despenjat moltíssim de la Junta aquest any i pel vinent tinc intenció de continuar si fa no fa igual. Enguany durant alguns mesos m'ha fet moltíssima mandra venir a assaig, altres mesos m'he engrescat més, altres vegades estava dormint la mona i fins i tot algun cop he estat allò que se'n diu engrescat com ans solia. Bé, no sé, no em posaré a criticar (ni per bé ni per mal) coses en què al cap i a la fi m'he mantingut al marge. Aquest any hem acabat molt bé, però sempre et quedes amb les ganes de molt més, i per l'any vinent ja veurem què passarà.

En fi, aquí acabo. Vem començar la temporada amb la polca d'Ours i al Poble-sec també la vem ballar. Vem dinar pel Poble-sec al marge de SaFa i Bandarres (jo vaig anar a menjar uns 'gyoza' perquè els havia vist casualment poc abans en una pel·lícula de Kiyoshi Kurosawa que em va semblar una puta merda) com a bons autistes i, en acabat, vem passar a saludar el Canito, que té la botiga de vins a la vora. Tot seguit vem desembarcar al local dels Bandarres, que començava la festeta amb un DJ. Es va anar allargant la tarda fins que va esdevenir vespre, i quan ja s'enfonsava dramàticament en la nit i decidien anar a sopar per algun lloc del Poble-sec jo vaig fer un capmàs de la meva pítima i vaig trobar assenyat deixar estar aquella tropa i tornar cap a casa, que el carrer de Sants fa pujada. Encara era oberta la Closca, on vaig parlar amb el Macis del Balmon i de llocs on menjar a Cornellà. Finalment sembla que la nit s'entenebria davant dels meus ulls i que tancaven la Closca; tornava a pujar a la bici d'alguna manera insòlita, l'aparcava sorprenentment bé davant de casa i pujava les escales camí del llit, que l'endemà havíem de treballar.

Fotos del Manel (més les del mòbil i algunes altres):
Fotos de la Lourdes

Torno a aquests llocs per tornar a escriure una chrònica després que he suat de fer la de Bunyuel i diria que també la de Sant Just.

Per què tanta desídia en aquests temes? Les respostes poden ser molt variades i certament no les aniré explicant, malgrat que poden ser prou evidents.

Així, després que féssim un altre 4de8 a Sant Just i que tornéssim cinc anys després a Bunyuel, ens posàvem la faixa un altre cop per baixar a la diada dels Castellers de Cornellà, que em passo mitja vida en aquesta ciutat.

El dia abans, com que no en teníem prou, també hi vam baixar, en aquest cas per fer pinya a Sant Feliu, que els faltava un castell per ser considerada per la CCCC colla de set; malauradament, l'intent els va quedar en llenya i no se'n van sortir. L'endemà actuaven a Esparreguera i la sort tampoc no els va acompanyar. Mentrestant, el nostre presi sortia de Cornellà aquell vespre amb un cop al cap i una vèrtebra xerricant.

Com que la vida és molt bonica i no me'n puc estar d'acompanyar els amichs de Cornellà, vaig passar pel seu local a donar la puta tabarra una estona més. Allà (o a plaça, tant és) va ser el Xavi de Cornellà (potser l'he rebatejat, pels noms sóc una nul·litat) que me la va fotre a mi, de manera que va aconseguir una cosa que sembla estranya: em va fer emprenyar força. Jo defenso les meves collonades si cal, però no coses que no crec haver dit mai.

No em va caldre despertador per llevar-me l'endemà i apa, cap a Cornellà un altre cop. Vaig passar pel seu local un altre cop, que donaven la camisa d'honor a Tortell Poltrona, però hi havia massa cua per entrar i quan vaig ser arribat ja tothom en sortia. En xiroia cercavila travessàvem la Gavarra cap al Centre i pel camí vèiem un ratolí mort, una mena de soterrani ombrívol que sembla que fa de dependències de Ràdio Cornellà, una bici desballestada i la baluerna de l'església de Cornellà, que al final de veure-la cada dia li estic agafant carinyu, però costa una mica. Érem tercers i descartàvem el 4de8 per alguna raó que algú em devia dir però que ja no recordo (suposo que hi faltava algú important en algun lloc).

Així vèiem passar el 5de7 de Cornellà (en què vaig fer d'escaleta per a mitja colla) i el 4de8 de Xics i començàvem amb el 5de7. La plaça de l'Església de Cornellà (o Francesc Macià, o com es digui aquella plaça) té, com totes, una certa inclinació, fet que ajuntat al tema que jo feia de lateral interior de la torre (és a dir, que estic gairebé sol, només m'ajuda un vent) va contribuir a fer-me suar una mica més del que m'agradaria haver suat. Per la resta, a banda que la torre venia una mica cap a mi, sembla que vam fer un 5 més aviat tranquil, un altre, i aviam què més.

En segona ronda era l'hora del 2de7, un castell que al final sembla que hem apamat, i segurament això és la notícia més important de la temporada, perquè sembla que si tot va bé en podrem fer com llangonisses a partir de l'any vinent. A assaig n'havíem descarregada una altra (també m'he descomptat, al final, devia ser la vuitena de l'any a la Nau, potser) divendres, i a plaça, on un altre cop entro de vent petit, la sensació va ser de força tranquil·litat. Em va semblar que, en comparació d'altres vegades, els segons tremolaven més, i al vídeo la construcció no semblava tan maca com altres vegades, però és evident que li hem pres la mida i la tranquil·litat.

Amb el 4de8 descartat ens tocava fer el 3de7 aixecat per sota. És el desè de l'any, n'hem fet uns quants menys que l'any anterior, però tant se val. No sé exactament com va anar el castell: em va semblar que en tramitàvem un més, però potser no va anar tan bé com recordo.

Poc abans de nosaltres els Castellers de Cornellà també n'havien fet un, el primer de l'any i el primer en molts anys (segons la CCCC, el darrer 3de7s descarregat és del 2001; pel mig l'havien provat sense sort tres cops més). El d'ahir va fer patir una mica perquè va semblar que pujava molt lent i amb força rebregades, però ho van poder controlar i moltes felicitats per a ells.

Què més dir? Vam fer un vano de 5 en què em vaig ficar a la pinya perquè, tot i que no acostumo a fer-ho, el vaig veure massa desguarnit de camises blaves. Per la seva banda Cornellà tornava a descarregar un pilar de 5 que han hagut de renovar, i els Xics també ho feien. En resum:

Final #DiadaLila
@CastCornella 5d7 3d7s 7d7 p5
@XicsGranollers 4d8 7d7 3d7 p5
#Castellers #Esplugues 5d7 2d7 3d7s v5

Fotos del Manel i algunes més.

Sembla que per punts, que és molt important això, vam quedar pels pèls per davant de Xics, però en tot cas no he agafat la calculadora i em sua bastant la poctlla. La gràcia ahir era haver pogut portar-hi el 4de8 i, si tot hagués anat més bé, a veure si ens arribava el 3de8. No ho segueixo de prop però sembla que el 3de8 s'haurà de tornar a esperar un anyet més (si no canvia tot aquesta setmana i s'arrisquen a portar-lo al Poble-sec aquest diumenge). La veritat és que alguns teníem força ganes de portar el 4de8 ahir a Cornellà i és una mena de feina que també resta pendent.

I res més, per fi s'acaba aquesta temporada tan refotudament llarga, en què per primer cop he desconnectat de la Junta gairebé del tot des que m'hi vaig anar ficant fa més de deu anys. Una temporada força estranya per mi en diversos sentits que no crec que calguin explicar. I ara tocaria fer la revista, suposadament, però em fa massa mandra i no sé què faré.

Quan va acabar la diada vaig fer una birra amb gent d'ERC de Cornellà i, com que començava a fer fresqueta, al final vem dicidir fotre el camp. Amb la bici xino-xano vaig arribar a l'entrada de l'Institut Francesc Macià, on s'aplegaven cornellanencs per dinar i fer la seva festa. L'any passat m'hi vaig quedar i enguany no tenia gaires intencions de fer-ho, però m'hi vaig trobar l'Atance que sí que volia entrar-hi per fer unes cerveses. Malauradament, ens feien pagar 15 euros dinéssim o no dinéssim tant sí com no: quina manca de flexibilitat, per déu. En fi, que no volíem pagar 15 pàvuts i els vem deixar allà amb la seva festa tan tranquils, i cap a la Closca.

I a la Closca hi van passar dues coses destacables. La primera és que vem fer la partida de botifarra perfecta: 110 a 0, aproximadament. Els "ells" ens van regalar totes les manilles i asos i a més algunes errades gratuïtes, i tot plegat va acabar resultant en un Txus-Jep vencedors cum laude. Sobre aquest fet, afegiré que sí, normalment només parlo de botifarra quan guanyem nosaltres; quan perdem em descuido de recordar-ho. Això ho dic perquè el Gallo i el Rai són els encarregats de recordar-m'ho després a assaig. Ahir, però, ells no van jugar.

L'altra cosa a destacar és que el Barça va guanyar el Sevilla en una remuntada força maca. Quan vaig arribar a casa estava bastant fet caldo.

Doncs un altre any ha passat la Trobada del Baix, que d'un temps ençà ha millorat molt el nivell. Recordo especialment lletja la Trobada que vem organitzar nosaltres fa tres anys, en què el reguitzell de colles noves i de colles petites que tot just intentaven aixecar el vol es va traduir en un munt d'intents desmuntats i llenyes per passar l'hivern. L'any següent a Sant Vicenç va anar molt millor, i l'any passat a Esparreguera també, però aquest any ha demostrat un nivell prou estable de castells de set i de seguretat inimaginable fa tan sols tres anys.

En resum, a Esplugues es van descarregar només 5 castells de set (3 nosaltres i 2 més Cornellà), més un intent desmuntat típic de Castelldefels i un altre de Cornellà. Totes les colles llevat de nosaltres van desmuntar algun castell. Ahir, en canvi, érem quatre colles més (un total de 12) i se'n van veure 15, de castells de set descarregats, per 7 colles diferents; fa 3 anys el millor castell va ser un 5de7 nostre, ara aquest castell va ser el més petit que hi hem fet i hi hem descarregat el 2de7, que feia més de deu anys que no es veia a la Trobada (Cornellà n'hi va fer la darrera l'any 2005). En fi, podria continuar vomitant numbrus però ja n'hi ha prou: només afegeixo que l'any amb el màxim nombre de colles de set era fins ara el 2000 (6), i que enguany ha estat el rècord de colles a la Trobada (un més que l'any passat, que era el rècord). També hem compartit plaça per primer cop amb els Castellers del Prat i els Castellers de l'Adroc (aquests últims amb camisa blanca, que encara no s'han batejat).

Sobre altres qüestions prèvies, aprofito el que vaig escriure al web de castells: "És el tercer cop que els nostres fillols organitzen la Trobada: en la primera, el 2002, hi vam descarregar el nostre primer 4de7 amb agulla, que vam trigar sis anys a repetir. En la segona vegada, el 2008, hi vam descarregar el 5de7 i el 4de7a alhora: era el segon 4de7a de la colla (després del del 2002) i també el segon 5de7 (el primer l'havíem fet poc abans per la nostra festa major). Així doncs, és clar que les trobades del Baix a Sant Feliu ens porten sort, i aquesta vegada ha de continuar igual!"

El que vol dir això d'aquí dalt és que les altres dues vegades que havíem actuat a Sant Feliu per la Trobada van ser dues jornades històriques per a nosaltres. El 2002, un 1 de desembre gèlid hi vam descarregar el primer castell de set i mig de la colla, el 4de7 amb agulla, un castell mític que vèiem sempre a l'entrada de la Closca i que semblava que no el tornaríem a fer mai més, fins que va arribar el 2008 i el vem repetir, juntament amb el 5de7, que havíem estrenat poc abans per la nostra Festa Major. Si el 2002 era el nostre sostre, que semblava inassolible un altre cop, el 2008 va coincidir amb l'enlairament de la nostra colla: a partir d'aleshores els castells de set i mig es van fer habituals, vem anar ampliant repertori (el 2009 vem carregar el primer 2de7 de la colla, un fantasma que ha estat viu fins aquest any) i, a més a més, va suposar a plaça l'escenificació del canvi de diguem-ne lideratge al Baix Llobregat: Cornellà sempre havia estat per damunt nostre i en aquella actuació del 2008 vem quedar per davant seu, una situació que s'ha mantingut fins avui.

Així doncs, el record de les Trobades del Baix a Sant Feliu eren immillorables per nosaltres, o sigui que ahir havia d'anar bé també. En clau col·lectiva, com ja he dit, ha estat la millor que s'ha vist mai; en clau individual, també ha estat la millor actuació que hem fet per la Trobada: als 5de7 i 3de7 per sota habituals hi hem portat per primera vegada el 2de7, un castell que com tothom sap tenia una trajectòria amb més pena que glòria des del primer de carregat el 2009: un munt d'anys de torres carregades, de llenya indiscriminada, d'intents desmuntats i pors i plors a canalla i a tronc, a més del tema de Montblanc i l'Arboç, que ens va destrossar. Ahir no va ser un dia històric com els altres dos per a nosaltres, però sí que va ser el que certifica, pel que sembla, que hem pres la mida definitivament al 2de7. Sembla, ara sí, que hem esvaït fantasmes: la tercera consecutiva descarregada (Festa Major, Concurs i Trobada) més almenys 5 més de descarregades a assaig (2 abans de FM, 2 abans de Concurs, 1 més aquesta setmana, si no vaig errat) demostren que hem normalitzat el castell. Per fi.

O sigui que arribàvem a la plaça de Lluís Companys de Sant Feliu amb possibilitats de 4de8 i 2de7, però una baixa de darrera hora (sembla que l'Anna estava vomitant pels racons) va acabar de descartar el carro gros, que a assaig havia anat força bé però que tenia el handicap que anava massa just de pinya i que ja hi havia un canvi respecte al del Concurs de fa setmana i mitja. El 2de7 semblava un castell segur; el volien tirar en ronda en solitari i, per això, vem sortir de 5de7.

Sobre les "baixes de darrera hora" cal afegir-ne una altra: vaig apagar el despertador quan va sonar per anar a la feina (ahir era festiu malgrat tot) i no el vaig tornar a posar a una hora lògica (a les 11, per exemple): aquest fet va fer que arribés tard a l'actuació i que em perdés, per exemple, el 5de7.

Quan vaig arribar a plaça vaig demanar com havia anat i em van dir que de puta mare. Mirant el vídeo sembla, efectivament, que estava de puta mare, amb bones mides i sense cap problema destacable. A les fotos sembla una puta postal (f. d'Àlex Tarroja):

També per l'altre cantó:

En resum, que havíem començat bé i també havíem fet el que ara es diu que s'ha de fer: una tirallonga de 5de7 per anar assajant el tronc del 3de8, que enguany torna a sonar fort per a final de temporada i es preveu que pot arribar per les actuacions de Cornellà o Poble-sec i que ens fa trempar d'allò més. Si podem fer la tripleta enguany jo ja em retiro.

La segona ronda era la que actuàvem en solitari, pel que em diuen, i va ser l'hora del 2de7, que s'havia convertit en el castell del dia: el tercer consecutiu a plaça i el sostre de la Trobada, un castell que no es veia des de feia onze anys en aquesta actuació. El castell va pujar a la primera, amb molta tranquil·litat (la tranquil·litat que dóna fer-la cada dia a assaig i les dues anteriors completades a plaça), va pujar fineta i sòlida, la canalla no va dubtar com altres vegades (potser l'enxaneta s'entreté una mica massa a dosos), es va travessar i es va descarregar amb facilitat sorprenent. És sorprenent que ens costés tant un castell que ara sembla apamat, un més del repertori. Suposo que ahir va ser el dia que definitivament vem esboirar els fantasmes de la torre.

Mentrestant s'havia posat a ploure: un plugim suau mullava el terra, els Carallots decidien no continuar fent castells sota la pluja i tot anava rodant xino-xano fins que ens va tocar fer el 3de7 per sota, que aquesta vegada, a diferència del del Concurs, va pujar molt ben compassat, a bon ritme i amb bones mides, tot i l'embolic de l'enxaneta en remuntar dosos: el dia ens sortia ben rodó.

Per acabar, dos pilarets de quatre.

L'actuació completa:

XXII Trobada del Baix (Sant Feliu de Llobregat)

Castellers d'Esplugues 5d7, 2d7, 3d7s, 2pd4
Castellers de Sant Feliu 4d7, 3d7, 5d6, 2pd4
Castellers de l'Adroc pd4
Colla Jove de l'Hospitalet 5d6, id2d6, 3d6a, 4d6, pd4
Encantats de Begues 3d6a, 3d6, 2d6, pd4
Castellers de Castelldefels id4d7, 4d7, id3d7, 3d7, pd4
Castellers de Cornellà 5d7, 7d7, 3d7, 2pd4
Castellers d'Esparreguera 4d7, 3d7, 5d6, 2pd4
Castellers de Gavà 3d6, 3d6a, 4d6, pd4
Matossers de Molins de Rei 3d7, 4d7, 2d6, 2pd4
Castellers del Prat de Llobregat 3d6, 3d6a, 4d6a, pd4
Carallots de Sant Vicenç i4d7a, 3d7

De tot això, destaco la gran actuació de Sant Feliu, que estan fent castells de set un altre cop amb bones sensacions, el pilaret de 4 de l'Adroc, que és el primer cop que els veig a plaça; els bons castells de Cornellà, que també estan en progressió positiva, pel que sembla, i que tot i que no ho sembli vull que estiguin com més bé, millor; i els Castellers del Prat, que he vist per primer cop amb camisa i van fer un paper prou digne.

Fotos localitzades:
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157673844075051
Maria Vicens: https://www.facebook.com/ma.v.gar/media_set?set=a.10210649668220210.1073741842.1303026073&type=3&pnref=story

Durant els pilars ja plovia força i vem anar enfilant cap a una pista coberta al carrer de la Riera de la Salut. Allà fèiem cua per un plat de macarrons; el col·lapse era monumental i vaig decidir anar a dinar a una mena de bar d'un carrer del costat. Quan vaig tornar encara hi havia cua pel dinar i vem anar xerrant amb tot déu que volia xerrar. Al final sembla que la gent ja havia dinat, van desparar les taules i va pujar en Jaume Barri a l'escenari, on va fer ballar tothom que va volguer en parelles sense condicions de sexe o gènere (ni raça, nacionalitat, partit polític o llengua, etc.) i rotllanes gegants van ballar en xiroia gaubança.

En fi, que res més. Tenim vora d'un mes per preparar el 3de8 i continuar rodant el 2de7 i el 4de8. Tenim la sortida a Bunyuel d'aquí no res i un final de temporada molt interessant. Esperem que tot vagi bé, tan bé com sigui possible, i fins demà, que hi ha assaig.

Un any més ha passat el Concurs, aquesta mena de biennal castellera que és com les campanyes electorals, que se'n parla constantment sempre i marca els tempos de les colles tant en any de Concurs com no, amb l'ombra de les puntuacions i les classificacions que s'estén ominosament en totes les actuacions, sobretot les més importants, i que encomana una manera d'entendre els castells --ultracompetitiva per guanyar el rival-- a tot el món casteller, al públic que no ha fet mai cap pinya i als mitjans nacionals i internacionals, que ho deuen veure una mena de lliga amb un dia puntual de competició (com un play-off d'una jornada) i una fase regular d'uns dos anys. Tot molt boig, foll i lotcu. I puta Beumala.

De fet, tant se val què en digui jo, del Concurs: la tarda de dissabte en si, a banda de tot el merder que suposa el "certamen", és molt maca, més o menys tots ens donem un cop de mà, pots veure com els de Sant Cugat ho peten™ a l'altra banda de la plaça i com els de Berga fan el primer 4de8: el vaig veure a fora de la plaça fent una birra i em vaig cagar en déu quan van caure. I si et quedes de festa a la nit, l'endemà més festa castellera, amb més hòsties i escridassades i xiulets.

O sigui que res, dono per fet que no convenceré ningú que el Concurs així tal com està plantejat genera una imatge molt distorsionada del que és el fet casteller, una imatge que acaba esdevenint una realitat quotidiana, i com que les coses bones que té sembla que compensen les dolentes, doncs que així sigui i adéu-siau. Que ens llencin cacauets des de la grada.

De manera que pujàvem a l'autocart i fèiem via cap a Tarragona. Enguany per motius que no vénen al cas (hola accent diacrític) no hem fet gaire campanya pel Concurs: una de les coses d'aquest invent és que la majoria de colles s'associen amb colles que no actuen el seu dia (dissabte o diumenge o Torredembarra) i busquen camises o samarretes "prestades" de sota les pedres. Per exemple, m'he anat menjant tota la campanya dels Moixiganguers, que devien ser uns 300 a la plaça de braus. Nosaltres hem fet una campanya pràcticament inexistent i això s'ha traduït en només dos autocars i uns 140-160 castellers a plaça, que és el mínim per poder-nos plantejar amb garanties el 4de8. De fet, si no hagués estat per Moixiganguers i per Bordegassos, no sé si l'hauríem pogut tirar a plaça. Això de les "campanyes" per captar "camises" és igual que les campanyes electorals: s'activa de manera forta aproximadament un mes abans del dia del Concurs però és més o menys permanent durant la resta de temps (de fet, tothom sap que els castellers som una puta secta).

A assaig les coses van anar si fa no fa com acostumen a anar en aquesta colla blau electricista: la setmana de després de festa major va ser un desert, l'actuació a Cervera va ser lamantapla amb poca assistència, i ens plantàvem en la del Concurs amb aires d'incertesa sense saber què podríem fer. Sembla que vem haver de fer alguns canvis al 4de8 respecte a festes i en vista de les expectatives de poca gent a assaig i plaça, estaven espantats els manaires perquè s'ho veien molt pelut. Pel que fa al 2de7, l'havíem descarregat dos cops a assaig abans de festa major i el principal dubte era si D'UNA PUTA VEGADA ENS TRAURÍEM EL PUTU FANTASMA DE MERDA DE LA TORRE, que només havíem descarregat un cop a plaça fa dos anys. Durant la setmana, davant la meva pregona i insondable sorpresa, el vem tornar a descarregar dues vegades més. Ara sembla que és normal que les colles descarreguin sencer aquest castell sencer a assaig abans de portar-lo a plaça; jo no ho sabia, però el que és evident és que ens ha anat de puta mare sobretot pel problema que teníem sempre quan l'enxaneta travessava el pom de dalt, que entre naps i cols la primera estrebada ens esberlava la construcció. Però res, que jo no en tinc ni ideia, parleu amb algú altre si en voleu saber més. El cas és que ara tenim 5 o 6 torres descarregades a assaig, i amb la del Concurs, 3 a plaça.

Tot això és la prèvia del coi de Concurs, i si en tingués més ganes més en parlaria, però no és el cas. Resulta, doncs, que dissabte a quarts de dues ens aplegàvem a la Closca per pujar als dos autocarts i anar-hi nant. Feia temps que no passava pel peatge de Martorell. El mar Mediterrani encara és on era el darrer cop que el vaig mirar per la zona del Baix Penedès quan hi passava amb els trens de merda de la Renfe camí del Far West. Vinyes verdes vora el mar, Torredembarra i apa, Tarragona un altre cop. Recordo una tarda plujosa fent una birra sota el porxo d'un bar de la plaça de la Catedral com un dia especialment bonic i radiant, malgrat la pluja. Tarragona és refotudament bonica però alhora és refotudament lletja, segons per quin carrer voltes: a la mateixa Rambla Nova, on ens van deixar els autocarts, al costat de l'edifici vagament modernista d'Antoni Pujol "la Casa de la Punxa", hi ha un bloc horrorós de vidre i formigó que s'alça per damunt de tota la resta. Que res, que Tarragona esborrona i enamora alhora (vaja, igual que el Concurs, que és una puta merda i és magnífic alhora).

Anàvem xino-xano en xiroia cercavila suposo que pel carrer de Cristòfor Colom, que diuen que era un fill de puta o no cathalà o no, i mentre escuràvem una cervesa fèiem cua per entrar. Enguany escorcollaven lleument en l'entrada a plaça, però no gaire, la vritat, i ben bé hi podies entrar el que volguessis. Nosaltres actuàvem en la primera ronda conjunta, i com que no havíem de fer cap castell superior al 4de8 havíem d'anar per feina, enfaixar-nos i estar concentrats per fer el castell. En tot cas, trigaven tant a entrar les colles que vaig anar fer un tomb pel mig de la plaça, vaig saludar els berguedans i vaig anar travessant colles diverses, com la Jove de Barcelona, fins a la nostra pinya quan van sonar "Els Segadors" per megafonia, que vaig anar cantant mentre esquivava castellers. I res, l'speaker dels collons va dir el que havíem de fer les colles i quan va pronunciar allò que ja podíem tancar pinya, vem tancar pinya i cap amunt, que només tenim cinc minuts. Els Moixiganguers en massa ens van ajudar a tancar cordons, i els Bordegassos també per l'altre costat, les agulles estàvem molt còmodes i apa, els segons que ho van veure bé i va anar enfilant el castell amb una facilitat sorprenent que jo no esperava. Els assajos havien anat bé però tampoc havien anat espectacularment, anàvem un pèl justos de camises pròpies i amb el record del primer 4de8 al Concurs, fa 4 anys, que és funest, malgrat que fa dos anys el vem descarregar.

Una altra perspectiva més elevada:

La pinya anava del groc al morat passant pel blau electricista del mig.

I una mica de fer el mico:

El 4de8 va anar tan bé que jo flipava mandonguilles. Vaig estar esperant que fos el torn dels Moixiganguers per tornar-los el favor de la pinya: van descarregar el 2de8f, no el vaig veure gaire però va semblar molt tranquil. I un cop el 2de8f fet, vaig sortir a prendre l'aire a l'exterior de la TAP i, amb una cervesa a la mà, vaig mirar a la tele gegant els castells de la segona tongada conjunta de la primera ronda. Diria que aquí vaig trobar l'Urpi Azu que no podia entrar a plaça perquè la Susa no el sortia a buscar, o sigui que al final vaig acabar entrant amb ell passant els dos filtres de seguretat com aquell qui res.

L'espectacle continuava quan vaig tornar a trepitjar l'arena i va continuar continuant un temps fins que no va ser l'hora d'enlairar cap als núvols el nostre castell, el 2de7, que ja he explicat una mica més amunt. Amb la confiança d'haver-ne completat ja cinc aquesta temporada (1 a plaça i 4 més a assaig) es tancava una pinya molt sòlida i professional, en la qual he recuperat la meva posició habitual de vent petit. Les altres colles ens voltaven força, els segons estaven còmodes, els terços que ho veien bé, van sonar gralles i xino-xano es va carregar i igualment es va descarregar. Les torres em semblen sempre que van molt lentes, la crònica del nostre web diu que hi van haver alguns dubtes; bé, en tot cas enguany sembla que tot s'aguanta molt bé i quan ja era tot fora llevat dels segons ja estava celebrant la puta torre amb ràbia continguda tants anys, amb tants problemes i merdes infinites que ens ha fet passar. Li haurem pres la mida, per fi? Ens passarà allò que tants cops ens hem sentit dir, "que quan descarregareu la primera totes les següents ja vindran soles"? En tot cas, a Tarragona vaig esgaripar un munt de mala hòstia acumulada durant molts anys.

Després d'això em vaig desenfaixar i vaig tornar a sortir al carrer, sol solet a fer una birra barata mentre a la pantalla unes colles queien i d'altres no. Em va fer molta ràbia veure caure el 4de8 de Berga, però què hi farem, ànimus.

Quan vaig tornar a entrar vaig anar pul·lulant i xerrant amb aquest i aquell i, quan ens va tornar a tocar, com que em quedava fora del 3de7 per sota, en vaig fer la foto. El vaig veure pujar més o menys bé, però al final sembla que les aixecades no van acabar d'anar a l'hora, però al capdavall es va aturar i descarregar en plena joia joiosa.

Ja havíem acabat, tot i que restava el pilar del final (sense pilar no es cobra), i encara faltava bona part dels castells de la tercera ronda i les dues de repetició o millora o com collons en vulguin dir aquesta terregada, o sigui que vem tenir molt de temps per discutir de castells, de la colla, del Concurs, de les altres colles, de l'ajuda de Moixis, del preu de les cerveses i de tot el que et dongui la puta gana. Molt contents d'haver tornat a igualar la nostra millor actuació, però sobretot d'haver descarregat la segona torre consecutiva a plaça (més les quatre d'assaig, amb xarxa), que això sí que és històric, fèiem pinya o fèiem birres o la fèiem petar fins que poguéssim fer el pilaret. El vem fer i fins d'aquí dos anys, Tarragona, que ara diria que ja no se m'hi ha perdut res.

Què més dir? Poca cosa més, crec que ja n'he parlat prou. Hi han moltes més fotos que he trobat per internet, però enllaçar-les totes em sembla un maldecap perquè, a més a més, per trobar-hi els nostres castells cal remenar-hi força. Mentre no en trobo més, hi deixo les de la Nancy i les del Manel.

El resultat complet de dissabte és una sopa de numbrus que no crec que interessi a ningú. Torno a felicitar Sant Cugat i els Moixiganguers per les immenses actuacions que veu fer, fills de puta, i els de Berga pel primer 4de8, malaparits. Per la resta, salut, castells i putu Concurs de Tarragona.

Una setmana més tard de la diada de Festa Major ens tornàvem a posar la camisa per anar a fer castells a Cervera, un puestu que no havíem visitat encara fora d'Akelarres (que segons els diccionaris en bell cathalanesch s'hauria de dir "sabat", mot agut) i universitats variades. De fet, només recordo haver-hi anat per fer-hi un cafè després d'una Fira de Tàrrega fa alguns anys. Cervera venint per l'autopista o autovia o com us dongui la gana de dir (és molt important sobretot si vas cap a Lleida, per no haver de pagar un peatge inútil), venint de Barcelona, és diguem-ne força impressionant, amb l'església o catedral imponent en un penyal que senyoreja amb aires filipescos les planes de secà de la rodalia.

O sigui que apareixíem a la capital de la Segarra per veure què havíem de fer. Jo no en tenia ni puta ideia perquè no havia anat ni a assaig de dimarts ni de divendres, però les flaires indicaven que era un programa de mínims. En realitat, una actuació després de Festa Major un diumenge a la tarda per allà al mig del 'far west' no és la millor pensada per engrescar la patuleia a fer castells.

En aquest sentit, es va dir a principis d'any en una Junta (quan encara anava a juntes) quan es tancava el calendari, que es deixava estar la setmana de l'Onze de Setembre d'abans de festes per aquesta setmana de després perquè així podríem lluitar contra la davallada ressacosa habitual de després de festes. La realitat és que aquesta davallada s'ha tornat a donar d'una manera semblant a la d'altres anys. D'altra banda, aquesta decisió em va emprenyar perquè deixàvem de fer absolutament res per l'Onze de Setembre. Finalment, sembla que d'entrada a Cervera hi havia d'actuar Sabadell, que hauria contribuït a fer una diada més potent, però suposem que devien veure que l'actuació seria feixuga com un ramat de vaques mortes i van declinar anar-hi. Així doncs... Però aviam, prou, qui en vulgui saber més que pregunti a algú altre o que em convidi a una birra.

Si haguéssim acabat actuant amb els Picapolls hauríem estrenat colla per compartir plaça, però al final han acabat venint de manera força inopinada els amichs dels Tirallongues, amb qui no actuem gaire. Així que deixant enrere les tempestes que rodolaven Cardener avall camí de Collserola aparcàvem a la plaça Major de Cervera i cercàvem àvidament ambaixades pakistaneses. Suposem que els pakis devien ser lluny de la plaça Major o que a Cervera no n'hi han, però ningú no en va trobar i tothom en fou marrit i despagat.

A les sis de la tarda sembla que ja hi era la major part de la parròquia, incloent-hi el mossèn de l'església, que xerrava amb feligresos a peu de plaça, i ens aplegàvem joiosos per elevar nous temples cap al cel. D'entrada, els pilarets de quatre, i apa, continuem.

Érem segons en l'ordre d'actuació i començàvem amb un tres de set que de fet no vaig veure patir gaire, per la meva banda estava tranquil i apa, adéu-siau, un altre. No sé si pujava canalla nova o una cosa així, en vaig sentir algunes remors però no vaig demanar-ho.

Tot seguit provàvem el quatre de set, que no hi havia cap raó perquè anés gaire malament. No érem molts però no érem tan pocs, tampoc, malgrat tot. O sigui que em vaig fotre en la meva banda, un altre cop a l'agulla d'esquena a l'Ajuntament, i vaig veure la cara de pomes agres de l'Antonio, que veia que tenia un lateral que no li agrada. Es va posar el Gallo damunt del galliner i apa, terços amunt i aviam si callava el xivarri. Però bé, no va callar gaire, perquè aviat el 4de7 va transmutar els seus propis valors i es va convertir en un superbunyol que es rebregava una mica pertot. Bé, aquesta era la percepció des de dins, que de fora estant no sempre és la mateixa. Per la meva banda sembla que el meu segon estava més lluny o més a prop que el de la seva esquerra, i d'altra banda el lateral que l'Antonio deia que faria figa feia molta figa (i per la seva banda la plaça feia baixada, a més). Això feia que demanessin que la dreta no fotés absolutament res, però en algun moment el segon necessitava mans de la dreta, després em demanava el segon que li fes força amunt als jonolls, i bé, més crits d'esquerra i més polles amb vinagre. En resum, que va semblar en algun moment que fins i tot perillava, però només devia ser una sensació momentània, malgrat la remenada general d'ous d'aquell galliner.

Així que anava al bart que lamentablement només venia una mena de voll de santmiquel i anava penjant fotos i collonades, i mentrestant les altres colles feien lu seu i jo em disposava a entrar de lateral interior de la torre d'un 5de6, esdeveniment doblement lamentable perquè la posició a la pinya és poc agraïda i perquè un 5de6 sempre ha estat un castell molt lleig, dels que són més amples que alts, lamentablement oblongs. Si més no, per la meva torre feia de segon el Masche, que no sé si havia fet de segon en algun castell, així que li vaig fer una abraçada per dir-li que el deixaria caure cap a la meva banda. En tot cas, quan va començar a fer la moto el vaig aferrar més fort i més cap amunt perquè el baix no patís, pobret, i mentrestant algú deia que el 5de6 era una postal i descarregàvem el castell. Un 5de6 de postal és un oxímoron, per cert.

Per plegar, dos pilarets de 4 més per tancar el cercle i una cervesa a Cervera i els balls habituals, en què el Pujo em va engalipar perquè ballés la Polka (anatema). I apa, cap a l'autocar, que s'acostaven les tempestes que havíem pogut eludir fins aleshores. Segons el radar, ens trobàvem enmig de les banyes d'un crusant de xàfecs, amb ruixat de llamps i trons a dreta i esquerra. L'autocar avançava una mica més ràpid que el crusant, de manera que el vem acabar encalçant per algun lloc de l'Anoia, on començaven els embussos: entre Igualada i Esparreguera, uns 9 km. Vem avançar a pas de retencions per l'autovia o autopista o com en vulgueu dir fins que vem ser a Esplugues, on sembla que no havia plogut gaire, i apa, a sopar a casa.

Per acabar, avui hi han hagut dues coses que em fan molta mandra dels castells. La primera és el concurs en general i moltes coses de les que implica, i és que al final els castells pels castells vistos per una pantalla amb un comentarista estúpid són exactament igual que el futbol. La segona hi té algun lligam, i és la publicitat sense solta ni volta a l'estil del Barça, que tant se val què collons anunciï. El patrocini de la Damm pot ser discutible perquè tenen arrels franquistes (com tantes d'altres) i han defraudat a hisenda, però la seva àrea d'activitat econòmica no consisteix explícitament a treure la gent del teu putu barri per ficar-hi guiris, ni a finançar l'Estat Islàmic (però bé, en realitat no tinc ni puta ideia del que ha passat, com diuen, i tothom ens hem acabat venent per merdes igual de grosses en algun moment). Algun dia el món casteller s'esfondrarà d'un èxit que l'està començant a engolir, o potser no, però què collons importa.

Apa, a la merda.

De fotos només en tinc les del meu mòbil, ja n'apareixeran d'altres:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157673163113612

Final #fmcervera
@margeners p4 3d7 id4d7 4d7 5d6 p4s
#castellers #Esplugues 2p4 3d7 4d7 5d6 2p4
@Tirallongues 2p4 3d7 4d6a 3d6a p5

[Per cert, avui he sentit el Txus dir [Sirák] al cognom 'Cirach', per fi, després de no sé si quatre anys de fer de cap de pinya ^^]

Parlem una mica de Festa Major ara que ja ha passat gairebé tot. Avui, però, vénen els Anti-Patiks, després que se suspenguessin tots els actes de festes divendres passat per l'assassinat d'una dona a la Montesa, i de fet demà és el dia de Sant Mateu, per la qual cosa encara no s'ha acabat del tot.

El fet de comentar com va anar tot allò de divendres és allò que se'n diu balder. Tant se val, en realitat. Es resumeix que es va prendre la decisió unilateral que havia pres l'Ajuntament anteriorment, on governa PSC amb dos regidors de CDC. El parer de la Coordinadora d'Entitats i de la Comissió de Festes, pel que vaig anar pescant el mateix dia per canals diversos, era d'adaptar els actes festius; l'adaptació, en tot cas, va ser la supressió completa d'absolutament tot.

Així que arribaven les 7 del vespre i es feia una concentració amb propaganda socialista i de la CUP per blasmar l'assassinat del dia abans i es feia cap cap als patis del Brillas, on es va celebrar una mena d'assemblea d'aquelles del 15-M. Després de debatre's diverses opcions, es va donar per tancada la deliberació amb la decisió de fer una mani/cercavila reivindicativa i feminista a les 22 h, que sortiria de l'Ajuntament. La comitiva va baixar pel Brillas fins a la Plana i, en comptes de fer cap a Francesc Layret, on havien mort la dona, es va pujar cap a la plaça Gandhi, on tots vem tornar a seure a terra en silenci. Aleshores va sortir d'un bar del costat un familiar de l'agressor, que xisclava coses com presumpció d'innocència i coses així; jo no sé si la nostra diguem-ne assemblea sabia que allà hi treballava aquella persona, però el cas és que la situació semblava força tensa. Al final es va optar per caminar una mica més amunt, fins a la Rambla, i allà fer els quatre actes previstos: lluïment de dol de les colles (nosaltres vem fer-hi un pilar), lectura del manifest, etc. Al final vem tornar al Brillas i es va obrir la barraca fins a una hora no gaire tardana.

L'endemà em vaig llevar relativament tard i vaig dinar a casa, per la qual cosa no vaig anar a cap dels actes del matí, com a bon solipsista: cercaviles infantils, dinar popular i altres qüestions. Al vespre teníem l'actuació de Prediada, i aquí hauria de començar a parlar de castells, però mira, no vaig estar-hi gens al cas. Després dels pilars d'entrada fèiem el 5de7, en què jo tornava a entrar de lateral interior i que no vaig veure gens si va anar bé o malament, tot i que el meu record allà dins és que no hi vaig trobar gaires problemes. En fi, en la mateixa línia vem despatxar 4de7 amb agulla i el 4de7 i vem plegar amb tres pilars de 4 més el típic amb folre de canalla. Després d'això hi havia sopar en algun lloc, correfoc i concerts al costat de l'Isidre Martí, on em vaig instal·lar fins que em vaig haver adonat que no m'aguantava els pets i vaig pirar a casa.

L'endemà em vaig despertar a una hora prou prudent i me'n vaig anar traient la son de les orelles per tornar a l'Ajuntament aviam com anava la cosa. Després de la cercavila habitual Brillas-Ajuntament (de tants cops que hi nem i en tornem per Festa Major, si ho féssim tot seguit d'anar i tornar acabaríem vomitant marejats), vem fer el pilar d'entrada altre cop amb bandera feminista i vem començar l'actuació. Érem primers com a excepció a la regla i començàvem de 4de8, com havíem suposat en la major part de les porres que havien circulat o que havia sentit. Va pujar no sé si nerviós o què, però va perdre la mida molt aviat i avall.

S'havia acordat amb les altres colles que només faríem una ronda de repetició final i, per tant, tot just acabàvem de començar ja anàvem pels pèls. En segona ronda tornàvem amb el 4de8, que pujava si fa no fa bé, però amb força lentitud, fet que va provocar que s'anés desmanegant força ràpidament; al final, una mica res no anava a l'hora i el vem haver de defensar com aquell qui diu al límit o, si més no, amb possibilitats reals que ens el fotéssim per barret, com altres 4de8 que sí que ens hem cofat al cap. Jo, a l'agulla, contemplava impotent com el meu baix s'enfonsava i com havíem d'aguantar una estructura que tenia ganes de fer-se pregar i plegar-se. En definitiva, però, tercer 4de8 descarregat de l'any després d'un munt de problemes que hem tingut de tota mena amb aquest castell.

En tercera ronda fèiem el que donàvem per descomptat que faríem en segona ronda, el 2de7 malastruc que només havíem descarregat feia dos anys també per Festa Major. La nostra colla és tan estrambòtica que, si fins aleshores només n'havíem completat un a plaça i un altre a assaig, durant la darrera setmana d'assaigs el vem tornar a descarregar dos cops amb xarxa. En resum: en tenim ja 5, dels quals només en compten 2.

Així, amb força confiança i un reguitzell de canvis de terços en amunt respecte a les torres anteriors (em nego a passar llista del tronc i canalla, que ho facin els de tècnica), tornàvem a portar la pubilla dels castells, que en diuen, que és ben puta, com tothom sap, i ben traïdora, i com sembla que no es cansen de repetir els de tècnica, no avisa quan s'esberla i s'ha de fer amb suavitat i amor amb una mica de mala hòstia. Bé, al final acabarà quedant un al·legat masclista, això, en el pitjor any per fer-ho. La cosa és que el 2de7 va pujar xino-xano: molt xino-xano, el castell va pujar amb calma, es va coronar amb tranquil·litat i es va descarregar amb la mala hòstia d'allò que per fi la tornem a fer, cagoncristo. Tothom estava molt content i jo mirava l'hora i considerava que ja podíem trencar la llei seca.

En la ronda de repetició fèiem el 3de7 aixecat per sota, que si ara en tingués ganes miraria estadístiques i aquestes coses, però que com que no en tinc només diré que em va semblar que a la penúltima aixecada, aquella que és més filla de puta, no s'acabava de fer a l'hora, però mira, com diu tothom per aquest món, li tenim prou presa la mesura, es va aturar bé tot, va acabar de pujar rodonet, o això sembla en algunes fotos, i el vem acabar de petar.

Per acabar, tres pilars de 5, collonada per la qual diuen que hem fet millor actuació que no sé quina (hem igualat la nostra millor actuació, comptant punts, pel que sembla), i tot seguit els rebentabalcons.

Així doncs, què més n'hem de dir? Vem passar a la Closca i vem dinar; la botifarra amb va semblar poc però mira, què hi farem. Comentàvem la jugada, miràvem els castells i rajava vi i cervesa de porrons i barrils pagats. Acampàvem en una taula Candi i jo contra Jonàs i Josefina, als quals vem apallissar sense contemplacions en una partida de botifarra sense misericòrdia. Mentrestant sembla que l'Arita va fer un ball molt divertit damunt la barra, que va acabar amb un saltiró gràcil cap enrere que segons el vídeo era pabernosmataopaco, i al final es decidia tancar la barra i passar al Cotxe Rojo, on quan hi vem arribar ja no li restava gaire cosa, o sigui que vem acabar pujar a les Tres Esplugues, on em vaig acabar de torrar, pel que sembla.

Quin resum podríem fer d'aquest primer tram després de vacances? Quin balanç en podríem fer, sense ficar-nos en més jardins? Vist amb una lleugera perspectiva, s'han aconseguit superar els mil problemes que teníem per continuar fent 4de8 i recuperar el 2de7. En general, la solució ha estat tècnica, perquè socialment no sé jo si ha millorat gaire. Com diuen en una crònica porai, els Cargolins estem lleument estancats d'uns anys ençà. En això hi té a veure que ens costi molt augmentar la massa social. Això significa bàsicament que tendeixen a treballar sempre els mateixos; això vol dir, per exemple, que la Junta no pot arribar a tot arreu i no es fan coses que es podrien fer. Les causes per les quals no acabem de créixer són nombroses i no em ve de gust analitzar-les més. Hi han qüestions, per exemple la famosa implicació amb el nostre poble i amb altres colles castelleres, que hi podrien ajudar. Ho dic perquè eren crítiques que pul·lulaven aquests dies. En fi, que no vull escriure més. Es poden fer mil coses per la gent que entra, per arribar a gent nova, per arrelar més en la societat, pel que tu vulguis, doncs fes-ho i apa. Jo seguiré rondinant en el meu racó ombrívol amb una cervesa a la mà.

Vinga va, escriuré una mica sobre Santa Magdalena, les festes del poble.

Durant la setmana i en general durant el darrer mes els assajos havien anat bé i el 4de8 es dreçava altre cop davant nostre poderós com el castell del shogun enmig de la plana, i aixecàvem les katanes i les poctlles pensant que tot havia d'anar bé i que repetiríem l'actuació de Sants de feia dues setmanes.

Tot semblava a punt, els assajos havien anat bé i res no feia pensar que a plaça hagués d'anar malament, perquè els assajos anaven bé i res no feia pensar que.

A més, havien aparegut bolets estranys pel poble, com ara això:

Oh, devessalls de sentiments esventats pel poble, i no al putu Concurs de Tarragona!

Amb aquesta trempera tornàvem a descartar el 2de7, que el deixem per quan pugi més polit i rapidet i hi tinguin més confiança, i tornàvem a plantar-nos per enèsima puta vegada als jardins del Robert Brillas, no fos cas que actuéssim a la plaça de l'església diumenge.

Del tema de la plaça de l'església diria que ja en vaig parlar i no hi tornaré ara. Només dic que, si bé ha estat una plaça amb una certa discontinuïtat, ha vist durant els primers anys de colla les actuacions de Sant Mateu, i els darrers anys les de Santa Magdalena, les dues festes majors d'Esplugues, a més d'altres actuacions variades. No estic gens d'acord amb aquesta decisió però ja no en parlaré més, que ja n'he parlat prou.

La veritat és que parlar del seguici de divendres i de la Professó del Ferro de dissabte em fot una mandra que no té nom. El seguici: hauria estat com sempre si no hagués estat per les tempestes que ens passaven de trascantó, que segur que a Sant Just hi havia caigut el diluvi. Nosaltres ens estalviàvem la primera ruixada forta, que de fet era la més forta i tempestuosa, però no tota la resta, que va durar almenys dues hores. Així que per l'Avenç començava a ploure més seguit i pujant el carrer de l'Església la cosa començava a ser força xopa. S'anaven fent pilars diversos, amb el Quique o els dos pilars familiars de Can Tinturé, i continuàvem per enfilar l'església, amb el pilar caminant amb el passadís dels Diables, que enguany no ha caigut malgrat el xàfec, i ens esperàvem a l'entrada de l'església si podia ser a aixopluc, esperant que la resta d'entitats anés fent la seva cosa. En aquesta foto tan ben feta es pot veure pluja, paraigües, el pilar i els diables fent-nos passadís:

Vaig acabar entrant al Temple™ en un moment prudencial i vaig observar una mica algunes entitats i llur ofrena, que cada any que passa em sembla més allò que se'n diu bigarrat o xaró i que també se'n pot dir cutre. Un panxarrut anunciava les entitats, que de fa uns tres anys compta també amb colles no estrictament de cultura catalana, i jo em situava prop de l'altar per fer-hi fotos. Aquest any no portava la samarreta satànica de Dark Funeral però tant se val, quatre fotos, el pilar pujant els graons i girant, la gran ovació i sortir-ne content.

Els Diables, que havia sentit que no farien els versots, els van fer malgrat els paraigües del públic. Van estar bé, amb algun record per a la colla i sobretot per a les colles que van fotre el camp porai i es van passar pel folre dels collons la festa, i també altres històries, com l'esment a la Txell, i moltes d'altres que si volíeu haver escoltat haver-hi anat, malparits.

En acabat hi devia haver correbars, però nosaltres ens vam aixoplugar en un bar i que anés corrent el temps, fins a l'hora del concert, que va ser aixins i que a més es va acabar la birra i em vaig endur un tiquet a casa.

Dissabte era la Professó del Ferro, que també va anar com acostuma a anar, però sense pluja: un bon grup de torrats fent giragonses pel carrer de Montserrat rere d'una bóta, en Casellas amb els seus sons experimentals i nosaltres que al revolt de la cruïlla amb el torrent aixecàvem el pilar. No sé quant va durar ni res per l'estil: el vaig veure sense gaires complicacions, passant les bigues i riells, i a la plaça de l'església va girar i apa, foc de Diables i als concerts d'Allioli, que no sé si van tocar Kortatu. Parlant d'això, Esplugues, mierda de ciudat.

I diumenge era el dia de l'actuació. Arribàvem una mica abans de les 12 amb els Diables obrint pista i ens esperàvem una mica i fèiem un pilar de 4 de dol d'entrada per la Txell.

Érem primers d'actuar i enfilàvem sense dubtes el 4de8, que de dins estant em va semblar encara millor que el de Sants (que havia acabat tremolant una mica al final amb unes mides una mica perdudes). El de diumenge no: es va bastir així com un rei i es va desvestir maco i radiant. El segon de l'any, amb molta tranquil·litat, que sap greu que no siguem més a plaça i assaig més sovint per sovintejar-lo més.

En segona ronda fèiem el cony de truita de set. Feia d'agulla al tres i només en recordo com d'incòmode és i que se'l confitin si volen, però bé, una altra truita al sac que no va donar gaires problemes, pel que sembla, a diferència d'altres truites que ens han donat molts més maldecaps i altres romanços.

I per plegar una actuació que anava ràpida i àgil com una truita de riu i resplendent com les aigües del riu baixant sota el sol de migdia de juliol, fèiem un altre 3de7 aixecat per sota, que vaig mirar de fora estant i que... Què? És aquest el que va pujar desmanyotat i a ritmes destruitats, o allò va ser a assaig? No ho recordem, amichs.

Per donar comiat al primer tram de temporada, un vano de 5 i pilarets de 4.

Aquest tram de temporada ha estat, si més no per mi, molt estrany. He gairebé deixat la Junta, tot i que encara hi sóc, després de molts anys amb presidents diferents i caps de colla i blabla. Hi he anat sobretot el primer tram completament d'esma, important-me una merda si fèiem el 4de7 o el 5de7 a plaça. Escrivia les cròniques com aquesta, també d'esma. Tenia el cap per altres bandes, que si feina que si sirulos o altres coses que ara em fan més gràcia, com Esquerra i altres cantons. Però bé, a mesura que passaven els mesos m'hi anava engrescant a poc a poc, però tampoc no gaire, fins ara a l'istiu, que torno a veure un mes de vacances i em torno a relaxar amb moltes ganes. Com vaig dient, potser sí que necessito vacances castelleres i tornar-ho a agafar amb forces un altre dia.

Pel que fa a la colla, doncs no he acabat de fer els numbros del primer tram, però així per sobre és evident que hem acabat millor amb dos 4de8 descarregats que han donat molt més bones sensacions que també el reguitzell d'intents desmuntats que van venir després del que només es va carregar per Can Vidalet i que no vaig veure, que passejava per la platja atòmica de la Vall de Llors. Pel que he anat seguint, el munt de canvis a tronc per baixes diverses i les defeccions habituals de la pinya han obligat a fer cinquanta mil canvis a tot arreu; no he acarat els troncs del darrer 4de8 del 2015 amb els d'aquesta temporada, però bé, les coses han canviat. I així, a velocitat de formiga han anat preparant aquest castell, el 3de8 va agafant forma i el 2de7 necessita allò que dèiem per 'quí dalt. La sensació és que al començament d'any vam abaixar el nivell respecte a l'any anterior, però que al final ens hi hem posat a l'altura i que l'hem superat amb confiança i resultats parcials, amb molt millors perspectives de cara al setembre aquest juriol. Donarà fruits algun dia la feina amb la puta torre de set? Farem mai el 3de8? Jo, ni puta ideia, pregunteu a qui en sàpiga.

I això és el meu balanç fins a l'agost. No gaire lluït, busqueu un altre cronista, si en trobeu cap.

Les altres dues colles a plaça, Lleida i Cerdanyola: prou feina tenia jo a fer tweets i penjar fotos i fer-ne i merdes com per estar gaire al cas del que van fer. Sembla que Lleida va mantenir el nivell, i que Cerdanyola estan fent figa aquesta temporada, aviam com els hi va.

Després era l'hora d'anar cap a la Closca a dinar. Hi havia arròs negre, que era molt bo, i en acabat vem passar els vídeos de la colla, i en acabat va començar el Cabaret Artístic, amb actuacions molt lluïdes, com la dels pares de canalla, que va ser la que més va agradar, pel que sembla, o la del Pèsol i l'Arita, vestida de Winehouse. La que més em va fer riure, en tot cas, va ser la del Macià i el Pepins, sobre les dificultats de beure una cervesa, que em va semblar espectacular, malgrat que l'havien improvisat en pocs minuts, pel que sembla.

Al final es feia fosc, la gent anava a sopar i jo acabava el primer tram de temporada 2016 a les 23.30 camí de casa.

Fotos no gaire bones: Memorial
Professó
Seguici

Memorial:
@Cargolins p4dol 4d8 7d7 3d7s v5 4p4
@CdLleida 5d7 2d7 4d7 p5 2p4
@ccerdanyola 3d7 4d6 3d6a p4 p4

Dissabte tornàvem a la plaça d'Osca de Sants a fer xerinola pel barri.

Era el tercer cop consecutiu que participàvem a la Diada d'Estiu dels Castellers de Sants. El primer cop ens vem fotre l'hòstia amb el 2de7 carregat, i l'any passat vem desmuntar dos cops el 4de8. Semblava que hi havia una mena de maledicció amb aquesta actuació, que és força maca i atractiva i que si més no a mi m'agrada força.

Havíem tingut també molts problemes amb el 4de8, després de moltíssimes baixes i novetats al tronc i a tot arreu. Jo no segueixo mai gaire de prop les alineacions dels castells, però aquest cop ha estat flagrant el reguitzell de modificacions que s'han estat fent des del darrer 4de8, a final d'octubre de l'any passat, i aquest de dissabte.

En tot cas, fa un o dos mesos les proves netes van començar a anar bé, i fa un parell de setmanes les pinyes van començar a semblar sòlides de debò. A l'assaig de divendres vem posar-hi dosos en una pinya de puta mare, i semblava que estàvem a punt per portar-lo a plaça. Coneixent la tradició de la colla, que necessita molta seguretat abans de tirar un castell, em semblava que anàvem una mica justos d'assaig, però en tot cas em vaig equivocar i dissabte va anar rodat.

Vaig arribar una estona abans a la diada i vem conquerir una terrassa de bar, per on hi va anar passant mitja colla, alguns dels quals sembla que no van pagar. S'hi va anar aplegant la gent a ritme mandrós de dissabte tarda i al final em vaig enfaixar i tot. Érem tercers i sortíem de 4de8. Després d'alguns dubtes i coses per l'estil els segons decidien que no estava prou bé i desmuntaven el peu. Tot seguit es tornava a muntar, sembla que més ben quadrat, i van refilar gralles.

Ja feia temps que teníem ganes de tornar a provar aquest castells, que al final la gamma de set sembla poca cosa i es fa massa curta. El de dissabte va pujar força maco de mides, tot i que a prop de la carregada va començar a remenar una mica. Des del meu punt de vista, a l'agulla, el veia bé de mides, però sembla que es va tancar una mica. També sembla que acotxador o enxaneta es van distreure una mica en la pujada, fet que devia agreujar aquests petits problemes. En tot cas, es va carregar amb molta corda i es va descarregar sense problemes. Ja el tornem a tenir aquí: és l'onzè descarregat de la colla (més dos de carregats); des del 2012 hem descarregat consecutivament per temporada 1, 2, 3 i 4 4de8 per temporada; de moment en tenim ja un. L'any passat se'ns va entravessar aquest castell a partir del que va caure a Can Vidalet; enguany aviam si tenim més sort i més assistència a assaig i el podem sovintejar més.

Després d'això ja anàvem força més tranquils i enfilàvem el 3de7 per sota. Com que estava al darrer cordó vaig decidir quedar-me fora a fer fotos. De fora estant va semblar un 3 rodonet, compassat i molt tranquil.

Per plegar tornàvem a fer la truita de set, que bé, com sempre és una mica olla de grills. Entre el baix i el segon, que em demanaven alternativament més força de dreta i esquerra, anava una mica atabalat.

Plegàvem amb el vano de 5. Per alguna raó el pilar de 5 es va haver de desmuntar, malgrat estires i arronses i hesitacions variades.

Pel que fa als Castellers de Sants, només podem aplaudir des d'aquest malaurat bloch immund la seva brillant actuació, amb una tripleta vilafranquina feta amb la puta punta de la poctlla i la cirereta del pilar de set amb folre per acabar. Sembla que enguany tornen a tenir un pilar molt robust, que els permet d'ampliar el ventall (el 4de8a, etc.), i que continuen fent amb força facilitat els castells de 9.

Els Xics de Granollers, que eren a l'altra banda de la plaça (nosaltres ens hem apropiat de la zona dels Capgrossos, que és millor que la que ocupàvem els dos anys anteriors, la de Xics dissabte) van fer sembla que plàcidament el 4de8, el 2de7 i diria que el 5de7.

En acabat els Borinots van fer una prova a plaça de 2de9 amb folre, una pràctica més o menys habitual que no acaba de ser gaire ben vista però que mira, es va fent. De fet, una setmana més tard l'han descarregat a Tarragona.

Aleshores havíem de decidir què fèiem, i la decisió va ser fer petar una mica més la xerrada a la terrassa amb el Marc i l'Alba. I llavors havíem de fotre el camp definitivament, que havia de pujar cap a Corbera de Llobregat, que hi havien coses i que es va allargar una petita estona.

Castellers de Sants: 3d9f 4d9f 4d8a p7f 6p4
Xics de Granollers: 2d7 4d8 5d7 p5
Cargolins: 4d8 3d7s 7d7 p5(id)+2p4

Aquest cop la crònica no puc fer-la gaire. Vaig arribar tard, a segona ronda, i els castells que sí que sí que hi era no els vaig mirar gens. Així que només em puc refiar de les cròniques de la Nancy i dels Margeners --perquè sembla que Cornellà no fa cròniques des de fa temps.

La setmana havia estat força estranya pel que fa a assaig: dimarts venia Cornellà a casa nostra, i l'endemà nosaltres a la seva. A més, com ja vaig dir a la crònica anterior, durant el concert de Miquel del Roig vaig pujar a fer un garrotín, davant la inusual absència de cantaires de la colla amfitriona, fet que va provocar que el meu estirabot restés sense resposta. Així que anava saludant alguns castellers de Cornellà, d'altres ja no em volien dir res i d'altres m'amenaçaven de tallar-me un floc de cabells brandant unes estisores.

L'assaig de dimarts va anar força bé, amb força bones proves per nosaltres; en acabat, vem oferir als forasters birres i pica-pica, cortesia no corresposta l'endemà al poble veí. Dimecres nosaltres érem força pocs i només vem fer dues pinyes. Jo anava fent algunes birres al bar mentre contemplàvem la desfeta lamentable del Barça de bàsquet. En acabat encara m'hi vaig quedar fins que van tancar el local, amb una colla de poc més de 5 cornellanencs i cap altre cargolí.

Així que sapiguent com està la colla lila, que va avançant cap al 2de7 i el 4de8 a poc a poc, però va avançant, ens plantàvem diumenge a les set del vespre a Sant Joan Despí, territori suposadament neutral entre Cornellà i Esplugues. Com que jo voltava per Esplugues per temes electorals, al final vaig anar a clapar una estona a casa a la tarda i em vaig adormir: a les set tocades em preparava ràpid i tirava cap a Sant Joan Despí, poc després que es fes el nostre 5de7, o just quan el fèiem, no me'n recordo.

Nosaltres érem segons en l'ordre d'actuació i, segons les dues cròniques citades (Nancy i Margeners), el nostre 5de7 va ser molt tranquil. Just abans Cornellà també n'havia fet un altre, abans: segons quina font, el van fer després d'un intent desmuntat per indecisió de canalla, segons la crònica dels Margeners de Guissona.

El tres per sota de segona ronda pel que diuen es va fer sense gaires problemes; jo el que en recordo és que guai. Cornellà havia fet el 4de7 amb agulla: en fi, el que és segur és que ells comencen a fer sense cap problema castells de la gamma alta de set i són a només una passa de distància nostre.

En tercera ronda descarregàvem el 4de7 amb vistes, segons diu tothom també i anuncia la Tècnica, al 4de8 més o menys imminent que volem provar tan bon punt el puguem provar, si és aquesta setmana a Sants, millor. I Cornellà va fer el mateix.

Nosaltres vem ser els únics que vem plegar amb un pilar de cinc. Hi va pujar la Marina, que diria que era el primer perquè no em sona gens que n'hagi fet cap més.

Sobre els Margeners, a banda que venien del mid-west català en un cap de setmana de pont i en jornada electoral, un diumenge ni més ni menys que a quarts de vuit del vespre, a més a més aquest any tenen problemes d'assistència. Així que es van haver de conformar amb castells de sis.

És, evidentment, una merda de crònica aigualida: vaig fer tard i vaig passar dels castells. Pel que fa al resultat de les eleccions: putaspanya.

Castellers d'Esplugues: 2 pd4, 5d7, 3d7ps, 4d7, pd5
Castellers de Cornellà: 2 pd4, 5d7, 4d7a, 4d7, 2pd4
Margeners de Guissona: pd4, 3d6a, 4d6, 3d6, pd4

Fotos: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157667597409083

Crònica "Nancy": http://www.cargolins.cat/content/5d7-3d7ps-i-4d7-sant-joan-desp%C3%AD
Crònica "Margeners": https://margeners.cat/2016/06/28/actuacio-a-sant-joan-despi-3/

Estava mirant 'Ichi the Killer' mentre al damunt dels nostres caps s'abrandava una tempesta que ens feia més remullats. La pel·li adollava els darrers devessalls de sang i el xàfec també s'espolsava les últimes gotes: a les 18.15 pujava a la bici i baixava fins a l'església de Cornellà, on estava a punt de començar la diada d'aniversari dels Castellers de Cornellà, amb Xiquets de Tarragona i Castellers de Sants, els seus padrins. Tot s'ha de dir, Cornellà sempre ha tingut la mà trencada per organitzar diades amb colles maques i en festes importants de les ciutats de la vora, etc.: s'ho curren força.

Vaig entrar a l'església regalimant aigua plujana i veia allà al mig, entre la munió de gent, els bancs i el Cristu, els Castellers de Cornellà, que ja carregaven el 3de7, que de lluny estant em va semblar força quiet i parat. És el segon cop que veig castells dins d'aquesta església; el primer va ser ja fa uns cinc anys amb Minyons de Terrassa i tal, on la mena de càntic que fan per celebrar castells, fent la figa, reverberava força.

El lloc era molt sagrat i tota la pesca, però hi feia molta calor i molt d'enrenou i hi estàvem estrets i era més difícil fer-hi birres, perquè el vi del sagrari no que no el van treure. Val a dir que quan havia sortit de casa ja no plovia, i que per tant a dos quarts de set tocats ja no plovia gens i s'obrien clarianes a ponent, per la qual cosa no tenia gaire sentit quedar-s'hi dins. D'aquesta manera van acabar sortint tots plegats perquè els Borinots fessin el primer castell: el 4 de 8 amb agulla.

Pel que diuen porai l'any passat només en van fer un, però no ho semblava gaire perquè el de dissabte, el primer de l'any, no va patir gens. El quatre estava força quadrat, potser una mica estirat per baix, i el pilar feia cara de ser molt solvent i que podria haver resistit el diluvi d'una hora abans.

I, tot seguit, els Xiquets de Tarragona feien el 3de8, que diuen que potser no era meravellós però que a mi em va semblar fet amb molta tranquil·litat.

Era l'hora de la segona ronda i venien els Castellers de Cornellà a enllestir la feina que els havia quedat pendent la setmana anterior a Can Vidalet. Així, si fa no fa com l'altre dia, el cinc va pujar molt sòlid i amb bones mides, es va carregar sense problemes i es va descarregar en un pim-pam, sense problemes per dalt. Clap-clap, molt bé!

Es discutia si els Borinots farien o no farien el 3de9f, però sembla que el xàfec de poc abans va acabar d'ofegar aquesta possibilitat, de manera que va emergir del terra moll un 2de8f que res, va fer la impressió d'indestructibilitat absoluta, una torre infrangible, marmòria, invulnerable, pètria, poctlla. És el mateix castell que van provar els Xiquets de Tarragona tot seguit: va pujar al segon peu, diria, i en general no era una torre tan bonica com la dels Borinots, una mica més bregada.

I arribava la tercera ronda, que va veure tres castells dels Castellers de Cornellà. El primer 4de7 amb agulla pujava de puta mare, o això semblava, però, aleshores, amb l'enxaneta enfilant els dosos es va cridar "avall" per cap raó aparent. Vaig veure una nena plorant i vaig pensar que era per aquesta raó, però després em van dir que tenien problemes amb la posició d'un baix, i que al capdavall el pilar del mig estava com tort. En repetició el 4 va pujar força més destarotat i es va fer anar avall una mica abans que l'anterior, amb dosos ja a dalt.

Finalment, en repetició de la repetició, per sortir del seu aniversari amb tres castells van fer el 4de7, que aviam com evoluciona i qui el porta abans a plaça, ells o nosaltres, o totes dues colles alhora en una d'aquestes actuacions que fem junts aquest any. (A més de Sant Joan Despí aquest diumenge, actuarem amb ells per la Trobada del Baix i a la seva Diada del novembre, si no és que tot els va molt rodat i es classifiquen també pel malaurat Concurs.)

En tercera ronda els Borinots van portar un 5de8 que, com els altres castells, va ser per emmarcar. La catedral m'agrada especialment, i amb l'església de fons i tan ben parat és una gran cosa de veure. Per la seva banda, els Xiquets van descarregar el 4de8; diuen que la pluja potser els va fer descartar el 4de8 amb agulla.

En pilars els Borinots van plantar el de 6: així d'entrada semblava que el Pau, el segon, estava com molt dret, però bé, al cap i a la fi el van fer amb una comoditat aparent força d'allò de treure's la potlla fora. Els Xiquets van fer el vano de 5 i Cornellà, pilars de 4.

En acabat hi va haver la clàssica polca d'Ours. Amb una colla de zona tradicional i una altra que es caracteritza per execrar i avorrir fins al moll de l'os aquesta pràctica, habitual en moltes colles del nord i de tot arreu, es va donar el cas que només la van ballar alguns castellers de Cornellà, en una plaça en què la majoria de castellers o s'ho miraven o no en feien cabal.

I vaig anar a sopar a un bar del cap de la Rambla amb la Raquel. Al cap d'una estona vem passar al Patronat, on tocava un grup narcotitzant que anestesiava la parròquia, i quan van acabar va pujar a l'escenari el típic, mític i mirífic Miquel del Roig, que cada dia que el veig em sembla que fa més cara d'emprenyat. De les vegades que l'he vist, a l'hora dels garrotins s'hi fan cues o hi puja un grapat de gent, i es van picant entre ells amb en Miquel que de vegades hi intercala garrotins seus. Dissabte, tanmateix, només hi va pujar l'Adrià de Borinots i ganapiot, i jo mateix, cargolí i ganapiot. Jo, que no faig mai garrotins, potser me'l podria haver estalviat: vaig ser recompensat amb una petita escridassada i una empenta en baixar de l'escenari. En Jep sempre fent amichs. A primera línia del concert hi havia els quatre cargolins que ens hi havíem plantat i un munt de borinots, a banda d'algú de Cornellà esbarriat per alguna zona lateral, que no van voler respondre.

Al final va acabar el Miquel del Roig i també se'm van acabar els calés: vaig anar a buscar-ne a la caixa de la rambla, però resulta que la tanquen de nits. Com que tenia la bici a mig camí (a l'Ajuntament) i no tenia diners, vaig decidir tornar cap a Esplugues.

Feia tres anys que no penjava fotos d'altres diades al Flickr de la colla; això és perquè ja no vaig a tantes diades, perquè si hi vaig no faig fotos i perquè si en faig no les penjo a Flickr perquè ara és "de la colla", no meu.
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157670008025475

D'altra banda, haig de netejar l'objectiu de la càmera. I també sap greu que Cornellà i Borinots mai no facin fotos de les altres colles amb qui actuen, però buènut. A més, els de Cornellà les pengen amb restriccions de drets i ni tan sols les puc inserir en la crònica.

Amb Cornellà actuarem aquest diumenge i compartirem assaig dimarts i dimecres; amb Borinots actuem a la plaça d'Osca amb Capgrossos d'aquí dues o tres setmanes; amb els Xiquets, ni tan sols recordo haver-hi actuat mai (però potser sí).

@CastCornella 3d7,5d7,id4d7a,id4d7a,4d7
@borinots 4d8a,2d8f,5d8,p6
@xiquetstgn 3d8,2d8f,4d8 #castellers

La setmana havia anat bé i anàvem travessant per fi el 2de6 net i el 4de7 net força sovint, i fins i tot les proves amb pinya començaven a fer bona cara, i divendres hi havia força colla i en acabat a la Closca hi havia un munt de gent fent-la petar i semblava que tornem a enfilar el bon camí, després de nombrosos d'entrebancs per motius diversos, etc.

Amb aquesta trempera arribàvem a la diada de Can Vidalet amb el màxim que podem fer a hores d'ara: 7de7, 3de7 per sota i 5de7. És un repertori que ja havíem dut a plaça per Sant Jordi al Brillas; era el segon 7de7 de la temporada, el tercer 3de7s i el vuitè 5de7. En general són números per sota dels de l'any passat per aquesta època, perquè tot i que de 3 per sota de moment també n'havíem fet tres, i que de 7de7 només en teníem un, per Can Vidalet sumàvem deu 5de7 i, sobretot, un 4de8 carregat i un altre de descarregat. En tot cas, sembla que aquestes dues setmanes després de Vacarisses ens hem refet de les baixes i comencem a tenir a l'abast (una mica llunyans encara) el 4 i el 2 (un castell que no vem provar fins a final de temporada, l'any passat, i blabla).

D'altra banda, l'any passat, que havíem provat el 4de8 a CanVi, que va quedar només carregat, jo no hi vaig anar, puix que en els moments en què el 4 bunyolejava i s'esbaldregava, jo passejava feliçment per l'Hospitalet de l'Infant.

Doncs això, tornàvem a Can Vidalet, el barri d'Esplugues que sempre ens rep amb banderetes espanyoles, i ens instal·làvem pel mig de la rambla esperant que fos l'hora de començar. Jo em trobava amb gent del partit a la terrassa del Willis i feia el vermut mentre ens enfaixàvem a ritme mandrós. La nostra taula s'anava omplint mentre enlairàvem els pilars d'inici, com sempre d'allò més intressants.

Ens tocava obrir rondes, un fet inusual per tal com acostumem a tancar-les, però aquest cop érem els amfitrions i no teníem gaire excusa. Començàvem amb el 5de7, on vaig entrar d'agulla a la plena per segon cop consecutiu, fet també insòlit, des d'on vaig veure un tres força tranquil. La Marta, que em feia les fotos, em va confirmar la placidesa del castell, tot i que em va comentar que la torre estava una mica separada del tres. Doncs res, un altre cinc: des del 12 de maig del 2013 que no caiem en aquest castell; des d'aleshores n'hem descarregat 52 de consecutius, amb un únic intent desmuntat el 20 d'octubre d'aquell mateix any abans de tornar-lo a descarregar el mateix dia.

Sembla que en segona ronda ja hi érem tots i provàvem el 3de7 per sota. Em van posar al darrer cordó, fet que vaig aprofitar per fotre el camp de la pinya i pujar a la plaça de dalt per veure'l. Entre el que vaig contemplar i el que em van explicar, el 3 va anar pujant més o menys compassat, tot i que a les dues darreres aixecades hi va haver una remenada important, que es va anar aturant a mesura que es coronava. També podem mirar el vídeo i sortir de dubtes.

Al vídeo sí que es veu força remenat, però sense perill en cap cas. Deu ser la impressió de veure el castell de fora estant, acostumat a fer-hi de contrafort o agulla.

Després del tres tocava la truita de set. Tot i que també em deien que havia anat bé, també de dins estant, un altre cop d'agulla al quatre, vaig notar desarranjaments, moviments i les merdes típiques d'aquest castell. En tot cas farem cas del que ens diuen i direm que estava molt bé, «un 7de7 de postal, perfecte de mides i que va pujar i baixar sense cap complicació».

Plegàvem amb el vano de 5, en què un dels pilars de 4 va acabar caient endavant.

Pel que fa a les altres colles, la segona eren els Bandarres, que anaven a mig gas a Can Vidalet i només van fer 4de7, 4de7a i 3de7, uns castells que així ara amb la distància no recordo que tinguessin dificultats especials. Si més no, no ens van plantar el 2de7 als morros. Van plegar amb el pilar de 5.

I els Castellers de Cornellà --amb totes dues colles actuem moltíssims cops a l'any: enguany, quatre o cinc cops amb cadascuna-- venien amb ganes de fer el 5de7, però una enxaneta o acotxadora es va fer enrere --sembla que ja havia passat a assaig-- i va quedar en intent desmuntat. És una llàstima, perquè el castell semblava molt maco i sòlid.

Després d'això van abaixar el llistó i van repetir l'actuació dels Bandarres, però sense pilar de 5 final. El record, també des de la distància, és que no van patir gaires problemes per descarregar-los. També cal tenir en compte que sempre vaig atabalat entre rondes i no m'hi fixo gaire.

I vem volar cap al local, a l'altra banda d'Esplugues: de l'Hospitalet a Sant Joan Despí travessant torrents, autopistes i tres o quatre barris sembrats de blocs de pisos afrosos. Necessitaven el meu portàtil per posar la quarta ronda, que els bandarres no es van mirar gaire, i per la sessió de DJ de tot seguit, en què com sempre els bandarres s'hi van posar força.

Jo vaig fer una botifarra amb l'Ignasi de Cornellà, que diria que vem guanyar. Quan vaig tornar a sortir al pati, la qüestió ja anava força etílica. O sigui que em vaig esperar que em tornessin el portàtil i me'n vaig tornar a alguna hora fosca del vespre. No trobàvem el cable de l'ordinador i hi vaig haver de tornar l'endemà per pescar-lo.

Fotos Josep/Marta: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157668807327540
Fotos Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157669203402762

Castellers d'Esplugues: 3p4 5d7 3d7s 7d7 v5 (p4c)
Castellers del Poble Sec: 2p4 4d7 4d7a 3d7 p5
Castellers de Cornellà: 2p4 id5d7 3d7 4d7 4d7a p4

Volia penjar les fotos abans d'escriure això, però per segon cop en poc temps Flickr is down i no puc penjar les meves, de manera que comencem a escriure això sense haver-ho pogut fer. Puta bida tete. I ara veig que ja han penjat GoT 6x06; és a dir, que continuaré més tard.

I vist el capítol, que m'ha semblat més aviat fluixet, podem continuar. Val a dir que al ritme que van aquesta sèrie arribarà als 20 anys i encara estaran igual. També es pot dir que l'equip tècnic de la colla va dividir la major part dels castellers en uns grups de WhatsApp bàsicament per controlar i promoure l'assistència a assaig i diades, i que enguany han assignat una casa reial de GoT a cadascun d'aquests grups, i el meu resulta que som els Stark. Fa gràcia perquè almenys les tres primeres temporades la sèrie anava d'anar matant Starks, però sembla que ara la cosa comença a anar una mica millor i fins i tot sembla que aquest mes estem per davant del grup de tronc o jo què sé. En fi, visca tot, i aviam si la princeseta rossa socarrima els Lannister i el High Sparrow, i els Stark tornen a Winterfell. I ara resulta que Girona té mar.

Mentrestant a l'assaig de dimarts sembla que vem avançar força amb la torre i divendres estrenàvem la xarxa de dos nivells i múltiples forats i en acabat vaig passar per l'Ateneu, que hi cantaven glosses amb base musical electrònica d'en Casellas, que era un desgavell força important, i per acabar d'enllestir la nit vaig passar una estona per Cornellà, que era la nit dels concerts punkis.

Actuàvem dissabte a les 19 h a Vacarisses, un poble on no havíem actuat mai. El Pepins, l'Ibra i el Gerard hi van anar amb bici; jo hi hauria anat, però els km finals a partir d'Olesa, de pujada constant, em van acabar fent desistir. També hi va influir el fet que al matí havíem estat en això de les Flors al Carrer que organitzen els veïns del carrer de l'Avenç i de l'Església i al final se m'havia fet tard. En fi, això, que sembla que l'Ibra va patir força la pujada aquesta, que em deien que es feia eterna.

I de fet eren les 19 hores i una corrua de gegants ballava pel carrer de dalt de la plaça. Vaig pujar al bar de dalt i tot de gent afilerada feia cua per pixar, o sigui que vaig haver de fer una cervesa. Els gegants van acabar de passar, però sembla que van girar per darrere de la plaça on actuàvem i hi anaven entrant colla per colla, amb la corresponent presentació de cada colla de l'speaker amb descripció dels gegants i el ball en solitari corresponent. De manera que vaig tenir temps d'intentar entrar al lavabo, que sempre estava ocupat, per la qual cosa em veia obligat indefugiblement a fer una altra cervesa.

Contra tot pronòstic vaig aconseguir pixar i vaig acabar baixant a la plaça. Teníem Montserrat de fons, les parets magnífiques de Sant Llorenç del Munt just a darrere, el cloquer amb estelada de l'església una mica més enllà i actuàvem en una plaça més aviat lletja davant un ajuntament horrible. Els Minyons actuaven, si més no, al mig d'aquella plaça i, per tant, en les fotos hi sortia bé Montserrat de fons; nosaltres ni això: encara més arrambats cap al cantó hòrrid de la plaça, era difícil enquadrar-hi la muntanya màgica. Doncs res, resti això per a la posteritat, my friends.

Pel que fa als castells tampoc no hi ha gaire res a dir. Vem començar amb el 5de7 on, cosa estranya, vaig entrar d'agulla. Hi faig d'agulla algun cop a l'any, un lloc on es veu tot molt més bé. En fi, em va semblar que va anar més aviat bé, àgil i amb bones mides, però ja no recordo si hi va haver alguna cosa més a dir.

Com que érem només dues colles va tornar a passar l'efecte Teià™; no tenia temps entre rondes de fer birres, ni de penjar fotos, ni pràcticament de res: només enviava el tweet de la ronda i anava a recuperar les ulleres i la càmera de retratar. O sigui que res, en segona ronda tocava el 4de7 amb agulla, on vaig tornar-hi a entrar de lateral a l'agulla, el meu lloc habitual. Així vaig poder estrènyer les cuixes ferrenyes de l'Emi, que deia que fes més força de la meva banda, que se'n nava cap a l'esquerra. Des d'allà dins vaig trobar el pilar força ferm i no recordo haver sentit res del tronc, o sigui que devia anar bé. Tenia l'Andreu de baix a radere i sembla que li va passar l'efecte Ofec™: les espatlles de qui fa de lateral o de mans al pilar del mig tapen el nas i la cara del baix, que es queda sense aire i s'asfixia. Em va passar una vegada quan encara feia de baix: el Rubèn Verge em tapava tota la cara i el Gallo m'esfondrava la clavícula, vaig sortir d'allà destrossat i amb el principi de claustrofòbia que encara tinc, que fa que ja no em posi ni sota les proves de folre i que blabla.

Per acabar era l'hora del 4de7, on també vaig entrar d'agulla; vaig fer el tres en ratlla dissabte. Entrava per l'Antonio amb el Macis de segon, va anar pujant amb l'Àlex estrenant-se a segons a la meva dreta; sembla que en general també va anar bé, si més no des de dins no es va veure malament.

Plegàvem amb tres pilars de 4. Aquest any ens estem especialitzant a acabar d'aquesta manera. Tampoc no vaig preguntar per què no vem fer pilar de 5, però bé, tant se val. Sembla que si no fem pilars d'entrada hi ha molts numbrus perquè acabem fent una cosa per l'estil.

Pel que fa als Minyons, van fer 3 i 4 de 8 més un 5de7 maco i un vano de 5 amb els fills de la Gwen al pilar on hi havia el Riveiro a segons.

Agrairia pregonament amb profusió d'agraïments si algú em diu si hi va haver polca final, que com que vaig pirar ràpid no ho vaig veure: havia trobat cotxe per arribar per la segona part del Madrit, que malauradament va acabar guanyant una altra puta Copa d'Europa amb un gol en fora de joc, unes mans no xiulades i l'Atlètic fallant penals com subnormals. En acabat van fer tast de licors i altres coses, jo al final vaig acabar desapareixent, engolit per la nit, camí d'enlloc, a somniar no res.

Festa Major #Vacarisses final
@Minyons 3d8 4d8 5d7 vano5
@Cargolins 5d7 4d7a 4d7 3p4

Fotos Josep i Gemma: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157669011009816
Fotos Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157668241027300

Diumenge actuàvem a la diada d'Aniversari dels Carallots de Sant Vicenç.

Era el segon cop que actuàvem als Horts de Llobregat: la primera va ser fa dos anys a la Trobada del Baix que vem fer sota pista coberta perquè acabava de caure un xàfec que els ciclistes ens vem cruspir amb patates senceret pels llots de la vora del riu. En aquesta ocasió feia un dia força bonic i esperava el Pepins a la benzinera una estona, però al final no sé quin embolic s'havia fet amb la targeta del Bicibox --tenia la bici al Bicibox del Pou d'en Fèlix i ell viu a la Plana-- i vaig haver-hi d'anar tirant tot sol, tranquil pel riu ple de duminguerus. Crec que vaig fer exactament el mateix trajecte que el de fa dos anys, trencant pel mateix camí del pont i pel corriol vorejant els horts fins a la carretera d'entrada als Horts de Llobregat, per una pista de terra amb un canal d'aigua a l'esquerra. Podria ésser, mes, puix que poc que ho podem assegurar completament, deixem el track i alabat sia Jaume Barri, que vindrà al «dia de la colla» del 10 de setembre.

Ara el repte és anar amb bici a Vacarisses, que no és que sigui molt (40 km), però que sí que té la gràcia que el final és tot de pujada, uns 400 m amunt a partir d'Olesa, i fa força mandra.

Mentrestant arribava a la plaça estranyament baldat pels concerts de Kancer de Sida i Tu Madre Esputa de la nit abans, després del correfoc de Boc de Biterna, i em notava un esprit de pesantor acrescut pel fet que semblava que faltava gent a totes les putes bandes, molts de tronc, i havíem de renunciar si més no al 3 per sota. D'aquesta manera aparcava la bici i anava a resoldre el tema de la tristor, la feixuguesa i la ressaca al bar del costat de la plaça, des d'on vaig veure la cercavila joliua entrar a plaça procedent de l'església. Sempre que he entrat a una església abans d'una actuació ens ha caigut un castell.

Per variar érem tercers i, no recordo si esperant que aparegués algun altre tocatardà, començàvem amb el 4de7. I què n'hem de dir, d'aquest castell? Ni puta ideia, ha passat el temps i no me'n recordo. Jo hi entrava d'agulla de l'Oli i el lleuger record que en tinc és que es va fer sense problemes però que no acabava d'anar còmode del tot, però vés a saber.

En segona ronda enfilàvem el magnífic 5de7, on com és costum vaig entrar de lateral interior de la torre i, per tant, no vaig veure ni fava. Crec que van dir que va anar rapidíssim i sense gens de problemes, cosa que està molt bé, tot s'ha de dir.

Un dels problemes de deixar passar massa temps entre la diada i la crònica és que s'esvaeix el record no només de l'actuació, sinó de l'assaig, i tot es confon en un aiguabarreig tèrbol i turbulent i blabla. Així, ara dubto si aquest divendres va ser que van donar camises de manera extemporània, i també dubto a qui les van donar exactament (fos aquest divendres o un altre), i per tant el que crec que és el que va passar (que les van donar perquè anàvem molt justos de personal i algú dels nous havia de pujar al tronc amb camisa) no ho puc assegurar.

En tot cas, tornaré a rondinar sobre el mateix tema que he rondinat cinquanta mil cops, perquè total rondinar és de franc i no costa diners: la colla no tenia protocol definit de lliurament de camises fa uns anys; es van acabar decidint uns criteris generals per donar-la, que bàsicament eren que fes alguns divendres que hagués vingut el casteller novell, que hagués passat per alguna altra diada i que l'actuació següent al lliurament de la camisa fos local; aquests criteris eren orientatius però més o menys estables; els criteris al cap de poc es van començar a crebantar per alguns motius, entre els quals el suposat motiu d'aquesta setmana; una altra raó era que no es desmotivés ningú entre Sant Mateu i Sant Just amb el Concurs pel mig i altres romanços; l'argument principal per establir el protocol era valorar una mica més la camisa, que no es donés com sempre s'havia fet de qualsevol manera i sense gaires cerimònies ni poctlles; evidentment, amb tantes violacions d'un protocol feble i desnerit «guanyar-se la camisa» continua sent un tràmit sense gaire valor més enllà de pagar el que valgui (i així i tot hi ha mil casos coneguts de castellers que no l'han pagada) i haver vingut a algun assaig i que et necessitin a plaça; evidentment, estic totalment en contra d'això, però què putes hi puc fer?, més que me n'he queixat ja no ho faré. En resum: una altra raó més per què estic fins als pebrots de la Junta en general.

Doncs tornem al cas, que és que era l'hora del 4de7 amb agulla, un castell on durant molts anys he entrar d'agulla al pilar del mig però en què de fa algun temps començo a anar a llocs diferents i menys interessants. Aquest cop sebollit en un lateral vaig mirar amunt algun cop i no hi vaig veure res a destacar, i d'altra banda sembla que s'hi va estrenar l'Emi com a segon del pilar del mig.

Per acabar havíem de fer un vano de 5 del qual me n'havia escapat, amb l'emprenyamenta del Txus.

Després de tot plegat, foto de grup a la plaça de la Vila, polka d'Ours i em feia molta mandra tornar amb bici i vaig aconseguir engalipar el Pèsol perquè me la fiqués al cotxe i tornar amb ell.

Sobre l'actuació de les altres colles, doncs destacarem els castells «emocionants», «dinàmics» i amb mides «estranyes» que ens van oferir els Carallots, una molt bona actuació per a ells que es pot resumir en aquest fragment extret de la seva pròpia crònica:

Carallots comencem les rondes, i a la primera portem per primer cop en aquesta temporada el 3d7 amb l'agulla, es tanca pinya però s'ha de tornar a obrir perquè al nucli no acaba d'estar bé tothom. [...] El castell comença a pujar i cada cop costa més aguantar la mida: "Més esquerra!" "Menys dreta!" "Se'n va endavant!" "Pugeu al Ximo!" Crits i més crits, sembla que no es pugui descarregar aquest castell, però surt l'esperit carallot i l'aconseguim descarregar!!! Com si no s'hagués patit gens el castell, la baixa del pilar comença a cantar i la pinya la segueix, que bé acabar un castell així!

Pel que fa a la Sagrada Família, no ens van fer el 2de7 als morros però sí el 3de7 per sota que hauríem d'haver fet nosaltres. Sense haver-me fixat gaire en SaFa, vaig trobar que ho van fer tot plegat sense gaires complicacions.

A la Closca com de costum va anar passant el temps però, inopinadament, el Pujo va menar el ramat de cargolins cap a la Nau per muntar la xarxa, una tasca que molt solidàriament em vaig estar mirant des d'un banc xarrupant una birra. Al final vem acabar tornant a la Closca per veure un partit que no s'acabava mai. Jo m'adormia, quan va acabar la primera part de la pròrroga no sé com ho vaig acabar fent però vaig desaparèixer d'allà i l'endemà vaig veure a la tele que el Barça havia marcat un altre gol. Potser no va anar exactament així, perquè tenia molta son, han passat tres dies i tot es fa boirós i blabla.

Carallots de Sant Vicenç: p4cm 3d7a 4d7 3d7 v5
Castellers de la Sagrada Família: p4+p4c 3d7s 5d7 4d7 p5
Castellers d'Esplugues: 2p4 4d7 5d7 4d7a v5

Fotos
Josep/Cristina: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157668521547971
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157668417300462
Mercè: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157666318498733

Ha passat una mica de temps però entre naps i cols no trobava temps per escriure la crònica.

Tot va començar un llunyà divendres de l'abril passat: l'assaig sembla que va anar bé i tota la pesca, però avui he dormit poc i no tinc ganes d'allargar-me gaire.

Dissabte fèiem un pilar dins la piscina amb motiu del trofeu de no sé quin aniversari del Club Natació d'Esplugues, del qual l'ínclit Txus n'és nedador, als màsters, com l'A. Carrasco, que dissabte no hi era, a més del R. Cuadrado, que ja no ve a castells i que també és màster. Just abans del nostre pilaret van fer relleus els màsters, en què competien precisament el Txus i el Ruben. En el segon relleu l'equip del Txus va agafar força avantatge, però cap al quart, per alguna raó que segons el Txus es resumia a «donar peixet», la noia que nedava amb l'equip del Rubén va remuntar i va passar per davant de l'altre; cap a mitja piscina el noi va tornar a remuntar i va guanyar per molt poc.

Oh, quina gran emoció, les curses a la piscina. Els brams de la plebs adotzenada que caramullava les grades retrunyien eixordadors per tot el recinte: uh, oh, m'agrada l'esport.

I tot seguit, després d'haver-hi estat esperant vora d'una hora, posàvem els peus dins la piscina petita, que em cobria fins als malucs o la cintura. Vem tancar la pinya; el pilar mirava una mica de gairell cap a la grada i, com que la piscina fa una mica de baixada per arribar a metre i mig de fondària, teníem tendència a lliscar cap a la dreta (o l'esquerra del baix). Jo hi feia d'agulla petita; va pujar l'Emi xop damunt el baix amb barret de nedar al cap, i tot seguit, portada damunt les espatlles d'algú per no mullar-se, l'Ana s'enfilava al pilar. A continuació, l'Emmel portava també a collibè l'enxaneta. Mentrestant, posaven al cantell de darrere de la piscina uns matalassos per si quèiem no sortíssim cinquanta metres més enllà i ens esberléssim el cap. L'enxaneta va pujar i, tot just quan feia la passa per pujar a les espatlles de l'Anita, li va caure la samarreta del Club de Natació que havia de desplegar un cop fos a dalt de tot. L'Emmel, amatent, la va arreplegar i l'hi va llançar, però malauradament no la va poder agafar: es va ajupir una mica i es va tornar a redreçar. Aleshores l'enxaneta, pensant que ja estava tot venut, va ajupir-se per baixar, però la van fer aixecar-se un altre cop perquè el pilar girés una mica per saludar. Entre tantes pujades i baixades i brandades, a la pinya, que lliscàvem cap avall, ja n'estàvem una mica tips. El públic, d'altra banda, tot i que havia començat amb un silenci expectant, després de l'aleta va esclafir estentòries ovacions blablabla, que no sentíem res més que una tempesta de brams entusiastes procedents de la plebs abjecta i adotzenada. I res, contra tot pronòstic vam descarregar el pilar. L'Emi es va tirar de cap a la piscina i la resta xipollejàvem com nens dins l'aigua. Lleugerament xops, entre aplaudiments encara, vem tirar cap als vestidors, i apa, cap a veure el Barça.

L'endemà havíem dicidit d'anar amb bici a l'actuació de Cerdanyola. Com és costum, jo havia anat a dormir tard i el Dani no va poder agafar la bici. Havia quedat amb el Quique, però la son va ser massa puixant i fins a les onze no vaig sortir del llit. Vaig preparar ràpid les quatre coses i vaig pujar a la bici sabent que hi faria tard.

Aquest cop vaig fer el mateix camí que el de la diada de Ganàpies, però amb molt menys trànsit per Diagonal i Meridiana i sense perdre'm fins a Montcada. Allà, per comptes d'anar en direcció a Ripollet, que és el que vaig fer l'altra vegada, anant per la riera de Sant Cugat, diria, vaig acabar agafant el camí del riu Ripoll, si no vaig errat. Això va fer que hagués d'anar demanant per on collons s'hi anava, i al final vaig trobar el camí del final de Collserola que ja havíem pres un cop per anar no sé on també amb castells.

I allà era jo: eren les 12.30 i les colles ja havien fet els seus pilarets d'entrada i tot just en aquell moment els Castellers de Cerdanyola, àlies Martinets, erigien un 3de7 trontolladís que, enmig de la plebs adotzenada, una mica a mitja distància, no era gaire maco, tot s'ha de dir.

L'únic cop que hi havia actuat, a Cerdanyola, havia estat en la mateixa plaça, que la recordo més aviat deserta i solitària com una vida sense truites. En aquest cas, però, havien aconseguit lligar l'actuació amb la fira del Roser, i era tot un cafarnaüm babilònic que s'abraonava damunt les paradetes o que simplement passejava com un ramat mandrós en cerca de passar el matí pasturant pel carrer.

La flaire de carn a la brasa era força bona però al final semblàvem cargolins rostits, de tanta fumera. Tampoc no hem d'oblidar de fer esment del clàssic venedor de globus: fa temps que no en faig recompte, des que Saballuts Digital van plegar per manca de recursos.

En aquesta foto de dalt, d'altra banda, es veu en Dani el Desertor amb en Quique el Ciclista Abandonat.

Nosaltres érem tercers i vem fer una actuació molt tranquil·la. Com diu una crònica que volta pels puestus:

Els Castellers d'Esplugues, finalment, també han plantejat avui una diada de rodatge. Els Cargolins han obert la seva actuació amb un cinc de set plàcid, tot i que en plena execució han aparegut a plaça gegants a ritme de batucada. S'han apuntat en segona ronda un quatre de set amb l'agulla impecable, i en tercera ronda han descarregat un quatre de set lleuger, probablement apuntant al carro gros. Els del Baix Llobregat han tancat la seva jornada amb un pilar de cinc, seguit de dos pilars de quatre simultanis.

L'Òscar Montserrat per la seva banda diu això:

L'altra colla era la dels Castellers d'Esplugues que a l'espera del carro gros que l'any passat van aconseguir dominar aquest principi de temporada estant rodant els castells de la gamma alta de set. I en aquesta ocasió han descarregat amb bones sensacions el 5 de 7, el 4 de 7 amb el pilar, el 4 de 7. I per acabar pilar de cinc i dos pilars de quatre.

Val a dir que el vem «dominar», el 4de8, un sol cop abans d'istiu, i que tota la resta van ser un altre de carregat i una tirallonga d'intents desmuntats.

L'assaig de divendres havia anat raonablement bé, però sembla que hi havia massa baixes en llocs importants que van impedir de fer, bàsicament, el 3de7 per sota. No érem milions a plaça però teníem una pinya prou sòlida, els castells es van fer amb molta tranquil·litat i res, anem mirant endavant aviam què passa abans d'istiu.

Aquesta vegada, com que havia sortint esperitat de casa per no fer massa tard, no vaig agafar la càmera de retratar (tampoc els pantalons blancs), i per tant vaig fer pinya o vaig estar buscant fotògraf i fent piulades i coses d'aquestes: en tot cas, amb prou feines vaig estar per la diada. Sé que les sensacions amb els Castellers de Cerdanyola no eren gaire bones, i a més van caure dels pilars a final de l'actuació. Els de Barcelona els vaig veure amb molta seguretat amb castells de vuit mirant també cap a reptes superiors.

Segons les estadístiques de què disposem, era el tercer cop que actuàvem a Cerdanyola. La progressió és distreta: el 2002 havíem fet pd4cam, 2d6, 3d6, 4d6, pd4; el 2008, 3d7, 4d7, 5d6, 3pd4; enguany, pd4cam, 5d7, 4d7a, 4d7, pd5, 2pd4. En la temporada del 2002 vam descarregar en total 4 castells de 7, incloent-hi el primer 4de7a, que no vem repetir fins precisament el 2008. Aquell any vam descarregar 30 castells de 7. L'any passat en vem completar 65: en fi, només és per allò que les coses han anat canviant força amb el temps. Aquí, el 3de7 del 2008 en una plaça pràcticament buida:

La bona gent de Cerdanyola ens convidava a dinar en allò que abans se'n deia «menjar de Valls», que a la nostra colla sempre en diem «de carmanyola» (tot i que no recordo que ho fem gaire per a altres colles, sempre que convidem paga la colla, no els castellers) i que també alguns en diuen «de traje» per allò d'allò. Com que Cerdanyola és a prop de la UAB hi havien joiosos litres de cervesa, que s'escalfava alegrement al solet de primavera. Quan vaig anar a arreplegar la bossa per ficar-hi una xibeca de les que reien totes soles al sol, l'escamot aplegabirres les va fer fonedisses, amb gran tristor per part meva.

El Macià tenia son i, al fons, reposava a l'ombra la meva bici amb el Cardona, que s'ho mirava esbalaït. I res, al final vem tirar cap a casa.

Fotos del pilar aquàtic: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157667674620901
Fotos de la diada: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157667870786515

Hi han més fotos porai d'altra gent, però res, tu, ells no ens enllacen les nostres, doncs que els bombin.

Vaig tornar a la Closca cap a les set, després d'haver acabat de dinar a les cinc i d'una hora aproximadament de migdiada. En arribar a castells se n'anaven els darrers papes tancabars aguantabarres habituals, amb llur canalla, i només hi restaven dues parelles que jugaven a botifarra i una parella que es cuidava del bar.

Vaig engrossir el meu llistat d'ordi fermentat impagat a la barra i vaig anar ajudant el Pepins a jugar a botifarra. La seva parella era el Rai; l'altra, el Txus i el Dani Figueras. El Pepins i el Rai guanyaven quan vaig arribar; en general els somreia la sort. Per exemple, el Pepins va cantar oros tenint-ne només dos (la sota era la carta més alta), confiant que els dos colls que tenia bons compensarien la manca de trumfos, i suposant que el Rai sí que tindria oros: i així va ser, per pura xamba van treure molts punts d'aquella mà. Algun cop de sort o de ben jugar, tanmateix va afavorir l'altra parella, i molt a poc a poc es va anar igualant la partida. Hi van haver tres o quatre contrades consecutives, que van accelerar una partida que encara no havia arribat a 50 punts. Hi van haver també algunes mans mal repartides: en una, el Pepins tenia 4 manilles i un as o dos. El Rai va tornar a repartir i, oh sorpresa, va tornar a donar al Pepins 4 manilles i un as: van fer 24 punts. D'aquesta manera la partida anava desfilant amb un avantatge clar per a aquesta parella, però en un parell de botifarres que es van cantar i en alguna altra mà afortunada, el Dani i el Txus van remuntar fins a arribar a un aferrissat 94-96 per sota. Es va parlar de fer una botifarra a cegues per acabar; no recordo si es va fer, però el que és segur és que el Rai i el Pepins van guanyar àmpliament la darrera mà, i s'ha acabat el bròquil. En la foto següent, la mà del Pepins en què havia cantat oros tenint només el 10 i el 2 i amb dues manilles d'altres colls:

D'altra banda, abans de l'actuació a Lleida el Rai i el Gallo van guanyar el Txus i el Sàlvia president de pallissa, que no sé si els van deixar a zero, i això és tot el que havia de comentar sobre això.

El Sant Jordi havia començat dissabte amb la paradeta a la plaça de l'Ajuntament. Jo vaig ser gairebé tot el dia, des que em vaig llevar, a la d'ERC. Cap a la tarda vespre va passar un xàfec que em va deixar xop per veure el Barça; cap a la nit encara pujàvem una estona a Sant Just, però ben poc, i amb el Txus i el Pepins perdent-se pel poble intentant trobar el Casal de Joves i un aparcament de Dropbox. Van trigar la puta hòstia a arribar.

L'endemà era el dia de les partides de botifarra. Havíem de fer un pilaret per la Cursa Solidària de Sant Joan de Déu, que ja se sap que cada dos per tres hi ha una cursa pel motiu que sigui. Som un poble de runners, corredors i tocats del bolet.

Poc abans de les dotze arribava amb la bici al Robert Brillas en obres, l'aparcava i m'arrossegava cap al cantó blau de la plaça. Els Carallots, de color carbassa llampant, i els Sagals, d'una mena de carbassa més terrós, tendien al color tronja cap a l'altre cantó de la plaça. El blau electromecànic i el carbassa llampant pel terrós confluïen en el centre d'aquell lloc i alçaven llurs pilars amb joiosa gaubança. Nosaltres en vem fer tres de 4; un d'aquests pilars el parava a segons el Joan Carles, que tornava a enfaixar-se després de molts mesos del que el tòpic descriu com a «llarga lluita contra la cruel malaltia». Al pilar hi pujava la seva filla; quan ja s'estava descarregant el J. C. va començar a plorar i després a abraçar-se amb tothom, de manera que va protagonitzar el moment més emotiu de castells en més d'un any. Felicitats, crack.

Després d'aquest doll de llàgrimes i d'emocions, era hora de tocar de peus a terra i enlairar castells; vem mirar a dreta i esquerra, hi érem pràcticament tots i vem enfilar el 5de7. Per la meva banda, com de costum de lateral interior de la carregada de la torre, només vaig notar que el segon se n'anava una mica massa cap a mi; pel que diu tothom va ser un cinc magnífic, formidable, estupendu.

El castell següent era el peix gros del dia, el tres per sota. L'any passat el vem fer el 19 d'abril fora de casa (Sagrada Família) en la quarta actuació i havia estat el més matiner de la nostra història; enguany ha arribat en la cinquena actuació el dia 24 d'abril, una setmana més tard. L'any passat vam fer el nostre rècord de tresos per sota, 12, el màxim en tot el món casteller el 2015; enguany no hi ha cap raó perquè no ho puguem repetir si realment tenim ganes de seguir assajant un castell que, com es va veure aquest diumenge, tenim molt apamat. En efecte, malgrat ser el primer de l'any, i a més dels canvis que hi van havent al castell, el vem pujar molt compassat, amb alguna sacsejada en la penúltima aixecada, el vem acabar d'alçar sense problemes i el vem descarregar rodonet i amb una tranquil·litat ben palesa. Tot molt bé.

Per fer el 7de7 els membres de la Tècnica van anar entabanant tots els castellers, excastellers i badocs que van trobar per la plaça. Teníem dos cordons pelats i poca cosa més, necessitàvem l'ajuda de les colles carbassa llampant-terrós, fet que va destacar el Pujo al mig del quatre mentre quadrava la truita. Jo hi feia d'agulla al quatre --al 3de7 per sota havia tornat a fer de contrafort, de la plena--, un lloc molt més còmode que no quan m'hi posaven al tres. L'Emi el Triturador pujava damunt el meu baix i ja d'entrada vèiem que alguna cosa no aniria bé: era impossible que de bon començament no carregués més cap a la seva esquerra. Vem intentar fer pujar o baixar crosses, però les gralles van refilar llurs belles melodies d'espinguet abans que l'aparent desgavell es pogués redreçar. Pel que m'expliquen, estava força desquadrat pel meu rengle i pel del de la meva esquerra, que a més tenia una agulla nova (ni tan sols havia assajat la posició a la Nau, pel que sembla). El meu baix va patir com un malparit, però l'Adalid xisclava com si el passessin a degolla. El castell per la meva banda era un flam, era molt difícil de recuperar mides, el segon de l'Adalid va arribar a cridar enfurismat que si dreta que si esquerra, les crosses del meu baix, l'Àlex D., patien el xàfec com podien. Notava que el baix es mig plegava i podria ser que s'enfonsés, per la dreta no acabaven de donar més força, i res, que al final es va descarregar aquell maleït bunyol de truita. Truites mai més, enlloc, contra ningú. Truites caragirades, truites que fan patir.

Segons l'estadística, és el 7de7 més matiner que hem fet mai, perquè si bé l'any passat també el vem estrenar per Sant Jordi, en aquell cas es va escaure en 26 d'abril, dos dies més tard que enguany. Visca tot i sobretot els anys de traspàs.

Després d'això vem fer dos pilars de 5 simultanis, que no sé ben bé què tenien de nou perquè no ho vaig demanar. La casualitat va fer que les altres dues colles ens fessin pinya per esperar a fer els seus respectius pilars de cinc amb la nostra ajuda a les pinyes, tot i que sembla que eren prous ells tot sols per fer-los sense problemes.

Parlant de les altres colles, els Carallots van començar amb un 3de7 que es va anar muntant bé però que va començar a tremolar i a desfer-se una mica. En algun moment feia patir, però es va descarregar per donar pas al 4de7, que aquest cop va pujar amb mides dolentes i amb tremolors que van obligar que baixés la canalla. En repetició va pujar un altre cop obert i amb tremolors, es va carregar amb penes i treballs i amb els terços estirant-se i mig ajupint-se; al final es va vèncer la resistència i 4de7 al sarró. Vaig aplaudir per l'enjòlit de la batalla aferrissada, o RT x final epiko y emosionante.

Després d'això van bandejar els castells de 7 per a una altra avinentesa i van presentar un 5de6 que no era gaire maco però que estava bé, i es van acomiadar amb un pilar de 5 lluminós i llampant com la seva camisa.

Pel que fa als Sagals d'Osona, segons m'explicaven els que hi tenen contactes, estan passant una època de vaques magres després d'algunes baixes importants de tronc per raons diverses, entre les quals l'atracció àvola i celerada dels malaurats lagartus d'allà baix. D'aquesta manera presentaven un programa amb castells de set que van expedir sense cap problema aparent: 3de7, 3de7a, 4de7 i pilar de 5.

Després d'això els músics grallaven les cançons típiques el nom de les quals no conec: Juny, Juriol i la Polca dels ous. 4 de 4 polques, ja.

En corrua a ritme de mol·lusc gasteròpode pulmonat arribaven els cargolins a la Closca; jo hi havia arribat amb bici i havia començat a parlar de la vida. L'Alfons, que feia anys, i el Joan Carles, que havia tornat a posar-se la camisa amb gran alegria per a tota la colla, ens convidaven a un barril d'ordi fermentat per Sant Jordi benaurat. Mirava l'hora i ja era massa tard i havia de dinar...

I botifarra de pagès.

Actuació:
#Castellers #Esplugues 3p4 5d7 3d7s 7d7 2p5
@SagalsdOsona p4 3d7 3d7a 4d7 p5
@carallots 2p4 3d7 id4d7 4d7 5d6 p5

Fotos:
Sant Jordi Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667509335186
Sant Jordi Josep i Gemma: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667403571932
Pilar Cursa Solidària: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667581859565
Paradeta Sant Jordi: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667363239776

Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a l'Autònoma. Era la diada de primavera de Ganàpies.

Negres tempestes sacsejaven l'aire, núvols foscos ens impedien de veure el sol durant el matí, plovia i encara plovia més als nostres corts núvols, però dues hores abans de l'actuació havia escampat prou la nuvolada. Vaig pujar a la bici camí de la UAB.

Sempre que hi havia anat amb bici ho havia fet travessant Collserola; llavors o bé baixava per l'Arrabassada o bé per la vall de Sant Medir o com se digui. L'excusa era la pluja (que tot seria moll), però vaig decidir anar per carretera perquè no tenia ganes de pujar i baixar muntanyes. Llavors podia anar pel Llobregat o pel Besòs: vaig triar aquest darrer per conèixer aquest camí i perquè em semblava més planer d'entrada i més tranquil (menys carretera interurbana).

El fet és que haver d'aguantar els semàfors de Barcelona, la munió de badocs passavolants i el merder de la Meridiana i la merda infinita dels seus carrils bici, va fer que ara mateix prefereixi el camí Llobregat-Rubí.

Quan vaig trobar per fi el passeig de Santa Coloma i vaig haver entrat a la meravellosa ciutat de S. C. de Gramenet --els blocs de pisos de colors pastel com deixats caure des del cel de qualsevol manera a la falda de la muntanya pelada, una església que treia el nas entre ciment armat, una estació d'autobusos rònega on amb la Tresa havíem menjat unes patates fregides per anar a Can Zam, que també es veia: un desgavell tot plegat--, vaig anar desfilant per la vora del Besòs, que baixava força rioler per les pluges recents. Havien tancat l'accés al camí de la riba del riu per perill d'avingudes, o sigui que pedalava pel passeig de la vora, fins al pont de Montcada, per on em perdia una mica fins a arribar a un camí de la vora d'una riera que em va portar per Ripollet fins a Cerdanyola. Finalment vaig acabar trobant la carretera de la UAB.

Una passejada meravellosa per la ciutat caòtica de Barcelona i les meravelles més magnífiques del Besòs: Santa Coloma, Montcada, Ripollet, Cerdanyola.

La tornada a l'Autònoma em va omplir de nostàlgia, alegria, enyor, joia i gaubança i una mandra infinita del munt d'anys que hi he passat: ara mateix hi tornaria amb les mateixes ganes que els porcs van a l'escorxador. Vaig veure la cornucòpia que segons en Peyu de l'APM era una mena d'altaveu; vaig passar per Humanitats: oh bar, oh biblioteca, paradís terrenal. Vaig passar per davant la Facultat de Polítiques: mès en oblivió. I a la Cívica ja hi havia tot déu. Vaig aparcar la bici i a esperar.

La diada

I a la diada vaig anar buscant ganapiots, em van donar la samarreta de l'Eskamot Ganapiot i vaig anar mirant els castells. Eren Arreplegats, Ganàpies i Trempats-Marracos-Pataquers, més o menys per aquest ordre d'actuació.

Es dóna el cas que és el primer cop que no bec gens durant una diada ganàpia. La raó és que tenia tres euros a la butxaca per tornar amb tren amb la bici al damunt. En fi, no beure en una diada ganàpia és un dels típics sacrilègits que no es poden permitir.

Començaven els AZU amb el 2de7 amb folre, que el vaig veure en general molt tranquil. Tot seguit, es va alçar el de Ganàpies. Va pujar força bé, també, però a partir de l'aleta es va obrir per terços, diria, i va començar a tremolar força. I es va poder descarregar. És el primer que descarreguen, després d'almenys un de carregat de l'any passat, diria.

Sobre aquesta mena de castells: jo havia estat molt crític amb els Arreplegats quan van començar a posar folres intempestius i a inventar coses rares per anar fent castells nous per blablabla, però ja fa temps que van guanyar la partida. Els primers a pujar al carro van ser els Xoriguers, diria, i alguna altra colla d'aquestes més endavant, i Ganàpies també hi va acabar caient i ara és tota una altra cosa que quan jo hi era. Com que ja m'agafa una mica lluny tant se me'n fot, que facin el que vulguin.

En segona ronda els AZU tiraven el 3de8 amb folre, que va pujar rodonet, sense gaires problemes, descarregat amb la punta de la poctlla, records per al públic i allò que fan de saltar damunt la soca mentre es va desmuntant l'estructura.

Llavors els Ganàpies feien el 4 i 3 de 7 simultanis, una diguem-ne proesa que es van empescar en l'àmbit universitari els AZU l'any 2009. Aquell dia els malparits van despatxar aquests dos castells de manera absolutament sincronitzada, dues aletes just alhora, descarregats sense despentinar-se. Va ser força maco, la vritat. Aquesta foto em sembla que la tenien penjada a la seva TresA com un pòster, que no sé si van fer voltar i tal:

El d'ahir de Ganàpies no va ser tan reeixit. El 3de7 va pujar força bé, àgil, però el 4 va anar molt més lent i de seguida es veien problemes per terços. L'aleta va trigar força més a fer-se que no al 3de7; quan aquest castell ja s'estava descarregant, el 4de7 estava molt rebregat, obert per terços i tremolant com una fulla al vent: no va trigar a esbaldregar-se.

Just abans de caure el 4de7:

En tercera ronda els Arreplegats descarregaven el 7de7, que no m'hi vaig fixar gaire però que no va semblar difícil.

I els Ganàpies continuaven amb les falconades rares i feien el 9de6, que a banda del cafarnaüm que representa, i més amb tres enxanetes, que cadascuna va una mica al ritme que li plau, etc., no va semblar problemàtic.

De les altres colles, bé, no m'ho vaig mirar i no sé què dir-ne. Castells de sis, alguna patacada, etc.

Pel que fa als pilars, els Arreplegats van descarregar, també sense gaires problemes, el de 6 amb folre, que potser va patir en algun petit moment, però la vritat és que no gaire.

La resta, pilars de 4 llevat de Pataquers, que van fer el de 5. Per acabar, els ganapiots van perpetrar un 4de5 amb agulla amb en Rubió parant a segons el pilar del mig: va acabar abaixant-se els pantalons i ensenyant els calçotets de Ganàpies que porta a les grans ocasions. Va rebre l'ovació entusiasta incondicional ditiràmbica dipsomaníaca de la plaça.

Havia plogut una mica (ens va passar el xàfec d'esquitllentes. A Terrassa deien que queia calamarsa). Mentre donaven els "Gremipremis" es ballava una polka multitudinària sota un arc de sant martí doble.

El grup de Ganàpies era molt nombrós, res a veure amb els que érem temps era temps, quan no era defès de beure durant la diada i tot flairava a porro.

Després d'això va començar a fer-se la cua kilomètrica per poder practicar les libacions a déu nostru senyor, en Jaume Barri, qui començava a entonar himnes homèrics, el primer dels quals, "La vall del Vi", feia gaubar tota la congregació de fidels.

Per la meva banda, mirava el radar de pluges i contemplava que podia ésser que vinguessin xàfecs nous; mirava l'hora i veia que no quedava gaire més d'una hora de llum; decidia, per tant, pujar a la bici i desfer el camí de Cerdanyola, Ripollet, Montcada, Santa Coloma, Meridiana dels trons, Diagonal i Esplugues.

Un final que s'adeia amb la tarda: uns ganàpies que arreplegadegen, que malgrat els 1.700 litres d'alcohol em comencen a quedar massa lluny en força aspectes. Sóc un ganapiot rondinaire. De fet, sempre remugo.

Fotos.

Doncs dissabte actuàvem a Lleida.

Dues hores d'autocart passant per Vilagrassa per arribar a "l'eix comercial" de Larida, on havia passat una bonica vetllada el 3 de gener passat fent-hi compres per exemple al Benetton de la mateixa plaça de la Paeria. Però això ja ha passat, és pretèrit i adéu-siau.

Sobre la diada, la vritat és que em suava tant la poctlla que no sé ni per què estic escriguent això. M'havia pres unes vacances de tres assajos per motius diversos, el principal dels quals és que estic emprenyat amb la colla i amb tothom i no volia perdre-hi més temps.

En fi, que vaig ser el primer de baixar de l'autocart i vaig anar de dret a la plaça. Vaig trobar una terrasseta davant del cafè on vem prendre un cafè aquell 3 de gener infaust; el bar es diu Des-tapa't, i a davant hi ha una "impremta" que ven "Cafès, menjars i el de després", que ja m'explicaràs què és això de després. Són molt de la broma, a Lleida. Deu ser per la boira i per la calda insofrible de l'istiu.

A Lleida havíem actuat només un cop, segons les estadístiques, si no vaig errat: va ser fa pocs anys al parc dels Camps Elisis per l'Aplec del Cargol. El record sempre remembrarà aquella cargolada que els Castellers de Lleida ens van oferir al seu local, una cargolada espectaculart de la qual encara en sóc ben agraït. A Lleida hi he actuat també amb Ganàpies, fa la tira al claustre de la facultat de no sé on. Va ser una gran nit aquella, en què em van batejar com a helicòpteru per raons inversemblants.

Cony de Lleida de merda, hòstia. Que se la venguin als aragonesos. Puta merda d'Aragó, també, collons.

Doncs jo estava instal·lat a la terrassa i veia desfilar els castellers, que feien visita turística a la ciutat. Jo encara pensava que em farien una visita sorpresa, però com a somiatruites no em guanyaré mai la vida. A les sis la gent s'aplegava a la plaça i aleshores era el moment de fer veure que encara sóc casteller i m'enfaixava una mica, així com qui no s'hi capfica, en aquella tarda bonica, i aleshores començava a cercar fotògraf etz i tot plegat, i érem tercers 'as usual' i havíem de fer 4, 3 i 5 de 7.

I què n'hem de dir, de la diada? Havia pensat d'apuntar-ne alguna cosa per allò de recordar-ho i poguer posar més suc a la chrònica, però no ho he fet i així això surt com un putu xurru. El 4de7 de primera ronda va anar així sense cap problema a destacar, pel que en recordo; feia d'agulla i el meu baix feia una mica de cara de merda d'oca, però així en general va ser un altre 4de7 més en la història dels Cargolins, que ja m'explicaràs. En segona ronda era el torn del 5de7, que sembla que va pujar amb algun petit problema que ni putes quin era. El cas és que els Castellers de Lleida havien caigut del mateix castell en l'inici de la mateixa ronda. Això, i que sembla que hi havia algun problema al tronc, va fer que la canalla no s'hi trobés còmode i un dels que anava a la torre no ho va veure gens clar i es va fer enrere. I intent desmuntat de cinc de set.

El Pau de Moixis havia gravat amb Periscope el castell; m'havia demanat si era un 5de7 normal i tal, i li vaig dir que sí, que aniria bé, en principi. I al final es va veure que no va anar bé, som una colla de cagadubtes. En repetició, tot seguit, tiràvem el 3de7; com que fèiem el castell immediatament després del 5, sense cap castell d'altres colles pel mig, van haver d'anar a caçar alguns cargolins esgarriats que havien anat a pescar cerveses, com ara l'Àlex Z. Per la meva banda, d'agulla a la diria que buida, hi havia un buit de pressió bastant intressant pel costat que tocava a la rengla. Ja de bon començament em trobava molt més a prop de l'agulla de la plena que no de la de la rengla, i així quan va anar pujant el castell ben aviat es va fer sentir aquest buit. El segon del meu baix tendia a anar-se'n cap a la seva dreta, el forat del buit, i demanàvem més pressió d'aquella banda; sembla que la rengla també se'n nava cap al mateix cantó. Com que fèiem un simple 3de7 no va suposar cap problema, i apa, descarregat.

I en repetició havíem de tornar amb el 5de7, perquè el teníem i si no hauríem hagut de tornar a fer un castell de sis, suposo. Aquesta vegada el castell va pujar més ben quadrat, sembla que malgrat els possibles dubtes la canalla va voler travessar el castell, i llestos, descarregat. El 5de7 és el castell que més vegades fem a l'any i el tenim força apamat. Per acabar, per alguna raó que no vaig demanar, no vem fer pilar de cinc i ens vem conformar amb dos de quatre.

Pel que fa a les altres colles... Doncs res, avui tampoc no en parlo.

@cdlleida 3d7 5d7c 4d7 3p4
@moixiganguers 2d7 5d7 4d7a vano5
#Castellers #Esplugues 4d7 id5d7 3d7 5d7 2p4

Vem anar a buscar birres al súper del mateix Eix Comercial™. L'escamot paki havia fracassat en l'intent de trobar-ne algun a prop. Quan vem tornar a la Paeria tot just començaven a ballar la polka d'Ours: ja en són 3 de 3.

I tornem a Esplugues, que a Lleida no se'ns hi ha perdut res, pel que sembla. Dues hores més d'autocart mentre perdia el Barça i parlava una mica per WhatsApp per arribar a la conclusió que tot és una merda. Adéu-siau. Amb tant de viatge d'autocart alguns es pixaven a l'autocart, com ara l'. Massa viatges pel Territori.

Ahir continuàvem la temporada, que tot just hem començat, a Sant Just Desvern.

Vaig fer una mena d'anàlisi de les "places pròpies" dels Castellers d'Esplugues. Actuem a Sant Just des de fa alguns anys, després de l'arribada del jovent santjustenc fa uns deu anys, un jovent que ha vist moments de més vitalitat però que ara és el que hi ha. Aquesta actuació era la del "Triacord" o "Triangular" entre Borinots, Bandarres i Cargolins: fa quatre anys que a inici de temporada actuem totes tres colles plegades, una diada típica d'inici de temporada que pel que vaig veure fem alternativament a Sants o a Esplugues, però mai al Poble-sec: amb Bandarres actuem un parell de cops l'any a casa seva, però no en el marc del Triangular aquest.

Tot això és molt intressant, ja ho sabem. Es dóna el cas que a Sant Just tots aquests anys hem actuat per les festes de Tardor, Sant Just al Carrer, davant Can Ginestar, enmig de les festes i en un ambient molt animat. La primera actuació a Sant Just d'aquesta tongada va ser a la plaça de Maragall al juny o juliol, amb una calda insofrible i sense ni déu a plaça, que era com una paella gegant on ens rostíem. La plaça d'aquest abril ha estat la de la Pau, al costat del Walden: un parc ample i tancat on no havíem actuat mai, un lloc estrany per fer castells, isolat, sense cap motiu real per actuar-hi a banda de repartir pamflets, que és el que vem fer.

No vaig anar a la reunió de Junta del dimecres per algunes raons, una de les quals és que no tenia ganes de discutir. Havia escrit el document de les places pròpies només per reivindicar-ne una d'històrica i ben nostrada: la de l'Església, on els primers anys vam celebrar-hi la diada de Sant Mateu, i els darrers anys hi hem estat fent la de Santa Magdalena amb el nom de "Memorial David Carreras", el nostre fundador, que també era de missa i va ser un impulsor destacat del reviscolament d'aquestes festes. Per això tenia molt de sentit actuar-hi per Santa Magdalena, malgrat els problemes que pugui tenir la plaça, que són els mateixos que tenen milions d'altres places, per exemple les de zona tradicional: s'actua a la una de la tarda sota el sol implacable d'estiu a la plaça de l'ajuntament o de l'església.

Des d'aquest punt de vista, la nostra plaça l'únic handicap que té és que, si abans era el centre del poble, almenys des de la construcció de l'autopista és molt poc central. El problema principal és de mobilització de públic, tot i que sempre n'hi ha. Jo hauria mirat de mantenir aquesta plaça intentant-ho lligar amb altres activitats, canviant-ne l'hora o fent alguna altra cosa.

La solució ha estat passar l'actuació de Santa Magdalena al Brillas, on actuem cada dos per tres, en un marc que no té gaire relació amb aquesta festa i que, estèticament, és horrible. Però bé, què hi farem, som una colla de merda.

Canviar per canviar, recuperaria l'actuació del Gall, que és el mateix cap de setmana, i així almenys estarem en contacte amb alguna celebració real, malgrat que sigui igualment merdosa.

Parlava d'això amb el president el dia del pilar pels imputats pel Caufec, dissabte al matí al Brillas. Evidentment, no vem arribar a cap entesa. Després un dels bessons em recordava que hem actuat en una caserna de la Guàrdia Civil i pel casament de la infanta a Barcelona, i totes aquelles coses que fem que desmenteixen que no ens fiquem en coses polítiques. He arribat a veure que hem actuat per la festa de la Rosa del PSC. Fa no gaire vem fer un pilar per la PAH, i en general només tenim problemes amb alguns temes polítics, i ja sabem tots de quina mena són. Segueixo pensant que calia retocar els estatuts perquè la colla pugui decidir democràticament el que vol fer com a grup i actuar segons la majoria, però evidentment això és desviar l'atenció, dividir la colla i totes les merdes que volgueu cagar. Per cert, actuar al Concurs també és una qüestió política, però bé.

Així que diumenge baixàvem al Walden i voltava cercant les faixes vermelles, però al final vaig decidir comprar-ne una: la nostra paradeta no en tenia i la vaig haver de comprar a Bandarres, que poden ser pollosos i fer les torres tortes i lletges, però ells fan cinquanta torres per temporada i tenen molta més trempera, tenen faixes a la paradeta i també partit pres en merdes polítiques explícites.

Érem primers i començàvem amb tres pilars de quatre, tot i que un va caure per motius desconeguts. Sortíem de 5de7: sembla que el bon assaig de divendres (no hi vaig anar) va demostrar que els serrells pendents amb aquest castell estaven superats. L'estructura sembla que es va enfilar bé i robusta, és un dels castells que més vegades fem durant l'any; la renovació de canalla era un fet i, malgrat que sembla que això en va alentir una mica l'execució, no va suposar cap entrebanc.

En segona ronda estrenàvem un altre castell enguany, el 4de7 amb agulla. El quatre es va bastir i desbastir bé, i el pilar només va remenar una mica amb terços i segons fotent el camp, que acostuma a ser el moment més crític d'aquest castell. I aquí també hi va haver estrena de canalla.

Finalment, va ser l'hora d'un 4de7, que de seguida es va desquadrar; el meu baix (jo hi feia d'agulla) es cagava en tota la nissaga del segon fins a l'època romana, pel cap baix. També hi havia estrena de canalla, pel que ens informaven, i quatre de set avall i prout. Per plegar, un vano de 5.

Explicaria el que van fer les altres colles, però no em ve de gust. Una crònica, aquí.

#castellers #Esplugues 3p4(1c) 5d7 4d7a 4d7 vano5
@borinots p4 3d8 4d8 7d7 vano5
@bandarres 2p4 4d7 4d7a 5d7 vano5

En acabat anàvem en cercavila cap a la Closca. Poc que tenia jo ganes d'anar-hi en corrua grallera des del Walden fins a castells, o sigui que amb la bici en un tres i no res ja hi era. Els vaig esperar un moment, vaig fer una birra i vaig pirar a dinar a casa.

I quan vaig tornar ja havia començat el concurs de DJ: en arribar-hi jo érem més o menys el mateix nombre de castellers d'Esplugues, Sants i Poble-sec. Sectors de gent nostra, com els de la Vella, s'havien fet fonedissos.

Aquesta mena de festes compartides amb altres colles sempre m'han semblat molt bé. Està bé que la colla surti de l'endogàmia i es relacioni amb altra gent de tant en tant. Ja fa anys que la colla es va obrir a la resta del món casteller; quan hi vaig entrar fa 12 anys, a banda de les dues arreplegades que teníem, la majoria estava dominada per un isolacionisme autista força marcat. Recordo que eximis membres de la colla deien que els hi suava la polla completament el que facin altres colles.

Això d'una banda. D'una altra, festes "joves" com les d'ahir, per bé que espantin gent de la Vella o altres sectors de la colla, tenen la virtut d'engrescar el jovent i els no tan joves en uns espais molt distesos, divertits, en relació amb altres colles, etz.

He sentit veus que diuen que coses com les d'ahir no fan gens de bé a la colla. Jo no sé com collons s'ha de tenir l'escala de mesurar per dir que una festa que manté tot déu en un ambient divertit i diferent fan mal a la colla. Jo mira, ja plègut.

Com que teníem permís fins a les 21 h, malgrat que a les 20 h havíem passat a dins de la Closca per no fer soroll, i que teníem les portes i finestres tancades i el Txus controlava que no hi hagués ningú al pati fent xivarri, malgrat tot plegat es va tancar expeditivament la Closca, fent fora els castellers de les altres colles que encara hi eren (tots plegats érem uns 50, encara) i donant per acabada la vetllada. En fi, doncs res. Els Borinots deien que obririen el seu local per seguir fent la festa...

Alguns vem anar a sopar a la rambla del Gall, esbravant-nos una mica, i va passar el temps una estona fins que va ser el moment d'aturar la nit.

Fotos Sant Just:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157666635728242
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157664468743744
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157664485675383

Fotos suport Ni muts:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157666634760822

Doncs hola.

Hem començat la temporada aquest diumenge, a Sabadell. L'any passat l'havíem començada a Terrassa. Tot molt bé.

Actuàvem a la banda posterior de l'Ajuntament, la plaça del Doctor Robert, a tocar de la Rambla, on havíem actuat no fa gaire just després d'allò del Pau, sota un sol inclement i unes obres de FGC que per fi van acabar l'any passat o l'altre. Ahir, lluny d'aquell dia, tot era com molt pansit: un dia moix, de pluja, que no feia ni fred ni calor; imbècils amb palmes i palmons i llorer per fer el subnormal davant la puta església; desesmats sense gaire programa i amb poques camises a plaça; poctlla. Per no haver-hi, no hi havia ni ambaixada pakistanesa, havíem d'anar a un forn que les venia a 1,05, la filla de puta. Després resulta que a la mateixa Rambla una botiga de pernils les venia a 1 €. I poctlla.

Els trunyocletes havíem dit d'anar-hi amb bici. Descartada l'opció de travessar Collserola, podíem anar pel Llobregat o pel Besòs. Va guanyar la versió del nord, però com que venia pluja del sud es va avortar l'operació i així vaig poder-hi anar amb l'autocart llegint un llibre tranquil·lament.

Així que arribàvem a les 11.30, miràvem el cel núvol i pensàvem: i ara què putes fem? Massa d'hora per beure, massa tard per tornar-se'n al llit. O sigui que vaig estar voltant com una papallona per la puta plaça, vaig buscar fotògraf, vaig informar-me sobre ambaixadors i cònsols, vaig cercar faixa vermella, vaig contemplar la puta subnormalitat de la Setmana Santa a l'església de la plaça del costat, etz., fins que fou l'hora de fer els pilars d'entrada: 2 pilarets de 4 i apa, endavant.

Els assajos aquest inici de temporada estant anant molt a poc a poc, a ritme de cargol bavallós desesmat. Per exemple jo, que ja fa almenys un parell de temporades que vaig amb els ànims en reserva, he faltat a molts assajos, no vaig començar a anar-hi fins al març i encara he fallat dos dimarts. Som pocs a la Nau i ahir érem pocs a plaça. Cada any dic que a cada bugada perdem un o dos llençols, i aquesta temporada no és cap excepció i de moment tenim algunes baixes importants almenys de tronc respecte a l'any passat. La canalla s'està renovant i a assaig de canalla no hi va ni déu ni sa mare. En resum, que tot va a poc poc, a ritme de cargol bavallós, aviam si revifa.

D'aquesta manera arribàvem a Sabadell amb 3de7, 4de7 i 7de6 en programa, un programa de mínims que comença per sota de l'any anterior, reflex de la molta feina a fer que tenim per endavant. Els castells no van presentar gaires complicacions: el 3de7 va pujar rodonet i fort, potser amb unes mides estranyotes a quarts, i amb estrenes a canalla (és aquí on es va estrenar la Jana?). El 4de7 següent, també amb estrenes per dalt, també es va fer tranquil·lament, a ritme pausat i feliç. El 7de6 va servir perquè estrenessin la camisa blava les noies que vénen de Matussers, a més que hi havia tres dones fent-hi de baix; el castell de dins estant no va semblar gaire bunyol, i és que si la truita es fa de sis és encara més lletja i horitzontal, però si més no s'acaba abans i no fa tant d'embalum. O sigui que truita acomiadada, a reveure, encantat d'haver-te conegut, ja trucaràs a la porta si vols tornar. Per plegar, pilar de cinc.

En fi, havíem descartat altres castells com el 5de7, que anava massa verd sobretot per dalt, pel que em diuen, o el 4de7 amb agulla, que té el problema sobretot del segon del pilar del mig (ahir no hi era el Macis), però el problema principal era la manca de camises: unes 90 entre tronc i pinya. Hi ha una foto de la Concepció Ventura de Saballuts en què es veuen laterals de Sabadell mooooolt a tocar de cuixa dels segons en la truita de sis, un fet que fa vergonya de reconèixer, però que és el pa que s'hi dóna. I torno a dir que no sóc ningú per retreure res a ningú, que sóc el primer que no vinc a assaig, que n'estic una mica cansat i vinc d'esma, tot i estar desesmat. O sigui que res.

Què ha de passar? Doncs que vingui més gent a assaig, que els assajos vagin rodant gent, que durant les actuacions propvinents anem fent castells de set i mig i que a mig primer tram de temporada puguem començar a plantejar-nos el 4de8 seriosament, com l'any passat: però això, a hores d'ara, sembla massa lluny.

Pel que fa a altres qüestions, vaig fer d'agulla als tres castells, un fet relativament excepcional. Vaig agafar la càmera de fer fotos però em vaig descuidar la bateria al carregador, o sigui que vaig deixar el mòbil i vaig anar penjant fotos i merdes a trúitert del mòbil nou. Vaig veure ganàpies a plaça, però vaig suar de saludar-los, llevat de la Gemma... I, per acabar: primera diada, primera Polca d'Ours: intentaré aquest any aviam si puc fer-ne l'estadística, que fa dos anys que ho intento però sempre m'acabo descomptant.

I vem tornar a pujar a l'autocart, vem fer via cap a la Closca, vaig més o menys celebrar el sant a casa, vaig tornar a castells, va empatar el Barça i va anar passant la tarda, etz.

Fotos i fotos.

@saballuts 2p4 4d8 9d7(1e) 7d7 vano5
#Castellers #Esplugues 2p4 3d7 4d7 7d6 p5
@ccerdanyola p4 3d7 4d6 2d6 2p4

Doncs això, l'assaig de dimarts va anar molt bé, però pel camí amb moto la Sara va caure i divendres ja no podia pujar al 3de8, que enguany ha estat el primer cop que l'hem vist amb cara i ulls, fins i tot millor que el 2de7, aquest castell que és una mala puta.

És ara balder dir que teníem la clàssica de vuit a tocar, perquè s'ha vist que ni a prop ni lluny, de moment roman al món dels somnis. Uns assajos d'aquesta setmana que ens feien pensar en mirífiques meravelles i que al final han acabat amb el mateix pesombre de sempre: torre carregada i avall.

Ahir no estava ni emprenyat, era més aviat la resignació de sentir sempre la mateixa cantarella: que si estava molt ben assajada, com mai no l'havíem tinguda (malgrat que fins i tot l'any de Montblanc l'havíem descarregada a assaig); que si puja lenta; que, a la primera remenada, s'esberla per quarts, i etc. Si més no, sembla que ara no tenim problemes de canalla, i l'any vinent encara la tindrem més rodada i fineta, però això ja ho veurem d'aquí un grapat de mesos.

El que havíem vist divendres era un assaig molt bo amb la baixa de la Sara, que feia gairebé descartar el 3de8, perquè, com deia el Joan, podem posar recanvis al 4de8, que ja li tenim més o menys confiança i la mida presa, però no en un monstre com el 3, que blablabla. A assaig el 4 pintava bé i la torre també, tot i que no recordo si la vem provar sense xarxa, que ja se sap que el problema principal que tenim amb la torre són les pors, els nervis i aquestes putes coses de merda.

De manera que a la Closca jugàvem a botifarra i guanyava i tal i tal i es feia tard i tal i tal i a esperar a diumenge, que no quedava gaire, i a veure què passava. Totes les porres passaven per 4de8, 2de7 i 3de8, en aquest ordre, per raons diverses: el 4 hauria estat el cinquè descarregat si hagués anat bé, la torre ha tendit a trair-nos sempre i el 3 hauria hagut de sortir si tota la resta hagués anat bé. O sigui que "castell a castell, que no n'hi ha cap de petit i mai no se'ls hi ha de perdre el respecte", i etz etz.

Vaig passar d'anar-hi amb bici perquè estava una mica cansat i així doncs ens plantàvem a la plaça d'Octavià per fer castells amb Sant Cugat, Minyons i Cerdanyola. Diades de quatre colles no acostumen a ser gaire fluïdes, però bé, és el que hi havia.

Va començar amb el retard casteller habitual i encara vem fer totes les colles pilar de dol per allò de França i, a més, per acabar-ho d'adobar, totes quatre colles vem fer pilarets d'entrada. Esperàvem que anés ràpida la cosa, perquè amb quatre colles anant al màxim podia passar de tot.

Pel que fa a la nostra colla, contra pronòstic, o si més no el meu, vem començar de 2de7. Per què? La raó sembla que és que, a causa de la baixa de la Sara, el 4 havia quedat una mica tocat, i que per tant es considerava menys arriscada la torre, un castell que no havíem tornat a provar des de l'any anterior i que en general sempre ens ha donat moltíssims problemes. D'aquesta manera es tancava una pinya que era una roca i anava enfilant-se el castell. Les sensacions eren molt bones des de la base; hi feia de vent petit i notava la torre molt tranquil·la. Els de fora d'altres colles em van dir després que va pujar molt lenta i que va començar a entregirar-se amb dosos col·locats. Deien que si hagués fet més via es podria haver aguantat fins a sortida de dosos, que és quan es dóna per enllestida. El cas és que sembla que els moviments eren més aviat laterals i, amb canalla petita sortint, una darrera batzegada va significar la ventallada final. Va ser una típica llenya de torre, un esclat, una explosió, quarts volant cap a un cantó i terços cap a l'altre, una patacada molt bonica plàsticament que ens fotia enlaire qualsevol il·lusió amb el 4de8 i altres collonades.

Hi han fotos de l'hòstia que molen molt voltant pels puestus, però bé, jo només poso aquesta i apa.

I amb això ja podíem donar per acabada la nostra temporada, que ha tornat a ser la millor de la història, com sempre diem, tot i que hem fet una passa enrere amb la torre, però en què hem descarregat quatre 4de8, més un altre de carregat. Hem fet el primer 9de7, hem fet molta feina amb el 3de8 i la torre i, si tot anés bé, aquesta feina ens hauria de permetre d'aconseguir la famosa clàssica de 8, que de fet no havia estat una possibilitat real i tangible fins molt al final de la temporada.

Després de la llenya la Gemma se'n va anar amb ambulància, sembla que no és res de gaire greu, i amb el 4 completament descartat descarregàvem un altre 5de7 (el vintè) i un 4de7 sense història, i per acabar un altre vano de 5. Com es pot veure, vaig entrar en la meva posició habitual al 5:

Alhora que nosaltres ens rabejàvem en el fangar de sempre, els Bandarres descarregaven la clàssica, ells sí, amb el primer 3de8, i esdevenien ensems "colla de 8" segons la CCCC. Els Castellers de la Sagrada Família també provaven la clàssica, però després del 2 i el 4 el 3 els va quedar en intent desmuntat.

I, en la nostra plaça, esguardàvem astorats amb ulls com tronges el que els malparits dels Gausacs ens plantaven als nassos: després del 4de8 enfilaven el primer 5de8 de la seva història. Aquest castell m'agrada especialment, i els santcugatencs el van pujar així més o menys ben lligat, però durant les aletes la rengla es va com estirar o mig plegar per quints i tot plegat va ser un terratrèmol d'estires i arronses, i quan el vaig veure descarregat me'n feia creus que haguessin edificat una catedral com aquella que hagués pogut resistir aquell terratrèmol. Gran admiració pels Gausacs, que si sempre havien anat un pas o dos per davant nostre, ara han fet un salt gegantí. Com que van fer el 5 perpendicular al monestir, les fotos on surt de fons queden estranyes.

Acabaven amb el 3de8, perquè segons em deia el Bardalet han renovat tot el tronc de la torre i la tenen allà aparcada. Una de les solucions per a la nostra torre és aquesta: canviar-ho tot. Ja fa temps que es diu, perquè un dels problemes principals són els nervis i la por, però bé, jo què sé. Van acabar amb el pilar de 6, els malparits, que devien cremar Sant Cugat a la tarda, després del que havien perpetrat.

I els Minyons, doncs van començar amb el 3de9f, que va patir una mica pel folre jo diria però jo què sé, i van continuar amb el 5de9f, un castellàs enorme després del 5de8 dels Gausacs. Vaig veure el 5 malva insultantment tranquil, felicitats per vatros. Van plegar amb un 3de8 amb agulla per pujar-lo un pis mes en la seva diada, que crec que és aquesta setmana, on també es plantegen coses com el 4de10fm i tal. Pilaret de 7 per plegar, que no vaig veure.

Només resten els de Cerdanyola, que eren quarts, i que van portar també el 2de7, però va mostrar molts problemes de bon començament i, desmuntant-lo, va acabar petant. Havien començat amb el 4de7a i van acabar també amb un 5de7 molt maco.

Així vem anar desfilant, sense polca d'Ours, malgrat que els Gausacs tenen músics com per formar una orquestra simfònica.

A la Closca havia pensat de passar per casa una estona i fer coses, però al final em vaig fotre un durum d'aquells i vem anar comentant la jugada, vem veure els vídeos, vem buscar problemes i solucions i vem jugar a botifarra, que vaig tornar a guanyar amb unes mans boníssimes i amb el president de parella que vem destrossar el cap de colla i el cap de pinyes.

I res més. Un any llarg, en què m'he anat desconnectant a poc a poc, en què hem tornat a fer la millor temporada però no acabem d'enlairar-nos, i suposem que la feina de formigueta es traduirà d'alguna manera l'any vinent, sigui en forma de clàssica, sigui d'alguna manera. De moment, ara toca fer la puta revista, i lloat sia Jaume Barri, que converteix l'aigua en kali.

Castellers de Sant Cugat: p4dol, 3p4, 4d8, 5d8, 3d8, p6, 3p4, 3p4
Minyons de Terrassa: p4dol, p4, 3d9f, 5d9f, 3d8a, p7f, v5
Castellers d'Esplugues: p4dol, 3p4, 2d7c, 5d7, 4d7, v5
Castellers de Cerdanyola: p4dol, p4, 4d7a, i2d7, 5d7, p5

Fotos:
Josep
Manel
Humbert

A Igualada no acostumem a anar-hi malgrat que amb Moixiganguers actuem sovint. Acostumem a anar a pobles del voltant, com el Bruc, Vilanova del Camí o els Hostalets de Pierola. El darrer cop que hi vem actuar, i l'únic fins aleshores segons la CCCC, és el de fa uns 5 anys, a la plaça Pius XII, just al costat de la de l'Ajuntament, que és on aterràvem dissabte cap a les 16.30 hores.

L'assaig de divendres havia anat molt bé, amb proves netes senceres de 3de8, 4de8 i 2de7, i la idea era provar el carro gros a Igualada, que hauria estat el cinquè descarregat de l'any si hagués anat bé. Tanmateix, tot i que ja anàvem un pèl justos amb els que érem teòricament, alguna baixa nova de darrera hora ens va fer descartar el castell, i així ens replantejàvem una actuació que passava a ser de tràmit. Així, la Susa aprofitava l'avinentesa per fotre el camp cap a Karts, atès puix que car ha estat el cap de setmana dels Karts de Sant Just, que sempre que coincideix amb alguna actuació ens afecta força.

D'altra banda, actuàvem per primera vegada amb una colla de muixerangues, la Nova d'Algemesí, que fan estructures humanes curioses.

D'aquesta manera l'escamot Ens-e Sua la Potlla Bastant Tot vem fer un tomb pels encontorns per localitzar una ambaixada pakistanesa. En vem trobar una de cubana, que ja feia el fet, i fórem fort gaubats no debades. El fetge de Prometeu ens saludava.

Després que el Pujo ens expliqués per què descartàvem el 4de8 malgrat el bon assaig de divendres malgrat el desastre d'assaig de dimarts, ens disposàvem a fer castells o alguna cosa per l'estil. L'actuació va començar amb mitja hora de retard, per la qual cosa em podria haver arribat fins a la plaça de Can Font o com es digui, però no va ser el cas i vem veure els castells de Moixiganguers i de Sagrada Família. El dels morats, un 2de8 amb folre, es va aixecar a poc a poc amb bones mides i molt tranquil; a la descarregada sembla que es va girar una mica o es va obrir, però tot plegat es va controlar perfectament, i fou una torre majestuosa que aplaudírem fort tots els presents (jo no, que feia fotos i a més tenia un recipient d'ordi fermentat a l'altra mà).

Va ser l'hora arribada i vem alçar el 5de7, que com que no n'he vist el vídeo no tinc ni fava de com va anar. Per la meva banda, de lateral interior a la carregada de la torre, em venia una mica cap a la meva banda, semblava que hi mancava una mica de pressió. Tampoc no he demanat com va anar, sembla que molt bé per a tothom. També s'ha de dir que, com que estava explicant com fer fotos i tal, vaig arribar que la pinya ja era tancada i hi vaig entrar tard perquè no trobava el meu lloc habitual. El cinc estava perpendicular respecte a l'Ajuntament, quan jo me l'esperava horitzontal, posició que encara em va desorientar una mica més.

Així que tot era molt maco i res no feia mal i vem poder contemplar la figura de la Muixeranga, una "alta de 5". I començava la segona ronda, amb una velocitat d'aquelles que per sort és un novembre càlid, perquè si fos un novembre normal ens hauríem glaçat en primera ronda.

En segona vèiem passar un intent desmuntat de 4de8 dels Moixiganguers que era un poema, amb molts nervis, mides estranyes i esplèndides remenades. Després era el torn del de Sagrada Família, que va pujar encara pitjor, amb canvis al tronc, molt males mides i tot desfet, que es va desmuntar força aviat. En repetició, els Moixiganguers van pujar un altre 4de8 també força nerviós però molt més ben lligat, que es va carregar amb inquietuds; quan l'acotxadora baixava dosos un quint es va acabar asseient damunt de quarts i l'acotxador es va despenjar per l'altra banda d'una manera que sempre esfereeix, tot molt lòcut. Malgrat el despenjament, 4de8 descarregat segons tothom, i després d'un castell de SaFa tiràvem el 3de7 per sota. El vídeo del castell dels Moixis és força distret:

Vaig tornar a entrar de contrafort per la plena del 3 per sota i vem anar notant que la cosa es feia amb molta tranquil·litat, vem carregar i descarregar i lloat sia Jaume Barri. Al vídeo que han penjat a Facebook es veu molt i molt compassat, amb unes darreres aixecades a l'uníson que eren un goig. Dotzè 3de7s de l'any, una gran feina, som la colla que més n'ha fet de llarg, malgrat que els rècords històrics en una sola temporada els tenen colles com la Vella o Barcelona, que van provar el 3de8 per sota, amb vora una vintena de 3de7s en un sol any. Altres colles que en feien molts abans, com Sagals i d'altres, també en tenen més. Pel que fa al 5de7, ja n'hem completat 19, empatats amb Xics de Granollers, que és el sostre del 2015.

La Muixeranga feia una figura seva, "la trobada", i tornava la gresca amb la tercera ronda, que ja anava sent hora de plegar que estàvem cansats. Va passar alguna cosa estranya amb el torn de rondes i ens va tocar abans que Moixiganguers, o sigui que SaFa va fer el seu 3de7 i nosaltres vem muntar el 4de7. El castell en general no estava bé, però tampoc no estava tan malament, tot i que per la meva banda va resultar que ningú no sabia què collons volia, si dreta o esquerra, i que jo deia que la dreta espitgés però sembla que no em sentien més enllà del primer lateral (que tampoc no deia res a ningú, potser ni tan sols em sentia ell). El cas és que el Ramon, que sempre parla baix, vaig sentir que pronunciava "esquerra" i vaig donar per descomptat que demanava que el lateral d'aquella banda estrenyés més: el resultat va ser una remenada per la meva banda i un altre crit que fos la dreta la que fes més feina. Sembla que hi havia algun canvi per dalt, mentre que d'altra banda aquí es veu el Ramon dient-me que espavilés.

En vaig sortir força emprenyat i vaig decidir que em desenfaixava i anava a trobar la plaça de Cal Font, que vaig acabar trobant després de rondar rambla amunt i avall i entrant per un carreró que menava a una xemeneia. Vaig arribar fins al carrer de l'Aurora, però ja havia passat massa temps i no volia perdre l'autocar, i la puta merda mòbil s'havia tornat a quedar sense bateria, o sigui que vaig girar cua i cap a la mateixa plaça després de pixar en un arbre, i encara em va costar una mica de retrobar l'Ajuntament.

En arribar-hi els Moixiganguers ja havien fet el 9de7 i els pilars es descarregaven; vaig veure el nostre de lluny ja pràcticament acabat, que em van dir que havia patit com una mala puta i a mi que tant se me'n refotia. La Nova Muixeranga havia fet el de 5 per sota, i tal i tal.

En resum, nosaltres vem acabar anant a la diada mig de tràmit i amb poca tensió, quan l'havíem plantejada de cara a barraca. Els Moixis van fer la millor actuació de la temporada amb un 2de8f molt solvent però amb moltíssims dubtes al 4de8, a més d'un 9de7 que no vaig veure perquè estava voltant porai emprenyat. I Sagrada Família va exhibir un 4de8 molt flonjo amb canvis que va marcar la resta de l'actuació. La Nova Muixeranga va fer les seves figures, que són curioses si no s'han vist mai en directe.

A l'autocar vaig anar escurant una altra birra i xerrant amb el Paco i em vaig anar relaxant, i al final vem tornar a la Closca tard, devien ser més de les 10, i vem estar-nos allà una estona i els qui hi havien cap a mitjanit no coneixien Kortatu (però esclar, la puta merda reguetonera que perrea pels puestus, això sí que tothom ho coneix). Molt poc més tard tancàvem la paradeta i a dormir, que estava molt cansat.

Diumenge hem participat, d'altra banda, en això d'"Esplugues toca per la Marató" que organitzen els Drums, una colla de percussió que té cinc anys. Un pilaret girat a la pista vermella del Pou d'en Fèlix amb el Tono de baix i alguns batucaires fent-nos pinya i visca l'univers.

Per acabar, parlarem un moment del soscaire™ de divendres a l'assaig. Doncs resulta que entrava d'agulla al 4 quan vaig sentir repetidament el meu nom, i vaig anar cap a on hi havia la Marina i vaig ser informat que un nen havia posat el casc d'assaig a la taula de les pinyes, on havia col·locat les ulleres, que a causa del desplaçament del casc van caure planes a terra. Amb l'impacte es va esquerdar un vidre. Com que tothom em preguntava si m'havia fotut una altra patacada amb bici, doncs la resposta és no.

L'actuació completa:
Moixiganguers: 2d8f id4d8 4d8 9d7 2p5,(1id) 2p4
Castellers Sagrada Família: 7d7 id4d8 5d7 3d7 p5
Cargolins: 5d7 3d7xs 4d7 p5
Nova Muixeranga: Alta de 5, trobada, la tomasina, p5xs

Fotos:
Igualada Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157660953511902
Igualada CdE: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157660987905731
Toca Marató: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157660955847912

Vídeo:

Aquesta setmana han estat festes de Sant Just.

A Sant Just fa alguns anys que hi nem i és un poble germà amb el qual tenim molta relació per vincles diversos. Per exemple, ens diem «cargolins» per culpa seva, segons diu la llegenda populart (informació sobre aquest malnom: http://www.cargolins.cat/la-colla#cargolins). Aquest any no he anat als concerts ni a res de la festa de Sant Just perquè havia estat pescant truites per l'Ebre; per exemple, aquí hi ha una foto de Flix:

La visió cap a Ascó és una mica depriment, la vritat.

Com que venia en Renfe (que només triga dues hores i mitja de Móra a Sants amb un retard mitjà de 15 minuts; ahir, només de 8) i vaig haver de passar per casa per agafar els trastos de castells i carregar una mica la càmera, em vaig perdre la xiroia cercavila que escomençava al Parador i peria a Can Ginestar, on actuem. Vaig ésser-hi arribat a les 11.45 i ens vem disposar a començar la cosa.

Els tres pilarets d'entrada van donar pas al 4de8.

Per Sant Just acostumem a desmuntar el 4de8: el 2013 dues vegades, l'any passat va pujar després d'un altre de desmuntat i al tercer peu molt desmanegat (possiblement és el 4de8 més atrotinat que hem descarregat) i enguany no podia ser diferent, perquè els catalans som gent de tradicions i ens agrada fer les coses així com cal.

Així que fidels a la tradició vem enfilar el 4de8 en primera ronda, que va pujar desmanyotat i tremolós, tot i que semblava que es podia defensar. Un rengle estava com massa entrat, o entregirat, tot plegat era una olla de grills i, finalment, amb dosos col·locats hom decidí assenyadament de fer baixar la cosa.

La meva opinió era, aleshores, que estava per desmuntar, tot i que potser esfetgegant-nos com l'any passat l'hauríem pogut completar. La Gemma comentava que, com que a l'assaig de divendres no havíem posat dosos a la pinya --que sembla una condició sine qua non per fer el 4de8 a plaça--, doncs l'havíem hagut de fer a Can Ginestar.

Els Moixiganguers, per la seva banda, ens ensenyaven tot seguit com es descarrega el 4de8, que també van haver de defensar.

En repetició, per evitar suposo la parida dels peus desmuntats de l'any passat, vem decidir posar una mica més de seny encara i vem ajornar el carro gros per a la segona ronda, una decisió que vaig trobar encertada. Vem pujar un 3de7 per sota en què vaig tornar a entrar de contrafort. La sensació va ser que el vem fer força bé; les sàvies paraules d'en Joan Pujadas van fer efecte i, per comptes de perpetrar un tres de set per sota horrible i desastrós, en vem expedir un de bonic i esvelt. Alabat sia Jaume Barri, onzè 3de7s al sarró.

En segona ronda, per tant, tornàvem amb el 4de8. Els mots del Pujo encara ressonaven dringadissos per les orelles dels benaurats cargolins, que, un cop per fi es va haver tancat la pinya, van veure com s'enfilava un carro gros puixant i magnificent que, en tot cas, va començar a tenir alguns problemets de no res amb els dosos col·locats. L'estructura va començar a remenar-se una mica, les mides es van començar a perdre una mica i tot plegat era una mica incòmode. Una aleta bonica va esgarrapar el cel santjustenc amb la refiladissa de les gralles, que ens va sonar com música celestial o la 3a de Beethoven, que segons Carson McCullers blablabla.

El castell el vem haver de defensar una mica a la descarregada però, malgrat tota la pesca, va semblar que no corria gaire perill en tota l'estona. Com que ja és el quart descarregat de l'any --més un de carregat i sis intents desmuntats-- sembla que estem arribant al punt dolç aquell de confiança de poder defensar un castell que no sempre ha d'anar bé. Encara se'ns obre com una magrana si no tenim prou pinya pròpia, i si els assajos no van bé a plaça el castell se'n ressent d'allò més, i tot allò que se'n pot dir, però bé: cada cop el tenim més apamat i els numbrus així ho certifiquen. Ens resten dues diades, Igualada i Sant Cugat, on pretenem repetir-lo --pel cap baix, a Igualada-- i, fins i tot, si anessin excepcionalment bé els assaigs, podríem provar el 3de8 --però sembla que això té més numbrus d'acabar passant la temporada vinent. En definitiva: som colla de vuit, al·leluia, lloat sia Jaume Barri.

En aquesta foto de l'Humbert encara sembla que el castell estigués més o menys bé (és que l'Humbert és un artista), en aquesta es veu més rarot:

Hi va haver una certa eufòria:

Ja havíem fet els deures i només ens restava la cosa aquesta del 7de7, que em diuen per l'orellera™ que era el quart de l'any. L'any passat també l'havíem desmuntat a Sant Just, i sembla que hi havia una certa conya amb aquest tema. En tot cas era l'hora de tornar a tastar la maleïda Truita de Ceps, que va pujar molt malament, molt desquadrada, amb molts crits i xiscles procedents de tot arreu, amb els terços capolant els segons en una meravellosa i esplendorosa ballaruga --«les truites Esplugues les fa amb ballarugues»--, soberga, superba, insuperable sardana de set pisos oblongs, boteruts i cridaners.

Havíem fet un poema, i el Joan se'l mirava amb aquests ulls blaus emanant serenor conhortadora al castell, que havia bregat abans de ser expugnat.

Amb això ja pràcticament havíem enllestit. El meu mòbil feia figa i vaig trobar un endoll dins de CanGi per poder continuar piulant el resultat de l'actuació, que va ser aquest:

#SantJust final
#castellers #esplugues 3p4 id4d8 3d7s 4d8 7d7 2p5 4p4
@moixiganguers 2p4 4d8 5d7 3d7 p5
@CDTerrassa p4 4d7a 5d7 3d7 p5

Dels pilars, ni fava, els vaig veure més o menys bé. Pel que fa als 4 del final, doncs igual, visca tot. Una diada de Sant Just per emmarcar, una de les millors del nostre historial, cervesa habitual a la paradeta de la plaça de l'Ajuntament i cap avall a la Closca, on havíem de celebrar que la CCCC ens considera oficialment colla de 8.

La Marta feia trampa a la pinya dels pilars:

De les altres colles, doncs no hi ha gaire res a dir. Els Moixiganguers, després del 4de8, que no va ser el millor del món però que sí que va anar més bé que el nostre, van descarregar el 5de7 i un 3de7, suposo que per quan tornin a fer el 3de8. Només els resta la seva diada, la setmana vinent, on nosaltres, si tot anés molt bé, potser provaríem el 3.

Els Castellers de Terrassa eren relativament pocs i no van passar de fer el que diu aquí dalt, sense gaires problemes.

I res més, dues diades, les fotos que ara s'acaben de penjar, i visca Jaume Barri.

Josep/Anna C.: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157658032093984
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157659943261959
Humbert: https://www.flickr.com/photos/132255549@N08/sets/72157657988831374
Sílvia: https://www.facebook.com/silvia.lozanogarcia.7/media_set?set=a.10208122505649267.1073741877.1499291512&type=3

Hola!

Diumenge vam actuar al barri de Sant Antoni, un indret que no em consta que haguéssim petjat mai abans. Pot ésser? Qui ho sap!

Havíem quedat a les 11 per baixar-hi amb bici, i jo a les 10.50 m'espolsava la son de les orelles després de la visita la nit abans al Correllengua de Sant Just, on hi van haver corrandes --en què el Macià va llepar força-- i concertet de Miquel del Roig, que sembla que es va esgrogueint de mica en mica.

Així que em disposava a agafar la bici per arribar a l'Ajuntament d'Esplugues cap a les 11.15 quan un soscaire™ va ésser esdevingut i una roda va començar a llepar el quadre de la bici. En aquest cas va ésser ops d'anar a agafar la bici grossa de mon pare, que no es fa servir gaire, per poder davallar joiosament xirois amb goig cap al Sant Antoni gaubancer.

I fórem arribats a l'avinguda de Mistral i aparcàrem les trunyocletes a l'aparcabicis i fou el moment de mirar el cel, esguardar les colles i veure que havíem arribat amb el temps fort just però prou com per coldre la festa amb libacions a Demèter.

I així encetàvem la cucurbitàcia amb tres pilars de 4, amb la parelleta Paula/Masche i el Marc i aquelles coses. Així somrèiem al dia gris per encarar el gran repte, el peix gros del cove, la fita de pes, i tralarà: el 4de8.

El castell va pujar amb alguns dubtes, no estava del tot clar i una remor somorta o no tan somorta planava damunt la pinya. El 4 es va anar bastint amb una remenadissa constant, però controlada; per dalt semblava que començava a prendre unes mides una mica boterudes. No sé si va ser dels ràpids o dels lents, perquè se'm feia etern; l'enxaneta va travessar i vam haver d'aturar el moviment, tant a pinya com per tronc, perquè la remenadissa ara començava a tendir a sacsejada, i les mides boterudes s'anaven imposant. El meu baix semblava que s'enfonsava una mica, vam aguantar la construcció i carro gros que va arribar a destinació feliçment.

Aquí, la descarregada del castell, segons ho veia el Pujo segons ho veia l'Humbert:

Em deien que havia estat força semblant al de Can Vidalet, que va quedar només en carregat; bé, jo el vaig veure que si més no li hem pres la mida i el podem defensar força. Ara caldrà esperar l'adveniment del 3.

Aquest castell era el vuitè 4de8 descarregat en 3 anys --el novè descarregat des del primer del 2012--, fet que significa que per a la CCCC som "colla de vuit" de ple dret, cosa que ens afecta bàsicament per l'assegurança i poca cosa més, a banda del suposat prestigi davant la resta de colles: la constància en aquest nivell.

En primera ronda els malparits de Bandarres ens havien descarregat un 2de7 que vaig veure força maco, i en segona ronda ens van plantar un 4de8 que diria que va anar més remenat que el nostre, amb alguna sotragada interessant, però que van poder completar una mica amb l'ai al cor.

Després del seu carro gros ens va tocar un 3de7 per sota en què vaig entrar de contrafort, una posició des de la qual amb prou feines es veu res. He tornat a mirar-ne el vídeo i les impressions de plaça es confirmen: no va patir gaire, tot i que les dues darreres aixecades no van acabar d'anar alhora; en tot cas, alabat sia Jaume Barri, ja n'hem fet 10, un rècord histriònic.

Començava la tercera ronda i els Bandarres, que s'havien ensortit prou bé amb el 2de7 i el 4de8, sembla que havien exhaurit les forces i no van poder salvar un 3de7 per sota que se'ls va esberlar en una de les darreres aixecades, després que anés pujant força rebregat. La caiguda, que sembla que no va ser gaire greu, si més no va tocar un casteller del Poble-sec, que va haver de ser retirat amb ambulància. Sembla que no va ser res, però ens vem quedar sense ambulància i, després d'haver esperat una estona, vam donar per finida la diada amb uns pilarets de 4.

Bici cap amunt i a celebrar a la Closca que érem colla de vuit, malgrat que ja ens en consideràvem (si més no, jo), des del 2012, i que la festa de debò la farem aquest diumenge després de la diada de Sant Just.

Només em resta parlar de la Jove de Barcelona, amb qui a Esparreguera vem tenir mal rotllo i que espero que diumenge se solucionés. Ells venien a totes a fer el màxim que tenen en cartera: un 5de7 força maco i un 4de7 amb agulla que el recordo una mica estrafet. Estava sent una diada molt maca per tothom, però el malastre va irrompre i va eclipsar el dia, que d'altra banda continuava sent núvol.

Fotos de diumenge amb Castellers del Poble Sec i Jove de Barcelona:

• Josep
• Manel
• Humbert

#SantAntoni
@bandarres 2p4 2d7 4d8 i3d7s 2p4
#Castellers #Esplugues 3p4 4d8 3d7s 3p4
@jovebarcelona 2p4 5d7 4d7a p4
Suspès manca ambulància

Diumenge vem tornar al Serrallo. A banda de les dues actuacions al malaurat i avorrible Concurs de Tarragona, només hem actuat en aquesta ciutat quatre vegades més: les tres "Diades Blaves" dels Xiquets del Serrallo dels anys 2008, 2010 i 2015 (la del 2010 a la plaça dels Sedassos; les altres dues, pel port segurament), i el 1998, convidats per Sant Pere i Sant Pau. És a dir, no és un territori que acostumem a calcigar i, amb tot, els darrers anys ho hem fet força més sovint: cinc cops des del 2008, una només abans, el 98. El 2010 als Sedassos vam descarregar 3, 4 i 3de7 amb agulla; el 2008, segurament pel port, 3, 4 i 2de6. Es dóna la circumstància que ara per ara només he fallat a dues actuacions: la de Can Vidalet d'aquest any i aquella de TGN del 2008, o sigui que res.

Enguany no anàvem gaire a totes; jo, per començar, no havia passejat en tota la setmana per castells per raons diverses. Anàvem amb el ralentí després de Festa Major i les mirífiques coses que havíem fet: grans castells com el 4de8, enormes baluernes oblongues i boterudes com el 9de7. Dimarts havíem passat per can Carallot, i divendres je sais pas com putes van anar les coses. O sigui que en la cartera teníem el 5de7 acostumat i 3 i 4 de 7 per acompanyar.

Els autocorbs trigaven a arribar i nosaltres vem passar a conèixer el local dels Xiquets del Serrallo, on vem trascolar un quintet. Quan per fi van aparèixer vam desfilar cap a la zona mínimament transitada del moll i apa, a començar.

Com que érem quatre piules vaig entrar en els meus llocs habituals: de lateral interior per la torre del 5 i d'agulla als altres dos. En el primer 3de7 no acabàvem d'estar del tot còmodes per baix a la pinya, almenys a la meva zona, i no sé si hi van haver cosetes per altres puestus, però el castell des de dins es va veure més o menys rodonet i tranquil i amb algunes conyes dels segons i d'altres, i es va descarregar sense altres qüestions noticiables. Com es pot veure, no hi havia gaire neguit en la descarregada del castell:

En segona ronda encolomàvem el 5de7. Anàvem força justos de pinya i sembla que tot plegat ballava sardanes. Com de costum, no vaig veure res des del meu racó, pel que vaig sentir per dalt no van estar precisament còmodes, però mira, tu, diria que ja era el 18è 5de7 de l'any.

A la foto sembla que la plena del 3 està força oberta, i a plaça vaig sentir que la torre estava una mica destarotada, però no en tinc ni idea.

Mentrestant havíem anat a buscar entrepans de truita i, d'altra banda, una noia de CDC va venir a donar-me els diners de la porra, que havia guanyat jo: vaig posar 53 per a JxSí i 10 per a la CUP. Aprofito per no barrejar política amb castells per comentar que el Mas se'l poden confitar i que de moment estic content d'haver votat els cupaires. També vaig adquirir una bossa castellera d'aquestes que venen a la paradeta, que vaig pagar després amb els diners de la porra. A la barana on endrapàvem els entrepans ens homenatjaven.

Després d'aquest interludi tan interessant, va ser el torn del 4de7. Vaig tornar a entrar d'agulla; tampoc no acabàvem d'estar còmodes, les agulles hauríem acabat fent el rombe si hagués estat de vuit, però apa, despatxat i bona nit.

A l'hora dels pilars hom diu que no en teníem de 5 (bé, això m'ho he inventat jo ara mateix). El cas és que en vem fer dos de 4, i llestos. Per primer cop en vés a sapiguer quant de temps, vaig fer d'agulla en un pilar (sempre me'n faig escàpol).

Jo vaig enfilar cap a Móra d'Ebre, els Autocorbs van volar per l'autopista com un còrvid camí de la Closca dels Cargolins, i aviam si demà vaig a assaig.

Pel que fa a les altres colles, sembla que era el primer cop que actuàvem amb els Xiquets de Vila-seca, una colla que com que no segueixo gens em pensava que seria semblant a la Global de Salou (que crec que va desaparèixer fa un parell d'anys després d'un periple ben curt i lamentable); tanmateix, els vaig veure molt bé amb un 4de7 i un 3de7 més un 5de6 i pilar de 5 per acabar: vaig aplaudir-los encomiàsticament i copiosa interiorment.

Els Xiquets del Serrallo van fer 3 i 4de7, però en segona ronda es van menjar amb patates un 4de7 amb agulla que semblava molt insegur. Quan l'estaven desmuntat, l'acotxador o l'enxaneta es va despenjar força espectacularment; la resta de l'estructura es va desmuntar sense més incidències. El nen va caure damunt el Verdu, que se'n va anar amb l'ambulància però que en va resultar il·lès (al·leluia!).

Van resoldre la qüestió amb el 2de6; al començament ja pensava que ens tornarien a engaltar un altre 2de7.

I què més? Doncs res més, quan tingui les fotos pujades aviam si publico això. Un cap de setmana molt maco i Tarragona continua sent força bonica.

Fotos:
Josep/Tresa: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157657184292013
Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157659095860090

@XiquetsSerrallo 3d7 i4d7a 2d6 4d7 p5
@cargolins 3d7 5d7 4d7 2p4
@xiquets_VS 3d7 5d6 4d7 p5

Doncs dijous l'assaig va anar força bé. S'havien centrat esforços en el fet que vinguessin castellers antics i d'altres colles per evitar el galliner dels "porta un amic". S'hi volia anar amb tranquil·litat, fent proves bones netes i de pinya, perquè se suposava que "la feina ja estava feta" i que només calia polir detalls (per exemple, alguna pinya bona del 9...) i agafar confiança.

Vem fer birres en acabat i vem passar per la moscatellada. Al final la nit es va allargar una mica...

L'endemà era el dia del pregó. Hi vaig arribar sense presses, la gent es va anar aplegant al Brillas, es va fer l'homenatge al roure pels "qui ens han deixat" i vem anar fent cap a l'Ajuntament, amb algun castellet pel camí i alguns pilars.

Hi pujava gent poc habitual, as usual:

O com això:

El pregoner enguany era en Fanguet, un personatge de ficció que apareix la nit de Reis, i no sé, tot plegat força estrany, típic d'aquest poble esfotrassat. I aleshores el Ferro Ferro amb en Marcel Casellas i en Quico Pi de la Serra.

Enguany ningú no va treure l'estelada al balcó perquè troben que és fer el notes i aquestes coses. Vem sortir en crematasques a ritme cargolí fins a la zona on tocava Káncer de Sida.

Sé que és un grup que no agrada en general. Fan un punk que bruteja una mica i tenen unes lletres que de vegades tendeixen al nihilisme rebentaire. Bé, a mi m'agraden força, què hi farem. Després molta gent que bescanta grupets així de punk adoren merdes fastigoses pensades per a subnormals comatosos, com Txarango et caetera.

I vem pul·lular un altre cop força estona per llà, i es va fer tard, a les 6 tancaven barraques i vem començar a desfilar. La colla tenia torn de barraca, com a gran dada i com és habitual.

L'endemà era dissabte, dia de Prediada. Em vaig haver de perdre els actes del matí i vaig acabar passant-hi a l'hora que sortia la cercavila des de la biblioteca cap al Brillas. Vem fer pilarets pel camí, un dels quals davant els iaios de la Fèlix Llobet, vem saludar gent antiga que feia acte d'aparició i ens vem instal·lar als jardins del casal cultural per principiar l'esdeveniment, acompanyats amb els Xiqüelos del Delta.

I què direm de la Prediada? D'entrada, com sempre, que se n'hauria de dir "actuació de vigílies", o "vigílies de festa major" ("vigílies" a seques ja va bé), com diuen a la immensa majoria de poblacions de Cathalunya. Com tothom sap, és una actuació poc agraïda, amb molt d'enrenou, un correfoc infantil que hi passa, la barraca sovint amb música esbotzatimpans i moltes altres distraccions, com venedors de globus. Per això ja fa temps que ens la prenem amb força calma i hi convidem només una colla, per fer més via.

Començàvem amb el 4de7, que va pujar una mica desquadrat i va començar a remenar. Amb acotxador col·locat o col·locant-se, no se sap què va passar que no es va veure clar i es va tirar avall. Des de l'agulla semblava per descarregar, però ja se sap que aquest castell sempre el desmuntem amb Xiqüelos.

En repetició va anar amunt i avall i descarregat. Ja no recordo gaire com va anar, la veritat, en recordo la remor i alguna remenadissa, i fressa i bellugueig, però res, despatxat.

En segona ronda enfilàvem el 5de7, que enguany estem fent com botifarres: era el dissetè. En aquest castell, com de costum, vaig entrar de lateral interior per la carregada de la torre i, com és costum, no en vaig veure res. Només recordo que el castell venia cap a la meva banda, però jo aquell dia estava força atrotinat pels dos dies anteriors i amb prou feines em servava dret jo mateix.

En tercera ronda enxufàvem el 3de7, que la meva bella memòria remembra com dit i fet i a passar cap al pilar de 5 de comiat. Per acabar, un pilar de 4 de la canalla, amb folre, que vaig esguardar de fora estant car havia hagut ops d'orxegar el glop d'aiga adés begut. I és que en Jep no està fet per nedar.

El Joan ens va convocar en un racó dels jardins per dir-nos que l'endemà blablabla (és a dir, vaig deixar d'escoltar-lo quan vaig veure que ens deia el mateix que a assaig). Pel que fa als Xiqüelos, van fer castells de 6 de vegades una mica aixins desmanegats però en general sense perill.

Com que veia que no em trobava gaire bé vaig sortir volant del Brillas i vaig mirar de descansar una mica a casa: em vaig clapar de seguida. Cap a mitjanit em vaig despertar, vaig menjar alguna cosa i vaig trescar feliçment cap al carrer de les Piles, a tocar de l'Isidre Martí, on hi havia el concert folk del sopar dels Bastoners, que sempre hi vaig i no me'l volia perdre. En el primer ball vaig estar a punt de trallar, però al final vaig anar bevent aigua i, quan ens van informar que calia escurar el barril de cervesa, vaig fer de freixura cor i vaig servir-me un parell de gots de birra.

El bonic concert de folk va finir i vem passar per barraques, desobeint com cada any les admonicions del cap de colla de torn, que sempre ens insta a colgar-nos d'hora. Allà vem estar mirant la cosa, em van recordar coses de la nit de dijous que més val metre en oblivió i al capdavall va aparèixer un nano d'ERC que fa anys que volta, que anava massa trempat i que em va mantenir despert fins a les 9 del matí: és el primer any que vaig a matinades.

A l'altura de la Plana, a les nou tocades, vaig decidir que potser seria bona idea mirar de dormir una estona i em vaig posar el despertador a les 11.30. Cinc minuts abans no sonés em vaig llevar, em vaig inocular tres cafès i vaig desfilar cap a l'Ajuntament, que ja ens tocava.

Diria que és el primer any en alguns enrere que no hem superat l'actuació de Diada de Festa Major anterior: enguany hem descarregat 4de8, 3de7s i l'andròmina del 9de7, que està clarament per sota de 4de8, 2de7 i 3de7s. Au, va, les ordenaré per nivell:

1a, 2014: pd4, 4d8, id2d7, 2d7, 3d7s, vano5, 2pd4
2a, 2015: pd4cam, 4d8, 9d7, 3d7s, 2pd4+2pd5, 2pd4
3a, 2013: pd4, 7d7, 4d8, 3d7s, 2pd5, 2pd4balcó
4a, 2012: pd4cam, pd4, 4d8, 7d7, 5d7, 2pd4+2pd5, 2pd4
5a, 2010: Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, vano5, 2Pde4 balcó
6a, 2011: Pd4cam, Pd4dol, 5d7, 4d7a, 3d7a, vano5, Pd4balcó
6a, 2009: 5de7, 4de7a, 3de7a, Pde5, 3Pde4balcó
8a, 2008: Pde4, 3de7, 5de7, 4de7, Pde4, 3Pde4
--, 2007: 3de7, id4de7, 4de7, i4de7a, 2de6, 3Pde4

Així, el darrer cop que passava això va ser el 2011, per raons de força major. En fi, que tant és. També és interessant mirar aquests anys i veure quin castell era la "novetat":

2015: primer 9de7
2014: primer 2de7 descarregat
2013: res, només millor diada històrica
2012: primers 4de8 i 7de7
2011: res, diada de circumstàncies
2010: primer 3de7s
2009: primer 3de7a
2008: primer 5de7

Només volia ordenar això, tampoc no ve d'aquí. El que sí que és segur és que aquesta va ser la FM amb més camises pròpies: 186 d'"útils". I daixò.

Pel que fa a la torre, aquest castell ha estat planant com un fantasma (com sempre, vaja) fins a darrera hora de la diada de diumenge, i si no s'ha fet ha estat... bé, pel de sempre, qüestió de confiança, d'acabar de polir-la i fer-la més fineta i àgil, de resoldre problemes... És possible que la fem enguany? Jo crec que justejava una mica per la Diada, però que es podria haver descarregat perquè l'hem passada sencera neta alguns cops i les proves amb pinya no anaven malament (potser no anaven perfectes, però bé).

Havia sentit que deien que no parléssim d'aquest 2de7 però, com és costum, faig el que em don la puta gana. Per cert, se'm veu a l'agulla en aquesta foto de l'Humbert:

Començàvem de 4de8, que era l'inici pel qual tothom apostava. L'havíem desmuntat un piló de vegades seguides aquest any (5), l'havíem descarregat un cop i carregat un altre, els assajos havien estat bons i tot indicava que si no passava res d'estrany estava al nostre abast. Va pujar força bé de mides, potser una miqueta desmanegat, i es va carregar molt ferm; a la descarregada els petits desarranjaments es van desarranjar més i es va remenar una mica, un moviment que es va aturar perfectament i que ens va permetre de descarregar el castell sense gaires problemes. Un 4 força maco i a pensar en el 9.

Del 9de7 se n'havia parlat des de feia força temps, almenys que jo recordi des de la primera temporada del Lluís, però es veia molt difícil perquè calia molta gent de tronc i també molts elements a pinya que sovint no teníem, com ara totes les crosses necessàries i mil impediments més. Enguany es va presentar com a objectiu possible i sembla que es va començar a preparar des de bon començament de temporada, rodant gent nova o inhabitual en totes les posicions necessàries i fent algunes proves de pinya "per parts" en alguns assajos. Aquest setembre hem fet dues proves de 9 a plaça (anatema) i algunes per parts i dues de senceres (que jo recordi, he faltat a alguns assajos). En fi, semblava que la pinya estava una mica verda, però el tronc havia anat passant sencer de sis algunes vegades, i semblava que si la pinya l'agafava bé es podria fer sense moltes complicacions, només algunes, les derivades del fet que el castell dura tres quarts d'hora i que per consegüent es desquadra i coses per l'istil.

A plaça evidentment el vem tirar a la primera. Sembla que estava raonablement ben quadrat. Com que sabia que havia de durar mitja vida, em vaig dedicar a aguantar la cuixa del meu segon (com al cinc, anava de lateral interior de la torre) i, quan veia que brandava una mica massa, estrenyia amb més força. El castell el fem amb una sola enxaneta perquè, pel que sembla, de canalla per a aquesta andròmina també anem escassos, i aquest fet contribuïa a fer-lo encara més llarg: amb tot, segons els puristes, millor amb una de sola.

Aquest castell té una certa diferència amb els castells "nous" anteriors: 5de7, 3de7s, el 2de7 descarregat de l'any passat, fins i tot el 7de7... Si més no, per a mi la gran diferència és que aquest castell no em motivava gaire gens: m'agrada una mica més que el 7de7, serveix per rodar molta gent i perquè molta pinya toqui cuixa, però en general no deixa de ser un invent de circ lleig que serveix d'excusa mentre no arriben les coses importants, com el 2de7, pensar en el 3de8, etc. Era important segurament fer-lo perquè demostra la potència de la colla, però fora d'això, si aquesta potència no es materialitza en castells més importants (com ha passat, per exemple, amb Moixiganguers), doncs aquest 9de7 es pot confitar una mica. Si la qüestió és empescar-se una andròmina, el següent pas seria provar la marieta aquella, el 5de7 amb agulla, de què se'n va parlar també amb el Lluís.

En fi, va ser en aquest moment que hi va haver el gabinet de crisi i es va acabar descartant el 2de7. Vem portar a plaça la bala de la recambra, el 3de7 per sota. Com que he faltat a alguns assajos i ara em foten de tercer aixecador, aprofito per desaparèixer de la pinya i fer fotos. El castell de fora estant va pujar millor que el del Poblenou, però també hi va haver una rebregada important en la darrera aixecada, amb un plegament d'Aleix menys esfereïdor que l'anterior. En resum, un 3de7 per sota una mica remenat però força més controlat que l'anterior. Ja és el novè que fem enguany, el nostre rècord (el màxim eren els 7 de l'any de Buñuel), i potser caldria veure si batrem el registre màxim de qualsevol colla de la història històrica.

Encara anava amb l'estómac regirat i havia estat patint al 9de7; tot i que havia begut molt poc el dia abans, gairebé no havia dormit i estava molt cansat de tota la resta de la setmana. Començava a arrossegar-me com un parrac per la plaça; vaig fer fotos al vano amb dos pilars de 5 que vem fer per plegar (un altre cop d'esquena a l'Ajuntament) i vaig veure els rebentabalcons, i aleshores vaig fer disquisicions sobre si havia d'anar al local o passar a dormir.

Pel que fa a les altres dues colles, doncs Sants va tornar a fer la nostra plaça de 9, des que el 2011 Minyons hi fes el primer 3de9f, aquest cop només carregat, després que uns moviments que pujaven del folre acabessin esberlant-lo. També van desmuntar un 4de9f que va semblar molt tendre i que es va desmuntar molt aviat, i això malgrat que ja n'han descarregat dos enguany. La resta de castells, de 8, van ser força tranquils, igual que Capgrossos, llevat d'alguna cosa. Al nostre web hi ha més info d'això.

Et voilà:

I vaig passar per la Closca, on vaig aprofitar la barra lliure per fer cocacoles, perquè no tenia esma de fer res més. Feia goig tornar a veure castellers mig retirats o jubilats del tot campant per llà i comentant els castells o el que fos. També hi va haver una representació de diverses colles: Sants i Capgrossos, i també Sant Feliu i l'Aureli de Gràcia. El Macià estava fet caldo i a l'hora de dinar vaig comptar que li havien fet 4 o 5 fotos, allà tirat en un racó clapant. Vem dinar, vem veure els castells, la gent va abraçar la disbauxa de seguida, vem fer una botifarra, feien titius a l'altra banda i després garrotins, i van posar a traïció un partit de bàsquet de la selecció de l'ominós Regne d'Espanya, i després per fi el partit del Barça, i després va anar passant l'estona i vaig passar-me a la birra, i hi vaig estar una estona fins que es va fer tard i ens van tancar la barraca.

En conclusió? Doncs poca cosa, la vritat. Ahir estava pensant a deixar la colla una temporada o anar només a les diades o a algun assaig. Després de deixar la responsabilitat al capdavant de comunicació potser podria acabar d'agafar vacances. És el primer cop que recordi que per Festa Major estic força indiferent a la resta de l'alegria de la colla, i anava completament serè veient tothom regalimant gintònics per les orelles, i la perspectiva és que potser necessito un descans.

Tota la informació, al nostre web:
http://www.cargolins.cat/content/descarreguem-el-primer-9de7

Diada FM:
Castellers d'Esplugues: pd4cam, 4d8, 9d7, 3d7s, 2pd4+2pd5, 2pd4
Castellers de Sants: 3d9fc, 2d8f, id4d9f, 4d8, vano5
Capgrossos de Mataró: 2d8f, 3d8, 4d8, 4pd4+pd5

Prediada:
Castellers d'Esplugues: pd4, pd4, pd4, 4pd4, id4d7, 4d7, 5d7, 3d7, pd5
Xiqüelos i xiqüeles del Delta: 3d6, 4d6, 4d6a, pd4

Cercavila del pregó:
pd4, 3d6, pd4, 2pd4, 4d6a, pd4cam

Doncs escric això sense les fotos penjades perquè les coses van com van, però aquest grup motla:

Recordo que el Pedro portava una samarreta d'aquest grup i que deia que les boles de so contundents li agradaven de vegades. Molaria que els que venien abans tornessin. Però la cosa és que on collons han de tornar. Tothom es fa el seu grupet a la colla, sense això la gent va a la deriva i fot el camp. Costa molt que la colla sigui activa integrant la gent. Però tant se val, perquè el problema és que es polititzen les coses. (Hint: això és demagògia).

Realment, aquests dies m'estan servint per veure que el projecte de colla no existeix gaire. Però bé, jo què sé, no en vull desbarrar més. On és la gent? Per què els que fèieu que m'hi sentís bé heu nat desapareixent per la raó que sigui? Fer castells és essencial per a una colla castellera, és la raó que existeixi, però al cap i a la fi és només secundari per la feina que ha de fer l'entitat. Us trobo a faltar, i no crec que hi hagi res a fer.

Pel que fa als castells, el grupet de Trunyocletes havíem quedat a una hora determinada (tres quarts d'onze), després d'ajudar a muntar barraques. Jo, conseqüentment amb el que he escrit a dalt, no hi vaig anar, a muntar barraques, perquè la nit anterior guanyava a botifarra amb el Txus a la Closca. Em vaig llevar a tres quarts si fa no fa, vaig fer dos cafès i vaig nar a arreplegar la bici aviam si enganxava el Pepins i la Marina, que ja havien sortit. I els vaig enganxar per la Diagonal, no recordo quin problema tenien, i tot va ser bonic.

Vem arribar al Poblenou i vem suposar que havíem de fer castells, o sigui que vem lligar les bicis i vem esparar que ens toqués. Érem tercers i sortíem de 5de7. Hi tornava a haver speaker, que és una figura que no ha de faltar en una actuació així com cal, com tothom sap. El 5 va ser oli en un llum (o no) i vem continuar amb el castell següent, el 3de7 per sota. Com que havia fallat a l'assaig de dijous i aquestes coses m'havien posat de tercer aixecador, és a dir, per llà pul·lulant, i per tant em vaig quedar fora a mirar com el pujaven. El castell va pujar una mica aixins no gaire maco, però a la penúltima aixecada una rebregada molt important va plegar el castell, que va estar a punt de col·lapsar, com diuen en anglès.

El tronc va entomar la batzegada i la pinya va redreçar la cosa, que es va carregar amb problemes però que es va poguer controlar. I en tercera ronda era el torn del 4de7, "prova del de vuit", que per la meva banda va anar una mica cuit perquè el baix sempre em pateix molt, vagi bé o malament el castell, però que per la resta va estar bé. Vem plegar amb un pilar de 5.

De les altres colles, n'hi hauria per fer dues cròniques més. No em ve gaire de gust, la vritat.

D'altra banda, al final de tot les colles havien decidit que farien cadascuna una prova de la seva cosa. Barcelona es va enfonsar amb un 5de9 amb folre, Gràcia va provar el 4de9 amb folre, i nosaltres vem tancar una pinya del 9de7, que era un putu galliner i que si Satanàs vol farem aquest diumenge.

Vem tornar tranquil·lament amb bici per la Diagonal, vem dinar, vem mirar els castells (m'he tornat a quedar la càmera), vem tornar a jugar a botifarra i ens van tancar la Closca i aquí som.

@CdBCN 5d8 4d8a id3d9f 3d8 p6
@cvg_cat 2d8f 5d8 id3d9f 3d8 p6c
#castellers #esplugues 5d7 3d7s 4d7 p5

Quan vaig entrar a la colla, suposadament (ningú no va comptar ningú) la majoria dels castellers no eren independentistes. Estava molt bé no treure estelades, perquè si en treies se t'emprenyaven, pel que sembla. La Gemma em va explicar fa poc la història d'aquest pilar, i jo què voleu que us digui, si la majoria no vol una cosa, doncs s'accepta i prout.

El putu Flickr ara em fot una puta merda de codi increïble per enganxar les fotos aquí.

Sobre aquest tema, copiaré el que ha dit el dimitit sotspresident de la colla, en Jordi Figueras:

Pensament agressiu i malintencionat... mentre avui alguns feien un tres de nou, altres feien res de nou... [...] no, no ho oblido Erik, de fet és el meu principal problema, hi han coses que no les oblido fàcilment. Res de nou respecte a la reacció espanyola respecte a la mani, 3d9 de Vilafranca i altres, novament, no han fet res...

Fa gràcia que la colla hagi de romandre neutral davant una qüestió que l'afecta directament perquè els estatuts ens obliguen a no fer res i perquè els que són "neutrals" (és a dir, hi estan en contra) no volen. La colla no es mulla en res: adherir-nos a la merda del dret de decidir va ser una odissea, la colla pul·lula per Esplugues com una vella ranca i en general hi ha poca participació, tant a dins com a fora de la mateixa entitat. Hi han dies que em fa tant de fàstic aquesta colla que la deixaria estar i em dedicaria a fer ganxet.

Bé, jo què sé, no tinc ganes de fer la crònica, només volia desbarrar una mica. La faré ràpid, dinaré i després niré a buscar la bici, que la tinc lligada davant el monument de Casanova.

Doncs res, la colla de Trunyocletes vem quedar a dos quarts d'onze a l'Ajuntament; força just per arribar a Badalona pedalant. I, així i tot, encara vem sortir a les 10.50 perquè el dia abans la parròquia havia retirat tard i se'ls enganxaven els llençols i tocatardans tots.

Vem començar a pedalar, però com que anàvem tard em va entrar la pressa i el primer tram de la Diagonal el vaig fer follat. La bici nova xerrica com un munt de ferralla quan frena, i no és la cosa més bella de l'univers, però així és la vida. Per la Diagonal abans de passeig de Gràcia el Valero es va fotre de lloros al carril bici, amb els monticles aquests que han posat per segregar el carril, que impedeixen fer avançaments i que permeten que les motos s'hi colin quan hi han embussos.

Vem aparcar cap a tres quarts de dotze, però la puntualitat habitual d'aquestes coses ens va fer esperar més de mitja hora. Ahir no teníem piulador/facebookeru oficial, o sigui que hi vaig tornar jo, després d'algunes actuacions de descans. Les quatre gotes que queien van deixar de caure, ens vem situar al mig de la plaça de la Plana i va escomençar allò.

El 5de7 va pujar molt bé, tothom deia que es va descarregar molt tranquil. Per la descarregada de la torre sentia que el terç tenia la moto, que davallava cap al segon, que triturava una mica el baix. Però res, tot molt plàcid.

En segona ronda tocava el 3de7. Tinc problemes per recordar els castells, m'ho hauré d'apuntar, i això que ahir no vaig beure absolutament gens durant l'actuació. El 3 em sona que va ser un pim pam sense gaires històries; el meu baix sembla que patia una mica malgrat que el castell era una postal, i així passàvem a tercera ronda. A la foto l'Aleix està com una mica assegut, però jo què sé.

I en tercera ronda tocava el 4de7, prova del de vuit, que va pujar i baixar així una mica rarot per baix, una mica incòmode de no res, amb el meu segon que carregava cap a una banda i els laterals que havien d'anar estrenyent o afluixant segons el moment, i descarregat i cap a fer el pilar de 5 de comiat.

De la resta de colles, només destacaré el 3de7 amb agulla dels Carallots, que van desmuntar a la primera i que en repetició van descarregar in extremis. Segons el "Carallot" que conec de Ganàpies, hi havien mil canvis a tronc i va ser molt meritori aconseguir-lo. Jo vaig al·lucinar una mica, però tot va bé si acaba bé.

Els Carallots ho van celebrar força:

Vem dinar a Badalona i vaig agafar la bici cap al Clot, on ens havíem citat per a la Via Catalana™, la mani de l'11-S™ o la Meridiana™. Des d'on érem vem veure el 3de9f de Vilafranca i pilars de Minyons de Terrassa; tota la Via anava plena de castellers amb camisa i, com que Esplugues és una puta merda, nosaltres ens ho vem quedar mirant.

A la mani regalaven petons, i és que tot era hamort™:

Les cartolines aquestes que donaven pel punter eren d'allò que se'n diu com per a bojos.

A la Via també vem aprendre molt; per exemple, que Llavorsí és carlista.

A les 17.14 van penjar una estanquera al balcó, que va ser rebuda amb una bonica escridassada. Al cap de poc la van retirar.

I res, fins aquí això. Visca Catalunya lliure.

@collamicaco p4 4d7a 4d7 3d7 vano5
#castellers #esplugues p4 5d7 3d7 4d7 p5
@carallots p4 3d7 id3d7a 3d7a 4d7 p5

https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157658520400105
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157656186681673

Eren les 17.50 hores, vaig enfundar-me els pantalons blancs i, vestit de barrufet, vaig caminar cinc minuts pel carrer per arribar a La Plaça™.

La Plaça era un tram de carrer tancat per alguna raó ignota, que travessa la rambla del Carme davant de la plaça Gandhi i del carrer de Rovellat. És a dir, la plaça no era una plaça i el públic tendia a ser minso.

Es podria dir que no havíem actuat mai a les festes de la Plana, el meu barri. Les festes de la Plana són altament folkloritzants i el to general és de killam i lolailo-lailo. A les nits porten grups de flamenc o "folclòriques" i coses així, i la patuleia que s'hi aplega és la potolada habitual d'aquests saraus. El dissabte al matí des de fa molts anys té lloc al mateix indret on actuàvem a la tarda la sardinada populart. La Cua de la Sardina™ és la tradició més nostrada al nostre barri i és un exponent de la llardor d'aquestes festes, que jo només visito de tant en tant només per poder desbarrar després, tal com faig aquí ara.

Al matí, aprofitant la Cua de la Sardina™ havíem fet un taller de castells a la plaça Gandhi. No sé si vem fer cap fitxatge, o sigui que després de fer alguna cervesa al bar de baix vaig pujar a casa a dinar i veure si dormia o què fotia. Però no vaig fer res d'això: eren les 17.50 que vaig enfundar-me els pantalons blancs i, vestit de barrufet, vaig caminar cinc minuts pel carrer per arribar a La Plaça™.

A la Plana només havíem fet alguna cercavila, algun pilar en actuacions variades i algun castell al poliesportiu o a la plaça de Catalunya per raons diverses. O, almenys, és el que em consta a mi. Diria que mai no havíem fet una actuació amb totes les lletres al meu barri, que és al capdavall el que més castellers aporta a la colla, o un dels que més n'aporta. Només al meu carrer en compto una pila. L'Associació de Veïns folkloritzant i espanyolíssima ens hi havia convidat i nosaltres no podíem dir que no, o sigui que de cap a les festes del barri a actuar amb els Castellers de Gavà.

Vem començar amb puntualitat castellera: gairebé 30 minuts de retard. Cap a dos quarts de set enfilàvem els dos pilars de 4 d'entrada, amb canalla ben maca per llà dalt, i ens disposàvem a encetar el meló de la cosa ditxaratxera i inaugurar el segon tram de temporada amb diligència i trempamenta constitucional.

Enfilàvem el 4de7 en primera ronda, un castell que, què voleu que vos digue, xeics, es va fer aixins sense res d'allò. En segona ronda venia la diversió, el 3de7, que pujava com xiulant xiroi i repartint flors i violes, però que quan s'havien de col·locar dosos vaig haver de cridar "avall!". Jo feia d'agulla, i el meu baix, que havia anat agafant cara com de restrenyiment, em va mastegar un "baixeu-lo" que vaig haver de desxifrar abans de comunicar-lo a la resta. Al final, sembla que havia tingut una mena de tall de digestió i havia de vomitar; va anar d'un pèl que no em ruixa. Va sortir esperitat de la pinya tot lívid i suposo que devia orxegar per algun racó.

Després em miraré l'estadística de castells desmuntats, però sembla que enguany estem batent rècords: segons la CCCC, ja ens acostem al 6% d'intents desmuntats, amb 5 4de8 tirats avall i aquest 3de7. L'any passat, que també vem desmuntar força, el percentatge no arribava al 5% (tot això comptant-hi pilars; no puc obrir el meu Excel i no puc mirar-ho millor). Els darrers 3de7 desmuntats es remunten a l'època del Jaume Verge o la Sílvia, quan el 3de7 era una bístia d'indomtable frèndol: deu temporades seguides sense desmuntar aquest castell. El d'ahir va ser una anècdota.

En repetició em van canviar el baix i el tres es va enfilar una mica regirat i amb mides una mica fora de lloc. El segon, que era l'Emi de cuixes ferrenyes, estava com de costat, el segon demanava que el lateral de la dreta no fes absolutament res, i aquelles coses que passen dins d'un castell que es veuen molt bé des de l'agulla i qu'és per 'xò que m'agrada tant aquesta posició.

En tercera ronda tocava el 4de7 amb agulla, un castell que enguany sembla que fem menys que altres temporades (de fet, ja n'hem fet 5; els dos darrers anys, 12 a final de temporada). El castell sembla que es va anar alçant desmanegat, i que un segon va començar a enfonsar-se a poc a poc. Com que hi havia moltes mans pendents d'aquell rengle, el pilar del mig estava desatès. Jo, que feia d'agulla del pilar, veia com el segon em venia al damunt i no hi podia fer gaire res; estava traient el fetge per la boca quan el pilar va quedar net i les mans el van fermar, i aleshores es va dreçar completament. Tanmateix, tot seguit una revinclada interessant va fer tremolar el pilar de dalt a baix, una remenada important que va fer periclitar L'ESPADAT dramàticament. Nogensmenys, fou descarregat entre la joia popular de l'entesa gernació, que atapeïa aquella plaça tan carismàtica e àdhuc cosa.

Per acabar, com que sembla que no teníem el pilar de cinc per alguna raó (jo no pesco res, darrerament, ni tan sols truites), vem plegar amb dos pilars de 4.

Però, esclar, com que aquella bella gesta no podia cloure sense una cirereta, havíem d'afegir-hi encara una nova proesa: una prova de 9de7 fins a terços allà al mig. També hi vaig entrar d'agulla, diria que a la rengla del tres, si és que aquest monstre té rengles. És LAMANTAPLA fer proves a plaça, i encara més d'andròmines com aquesta, però què hi farem, tu, som vinguts en aquesta vall de llàgrimes a patir i arrossegar-nos pels llots com verms pels fems.

Aleshores vem plegar i vem fer camí de la Closca. Fer camí és bonic, els camins diuen que s'esvaeixen o que no s'han de demanar planers, i aquesta mena de coses, però això és una altra història. A la Closca vem convidar els de Gavà a sopar, i jo em vaig fotre una botifarra amb més pa que formatge. Vem estar xerrant i va anar passant el temps, i l'Adalit i l'Anna estaven molt macos sota l'arbre en la catifa de fulles seques, i va ser bonic i bell.

A dins la Closca anàvem fent i vem veure l'Eloi fent capoeira o ballant break. Vem passar els castells i em vaig haver d'endur la càmera un altre cop. Hi havia un noi andorrà i les boires van començar a escampar-se pel local, després que la policia se n'anés. I no he dit res dels Castellers de Gavà. Eren pocs i volien fer castells de 6, dels quals només van descarregar el 3de6, en segona ronda: en primera l'havien desmuntat, el mateix que va passar amb el 3de6 amb agulla i el 2de6 posteriors: en general, els castells eren lents i els possibles problemes d'estructures s'agreujaven amb les indecisions de la canalla.

I avui hem fet un bolo a la Torre dels Lleons. En parlaria, però... bruf. Era un aplec internacional de farmacèutics que volien veure cultura espanyola, suposo, perquè també hi havia una parella de cantants com de flamenc o rumba assajant. Van trigar molt a arribar els convidats i a la fi vem tornar als jardinets de l'entrada on al començament havíem "assajat" el 3de6 i el 4de6a, que vem fer sencers.

Així, cosa d'una hora més tard els vem tornar a descarregar, més dos pilars. Sembla que no teníem gaire repertori més i vem enllestir en vora 15 minuts. El correbars de tornada es va anul·lar i al final vem pujar 4 amb bici a Cangi, on n'hi havien 4 més. I qu'és bona l'aigua.

Fotos:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157658257897751
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157655931807303
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157655922525894
https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157658252034332

El resultat:
@Cargolins 2p4 4d7 id3d7 3d7 4d7a 2p4
@CastellersGava p4 id3d6 3d6 id3d6a id2d6 p4c

Ja ha passat mig Santa Magdalena --només resta el pilar a l'església del dia 22-- i aquí estem, sense més assajos fins a finals d'agost i amb mitja feina feta però encara amb moltes coses a fer.

Divendres, després d'assaig, hi havien els concerts a les Tres Esplugues: una banda aixins reggae que estava bé quan no feia raggae i amb talls de llum intermitent que es van perllongar fins als DJ de després, que com a gran cosa i enmig del poti-poti van posar "No hay tregua", que és la cançó fiestera de tota la puta bida, tete.

Així l'endemà em vaig despertar i era la Professó del Ferro. Vaig passar al matí pel Brillas, que feien concert vermut típic: abans de les gralles hi va haver batucada, que va estar a punt de foragitar-me d'allà. Al final, belles gralles refilaren amb una certa indiferència del públic, i a l'hora de dinar vaig passar per casa, vaig dinar i vaig tornar per les partides de botifarra, però ja era tard i les parelles estaven totes fetes i les partides avançades, o sigui que m'hi vaig estar mirant-m'ho i veient la desfeta del presi. I cap a casa a descansar una mica més: una dormideta i cap a quarts de nou a la Professó del Ferro.

Aquesta vegada no vaig beure licor de ginjoler i vaig anar fent cerveses a ritme tranquil. El pilar va pujar bé i ferm el pendent, i va girar davant l'església, i diuen que fa 180 metres de recorregut amb un desnivell mitjà de 8,8% i una pujada màxima del 15%, suposo que en la recta de després del primer revolt. Els diables van cremar un cop vam haver acabat, i vem sopar i vem veure el concert: l'orquestra Allioli va tocar, també, "No hay tregua", que és la cançó fiestera de tota la puta bida, tete.

I l'endemà era diumenge i teníem castells. Com es fa en zona tradicional sense que ningú no es queixi gaire, començàvem a les 13 hores, després de la santa puta missa, davant l'església: molta calor però ja és habitual que en faci a l'istiu, o sigui que menys remugar per galindaines, pòtols. Els diables ajudaven a escalfar l'ambient amb un bonic núvol de sofre, i començàvem.

El senyor Pujadas ens aplegava en un racó i ens mirava amb els seus ulls blaus per declamar l'arenga com faria aquell rei abans de conquerir València:

"Hem fet la feina i tralarà Però el Gallo té caquetes (corrípies) i tralarà i fins que no vingui no hi haurà 4de8 i tralarà sortirem de 5de7 i tralarà i la diada serà llarga i tralarà".

Corpresos per aitals mots ens disposàvem a tancar el 5de7 quan va aparèixer el Gallo amb prou bon semblant. Aplec d'urgència de la Tècnica™ per donar un cop de timó en el rumb de la diada: la primera escala seria el 3de7 aixecat per sota. Abans, però, havíem fet els dos pilars d'entrada, amb en Ramon de segon:

Al final, un potxó ben merescut.

Bé, el 3de7 per sota es va anar alçant molt bé i jo hi vaig tornar a entrar d'agulla a la buida, des d'on vaig veure el Rai posant molt bé els peus al baix en un 3 per sota molt ben fet i amb molta solvència per encarar el 4de8 en segona ronda.

L'havíem desmuntat la setmana abans a Sants. L'assaig de divendres no havia acabat d'anar bé però el tronc el teníem, la pinya també, i només era qüestió de convèncer la canalla, que sembla que divendres havien estat per la feina. També és cert que sent pocs a assaig i fent pinyes flonges que "s'obren com una magrana" doncs no donem prouta confiança i tralarà, i tralarà, però el cas és que s'havia de provar per Santa Magdalena i allà teníem la pinya muntada.

Si el diumenge anterior havia pujat a Sants amb molt bones mides i molt fort, el d'aquest diumenge es va anar estrafent ràpidament. El meu segon estava molt tort i no hi havia manera d'arreglar-ho. Bé, l'hauríem carregat segur i l'hauríem d'haver defensat com bojos a la descarregada, a mi em semblava que estava per completar-lo, però es va desmuntar amb l'acotxador per llà dalt, o sigui que res, mala sort, a la puta merda, vaig anar a buscar una birra.

En repetició fotíem a la bassa el 4de8 fins al setembre i provàvem el recoi de truita de set, on per sort vaig entrar d'agulla al 4 i no al 3. Així, vaig mirar amunt i vaig veure un 7de7 molt tranquil i un pèl lent que en la foto surt força maco, malgrat que parlant del castell de què parlem això sigui un oxímoron.

Com que havíem fet ronda de repetició, ens tornava a tocar de seguida, i portàvem el 5de7, un castell on vaig tornar a entrar de lateral interior de la torre, un lloc on no es veu gairebé res. Bàsicament, em va semblar un castell tranquil i apa siau. Diria que s'hi va estrenar el noi nou aquest de Gavà que ara no recòrdut com es diu que és molt forçut com un Samsó i tal i tal.

Per acabar, pilar de 5, i tot seguit 4 pilars de 4, en què deien que no sé què dels baixos, que eren baixes, o no sé si ho vaig entendre bé. I cap a la Closca a dinar.

Pel que fa a les altres colles, venien amb pocs efectius perquè ja som a la ratlla de les vacances d'agost. Els Moixiganguers van fer 3 i 4 de 7 i el 4de7 amb agulla, tot amb força calma; em deien que tenien 13 baixes de tronc, un fet que a nosaltres ens obligaria a descansar una estona. Cornellà va portar un 5de7 que se li va obrir molt la rengla, més 4de7 amb agulla amb l'enxaneta del 4 amb la faixa al vent i un 4de7:

Castellers d'Esplugues: 2p4 3d7s id4d8 5d7 7d7 p5 4p4
Moixiganguers d'Igualada: 2p4 4d7a 3d7 4d7 2p4
Castellers de Cornellà: p4 5d7 4d7a 4d7 p5 2p4

Vam passar per la Closca i vem dinar i hi va haver cabaret artístic i jo vaig dormir una estona.

Fotos de la Professó del Ferro i del Memorial David Carreras:
Josep:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157653801463553
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157656061124426
Manel:
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157653785530264
https://www.flickr.com/photos/senkreu/sets/72157656118341041

I dissabte vem tornar a la plaça d'Osca de Sants per fer-hi castells amb motiu de la Diada d'Estiu dels Borinots. Aquest istiu està fotent una calda bastant mortal però actuar a la tarda ho fa més passador, i a més fa que hi hagi molta més gent de públic. La cosa començava a les 18.30 i a poc a poc anaven aplegant-se els castellers. A davant de la Ciutat Invisible feien musiqueta mentrestant, i hi havia el Pau Llonch amb ulleres de sol. Vem mirar l'hora: era un quart de set, tornàvem a aterrar a la plaça i començava la cosa amb força celeritat. Érem tercers després de Sants i Capgrossos i teníem el 4de8 entre cella i cella.

Així que quan ens va tocar vem provar el 5de7, el 13è de l'any. Al paper anava d'agulla però vaig tornar a entrar de lateral interior de la torre, que és el meu lloc habitual. Des d'aquella posició vaig veure el castell molt tranquil i sense res a destacar, i sembla que tothom està d'acord en això, i per tant deu ser vritat.

I en segona ronda era l'hora de provar el 4de8, després d'unes setmanes en què els assajos no acabaven d'anar bé, amb relativa poca gent i alguns dubtes i pinyes flonges que tendien a perdre ràpidament la cohesió. Havíem vist un 4de9f (o un 3de9f) magistral dels Borinots i nosaltres muntàvem la pinya, que es va tancar amb confiança, i els segons no rondinaven gaire i va pujar a la primera amb molt bones mides, molt paradet, molt maco: era un 4de8 perfecte que es va haver de tirar avall perquè algú de canalla plorava i no volia pujar. Carro gros fins a dosos i a la merda.

Sempre es diu que si no tens la canalla no tens el castell, ens ha passat mil vegades sobretot amb la torre i amb altres castells. Si els assajos no acaben d'anar bé, per més bé que vagi el castell a plaça els fantasmes planen pel castell i ens espanten la parròquia. Vem caure en el 4de8 de Can Vidalet, ara aviam com aniran els que han de venir.

Amb una certa emprenyamenta, jo ja donava per fet que aquell dia no faríem el 4de8, perquè si el problema és que la canalla no vol, mala peça al teler. O sigui que vem mirar el que feien els Borinots i ens va tornar a tocar de seguida. En repetició descarregàvem el 3de7 per sota, que em va fer la sensació que pujava a sotragades sense gaire finor. La darrera aixecada em va fer patir una mica, amb els peus del Rai cercant les espatlles del Manolito, però es va poder controlar el moviment i lloat sia Jaume Barri.

En tercera ronda tornàvem amb el 4de8. El van tancar una mica més obert i ja d'entrada es movia més que el primer, tot i que no semblava gaire desgavellat. El castell es va estirar una mica però es mantenia bé; el meu baix remugava una mica però semblava que l'hauria suportat, però en tot cas no ho sabrem mai perquè va passar exactament el mateix en el primer 4de8, no sé si amb algun canvi pel pom de dalt (crec que van canviar l'acotxador o una cosa així), i un altre intent desmuntat amb dosos a dalt.

Ens tocava de seguida muntar un castell nou, perquè érem els tercers i ja estàvem fora de termini, o sigui que van decidir no complicar-se més i repetir el castell amb un pis menys. El 4de7 em va semblar una mica desmanyotat i no gaire maco, però en aquesta ocasió sí que hi va passar l'enxaneta i va fer l'aleta, o sigui que ja ho teníem. Fèiem per plegar un pilar de 5, els grallers de Sants es negaven a tocar la Polca, i cercavila amb la banda per la plaça cap a l'Espanya Industrial.

Va aparèixer el Marc amb el Gerard i vem estar xerrant amb l'Alba i quan ens feien fora del parc vem continuar a la mateixa plaça d'Osca. Jo en algun moment vaig anar a rescatar la bici, que la tenia mal lligada i em feia patir, però pel camí em vaig trobar el Christophe, que li havien intentat robar la seva i tenia el cadenat forçat. Vem haver d'anar al Kop de Mà, un bar del costat, i allà un noi ens va aconseguir un serrall i va acabar alliberant el velocípede. Havia deixat la meva bici al noi perquè anés al casal independentista a aconseguir el serrall i això també em va fer patir una mica. Però quan va haver tornat i alliberat la bici, vaig tornar a l'Espanya Industrial.

I vem passar la nit i es feia tard i vaig decidir quedar-m'hi a dormir. En algun moment vaig despertar i vaig guanyar a l'Scrabble. Però això ja era diumenge.

Més info.

Doncs encara no havia dit res sobre allò que va passar diumenge.

Aquella nit vaig retrocedir uns quinze anys i vaig estar fins a les 6 del dematí força tocades jugant a l'ordinador. Vaig dormir tres hores i vaig arribar a la Closca, on el divendres anterior m'havia descuidat la faixa perquè he estat escanejant les fotos antigues de castells. Aquesta setmana he acabat la feina, estan penjades al flickr de la colla, del 94 al 15, amb molts forats i moltes coses a dir, però:

A LA MERDA.

O sigui que a dos quarts de deu era a la Closca i vem esperar fins a les deu tocades que sortigués l'autocart. Vaig tancar un ull, vaig tancar l'altre, vaig mirar el Llobregat pensant que hi podria haver anat amb bici, vaig mirar el mòbil, vaig mirar Montserrat, ja érem a Esparreguera, feia una calor que occia maturrangues, érem al Teatre de la Passió, passàvem una passió de xardor, passàvem entre barts i arribàvem al nostre CENTRE.

A la plaça del Centre descarregàvem les bosses, atuells i tendals o envelats o peixos d'aigua dolça i observàvem la paella gegant on ens havíem de socarrar durant tres putes hores de la nostra vida. Milions de coloraines s'aplegaven a pleret a rostir-se al mateix forn, una plaça tancada sense gairebé ombres amb cosa de 1200 persones segons l'organització.

Érem onze colles en aquella plaça. És el nombre més alt de colles en una Trobada des que algú se les va inventar. Recordo un de Cornellà amb complicitat amb Castelldefels dient que fa vint anys tots els que naixíem érem una colla de dròpols. Mirem-ho:

Si hi pitgeu es veu més gros. Als requadres negres hi ha el castell més gran que va fer la colla; a baix de tot, quantes colles hi van participar.

Se'n poden dir moltes coses. Per exemple, que Cornellà ha dominat el panorama comarcal fins al 2008 i que històricament ha estat la colla que més ha fet per aquesta "escena", amb un 4de8 i cinc 2de7. Que els darrers anys hem estat nosaltres qui n'hem pres el relleu, sense arribar al nivell de Cornellà d'abans. Que els darrers anys tornem als bons temps de la Trobada en què hi havia moltes colles que feien castells de set, i que en teoria hi ha molt bona forma. Tinc més dades de la Trobada, si algú en vol que m'ho digui. Però tant se val.

Doncs arribàvem a la paella gegant i després dels pilars era el nostre torn. Érem tercers. Enguany hi ha hagut molts intents desmuntats però cap llenya, està molt bé. En tot cas, n'hi ha hagut molts, d'intents desmuntats, començant per nosaltres. Fa dos anys a casa nostra va ser un desastre i l'any passat als Horts de Llobregat, molt bé.

Bé, doncs com que érem al tercer grup, vem fer pinya (no en fem gaire) o vem veure com feien les colles. Jo feia fotos. I obríem de tres per sota, que n'hem fet un grapat enguany. Va anar pujant bé, amb alguna sacsejada, però es va completar sense perill, en principi, i mentre reprimíem el càntic de joia al voltant encara feien coses. Havíem començat molt aviat a alçar el dallò perquè la trombosi de gralles no ens ensopegués, i vem acabar que la resta encara feia les seves coses.

En segona ronda era l'hora d'allò del peix gros, el 4de8. Vem tancar la pinya però no semblava que estigués gaire bé, els segons rondinaven fort. Vem tornar a tancar i, tot i que no estava tan desquadrat, encara ho trobaven obert d'alguna banda, així que amb terços dalt i amb algun dubte, va baixar. Al tercer peu no estàvem millor, malgrat que havien tancat més els baixos. El meu, feia unes passetes cap a la dreta, com si així arregléssim res: ho empitjoràvem. No hi havia gens de confiança. No em semblava que el tronc en dongués gens, jo no estava gens còmode en aquella pinya. I així va baixar de seguida, amb dosos que devien passar per quints aleshores.

Pos res, va ser el torn del nostre 5de7, en què vaig entrar d'agulla i que em va semblar molt maco. En cada actuació n'hem fet un, a banda dels problemes que hàgim pogut tindre. I perfecte.

S'havia descartat el carro gros i vem descarregar el 4de7 amb agulla, en què jo anava de segon lateral. Ho dic perquè des de no sé quan hi havia entrat de lateral al pilar del mig. Pos res, des d'on jo era, tot va anar bé.

Oh, gens de valoració tècnica. Jo no en tinc ni idea, parleu amb qui en sàpiga. Jo no entenc res. N'estic fins a la polla.

No vaig dormir a l'autocart. Vem arribar a la Closca i van anar passant les hores i les cerveses. Realment, estava fet caldo. Vaig dormir una estona. Era tard. Devia estar destrossat. Doncs adéu-siau, vaig ressuscitar l'endemà al cap de deu hores, a les deu.

M'agradaria dir el que penso de la resta de colles, però ara vaig ujat. Bona nit.

Castellers d'Esplugues 2pd4, 3d7s, id4d8, 5d7, 4d7a, 2pd5
Castellers d'Esparreguera pd4, 4d7, id5d7, id5d7, 3d7, 3pd4
Carallots de Sant Vicenç 3pd4, 3d7, id3d7a, 4d7, 3d7a, pd5, idpd5
Castellers de Castelldefels pd4, 3d6, 3d6a, id2d6, id2d6, pd4
Castellers de Viladecans pd4, id3d6a, 2d6, 3d6a, id4d6, pd4
Castellers de Cornellà pd4, 4d7, 4d7a, 3d7, pd4
Colla Jove de l'Hospitalet pd4, 4d6, 3d6a, 3d6, 2pd4
Castellers de Gavà pd4, id3d6, 3d6, id3d6a, pd4
Castellers de Sant Feliu pd4, 3d7, id5d6, id4d6a, 4d6a, pd4
Matossers de Molins de Rei 2pd4, 4d6, id5d6, id2d6, 3d6, pd5
Encantats de Begues pd4, 3d6, 2d6, 3d6a, pd4

Doncs ahir vam tornar a Sant Joan Despí, 'Sanjuande' per als oriünds, des que fa alguns anys la Junta d'aleshores va pensar que havíem d'intentar colonitzar un territori disputat amb Cornellà (i que, francament, trobo que ens tenen prou avantatge; a més, ells repartien pamflets a plaça i natros no). La primera actuació a Sant Joan de Spit va ser el 2012; els nostres millors castells en aquests anys han estat, per ordre cronològic, 3de7a, 5de7, 5de7 i el 3de7 per sota d'enguany, que amb el 7de7 ha estat francament superior als anys anteriors.

Així que baixàvem volant la carretera de Barcelona que transita en paral·lel al Trambaix, aquest cuc de ferro que si l'has d'agafar per baixar al centre de Sant Joan Despí t'hi pots ben morir. Jo amb la bici hi vaig ser en menys de 10 minuts, i lloat sia Jaume Barri.

D'altra banda, parlant de bicis, els de Sant Joan Despí es podrien apuntar dues coses: el carril bici que baixa per la carretera de Barcelona és una puta merda (bé, la mateixa merda inútil que els d'Esplugues). La segona és que els aparcaments de bicis de la plaça de l'Ermita són una altra merda inútil que suposo que els han instal·lat per donar totes les facilitats als lladres de bicis.

Se m'havia fet el dia abans una butllofa estranya a la planta del peu i caminava ranquejant, per la qual cosa feia les visites a l'ambaixada pakistanesa a ritme tropical --estil tramvia. Força puntuals totes tres colles (Carallots, Cornellà i nosaltres) vem fer els pilars de 4 d'entrada i, sense esperar més, va principiar la gran cosa.

Érem els primers i teníem la intenció de començar de 7de7, però la truita es va haver d'esperar a causa de la incompareixença d'un terç, el nom del qual no diré. Així, com que l'Emmel encara no hi era, vem obrir rondes amb el 5de7, en el qual vaig tornar a entrar d'agulla, a la plena, i vaig abandonar el meu lloc habitual els darrers anys, de lateral interior de la torre. D'agulla el castell es veia molt tranquil, el tres molt rodonet, tot molt bonic, i la sensació general era que l'havíem fet amb la punta de la fava. Perfecte.

I llavors tocava el 3de7 per sota, un castell que ja havíem fet 3 cops aquest 2015: a la Sagrada Família, per Sant Jordi a Esplugues i al Poble-sec després del 4de8 descarregat. Els assajos havien anat una mica aixins (en un dels de dilluns el Rai, que és el meu segon, gairebé em cau al damunt), o sigui que ens havíem de concentrar i fer les coses bé per llò de no fotre'ns-el per barret. La qüestió és que va anar pujant a bon ritme, ben compassat com se sol dir, també molt rodonet i bonic, el Rai no em va caure al damunt i es va acabar de dreçar amb solidesa compacta indestructible. Va passar l'aleta pel capdamunt de la cosa i es va descarregar amb el joiós càntic famós arreu de l'univers.

Contents com uns dements, vem veure passar les altres colles i va ser l'hora de muntar la malaurada truita de set, afrosa cosa informe, baluerna que consterna tot el món que té la dissort de contemplar-la, i tal. Bé, entrava altre cop d'agulla, a allò que en diuen "tres" per dir-ne d'alguna manera, i vaig veure que encara podia respirar i anar mirant amunt com es nava bastint aquell amuntegament de persones. I res, a banda que semblava que les mides no eren les millors (per exemple, el meu segon no arribava al que en diuen "rengla" del 4) i que va sortir una mica remenada, també sembla que es va fer amb la punta de la fava, aitambé.

O sigui que ja teníem la cosa feta. Vaig sortir-ne amb la faixa desfeta i, per tant, em vaig desenfaixar. Vaig buscar una foto de la truita i, un cop trobada, vaig anar a cercar suc d'ordi fermentat a l'ambaixada. Tornat que hi vaig ser, va ser l'hora d'esperar que féssim els dos pilars de 5 simultanis i els dos de 4 posteriors. Finalment, vem voltar una mica per Sant Joan Despí.

I de les altres colles, quoi? Doncs Cornellà, que sempre ens acompanyen, van fer un 5de7 en què vaig veure el tres molt obert o si més no la rengla molt estirada; un 4de7 amb agulla que prou bé, no sé si va ser on l'enxaneta del pilar li va costar déu i ajuda baixar, i un 3de7 que dallò sense història (acabo de veure que el DIEC diu que 'd'allò' i 'd'això' s'escriuen "aglutinats" i ara tinc un cobriment de cort).

Pel que fa als Carallots, una colla simpàtica que ens visitarà en un assaig aviat, van començar amb un 4de7 que em va semblar que es va haver de defensar una mica a la descarregada; tot seguit van desmuntar per alguna raó un 5de6 que vaig veure entre els arbres; en repetició van carregar un 3de7 que de feia estona havia anat perdent la mida, sobretot a terços, i que va fer una mica de mal a la Paula, que m'havien comentat que si s'havia trencat el braç o desllorigat l'espatlla, per

[Temps mort: "hombrus" i "caderes" no existeixen, parleu amb propietat; d'altra banda, només teniu una esquena, no podeu posar-vos "d'esquenes" amb ningú. I moltes altres coses. Adéu adéu.]

ò no va ser res, al final; després de la llenya, els Carallots van fer un 3de6 estrany, perquè no se sol repetir mai l'estructura, però de coses estranyes se'n veuen a tort i a dret per les places; per acabar, un pilar de 5. Val a dir que pel que sembla les altres dues colles eren molt més partidàries de fer pinya amb les altres colles, motiu pel qual el Pujo ens va esbroncar una mica durant mentre quadrava la truita. Jo, com que faig fotos, no m'hi acostumo a posar, però és cert que la nostra colla mai no s'hi posa gaire.

I res, alguns van anar a sopar i jo vaig seguir amb l'ordi fermentat amb el Roman, vem pujar per la Fontsanta i vem acabar discutint amb un paio que no sé què deia del català i que els nacionalistes són sempre els altres i que aquí s'imposen moltes coses. O sigui que vaig pujar a la bici i a dormir. Visca Santjuande.

Més info.

Pos res, aquí som i estarem.

Diumenge vem passejar per Esparreguera. Hi havíem estat mai, a la ciutat dels esparrechs? Pozí, segons la CCCC hi havíem estat un cop, per Festa Major de l'any 97, el 12 de juliol, i hi vem desmuntar dos 3de7 i descarregar un 2de6, un 4de6 amb agulla i un pilar de 4 de comiat. Uns 18 anys més tard les coses han anat força diferents.

Po re, vaig aterrar a Esparreguera perquè vaig pescar l'Òscar R. pel camí, perquè si no poder hi hauria d'haver anat amb tren. Estava ujat d'allò més, feixuc de mos membres, i amb passes trontolladisses vaig asseure'm amb la parròquia davant l'església del bell poble baixllobregatí que voldria independitzar-se del Llobregat Jussà per configurar la inoperant comarca del Montserratí i anar a giravoltar per l'espai exterior i morir de fam, gonorrea i triquinosi. Fills de puta tots.

Així que mentre algunes cerveses passaven per la parròquia i algunes coca-coles també, vaig alçar el ses del seient i vaig trontollar cap a l'ombra de l'església on actuaríem, a redós del sol puixant i de les malvestats del fat funest, que a altres colles sí que va estabornir.

Els nostres dilectes exploradors trobaren un pakistanès a uns cinc minuts de plaça; jo vaig deixar passar la primera ronda abans d'aventurar-me per aquells terrenys inhòspits, allunyats del recer de la sagrera i domini de Mafumet.

Buènut, començàvem de 5de7. Deixeu-me que us transcrigui la chrònica que retarà en el món d'Internet per sempre dels tostemps eviterns mai no obliterada:

En primera ronda vam descarregar el 5de7, un castell habitual que vam aconseguir sense problemes. En segona ronda vam completar el 4de7a, que també es va fer sense gaires complicacions. Vam acabar amb el 4de7, que es va descarregar amb molta facilitat i bones mides i demanant un pis més. Vam fer el pilar de 5 per acomiadar-nos.

En el 5de7 entrava com de costum de lateral interior de la torre, una posició des de la qual amb prou feines es veu res i on només se senten els desarranjaments del teu petit clos i, de vegades, si van molt mal dades, unes brandades de bacallà i uns brams de bou enfollit. No va ser el cas. No recordo que per la torre estiguéssim gaire malament. No recordo gaire cosa. He mirat el vídeo per mirar de recordar però només l'he vist com mal gravat. O sigui que jo què sé, pel record i per tot plegat, va ser tranquil.

El 4de7a el recordo doncs si fa no fa igual. Com al cinc, hi faig de lateral: en aquest cas, del pilar al mig. La sensació és que el pilar va aguantar bé i que no hi van haver problemes al 4. És cert? El vídeo sembla que no em desmenteix. Diguem que hoc.

Pel camí havia anat a donar suport al comerç local per les bandes obscures i remotes de Mafumet, el qual em va correspondre amb una lassitud fora mida: estrènues batalles cal lluitar els diumenges de diada contra el Maligne™. Aleshores, una actuació que per a nosaltres no tenia gaire interès, diguem-ne --més enllà d'anar rodant castells i castellers i anar provant cosetes i tal i tal, o si més no per a mi no en tenia gaire a banda de conèixer Esparreguera, que encara no havia visitat, que jo recordi--, es va empantanegar. Heus ací la tragèdia en una llambregada:

Castellers d'Esplugues: 2p4, 5d7, 4d7a, 4d7, pd5
Castellers d'Esparreguera: pd4, 4d7a, id5d7, 5d7, id4d7 4d7, 2pd4
Colla Jove de Barcelona: 2pd4, 3d7, i3d7a, 5d6, 4d7, pd4

En efecte, malparits: dos intents desmuntats d'Esparreguera en segona i tercera ronda i un intent esperpèntic de la Jove de Barcelona. No vaig estar gaire al cas del que havia passat a Esparreguera, perquè o feia pinya o estava voltant, però el que sí que vaig veure va ser l'intent de 3de7a dels de Can Fanga: el terç de la rengla mig assegut en un castell que s'havia de desmuntar; van començar a fer pujar el pilar del mig quan estava a punt d'esbotifarrar-se el 3; el castell, d'altra banda, el cantava un fotògraf perquè el cap de cotlla estava al tronc; finalment, com era lògic, estimbada. Si més no, va ser distret. El cas és que sembla que després no vem fer gaire pinya als seus castells posteriors i es van emprenyar amb nosaltres; jo de polèmiques me'n rento les mans. Sembla que també es van emprenyar per Facebook perquè els havia dit que vaig aconsellar que per comptes d'entrenar aprenguessin que 'Esparreguera' s'escriu amb aquesta exacta proporció de 'as' i 'es'. En fi, a la merda tothom.

Tot plegat va alentir molt el nostre 4de7, en el qual les agulles estàvem allò que se'n diu romboïdals en un castell que no el vaig acabar de veure maco. Però res, 4de7 i a fer el 4de8 ara al Poble-sec.

Per acabar, pilar de 5 amb l'Ignasi de segon. Aleshores vaig tornar a marxar amb l'Òscar; la resta de la colla es va quedar a fer un pica-pica al local bordeus i la polca d'Ours de rigort,

Vaig deixar la càmera a la Closca i vaig fer unes dues birres, però aleshores em vaig sentir tan cansat i mort de son que vaig desaparèixer per dormir cinc hores seguides. I això és tot. Una merdichrònica, però és que tampoc no n'hi havia per on agafar-la. A la merda.

Fotos.

Era el dia: diumenge, i començàvem el que deien que era el començament pròpiament de la temporada després d'una mena de "pretemporada" en què ja havíem fet tres 5de7, fita nulltemps vista per null hom encara en la nostra curta existència de vint-i-un anys. Ara el repte era gros i gran: el 3de7 per sota més matiner de la nostra trajectòria castellera. L'any passat, que si mal no recordo ja havia estat el més matiner, va ser esdevingut el 31 de maig als Horts de Llobregat per la Trobada del Baix; ara, més d'un mes abans, ja ens l'hem apuntat: \o/

Divendres no havia pogut anar a assaig i així no sabia com cordills (cordons? codonys?) havia anat la preparació del tres per sota dels collons; amb tot, l'oratge em duia remors que prou bé i que el provaríem. Coneixent la nostra colla, jo deia que segurament aniria en segona ronda, i així va ser. El dia abans, dissabte, d'altra banda, havíem fet un bolo a Pins del Vallès, on havíem descarregat un 3de6 per sota suposo que de prova. I amb tot això, deixo els entrants i passo al tall.

Arribàvem davant de la basílica menor catòlica anomenada Temple Expiatori de la Sagrada Família™, davant la façana del Naixement™ al carrer de la Marina, i obrint-nos pas a cops de colze i com podíem vam aconseguir un lloc enmig de la potolada de guiris que s'amunteguen i s'abraonen habitualment damunt la Gran Andròmina d'Antoni Gaudí. El Rai em pronosticava que seríem quarts i, en efecte, vam ser quarts. I a dos quarts i mig d'una per fi vem començar, després del ball de gegants i d'altres romanços folklòrics, inadvertits en virtut de la meva badoqueria congènita.

Actuàvem després de Sagrada Família, Nens del Vendrell i Xics de Granollers. Podem dir així de passada que totes tres colles ens van plantar la tradicional torre de set als morros, sense cap mena de compassió per nosaltres, i que per cert diria que és el 2de7 més matiner de SaFa, que el van descarregar una mica lent i un pèl tremolós però amb una solvència força clara. A plaça no vaig no poder esclafir un malparits en un to cordial i francament amistós.

Així que gaiament ens vem aplegar en la pinya del nostre quart 5de7 de l'any. Vaig posar-me en el meu lloc habitual: lateral interior del rengle de la carregada de la torre (mai no sé si això es diu exactament així) i, sincerament, m'hi vaig trobar molt còmode i tranquil. Tanmateix, per l'altra banda de la torre vaig sentir nombrosos brams reprovatoris i comminatoris, i un cop fora de la pinya els comentaris diversos van acordar que havia estat una mica desquadrat i desmanyotat i que s'havia hagut de treballar una mica per altres zones remotes allunyades de la meva plàcida posició, que vaig defensar com un gran campió.

Després del 5 era el torn del 3 per sota. En un castell previ, diria que el 4de8 de Xics, hi va haver un clam del públic estentori amb grans aplaudiments i víctors de lloança encomiàstica pregonament ditiràmbica. D'aquesta manera, després de muntar la pinya i de recordar-nos que el teníem ben assajat etz., el Txus (diria) ens va dir que sobretot féssim les pujades suaus sense etzibades i que, com que el castell és "espectacular", la claca hiperbòria ens aclamaria xardorosament abans d'hora; per això, calia parlar poc però alt i clar i, si no estava ben agafada la pinya, bramular com un bou gegantí el no de protesta.

I així el tres per sota va anar pujant a pleret en aixecades no gaire fines. La tremolor era constant, amb rengles retorts i pujades descompassades. Amb l'esforç de tot plegat jo no sentia gaire el guirigall dels guiris; en tot cas, després d'una penúltima aixecada difícil i perillosa que feia periclitar la baluerna, a l'hora que els aixecadors havien d'agafar, hi va haver una munió de nos corals exclamats amb veu atronadora que es van escampar per tot el carrer i que es va encomanar en les veus d'altres colles i suposo que de l'estrangeram. Va ser un moment tens que es podia tallar amb ganivet etz. i allò que s'acostuma a dir, però ens en vem refer i el vem aixecar igualment descompassat i regirat en una bella batzegada. La pinya es va tancar, es va aconseguir controlar el moviment una mica, es va fer l'aleta (ara sí que sentia una mica més l'efusió fervent del públic) i es va descarregar enmig de la joia de la colla i del nou cant promocionat pel Macià i altra jovenalla:

El tres va ser un bunyol:

Però va ser una realitat i albíxeres!

Després d'allò ja podem dir que ho teníem, mentre intentava penjar fotos a Trúitert i Facebook infructuosament a causa de la munió de guiris del rodal, que saturaven la xarxa. En tercera ronda era el torn d'un 4de7 "feixuc" o pesant, que al començament estava més o menys bé però que es va anar desfent una mica de mica en mica. Jo estava d'agulla de cara a la Sagrada Família i era interessant veure el Dani just al mig de la porta principal, voltat de guarniments barrocs i simbologia cristiana.

4de7 al sac i cap al primer vano de 5 de l'any, descarregat sembla que amb molta tranquil·litat.

Per alguna raó vem fer foto de família davant de la basílica menor catòlica anomenada Temple Expiatori de la Sagrada Família™.

I després va ser l'hora de la polca d'ours. De moment, de quatre diades, tres polques: només s'ha salvat Sants perquè els seus grallers són molt conscients. Així, 3/4, olalalà.

Va ser una diada molt ràpida que cap a un quart de tres ja s'havia acabat: tenint en compte que havíem començat a dos quarts i mig o tres quarts d'una i que érem tres colles, va ser tot molt ràpid. Vem pujar a la bici i cap a la Closca, on vem estar fent beverris i partides de futbolí i botifarra, quarta ronda i pollastres una estona.

I què més dir? Doncs res més. Hem començat molt bé l'any, anem a molt bon ritme i sembla que els castells van sortint. La idea és provar el 4de8 abans d'estiu, sembla que tal com anem, força abans d'estiu; pel que fa a la torre, sembla que els troncs estan segurs i que la pinya també, i que "només" és qüestió de canalla. En fi, que sembla que tot va bé, esperem que continuï així i que puguem fer una gran passa endavant aquest any.

I alabat sia Jaume Barri. Actuació completa:

Castellers d'Esplugues 5d7, 3d7s, 4d7, vano5
Castellers de la Sagrada Família 2d7, 5d7, 4d7a, pd5, pd5s
Xics de Granollers 5d7, 4d8, 2d7, pd5
Nens del Vendrell 2d7, 4d8, 5d7, pd5

Fotos:
Josep
Manel
Humbert

Vídeo:

Doncs el web de la feina no funciona i així poc que puc fer pas res, i el jefe no hi és i al despatx hi ha xerrera diversa, o sigui que escriuré la chrònica de la cosa.

I dissabte vem baixar amb la bici uns quants cap a la plaça de l'Església de Cornellà. És la festa de la primavera, tot i que jo en dic la 'de la República' perquè sempre s'escau prop del 14 d'abril, dia que Macià es va proclamar a sobre a Barcelona.

Així xirois amb joia gaubancera ens vem plantar a plaça per continuar la temporada. Segons la Tècnica, amb aquest cap de setmana s'acabava la diguem-ne d'allò «pretemporada» per començar a tocar cuixa, com aquell qui diu, amb coses com el 3de7 per sota, un castell que colles del nostre si fa no fa nivell ja fan o es plantegen. Nosaltres veníem a repetir el 5de7 i a provar el 4de7 amb agulla, a més del primer pilar de 5, després que a Terrassa no tinguéssim pilaners i alguna altra baixa del d'allò.

Després d'un pilar de dol de Cornellà vem encetar el meló amb un 5de7 que per la meva banda estava prou bé --de lateral per dins de la torre. Vaig preguntar i no hi va haver res a destacar; algú em va dir que la torre estava una mica junta amb la rengla, però que res, o sigui que segon 5de7 i amb aquesta collonada ja estàvem millor que la temporada passada. De fet, anem com amb una actuació d'avantatge, de moment, i les sensacions semblen força bones i aquesta setmana podem fotre una accelerada intressant.

En segona ronda vem provar el primer 4de7 amb agulla. Feia de lateral del pilar del mig i hi va haver una mica de merder; sembla que no va acabar de pujar quadrat i que es va haver de defensar una mica, però en tot cas no va semblar que patís gaire. A assaig la pinya havia anat com el cul.

I per acabar un 4de7 que recordo des de dins com molt tranquil, llevat d'algun desarranjament d'allò que t'esperes a descarregar per oblidar-ho per sempre més, i així je ne me souviens point. El pilar de cinc de comiat em sembla que estava una mica tort, però a la foto no surt tan malament, i després vem fer-ne dos de quatre perquè diuen que a les colles els anava bé fer-ho aixins.

I pel que fa a les altres colles, els Margeners van fer un 3de7 per sota que van carregar després d'una penúltima aixecada molt rebregada, més el 3 i el 4de7. Els Castellers de Cornellà després de molt de temps van fer la mateixa (o potser un pèl millor) actuació que nosaltres en aquesta actuació de primavera respecte a l'any anterior. De fet, mirant resultats, el 2009 va ser l'últim cop que ens van empatar (3de7, 4de6a, 2d6, pd5), mentre que el 2008 van fer millor actuació que nosaltres. Hi ha qui diu que no es mira gens el que fa la colla del costat, però jo sí que ho faig, i és evident que pel que diuen la dinàmica de Cornellà és positiva des de fa un temps i pot ser que ens comencin a estalonar. Els ànims dels liles al seu local eren força exultants, tot i que el Barça va empatar el partit, i així vem anar passant el vespre/nit, amb litres de cervesa i les actuacions estel·lars de l'Eloi, que va deixar bocabadada la concurrència.

I amb tanta birra la tornada per la carretera d'Esplugues/Cornellà se'm va fer molt coll amunt.

L'endemà em vaig despertar cap a les 10 i vaig intentar treure'm la son de les orelles, però era difícil, amb el cos masegat per totes bandes i amb una ressaca que no era gaire important però que encara tenia un pòsit d'alcohol fluint-hi. I el dia era bo i vem decidir de buscar la faixa, que no la trobàvem: al final era amb la bici, aparcada a fora al carrer. Vem començar a pedalar fins a la rambla de Badal a l'alçada o altura del carrer de Sants, vem aparcar la bici i vem esperar que comencés la gran cosa.

Aquesta actuació s'havia de fer en teoria al Maremàgnum cobrant, però per raons que no vénen al cas es va anul·lar i es va desplaçar cap a Sants. Compartíem plaça amb els Castellers de Sants i amb la Jove de Barcelona, els pakis els teníem localitzats i el punt del migdia feia una estona que havia passat quan en Jonàs va pujar a la pinya a fer el pilar de 4 d'entrada i donar començament a la diada.

Com que aquesta vegada els companys de Borinots ens han escrit la chrònica, l'afusello i després en dic quatre coses:

«Aquest diumenge els Castellers de Sants hem actuat a la Rambla de Badal just on es troba amb Carretera de Sants, acompanyats dels Castellers d'Esplugues i de la Colla Jove de Barcelona. Amb un ambient totalment de primavera i un dia privilegiat, les tres colles hem obert plaça amb els pilars d'entrada: un per part nostra i de la Jove i dos per part dels espluguins. [...] Els Castellers d'Esplugues han seguit amb un 3 de 7 que també han descarregat plàcidament [...], un 4 de 7 lleuger i [...] han tancat les rondes de castells amb el 5 de 7, que han executat amb molta solvència. [...] La ronda de pilars ha comptat amb un vano de 5 borinot i un pilar de 5 de cada colla convidada. [...]»

En resum, la sensació per a mi va ser que vem fer els castells més tranquils que el dia abans. L'ordre dels castells anava variant segons els minuts, però al final el 5de7 va anar en tercera ronda, que em va semblar encara més fàcil que dissabte.

I res, què més dir? Doncs dues actuacions per agafar rodatge, les bones sensacions continuen i ara tenim aquesta setmana la Sagrada Família, on es voldria provar el 3de7 per sota si tot va bé. Els números freds ens diuen que estem una mica millor que l'any passat; les estadístiques d'assistència a assaig semblaven una mica per sota del 2014, però les proves en general sembla que van més bé, sobretot les netes i les de 3 per sota. Què passarà? Farem el 4de8 aviat? Resoldrem els problemes de la torre? Farem algun castell nou aquest any? Oh, quins misteris, de moment fins diumenge.

Vem tornar a la Closca i vem menjar una mica, vem posar el vídeo ja tard i vem jugar a botifarra força estona, fins i tot després que tanquessin la Closca, unes partides que com més anava pitjor em naven perquè començava a trontollar el món i a fer-se boirós com en un terratrèmol amb fum d'erupcions volcàniques. Al final vaig arribar a casa no massa tard i tothom ja dormia, i fins l'endemà.

Durant la Setmana Santa (de dimecres a diumenge) un grup selecte dels Castellers d'Esplugues ens posàrem les motxilles a les espatlles per seguir el Gran Recorregut número 1, anomenat "Camí històric", entre Gironella (Berguedà) i Ripoll (Ripollès). Des d'allà havíem d'arribar a Vallfogona pel PR-C 59, a uns 12 km de la capital de la comarca. Estava previst fer-ho en cinc etapes amb una mitjana aproximada de 15 km diaris: Gironella-Sagàs (11 km); Sagàs-Lluçà (16 km); Lluçà-Alpens (15 km); Alpens-Ripoll (23,5 km); Ripoll-Vallfogona (12 km): en total, doncs, una mica més de 75 km teòrics en 5 dies. Estàvem preparats, havia de fer bon temps i patapam som-hi.

ETAPA 1: Gironella-Sagàs

Primer fou la ruta del transport públic: tramvia fins a la Diagonal per agafar una línia de bus fins a Manresa i una altra cap a Gironella, a tocar de Berga (el Berguedà). A Barcelona (el Barcelonès) el dia era gris amb un plugim molt de xiri-miri, però a Gironella el cel era blau amb nuvolets de cotó. Vem pujar al nucli antic per esmorzar al bar de la plaça. Vem comprar quatre coses a la carretera i, quan vem mirar l'hora, ja era vora la una. Els tres esforçats senderistes, Jordi, Arnau i Jep, vem començar a fressar el camí de Sagàs.

El camí fou bonic, poder massa asfalt. Passàrem Olvan, desert d'olvanesos, cap a camins més aviat pelats, de vegades damunt de roques diríem que metamòrfiques, com lloses, que confegien un camí calorós i feixuc. En un lloc indeterminat vem trobar el que semblava una casa de colònies, on vem fer unes partides gratuïtes de futbolí: vaig guanyar 5-2 i 5-4 i vaig dreçar-me molt vencedor, guanyador invicte.

Vem continuar per més lloses d'aspecte volcànic recordant les pel·lícules de l'Albert Serra: enmig de la remor de la natura avançant a poc a poc cap a alguna banda. Vem baixar d'aquell infern i el matollar va esdevenir bosc cada cop més humit fins que, a baix de tot, vem ensopegar la riera del Pontarró, que fluïa joiosament. En el punt on el camí la travessava, fent un revolt, hi havia un petit salt d'aigua amb un gorg on es van banyar els altres dos. Una capbussada de l'Arnau cap a l'aigua freda va obrir la veda; se'n van anar rierol avall mentre jo intentava dormir sota el bat del sol. Mentre mirava de dormir ells van dinar i, més tard, va aparèixer un passavolant (l'únic en tota aquella etapa i dels pocs en tot el recorregut) que ens va anar interrogant sobre mil coses diferents, de manera que el van batejar de boig homicida.

El camí va continuar facilet per pistes forestals més amples, jugant a passar-nos la pinça i a resoldre enigmes, fins que el GR es va fer fonedís: el seguíem via GPS amb l'aplicació de Wikiloc, però per on se suposava que havia d'anar hi havia un bosc i un sembrat. Vem seguir el senyal del camí, que ens indicava Sagàs per l'esquerra, però ens n'allunyàvem massa, o sigui que vem decidir travessar el sembrat envers l'itinerari que marcava el GPS d'en Jordi.

Gairebé al final vem veure que el GR passava molt a prop; vem sortir al bosc i el vem retrobar: resseguia un tancat de filferros típic per un corriol costerut i estret; aleshores el camí va baixar a una vall poc profunda i vem començar l'ascensió final enmig del bosc. Al final ens vem trobar a la vora d'un tancat de filferros i davant d'una paret. El GPS ens la feia travessar i anar pel mig de l'estabulari que hi havia. Vem haver de passar a l'altra banda de la tanca i saltar la porta de la granja per, al cap de molt poc, arribar, per fi, a Sagàs: una església i un cementiri petits dalt del turó i molt poques cases. Era ja tard (cap a les sis) i no ens quedava aigua ni gaire menjar, però estàvem esperant l'arribada d'en Jordi Huerta i la Júlia amb avituallament i amb en Santi i en Dani Figueras, que també duia les tendes de campanya i la seva gossa, un pastor alemany anomenat Buti. Mentrestant, trascolàvem orujo i contemplàvem una posta de sol magnífica.

I quan van arribar vem acampar entre l'església i el cementiri i vem estar jugant i bevent feliçment mentre ens quedava beure. Vem jugar al joc del llop, que no sé com es diu, i quan em va tocar ser-ho a la primera em van clissar de seguida però a la segona vaig arribar just al final i la Júlia em va matar. L'Arnau va fer l'aposta de fer dues voltes en pilotes a l'església, amb el fred que fotia a la nit, amb una lluna gairebé plena, i quan es va acabar el beure vem nar a Gironella a comprar més birres: només vem trobar un bar mig obert (ja tancava) que ens en vengués. En tornar, els altres ja dormien com putes i nosaltres ens les vem fotre a la tenda del Dani, on vaig dormir amb ell, la gossa i els roncs que fot el malparit.

Vet aquí el track, del qual cal treure'n els 2,5 km finals perquè nosaltres ens vem quedar a Sagàs a dormir. Van ser uns 11 km, més la marrada del sembrat i alguna altra volta. L'endemà tocava fer cap a Lluçà (el Lluçanès, actualment a Osona). Havíem fet una mica més de 400 metres de pujada i uns 200 de baixada.

ETAPA 2: Sagàs-Lluçà

En vem sortir, vem passar pel costat d'una mena de granja escola i vem passar per una presa a la riera de Merlès. Vem fer una coca-cola al restaurant de carretera, on vem trucar a Lluçà a un restaurant per menjar-hi quan hi arribéssim: afirmatiu. I vem continuar: el camí remuntava la muntanya després d'haver baixat a la riera; després d'una pista ampla es va estrènyer molt, amb molts esbarzers esgarrapaires.

Un cop vem tornar a la pista ampla, després d'una forta pujada, vem seguir ascendint amb unes vistes molt boniques de la zona del Berguedà i, un cop tramuntada la carena, de l'altra banda, cap al Lluçanès. La pista tenia molts retombs i vorejava molts sembrats, per on la Buti s'enfonsava cercant branques que li havien llançat, i per acabar, ja a l'altra banda, vem començar a intuir el Lluçanès. En un moment donat vem veure el poble: semblava a tocar, molt a prop en línia recta, però el camí feia moltíssima volta i vem trigar encara una hora a arribar a l'església de Santa Maria de Lluçà, amb un claustre medieval i pintures del segle XIV.

Resulta que tot just davant de l'església hi ha un restaurant, però era tancat. Nosaltres, després de tanta pujada, estàvem rebentats, i necessitàvem menjar i beure: havíem desestimat baixar a Prats de Lluçanès esperant poder-hi menjar. En Jordi va trucar al restaurant, que va dir que estava situat 200 metres avall: en vem fer uns 500 i res. Va tornar a trucar i es va assebentar que era a Santa Eulàlia de Puig-oriol, al mateix terme municipal (de fet, és la capital del municipi de Lluçà), uns 6 km carretera amunt. Ens va caure l'ànima als peus: 6 km de pujada eren unes 2 hores sota el sol i amb el pap buit a les 4 de la tarda. Mentrestant, però, en Santi, que havia baixat molt la carretera buscant el restaurant, va pujar amb un Mercedes: una parella de Torrelles amb arrels a Lluçà l'havien recollit i havien escoltat la nostra dissort. El matrimoni va pujar però va tornar enrere fins on érem nosaltres per portar-nos a Puig-oriol. El nostre goig fou fort i estentori i els agraírem infinitament els serveis prestats.

El restaurant, de façana verda, es deia Ca la Filo - Cafè Nou. Quan hi va arribar la primera tongada (Jordi, Arnau, Santi) havien demanat patates braves, i la Filomena es va emprenyar perquè allò era una braseria de cuina tradicional etz. Tot just arribar la segona tongada, en Dani va demanar-li unes braves i es va tornar a emprenyar. I així vem estar tota l'estona fent conya mig emprenyant-la; algú li va preguntar com es deia, i li va dir que ell li posaria Remei. Des d'aleshores va ser Ca la Remei, amb vistes a Montserrat. El dinar no va ser tan espectacular com prometia, però ens va donar forces, molts ànims i moltes rialles, i a més la Remei ens va dir que podríem acampar segurament al camp de futbol si parlàvem amb l'alcaldessa i que fins i tot podríem fer servir els vestidors. Allò ens va confirmar que Lluçà és el poble amb més bona gent de Cathalunya. Vem anar a casa l'alcaldessa, però la seva filla ens va dir que havia sortit. Vem anar cap a la plaça del poble, on vem veure una dona alta amb els cabells curts i negres que coincidia amb la descripció de la filla; se'ns va adreçar directament perquè ja li havien dit que hi havíem passat per llà per fer allò i ens va oferir el camp de futbol. Després d'una estona, un home amb nanos i gossos ens en va donar les claus.

Vem acampar i ens vem dutxar amb aigua freda i, en acabat, vem anar cap al bar del poble: ja ens coneixia tothom. Vem jugar a Bang, un joc de cartes amb xèrif i assassins, i vem passar per Ca la Remei, on vem seguir jugant: jo moria sempre als cinc minuts, o sigui que em podia dedicar a beure. Finalment, vem tornar a les tendes, vem fer una birra mentre sopàvem i a dormir.

Aquest és el track aproximat que vem fer. Nosaltres vem sortir del mateix Sagàs i, un cop a Lluçà, vem voltar una mica i el cotxe ens va portar a Puig-oriol. S'hi veu el lleu descens fins a la riera de Merlès i la pujada següent, amb un munt d'esbarzers. Gairebé després del punt més alt vem albirar el poble; en la trajectòria es veuen les mil giragonses que vem trescar abans d'arribar-hi.

ETAPA 3: Lluçà-Alpens

Pel que sembla, havíem avançat 6 km de carretera, però, segons el track, era només 1 de camí; així, si el Wikiloc està bé, vem fer uns 13 km de muntanya feliços com anissos saltironant per la muntanya, amb pujades molt tranquil·les i vistes magnífiques al Lluçanès, Berguedà i Ripollès. No sé si realment vem fer tant de recorregut; el camí va ser molt agradable i les pujades ens les vem fondre amb molta facilitat. L'arribada a Alpens va ser per corriols pedregosos, obagosos i humits, i finalment, després de travessar el poble, vem atènyer el restaurant del Casino, perquè el de la Fonda era ple. Allí vem conèixer l'Anna i ens vem entaular; el servei va ser lent i dolent, el menjar bo però no gaire, i el cas és que a les 6 de la tarda ens acomiadàvem de Dani, Anna i Buti i avançàvem camí de l'etapa següent, la d'Alpens-Ripoll.

Així, si tot havia anat com diu Wikiloc, vem fer uns 350 km de pujada i uns 300 de baixada en uns 12 km fins al centre d'Alpens.

ETAPA 4: Alpens-Ripoll

I així vem començar el camí, amb les motxilles a l'esquena i jo amb la tenda de campanya d'en Dani, que ens l'havia deixada. El camí pujava lleument però de cop i volta va començar a escalar moltíssim. El camí era molt verd, ple de fagedes, i molt costerut, de vegades calia grimpar una mica. El ritme d'ascens era molt alt, i jo suava les birres que havia begut al Casino. Les vistes eren impactants, molt boniques, i a la fi vem arribar a dalt de tot, amb l'ermita de Santa Margarida i el paisatge muntanyenc als nostres peus, a gairebé 1.200 metres d'altitud. Allà hi havia una boja que ens va dir quatre collonades; les 20 hores s'anaven acostant indefectibles i els peus d'en Santi començaven a remugar i s'hi va haver de posar Compeed. La tenda em queia sempre cap a una banda i em feia anar desequilibrat; la pujada havia estat molt ràpida i esgotadora, però va ser molt divertida. I així vem començar el descens.

Vem passar per Can Portavella i vem engaltar una pista de ciment que va anar giravoltant molta estona (vora d'una hora) fins a la carretera de Berga a Ripoll. A Portavella vem escatir si intentàvem arribar a Ripoll o no: semblava que 12 km ens els faríem de seguida. El cas és que quan vem arribar a la carretera després de baixar molta estona ja era ben de nit, més tard de les 9. Vem agafar el camí de ciment dels Vallespirans, que sortia d'un revolt de carretera, i vem començar una ascensió interminable entre boscos esponerosos i amb la lluna plena que anava traient el nas entre els núvols de tant en tant. Finalment el camí va deixar de pujar i, entre vaques, gripaus i algun mas solitari, vem anar baixant, cada cop més cansats, per camins de terra i fang, de vegades pedregosos. Vem travessar la riera de Vilardell i el camí va tornar a pujar lamentablement fins a una urbanització anomenada els Brucs, que era com l'avantsala de Ripoll, que ja teníem a tocar. Vem baixar per un camí enfangat més estret pel sender de la Font del Remei fins a una petita esplanada amb un ramat de vaques; justament on el camí s'estrenyia hi havia un toro que va començar a bramar i a bellugar la pota del darrere amenaçadorament, aixecant polseguera com abans d'una envestida.

Escagarrinats, vem girar cua pel camí d'on havíem vingut, fins al revolt dels Brucs, on vem sopar frugalment cap a les 22, molt cansats: ens havíem quedat a menys de 2 km de Ripoll i ara hauríem de seguir la carretera dels Brucs fins a la de Berga-Ripoll per entrar-hi per la C-17. Si el GR-1 entrava a Ripoll pel centre del poble, la C-17, a més a més, ens feia travessar les barriades dels afores de la ciutat. Així, des del moment que vem superar el rètol de carretera de Ripoll fins que vem passar prop del pont romànic del Ter, havia transcorregut vora de mitja hora: a les 11 sèiem a la terrassa d'un bar, completament baldats (almenys jo i en Santi).

Vem demanar una Volldamm i vem acabar seient al fons del bart. L'opció d'acampar per Ripoll estava gairebé bandejada; l'Arnau va parlar amb amics seus al bart i per WhatsApp per mirar trobar una casa a la ciutat o a Vallfogona; en Jordi també hi coneixia algú. Finalment, la mare de l'Arnau, que era a Vallfogona, va venir amb cotxe cap a la 1 de la nit i ens va dur a Vallfogona, on vem dormir. A casa hi havia la parella de la mare i un altre amic i vem estar enraonant fins a les 3, amb en Jordi xerrant pels descosits d'absolutament qualsevol cosa. Jo ja no podia més i li hauria llançat alguna cosa al cap perquè callés i poguéssim clapar; si més no, vem fer unes birres mentrestant. I, a la fi, l'Arnau i en Santi se'n van anar al llit, jo al sofà i en Jordi a un matalàs al costat meu, a terra, i fins demà.

Al track es veu tot el recorregut; nosaltres ens vem quedar entre les dues banderoles, a les portes de Ripoll; vem haver de retrocedir fins als Brucs per agafar la carretera de Berga, fent una marrada espectacular després de 20 km caminats. Posem que, per comptes dels 23,5 km de l'etapa, en vem fer més de 25; si al matí n'havíem fet entre 6 i 12 (segons Wikiloc, més aviat uns 12, però no ho tinc clar), havia estat una jornada bastant dura d'entre 30 i 40 km i gairebé 1000 metres de pujada acumulada. Estava fet caldo.

DIA 4: Vallfogona de Ripollès

En acabat, vem nar a rentar la paella com a pagament pel dinar i després vem fer una ruta tranquil·la de mitja hora cap a la Bauma, que ara és un càmping que porten uns holandesos. Pel camí vem fer fotos amb un ruc català, vem passar per un petit pont romànic medieval, vem travessar el riu per una mena de gorg i vem visitar un replà amb avets intempestius. Seguint la vall de la riera vem arribar a una casa perduda entre els prats i els boscos, que era també l'oficina central del càmping, en aquesta època fora de servei. De dins sonava a tota canya música màkina, hardcore, i tres nois rossos fumaven petes i xerraven com uns penjats. Un era el fill dels holandesos, un altre era català i l'altre romanès. I en aquell lloc tan estrany, un petit infern enmig del paradís, vem anar fent cerveses i vinets, vem passar comptes de la sortida i vem estudiar les combinacions de transport per tornar. Va triomfar la meva proposta de completar en sentit invers la darrera etapa, que havíem fet amb cotxe la nit anterior. Finalment, vem jugar a cartes: vaig guanyar al joc que no recordo com es deia, que s'assembla a un que feia amb el meu germà, i a pòker: si haguéssim jugat amb calés m'hauria fet d'ort. Vem tornar pel mateix camí sota la lluna plena per sopar a casa el pare de l'Arnau, un sopar que recordo poc perquè jo ja anava força begut. Finalment, cap a clapar.

ETAPA 5: Vallfogona-Ripoll

El camí era força planer al començament, molt frondós i humit. Encara em feia una mica de mal el tibial anterior del turmell esquerre, segons l'Arnau, però al final vaig poder anar caminant bé. Vem travessar el riu i vem pujar una mica per la vall per veure les serres del Ripollès. Verdor de boscos i prats, vaques cagant i molts filats teòricament electrificats que havíem d'anar travessant. Vem passar la carretera de Vallfogona a Ripoll i vem pujar una mica per, tot seguit, començar el descens fins a Ripoll, primer a poc a poc, després més ràpidament. El camí no era gaire difícil i es va fer molt lleuger, comparat amb el d'Alpens-Ripoll. Vem arribar de pet a l'estació, on l'Arnau va agafar la Teisa cap a casa, i en Santi i jo vem esmorzar: eren vora les 2 i encara vem veure el darrer gol del Madrit, 9-1 contra el Granada. Vem comprar el bitllet de tren i en Santi i jo vem enfilar cap a Barcelona en la línia de Puigcerdà, que va anar raonablement a l'hora. En Jordi va agafar un altre bus perquè havia d'anar a Palafrugell.

I això va ser tot. A Sants vaig decidir fer la darrera etapa de la sortida i vaig caminar fins a Esplugues, uns 50 minuts per la ciutat plena de sorolls i merda. I encara m'he de desfer la motxilla.

Doncs ahir era diumenge i vem començar la temporada 2015.

Com a primer punt de l'ordre del dia, després de molts anys ja no porto els temes de Comunicació, malgrat que encara hi col·laboro. Així vaig molt més tranquil. És meravellós que hi hagin reunions de comissions a la Closca després de la diada i que jo pugui passar pel costat amb la desena birra a la mà i no haver-hi de seure a parlar del sexe dels àngels. Uf, necessitava un descans.

Com a segon punt de l'ordre del dia, el grup de Trunyocletes continua creixent i aquesta vegada hem estat 4 bicis cap a Terrassa, tot un rècord espaterrant. Recordo haver anat a Terrassa un parell de cops tot sol i a altres llocs equidistants, i ara 4 és bell i isnell. La segona qüestió al respecte és que hauríem de canviar el nom de Trunyocletes, perquè ara l'únic velocípede atrotinat és el meu. A més, dissabte havia corregut una marató de cervesa i vaig anar a dormir sense sopar i estava fet caldo. Així que vaig arribar un quart d'hora tard a l'Ajuntament i vem començar a baixar carretera Reial avall: l'opció Llobregat quedava defenestrada i tot fou asfalt, el mateix camí que temps era temps feia per nar a treballar a Martorell cada dia. A l'entrada de Molins de Llobregat el Pepins va encreuar-se davant el Dani Figueras i tots dos es van fotre la trompada de la vida allà al mig de la carretera, i tot foren riures i rialles i gran rigolatge i gaubança extrema. Per llà vem tombar cap al Papiol camí de Rubí vorejant Collserola, i la carretera anava pujant a pleret i jo anava traient el fetge per la boca: la bici estava atrotinada i jo estic destarotat. A la sortida de Sant Quirze l'estómac se'm va regirar una mica més i vaig orxegar l'aigua de l'aixeta i el nimi esmorzar que havia menjat. Era molt lamentable tot plegat quan per fi albiràrem el Don Cándido de Terrassa, i aleshores va començar el periple per polígons i carrers costeruts abans de trobar el barri de Can Palet. Aquest és el track segons el Ramsès, que venia des de Barcelona:

I aquests, els intrèpids i esforçats ciclistes un cop arribats:

I sobre aquest barri, què us diré? Doncs que el tros que vaig tenir la malaurança de contemplar em va desplaure fortament amb una punyida dolorosa a l'interior del meu CORT, i la fira que hi havia era afrosa com un 7 de 6 desmanegat de la Colla J[censored], i a la plaça hi posaven una música horrísona com les obres del carrer de casa meva, i a sobre un speaker va agafar el micro per dir subnormalitats molt grosses, i per acabar-ho d'adobar una mena de colla de diables portava la bèstia a so de BATUCADA, i... què més us diré? No hi havia per on agafar-ho tot plegat, tanta dissort ombrívola escampada pertot, i per sort hi havia un paki més o menys a prop que venia HAMORT en llaunes vermelles. Finalment, un venedor de globus també es va presentar a la plaça, per acabar d'arrodonir la tragèdia.

Com que volien anar amb prou temps, vem arribar a les 10 a Terrassa: 30 km per carretera si no t'atures es fan en menys d'hora i mitja, i ells anaven amb les seves bicis de carretera i la seva BTT de puta mare cremant els km mentre que jo llepava la carretera amb la llengua i amb la basarda que no em sortissin els pedals volant. Així que a les 10 ja hi érem per esmorzar i fer birres per no haver de sentir els malaurats fills de puta que sonaven pels altaveus, i quan van arribar els autocarts ens vem desplaçar cap al MIG DEL CARRER.

Feia molt de temps que no actuàvem al mig d'un carrer, i ahir va tocar en una cruïlla d'un carrer estret transitat per molts badocs, passavolants, kinkis, xurma, bacallars i altra gentola, just a tocar d'on acabava la Fira Afrosa i molt a la vora del paki de l'HAMORT i d'un frankfurt on s'hi podia pixar molt amablement. La gràcia d'haver abandonat la plaça de l'speaker per la nova ubicació és que vem perdre de vista el venedor de globus, que com tothom sap és tota una aberració castellera. I, en fi, que allà al mig enclastats en el no-res, amb un pany de muntanya que s'entrellucava per una escletxa dels carrers, vem alçar els pilars d'entrada i vem encetar el meló del 2015. En aquests pilars hi va pujar l'Adalid, que feia 18 anys. Oh, per molts anys, olalalà! A la foto feia molta cara de concentració, d'allò que sembla que li hagi de petar una vena. D'altra banda, em va agradar molt la disposició dels ESPADATS!, tal com es veu a la foto de dalt.

Per no variar, érem tercers en l'ordre d'actuació. Vem triar amb allò que se'n diu senderi començar amb el 4de7. Hi havia allò que també se'n diu renovació de tronc, amb gent poc habitual, una estrena a quarts (la Maria!) i una acotxadora nova. Tot i que el castell es va descarregar amb una certa tranquil·litat, el fet de la canalla nova va alentir molt el castell, que a mi em va semblar que deia que SEREM ETERNS per tostemps. I res, 4de7 al sac.

El petit problema de tot plegat és que l'Aleix no es va aixecar del llit o potser es va perdre pel camí cap a Terrassa en un forat dimensional o potser alguna cosa, i ens faltava un terç, perquè tot i que érem prouta colla, anàvem justos d'efectius. Així que hi va haver de pujar la Marta, que té un jonoll com desllorigat i que està de baixa. Com va anar aquell castell? Jo, de lateral per dins de la torre, no vaig papar-hi llesca ni en sé una futil·la --no hi vaig veure una merda--, però la sensació és que es va despatxar amb una lleugera comoditat. Què més us diré? Doncs poca cosa més. Era el 5de7 més matiner de la colla, car no obstant en la primera actuació de l'any passat també el férem, aquella volta fou pels volts de Setmana Santa a principis d'abril. I apa, aquí s'acaba aquest paràgraf.

En tercera ronda, mancats de pilaners i altres mandangues, vem triar el 3de7, que potser va ser el castell més tranquil de tots tres. Va pujar rodonet i tranquil i adéu-siau. Per plegar, mancats de pilaners i altres mandangues, vem triar 2 pilars de 4, que van ser molt tranquils i que me'ls vaig mirar de fora estant.

I de les altres colles, què us diré? Doncs, pel que vaig veure, Minyons va amb pas ferm cap endavant amb una clàssica de vuit molt sòlida i un pilar de 6 resplendent, i Saballuts igualment, amb un 3 i 4 de 8 també d'allò i un 5de7 que no vaig veure. Això va servir perquè aprenguem com es fan els castells que ens plantegem ara per ara: 4de8, 3de8, 2de7, i etz., etz., etz. Aprofito per agrair a la Concepció Ventura de Saballuts que ens hagi fet les fotos dels castells, perquè inexplicablement el nostre fotògraf va retratar la canalla fent aletes i altrament no tindríem fotos de les construccions sencers.

Els músics es van aplegar al mig de la cruïlla i van tocar cançons folklòriques, com ara la polca d'Ours. El Ramsès se'n va anar amb els cables de la càmera amb la bici; els altres tres ciclistes vem ficar-la a l'autocart i vem tornar motoritzats. El Ramsès devia entrar en el mateix forat dimensional que l'Aleix, perquè ja no va reaparèixer per poder veure els vídeos, i vem dinar i beure i jugar a jocs diversos fins a l'hora del Barça, que guanyà 2-1 i que em féu guanyar la porra; per un cop que l'encerto n'hi havia tants, d'encertants, que només en vaig treure 12 euros. Malhagen els jocs d'atzar del dimoni de Mafumet de Satanàs!

I què més us diré? Doncs absolutament res més. Hem començat una altra temporada i ara tindré els caps de setmana més plens. La nova Tècnica va fent amb un tarannà que sembla molt millor que l'anterior, però acabem de començar i ja els insultarem quan toqui, i jo què collons sé. Plego que tinc ressaca.

Doncs intentarem escriure la darrera crònica de l'any, amb il·lusió i gran gaubança etz.

Era el segon cop que actuàvem a Centelles, segons les bases de dades; fa dos anys hi anàvem amb tota la canalla de comenió i poca gent, amb la pluja que amenaçava i que alguns esperaven que espetegués per no haver de fer castells de sis a plaça, que és el que va acabar passant, després d'un 4de7 o 3de7 d'inici.

I diumenge hi anàvem amb la possibilitat de tornar a fer el 4de8 després d'uns assajos força bons tot i que bé, sempre podríem ser més gent a assaig. De manera que, amb el 4de8 en cartera, amb el 3de7 per sota a l'agenda i la resta papallonejant, tornàvem a Osona a fer castells.

Aprofito aquí per comentar que divendres després d'assaig vem fer una partida de botifarra en què el Txus i jo vem apallissar el Rai i el Gallo et alabat sia déu, una botifarra perfecta vaig cantar ben lluminosa entre les boires de l'alcohol.

Un escamot torrat va passar per barraques de Girona carregat amb ampolles de vi, i jo que del moviment nocturn gairebé m'adormo i no prenc l'autocar --em vaig llevar gairebé a un quart d'onze. Però al final tot correcte i voooooolant cap allà.

I, després de dos pilars de 4 d'entrada, començàvem amb el 5de7, del qual je ne sais rien però que em va semblar molt tranquil i a les fotos està molt maco. I s'hi va estrenar el Pepins a segons, segons m'informen puntualment per l'orellera (pinganillu segons el savoir populaire).

Les fotos del Figo (la de dalt) molen molt. Aquí l'angle invers (Manel):

I aleshores començava la teca amb el 4de8. Val a dir que érem quatre colles --Sagals d'Osona, Xerrics d'Olot i Castellers de Santpedor-- (no sé per què poso guions llargs a la chrònica si al Bloch Gris em surten com a dos guionets i és molt lleig) i que aquesta segona ronda va ser una mica un desastre, amb un 2de8f de Sagals i el 3de7 de Xerrics que van fer llenya. A més, en repetició, Sagals van desmuntar el 4de8 entre els nostres 4de8; és a dir, festa grossa.

El primer 4de8 es va tancar a la velocitat habitual; la plaça feia força baixada però en tot cas es va tancar bé. Com que l'Adalid es va desllorigar l'espatlla dreta a Sant Just (poca cosa, diuen), no va entrar d'agulla al 4. Això va contribuir que les agulles no estiguéssim del tot còmodes al pou del castell: en aquest intent el Jonàs i jo estàvem un pèl enfora, però tampoc no gaire. El cas és que, com tothom sap, si el castell puja desquadrat automàticament és culpa de les agulles, i en aquest cas mentre desmuntàvem el castell ens ho anaven repetint, per variar. El castell jo el vaig veure no gaire malament des de dins, no gaire pitjor que els de Sant Just, però sembla que tot el discurs oficial dels membres del tronc, i també dels que s'ho miraven de fora estant, és que «no anava enlloc» i que es va desmuntar amb molt de seny, senderi i enteniment. No ho sé, jo crec que devia ser qüestió de perspectives, perquè en general els pinyaires amb qui ràpidament vaig comentar la jugada estaven d'acord amb mi. Però jo què sé. Per cert, el castell va arribar fins a dosos, no sé si s'hi van acabar de col·locar, però ja s'hi estaven posant si més no.

Després de l'intent desmuntat de Sagals (si no vaig errat ara en el guió de la comèdia) ens tornava a tocar. En aquesta ocasió, ja d'entrada veia que el Jonàs i jo ens acabaríem tancant, i així va ser i de seguida. Jo estava molt pitjor en aquest segon intent i vaig haver de pencar molt més que en l'anterior abans de la carregada. No sé gaire com estava de mides perquè gairebé no el podia mirar, ho vaig veure tot força desgavellat per la meva zona de pinya/segons. En fi, vaig veure que es carregava enmig de la tempesta de tremolors i batzegades, es va poder aguantar una mica més i amb els dosos que estaven començant a baixar va esberlar-se, esbaldregar-se i esbucar-se damunt la pinya, una llenya diguem-ne suau que va saber caure i que només va deixar alguna contusió, pel que sembla. Jo tinc un mínim cop al cap i tenia el front vermell en sortir d'allà dins, i apa, patacada de 4de8.

L'hòstia és molt estètica, plàstica i fantàstica:

En fi, en un any hem descarregat 3 4de8 (Sant Mateu, Concurs i Sant Just), n'hem carregat 1 (Centelles) i n'hem desmuntat 2 (Concurs i Sant Just). És a dir, en les dues primeres actuacions que el vem provar va anar a la primera, en la tercera el vem descarregar després d'un intent desmuntat, i en la quarta, després de l'intent desmuntat, només l'hem carregat. Una progressiva davallada en l'efectivitat que segurament respon a la davallada important de castellers a assaig. Però què hi farem, les forces ens han arribat fins on han arribat, i encara n'hem tret molt de suc. 4 4de8 dels 7 de la colla és molt. D'altra banda, no em puc estar de dir que enguany hem passat per davant de Cornellà en aquest aspecte: ells en tenen 2 de descarregats i 3 de carregats, 5 en total, doncs, mentre que nosaltres ja n'hem fet 7 (1c). Ara encara ens falta posar-nos al dia amb el 2de7: ells n'han descarregat 32 i nosaltres només 1.

Bé, sembla que la caiguda va esvair la possibilitat de fer el 3de7s i vem optar per un 4de7a que sembla que feia temps que no provàvem: des de Valldoreix. No sé exactament com a anar, jo des del lateral del pilar al mig no el vaig veure gaire complicat, tot i que el baix que tenia radera, com que la plaça feia baixada i tot plegat, se'm va arrapar una mica. 13è 4de7a, i apa.

Jo vaig sortir volant de plaça per acompanyar el Roman a cercar suc de raïm, i un cop tornats ja m'havia perdut el pilar de 5 de comiat i anàvem buidant l'ampolla. Quan me la vaig endur a l'autocart ja nava per menys de la meitat.

A la Closca vem estar empitofant-nos molt feliçment i es va anar fent tard i, amb tot plegat, a les vuit fugia de castells perquè ja no m'aguantava els pets (o el pet que portava).

Una temporada amb alts i baixos i amb problemes molt diversos de menes variades que s'ha fet llarga, si més no per mi, tot i que no era especialment llarga. L'any dels 20 anys, que tampoc no és que hagi estat una celebració d'allò més estentòria, l'any en què hem tingut sort amb el 4de8 i n'hem pogut fer 4, tot i que el final de temporada s'ha assemblat uns mica al de l'any passat; l'any en què hem descarregat el 2de7, tot i que només un, amb un altre de carregat i els fantasmes que no es fan mai del tot fonedissos. Un any en què hem tornat a fer els millors números, un any en què jo he faltat a molts més assajos que altres anys per múltiples raons i en què vull deixar d'una puta vegada la Junta. En fi, un any que ha estat molt bé però en què ha faltat un encís i en què per alguna raó hi ha hagut moltes ombres que jo què putes sé.

I per a l'anàlisi global de la temporada, ja m'ho deixo per a la revista. Ara a descansar (bé, avui tenim Junta) (dijous bolo) (dimecres hi nirem a veure el Barça) (divendres encara hi ha assaig i gresca al local) (el cap de setmana jo què sé) i ja veurem si recuperem la motivació per l'any vinent, que si més no jo, a títol personal, l'he perduda una mica... Amb il·lusió i gaubança, etz.

Bé, intentaré fer memòria i repassar per sobre de la Festa Major d'Esplugues incloent-hi Prediada o Vigílies.

Com tothom sap, la Festa Major va començar el dijous. Nosaltres vem fer un dels millors assajos que hem fet mai, o potser el millor, que segons les dades del Txus devia ser el més nombrós d'allò que rima amb safranòria. En sortir vem passar per la moscatellada del Brillas, on vem fer uns beures, i al final vem pujar a les Tres Esplugues, on ens hi vem estar força estona, sense música i amb alguna puntada de peu als collons. Ja era una mica tard i anàvem una mica contents per ser només el primer dia i amb l'endemà la feina clamant atenció, una feina que, si més no, a mi no em va veure.

Divendres cap a les 10 i escaig del dematí vaig trobar que no faria res de bo a la feina (fa gràcia que això ho escrigui aquí a la feina) i vaig estar fent el pòtol tot el dia fins a l'hora d'anar al Brillas, cap a les set (en Jordi Porta diu que flipa que a Castells tothom es demani festa pels castells). Vaig ruixar joiosament amb licor de ginjoler la gargamella fins que es va evaporar del tupí, i mentrestant totes les colles s'havien anat aplegant i van començar els actes institucionals. En Salvador Juan (jo el pronuncio Joan) va dir uns mots amb el regidor al costat, i tot seguit es va fer el clàssic homenatge al roure, en què vem recordar en Joan Pastor. Les tres entitats que hi teníem una relació directa --Diables, Centre Excursionista i Castells-- hi vem penjar un domàs, una banderola i un mocador, respectivament, i nosaltres vem fer un pilar per recordar-lo. Sempre amb nosaltres.

La cercavila era plenty full of espadats i lenta que t'hi cagues, amb cervesa que ho esquitxava tot i tot plegat com sempre, fins que vem entrar a la plaça de l'Ajuntament amb un pilar amb domàs del Caufec / Ni muts ni a la gàbia que podria haver aixecat polseguera.

Mentre el pregoner pregonava (em penso que la Pilar no hi era) i es feien les corrandes del Ferro Ferro, vaig estar enraonant amb en Jaume I de coses d'aquí i d'allà, i en acabat tot plegat hi havia el crematasques amb Boc de Biterna, que pujava cap a les Tres Esplugues en recorregut pitof. Pujant pel carrer Nou em vaig tornar a ficar sota el foc, però anava sense res a sobre (m'havia tret la camisa de castells, etz.) i em vaig cremar el braç, d'on emergí una butllofa molt bufona i conspícua que m'ha durat fins ahir.

A les Tres Esplugues, certament, ja feia moltes hores que trascolava i, després d'anar una mica amunt i avall, de ficar-me en un racó ple de tifes de gos i puces i de merda en general, vaig preferir fondre'm a una hora molt prudent. Castells teníem torn de barra de 2 a 5; abans de les 2 ja devia haver marxat. Diuen que hi va haver un intent desmuntat de batussa entre beguders: jo ja dormia la mona. I bisca la virra.

Dissabte em vaig llevar una mica abans de les 11, però vaig desistir d'anar a la cercavila de canalla i vaig esperar a la 1 per dinar a casa. Aleshores vaig passar per la barraca del Brillas, on feien cançó improvisada, amb bascos àdhuc, i també hi feien birres. Va ser l'hora de la paella, que feia un grup de gent que ara no recordo, i jo m'hi vaig quedar arreplegant gots amb el nèctar de Dionís. I aquí ve l'episodi ominós de la chrònica maldestra: quan per fi vem aconseguir cartes no vem ser capaços de quadrar les parelles, i com que érem 6 em van obligar amb un ganivet al coll i xurriaques amb punxes de ferro rovellat a jugar a la podrida, una merda de joc que s'assembla a la botifarra com un ou i una castanya. La meva indignació no coneix límits, s'escampa per tot l'univers i ho tenyeix tot de la foscor impenetrable d'un immens forat negre anihilador.

La colla feia la cercavila avorridíssima des de la biblioteca fins al Brillas; jo vaig escurar el beure dionisíac i vaig passar per casa per agafar les coses de castells, i al final em vaig enfaixar. Teníem Sant Cugat amb nosaltres; vaig trobar el car @MiqueldelRoyo a les escales del Brillas i ens vem saludar molt efusivament i encomiàstica, i em va anunciar que aquesta vegada no ens plantarien el maleït 2de7 als morros. I va començar l'actuació de Vigílies de Festa Major, també coneguda amb l'infame nom de Prediada. Com a comentari general, aquest del blog de Saballuts Digitals per part de Lluís Losantos:

Dissabte vaig anar amb Gausacs a Esplugues, i vaig pensar en mode SD: 4 paios venent globus, fer castells mentre passen pel costat diables / bastoners / tot quisqui, l'ambulància q arriba tard, Gausacs empipats pq "només" poden fer 4de7a, una barra del bar sorollosa a 10m dels castells,... i el millor: id7de7 d'Esplugues. Vaig fer un màster en SDitis.

A la mateixa entrada del blog, l'autora, Gemma Martí, repartint premis, diu que «en resum, [...] Nyerros s'emporta, a despit dels fins ara guanyadors imbatibles (Cargolins), el títol a Màsters del Tropical Hit (la Plana [de Vic], lliure i tropical!)», és a dir, el guardó d'anar lents com cargols.

Bé, aquesta actuació poc la puc comentar perquè ha passat força temps i jo què sé. La Prediada, com el nom indica, és una actuació que tendeix a ser afrosa i a més va plena d'incidències, i aquesta vegada sembla que no teníem ni ambulància per començar. Sobre tot això, la chrònica de Gausacs va bé.

Nosaltres vem començar de 5de7, que em fa la sensació que va anar força bé i a les fotos està parat (hahahaha tret al clatell). Aquesta d'en Lluís Tarrés és espectacular, tot i que les pinyes vistes així fan una mica de fredat:

En segona ronda portàvem el 7de7. Jo estava d'agulla al que anomenen 3, mirant cap a la banda que vaig poguer (cap al que en diuen 4), i si fa no fa més que una truita era un flam informe sacsejat. El van haver de desmuntar suposo que pel bellugueig i perquè devia tenir mides inhòspites pel 4 (el 3, pel poc que veia, no estava tan malament). Vet aquí l'obra mestra (si no vaig errat, vaja):

En repetició hi vem tornar. Diria que va assemblar-se al primer, però devia estar més ben quadrat o el moviment no devia ser un terratrèmol, i al final vem descarregar aquell despropòsit de truita de cargols, el segon 7de7 de l'any, que ja n'hem tingut prouts. I, és clar, no em puc descuidar que en Jordi Adalid s'hi va estrenar de terç: moltes felicitats per tot, que t'ho mereixes, malgrat que sigui en aquesta tortura de castell! Això devia ser l'única cosa bona de la cosa.

En tercera ronda portàvem el 4de7, que amb el temps he mig oblidat. Era evidentment una prova pel 4de8 de l'endemà: el record és que no acabava d'anar a l'hora, però és molt difús i no vull inventar-me res. Només tinc sensacions d'un lleuger desplaer i de ganes que s'acabés aquella actuació avorrible. A les fotos el 4 estava prou maco.

Vem fer 2 pilars de 4 i finalment el pilar amb folre de canalla, que és l'únic sector de la colla que fa folres. La resta potser en farem la setmana dels tres dijous.

Vaig sospesar la possibilitat de passar per casa per sopar (i descansar una mica), però al final vaig fer-ho al mateix Brillas, en un xiroi àgape d'entitats que no recordava que s'havia de fer. Amb el pap ple i fart pixats de Dionís vaig pujar al sopar de Bastoners, on tocaven A Folk Lent, però sembla que al final hi vaig arribar una mica tard. Van pujar a fer garrotins i jo estava a la taula dels polítics, fent més honors a Dionís i dient ximpleries als convergents, que no em devien sentir.

I quan això va acabar vaig fer com els bons minyons i vaig passar cap a casa, que l'endemà teníem una cita ineludible amb la safranòria.

Ahir, actuació a Valldoreix, dos anys després d'anar-hi per darrer cop. Actuem en una estació de ferrocarril d'una entitat municipal descentralitzada, és a dir, als afores dels afores, amb els núvols de pluja que passaven desafiadors i el retruny dels trens que semblaven tempestes. I amb l'aire procel·lós de Zaratustra van braolar els nostres castells a Sant Cugat: pum!

El grup de trunyocletes havíem quedat a les deu davant l'Ajuntament, però entre naps i cols es va fer prop d'un quart i mig d'onze. Havia pensat d'anar pel camí més dreturer: camí de l'emissora pels "tres turons" fins al mirador de Vallvidrera a la carretera de Molins, prendre el carrer del Mont d'Orsa (que deu ser el Puig d'Ossa de l'emissora) fins al centre del poble, i allà agafar la carretera que voreja la via del tren fins a l'estació de Valldoreix. No havia pensat que potser per allà hi havia més desnivell que per les Aigües - Vallvidrera. Així, arribar a la plaça Mireia va ser una mica complicat, però continuar pujant cap al camí de l'emissora va ser un petit drama, amb fetges per la boca i bicicletes a punt de rebentar. El camí dels tres turons cap a la carretera de Molins va ser un nou desafiament per als esfetgegats ciclistes, que suaven la cansalada, les cerveses, el tabac i la toxicomania variada, alegre i combativa. Un cop a Vallvidrera gairebé tot era baixada, però el desballestament i esbocinament en marxa era un perill que rodolava sobre algunes de les nostres més estimades trunyocletes. Finalment, però, vem arribar a l'estació àdhuc amb temps per fer una cervesa en un forn forà de l'entitat descentralitzada.

Com podeu comprovar, fèiem una pinta de ciclistes professionals que fa caure de cul a terra:

Com era habitual, érem tercers en l'ordre d'actuació. Aquesta vegada no hi havia les famoses pissarres que han començat a voltar per les places aquest setembre, sinó les típiques carpetes amb fulls guixats inextricablement amb aberrants i capricioses línies traçades amb boli bic; entre naps i cols les coses van tornar a ser una mica lentes, però què hi farem. El radar del mòbil avisava que s'acostaven xàfecs: si no ens afanyàvem potser ens mullaríem.

Vem començar amb un 4de7 sense els teòrics quints del 4de8, suposo. De desquadrat, no sembla que ho estigués del tot, però la pinya va ser un drama, amb baixos esbufegant o gemegant i els segons remugant i el castell remenant-se com en arenes movedisses. Va ser un suplici, per sort es va acabar, i el dubte del 4de8 va tornar a planar com un voltor àvid de cruspir-se la carronya de les nostres esperances ventisses per un carro gros que sembla que vol anar pel pedregar (apa, una metàfora de merda més en aquesta frase i em peta l'ordinador a la cara).

D'altra banda, s'hi va estrenar la filla del Mascherano, que el tenia de contrafort darrere el meu baix, i que tot i que jo li anava dient com anava pujant, al final no es va assabentar de gaire res perquè aquell sector de pinya era un bàratre monstruós. A més a més, va començar a plovisquejar durant el castell, un plugim que va remullar lleugerament algun altre castell.

En segona ronda era el torn del 5de7, que es va alçar petri i marmori i amb mides elegants i esveltes, un bon 5 que segueix la línia dels cincs que hem anat fent en aquest segon tram. Com a nota destacada, s'hi va estrenar la Laia, que totes les veus refilen que és un diamant en brut que tralarà. Brindem amb ratafia, doncs! Com a nota curiosa, vaig tornar a fer de contrafort en un castell a plaça, a la rengla del tres en aquest cas, i no recordo quan va ser el darrer cop.

Per acabar els castells, vem portar un 4de7 amb agulla, que va pujar al segon peu (el primer era un rombe bategant), força bé de mides, amb l'agulla que tendia a anar més cap a un cantó per la baixada de la plaça o el carrer o l'aparcament de l'estació. En fi, el meu record és que va anar molt tranquil i a tancar la història amb un pilar de 5.

Pel que fa a les altres colles, els Gausacs començaven amb un 4de8 que no recordo gaire, la impressió és que no va patir gaire però que tenia mides una mica heterodoxes i que va tremolar una mica a la descarregada. El 3de8 de tot seguit va anar molt rodonet, parat i lluminós, un castell gairebé perfecte sota la pluja lleugera. Per acabar, un altre cop el 2de7, aquest cop una mica obert, amb una petita seca que va fer brandar el castell quan l'enxaneta estava a punt de travessar, cosa que la va fer aturar-s'hi un moment; finalment va fer les tres passes i clàssica de vuit a la butxaca, els malparits.

I els Moixiganguers, també fidels a la tradició de plantar-nos el 2de7 als morros, van descarregar el seu 2 amb més seguretat que el de Gausacs. Tot seguit van desmuntar un 4de8 que no semblava que estigués malament: vaig sentir a plaça que el cap de colla no sabia què hi havia passat, i que deien que per dalt les mides eren molt dolentes. En repetició el van descarregar sense més històries i, per acabar, van fer el 7de7, que com a truita era una mica un desori, l'enxaneta va trigar tres dies a passar d'una banda a l'altra, però fora d'això es va completar sense entrebancs.

En fi, totes dues colles van a tota màquina cap al Concurs, amb la tripleta de vuit descarregada com a objectiu. Nosaltres, ai pobrets, ja veurem què collons fotrem. Tot és molt incert en aquesta setmana de Festa Major.

Per tornar, els Trunyocletes vem agafar el tren, vem baixar a Peu del Funicular i vem pujar al funicular de Vallvidrera fins a la carretera de les Aigües, per on vem tornar cap a la Closca, on els pollastres encara no eren arribats. Fa goig que el grup de ciclistes s'eixampli, després d'alguns anys que érem molt pocs. A la Closca vem estar parlant de castells, de candidatures a cap de colla, de castells, de les incerteses de Festa Major, de castells, i també d'alguna altra cosa relacionada amb els castells. Finalment vem tancar la Closca i vem fer cap a casa, en un estat etílic sorprenentment controlat per part meva.

I ara aviam què putes passa.

Ahir era l'Onze de Setembre, diada nacional, i com és habitual els Castellers d'Esplugues sortíem al carrer a celebrar la jornada alegre i combativa amb el marcat to reivindicatiu habitual. Pujàvem als autocars i enfilàvem cap a l'AP-7 i, travessant el peatge, aterràvem al Vallès Occidental, a Llinars del Vallès, després d'un grapat d'anys que havíem actuat a Montblanc en aquesta data tan reivindicativa i xiroia.

L'actuació era a les 11.30 però els Castellers de Sant Cugat hi van arribar cap a les 12.00: la intenció era fer via per anar a la Via Catalana a la tarda (qui volgués, sense obligar ningú, no fos cas); és a dir, a cagar a la via (aquest acudit es va gastar fa més d'un any). Mentre els esperàvem, el sol avançava per la plaça, anihilant els racons d'ombra, i mentrestant des de l'Ajuntament parlaven sobre el dret de decidir i les llibertats del poble català, aquelles qüestions abstruses que sembla que ningú no entén. Van fer la foto a les entitats que donen suport a aquest dret metafísic i vem fer temps fins que els Gausacs van arribar, per fi.

Finalment, vaig veure que treia el nas la bandera negra del @Bardaler, dels Gausacs, que donava el tret de sortida a la cosa. Érem segons, després de Xics de Granollers, i volíem fer 4de7a, 5de7 i 4de7.

En fi, m'hauria d'apuntar les coses que fem, perquè després no me'n recordo de res, i això que ahir no vaig beure birra. El 4de7 amb agulla sembla que va pujar bé, però el pilar del mig va esclafir escarafalls i semblava que se n'anava a la dreta i endavant o endarrere, efecte que no es va estabilitzar fins que l'enxaneta no va començar a baixar. D'altra banda, el Jordi Adalid va tornar a fer de baix, i hi va estar molt més tranquil que l'altra vegada, amb el monyo de la Paula fent-li pessigolles per la cara, i visca Catalunya lliure.

El sol avançava cap al mig de la plaça i hi tornàvem amb el 5de7. Aquesta vegada vaig ser segon lateral per algun altre puestu i no vaig veure gairebé res: la sensació era que el castell estava molt tranquil: però jo què sé, titus. En les fotos està molt bé, i em penso que vaig preguntar a algú i em va dir si fa no fa això, o sigui que tema sanjat.

Tot i que havíem començat amb retard (cap a les 12), a les 13 ja havíem tancat dues rondes de castells, però la ronda següent es va fer eterna, amb peus i castells desmuntats, i amb tot plegàvem de fer els pilars cap a les 14.15 i sortíem volant cap als autocarts. Per la nostra banda, ahir em va fer la sensació que muntàvem els castells més de pressa que altres vegades, per una vegada a la vida, potser gràcies a les benaurades pissarres o al fet que anaven cantant pinyes molt abans, entre castells, o potser perquè teníem pressa (#tenimpressa) per anar al gran mosaic aquelarre separatista desafiador. I bé, tocava muntar el 4de7.

No sé si just abans de fer-lo el Jonàs o el Lluís va dir que seria una prova molt important del més que hipotètic 4de8 de la setmana vinent (Festa Major). Sembla que era el carro gros sense els quints i es va fer, segons el meu lleuger record, sense gaires problemes. Al meu rengle, el baix deia dreta i el segon esquerra, i no acabava d'anar a l'hora: sembla que, com que el baix pensa en francès, quan vol dir gauche diu dreta, etz. En fi, ja veurem com arriba el 4de8 a Festa Major, amb tres assajos restants i poques pinyes bones fins ara. En aquest 4de7, el meu rengle i el de darrere meu estaven com entregirats i els altres dos bé, if I remember well. La Gemma sembla que no el veia gaire clar:

Per acabar, un vano de 5 molt poc reivindicatiu: si ja no hi faig colar l'estelada, com alguna vegada s'ha fet, perquè no tinc més ganes de tronades, aquest cop ni tan sols hi vem posar una trista senyera. En fi, ens va costar una mica lligar el vano, per això vem esperar a alçar-lo (suposo) quan els Gausacs descarregaven ja el seu pilar de cinc amb senyera: ens van ajudar a tancar la pinya amb mig vano ja enfilat, i alabat sia Jaume Barri: rabents cap als autocars, que es feia tard. D'aquesta manera, ens vem estalviar la polca d'Ours (diria). De moment, només una a Guissona (faig el recompte per al final de temporada d'aquest segon tram).

I pel que fa a les altres colles, els Xics eren primers i en primera ronda ens van plantar el 2de7, un altre cop, seguint la tradició més estesa a plaça. Va ser una puta roca, i van seguir amb un 3de8 que diria que molt tranquil, però el 4de8 de tercera ronda, que van alçar al tercer peu, semblava una mica massa tancat, sobretot un dels rengles; en tot cas, estava amb dosos col·locats i de fora estant feia la impressió que es podria descarregar bé. Van tancar amb un 5de7 que vaig veure de lluny, a l'ombra, bevent l'única cervesa del matí, una d'artesana del Montseny molt bona, assegut a l'ombra en un banc al fons de la plaça. Van plegar amb dos pilars de cinc sense senyera, i amb dos pilars de quatre posteriors amb senyera, potser perquè no havíem fet els d'entrada per fer via per anar a la via i tal.

I els Gausacs van fer un 5de7 molt tranquil amb una acotxadora que tenia el peu fora de lloc, un 4de8 obertot i una mica remenat força controlat tothora i, en tercera ronda, el famós 2de7 que tothom ens ha de passar per la cara perquè n'aprenguem algun dia. En aquest cas, com que la qüestió era que la tercera ronda havia de durar almenys un hora, el primer intent va ser desmuntat: l'enxaneta o l'acotxador es van fer un embolic a l'hora de fer el cim i el van fer baixar. En el replay de tot seguit, la van descarregar, potser una mica estirada, potser amb un cert tremolí. I el pilar de cinc amb senyera i cap a Barcelona. Van ser els últims d'arribar i els primers d'anar-se'n: quan nosaltres passàvem per Castellbisbal ells ja eren per la Meridiana, si cal refiar-se'n del Trúiter.

Vem ocupar ràpidament la Closca, vaig fer tres birres sense diners i vem tirar, els que vam volguer, sense obligar ningú, no fos cas, cap a la manifestació que era un mosaic o una Via Catalana™ o un parc temàtic independentista. 54 colles hi van anar amb camisa i hi van fer des d'un 3de9f a pilarets de quatre. El periple de la nostra colla en aquest cas ha estat erràtic, quedant-nos al marge del que la majoria ha fet, convocant primer al tram 37 i després al 6, és a dir, dividint divisòries, i tot plegat força patètic. Per a alguns ahir va ser un gran dia per a Catalunya i un dia molt trist i per oblidar per a la Colla. Jo, com que ja n'estic fins als pebrots d'aquesta puta colla en aquest tema, només dic que era el més lògic que passés (que féssim el pena), i aprofito per engegar a la merda tot déu (un altre cop).

Aquesta foto d'una noia dels Xicots de Vilafranca m'ha agradat especialment:

D'altra banda, la mani d'ahir (o el mosaic o la merda hippy que fos) va ser la hòstia en el sentit d'omplir Diagonal i Gran Via amb més d'un milió i mig de gent que, en general, demanaven la independència --o si més no aquest era el missatge explícit, més enllà de «déjame votarl, neng!», i malgrat que molta gent sembla que encara no se n'ha assabentat: sembla que allò fos per demanar que la merda fastigosa d'Estat en què vivim ens perdoni la vida i ens permeti butà. Va ser l'hòstia, doncs, com a demostració de força pacífica i totes les històries, però tot el farciment així com de festa major i performances mil·limetrades amb organitzadors que et diuen en quina clenxa d'espit t'has de posar, ja cansa. Si la política al puto Estat espanyol no avança, i continua sent tan espanyolista, conservadora i uniformitzadora (franquista) com sempre, i segueixen mentint i desinformat sense voluntat d'entendre res, la cosa fotrà un pet com un aglà per alguna banda. I jo ja estic tip de tanta collonada de tieta, que diuen.

I a cagar a la via.

Vam arribar a Guissona una tarda de setembre; una alenada de flaires de merda de bestiar ens va donar la benvinguda a la capital agroalimentària de Catalunya. Era el tercer cop que hi anava, el primer per fer-hi castells, i vaig anar seguint la professó de cargolins fins a la plaça de l'Ajuntament, que amb prou feines tenia estelades, i finalment vem entrar a la plaça Major, la de l'església, on vem fer els castells.

Em cago en els quatre puntals que aguanten la cagadora de Jesucrist.

Vem fer els pilars d'entrada: nosaltres dos, els Nens del Vendrell un, Margeners 4: a més a més, amb una estelada gegant. D'un temps ençà moltes colles han donat suport explícit a la independència i pel camí nosaltres ens hem fet més o menys catalanistes. En fi, deixem-ho estar.

Nosaltres vem començar amb el 3de7, que va anar sense cap incidència. El Jordi Adalid s'estrenava de baix: jo era la seva agulla, va aguantar com un campió de puta mare. La seva mare s'hi va estar plorant força estona després, emocionada i tal. Tothom que passava per allà va felicitar el Jordi i tot seguit vaig anar al súper a comprar birres.

Com es pot veure a la foto, hi havia estelades àdhuc al cloquer de l'església. En segona ronda tocava el 5de7, que per alguna raó vaig saltar del lateral de la torre i vaig passar a un lloc més allunyat i tranquil del castell, que no vaig veure gens però que pel que sembla va anar molt tranquil tot i que una mica lent, sembla que per les raons de tota la vida. Un altre 5de7 al sarró, i a buscar més birres.

Aleshores va ser el torn del 4de7, que com a prova del 4de8 era molt estranya, segons alguns de tronc i de tècnica, que no entenien de què anava aquell castell. I si ells no ho entenen, jo encara menys, o sigui que res. Pel que fa al castell, va anar força bé, amb el meu baix que va anar perdent la posició i si hagués sigut un 4de8 hauria mort enfonsat i sebollit a plaça.

Per cert, molt interessants aquestes pissarres noves amb les pinyes dels castells. Per plegar, un pilar de 5 i adéu-siau.

Pel que fa a les altres colles, els Margeners de Guissona van remuntar uns temps d'hores baixes i van descarregar exultants un 7de7 amb dues enxanetes, un 3de7 per sota molt treballat i remenat que gairebé peta, i un tercer castell que ara no recordo de la gamma alta de 7. Era la millor actuació en uns tres anys dels guissonencs i si us en voleu informar, la seva crònica és aquí:

Esplugues en primera ronda va descarregar un 3d7 lleuger, molt quiet i estable. En segona ronda també va ensenyar el seu 5d7 a Guissona, descarregant-lo eficientment. Tancant l'actuació descarregant un 4d7 tranquil i en vistes a un més que possible carro gros per la seva Festa Major.

Dels Nens del Vendrell, s'ha de destacar que ens van plantar el 2de7 als morros una altra vegada i que en segona ronda van desmuntar un 5de7 perquè sembla que hi havia un merder important pel pom de dalt i l'enxaneta no va poder fer la passa a la torre. Van acabar amb un 4de7a que jo què sé.

En fi, què dir-ne d'aquesta actuació, què ha de passar les pròximes dues setmanes, amb assajos especials i actuacions i tota la pesca, etz, és una cosa que ara mateix no em ve gens de gust fer. Els assajos han començat aviat, hi ha molta feina a fer sobretot amb el 4de8 i poc temps per polir-ho. Hi ha un assaig especial de pilars per mirar de fer-ne un de nou, que el segon habitual es va trencar el genoll. Ja veurem com surten les coses, com segueixen els ànims, i tal. Jo ara plego d'escriure.

Sé que us deliu per les meravelloses interpretacions dels numbros de la Colla que en Jep us cuina amb tot el desamort del món, i per tant obro el bloch i orxego un miasma de merda deletèria per a tots vosaltres, nefaris indígenes.

Enguany, fora d'actuacions que no són estrictament diades (cercaviles i altres actes filofestius o reivindicatius), hem actuat de moment 13 vegades, que són 2 més que l'any passat per aquestes dates. Pel que fa a castells grossos, hem fet un 3de7 per sota més (en total, 2) i hem carregat el 2de7 (l'any passat, res de res en tot l'any). En total, 22 castells de la gamma alta de 7; l'any passat, 19 amb dues actuacions menys. Això és degut al fet que no hem fet cap 3de7a (l'any passat, 4) i que 4de7 + 3de7 sumaven només 13 castells, per 17 enguany. En aquest sentit, aquestes construccions representaven el 40,6% dels castells de 7, pel 43,6% d'enguany. No és gaire significatiu, sobretot tenint en compte que, si atorguem a cada castell una puntuació (segons la taula del puto Concurs de Tarragona que faig servir, que no sé de quin any és), la mitjana de punts per construcció d'enguany ha estat de 172,2 --a mig camí entre el 3de7 (131 punts) i el 3de7a (185)--; l'any passat a aquestes alçades era de 171,4 punts. Això és perquè el 2de7 carregat i un 3de7 per sota més han fet pujar la valoració global; si a Sants haguéssim descarregat, per exemple, el 4de7a, hauríem fet uns 169 overall.

En general tot això resultava en una certa sensació d'estancament: sempre fèiem el mateix i era difícil engrescar la colla perquè no se sabia cap a on anàvem. En 9 de les 13 actuacions hem combinat 3de7, 4de7, 5de7 i 4de7a; en les altres 4 hi hem afegit un 7de7, dos 3de7s i un 2de7 carregat. Molt avorrit, sobretot tenint en compte que feia la sensació que teníem molt més potencial: per poder portar el 4de8 amb pinyes més assajades (d'alguna manera caldria haver-les assajades si es pretenia fer-lo abans d'estiu), per fer més 3de7s, etz. De fet, aquesta sensació del dia de la marmota ja la teníem l'any passat, en què superiors al 5de7 només vem fer un 7de7 i un 3de7s; en tot cas, vem portar 4 3de7 amb agulla (que enguany hem descartat), cosa que hi afegia una mica de varietat en un repertori repetitiu (val a dir, a més a més, que l'any passat vem fer el 3de7s i el 7de7 just a la darrera diada, per Santa Magdalena).

Així doncs, comparat amb el 2013, trobem que aquesta temporada té una mica més de varietat i també sembla que tenim més recorregut: podria semblar més fàcil de repetir el 2de7, el 4de8 al final haurà de ser per Festa Major si no el volen provar abans soprenentment, el 3de7 per sota podria reaparèixer en qualsevol moment i el 7de7 es pot fer sempre que hi hagi prou gent. Una cosa com el 9de7 s'havia plantejat només com a frikada. El 5de7 amb agulla (el pinxo de truita) per sort el vem descartar l'any passat perquè no anava enlloc. El 3de7 amb agulla no em fa res no fer-lo, que les pinyes són un infern.

En resum, ara començarem el segon tram de temporada i caldrà veure com ho fem per engrescar la colla i quina mena de campanyes de captació de gent engeguem (jo, com a responsable de Comunicació i Premsa i coses per l'estil, no en tinc ni puta ideia). Quan al primer tram es van començar a fixar objectius clars (bàsicament, el 3de7s i sobretot el 2de7), la resposta va semblar positiva. D'altra banda, l'efecte vintè aniversari potser ha ajudat a cohesionar el grup, tot i que no sé si gaire. Finalment, com que al setembre sempre tenim molta gent i tot va molt més rodat, és de suposar que l'engrescamenta anirà tota sola. Ja veurem. Demà tornen els assajos i suposo que haurem de fer cap a la Nau.

Dimarts era un dia curiós i després d'una remullada per la Diagonal camí del passeig de Sant Joan on fai les pràctiques no remunerades i d'acabar a les 7 de la tarda en punt, vaig tornar a pujar a la bici i rabent i sallant el vent vaig arribar una mica abans de dos quarts de vuit a Esplugues per agafar les coses de castells i la càmera de gravar, que me l'havien encolomada. Com que l'actuació a Sant Joan Despí començava a les 19.30, anava amb una miiiiiiica de retard.

Abans sempre érem els últims en l'ordre d'actuació, però enguany les coses són diferents i així vaig arribar-hi cap a tres quarts quan ja alçàvem el 5de7, em diuen que al segon peu, després dels pilars d'entrada que, evidentment, no vaig veure. Vaig donar la càmera a l'Orlando, sense el trípode, que pel que em van explicar em va maleir els ossos i tota la meva nissaga fins als avantpassats australupitechs. I com que tot era bonic i bell i em pruïa un ou, m'ho vaig mirar de fora estant i vaig fer fotos a un 5 que em va semblar prou maco.

En segona ronda ja no me'n podia escapolir, i en una actuació que va anar rabent i veloç com en Jep a la bici, sense tenir amb prou feines temps de fer incursions per cercar birres al paki d'uns metres més enllà, vam pujar el 4de7 --m'havien dit que havia de ser el 4de7a i dissortadament vaig tornar a desinformar per trúitert--, amb quarts i quints del 4de8. La Paula, a l'agulla, va dir que s'hi col·locaven quints, com aquell qui res, i entre naps i cols, i tota la pesca, em va semblar un castells amb una història residual que refuso plasmar en aquesta immensa i gloriosa Chronica dels Feyts, malgrat que en acabat la crítica i el públic siguin unànimes a judicar-les d'excrescència nefanda copròbia. Però què hi farem, si els lectors no saben preuar així com cal aquest nèctart olímpic i s'hi rabegen com a la porcellera.

Mentrestant, rabent i sallant vaig tastar les delícies de la llauna d'Estrella i va ser l'hora del 4de7a, que va ser can penja i despenja, i de poc que no s'esbaldrega, en efectivament. La baluerna es va anar bastint (vestint!) com un edifici d'un arquitecte modernista passat d'espit, amb mides estrafetes i estireganyant-se d'aquí i estrenyent-se astoradorament d'allà, i amb el segon del pilar que li lliscaven els peus endavant per les espatlles del baix remugant. Quin desori, quin poti-poti, quin niu de puputs, quina olla de cargols! El desgavell es va envolupar (com si fos el contrari de desenvolupar) i es va desmuntar amb seny proverbial.

Vet aquí l'única foto que penjaré de la cosa. Va, una altra, que demostra que malgrat que hi havia poc temps per fer birres, sí que es podia descansar a l'ombra de l'església del costat de l'ermita.

En repetició, i amb algun canvi, el 4de7a es va vestir (bastir!) amb més bones mides, tot i que encara amb algun neguit. El segon del pilar sembla que va deixar-se anar massa aviat, cosa que va contribuir que l'agulla brandés més del compte, amb un rum-rum i amb un ai al cor, i un enjòlit a mercè de les bressades, que en salvar el perill va merèixer un estentori aplaudiment i clap-clap de la plaça, que val a dir que era força plena. Una lluita titànica del segon que va ser una bella cosa de no dir.

I res, el pilar de 5 per plegar i adéu. No es va obrir la Closca i vaig anar a casa a descansar d'un dia estrany i una mica atabalador.

Voldria només esmentar la feina dels de Cornellà, que per la seva festa major, el Corpus de diumenge, van descarregar el primer 7de7 de la seva història i van afegir-hi 5de7 i 4de7a, una actuació molt bona d'una colla que potser s'envolarà enguany. Van estar a punt d'empatar la nostra actuació a Sant Joan Despí, però finalment van descartar el 5de7 perquè anaven una mica justos. La millor actuació dels cornellencs des de fa algun temps indeterminat, amb força seguretat, i que tinguin molta sort enguany.

I res més, per a més informació, el web, malparits: http://www.cargolins.cat/content/resultats-de-sant-joan-despí-i-prèvia-de-figueres

Ahir diumenge tornàvem a les places i actuàvem a Badalona amb els Borinots i els Micacos. Era el segon cop que anàvem a Badalona, segons les bases de dades; la primera vegada va ser el març del 2010 i vem actuar al passeig marítim per fer castells de sis, amb el 2de6 com a millor cosa. Pel que fa als Borinots, actuem amb ells molt sovint i enguany ja era el segon cop.

I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica --l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda-- vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.

A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.

En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.

Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.

Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:

Aquella tarda l'ambient era estrany: la gent estava molt dispersa, érem quatre piules, la plaça era molt gran i no hi havia atmosfera de diada. Vaig dir a l'Àdal, que era el cap de colla aleshores, que estigués molt concentrat en aquell castell, i ell em va dir, gairebé emprenyat, que esclar que ho estaria, com sempre. El castell va anar regirat tota l'estona i al final el pilar va caure.

Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany.

Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.

O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.

Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.

Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.

Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.

Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.

I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.

Fa un grapat de dies, diumenge, la Colla va començar la temporada, la dels vint anys, i tal i tal.

Jo venia de l'Espanya profunda, a pocs quilòmetres de Catalunya, i no havia anat al darrer assaig. Feia fred i havia plogut per les terres del desert aragonès, però la tornada a la vila d'obertura i harmonia va ser assoleiada i radiant com un matí de primavera. Vaig arribar que descarregaven els pilars d'entrada i vaig posar-me a la pinya, amb jersei negre àdhuc, de segon lateral d'un quatre de set. Com va anar aquell castell? Ni puta ideia. Des del meu racó de pinya vaig sentir que a la descarregada hi van haver avalots i vaig sentir remors de remenada, però jo què putes sé. Al vídeo de la quarta ronda el vaig veure si fa no fa com sempre.

Aprofito per dir que des que sóc a la colla només he faltat a una diada, al Serrallo de Tarragona fa alguns anys, i em sentia estrany pel fet que potser me'n perdria aquesta. Però no sé, em sento com un Jep que necessita vacances.

Així que en Jep vacant va anar a fer una cerveseta a la paradeta que havíem muntant --glòria i llaor a les paradetes de birres castelleres-- mentre les altres colles feien la seva, que no recordo gairebé gens què putes era (poder els de Sants el 7de7, i els poblesequins qualsevol altra cosa de set), fins que va ser l'hora de fer un altre castell, aquesta vegada amb camisa blava, que en Jonàs, diligent i amable com sempre, m'havia dut de la Nau. Era una camisa de les antigues, que m'excitava i tot, però que vaig haver de retornar al capdavall, malauradament. I ens tocava el 5de7.

El 5de7 és el nostre castell insígnia etc. que l'any passat ens va caure per primer cop en molts anys etc. i que els de la Tècnica van trobar que era el castell adient per donar categoria a la cosa, atès que no havíem començat mai cap temporada amb aquesta construcció, i així podíem dir, amb una tranquil·litat pasmosa, que protagonitzàvem el millor inici d'any de la nostra mil·lenària història. En aquest cas em van deixar ser agulla, la meva posició preferida, malgrat que havia fallat als dos assajos de la setmana, un indret privilegiat on vaig veure de puta mare com s'alçava el cinc amb fermesa i com es remenava a la descarregada, amb gemecs d'un baix, el de la rengla, si no vaig errat, que bé pot ser perquè ja fa dies d'allò i no me'n recordo gaire. 5de7 al sac i ben lligat, que aviat és dit, i de camí a la paradeta, que una cervesa m'esperava.

En tercera ronda era el torn del 3de7. Com que m'hi van posar al darrer cordó, vaig aprofitar per fer fotos i veure el castell, que de fora estant em va semblar petri i mansuet, i desconec si tenia més història que això que estic dient. Miraria el vídeo del castell un altre cop, però crec que no s'ha penjat encara (com a responsable de comunicació i premsa potser m'ho hauria de fer mirar), o sigui que la impressió que en vaig tenir és la definitiva per a la chrònica dels feyts.

I alabat sia Jaume Barri.

Per acabar perpetràvem el pilar de cinc. Va pujar amb aquella tranquil·litat, però aleshores el terç va semblar que no ho tenia gens clar: li van lliscar els peus endavant, o això diuen, i va pensar que l'espadat (espadat!) fotria un pet com un aglà, i així el va fer baixar. Mes, nogensmenys, amb la quarta fora, la terça va recol·locar els peus i la Mar va tornar a enfilar-s'hi. Jo em pensava que el desmuntaven de totes totes, però en veient que les gralles, després del desconcert del cas fortuït, reprenien la tonada del toc, vaig tornar al lloch dels feyts i vaig veure que, en efecte, l'enxaneta estava a punt de coronar l'espadat! Vaig fer la foto i em va rondar pel cap el dubte: intent desmuntat o un sol intent? El nostre trúiter deia que intent desmuntat, però després de mirar el vídeo i de parlar amb el cap de colla i la Marta i amb en Jaume Barri, vem arribar a la conclusió que només havia estat un intent, descarregat. I així deu haver quedat per als annals de la història, si a tothom li sembla bé.

Vem anar a la Closca a menjar el pollastre del Cardona i jo vaig passar a dormir, que estava mort, i vaig tornar pel Barça, que va guanyar al Madrit amb polseguera inclosa, i aleshores vaig passar per casa la cunyada, que m'hi esperaven, i aleshores vaig passar per casa, que era de nit i tenia fred i necessitava una mica d'escalfor.

PD. La Lourdes es va estrenar de baix al pilar d'entrada. Segons el Txus, «la iliana es va estrenar enxaneta al pilar de 4, i el cuatrecasas de baix al tres, i la rosa com a terç al 4... i crec que ningú mes.... I jo al baix que escoltava gemegar era el de la torre.... a veure si es que gemegaven tots els baixos??!!!!!». En el punt aquest dels gemecs, segons el Jonàs era el de la plena. Jo estava a la buida i diria que vaig sentir-ho a la meva dreta.

Una temporada més comença de debò amb l'Assemblea General Ordinària de la Colla, enguany molt tocatardana i amb la Junta Directiva que encara té un any més de mandat. Així doncs, la gràcia de l'Assemblea era escoltar les explicacions del president i del cap de colla, i els tres punts inclosos en l'ordre del dia: la quota obligatòria, l'adhesió al dret a decidir i la participació o no al Concurs.

Pel que fa a la primera part, en Ramon va posar èmfasi en el tema social, en la implicació i la vitalitat de la colla, va parlar una mica de com s'ha fet l'any passat i com pinta la vinent, que és la del 20è aniversari, en la qual vol fomentar la «cultura castellera», per exemple amb la ressuscitació del butlletí, la creació d'un espai a la Nau d'informació etc., i amb l'Escola de Castells, que va lloar dues vegades o tres durant el seu parlament. També va parlar de la neteja dels locals, per la qual cosa es vol organitzar uns escamots rotatius d'unes vint persones que ja veurem com aniran, i de l'economia de la colla, per a la qual cosa va introduir el tema de la quota obligatòria, de què es va parlar a bastament més endavant. En general, considera que el 2013 ha sigut una molt bona temporada, però la 2014 ha de ser encara millor.

En Lluís va analitzar l'apartat tècnic, que l'any passat va tenir alguns punts polèmics, els quals va repassar. Va repetir que no hem fet per primera vegada castells de sis a plaça, va dir que ha estat una bona temporada però que no n'estan satisfets perquè no s'han aconseguit els objectius plantejats, o si més no, no tots. Aquí va repassar alguns punts polèmics: els assajos de 5de7a i 3de8 d'inici de temporada, «que no anaven enlloc» i que van donar pas al 3de7s, 4de8 i 2de7. Va parlar de la canalla, però vaig badar i no sé què va dir exactament; aleshores va parlar dels troncs i dels problemes de comunicació que hi ha hagut i del cas del 2de7; tot seguit, va constatar que les pinyes han sigut molt nombroses i va justificar que, després de Vilafranca, en què érem més camises que uns Xicots que van portar-hi castells de vuit, va adonar-se que teníem prou potencial per provar aquests castells en totes les places, cosa que efectivament es va fer: de Sant Mateu al Poble-sec en totes les actuacions vam provar el 4de8 o el 2de7. Això va donar pas al cas del 4de8 de Sants, uns aclariments que a mi continuen sense satisfer-me i que m'ho deixo estar per no seguir desbarrant. En la presentació del 2014, a banda d'altres qüestions, va remarcar que aquests dos castells seran l'objectiu principal des del primer dia i, d'altra banda, va explicitar el plantejament de la Tècnica sobre el Concurs, que és el mateix de sempre.

A diferència de Minyons de Terrassa, que voten aquestes valoracions i presentacions del projecte, nosaltres no ho fem i així ens vam poder estalviar qualsevol altre maldecap, i vam passar directament a votar el Concurs. Les posicions sobre això són exactament les mateixes que fa dos anys: en Rai va prendre la paraula per pronunciar exactament les mateixes paraules que aleshores, llevat d'allò dels hippies de merda, amb l'únic argument nou que, si molta gent hi està en contra ara mateix, és perquè al 2012 ens va anar malament, però que ara ja n'hem après. L'únic portaveu que es va alçar contra el Concurs va ser en Pujo, que va parlar de les característiques i format del Concurs, etc. la votació va resultar 64 a favor i 29 en contra. La meva opinió sobre el Concurs està aquí i aquí i no ha canviat gens.

Pel que fa al tema de la quota obligatòria, va acabar 71 a favor, 8 en contra i 16 en blanc o nul. D'això no parlo més perquè no acabaré mai.

Finalment, sobre el dret a decidir, la votació va ser 55 a favor, 12 en contra i 27 en blanc.

I ara a veure si ens hi entenem. Es diu de totes les maneres possibles que la colla és apolítica, però fet i fet ara rellegia els estatuts, dels quals tinc una còpia a casa, i no ho he vist per enlloc:

Fa dos anys vam aprovar el Reglament de règim intern, en el qual sí que hi surt això:

Reglament de Règim Intern

Art. 1. - PRINCIPIS GENERALS

La Colla de Castellers d'Esplugues és una agrupació castellera oberta a la participació de totes aquelles persones interessades en l'activitat de fer castells, sigui quin sigui el seu lloc de residència.

És una associació de caràcter pluralista, en el sentit més ampli del terme: social, cultural, religiós i polític. Per aquest motiu, en cap cas participarà en actes de caire partidista i s'abstindrà de prendre posicions d'aquest caràcter.

La Colla pretén organitzar-se i dirigir-se de la manera més democràtica i participativa possible.

En general, s'ha entès que els valors democràtics i catalans no es discuteixen i que per adherir-se a una qüestió simplement democràtica no calen assemblees extraordinàries. En tot cas, per a coses que poden entendre's com a partidistes o polítiques, sempre s'ha consultat la colla.

Ahir votàvem adherir-nos a la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat; aquí se'n pot llegir una notícia. Com a punt destacat de la notícia, copio això:

D'acord amb l'esperit i les línies mestres d'aquell Pacte [Nacional pel Dret a Decidir] s'ha creat la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TPDD), amb l'objectiu de treballar per fer possible la màxima coresponsabilitat de tota la ciutadania de la comarca en la defensa de la voluntat de la majoria de ciutadans de Catalunya de decidir sobre el seu futur institucional mitjançant una consulta democràtica, és a dir, del Dret a Decidir.

Estrictament, adherir-nos a la Taula no requereix ni tan sols una votació en Assemblea, perquè és una qüestió purament democràtica. Com que es pot considerar que és partidista perquè hi ha partits que no estan a favor de la democràcia bàsicament perquè consideren que el poble de Catalunya no té dret a fer res, és altament recomanable consultar la colla per escoltar les diferents opinions.

Això no treu que, bàsicament, estiguem parlant d'un tema de democràcia general. No adherir-se amb l'argument que es fa política és fer encara més política que no adherir-s'hi. Sostenir que hem esdevingut independentistes és una parida.

I després també hi ha el tema que la colla «només fa castells». Si la colla només fa castells, aquí us quedeu. La colla, en principi, a més de fer castells intenta fomentar la participació dels seus integrants de manera activa i coresponsable; segons el Reglament:

Art. 2.- FINALITATS

Els objectius de la Colla són:

a) Practicar, ensenyar i difondre la tradició castellera

b) Realitzar totes les activitats socials necessàries que permetin una millora del nivell casteller de l'Entitat i dels serveis a tots els components de la Colla.

c) Contribuir al desenvolupament personal dels associats mitjançant aquestes activitats.

En general, algú que està a la colla i només fa castells, pot ser molt bo tècnicament però per a mi és un mal casteller. Una colla de castells hauria de permetre desenvolupar la cultura participativa de què parlava en Ramon al començament; és una entitat cívica en què els components es comprometen no només a fer pinya. És el «civisme» ben entès que sembla que molta gent no acaba d'entendre.

Els que diuen que adherir-se al dret a decidir és partidista, els puc comprendre però no hi estic gens d'acord. Una entitat cívica, assembleària i catalana no pot estar en contra d'un dret democràtic bàsic del seu país. Una colla, com a entitat cívica, no pot estar al marge de fets tan generals com aquest, de la mateixa manera que participem en la vida sociocultural del poble i fem coses que segur que al PSC no li agraden, però les fem igualment. Dir que tot és política és un tòpic, i hi ha coses més polítiques que d'altres, i en tot cas l'Assemblea és sobirana i decideix si vol anar al Concurs o tirar-se d'un precipici.

I a la puta merda.

Ahir va ser la XIX Trobada del Baix, que per tercera vegada organitzàvem els Castellers d'Esplugues si no vaig errat des que es va començar a celebrar l'any 95, si també vaig bé. Aquesta és una actuació força distreta, normalment amb moltes incidències i un elevat percentatge d'intents no descarregats. Són actuacions en què es pot veure una mica de tot, no gaire maco. I això és així.

L'altra Trobada del Baix que he viscut a Esplugues va tenir lloc a la plaça de l'Església, que té un altre nom segons l'Ajuntament però me la bufa. Aquesta vegada la fèiem al Pou d'en Fèlix, que és un lloc de pas que afavoreix que el públic ens vegi; tanmateix, l'hora d'inici, les sis de la tarda, amb la calor escanyant que feia i que acubava mantenia la pista com una mena de paella vermella gegant on s'escaldaven cargolins.

Una de les característiques de les Trobades del Baix és que són places no gaire castelleres. Així, al principi només hi érem els castellers de les vuit colles presents (n'hi faltaven tres per fer el ple, onze). A poc a poc, a mesura que el sol declinava, hi anava apareixent el públic, que s'asseia als graons que fan de graderia, i ja cap a les vuit del vespre fins i tot comptàvem amb el venedor de globus habitual, que resta un punt en castellaritat de la plaça. El Natxi, que ahir va tornar, somriu indiferent a la perversió inherent als àvols globus madafakers.

Un altre punt negatiu era la manca de cervesa a plaça. Amb el munt de castellers presents (uns set-cents), amb un parell de cubells amb birres i glaçons hauríem fet alguns calerons. Però era massa feina. Una altra cosa que no m'agradava era la presència d'un speaker; això darrer és un component molt desagradable de moltes Trobades del Baix, però per sort ens va fer el favor el Pep Ribes i la megafonia va quedar excelsa. Realment, amb la complicació del sistema de rondes, un speaker era mitjanament necessari, malgrat que a mi no m'agradi gens i que m'hi mostrés desfavorable en les juntes en què parlàvem d'això.

El protocol de plaça era una petita paranoia. Eren tres rondes més repetició en què les colles actuaven conjuntament en grups de tres. Així, nosaltres actuàvem alhora que ho feia Sant Feliu, per exemple, de manera que no vaig veure els seus castells i no en puc malparlar. Les colles, en tot cas, anaven força a la seva i de rondes estrictament conjuntes n'hi van haver poques. I ja he concordat el verb «haver-hi», que se suposa que és impersonal perquè els gramàtics són una colla de pesats primfilats que si fos per ells parlaríem encara en llatí clàssic.

Així que si poses al mateix sac una plaça poc o gens castellera, megafonia, blocs de pisos lletjos del desordre urbanístic de la perifèria de Barcelona, un munt de colles amb un munt d'intents frustrats i un protocol de plaça estrambòtic, més l'habitual venedor de globus i l'absència de cervesa a prop, obtens una barreja poc salutífera, força indigesta.

Començàvem amb el pilar de quatre característic i érem els primers d'actuar amb Sant Feliu i no sé si una altra colla. Al segon peu alçàvem el 3de7a, en què l'agulla tornava a estar girada i que em va semblar que el segon tornava a remenar força. Vaig agafar amb el braç esquerre la cuixa del segon si fa no fa per sota del cul, fent com si fos un primeres, atès que és com em va dir el Jonàs que havia d'agafar, i vist el panorama suposo que és la millor opció, tot i que així no puc fer tanta força de lateral.

En segona ronda portàvem el 5de7, que vem aixecar a la primera i que se'm va fer etern. Desconec si hi va haver cap problema; el vaig veure una mica remenat però bé de mides, si més no al tres, que és on feia d'agulla, i patapam.

En tercera ronda, al segon peu, enfilàvem un 4de7a amb una certa remor constant i una mica de remolí a l'agulla, i és que potser el nostre segon hauria de fer una mica més d'esport. Plegàvem amb un pilar de cinc que em vaig mirar de lluny, fent fotos.

D'aquesta manera igualàvem la millor actuació feta en una Trobada del Baix, que és la nostra de l'any passat. Els millors castells són el 4de8 i el 2de7 dels Castellers de Cornellà de fa la tira d'anys, segons el Castellística. I, parlant de Cornellà, comentarem la seva actuació ràpidament.

Tot i que s'havia especulat fa unes setmanes que podrien dur a Esplugues el 5de7 i castells amb agulla, i per tant portar un programa semblant o igual al nostre i presentar-nos batalla (i tenint en compte que les darreres setmanes anàvem amb dubtes hi podia passar qualsevol cosa), al final Cornellà ha tornat a perdre volada i han portat, només, tres i quatre de set, cosa que em decep una mica. Vaig estar parlant amb gent de la colla i sembla que els aires estan una mica enrarits i és difícil enlairar-se, així; ja veurem.

Començaven amb el 4de7, que com és característic semblava força feixuc i sòlid, malgrat que les mides no eren les millors del món; amb tot, la canalla es va acabar fent enrere pel guirigall del castell i per malentesos d'aquests, que sembla que la van atabalar. Així s'unien a una primera ronda en què de set castells (Viladecans hi va fer un pilar de quatre) només tres es van descarregar: el nostre 3de7a i 2de6 i 4de6 de Sant Feliu i Carallots respectivament. Aquella era una ronda infumable.

En segona ronda el tornaven a intentar. El castell va pujar més sòlid i la canalla no va dubtar, de manera que es va descarregar sense més entrebancs. En tercera ronda completaven el 3de7, que tampoc no era el més rodó del món però que es va ventilar fàcilment.

En la quarta ronda, de repetició, feien el 2de6, amb uns terços molt veterans i pesats, que semblava una prova de torre de set... Com és habitual últimament, no feien el pilar de cinc de comiat també per problemes de canalla, que em van comentar una mica. El panorama de Cornellà no sé si s'esbrossarà gaire els mesos vinents; tornem a actuar amb ells a Sant Joan Despí per Sant Joan i a la vigília de la nostra Festa Major. Els podrem anar seguint de prop, tot i que ja els he vist molt enguany: a la Diada de Primavera de Cornellà, al Corpus de Cornellà i a la festa de Primavera de Sant Feliu. Ja veurem... En tot cas, si esperava que ens poguessin tocar una mica el voraviu ahir a la Trobada, és evident que estaven aparentment molt lluny de nosaltres.

Dels que m'esperava qualsevol cosa era dels Castellers de Castelldefels. Havia sentit per Twitter que hi havia possibilitats que fessin els castells bàsics de set, i coneixent-los sabia que per poc que en tinguessin oportunitat els provarien. I així va ser: amb força poca pinya van anar enfilant un 4de7 que de seguida va perdre mides i que es va fer baixar amb dosos col·locats. Aleshores, un segon, que havia anat perdent posició, es va enfonsar moltíssim. Va ser un petit miracle poder desmuntar aquella tonyina.

Em van explicar dues versions completament delirants del que havia passat allà dins. En una, m'asseguraven que dues agulles havien fotut el camp de dins; no eren de la colla i van fugir-ne espantants. En l'altra, si la vaig acabar d'entendre, sembla que el baix no ho va veure gens clar i també se'n va esmunyir, o una cosa així. Vés a saber. Jo no ho vaig escoltar, però sembla que el tronc i la pinya era un brogit de brams i xiscles. El panorama de fora estant era esglaiador...

Va prevaldre el seny en endavant entre els grocs, que segons em van explicar també tenen una mica de mala maror interna. En les rondes següents van fer 3de6a, 4de6a i 3de6, que no recordo gaire o gens. No en vaig prendre notes i no en puc fer la crònica; el record que en tinc, però, és que no van patir gaire malgrat que no eren castells gaire macos.

Els que sí que estan bé, dins el seu nivell, són els Castellers de Sant Feliu, que a primera ronda van descarregar el 2de6, que havien recuperat precisament a la Diada de Primavera en què també vam coincidir amb Cornellà. Vaig veure la torre un moment per una escletxa que em deixava la pinya del nostre 3de7a i m'és, per tant, impossible de dir-ne res. Les fotos que n'he vist, i el bocí que en vaig entrellucar des de la fondària del nostre castell, tendeixen a informar que estava molt bé. La foto de dalt és també de l'Àlex Tarroja.

En segona ronda descarregaven un 4de6a que ignoro completament com va anar, i tot seguit van provar el 3de6, que sí que vaig poder veure perquè, com ja he dit abans, de rondes estrictament conjuntes se'n van fer relativament poques. Paradoxalment, tot i ser el castell més senzill de la sèrie, el van desmuntar, unint-se al festival d'intents desmuntats de l'actuació. Sembla que la canalla va dubtar molt a l'hora de remuntar dosos, però potser em confonc. En la quarta ronda, de repetició, el descarregaven, també amb algun embull amb la canalla. I res, felicitats als roses, que van fent castells de sis amb regularitat i una certa solvència.

I pel que fa a les colles consolidades, només em resta parlar d'Esparreguera, que des del 2012 es tornen a considerar baixllobregatins, segurament segons m'explicaven l'any passat per una simple qüestió pràctica: els va bé aquesta actuació. Tot i que diria que sovintegen els castells de set bàsics (sembla que enguany ja n'han fet nou), ahir eren força pocs i, amb més seny que els companys grocs, van portar un programa de mínims amb 2de6, 3de6 i 4de6. En primera ronda havien desmuntat el 4de6; les mides a terços no eren gens bones i la canalla va dubtar molt. La seva torre la recordo molt forta, el 3de6 crec que no va tenir res destacable i em penso que el 4de6 del final no acabava de ser gaire maco.

I resten les tres colles novelles, que van tenir sort dispar. Els Carallots, que ja estan batejats i van d'un taronja més fosc que el dels Pataquers, van poder descarregar el 4de6 força regirat de la primera ronda, però en les tres de després van desmuntar-ne tres: dos cops el 4de6a, un cop el 3de6. Semblava que han de polir força la canalla i els troncs, però bé, van fent via.

Gavà, que encara no sé si reprenen la mateixa entitat que es va mig extingir fa uns anys o si són una colla diferent (perquè, vaja, haurien d'anar de blau, com abans), i Viladecans, dues colles a tocar l'una de l'altra i de Begues (que no va venir) i Castelldefels (de qui ja n'hem parlat), va semblar que competissin per fer el primer castell de sis a plaça, però la competició es va reduir a veure qui hi feia més intents no descarregats.

Viladecans feia un pilar de quatre en primera ronda i després queia de 3de6 i el desmuntava en tercera ronda. Renunciava a la quarta. Pel que fa a Gavà, queia del 4de6 d'inici i desmuntava el 3de6 i el 4de6 després, renunciant també a la quarta ronda.

Amb això, sumaven 12 intents no descarregats d'un total de 28 castells, que significa un 43% d'ineficàcia baixllobregatina. Totes les colles, llevat d'Esplugues, van desmuntar algun castell, i dues van caure. Vaig escriure un dia que la Trobada del Baix és la que més intents estranys deu veure de tot el calendari, i més castells de sis més aviat desllorigats, i segueix sent cert. Es pot dir que és bonic veure que les colles petites lluiten per sobreviure i fer-se un forat, i anar veient com colles com Sant Feliu de mica en mica van millorant, però una llambregada als anys anteriors i el record recent d'ahir apunten a un cert pesombre.

Bé, després del reguitzell de pilars de quatre (una comarca amb uns 800.000 habitants, sense comptar l'Hospitalet, només té un pilar de cinc...) es va ballar una Polka d'Ours gegantina, que és una cosa que als més tradicionalistes els enfurisma, i aleshores vem anar passant cap a la pista coberta per sopar, que ja eren les nou, acomplint al peu de la lletra el que l'organització havia previst.

Allà tots plegats vem sopar i va estar molt bé i vem fer relació, mentre grallers d'Esplugues tocaven alguna coseta com una mena de prova de protoconcert de gralles que es vol fer per als nostres vint anys, que seran l'any vinent. El sopar va volar i en acabat el grup A Folk Lent, amb algun músic de la colla i tots d'Esplugues, van tocar durant unes dues hores música folk, com el nom del grup indica, d'aquell que s'acompanya de ballarugues divertides i lleugerament etíliques. Va marxar molta gent de les colles però alguns s'hi van quedar, sobretot de Sant Feliu i Castelldefels i algun d'Esparreguera i de Sant Vicenç, i algun altre. Després l'Adri va punxar música i cap a les dues vaig veure que estava una mica borratxo i pensant si anava a la Closca o si m'enfundava al llit, vaig triar aquesta segona opció i alabat sia Jaume Barri.

En fi, què n'hem de dir d'aquesta Trobada del Baix? Per a nosaltres, ha significat tornar a tocar el nostre sostre actual, per damunt del qual ens és molt difícil d'anar: 3de7s, que ara reprendrem, 2de7, que ens fa llengotes des de fa molts anys, i 4de8, que allà ens espera, després del primer descarregat al primer intent, perfecte, i del segon que va petar de manera típicament cargolina al Concurs. La gent ha començat a tornar a l'assaig, o això sembla, i dissabte érem força colla, però per fer alguna cosa de profit hauríem de mantenir-la i seguir engrescant els que vénen poc o gens.

Com a organització, trobo que va estar molt bé, sense cues per sopar (a diferència de les dues últimes edicions, per exemple) i amb un grup de música de la corda que a mi m'agrada força. Els preus del bar eren populars, tot i que jo els hauria apujat una mica; però així estaven bé. El protocol de plaça no m'agradava però és difícil empescar-se sistemes per agilitar aquestes actuacions amb tantes colles i tants intents estranys. En fi, hem muntat un concert després de moltíssims anys (després de la merda de grup que va venir a l'anterior Trobada del Baix, precisament) i em fa la sensació que no hem perdut calés i que n'hauríem guanyat si els preus del beure haguessin sigut una mica més alts i si haguéssim tingut cerveses a plaça (que segueixo sense entendre per què era tan difícil tenir-ne). De cara a l'any vinent tenim una experiència força positiva per muntar algun sarau important pels vint anys.

I això és el que tècnicament i diguem-ne administrativament n'opino. Ara bé, la mandra que em feia aquesta actuació abans de començar, a les sis de la tarda (podria haver començat més tard, però llavors s'hauria allargat massa, tot i que tampoc no és cap problema acabar a les deu, per exemple), era abissal. Però bé, al cap i a la fi va estar bé i vem poder presenciar el nivell del Baix Llobregat i compartir plaça per primer cop amb les tres colles novelles i amb Esparreguera, amb qui ens relacionem normalment només en aquesta actuació. I apa, punt.

Crònica de La Vanguardia.

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

Ahir, per a mi, va ser un dia nefast. Això és la crònica censurada d'un seguit d'ensopegades ben típiques en mi: diuen que la positivitat atreu la sort i per això dec regalimar dissort.

Vem anar a Salt, Girona, al Torneig de Futbol Intercasteller, un esdeveniment etilicoesportiu que organitza una colla castellera diferent cada any. Ens llevàvem amb Esplugues nevada i preníem l'autopista amunt fins que sortia el sol i feia un clima agradable a Salt. Era un matí radiant i jo em trobava molt bé.

Un cop instal·lats mínimament al camp el primer que vem fer va ser anar a comprar cerveses: 48 llaunes en dues bosses isotèrmiques amb glaçons. Jo ja sabia que a la nit estaria fet una merda, però amb tot cap a quarts de tres ja n'havia begut sis o set.

El segon partit va ser contra els Borinots. S'havia mig despenjat l'estelada que havia posat rere la porteria; anant-la a recol·locar una pilotada de rebot dels santsencs em va partir les ulleres per la meitat i em va trencar un vidre. Sort que duia les de recanvi, que havia pres per si de cas: en dies de voràgine alcohòlica mai no saps què pot passar. Fins al moment encara no havia tingut temps de beure gaire (n'havia begut tres), però és evident que amb més reflexos segurament podria haver evitat que l'hòstia fos tan forta.

A la fase de grups havíem guanyat amb força diferència a Cornellà (7 a 2 o una cosa així), havíem empatat a 1 amb Sants i havíem guanyat també amb força marge els Salats de Súria. Vaig menjar l'entrepà cap a les 3 mentre els de Cornellà es barallaven amb els Borinots (un de Sants va fotre una plantofada a la cara a un de Cornellà) i a la fi vem baixar cap al poliesportiu on dormiríem. Havíem quedat empatats a punts amb Sants, primers de grup, que tenien millor gol average; ens classificàvem segons i jugàvem contra Berga, que eren bons i ens van guanyar 3 a 0.

A aquelles alçades, ja començava a anar perdut. En algun moment vaig sortir a fer un riu; ja era fosc, però un segurata em va veure i em va dir que em posaria una multa de 800 euros, que ja veurem perquè no em va donar cap resguard de res. Aleshores, després de perdre el temps amb aquell imbècil, vaig adonar-me que estava a la deriva de la nit, naufragat, derelicte. Vaig mirar al voltant i vaig fer memòria d'on tenia la motxilla; vaig anar amunt i avall fins que a la fi la vaig trobar. Després vaig mirar d'entrar al poliesportiu. En algun moment vaig jeure en un pàrking i vaig fer un clucull. En fi, vaig retrobar el poliesportiu i vaig sentir-me molt estrany: alguns havien desaparegut, d'altres no s'havien bellugat gens i semblava que l'hora o dues hores que havia estat a la deriva no haguessin transcorregut mai. Vaig observar que hi havia un moviment de deserció imminent i vaig veure que no fotia absolutament res a Salt, que estava ofegant-me en la nit gebrada i que si seguia enfonsant-m'hi podia acabar molt malament. Em trobava realment naufragat de totes totes, agafat a una fusta esperant que la següent onada acabés de sepultar-me. O sigui que vaig pujar al cotxe i vaig marxar de Salt.

Hem quedat tretzens, finalment, igual que l'any passat. Vaig veure que l'equip tenia molt bon nivell, però amb Berga ens vem començar a desinflar. Ara, amb més calma, em fa una mica de ràbia haver-me perdut la part divertida de l'Intercasteller: la nit, i també el diumenge de ressaca. Però al cap i a la fi no m'importa gaire haver-m'ho perdut. Em fa més mal el blau de l'ull del vidre trencat, i aquesta mena de forat negre que sento.

Què, gran crònica de l'Intercasteller, oi? Podria explicar una mica més com vaig viure el que vaig veure, però passo. Al vespre vaig tenir el que normalment s'anomena "nàusea" en versió de lucidesa alcohòlica, un moment en què els fets es presenten diàfanament inconnexos i absurds, successió d'instants presents sense passat i sense futur, sense res que els justifiqui: tot el que podria redimir l'existència s'esvaneix, s'esboira, s'envola, s'enfuig i només quedo jo amb la meva estòlida solitud.

Vaig pujar al cotxe i vaig mirar per la finestra com travessàvem rabents la nit fins a Esplugues. Vaig dir adéu a Girona i amb recança vaig dir adéu als qui m'havien portat a la Closca, i vaig dir adéu a la Closca i vaig pujar a casa, i vaig decidir que aniria a veure el Barça a l'Avenç amb una o dues o tres mitjanes.

Aviat posaré més fotos aquí.

L'Assemblea del 2013 ha estat tranquil·la i àgil i, malgrat que s'ha celebrat ja segons els nous estatuts o nou reglament de règim intern, no hi ha hagut al cap i a la fi cap novetat destacable en la successió dels fets.

Com cada any, el Marquès va decidir que havíem de llegir l'acta de l'any anterior. Sempre ho demana, segurament per fer-se el graciós, però és soporífer escoltar la Sílvia, la secretària, com recita sòpitament l'ensopit text de l'acta.

Un cop enllestit --moment que vaig aprofitar per trascolar el que em restava de suc d'ordi fermentat; sense el nèctar de Demèter encara hauria xerricat més les meves paraules després-- la Sílvia va repassar l'estat de comptes que, tot i que sembli mentida, va sortir amb força beneficis en esguard d'altres anys. Això és degut, segons el meu parer, al fet que hem augmentat molt els ingressos propis: tot i que algunes activitats eren parcialment gratuïtes i algunes força deficitàries, el còmput global ha estat bastant positiu. Per això, tot i que tant la Sílvia com el Tarrés deien que «hem fet més coses amb menys diners», jo ho matisaria i diria: «hem fet més coses amb menys diners públics però amb molts més recursos propis».

Bé, deixant de banda això, la Sílvia va recordar com funcionava el cens, que va ser aprovat tot seguit.

El quart punt era la valoració del Tarrés, president sortint, que va repetir que hem fet més activitats amb menys diners (que ja he matisat), i que a més a més hem fet guardiola per ser més independents de les subvencions públiques. Va explicar breument com està el tema de la Nau (local d'assaig), va afirmar que el 2012 ha estat un any fantàstic (és cert) però va recordar el tema del Pau, que va estar sobrevolant les nostres clepses constantment dissabte.

Aleshores va ser el torn del Rai, que va valorar l'any casteller, que es resumeix que ha estat molt positiu perquè hem crescut socialment i tècnica, amb el 4de8 com a bandera, però que han quedat coses a l'agüera i que per tant no ha estat tan satisfactori com hauria volgut. Va demanar disculpes pels errors que hagi comès, va agrair la feina de la Junta en conjunt i en especial de la Marta, i va desitjar-nos molta sort als qui ens quedem pul·lulant i donant pel cul aquests dos anys que vénen.

Com que no hi havia ni precs ni preguntes, vem passar directament a la presentació de les candidatures tècnica i administrativa, que tenen un projecte comú tot i que es voten per separat; si una es tomba, la candidatura conjunta també se'n va avall. El Lluís va explicar les línies mestres del projecte tècnic, que en el paper dels apunts se'm fan molt llargues i que, per tant, abreujaré molt: va dir que s'hi presenta perquè li encanten els castells i és la seva segona família, va dir que l'objectiu principal és fer castells de vuit gaudint i passant-nos-ho bé; va explicar breument el calendari, que és més comprimit per concentrar millor els assajos, i amb tres dates clau amb un castell a l'agenda per a cadascuna; i que no descarta truites en vinagre com el 5de7a o el 9de7, andròmines que jo abomino però que ell defensa perquè afirma que ensenyen coses noves. En fi, la qüestió és aprendre fent castells, estar-hi bé, que siguem cada cop més; que els troncs siguin encara més tècnics i comptin amb més recanvis; va dir que li faria molta il·lusió que els músics poguessin fer un concert de gralles pels vint anys; que la pinya del 4de8 es pugui tancar amb tres cordons a assaig... En fi, moltes coses que tampoc no cal especificar excessivament en un bloch dels trons.

El Ramon va començar també agraint la feina dels equips anteriors, sobretot del Tarrés, va confessar que estava també molt il·lusionat i va dir que el seu objectiu principal és fer créixer i consolidar la massa social, per a la qual cosa va explicar la seva concepció de l'escola de castells, que difereix un pèl de la idea que en té la tècnica, i que parlant jo amb el Pujo, que té tots els números de ser qui la porti, no sé ben bé com funcionarà. La Junta vol estendre al màxim la participació activa en l'organització i gaudi de les activitats de la colla per tal que siguem cada cop més i més ben avinguts; per a això, l'àrea de dinamització s'ha reforçat molt, i enguany la portarà el Sergi, que segur que ho farà molt bé. Si el Lluís havia dit que la prioritat era que la gent s'ho passi bé fent castells, el Ramon va dir exactament el mateix: que tothom se senti a gust a la colla. Va parlar de la figura del soci col·laborador, va recordar que al 2014 farem vint anys i que haurem de planificar-ho, etc. Després va donar veu a la gent de la Junta: el Sergi, la Marta i jo mateix, parlaments que em salto.

Els dos equips van sortir elegits per unes majories absolutes molt àmplies i, després d'una pregunta del Pujo sobre la Nau, es va donar per acabada l'Assemblea del 2013.

La meva valoració és molt positiva. Jo fa força anys que estic per la Junta ocupant un càrrec similar que ha tingut noms i posicions en l'organigrama lleugerament diferents durant el temps. Aquesta és la meva novena temporada a la colla, tampoc no és tant, però les he vist de tots colors a la Junta i a la colla en general. Aquests dos anys han sigut molt intensos per molts motius: a banda dels temes del Ramon i del Pau, que ens van destrossar, durant aquests anys la Junta s'ha anat renovant molt profundament i hem anat fent cada cop més coses a mesura que la colla creixia cada vegada més. Hem hagut d'afrontar problemes i esdeveniments cada cop més variats i enrevessats; l'activitat s'ha engrossit considerablement. La Junta no sempre ha sabut afrontar tota aquesta problemàtica i ha anat adaptant-se i guanyant experiència amb el temps; de la Tècnica no en parlo perquè la conec poc des de dins --sempre havien estat força opacs. Un dels objectius de la renovació dels estatuts era que hi hagués un clima d'entesa i de front comú entre la part administrativa i tècnica de la Colla; sigui pel que sigui, aquest any em sembla evident que sí que hi ha allò que ara se'n diu «sinergia» i que, després d'aquests temps tan durs, ara serà tot molt més fàcil i que ens ho podrem passar bé, també, en la puta Junta dels collons.

En fi, els castells continuen i fet i fet jo no en descanso mai. Per cert, la revista ha quedat força bé.

Avui hem estrenat l'any casteller 2013, un rècord de precocitat probablement: som dia 2 i ja estem alçant pilarets per les places o camps de futbol. Els companys de Cornellà havien contactat amb la Federació Catalana i finalment hi hem estat convidades totes les colles del Baix Llobregat. Després de negociacions i gestions, es va decidir que faríem tots plegats nou pilars amb els colors de la bandera de Catalunya. Cornellà n'ha fet tres, els Castellers d'Esplugues i Matossers dos cadascuna, Castelldefels i Sant Feliu un respectivament. Hi havia també representants de la Jove de l'Hospitalet, de Viladecans, Carallots de Sant Vicenç, Begues i Gavà. Tota la comarca del Baix Llobregat donant suport a les seleccions catalanes, ha estat bonic.

Havíem quedat a quarts de sis a uns cinc minuts de l'estadi per preparar els pilars i assajar una mica. Hem anat enfilant cap al camp de l'Espanyol xino-xano els més de 450 castellers que hi érem. Una mica de desori per entrar. M'hi he trobat el comando minyonetti habitual per allà. I finalment hem aconseguit passar a dins, poc abans que entonéssim Els Segadors a viva veu...

Feia una mica de fred i hi havia algunes clapes buides a la graderia. Segons l'speaker érem 27.200 espectadors: diuen a la ràdio que es la pitjor entrada d'un partit d'aquests des de l'any 1997. La primera part ha estat distreta, amb Catalunya atacant força i amb un gol de penal al segon minut que des del nostre lloc, al gol del Prat, no ens ha semblat gens clar. Ha marcat Sergio González, mig retirat, jugador amb més partits lluint la samarreta de Catalunya i amb una panxa bastant conspícua. El partit ha estat entretingut i quan faltava un quart d'hora per acabar la primera part hem baixat cap a la gespa.

Després d'algun moment de desgavell hi hem acabat entrant, per una portella molt estreta, i ens hem anat col·locant per les bandes del camp. Ens hem fet algunes fotos, hem anat cap al centre del camp i, en acabat, mirant cap a la banda de tribuna, hem alçat els pilars, que han anat raonablement ben coordinats, llevat d'alguna de les teles que s'ha desplegat més tard i una enxaneta que ha trigat més a enfilar-s'hi. Les fotos són força maques.

Hem tornat a les grades que ja havia empatat Nigèria. El partit ha semblat molt més avorrit i l'equip africà ha anat prenent el ritme del partit, amb un davanter o extrem molt motivat. Fins i tot els hooligans de més avall estaven més callats. Els crits d'independència, les onades, s'han anat repetint, i a la fi hem tocat el dos, he pujat a la bici i fins una altra.

Esperem que sigui l'últim partit de costellada nadalenca. Estaria bé tornar-hi l'any vinent, amb una selecció reconeguda internacionalment d'un Estat independent. Però bé, això dels partits de seleccions sempre m'ha fet una mica de tírria i més aviat vull que la tinguem per una mínima decència de país... En tot cas, segueixo pensant que la fórmula d'aquests partits fa temps que ha caducat.

Algunes fotos.

Ahir era l'actuació típica de Nadal dels Arreplegats a Biologia, que en principi diuen que és el seu aniversari. Hi actuaven els Marracos de Lleida, els Pataquers de la Rovira i Virgili i els Emboirats de Vic. Els Ganàpies eren a Mataró amb les altres colles, Xoriguers i Passerells. Havíem estat voltant pel Palau de Pedralbes fent fotos i, després de fer el cafè al bar de la Facultat, a tres quarts de tres llargues vem passar pel pati on consuetudinàriament, d'uns anys ençà, se celebra aquest meravellós esdeveniment.

De fet, hi havia anat sobretot perquè havia sentit que volien fer el 7de7, una construcció que jo anomeno truita de set i que em picava la curiositat veure en mides universitàries. En tot cas, es va acabar descartant no sé ben bé per què, suposo que els assajos no van acabar de ser satisfactoris. Per l'experiència, però, amb aquest castell, per poc que tinguis un tronc bregat i tres cordons solvents de pinya, és una construcció sense gaires complicacions...

Hi passàvem amb el 4de7a dels Arreplegats coronant-se. La foto em va quedar molt moguda.

Com és lògic, no vaig veure com havia anat. Mirant una altra foto per Twitter sembla que va estar molt sòlid, amb unes mides bones, però és difícil parlar així... i és poc professional. Diuen que va ser espectacular.

Poc després els Pataquers s'hi posaven, amb un 4de6 que, vist des de lluny, em va semblar que estava prou bé, amb terços una mica entrats --però era lluny! Segueixo sent massa poc professional.

Els Pataquers, que tradicionalment han tingut problemes per dur gaire gent fora de Tarragona, porten una temporada molt bona, amb un parell de torres de sis i el cinc de sis, i ahir a la Diagonal van fer una actuació meritòria. D'altra banda, sempre han tingut una relació diguem-ne procel·losa amb aquests verds, com això dels apadrinaments... Però res, jo què sé, si tot m'ho miro, com els castells a plaça, de tan lluny!

Tot seguit, els AZU tiraven el 5de7 que, des de la mitja distància, vaig veure força bé però un pèl remenat tota l'estona, amb una rengla que per segons estava incòmoda, oberta, ben parada a terços i recuperada a quarts... però jo què sé, si no en tinc ni puta idea de castells. Van celebrar molt aquest castell, que és un dels que més m'agraden, tot s'ha de dir, i que fet per universitaris és bestial.

Aquí, una noia maca del públic veient com es defensava la descarregada del castell. Sembla que les alçades tampoc no eren les més idònies:

I res, el 5 havia pujat al segon peu i, com és costum, les gralles no van tocar fins que els terços estaven ben col·locats i els quarts del tres ja havien començat a pujar. En acabat, era el torn dels Pataquers, que seguien signant una encomiable actuació portant un 3de6 que també va semblar una mica remenat però sense gaires problemes seriosos.

Però, és clar, també m'ho vaig mirar de lluny. Tot seguit, els Marracos provaven el 2de5, típic castell difícil de comentar, sobretot per la poc professional distància que cada cop em separava més del lloc d'actuació, que segons diuen, i com és ben evident, és ben poc agraït per fer fotos.

Era el torn dels conspicus Arreplegats, que portaven l'andròmina folrada, el 2de7f, que donada la meva poca capacitat analítica tècnica potser val més que deixi passar. En tot cas, com que m'agrada embardissar-me per esbarzers, jo diria que el folre va haver de treballar força, sobretot per la banda de la descarregada (si és que l'anomenen així, jo què coi sé); el segon (el terç, perdó...) d'aquella banda va aguantar bé i el terç la va parar molt bé.

I tot seguit els Pataquers i els Marracos, en estranya ronda conjunta, feien això:

Que com es pot veure la foto està borrosa; això és perquè havia anat a buscar beguda per a mi al bar d'on fa uns dos anys ens van fer fora per jugar-hi a la botifarra. Vem arribar molt just per veure com coronaven els seus castells les colles respectives: Pataquers, un 2de5 que així de trascantó no em va semblar gens problemàtic; Marracos el 3de5 net que es veu a les imatges. Després, els Emboirats, que encara no els havia vist fer res, van tirar el 2de5, que també vaig albirar des de lluny mentre rumiava quan em concediran el Pulitzer.

En fi, ja faltava molt poc per acabar i els verds tiraven el pilar de 6 amb folre. La meva companyia em burxava per fotre el camp, o sigui que sobre això no vaig apuntar res a la meva llibreta dels horrors. En principi, el segon (el terç, perdó...) no estava gens còmode, amb unes mans que van haver de treballar de valent; finalment es va poder salvar amb una gran feinada de tothom, i alabat sia Jaume Barri, benigne i magnànim.

L'actuació havia estat molt ràpida, potser perquè no hi eren els Ganàpies, colla especialment lenta muntant pinyes; potser perquè tot va anar rodat, sense llenyes ni intents desmuntats i un sol peu, el del 5, desfet. També, potser, perquè de les quatre colles només dues van fer totes les rondes que tocaven, a més del tema de l'estranya ronda conjunta. Encara hi havia llum per estona quan va acabar la cosa, i això que la puntualitat a l'hora de començar va ser la típica universitària, gairebé una hora tard. De vegades això sembla que s'eternitza, que ha de durar fins l'endemà: però ja se sabia, mercès als maies, que «no hi ha demà».

En tot cas, per les presses de marxar, no vaig veure els pilars finals, que segons Twitter van ser aquests:

Birreiros @Birreiros
La diada tanca amb 2P4 de @PataquersURV, P4 de @MarracosUdL, 3P4(1c)de @arreplegats i P4 de @EmboiratsUvic

Segons diu l'Alexandre, @xatin16, sempre que actuen plegats Marracos i Pataquers la colla local cau. Així, AZU va caure en un dels pilars de 4, i apa.

I apa, tu, aquesta diada és la que tradicionalment clou, per a mi, l'any casteller. Aquesta chrònica és de les que més problemes em porta normalment, o sigui que ara me la remiro i l'esporgo si cal.

Segons el mateix Alexandre:

@arreplegats 4d7a-5d7-2d7f
@PataquersURV 4d6-3d6-2d5
@MarracosUdL 2d5-3d5n
@EmboiratsUvic 2d5

Fotos.

Ja s'ha acabat la temporada definitivament, un any que ha estat com deia a l'última chrònica molt llarg i ple de giragonses i algun capgirell impensat. L'any ha acabat de la millor manera, amb una darrera tombarella infernal, però ara ja és moment de mirar endavant i començar a pensar en el que ens vindrà. El 2013 sospito que serà un any molt bo en tots els sentits si sabem reconduir el potencial de la Colla d'una manera diferent de com ha estat els darrers temps.

I amb el cap ple d'aquestes coses, arribàvem a la Closca per fer el clàssic sopar de final de temporada. Vaig arribar-hi d'hora, mentre la Vella preparava la teca.

Suposo que si les dones de dalt veuen aquestes fotos, tornaran a denunciar-nos a l'Ajuntament. De fet, incomplim un munt de normatives a la Closca, cosa que està molt bé. També això ens ha portat algun problema amb els veïns. I entre les unes i els altres, el tema de la Closca està en perill. Salvem-la!

En tot cas, feia molta patxoca, la Closca, abans de començar l'atac furibund:

Al bar, un Emmel radiant anava preparant les cebes, o el que fos que sigués allò:

Tanmateix, les hores no van passar debades, que diuen, i uns cubates més tard la lluminositat s'havia enfosquit un pèl i es lliurava a ominoses meditacions.

La nit confon... Van posar la segona part del Barça, que ja guanya tres a zero, i finalment sèiem on hi poguéssim capiguer: la Closca se'ns fa petita. El sopar va ser molt bo, com cada any, amb el menú tradicional, i en acabat van posar els vídeos de la temporada, un dels quals era aquest:

Van passar també les fotos de l'any, que vaig estar triant del meu arxiu i que el Ramsès va acabar de destriar. I el cas és que entre unes coses i unes altres, segurament algú no va sortir-hi: com a simple descàrrec, només puc dir que no puc estar al cas de tothom, ni puc saber si durant l'any he deixat de fer fotos a algú, i que qualsevol altra mena de queixa en aquest sentit i en la revista me l'acostumo a passar pels collons.

Alguns brindis, alguns parlaments, i ja podíem donar els actes protocolaris per acabats. Van estar explicant-me els comentaris del grup de Facebook d'AZU sobre la meva crònica, que havia estat molt tranquil·leta i, aprofitant això, contesto per aquí algunes collonades que hi han dit. La primera és que «no en tinc ni idea de castells»: és possible, mai no he negat que tècnicament no sóc un expert, però bé, a banda d'algun error que hagi pogut cometre d'apreciació, el que hi ha segur és una visió dels castells molt diferents de la seva. Però tant se val, reconec que no en sé gaire. La segona és que diuen que vaig dir mentides en una chrònica de Xics: només comentava el que m'havia dit una persona destacada de la meva colla, però veient que valia més no escampar merda, vaig esborrar el comentari. Sobre si és demagògic el text o si hi dic mentides, fora del camp ampli de la ironia no hi ha res. I finalment, no «em rendeixo a les evidències», simplement dic el que he vist, tot i que ho hagi pogut veure malament. Sempre he dit el que he pensat de tothom, si això és «rendir-se a l'evidència» doncs d'acord. Sempre he dit que els AZU fan els millors castells, però segons el meu humil punt de vista fan moltes coses que no m'agraden gens. Però és evident que me'ls estimo, hi conec molta gent i fa molts anys que hi coincideixo...

En fi, després d'aquest excurs, segueixo dient que la festa va anar al ritme habitual, que es va allargar força, fins que sortia el sol, i que la senyora de la neteja va arribar cap allò de les sis de la matinada, amb els borratxos campant-hi. Jo torno a dir que no pot ser que aparegui tan d'hora, que o bé vingui el diumenge a la tarda, o el dilluns, o un altre moment. És increïble això...

Vem estar comentant la història i apa, fins l'any vinent. Un any que aviam com anirà, espero que molt bé... Algunes fotos.

Avui em sento molt tranquil i faré una crònica molt tranquil·la de l'actuació d'ahir de Ganàpies per la seva Diada d'Hivern o Tardor, com se'n digui.

Havia anat a l'assaig de dimarts que, comptant-n'hi un altre de pretemporada, elevava a l'astronòmica xifra de 2 el nombre d'assajos ganàpies de la temporada als quals havia assistit. Vaig arribar-hi quan acabaven de descarregar una prova neta de 3de7 molt bona, segons deien, i l'eufòria era palmària. La resta de l'assaig va ser força satisfactòria, amb una prova potent de pilar de 5 i alguna altra de 4de7 també plausible. Recordo quan la Moni o els antics ganàpies deien «uuuuna booona prooova» després de qualsevol cosa molt més petita que allò de dimarts, però eren altres temps. Ara Ganàpies és molt tècnic i van molt a fer castells, malgrat que encara hi ha molts tics hippies impensables en una colla com Cargolins, per exemple... i ja m'estic enrotllant massa.

Dimecres les proves també van anar bé, tot i que jo no hi era, i dijous vaig plantar-me a la UAB, després d'haver estar xerrant amb el Xescu al tren sobre colles que neixen i coses per l'estil. La plaça Cívica, a les dues una mica tocades, es preparava per a la gran Diada, que si tot anava bé presenciaria la millor actuació ganàpia de la història.

Fèiem dos pilars de quatre d'entrada, cadascun mirant a un bar diferent: el de Ciències i el de la Cívica. Aquest darrer, però, era tancat per una protesta laboral (han acomiadat tres treballadors), cosa que significava que calia pujar a Lletres o anar a Ciències o al bar de darrere Socials per fer una birra. Pànic.

Alhora, els magnífics Arreplegats feien un pilar de 5 d'entrada, i és que m'agradaria afusellar una cosa que vaig llegir però trobo que no estaria bé. En tot cas, el que alguns anomenen «innovar» per a mi és passar-se les mínimes convencions castelleres pel folro dels collons dia sí dia també. I parlant de folres, la torre és un altre exemple. D'altra banda, el pilar dels verds va ser molt maco; que siguin refotudament bons no significa que.

La raó perquè tiressin el pilar en primera ronda era la típica: els marxava l'enxaneta d'hora. D'acord, molt bé, entesos. Nosaltres fèiem en primera ronda el 4de7, un castell que va suposar una revolució a Ganàpies i potser l'escenificació a plaça del canvi de rumb de la colla. Aquest 4 pujava més o menys bé de mides, tot i que va anar desllorigant-se de mica en mica; va haver-hi alguna remenada i l'Oriolet el va fer baixar. La meva impressió i la d'alguns altres és que tenia corda per ser carregat tranquil·lament i que la descarregada potser hauria calgut defensar-la força però d'entrada semblava molt possible. En tot cas, el seny ganàpia va primar, una cosa que també sorprèn d'aquesta colla.

En repetició hi vem tornar; en aquesta ocasió per quints estava molt tancat i les brandades eren molt més freqüents. Així i tot, l'Oriolet no el va fer baixar fins que l'enxaneta no va començar a fer-se enrere: era evident que allò no podia acabar bé. Però estic convençut que es podria haver carregat.

Passàvem ronda en blanc però s'apostava per una quarta ronda posterior, cosa que succeeix habitualment quan a l'amfitrió li passa una cosa per l'estil. Per cert, haig de dir que les gralles sonaven quan havien de sonar, pujant terços, no amb quarts pujant, com altres vegades, cosa que havia criticat i que només havia vist en la colla del costat. En segona ronda dúiem el 3de7, que es va enfilar amb un tremolí constant amenaçador, però amb unes mides si fa no fa bones.

A la descarregada ha haver-hi un parell de sotragades fortes i l'enxaneta va baixar plorant, sembla que per l'emoció del moment, mentre una quarta xisclava orgàsmicament de forma força divertida.

Amb això ja podíem estar contents: era el segon 3de7 descarregat de la colla i diria que el quart en total que fem. Així, en tercera ronda perpetràvem el típic 5de6 ganàpia, enmig del desori increïble de la pinya. És un ambient al·lucinant. Va pujar al segon peu i per la meva banda em va semblar una mena de quadre cubista. No parava de sentir «esquerres», però tant podia ser de la torre (estava de segones laterals de la descarregada) com de la rengla o de qualsevol cosa, i no sabia si ens ho demanaven al nostre costat o a un altre lloc. De fet, a la foto es veu prou bé.

En quarta ronda, finalment, en una actuació que com és costum es feia molt llarga, i en la penombra del sol que marxava, amb un ambient cada cop més fred (passem els dies més freds del que portem de tardor), portàvem un 4de6a que em va semblar un petit xurro, però és que com sempre dic aquest és un dels castells que menys m'agrada. Sembla que es va fer sobretot perquè més gent pugés per Diada, i perquè sempre queda bé sortir amb tres castells. El cas és que vem actuar gairebé tot seguit del 5de6 i tot anava lent de l'hòstia.

Per fer la cervesa havies de recórrer mig campus, les nostres xibeques eren tancades amb pany i forrellat al local d'estudiants i encara havíem de fer els pilars de comiat. Era veritablement un drama. Així i tot, encara hi havia algú que s'ho prenia bé.

En pilars, provàvem després de molt de temps, dos anys i mig, el de 5, amb una alineació nova. El pilar va aguantar força bé fins a l'aleta i tot seguit va estimbar-se endavant. Una Diada Ganàpia sense llenyes no és el mateix.

I encara fèiem dos pilars de quatre més, força divertits, en què un dels pilars estava fet un nyap.

L'Oriolet guaitava corglaçat com el cocap de colla estava a punt d'enfonsar-se als inferns de la pinya.

I res, foto de grup típica:

Amb la incorporació subsegüent de la resta de colles:

I alabat sia Jaume Barri.

Pel que fa a les altres colles, com he dit els AZU portaven el pilar de 5 d'entrada i, tot seguit, feien el 3de7, que no vaig veure perquè estava camino del bar i que em van dir que era marmori. Després era el torn del 2de7 amb folre, que em va semblar que tenia algun problema per terços però que en general va estar com una roca, amb un folre molt sòlid i una descarregada imponent.

Finalment, un 4de7 igualment petri, tot i que em deia l'Alba que el Cortina no sé què i que per quarts o terços les mides no acabaven de ser perfectes, però la foto demostra que estava molt bé:

Per altra banda, aquí l'Alba es veu com feia cares rares sota els dosos cargolins:

De les altres colles poc en puc dir perquè vaig perdre'm alguns castells pel tema bar i perquè feien castells de cinc nets o lligats i poca cosa més. Eren els Passerells i els Emboirats. Aquí, el Roger, elegit ganapiot de la Diada, fent pinya a un tres amb agulla dels Passerells:

I res més, dinàvem al lloc típic cap a un quart de sis tocats, encara amb llum, no gaire més tard que de costum. Aleshores enfilàvem cap a la gespa de Ciències per veure el Jaume Barri, nostre Déu i salvador, que va mostrar un nivell excels, com sempre, i va dedicar una cançó a l'Anna de Gràcia que va ser molt maca. Però abans de començar, els ganapiots van posar-se un mocador a la cara per recitar uns versots contra la deriva actual de Ganàpies, uns versos satírics i divertits que, com han de ser els versots, denuncien un estat de coses que podria millorar. Però si fa poc vaig dir que m'agradava passar per Ganàpies perquè desconeixia totes les collonades internes, és evident que només necessito dos dies per començar a assabentar-me de tot, i no sé si em ve gaire de gust. Aquí la Irena, elegida ganapiota de la Diada, recitant el seu versot:

I llestos. No sé si aniré a alguna diada més aquest hivern; segurament a la d'Arreplegats, que m'ho passo molt bé escrivint les seves cròniques, tot i que no sé si hi actuem nosaltres. De fet, no conec la major part de la colla, que a més són ja molt joves per a mi, i per tant ja veurem. Per acabar, el Fly, amagat enmig de les foscors i fumant pipa, amb manta i gorra, com Sherlock Holmes, devia estar barrinant també sobre la filosofia de les colles i les actuacions del Barri.

La gimcana sembla que va estar mal organitzada, segons em deia el Ferran, tot i que jo m'ho vaig estar mirant. Quan va acabar vaig pensar que era l'hora de fer-me fonedís i jo també vaig perdre'm en la foscor. Al tren mirava de llegir Coelho, que és un paio que m'emprenya moltíssim. I fins la primavera.

Fotos.

Doncs ja s'ha acabat la temporada castellera per als ínclits Cargolins. Sol ser un tòpic dir que s'ha fet molt llarga: el 2011 sí que va ser la més llarga, començant a la Candelera i acabant glaçats de fred a Terrassa. Enguany ha estat més breu, però per a mi ha estat encara més llarga que la passada. Per quina raó? Doncs perquè no he parat de fer coses: a l'hivern redactàvem els nous estatuts mentre planificava la nova pàgina web amb l'Àlex i preparava la revista, i tota la pesca. Després d'allò va haver-hi molts altres projectes, moltes campanyes diverses amb assajos especials cada dues o tres setmanes, una pinya solidària i moltes collonades més. I hi ha hagut un munt de merders interns que a mi no m'acostumen a esquitxar però que han fet que la Junta, en general, estigués gairebé cada dia apagant focs. I hi ha hagut també el tema del Pau, que ens ha deixat destrossats en tots els aspectes.

I així, sense gaires forces més, comencem ara mateix a preparar la revista per l'assemblea, a pensar en la Junta de l'any vinent, seguim fent coses que mai no es veuen gaire però que s'han d'anar fent. No crec que faci gaires vacances castelleres, i ahir, després del darrer pilar de 5, ja trobava a faltar l'ambient de les places i que comencés una nova temporada castellera. Com serà el 2013? Jo no sé què pensar-ne i tendeixo a ser més aviat pessimista, però ja veurem.

Arribava a la vila de Gràcia tard però a l'hora: cinc minuts abans de les dotze. Pujava a la plaça del Sol, des d'on sortia una mena de cercavila cap a la plaça de la Vila; pel camí fèiem un pilar al carrer dels Xiquets de Valls i un de caminat per entrar a plaça.

Al partit del Barça havia estat investigant quins castells faríem. En resum, 5de7, 7de7 i 4de7a. Jo no les tenia totes: a assaig havíem fet una mena de prova intempestiva de 5de7a, és a dir, de pinxo de truita de set, i malgrat que no n'havíem fet cap pinya, la meva suspicàcia em posava alerta. A més a més, entrava d'agulla, per primer cop en dos anys, jo diria, o fins i tot més, al tres del cinc, novetat sorprenent. Havia estat gairebé tot el temps de lateral a la rengla; després vaig passar a ser-ho de la torre; finalment, he acabat al pou del tres, que és el lloc que més m'agrada i la meva posició antiga al castell.

El 5de7 de Gràcia va pujar tremolós des de bon començament; al meu lloc a l'agulla veia el tronc força bellugadís, amb molta gent dient moltes coses de l'estil no t'estiris més o no em carreguis a la dreta; els baixos estaven molt incòmodes i em diuen que la torre estava desplaçada i no sé què més. Em va semblar el pitjor 5de7 de l'any, tot i que no els recordo tots i potser n'hi ha hagut algun de pitjor. Però de fora estant, tanmateix, em comunicaven que no l'havien vist gaire malament, llevat d'algun moviment. No ho sé, la foto, a banda de borrosa, no aclareix gaire res.

El reverse angle tampoc no és gaire aclaridor:

D'aquesta manera acabava la relació de 5de7 de l'any: n'hem fet 13, un menys que l'any anterior. Poder sovintejar tant aquest castell demostra que la Colla té si més no un nivell de set molt consolidat amb una tècnica força bona i un volum de gent constant durant bona part de l'any. Semblava que malgrat el possible potencial que tinguem, no acabàvem de fer el pas: si més no, hem pogut fer un 4de8, ja veurem l'any vinent què tal va això.

També hem estrenat el 7de7 enguany; és un castell que segueix sense agradar-me però que serveix perquè hi pugi molta gent i també necessita força pinya. És un castell que s'aguanta gairebé tot sol: el d'ahir a Gràcia va anar molt rodat i molt parat, malgrat que era un autèntic galliner. De fet, per a galliner, el del 5de7: no sentia ni el meu segon, ningú no callava, un desastre.

En tercera ronda un 4de7 amb agulla de tràmit, el dissetè de la temporada. Em van dir que farien girar el pilar del mig, però de lateral a l'agulla no ho vaig notar. Va ser un castell facilet que vaig veure molt tranquil.

I plegàvem amb dos pilars de 5. Enguany n'hem descarregat 27, set més que al 2011. Això deu haver estat per la generalització de la simultaneïtat dels dos pilars per acabar actuació: ho hem fet en set ocasions aquesta temporada, per només tres l'any passat. He sentit rumors que el Ferran, un dels segons, deixarà la Colla; si això es confirma, ja veurem què fem en aquest aspecte.

I res més. La diada va ser una mica estranya. D'entrada, semblava que volia ploure tot i que no ho acabava de fer: plouria a la tarda. En segon lloc, els amfitrions, els Castellers de la Vila de Gràcia, havien d'anar a totes, amb el 2de8f i el 5de8, però es quedaven a mitges a causa de problemes de canalla. Sembla que havien caigut feia poc i els nens tenien por. Així, l'enxaneta del 2de8f, abans de la cercavila, va dir que tenia por i que no volia pujar. La van fer marxar a casa, amb el 2de8f que també s'esfumava. Sortien, a plaça, de 5de8, que pujava molt maco, amb molt bones mides i molt robust, però la canalla el feia baixar, també.

En repetició descarregaven un 3de8 sense gaire història, i en segona ronda tornaven amb el 5de8, que aquesta vegada pujava més tremolós i que la canalla també entomava amb alguns dubtes; el Rai, el cap de colla, el feia baixar. Una llàstima perquè el tenien per descarregar. En repetició tramitaven un 4de8. Amb tot això, havien intercanviat el seu torn amb els Bordegassos, fent una mena de desori; alhora, els Bordegassos desmuntaven un 4de7, que afegia més desgavell al desori. La cosa s'allargava una mica massa. Nosaltres, per la nostra banda, muntàvem les pinyes molt a poc a poc: a la del 5, després de mitja hora, quan ja estava quadrat, un segon demanava que els baixos de la buida i la plena s'intercanviessin per una qüestió d'alçades. En fi.

En tercera ronda, sense torre ni cinc, els graciencs portaven el 7de8, primer de la seva història, que es va alçar força bé, amb alguns nervis durant la carregada, però sense gaires problemes. En fi, s'hi estrenava la Gemma de Ganàpies, que estava molt contenta, i lloat sia Jaume Barri.

Acabaven amb el seu pilar de cinc i un munt de pilars de quatre en dues tongades. Pel que fa al Bordegassos, eren quatre piules i van completar, amb algun problema, 5de7 id4de7 4de7 3de7 p5. El seu 5de7 estava fatal de mides; una quarta de la torre estava molt torta i mig ajupida i gairebé se'l menja amb patates. Sembla ser que hi havia moltes novetats als troncs; més informació en aquesta notícia.

Ens convidaven a un pica-pica a un parc davant el nou local dels Castellers de la Vila de Gràcia. Can Musons em va semblar molt maco, un local de puta mare. Per comptes de marxar a dinar amb la colla, vaig quedar-me al dinar de carmanyola que organitzaven els graciencs i vaig veure el Miquel del Roig, que tocava cap a les cinc llargues de la tarda. D'aquesta manera, xerrant amb la gent, vaig saltar-me la Junta extemporània que teníem a la Closca: vaig tornar a Esplugues ja una mica tard, de nit, amb la major part de la gent que ja havia escampat la boira.

I res més: s'ha acabat la temporada, dimarts no hi ha assaig, i ja veurem com anirà tot plegat. No sabem qui voldrà ser cap de colla l'any vinent, tot i que hi ha un candidat força clar i natural. I mentre això no s'acaba d'aclarir, si no és que ja ho està i jo no me n'he assabentat, de moment tot plegat té un tel d'incertesa que també és força típic de com han estat les relacions tècnica-junta aquests anys: cadascú per allà on l'enfila.

I apa, salut i castells.

Fotos i fotos.

Aquests dies hem estat pels karts de Sant Just.

Un kart, per si algú no ho sap, són quatre taulons de fusta amb forma de cotxe petit amb rodes amb coixinets. Un pilot condueix i frena, mentre que un copilot impulsa el vehicle corrent a la part del darrere.

Coneixia els karts d'haver-hi anat algun any i sobretot perquè molts castellers hi estan ficats, molts en són organitzadors i d'altres corren (es tiren pel pendent) o són voluntaris. L'any passat vaig participar-hi de voluntari per primer cop, i enguany, malgrat la pluja, hi he estat tots dos dies, dissabte i diumenge, de controlador al segon revolt del carrer Freixes de Sant Just, força alzinat i, gairebé com cada any, banyat pels núvols inclements.

Jo seguia sobretot els castellers que es tiraven. N'hi havia a gairebé cada categoria: fèmines, mixts, sèniors, veterans, etcètera. Enguany la novetat era aquesta categoria mixta: l'any passat la Marta de la colla s'havia tirat amb el Figo d'AZU a la categoria masculina, però aquest 2012 cinc o sis karts participants compartien aquesta peculiaritat, per la qual cosa s'ha obert la categoria. Hi havia també el Sergi de la Colla amb la seva germana, i també el Macià amb la Maria, i tralarà.

Pel que fa a aquesta categoria, com que només eren sis o set, durant totes les classificacions (octaus, quarts, semis, final) es tiraven plegats, cosa que treia una mica la gràcia de la cosa. La Marta i el Figo feien bones cronos però sempre estaven per darrere el Botxa, que finalment ha guanyat. Tanmateix, la Marta és l'única cargolina que ha pujat al podi, en segona posició. I és que a mesura que passaven les classificacions els cargolins eren exterminats: un a un queien tots, en darrera posició, des del Sergi Pont al cap de colla. I no hi ha hagut gaire res a fer. I l'excepció deu ser, segurament, pel factor arreplegat Marta-Figo més lagarto-vilafranquí. I és així: els putus verds sempre han de guanyar.

En un moment de les classificacions, abans de les finals, tres nois de l'organització anàvem a buscar birres a la paradeta. Tres nois amb pitrall vermell amb set birres a la mà enmig de la carretera amb tanques perquè el públic ens veiés millor. «Poc seriós», ens han dit, però bé, i què? Tot seguit, baixaven els karts de kartxondeo, que m'ha semblat una mica descafeïnat.

Perquè, a més de passat per aigua (hi he arribat tres quarts d'hora tard, a tres de deu, enmig del xàfec; remorejava amenaça de suspensió; finalment ha començat vora d'una hora tard), cosa que m'ha fet estar mig enfredorit bona part del matí, al segon revolt he vist moltes menys patacades que l'any passat, que vaig estar controlant-ne el primer, que trenca la recta d'acceleració del començament. Allí, els karts s'embalen i s'enclasten sovint contra les bales de palla. Hi ha molta feina a escombrar palla, collir corredors de terra, redreçar karts per empenye'ls avall, apedaçar les bales de palla, recol·locar-les i tapar-ne els forats, etcètera. Recordo l'any passat que una tal Anna, que diu que porta des del 92 als karts, va arribar el dissabte a la tarda i em va tornar a explicar el que ja havia estat fent tot el matí però amb moltes més collonadetes; una de les coses que m'explicava era que no havia de girar mai l'esquena a la part de dalt de la carretera, exemple de les meravelles que refilava. I poc després, en una crono de tot seguit, un kart la va atropellar per darrera perquè estava xerrant amb algú a les bales de palla. En efecte, l'any passat va ser molt més distret, al primer revolt. Però el segon revolt m'ha agradat més, més tranquil i més possibilitats de gaudir de la cursa sense estar pendent que algú del pendent et segui els turmells. En efecte.

Doncs això mateix: els cargolins anaven caient exterminats de mica en mica. A les fèmines, només la Paula i l'Anna Carrasco, que es tiraven per primer cop enguany, feien un bon paper, arribant a semis.

Les Viladot, que sempre arribaven a la final i competien amb les Baldrich, enguany s'han fotut uns quants ventallots i no han quedat gaire bé.

L'Aleix i el Jose Andreu, que competien a sèniors, rebentaven l'eix del kart no sé si a quarts de final, just al nostre revolt, i marxaven amb la cua entre cames.

Per la seva banda, a veterans, el Rai i l'Alfredo acabaven sempre els últims cada cop que es tiraven: en les cronos havien quedat dissetens de no gaire més de vint.

El Sergi Pont sempre quedava dels últims, també; l'Erik no feia gaire més bon paper; el Frank (que li deien "Francesc Xavier Domínguez", ja té collons), amb l'Òscar Herbon, tampoc no s'hi lluïa gaire. La Marina, que no recordo amb qui es tirava, no recordo com quedava. I altra gent, com la Sara, i algú més que em dec estar discuidant, deixaven el nom dels Cargolins ben amunt.

I així m'ho anava mirant del meu segon revolt estant. El dissabte de les cronos havia ajudat a desmuntar la carpa de dalt i a Cangi vem estar comentant la jugada. Ens feien fora cap a les onze i alguns baixàvem cap al Dos Punts d'Esplugues, però aleshores vaig adonar-me que havia begut massa (bé, ja me n'havia adonat abans). Sobretot vaig veure-ho quan la Sílvia, que havia reaparegut (havia marxat després de compartir revolt i havia retornat al Dos Punts), m'ho va dir de pet, m'ho va espetegar. I així, una mica pet, vaig enfilar cap a casa marxant, com és costum, a la francesa.

Aquest diumenge ha estat distret, amb algunes baixades divertides, amb alguna virolla espectacular i alguna tombarella. Uns nois que han trencat el kart ja enfilant la ziga-zaga final, anaven llençant-ne peces pels aires, aïrats i fotent-hi cops de peu. Alguns semblava que volguessin atropellar el de davant; d'altres tancaven massa la corba per enclastar l'altre kart contra un arbre. El públic ha anat aplegant-se, quan veien que no havia de ploure més (ha deixat de fer-ho completament abans de les onze). He anat saludant cargolins que hi anaven traient el nas, m'han fet cinc cèntims escassos una mena de mala notícia que m'han d'ampliar per mail, he vist el Pep Cortès, he ballat una mica la música que punxava el Jordi Domènech, ens hem fet la foto final, m'he acomiadat dels organitzadors i dels karts fins l'any vinent. I he recordat que l'any passat, quan veia que els karts s'estavellaven i m'ho quedava mirant, sense ajudar, perquè ningú no m'havia dit què havia de fer exactament (després l'Anna a la tarda m'ho repetiria amanit amb moltes bagatel·les), va ser el Pau qui em va explicar com s'havia de fer. I res, han estat uns karts que com sempre he viscut amb una certa melangia; el temps va passant, la flaire de la carretera cremada pels karts, de la carretera banyada per la pluja, l'olor encisera de la suor d'algun corredor, el bon ambient de la gent, el cel d'un blau intens i d'un gris de cotó intens, el verd saturat dels arbres de l'obaga del carrer dels Freixes, de les feixes d'herba d'una mena de prat municipal que l'Ajuntament té tancat, la cervesa i tot plegat. Adéu.

Diumenge, ahir, actuàvem els estupendus Castellers d'Esplugues a la meravellosa, mirífica, meritosa i mereixent, meromòrfica, merlúccida vila de Terrassa, a la plaça de l'Ajuntament (Raval de Montserrat), una plaça on no havíem actuat encara, que jo sàpiga: com que normalment anàvem a les vigílies de Minyons o Pastelerus, sempre actuàvem a la plaça Vella.

Era, alhora, la XXII Diada dels Castellers de Cornellà. Dissabte al vespre nit havia estat per la vila veïna veient els diables i el castell de focs i, després de saludar la Gwen i la Bea, vaig passar pel Patronat de Cornellà, on vaig estar enraonant amb l'Alba i el Deivid i alguns altres, que m'explicaven com tenien el panorama: finalment ahir van fer el 5de7 després de dos anys, felicitats per a ells. Dissabte a les onze començava el ball de gralles pels Quatrevents, integrats per Manu Sabaté, Ivó Jordà, Adrià Pérez, una tal Heura Gaya i un tal Marc Vall. I en acabat, un grup d'ska anomenat Raska que no em va acabar de fer el pes.

D'una banda, pensava que la nostra colla no organitza res semblant a un concert, ni cap mena de merder semblant amb actes de tota mena, com sí que fan moltes altres colles. Nosaltres muntem altres saraus, col·laborem en alguns d'Esplugues, etcètera, però res més de «fer colla» com això.

D'altra banda, pensava sobretot que el que no fem és cap mena d'actuació d'Aniversari, del Local o fins i tot de la Colla. Sí que fem la nostra diada per Festa Major, i el Memorial David Carreras inscrit en les festes de Santa Magdalena, a més de Sant Jordi, etc. Però el que dic és que això està molt més lligat a les festes patronals, força poc orientades cara endins. El que reivindico és que malgrat que algunes vegades algunes actuacions hagin dut el nom de Diada o Aniversari, potser caldria seguir un model més «transversal» de colla, com diu el Tarrés, en el sentit aquest de Cornellà i la major part de colles que conec. Però bé, jo què sé, no seré jo qui es dedicarà a planificar-ho, altra feina tinc.

Això ho comentàvem una mica al Patronat diumenge al matí, que els de Cornellà ens lliuraven la Camisa d'Honor de la Colla al programa Quarta Ronda. Per esmorzar ens van convidar a cap i pota, que era el primer cop que menjava i em va agradar molt, mentre xerràvem entre nosaltres i amb alguns castellers de Cornellà. En l'acte de lliurament, el Lluís, president de Cornellà, va dir que ens la donaven sobretot per la tasca de difusió del fet casteller a la comarca, per la trajectòria del programa però especialment dels Castellers d'Esplugues, i també per la sotragada del Pau i per com hem anat superant els tràngols aquests darrers temps. El Sergi va parlar molt bé, també, agraint la distinció, etcètera, i en acabat volàvem cap a Terrassa.

Els grallers havien actuat a les matinades de Terrassa. Segons em deien, una bonica vetllada malgrat que els de Terrassa tenien tendència a fer-les d'una manera poc tradicional.

I parlant de xàfecs, arribàvem a Terrassa entre plugims i xarbots i a plaça queien quatre gotes, només. Pilars d'entrada i encetàvem la cosa amb un 4de7 avorrit, tranquil, de tràmit. Seguíem amb el 4de7a, que també em va semblar molt tranquil i avorrit, i plegàvem amb un 3de7 rodonet, avorrit i tranquil. Dos pilars de cinc per acabar i adéu-siau.

La setmana havia estat complicada. Dimarts, per primer cop que jo recordi, vem caure dos cops a assaig, primer en un 4de7 net que passava diria que sencer i que per quints s'havia anat tancant i deformant massa, i tot seguit en un tres per sota que a la darrera aixecada va fer un pet. Divendres, després d'un assaig amb molta gent nova però amb l'absència de molts habituals, celebràvem la castanyada a la Closca. Un dels dosos titulars, el Pau, fent el ruc a les bicis estàtiques, que havíem tret del gimnàs, es va trencar la tíbia i el peroné de forma bastant bèstia.

El cas és que havíem descartat el 4de8 a Sant Just la setmana anterior perquè anàvem massa justos i teníem algunes baixes. Jo estava una mica emprenyat per haver-lo descartat aquí a la vora perquè pensava que si en tens l'oportunitat, val més no deixar-se-la perdre. En tot cas, les circumstàncies eren força adverses. A Terrassa eren encara més adverses, era impossible de provar-lo. I a Gràcia, que és la darrera oportunitat, les coses pinten magres. Ja veurem.

Doncs res. Pel que fa a les altres colles, els amfitrions, els Castellers de Terrassa, una colla amb molts ganàpies, portaven en cartera una relació una mica estranya de castells: 7de7, 4de8, 2de8f i pilar de 6. Els pastelerus no són una de les meves colles preferides, per dir-ho així, però tampoc em cauen del tot malament. En fi, el 7de7 es va descarregar sense gaires problemes, és un castell molt fàcil si tens prou pinya i un tronc experimentat; és més fàcil, segurament, que el 5de7, si tens prou gent, com deia.

En segona ronda provaven el 2de8f, que al segon peu, amb quarts col·locats, es va acabar desmuntant. Sembla que un dos plorava i es negava a pujar. Els blau turquesa passaven ronda de manera poc ortodoxa i, en repetició, descarregaven el 4de8, que a la descarregada va perdre mides i va caldre defensar força. Es va celebrar molt, aquest castell: segons les estadístiques, era el segon descarregat de l'any, després d'un de desmuntat, un de carregat i un altre que va caure abans de fer l'aleta.

En tercera ronda descartaven el 2de8f i completaven el 2de7 sense més entrebancs, potser un pèl obert per terços. Segons em deia algú de plaça que coneix millor els pastelerus, el més probable és que haguessin renunciat a la torre folrada perquè no en tenien gaires garanties, s'ensumaven una patacada i, a més, el seu objectiu principal era el pilar de 6, que encara no havien fet mai.

En efecte, el pilar de 6 es va alçar enmig del silenci sepulcral de la plaça. Es va anar enfilant a poc a poc, molt ordenadament, es va coronar amb una relativa facilitat i, passada l'única rebregada una mica important, la de la motxilla, es va descarregar amb molta solvència. Un pilar molt bonic, encara més tenint en compte que era el primer de la colla. Segons el Portal Casteller, és la setena millor actuació dels Castellers, la millor des de 1995. Ja veurem com evoluciona la colla l'any vinent.

Els primers en l'ordre d'actuació eren els Al·lots de Llevant, de Manacor. És una colla que no conec gaire però que em va semblar molt simpàtica. Vaig parlar amb algú de la colla i diuen que volen fundar-ne una de nova a Pollença, al nord de l'illa. En fi, que tinguin molta sort, des d'aquí els anirem seguint. Els Al·lots començaven amb un 3de7 força maco i encaraven el 4de7 tot seguit, que tot i que pujava molt ferm va veure que l'acotxadora o enxaneta dubtava i es feia enrere; amb tot, va acabar decidint-se i es va descarregar el 4 amb bones mides i algun brandeig. El van celebrar molt. Enllestien amb un 5de6 perfecte i un pilar de cinc que no vaig veure.

I finalment, la Jove de Vilafranca, una colla que acostuma a portar molt poca pinya per les places però que fan castells de set regularment. Aquest diumenge no forçaven massa la màquina i completaven un 4de7 horrible, un 3de7 rodonet tot i que una mica tremolós, un 2de6 força maco i un pilar de 5 que tampoc no vaig veure. A la foto de dalt, a més del bunyol del 4, es veu l'inútil del Pere Navarro fent campanya al balcó de l'Ajuntament de la insigne ciutat d'Ègara.

I això va ser la cosa. Vaig tornar amb cotxe a la Closca i allà el Jordi em va esbroncar per beure'm una cervesa de llauna i, després d'algunes setmanes, per fi vem tornar a veure els vídeos dels castells, que van confirmar l'avorriment de diada que havíem perpetrat. I vem anar fent fins que es va fer de nit, i més de nit, i tancàvem la Closca, i anava cap a casa, i adéu-siau. I d'això, el Concurs a la brossa. #NoAlConcurs!

Per cert, amb aquesta actuació hem igualat el nombre de castells de 7 descarregats de l'any passat. Tanmateix, com que ens en van quedar dos només carregats (les infaustes torres), encara estem a dos castells d'igualar el nombre total d'aletes de set de l'any passat, 61 (enguany 59 de moment). Si féssim el 4de8 a Gràcia, només empataríem; si no, els superarem per un castell. Però bé, aquesta collonada només la remarco perquè he contribuït a escampar una informació per internet que no és exactament correcta...

Fotos, fotos i fotos.

Al·lots de Llevant: p4, 3d7, 4d7, 5d6, p5

Castellers de Terrassa: 4p4, 7d7, 4d8, 2d7, p6

Castellers d'Esplugues: p4, 4d7, 4d7a, 3d7, 2p5

Colla Jove Xiquets de Vilafranca: p4, 4d7, 3d7, 2d6, p5

Sang i fetge.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat (i encara avui dilluns no ha acabat del tot) el Festival Arrela't, que organitza TiC, una entitat d'Esplugues, cada any, com tots els cargolins saben. Un tal Carles Alcoy, dissabte al vespre, va narrar d'una manera particular i pintoresca contes típics catalans que acaben en carnatge. El darrer el va fer més llarg; va cuinar dos fetges (de porc?) a la sala del Brillas i, en acabat, el públic ens els vem menjar. Jo diria que no m'agradava el fetge, però aquell el vaig trobar especialment bo. El Casal de Cultura feia una bona sentor de fregit amb all i julivert i una mica de comí i pebre, va ser una bona culminació de la vetllada, que es va fer molt curta.

I això, a qui li importa? A ningú, probablement, però me la bufa.

Entre les nou i escaig i les deu vaig estar enllestint Cat's cradle, novel·la de Vonnegut que ara ha traduït al català l'editorial Malesherbes. Me'l llegia en anglès prestat per la biblioteca d'Uh!,manitats de la UAB; entre flaires hepàtiques, arribava en aquest punt, que també posseeix una aroma pujolsiana:

Someday, someday, this crazy world will have to end,
And our God will take things back that He to us did lend.
And if, on that sad day, you want to scold our God,
Why go right ahead and scold Him. He'll just smile and nod.

La novel·la acaba en una bella hecatombe, tothom gebrat i mort. És una mena de distopia satírica amb un regust més aviat pessimista i crític que a mi m'agrada força. La novel·la és molt bona, però això, a qui collons importa? A ningú, probablement, però me la bufa.

El Barça va fer xixines el Rayo i, aleshores, quan havia de decidir si tornava a l'Arrela't o si pujava als concerts de Sant Just, vaig estar enraonant amb el Tarrés al mig de la nit fins dos quarts passats de dues de la matinada, amb la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- escorxant-me. I després d'esbudellar la Colla i de disseccionar les coses que no funcionen, vaig decidir de tornar a casa, que era tard i estava una mica cansat. El vent de tramuntana, o mestral o gregal o llevant, duia notes musicals d'alguna banda de la rodalia pel cantó de ponent.

L'endemà era el dia de l'actuació de Sant Just Desvern per Festes de Tardor. És una diada força maca en un lloc força maco que compta amb el caliu dels santjustencs normalment. Tanmateix, enguany la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- va escombrar els espectadors de Can Ginestar, quedant la plaça força desguarnida, abandonada, pobra, desert polar. No hi havia venedors de globus --ah!-- perquè és que realment hi havia poca gent. En tot cas, més endavant Cangi es va omplir força.

Els primers d'arribar-hi afolcadament van ser els inestimables companys de Sant Feliu, que s'aglevaven en un racó de Can Ginestar, a la porta del bar. Vaig xerrotejar un xic amb l'Òscar, que va ser l'únic dels de color rosa que es va dignar a adreçar-me la paraula. Lloat sia Jaume Barri i mala fi hagen los heretges!

Com diu la nostra inestimable nota de premsa, «l'actuació ha tingut poc ritme» bàsicament pels «quatre intents desmuntats»; va ser una actuació lenta i avorrida i pentinada --esperrucada-- per la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord o no del nord que fos.

Després dels inestimables pilars de quatre d'entrada, ineluctables, obríem plaça amb un 5de7 que em va semblar prou bé, tot i que per la meva banda no hi havia gaire pressió i la torre quedava una mica desllorigada. Em van dir que a la banda del tres un rengle, la plena o la buida, va estirar-se. Bah, poca cosa. Així i tot, segons la versió que escoltessis, havia estat un bunyol de castell; jo no ho crec, això, però vés, qui pot saber-ho, en aquest món de fomes.

En segona ronda tiràvem el 4de7a, que sembla que també es va desllorigar una mica tot i que a mi també em va semblar relativament tranquil. Deien que el fred provocava que els peus llisquessin amb més facilitat i que es perdessin mides amb més facilitat: fàcilment les mides es perdien, exacte.

I la Truita de Ceps, segons l'anomenava la Susa molt encertadament: el 7de7 per cloure rondes, un castell que a assaig no assagem la pinya, i d'aquí que a plaça sigui un galliner, un maremàgnum-cafarnaüm de remor-bellugueig constant. En tot cas, el vem descarregar fàcilment, malgrat els brandeigs, i tercera truita cargolina al sarró. Per fer truita, diuen, cal batre bé els ous, d'aquí les remenades.

Per concloure el festival blau elèctric, dos pilars de cinc, l'un dels quals observí que se sotragà fort a la descarregada, mes assats controlat fou aitambé. I segons deia no sé si el cap de colla o algun altre capdetrons, aquests cinc pilars de quatre de comiat simultanis alhora ensems representen una «fita històrica» per tal com mai no n'havíem fet tants en nombre plegats. Empertostemps sia remembrada aital collonada, amén. Per altra banda, sembla que l'Iris va fer el seu segon pilar després d'un de Santa Magda que tinc completament perdut pels meus arxius informàtics de merda. I l'Iris diu que la Marina va estrenar-s'hi, també; felicitats doncs.

I pel que fa als Xics de Granollers, van venir a fer el màxim, que és una actuació que porten uns dies repetint, i és que estan molt en forma. Aprofito aquí per dir que aquesta diada es va haver de canviar de dia per algun error de calendari i que per tant no van poder venir Saballuts. En principi els segons convidats eren els de la Jove de l'Hospitalet, però tampoc no van poder venir perquè no asseguraven tres castells. Així que vem convidar els de Sant Feliu, que som els seus padrins i així els donàvem un cop demà. I apa. Els Xics porten venint a Sant Just des que hem començat a actuar a Cangi fa tres anys.

Bé, els Xics començaven desmuntant el 2de7 a causa que l'acotxadora relliscava entre segons i terços a causa del fred que feia a causa de la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord que fos. En repetició hi tornaven, amb un 2de7 força tranquil que a la descarregada es va obrir un pèl per terços amb una certa movedissa controlada.

Encaraven el 4de8 tot seguit, molt tranquil i sense res a dir. Era la quarta o cinquena actuació consecutiva, diria, en què feien el 2 i el 4 després que ho fessin al Pedró amb Cornellà, en una actuació en què jo hi era i que vaig cronitzar al bloch. Tenen els castells molt bé i estan pensant en el 3de8 per la seva Diada i en altres fites més agosarades --que sí que seran històriques-- per a més endavant, com ara el 7de8 i altres.

Desmuntaven més endavant el 5de7 amb l'acotxadora de la torre relliscant per dosos, també a causa de la tramuntana o el vent del nord que sigui. Després que Sant Feliu desmuntés el seu 3de6a, descarregaven un 5de7 marmori els de Granollers, esplèndid, espletant, esplendant. Amb dosos col·locats, una tramuntanada o el que vulgui ser va sacsejar la plaça, aixecant una polseguera espectacular. I au.

I de Sant Feliu, què en diré? Dic la veritat o menteixo com diu Bokonon que s'ha de fer?

Nothing in this book is true.

"Live by the foma* that makes you brave and kind and healthy and happy."

--The Books of Bokonon. 1:5

*Harmless untruths

En fi, res en aquest bloch és real, és només una conspiració judeomasònica d'un anarquista comunista militant d'ERC i espanyolista convençut que fa castells només per poder insultar els Arreplegats i, si s'escau, alguna altra colla. Lloat sia Jaume Barri, el meu Bokonon particular.

Doncs Sant Feliu sortia de 3de6, que estava prou bé; l'acotxadora, però, no volia o no podia enfilar dosos pel fred o per poca traça; en repetició també hi tornaven i, amb si fa no fa la mateixa traça, es descarregava sense més problemes.

En segona ronda provaven un 4de6 també molt lent també per la canalla, que va anar perdent mides de mica en mica, sobretot per terços, però sense cap perill en cap moment.

En tercera ronda desmuntaven el 3de6a, sembla que altre cop per la canalla. Les mides van anar estrafent-se massa aviat i van renunciar al torn de repetició, potser llassats, ujats, tips d'una actuació tan freda, lenta i avorrida, o potser perquè no tenien ganes de forçar més la canalla, no ho sé, no els ho vaig voler preguntar.

Normalment comento una mica la trajectòria de la colla cronitzada. Això ja vaig fer-ho a la darrera crònica amb Sant Feliu i per tant ara passo. Com sempre faig, també l'última vegada, espero que tinguin molta sort, que segueixin progressant i que ens anem veient per les places. I apa.

I després d'una birra convidada per l'Ajuntament de Sant Just fèiem una paella a la Closca mentre comentàvem l'estat del món i de la colla en general, i també l'afer «crònica de Sant Feliu», que té la seva conya. I després de tot, passava per l'Arrela't, un festival de música tradicional que organitza anualment l'entitat d'Esplugues Tradicions i Costums, que està molt bé, com tots els cargolins saben i com es va poder comprovar per la massiva afluència al concert de la cobla del Marcel Casellas, que em va plaure moltíssim. Va tenir un record per Francesc Pujols i va parlar de Déu diverses vegades.

"All of the true things I am about to tell you are shameless lies."

My Bokononist warning is this:

Anyone unable to understand how a useful religion can be founded on lies will not understand this book either.

Sentència amb què no hi puc estar més d'acord. El Casellas va dirigir un concert espectacular, boníssim, donant un toc superior a formes rítmiques tradicionals enmig del fred. Va acabar amb el Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues (o una cosa així, no en sé el nom exacte); va ser el colofó, doncs, que tancava el cercle de cultura popular iniciat dissabte i enllestit diumenge. El Casellas va dedicar la cançó als castellers que omplíem de gom a gom la pista coberta del Pou d'en Fèlix, i fórem fort gaubats en efecte.

Però per tancar bé això, caldria posar-hi més sang i fetge, no? Trobo que ja n'hi ha prou i només vull aclarir que al bloch escric el que em surt dels collons, que ben bé no menteixo mai tot i que de vegades practiqui allò que se'n diu demagògia, ço és, comentar només els aspectes d'un assumpte que em donen la raó, obviant, menystenint o de vegades estrafent els que em contradiuen. També incorro sovint en allò que se'n diu ironia, que consisteix a donar a entendre el contrari del que literalment es diu. La ironia, com diu Salvador Espriu, té una mena de germà bord anomenat sarcasme, que també faig servir alguna vegada. I si algú no comprèn aquesta forma diguem-ne satírica i crítica d'entendre les cròniques, els castells, els llibres (Vonnegut, per exemple) i la vida en general, que em deixi tranquil o si no em menjaré el seu fetge. Però tot això, a qui importa? Potser a ningú; doncs a la merda.

Fotos.

Crònica per una castellera de Sant Feliu, que omple forats de la meva crònica.

@Cargolins: 2P4, 5d7, 4d7a, 7d7, 2P5, 5P4
@XicsGranollers: 2P4,id2d7,2d7,4d8,id5d7,5d7,P5
@CastSantFeliu: P4,id3d6,3d6,4d6,P4s

Feia alguns anys que no podia baixar a Valls perquè Santa Úrsula ens coincidia amb alguna actuació de Cargolins (diria que sovint la de Sant Just i algun altre any Sitges o alguna altra). Per això, enguany no he desaprofitat l'avinentesa i amb el Sergi, el Joan i l'Èrik ens hem plantat a Valls a veure la que per a mi és la millor diada de tot l'any. M'agrada més que Sant Fèlix i tota la resta, segurament pel caràcter més o meys sagrat que té la plaça del Blat i perquè la rivalitat de les colles vallenques i la seva forma de fer m'encanten, és una cosa radicalment diferent de tot el que hi ha pel món. Viure els castells per Santa Úrsula a Valls és al·lucinant.

Obrien plaça la Joves de Valls amb el 5de9f, que ja havien descarregat al Concurs, on havien fet la mateixa actuació que l'altra colla, empatant en la segona posició, tot i que els castells dels muixerrillos em van semblar molt més macos. Diria que el 5 pujava al segon peu; jo estava a la soca de la Joves i en tot moment em va semblar molt tranquil; tothom deia al voltant que estava perfecte, i tothom era del mateix parer. Un quint va fer la figuereta al tres, un exemple que demostra que el castellàs estava de puta mare. A mi el 5de9f és un dels castells que més m'agraden i també és una construcció que m'ha caigut al cap dues o tres vegades fent pinya a la Joves.

La Vella tirava per la seva banda el 9de8, que segueixo opinant que està sobrevalorat. De l'altra banda de la plaça em va semblar remenat i que una de les aletes trigava massa a arribar. Felicitats pels rosats, i aviam què fotia ara la Joves amb el mateix castell.

En aquest cas ja vaig quedar-me fora de la pinya. Vaig veure que el 9de8 vermell pujava força ferm; les tres aletes les feien alhora, sincronitzadament, i el descarregaven amb molta solvència. Pel que feia a factura del castell, molt millor el vermell que el rosat. El castell va pujar que començava a ploure i el van descarregar sota la pluja. Era el segon descarregat de la seva història, i també el segon intent que els hi veia, després d'un que va fer llenya el 10 de setembre també a Valls. Val a dir que no vaig anar al Concurs de diumenge perquè vaig quedar-me clapat però sobretot perquè el Concurs em sembla una merda.

Passada la pluja, l'altra colla muntava el 5de9f. Va enfilar-se al segon peu molt remenat tota l'estona, amb problemes pel mig del castell, per quarts o quints, molt lluitat fins a l'aleta, que va poder aguantar in extremis fins que, tot just feta la segona, s'esberlava i queia a plom damunt la soca. Si al Concurs van poder controlar el brandeig, a Valls no ha estat el cas.

L'alegria a la banda muixerrilla s'anava fent molt palesa, però encara faltava el plat fort del dia, el 4de9 net, un castellàs increïble, a l'abast de molt poques colles, una construcció força típica de la Joves que en tot cas feia força temps que no duien a plaça (onze anys). La remuntada de la Joves aquesta temporada ha estat espectacular i, evidentment, n'estic molt content. L'any passat va ser força dur i enguany, quedant injustament fora de Sant Fèlix i rebent garrotades a tort i a dret, s'han rescabalat de la millor manera possible.

El 4de9 net ha pujat molt ferm, amb algun desajust també pel mig del castell, però molt controlat en tota l'estona. S'ha carregat sobradament i, quan començaven a baixar dosos, ha petat pel mig. És una llàstima perquè gairebé havia passat el pitjor del castell i perquè el tenien molt bé, però aquesta bèstia no perdona. La llenya ha estat plàcida i tota la colla ha esclatat eufòrica. Signaven amb aquest 4 la millor actuació de la seva història i gairebé era segur que s'endurien el duel vallenc enguany.

La Vella, probablement per no forçar, perquè no en traurien res de bo, i potser perquè algú havia pres mal en la llenya del 5, descarregaven, sense cap entrebanc, un 3de9f de postal. Jo em pensava que farien el 3 net, fins que no vaig veure el folre no m'ho creia. En fi, una bona actuació de la Vella, amb el 5de9f carregat i un 9de8, però quedar per sota de la colla rival per Santa Úrsula cou bastant.

En pilars els rosats descarregaven sense massa problemes el de 6, amb una enxaneta molt menudeta, mentre que la Joves en feia de cinc i es quedava tan tranquil·la, celebrant esbojarrada la increïble actuació del dia.

Un Santa Úrsula que m'ha agradat molt i que he gaudit molt. Feia temps que no m'ho passava tan bé a plaça veient castells que no fossin nostres. Aviam si la Joves segueix l'any vinent amb aquesta dinàmica tan positiva, recuperen el pilar i segueixen donant guerra.

Fotos.

Ahir tornàvem a Sant Feliu després d'algun temps sense actuar-hi. L'any passat hi vem anar a dona'ls-hi suport però sense actuar; vem ser-hi uns quants (encara hi podríem haver alçat algun castell) i, en acabat, vem anar a dinar també de fideuà amb els amfitrions, els Matossers i una tercera colla que no recordo ara. Durant aquell dinar, a l'ombra, recordo amb gaubança com conspiràvem contra el Rai. En fi, les coses no han canviat gaire, des d'aleshores, tot i que hem pogut fer, per fi, el 4de8.

A Sant Feliu va ser on vem fer per primer cop aquest castell:

El teníem emmarcat a la Closca, el local social, just a l'entrada, durant molts anys. Quan vaig entrar a la Colla, fa uns vuit anys, m'observava desafiant, com dient-me: «goita el sostre de la Colla, sóc invulnerable, no em travessareu mai». L'havíem descarregat a la primera l'1 de desembre del 2002, amb en David Carreras parant el pilar a segons, uns dos anys abans que jo hi entrés.

Aquest castell el vem tornar a intentar el 2007 per Festa Major, amb un segon que es va enfonsar i amb tota la pinya mirant d'aguantar aquell rengle. No el vem poder descarregar fins a l'onze d'octubre del 2008, també a Sant Feliu, i també, com el del 2002, durant la Trobada del Baix. En aquella actuació vem fer-hi el 5de7, resultat que ens va servir per completar millor actuació que els Castellers de Cornellà, certificant a plaça el canvi de dinàmiques: la nostra colla anava a més mentre que Cornellà es desinflava a poc a poc.

Sant Feliu, doncs, sembla que ens porta sort amb el 4de7a. Aquest és el d'ahir:

Al matí havia plogut; un front de tempestes havia passat fregant la costa tot i que semblava que no ens aigualaria la festa, malgrat que em vaig mullar una mica amb la bici de camí. Durant la setmana no havíem assajat: havia estat força estranya, amb la ressaca postConcurs (al qual repeteixo que no hi penso tornar a anar) i amb l'expedició a Donosti. Havien estat quatre dies d'emocions força intenses i ens preníem l'actuació a Sant Feliu amb una certa calma.

Començàvem amb un 3de7 molt rodonet i parat que em va semblar força avorrit. Des de fora ens deien que tenim uns castellassos molt macos. Bé, era un simple 3de7. M'hi vaig trobar el Ferran Tabaler, que resulta que viu a Sant Feliu, que em deia que anava sobrat i que si estem preparant el 3de8. De moment, l'hem començat a assajar una mica en sèriu després de Festa Major, ja veurem com evoluciona.

En segona ronda provàvem el 4de7 amb agulla. M'havia trobat la nit abans als concerts a Sant Feliu el cap de pinyes, que m'havia dit que hi entraria de baix. Jo vaig dir-li que no, que fugiria corrents. El Ferran m'explicava que si obliguen a Gràcia a entrar de baix algú que no vol, es munta un pollastre a la colla. El cas és que vaig posar-m'hi però ja veia que m'agafaria una mena de... albaïna, batistot, desesma, tropell o lipotímia, un patatús, vaja, i abans de defallir i morir ofegat vaig demanar-li al Jonàs que em tragués del mig perquè podia ser fàcilment el segon intent desmuntat de 4de7a de la història cargolina, després d'un de Sants del 2010 després d'haver caigut de 2de7, una torre que va estar a punt de carregar-se. Doncs això, es va tornar a muntar el peu del 4de7a i jo, de lateral del pilar del mig, el meu lloc habitual, ho vaig veure força tranquil, amb el Jonàs fent de baix. En tot cas, semblava que el segon del pilar brandava una mica més de l'acostumat.

En tercera ronda es feia el 4de7, que va pujar molt desquadrat i una mica bellugadís. Va ser allò que s'anomena un bunyol. El meu rengle (el de cara a l'Ajuntament) estava molt tirat cap a la meva dreta (l'esquerra cap a on mira el pilar); el rengle de la meva dreta estava entrat, o això semblava; el cas és que el meu baix patia com un cabron perquè l'hi carregaven tot a la seva dreta. Una foto de la meravella:

Acabàvem amb un vano de 5, força maco.

Per la seva banda, els Castellers de Sant Feliu --nosaltres som els seus padrins-- venien amb el 5de6 com a gran repte del dia. No el descarregaven, ni l'intentaven, des del 9 d'octubre del 2005, també per Festes de Tardor. Sembla que ha plogut força des d'aleshores. Els santfeliuencs van recuperant castells a poc a poc, a veure si tenen sort.

Aquest 5de6 no el vaig veure gaire perquè vaig haver-me de ficar de tap en un forat esfereïdor. Va fer-se etern: segons m'explicaven després, tenen un nen molt inexpert que va costar-li molt pujar (diria que era l'acotxador de la torre), cosa que va fer que l'enxaneta del tres s'hagués d'esperar mitja vida per fer l'aleta. Això va contribuir que el tronc s'anés desfigurant; el moment que vaig poder treure el nas vaig veure els segons molt mal posats i la torre força lletja, o sigui que de seguida vaig tornar a amagar el cap.

En segona ronda desmuntaven el 4de6. No sé exactament què els va passar, en tot cas no semblava gaire maco; en repetició el descarregaven sense gaires més complicacions. Finalment, un 3de6a molt lent, amb una enxaneta força gran que va tenir algun problema per remuntar dosos. Acabaven amb dos pilars de quatre.

I pel que fa als Matossers, eren força poca colla i van descarregar 3de6, 4de6, 4de6a i un pilar de 5. No em va semblar que tinguessin cap problema per fer els seus castells, tal com testimonien les meves tristes notes. He perdut una mica la pista dels molinencs, pel que sé anaven fent de tant en tant castells de 7. Veig a la CCCC que enguany només n'han fet un, un 3de7 carregat en la seva Festa Major del 30 de setembre. L'any passat havien descarregat quatre 4de7 i quatre 3de7 i van desmuntar un intent de 4de7a. L'any anterior havien realitzat un castell menys de cada estructura i, per comptes de desmuntar un 4de7a, van desmuntar el 5de7. Era una colla que anava creixent de mica en mica que sembla que, pel que portem d'any, també s'han estancat i han perdut una mica de pistonada.

També hi havia vora d'una vintena de castellers de Viladecans, una colla de recent formació que encara no s'ha batejat tot i que es van presentar al seu poble el mes passat. Anaven amb camisa blanca i van fer-hi dos pilars de quatre, un d'entrada i un de comiat. És una colla que està entre els Castellers de Castelldefels, els també nous Encantats de Begues, els Castellers de Gavà, que estan ressuscitant segons m'informava la @nur_mb, que vaig tenir el gust de conèixer, i els de Cornellà i tota la resta del Baix.

El Ferran m'havia dit algunes coses divertides sobre el Baix Llobregat; de fet, ahir va ser una típica actuació baixllobregatina, amb castells més o menys lletjos de sis, lenta i avorida, en una plaça que al cap d'una hora era pràcticament buida, només amb les terrasses dels bars plenes. Segons el Ferran, la tradicionalitat d'una plaça es mesura pel nombre de venedors de globus; ahir n'hi havia tres, indicador que el nivell era molt baix. Tampoc no és qüestió de fer-ne sang: a nosaltres ens ha costat molt sortir del pou; com deia, quan vaig entrar a la Colla, ens arrossegàvem i oferíem el mateix espectacle. Sembla que fa molt de tot això, però el primer 4de7a de la «segona era» va ser el 2008 i no hem estat fent regularment castells de set fins al 2007-2008. La progressió de castells de 7, any per any, a partir del 2007, és la següent: 16, 30, 38, 52, 61 i 53 de moment enguany.

Sortint de plaça, vaig demanar declaracions al Rai, que em deia que el 4 havia estat un bunyol i que el Ramon Segon, el Sàlvia i el Pastor són uns malparits perquè no hi havien anat, a més de ser-ho també jo, perquè sí i per posar fotos seves al bloch on no hi surt gaire bé, i també l'Aleix perquè tampoc no hi havia anat. I aquí va parar, perquè si no s'abrandava massa. També vaig demanar el parer del Francisco, que em va dir si fa no fa això que tinc estenografiat al paper: «La diada molt bé; una diada molt contrastada amb dissabte; cascú [cada colla] fa'l q pot. Natros tb bé tot i q podm fer una mica m´s. Tinc ganes de consolidar el 4, ds vai qdar decebut; consolida'l com 4a, etc. Seguim creixent...».

Doncs res, enfilàvem cap a l'escola Verge de la Salut per dinar, que ens convidaven a fideuà com l'any passat. En aquest lloc havíem sopat aquella Trobada del Baix que vem passar per davant de Cornellà feia uns anys. Va arribar indefectible el moment de criticar els qui vénen sempre que hi ha teca, recordant també un cas del dia del Concurs. A mi aquestes converses m'atipen ben aviat i acostumo a aixecar el vol amb una mica de mala hòstia.

Després hi ha el cas del «Rodamón», un noi bastant estrafolari que havia començat a venir a la Colla per Festa Major, tot i que ja hi havia estat abans. Sobre aquest tema, valdria més que no digués res per no vessar-la; vaig estar comentant-ho amb l'Òscar de Sant Feliu (que rep els correus de la Colla perquè va estar-hi un parell d'anys o tres mentre Sant Feliu estava a l'UCI) i vaig quedar-me ben descansat. En fi, que jo trobo que no es pot fer fora de la Colla algú que encara no ha fet res, més enllà d'anar borratxo i d'haver portat un ganivet de pernil un dia (ja se'l va avisar i no el va portar més). Sobre el tema del gat de carrer valdria més que no digués res, tampoc, perquè a més l'Òscar diu que té toxoplasmosi per un cas d'aquests. Jo només dic que si és un problema tan greu, se li diu que no el porti més; en tot cas, a mi em fa pixar de riure això del gat. Però deia que no en volia parlar i no diré res més per no començar a desbarrar. Només ho reblaré afegint-hi que una de les gràcies de les colles castelleres és que miren d'integrar tothom malgrat que siguin mig gitanos, es dutxin poc o visquin en una casa abandonada.

A taula tenia el Jaume I a davant, que va començar a llençar ganivets metafòrics al Rai, i és que sembla que el 12 d'octubre és el dia mundial contra el cap de colla. En un moment donat, fèiem una junta extraordinària per tractar el tema del local i la Nau. El meu parer és que hauríem de tendir a muntar un espai comú d'assaig i vida social i que la Nau, si no fos tan cara d'adaptar i de llogar, seria una molt bona opció. Per comptes d'això, es va tancar gairebé completament l'opció «adaptació de la Nau» i es va apostar per mirar de seguir com fins ara, una alternativa que em sembla bastant improbable. En tot cas, ara per ara a la Closca amb prou feines hi cabem tots.

Em quedava vagarejant per l'escola xerrant amb l'Òscar i altra gent i, finalment, pujava amb bici a la Closca, on se'ns va fer de nit. Va haver-hi un moment de discussió sobre què passarà si Gràcia no fa el 3de9f l'any vinent o aviat. Precisament, havia estat parlant d'això amb el Ferran al matí. També es dóna el cas que conec una mica Gràcia perquè hi ha molts ganàpies i sé més o menys com funcionen. La conclusió típica d'un cert corrent d'opinió és que, si no es fa el castell X, la colla es desanima i s'enfonsa. A mi això em sembla una subnormalitat de l'alçada d'un campanar. Jo crec que això només pot passar si s'enfoca la colla només en objectius castellers, obviant tota la resta, sent incapaç de mantenir-la unida per altres al·licients. És cert que els castells són la pastanaga principal, però no hauria de ser l'única. És una de les coses que trobo que la nostra colla no acaba de fer del tot bé...

I res més, arribava a casa molt cansat d'haver dormit poques hores i d'haver begut massa cervesa, em colgava al llit i dormia com un soc fins a les nou d'avui. I lloat sia Jaume Barri.

Fotos. (aviat més)

Nota de premsa de la Colla.

Festes de Tardor de Sant Feliu de Llobregat
Castellers d'Esplugues: 2Pd4, 3d7, 4d7a, 4d7, vano5
Castellers de Sant Feliu: Pd4s, 5d6, id4d6, 4d6, 3d6a, 2Pd4
Matossers de Molins de Rei: 2Pd4, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd5, 2Pd4
Castellers de Viladecans: Pd4, Pd4

Després de la ressaca del Concurs, que m'havia destentat veraiament, dilluns havent dinat ens aplegàvem els cargolins a la Closca per participar en l'homenatge que el Congrés Gastronòmic de Donosti realitzava al Pau. El Congrés l'organitza cada any el Grup GSR, l'empresa de la mare del Pau.

Sortíem una mica més tard de les tres de la tarda cap a Donosti. Sobre el nom de la ciutat, segons tinc entès en euskera és oficialment «Donostia», però els donostiarres tendeixen a menjar-se la vocal final, de manera semblant com els mallorquins diuen «famili» i «hosti». Tanmateix, de la mateixa manera que diem «Londres» i no «London», o «Tolosa de Llenguadoc» i no pas «Toulouse» (evidentment, tothom diu Tolosa...), hauríem de dir «Sant Sebastià». Però així i tot, m'agrada més «Donosti», que segurament és l'opció menys correcta en català.

Hi havia entre set i vuit hores de viatge en autocart. Ens aturàvem al cap de tres hores i escaig pels volts de Saragossa i seguíem en acabat per arribar-hi cap a les 22 h a la ciutat guipuscoana. Entràvem al «Complejo Amotzagaña» cap a les 22.10, remuntant una carretera estreta, amb revolts i molt alzinada. Entre dubtes, acabàvem de pujar enmig de la nit per arribar a una mena d'aparcament fosc. Baixàvem però hi tornàvem a pujar: On som? És aquí? L'autocar maniobrava i avançava vers una construcció solitària que es retallava uns metres més enllà, enmig de les muntanyes ombrívoles. Els llums es van tornar a obrir, amb les portes: És una trampa? Baixem? A pas de cargol, anàvem escampant-nos per l'esplanada, ens separàvem, ens ajuntàvem, ens repartien les claus, deixàvem les endergues i els fòtils a la cambra assignada per les altes instàncies inapel·lables de la Colla i pujàvem al jaletxea per sopar. Nosaltres no teníem clau de fora.

Les cerveses valien tres euros. Sèiem a taula i deixàvem eixuta ben aviat l'ampolla de vi. De seguida, barra lliure controlada de sidra. Els catalans com voltors cap a la bóta. Era l'aniversari de l'Ana, va bufar les espelmes dels vint-i-un anys. Ens obrien el bar de sota i escuràvem els cubates que els senyors del bar preparaven molt a pleret. Jugàvem algunes partides al billar. A fora, a la botifarra. Ens tancaven molt d'hora el garito i estàvem fins a les quatre a fora, a la fresca amb vistes a la benzinera (terra promesa amb cervesa a dins?) i escoltant els rumors que esventava el Sergi.

Llevar-se dimarts va ser una mica difícil, però al cap de mitja hora pujàvem al restaurant per esmorzar. El Jonàs, quan va sonar el despertador, s'havia llevat i havia tancat la finestra i la cortina sense adonar-se'n per tot seguit continuar clapant. Vem fer una passejada per Donosti breu de poc més d'una hora. El ramat es ramificava de manera diversa; jo enfilava amb alguns cap a la platja típica. No veuria res de la ciutat més enllà de l'Ajuntament i la Conxa, però tampoc no em venia de gust fer res més que passejar per la vora de l'Atlàntic. Vem anar fins a l'altre cap de la platja per la vorera, i vem baixar a la sorra per tornar-ne, amb els peus a l'aigua, que no estava gaire freda. Em mirava l'horitzó, els peus, les algues vermelles, les onades tranquil·les... L'Iris perdia les xancles pel camí. Jo m'omplia de sorra la bossa. Feia un dia radiant, amb brisa fresca i un sol que picava una mica. A la foto, l'Iris encara amb una xancla penjant:

Només va recuperar-ne una, mentre saludàvem la Júlia, que ens havia trobat a la platja. Anàvem a pas una mica ràpid cap al Kursaal, que fèiem una mica tard. Ens hi fèiem un parell de fotos (aviam si apareixen) i entràvem al palau de congressos, on ens tenien cosa d'una hora engatant-nos amb cervesa especial i atipant-nos amb un pica-pica molt generós.

El Kursaal per dins em va semblar com una capsa de plàstic amb una peça de fusta gegant a dins. Sortíem per la porta d'emergència a fumar i prendre la fresca, fins que algú de l'organització ens va picar la cresta. I finalment anàvem a l'auditori, on vèiem el vídeo d'homenatge al Pau, que va ser molt emotiu...

Alguns coneguts del món gastronòmic van parlar d'ell i, en acabat, vem baixar a l'escenari per fer el nostre pilar, que va girar enmig de plors i sanglots. En fi, Pau...

Vem donar un quadre a la família del Pau fet per l'artista de la colla, el Christophe Chaumet, que va pintar la mateixa nit de la desgràcia. Jo no hi entenc gens d'art contemporani, però hi detectava una certa ràbia i tristesa en el retrat. Dinàvem en un altre jaletxea, passada la zona universitària de Donosti. El Jonàs seguia aprenent a escanciar la sidra, regant-ne el terra. Fèiem el patxaran enmig d'un clima força distès on em trobava molt bé.

I pujàvem a l'autocar per fer vuit hores més de viatge cap a Esplugues. Tornaven a jugar a les «cabretes» i d'altres. Passàvem per un control de la Guàrdia Civil, amb metralladores, després d'un peatge, amb l'estelada que havia penjat al vidre. Em deien que la tragués, però al final hi vem passar cridant independència... I entre pixeres contingudes i pel·lícules d'El senyor dels anells, acabàvem tornant al poble i, amb el cap cot, em dirigia cap a casa, enmig de la foscor d'Esplugues, al meu pis fosc i avorrit, i fins un altre dia.

Fotos (aviat més)

Ens aplegàvem els cargolins a la Closca cap a quarts de dues. Una mica més de dues-centes persones, comptant-hi els que hi baixaven amb cotxe, pujàvem als tres autocars d'Autocorb. Teníem gent d'altres colles que ens donaven un cop de mà: un escamot de Cornellà, un parell de Vilafranca, un noi de Minyons, un parell de Barcelona... Estava bé.

A l'autocar, un insecte va empastifar de groc el vidre. Coloraines cridaneres i escorxador, era cap on anàvem.

Mentrestant, la gent mirava de fer la becaina. Jo llegia en veu alta bells rims de vetusta magnificència:

En nom d'en Barri te diray
un beyl dictat, et retrayrai
feyts aperts de castelieria
et d'una franca companyia
che volen far los casteliers
d'Splugues, bons guerriers
che volgron per lo món anar
et lo carro gros conquistar.

Llegia per la meva finestra que entràvem a Tarragona, «patrimoni mundial». Hi anàvem a fer Patrimoni de la Humanitat a una plaça de braus. La plaça, un cop a dins, em va semblar que combinava la cúpula moderneta amb els interiors vells, escrostonats i plens de pols.

Les colles ens aplegàvem en dos llocs diferents per entrar-hi en cercavila, que com acostuma a passar era lenta i sense gaire solta. Anàvem penúltims just davant de Sant Cugat, que feien un concert de gralles força engrescador.

Els segurates ens escorcollaven les bosses no fos cas que hi entréssim bengales o ampolles de whisky. Jo hi vaig colar una llauna de cervesa. Ens posàvem en un racó de la plaça entre Bordegassos i Gausacs i, en ronda conjunta, enfilàvem el 4de8, el nostre segon intent de la història després d'haver-lo descarregat a Festa Major fa dues setmanes.

Em posava en el meu lloc a l'agulla i es tancava amb força concentració la pinya, tot i algun crit del Rai i alguna brometa estúpida. El 4 s'enfilava força ben quadrat, però a mesura que s'anaven muntant pisos es remenava més l'estructura. De cop i volta la plaça de braus era una olla de grills: moltes gralles sonant alhora (nou colles fent castells ensems), el públic (que no era gaire nombrós, estava mig buida la plaça) cridant, i la cúpula fent resonància cap a la sorra. A la pinya no sentíem (o «escoltàvem», com diu tothom a la Colla, que parlen el català amb el cul) el Lluís, que veient que la cosa anava de mal borràs el feia baixar. Però la canalla no el sentia (o escoltava, jo ja no ho sé) i el Lluís, impotent, mirava de dir-los amb gestos «avall». Finalment van adonar-se'n, però amb dubtes, amb l'acotxadora que seguia pujant fins que no va acabar de veure-ho. El cas és que tot plegat contribuïa a esvalotar el tronc, que es deformava molt ràpidament i queia.

De fora, em deien que els dubtes de canalla havien estat decisius. Parlant amb el Lluís, trobo que l'explicació és la del paràgraf de dalt. Jo vaig sentir que començava a tremolar força aviat, a partir de terços, agreujant-se progressivament, però amb una mica de calma es podria haver fet tranquil·lament. El cas és que la rebrincada (o com se digui) amb dosos col·locats va ser mortal. En Jaume I m'ha dit si fa no fa això, també, posant èmfasi en el factor sobtat de la regirada. La Mar Gual, de crossa, m'explicava que havia sentit el seu segon bellugar-se tota l'estona.

L'altre corrent d'interpretació incideix més en factors externs i el refilava la Marta en qualitat de portaveu oficial. El titular és «Hem pecat de novatos» i segueix així: «Desconeixíem l'ambient i què ens hi trobaríem; hem començat de 4de8 amb un pet al cul amb tot el xivarri de la plaça; a més a més, els Gausacs no ens han pogut fer tanta pinya com ens hauria agradat. Amb més seny o experiència, hauríem hagut de tirar-lo en segona ronda». No vam poder fer-hi la nostra, el Concurs se'ns va empassar, rubricava la Marta.

Aquesta explicació entronca, al meu parer, amb els arguments concrets en contra del Concurs, que es desprenen, tal com jo ho veig, del model «espectacle» de l'esdeveniment que vaig resumir en l'article de Xarxa Notícies i en alguns posts del blog.

Aquests arguments típics són: les rondes conjuntes no tenen cap mena de respecte pels castells que s'hi fan, que sovint són el sostre màxim de les colles que els intenten. Alhora, diverses colles poden estar mirant d'igualar o millorar la seva millor actuació històrica, fita que passa inadvertida entre el marasme o el maremàgnum o el cafarnaüm de la plaça de braus. És impossible, de la plaça estant, observar tots els castells de la ronda conjunta: mires a dreta i esquerra i no pots gaudir de cap dels castells, perquè va tot a corre-cuita. Aquest argument és molt conegut però sembla que alguns van descobrir-lo ahir.

L'altre, el de l'enrenou, que no saps quina aleta estan tocant les gralles, es desprèn automàticament del mateix tema. Hi ha la cosa de les pinyes de Gausacs, que en principi ens haurien d'haver ajudat, així com nosaltres ens vem posar en massa almenys en el primer 2de8f verd. Vaig sentir que no ens van poder fer més pinya perquè estaven muntant la seva soca. El cas és que un dels arguments molt típics, «les dificultats o reticències per fer-se pinya mútuament», en el nostre cas, va quedar totalment confirmat. Nosaltres dúiem prou pinya per als nostres castells, però no estem en disposició, segurament, de provar un 4de8 sense que les altres colles ens ajudin amb una mica de ganes. O potser sí, no ho sé.

Teníem la sensació prèvia que potser la jornada de dissabte podia assemblar-se al ConcurSet de Torredembarra. Jo si més no en tenia l'esperança. Però res: va ser exactament igual que el Concurs de diumenge, al qual només hi he anat una vegada i que ja vaig veure què era. Jo crec que la nostra colla no està gens còmoda en aquesta mena de merdes. Després de l'experiència, si ja era antiConcurs, ara ho sóc encara més.

Però si tot hagués anat bé, si haguéssim descarregat amb una mica més de sort o de tranquil·litat el 4de8, segurament tot plegat es veuria diferent. Jo seguiria sent antiConcurs, però és probable que tothom n'estigués molt content. Jo seguiria pensant el mateix, amb algun matís. El que dic ara és que si demà es tornés a fer el Concurs, em passaria pel folre del 2de8 la solidaritat amb la Colla i no hi aniria.

I aquesta ha estat la diatriba contra el Concurs. Ara segueixo la crònica.

El Gausacs actuaven en solitari per alçar el 2de8f. Tenien una soca molt poblada i jo em posava al darrer cordó donant pit, amb un ull posat en el castell, que s'enfilava força ferm amb algun tremolí controlat; tamateix, sembla que la canalla el va fer baixar. Els santcugatencs el desmuntaven amb força mala hòstia.

Aleshores començava la segona tongada de la primera ronda (en diuen «cicle» amb terminologia absurda de tecnicisme Termcat). M'hi passejava amb la llibreta i la càmera de retratar. Mentre Tirallongues descarregava un tremolós 5de7, a la Jove de Sitges se li despenjava la canalla del 7de7 quan anaven a fer la segona aleta. No vaig adonar-me exactament què havia passat a Sitges, m'ho va explicar després en Raimon (diria que es diu així, ara dubto); en aquell moment, vaig mirar cap a dos 7de7 més de colors diversos que es bastien a l'altra banda de la plaça. Vaig fixar-me en el 4de8 dels Marrecs, però de cop i volta un dels 7de7 es desmuntava. Quina colla era? Impossible de recordar, hauria de repassar els resultats [ara comprovo que era Badalona]. Semblava que l'enxaneta de Salt volia fer baixar el carro gros, tot i que va fer-hi l'aleta. Tanmateix, els dubtes de tot plegat van fer que el 4 s'esberlés per quarts. Mentrestant, fet un embolic, sense tenir clar quin castell era de qui ni ben bé si era un tres o un quatre, o un cinc o un set, els Bordegassos queien de 3de8, sembla ser que també després de dubtes de canalla, i després d'haver-lo carregat.

Començava la segona ronda amb l'atabalamenta lògica de tot aquest despropòsit. El cop del 4 ens havia estabornit i, com sabria més tard, es refusava de repetir-lo bàsicament per no forçar la canalla i per acabar de pair la vetllada. El pitjor que ens podria passar és que agafin por al quatre i que la Colla es frustri i comencem a veure-hi fantasmes. Vem muntar la pinya del 7de7 dues o tres vegades, mentre l'speaker repassava classificacions, punts i tota la puta merda. Els locutors solen ser força mal vistos en una actuació castellera i, si a més a més, han de parlar de punts i subnormalitats d'aquestes, ja és per tret al clatell. Els Gausacs celebraven la seva darrera posició com uns bojos.

En fi, diguem que a la tercera la pinya es va tancar i en l'enrenou habitual es va anar enfilant el castell. El 7 no m'agrada gaire, tot i que sembla que hagi estat el Concurs d'aquesta construcció. Deien que no n'havia caigut mai cap, però ahir algun va quedar en intent. Vaig mirar amunt com vaig poder i el vaig veure molt parat en tot moment. Entre la primera aleta i la segona, vaig sentir tres tocs d'aleta; problemes del rebombori a plaça. A la merda.

Ni idea què havien fet les colles en ronda conjunta. En solitari els Xicots descarregaven eufòrics un 3de8 força rodonet i ben parat. I vaig anar a fer la birra mentre seguien els castells enmig de l'enrenou habitual. Vaig veure el 3de8 de Gausacs, que semblava força segur però un pèl desfigurat, i que la canalla feia baixar. El desmuntaven molt emprenyats. Pel camí em trobava el Pau de Moixis, que m'explicava que ja havien descarregat el 4de8 i el 2de7, els malparits. Això em feia pensar que potser els Cargolins no estem fets per aquestes merdes, però que a la majoria de colles sembla que els va bé: moltes hi van fer la seva millor actuació o la van igualar. Potser només va ser mala sort en el nostre cas.

Mentre xerrava amb graciencs, que em deien que diumenge volien provar el 3de9f (l'han desmuntat dues vegades) una colla de color vermell tirava el 4de8. Hi vaig anar volant perquè m'havia dit el Ferran Tabaler que eren els Minyons de l'Arboç. Vaig anar-hi rabent, però eren els del Vendrell, com també va adonar-se la Júlia, que me la vaig trobar al costat. Els arbocencs estaven al costat desmuntant el 5de7, com es veu en aquesta foto horrible:

Les cerveses valien «dues enxanetes», que era la moneda del Concurs. Vaig poder pujar a la graderia amb l'acreditació de Quarta Ronda i vaig passar per la zona de premsa. Pel camí vaig trobar-me aquest cartell, força interessant:

Des de dalt es veien bé els castells, però una mica lluny. Vaig veure algun intent de 2de8f, però no em va quedar clar res [devia ser el de Xicots, que el van carregar]. Vaig baixar i vaig patir la síndrome d'Stendhal castellera, com abans, amb molts intents alhora. A peu de plaça, vaig mirar cap al 2de7 de Sitges, que van coronar amb dubtes però que van poder descarregar.

A davant, un 5de7 de l'Arboç, que ara descarregaven, i un 9de7 de Sagals, que és un castell semblant al 7de7 però que m'agrada una mica més. Els Moixis el van fer ahir amb una sola enxaneta, que és com s'hauria de fer. Els Margeners feien l'aleta al tres de set per sota en un racó, per fixar-me en acabat en un 2de7 groc que devia ser de Badalona. Una colla blava, suposo que els Nois de la Torre, queien de 3de7s, mentre els Bordes completaven un robust 4de8. Els Tirallongues descarregaven el 4de7a amb el pilar brandant i aleshores, com abans, sense haver pogut gaudir de cap castell ni haver-lo pogut veure amb tranquil·litat ni paint-lo, anunciaven el 2de8f del Vendrell.

Des de dalt de tot, esperant que els Nens muntessin la soca, em lliurava a pensaments sobre quina posició devíem tenir nosaltres al Concurs i calculava que si fa no fa la quinzena, per darrere de colles que en principi estan per sota nostre en nivell casteller, cosa que em feina una mica de ràbia. Amb la tongada d'intents desmuntats i llenyes, i amb la nostra patacada de 4de8, pensava que una plaça de braus és, al cap i a la fi, una forma sofisticada d'escorxador.

Els Nens van descarregar un 2de8f que em va semblar molt segur des de les alçades, però amb la llunyania no vaig poder veure gaire alguna sotragada que potser va ser el motiu que un sector del públic esgaripés un xiscle d'esglai.

Així, em tornava a lliurar a pensaments sobre els rànquings. Suposava que Xicots, Bordes i Nens devien ser els tres primers, mentre que Sant Cugat, que els tenia a la meva llista de favorits, encara no havien sumat punts (segurament m'equivoco perquè ja devien haver fet el 4de8, que no havíem vist perquè coincidíem en rondes conjuntes). Així, a l'estil de Rac1, em deia «Gausacs, decebedors; Cargolins, desastrós». Però encara quedava cera per cremar. Quan baixava cap a l'arena, l'speaker confirmava les meves impressions sobre la classificació.

I amb això ja començàvem la quarta ronda, amb un 4de7a sense gaire més història. Al principi semblava obert, però després es va tancar molt i estàvem enclastats completament.

Vaig sortir esperitat a veure el 4de8 de Minyons de l'Arboç, molt rebregat, que es va desmuntar. Veia de trascantó que Sitges descarregava el 7de7 mentre els Micacos feien el seu 5. I els Gausacs tornaven a muntar el 2de8f, que vaig mirar des de dalt de tot. Semblava que a la descarregada per segons o terços la cosa perdia una mica les mides, però es va defensar bé i van descarregar-la completament eufòrics. Abans de l'aleta, va semblar que l'enxaneta havia dubtat un moment. En baixar a l'arena vaig creuar-me amb el Bardaler, que plorava com una magdalena.

En ronda de millora només van fer tres colles castells de forma conjunta (l'Arboç, Nois i Badalona). Aleshores les colles de dalt de tot havien de jugar-se les primeres posicions. Els Xicots van carregar un 2de8f que va començar a brandar força i que a la descarregada va petar pel mig.

Ara, amb una mica més de repòs, recordo que ja havien carregat el 2de8f dues rondes abans. Això de poder repetir castells carregats amb anterioritat és una novetat que a mi m'ho desballesta tot. Per la seva banda, els Gausacs provaven el 3de8, que va pujar molt lent i que semblava que podrien descarregar, però que finalment, potser per nervis o per cansament, va acabar trencant-se per terços o quarts quan ja semblava que havia passat el pitjor. Sentia algun gausac planyent-se que «ja el teníem».

Es posaven primers, d'aquesta manera, els santcugatencs. Tot es decidiria amb el 3de8 de Bordes, l'últim castell de la jornada. Els vilanovins van descarregar-lo amb una seguretat magistral, fent-se amb la primera posició, per tant. En aquest cas, també el repetien després d'haver-lo carregat abans. Meravelles del Concurs. Ara només faltarà que es posi de moda això a plaça.

Plegàvem totes les colles amb pilars de cinc i cap a casa. De camí cap a l'autocar passàvem per una necròpoli paleocristiana, amb les tombes al ras enmig de la nit. I és que vaig sortir amb la sensació d'haver vist força patacades i el cementiri era el comiat que més s'hi adeia. El Rai, amb l'orella sagnant, ferida de guerra al coliseu de Tarraco, ha quedat molt afavorit també en aquesta foto.

A la Closca sopàvem tots plegats, els que hi érem, i comentàvem el Concurs. En general, vaig detectar moltes més reticències contra el Concurs que abans d'anar-hi. Vaig estar-m'hi fins que me'n van fer fora, i anava a dormir a les quatre. Posava a carregar la bateria de la càmera i la del mòbil per tornar-hi avui, tot i que em feia molta mandra. Dissortadament, vaig oblidar de posar el despertador i quan m'he llevat, a les 9, ja era massa tard per baixar a la TAP. He dormit una estona més fins a les 10 llargues i he seguit el Concurs per internet. Em quedo amb la segona posició de la Joves i el seu 5de9f espectacular, i amb el 2de8 i el 4de9 nets de Vilafranca. Són molt bons, malgrat que tinguin una forma de fer tan estúpida.

A la Closca parlàvem dels avantatges que ens pot haver reportat el fet d'anar al Concurs, a banda de tota la merda. El primer, és que hem pogut tornar a provar el 4de8, malgrat el resultat. El segon, que hi hem dut més de dues-centes persones i el nostre nom ha sonat pels mitjans i per la xarxa. Hem fet més massa social. El tercer, que ens hem relacionat amb la resta de món casteller, en un ambient que si bé és de pur concurs, és molt humà en la relació directa amb els castellers de base. Així, es pot dir que, com a quart avantatge, hem madurat una mica més com a colla, des del fet d'aprendre a afrontar un concurs, a tot el procés per anar-hi i les reflexions en tornar-ne. D'acord, segurament, amb tot, ha estat més positiu que no pas negatiu; però, així i tot, per a mi, en un nivell de «filosofia» i d'aspectes concrets, no m'ha agradat gens i no hi tornaria.

Ja en tornarem a parlar d'aquí un any i mig.

I res, fotos i fotos.

He publicat aquest article al Canal Casteller, ara a Xarxa Notícies:
http://www.xarxanoticies.cat/castellers/opinio/article?id=1040725

Les reaccions que he pogut llegir han estat, en general, d'acceptació dels arguments, tot i que de vegades no hi estiguessin del tot d'acord. Probablement, els que han compartit l'enllaç tendien a ser antiConcurs. L'objecció més habitual al meu argument és que normalment les colles van a fer els seus castells màxims sense anar més enllà i que tot plegat és una festa castellera, en un sentit diferent al que és la festa habitual, però festa al cap i a la fi. No diré que no. Però el Concurs s'utilitza i es ven i se sent en general com una altra cosa: com una competició pura i com un espectacle pur. Tot el metarelat que l'acompanya està en aquest terreny i és el que més incidència té en els profans. A poc a poc, aquesta visió dels castells s'estén. A això hi contribueixen algunes colles, els directius de les quals operen amb les seves entitats amb tècniques de mercat pur. El cas és que percebo que les coses canvien a poc a poc però irremissiblement, i si de vegades ja m'està bé --com ara que la CCCC sigui si fa no fa una mena de federació; això que potser acosta els castells als esports (federació esportiva) irrita casualment als sectors «competitius»-- en d'altres ocasions em sembla horrible i una tremenda equivocació.

I això ho dic des de l'experiència de la meva colla, que ha anat progressivament «concursitzant-se» i em fa tot l'efecte que no pararà i que seguirà per aquest camí força temps... I és una pena i és la raó principal per la qual estic en contra del Concurs. Perquè si només fos una excepció, encara rai. Però és cada dia que el visc a la Colla.

Aquest migdia els Castellers de Cornellà actuaven al Pedró, barri de Cornellà molt a prop de Sant Joan Despí i, caminant, a uns deu minuts d'Esplugues. És un típic barri del Baix Llobregat, que amb el temps ha vist com hi creixien els parcs i les places públics. Això no obstant, continua sent un lloc que tendeix a la lletjor més absoluta.

El dia era clar després del diluvi del dia abans, que va obligar a anul·lar l'actuació del Prat de Llobregat, on els de Cornellà compartien plaça, com a amfitrions, amb Capgrossos i Minyons de Terrassa. És un gran cartell tot just a una setmana del Concurs: i és que els Castellers de Cornellà amb la diada del Corpus i aquesta del Prat, tenen dues actuacions importantíssimes tant per calendari com per nivell de colles. S'ho van buscar molt bé i és d'admirar, i tot i que no sé des quan això és així, estic convençut que els va ajudar a créixer en el seu moment. Ahir volia anar-hi però a causa que sembla que feien obres al poliesportiu on es pot actuar en cas de pluja, la cosa es va susprendre: els Capgrossos, tanmateix, van descarregar el Pde6 al seu local mataroní, un pilar que havien carregat una setmana abans a casa nostra. La nostra Festa Major també cau en una data que pot ser propícia per veure grans castells, però fins l'any passat ningú no se l'havia presa gaire seriosament. En fi, no hi tornem.

Amb la llàstima d'haver-nos perdut la previsiblement gran actuació del Prat, vaig baixar, aquest migdia, en cinc minuts amb la bici, al Pedró, a veure els companys de Cornellà i també els Xics de Granollers, on conec molts ganàpies. Si haig de ser sincer, havia oblidat que la tercera era la Jove de Vilafranca, una colla que no em diu res, de moment, i dels quals el poc que he vist i sentit ha estat, en general, desagradable.

Hi arribava a les dotze una mica passades, però m'ensumava que no engegaria a rodar la cosa fins a dos quarts, perquè això m'havia semblat entendre a al Facebook de Cornellà. Així que vaig passar els minuts xerrant amb compays de Xics, que m'explicaven les seves intencions: la millor actuació des del 2007, segons el Portalcasteller: 4de8, 2de7 i 5de7.

Bé, doncs res, començava la història cap a quarts d'una amb els típics pilars d'entrada i obrien plaça els inestimables Castellers de Cornellà, que avui volien posar fi a una mena de setmana tràgica que havia començat el divendres de la setmana anterior al Prat, amb una prova de 5 en què una quarta prenia una mica de mal (l'Ona, que avui ja s'enfilava), seguia amb els intents desmuntats a la Prediada d'Esplugues i culminava amb el xàfec de dissabte. Avui era el dia, probablement, de redreçar el rumb i encarar el futur amb més optimisme.

El seu primer castell era el 3de7. A mi m'ha semblat estrany, perquè em pensava que el repte era fer la feina de les agulles que havia quedat a l'aire a Esplugues i al Prat. En fi, el 3, segons les meves notes, s'ha obert una mica per dalt i s'ha hagut de defensar a la baixada una mica; en tot cas, com és costum, molt ben aguantat i castell de set al sac. En segona ronda provaven el 3de7a, força estrany de mides i una mica nerviós, que durant la descarregada s'ha desfet una mica més, amb els terços entre molt estirats i mig ajupits:

I després, un 4de7a més sòlid que el castell anterior, que també ha anat estirant-se una mica durant la descarregada, però sense gaires problemes. L'enxaneta ha fet una motxilla una mica complicada, en sortir del pilar, i el segon estava una mica tort, però tot molt bé. Com sempre dic, no acaben de fer gaire macos els castells, no acaben d'avançar mai, potser els hi falta una mica de mala hòstia o de trempera o de gent diferent que s'hi foti i faci coses... Plegaven amb el seu pilar de cinc, i lloat sia Jaume Barri.

Els Xics eren segons i obrien el meló amb el 2de7, que segons l'estadística era el segona de l'any. Ha semblat que un dels rengles s'estirava per terços, cosa que ha provocat una certa remenadissa a la baixada, però al capdavall una molt bona torre, que ha precedit un 4de8 molt ben quadrat que s'ha bellugat una mica a la descarregada, potser pels nervis, tot i que era també el segon de la temporada. Aquest setembre, doncs, han completat un parell de cops el quatre i la torre, molt bon nivell, tenint en compte que, segons em deien, tenien canvis al tronc del 4 (el René, que va ser cap de colla meu a Ganàpies, es passejava per la plaça amb crosses) i que han hagut de canviar la canalla en poc temps per l'afer mataroní. Chapeau, doncs. Han seguit amb un 5de7 que semblava perfecte i han acabat amb dos pilars de cinc sense història, i a Concurs ens veurem les cares. Diria que ha estat al 5 que un grupet de camises liles han començat a fer gresca en veu força alta; poc respecte per les altres colles, tot s'ha de dir. En aquesta foto, per cert, el careto del René, passejant-se davant la càmera en el moment que feien l'aleta al quatre:

I la Jove de Vilafranca, que com dic no m'han interessat gaire encara, a plaça avui no han acabat de tenir gaire sort. Han començat amb un 3de7 estàndard, força ben executat, per continuar amb un 4de7 molt estrafet, sobretot per terços, que la canalla ha fet baixar (o potser el cap de colla, no ho he sentit bé). Ja hi tenien l'acotxadora col·locada, però no feia gaire bona fila. En repetició han fet un 4de6a sense més història, i han plegat amb el 2de6, que tot i la lentitud i els dubtes de la canalla, s'ha pogut descarregar amb alguns treballs. A pilars, per comptes de fer el seu alhora que la resta, han esperat per enfilar-lo que els altres acabessin; el Pde5 no semblava gaire tranquil, i massa aviat s'ha plegat enrere fent una petita tombarella, de manera que no sé si el terç ha rebotat a la migrada pinya i ha caigut a terra. Pel que he vist a Twitter, no té res.

En resum, una actuació excepcional per a Xics, que feia uns set anys, segons diuen, que no mostraven un nivell semblant, cosa que té més mèrit tenint en compte la plaça on eren (el Pedró no és el Prat, per dir-ho així), el moment de la temporada i els problemes que han hagut de resoldre a tronc i a canalla. També ha estat força bona per a Cornellà, que reprenen el camí dels castells de la gamma alta de set, amb els ulls posats en el 5de7, que ja veurem quan duran a plaça. Pel que fa a la Jove de Vilafranca, sembla que han fet feina en la curta existència que tenen; que segueixin treballant i podran imitar l'exemple de la Jove de Barcelona, que no és que sigui una colla que m'agradi gens però que, si més no, sent fidels a la seva forma de fer, també venint d'una escissió, progressen ràpidament.

Esplugues, a més de tot això, també actuava avui: hem anat al Reial Club de Polo de Barcelona, un dels llocs més pijos de la ciutat, a prostituir-nos a la cloenda de la Junior Davis Cup. El bolo ha estat més distret que altres vegades, amb l'himne nord-americà i l'italià, força difefents en to, i amb dos pilars amb les banderes respectives i foto de grup amb els guanyadors. Una notícia deia això:

Los chicos brasileños y las chicas sudafricanas recibían un premio especial a la mejor indumentaria del torneo. La ceremonia finalizo con unos los Castellets, una montana humana tradicional catalana en cuya cima se subieron dos niñas que sorprendieron a la audiencia mostrando las banderas italiana y estadounidense.

http://www.copadavis.com/es/noticias/artículos/italia-se-corona-en-los-juniors-de-copa-davis.aspx

Bé, prou bé. A la tornada he fet una mica el punki per la Diagonal, amb el Jaume I cobrint-me la rereguarda, i a casa mon pare celebrava l'aniversari. I visca la terra lliure.

Fotos del Pedró.
Fotos del bolo.

Sí, hi torno; ja n'estic tip. Culpa del Bardaler i el seu post del març.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia», és la cantarella habitual. Però és que la filosofia dels castells, tal com la veig jo, la traïm cada putu dia quan donem suport a coses com el Concurs i consentim d'anar-hi. I la traïm en el mateix moment en què hi participem: hi competim de facto i no hi ha res a pelar, sobre aquest punt.

Què hòsties és la «filosofia dels castells»? Això no té gens de sentit de dir-ho, perquè avui mateix, escoltant l'assemblea d'una colla per streaming, comprovava com de divergent pot ser aquesta concepció per a segons qui. Veient algunes actituds de la nostra colla, m'adono que potser ens ajuden a fer castells més alts però també fa que me'ls senti una mica més llunyans. Però deixem estar això.

En fi, els valors típics que s'acostumen a dir són la cooperació, la solidaritat, la igualtat, la fraternitat (vale, això és la Revolució Francesa), una mena de sentiment cívic que fa que tothom lluiti desinteressadament per un objectiu comú, cadascú pel seu variat interès particular (això segueix sent política pura), a més de la catalanitat, etc. Com a motivacions personals, jo crec que les més importants són les antropològiques-sociològiques, de l'estil de sentir-se part d'un col·lectiu, no només de la colla, sinó del món casteller, que té aquesta mena de valors i una mena de simbologia compartida, i les personals, de sentir-se realitzat en algun grau, de sentir-se valorat i de sentir que els esforços individuals basteixen una causa comuna. Jo, a Esplugues, em sento molt ben pagat com a persona, com a espluguí i com a català, i totes les hores que hi dedico les hi dedico amb molt de gust, mal que sigui amb merdes com el Concurs o la Marató de TV3.

Per aquest gruix de coses, perquè «els castells són festa», estan inserits en una xarxa social «real» (no virtual), perquè és una cosa molt viva que batega i alena amb molta força, i perquè són un lloc on els sentiments són a flor de pell sempre, traspuant per cada porus del pinyaire que sua com un fill de puta per fer el seu castell, pel baix que es deixa trencar una clavícula a Santa Tecla o pel que cony sigui, perquè els castells m'encanten amb tota la riquesa inabastable que tenen, per això, el Concurs i tot el que representa em sembla completament execrable.

«La colla hi anirà a fer els seus màxims castells sent fidel a la seva filosofia». Quan dic que es traeix la filosofia dic que el Concurs és el màxim exponent d'una forma d'entendre els castells reduccionista que potser les colles tarragonines no comparteixen plenament, però que el sector que jo en dic esportivista i mediàtic aprofita al màxim.

Repassem alguns arguments típics a favor del Concurs.

L'entrada: si només fos això, una excepció, tampoc no seria cap problema. L'únic problema d'això és la conversió del fet casteller en un producte mediàtic estandarditzat com un espectacle més, com un partit de futbol o un concert de Soraya. No és el lloc natural, un recinte tancat amb controls d'accés, a banda de quan parlem de bolos comercials, que són un mal menor per a la supervivència de les colles. Pagar per veure castells és aberrant perquè els castells s'acosten més a qualsevol altre producte comercial de masses. I amb això de Tarraco Ticket, que s'ha de veure tant sí com no per televisió, els hi fa més propers encara.

Diu l'amic Bardaler que això és indiferent perquè les colles de Tarragona decideixen com s'ho fan. Doncs molt bé: jo, així, no en vull saber res, ja s'ho faran com els hi peti. Però si només fos això, encara, però és que és tot plegat.

La competició: se sol dir que els castells són competitius per se i que negar-ho és il·lús. Però és que ja fa mil anys que tothom sap diferenciar entre la competició i la rivalivitat; tothom sap que els castells a Valls es van desenvolupar per rivalitat, que encara dura, i que Minyons i Vilafranca rivalitzen, malgrat que els verds ara per ara estan força lluny. Minyons i Castellers de Terrassa, o Esplugues i Cornellà, o qui sigui: la rivalitat, les ganes de fer millors castells que el del costat, no té res a veure --ni una puta cosa a veure-- amb una Champions Castellera, amb una Lliga amb classificació i punts, amb res d'això. Tu saps com està el del teu costat i saps si «guanyes» o «perds» al marge de coses tan estúpides com les que se senten sobre rànquings Estrella i la seva puta mare. Jo d'això tampoc no en vull saber res. Els castells són una cosa del poble i de la seva gent, i potser ens hem de vendre millor a la televisió o als diaris, però que amb ni no hi comptin si hem de convertir els castells en una mena de mercat capitalista amb empreses competint entre elles. I això de les empreses dringa molt per alguns sectors que tendeixen al color del pàmpol de la vinya.

El problema no és que es pagui entrada o que es competeixi «com si fos un partit de futbol» o com en un «macroconcert», el problema és vendre els castells com un «simulacre» del que realment són, potenciant una mena de valors que potser sí que hi són, però en convivència amb molts d'altres que es menystenen perquè no venen (i si es venen, és com a complement folklòric). I això per a mi és importantíssim, esbiaixa la imatge dels castells i fa que la gent pensi en coses... aberrants.

El rànquing com a simple mitjà de valoració de la dificultat dels castells: em sembla molt bé, llavors que facin rànquings com els de @castellistica, sense punts, senzillament col·locant les colles per castells assolits per dificultat teòrica, i deixem-nos estar de subnormalitats de punts.

El concurs és un fet puntual: i una polla. Se celebra cada dos anys però se'n parla cada setmana i la seva influència s'estén constantment. I no m'hi estenc més, perquè m'encenc...

Jo veig el concurs com una festa. Les grans colles van a competir. Nosaltres som una gran colla, però no tenim res a pelar. I ni tan sols si hi tinguéssim res a fer canviaria d'opinió. Vaig a concurs a participar de la història viva del país, i sobretot perquè la meva colla hi va.

Sincerament, prefereixo anar-hi dissabte. És el nostre ambient, és la nostra festa, és el nostre moment d'unió amb la resta del món casteller.

Si fa no fa, jo podria signar també això: hi vaig perquè la meva colla hi va en un ambient festiu amb la resta de colles. A més, estarem al costat de Gausacs i ens farem pinya mútuament. Al Concurset es va veure que el que els mitjans venen d'una manera, les colles s'ho prenen d'una altra. Estic en contra del Concurs sobretot pel model de castells que defensen aquests sectors del món casteller, no només mediàtics, que fan força perquè els castells siguin una altra cosa. Potser només hi veig fantasmes, o no sé què, potser només tinc un argument, molt feble, que es desfà fàcilment. No ho sé. Hi ha gent que diu que va al Concurs perquè es veuen molts castells molt bèsties en un sol dia. Mira, si realment el Concurs no és un concurs, que l'anomenin d'una altra manera (biennal? au va!), que es valorin els castells d'una altra manera i es fotin la retòrica futbolística, mercantilista, ultracompetitiva i estúpida per on els hi càpiga. Potser això només és un problema de gent del nord, amb grenyes o amb cresta o rastes, que s'ho prenen tot d'una manera molt diferent. Potser sí. Jo què collons sé. Però a la puta merda el cony de Concurs i... tota la resta.

I va arribar el gran dia. El Jonàs em trucava cap a dos quarts de dotze una mica esverat per si anava perjudicat a la Diada; jo m'escarpia per darrer cop la llonga, rulla i bruna cabellera i em plantava a l'ajuntament una mica abans d'hora. El Tarrés agafava el micro per dedicar els castells al Pau, i mostràvem una estelada al pilar de 4 d'entrada en record seu. I ja no hi havia més temps per pensar-hi: era el moment del 4de8.

La pinya va tancar-se amb molta calma i els segons van col·locar-s'hi. Després d'alguns segons de dubte, els terços van pujar amb decisió i es va anar bastint tot el castell amb una fermesa increïble. El 4 estava absolutament aturat tota l'estona, no va perdre les mides en cap moment i es va coronar amb una facilitat al·lucinant. Em pensava que, amb l'esclat de la plaça, potser se'ns encomanarien els nervis, però no: una petita remenadissa i el quatre va seguir tan marmori com abans. No es va encendre l'eufòria fins que els terços no van sortir, i quines putes ganes en teníem, hòstia. Quin any de merda que hem passat, quant d'esforç ens ha costat, quant de temps l'hem estat preparant i, modestament, com ens el mereixíem, hòstia puta. Quina felicitat...

El vídeo és absolutament bestial. Quina eufòria...

Després d'això, tan rutilant al mig de la plaça de l'Ajuntament, després d'aquesta foto, ja qualsevol cosa era igual:

Però la XIX Diada dels Castellers d'Esplugues continuava amb un altre castell inèdit, la Truita de Set, a la qual ningú no ha fet gaire cas. El 7de7 és un castell relativament senzill si tens prou gent de tronc i de pinya i si estàs una mica bregat amb el 5de7. Nosaltres, amb poques pinyes a assaig, el vem clavar a plaça molt sobradament. Dues rondes i dos castells nous al sarró, però és evident que era el primer el que volíem i necessitàvem, i el segon era un simple afegitó que, a més, a la foto surt més ample que alt:

Plegàvem rondes amb el 5de7, un castell que vem estrenar a Festa Major l'any 2008 i que ens servia per obrir sempre l'actuació de Diada fins l'any passat. Ara, el nostre «castell insígnia» és el més modest de l'actuació. Però el 5 és un castell que encara me l'estimo molt, malgrat que em fotin al quart cordó, com aquest diumenge. Això m'emprenya una mica, però mira, què hi farem. En tot cas, vaig veure el 5 molt tranquil malgrat l'estat d'eufòria col·lectiva de tots plegats.

En acabat, una cosa ben estranya, un vano de 5 tunejat, amb dos pilars de cinc al mig. I per acabar, els pilars rebentabalcons, per on passa tota la canalla.

I la tradicional foto de grup:

Pel que fa a les altres colles, cal remarcar sobretot l'actuació dels Capgrossos de Mataró. Després que, fa dos anys, vinguessin només a complir l'expedient, amb castells molt modestos pel seu nivell, enguany han vingut a totes. Probablement, perquè ho necessitaven de cara al Concurs. Però potser també perquè la nostra plaça comença a tenir un petit nom dins el panorama casteller, després de l'empenta dels Minyons de l'any passat, i de la millora progressiva del nostre nivell. Els mataronins van començar amb el 7de8, el primer de la seva història, que va estar molt bé en tot moment, per seguir amb el primer 3de9f de la temporada. No el vaig veure, però sembla que, després d'alguna defensa a la descarregada, el van completar sense perill. Plegaven amb un 5de8 esplèndid. En pilars, a més a més, provaven el de 6, que només quedava en carregat per despenjament de la canalla. En resum, una actuació de molt alt nivell, potser la millor que s'ha fet mai a Esplugues, cosa que cal reconèixer als Capgrossos.

Finalment, els Saballuts, després de l'actuació del dia abans a Reus, van prendre-s'ho amb més calma a casa nostra amb 4de8, 5de7 i 2de7. Vem estar a punt d'igualar els seus castells. Gràcies a les colles per tot plegat, i visca els Castellers d'Esplugues.

Anàvem a la Closca a fer la gresca. Hi havia, altre cop, arròs per dinar, que com sempre va quedar molt bo. El Nikola va portar un licor serbi d'uns 50 graus que era una bomba. Mentrestant, la Gemma deia que s'emborratxava però ho feia tan a poc a poc que jo ja sabia que no la veuria en coma etílic. Poc després em lligaven a una cadira per tallar-me les meves esponeroses grenyes de 8 anys. Vaig començar a deixar-me créixer els cabells una mica abans d'entrar a la Colla, i per la Colla m'he quedat punki i amb cara de nen de quinze anys. També van tallar algunes rastes del Sergi. Aquí, just abans que el botxí, el Jordi, cometés el crim capil·lar:

I res, les festes castelleres s'assemblen força, però les de Festa Major són sempre diferents. A banda que no cabíem a la Closca per veure els vídeos, i que per dinar tot el pati estava de gom a gom, no vem fer el vi de Batea i, encara, vaig sentir tota l'estona la presència de l'esperit del Pau. En fi, el temps va anar passant fins que es va fer una mica tard, més de la una, potser les dues o les tres, i a casa em vaig quedar ben clapat. L'endemà, dilluns, amb la ressaca de Festa Major i del carro gros, vaig passar tot el dia encara borratxo de castells...

Fotos, fotos i fotos.

@Cargolins: P4, 4d8, 7d7, 5d7, 2P4+2P5, 5P4

@capgrossos: P4, 7d8, 3d9f, 5d8, P6c

@saballuts: P4, 5d7, 4d8, 2d7, V5

El dissabte començava la teca castellera pròpiament dita. Al migdia es feia la paella popular al Brillas, pel Ramon; jo hi arribava a l'hora del cigaló per jugar a la botifarra. Amb el Jordi Figueras vem fer una partida espectacular contra el President i la Carme. La Festa Major, des del dia del pregó fins al final, semblava anar com oli en un llum, rodada de cap a cap.

I cap a les 18 h començava allò que en diuen una cercavila, que per a mi és la pitjor que s'ha parit al món. Molt allargassada, molt lenta, voltant per carrers relativament lletjos, amb cada colla fent la seva. Els diables, que diria que obrien la cercavila, devien anar a un quilòmetre de distància de nosaltres, que la tancàvem. Se'ns hi van anar unint les altres dues colles, Cornellà i Torraires, que també van fer el seu pilar. Només vem durar, els castellers, fins a la cruïlla amb Isidre Martí; aleshores vem desfilar de dret cap al Brillas a començar la Prediada. Pel camí havíem estat repartint paperots per convidar tothom a «l'espectacle casteller més gran del món», o sigui, la merda del Concurs de Tarragona. La data hi estava mal posada (convidàvem al de diumenge, no al de dissabte) i sembla que m'atribuïen l'errada a mi. No m'està malament, boicot actiu contra el Concurs, però en tot cas en això sóc innocent.

L'actuació de Prediada sempre és estranya. D'entrada, ja pel nom: hauria de dir-se de «vigília» o una cosa així; «prediada» em sembla un nom aberrant. Després, perquè el Robert Brillas és el rovell de l'ou de les festes populars i hi ha molt d'enrenou, hi passen diables cremant, hi ha la barraca al costat, etcètera. I també perquè tenim el cap normalment en els castells de l'endemà.

Vem començar amb el 4de7, prova del 4de8, que em va semblar dels «lleugers», amb quarts i quints. No va oferir gaire resistència, sembla ser; en fi, tot seguit provàvem el 5de7, que del lloc on era (segones laterals, em sembla molt estrany estar fora del pinyol del castell...) em va semblar una mica obert del tres i un pèl remenat a la descarregada, però sense gaires problemes. Després els de les altres colles sempre diuen que tenim un 5de7 molt maco. Plegàvem amb el 4de7a que, segons em deien, de fora es veia prou bé. El Jaume em comentava que estava més tancat del normal, com un 4de7, i que, tot plegat, signava una «Prediada de tràmit», amb 5 i 4a, és a dir, amb castells de la gamma alta de 7. La veritat és que estàvem estancats i necessitàvem, d'una vegada, fer el 4de8. El 7de7, tot i que no m'agrada gaire, almenys ens dóna una mica més de repertori. Pel que fa al 5de7a, espero que no el fem mai, o que en fem un per tenir-lo a l'historial i ens n'oblidem per sempre. Rubricàvem l'assumpte amb un Pde5 que recordo també de tràmit. Per acabar, vaig conèixer en @FerCastCornella, que em va semblar molt bon noi.

Els Castellers de Cornellà havien caigut en el darrer assaig, el dia abans, en l'última prova, al Prat de Llobregat, i tenien una quarta titular tocada (diria que era la pèl-roja), amb collarín (sobre això del collarín, collaret o el que sigui, ja n'he parlat: l'IEC hauria de trobar solucions més senzilles pels pobres parlants. En fi). Amb tot, volien fer 4de7a i 3de7a, que és una bona actuació tenint en compte les dificultats que havien tingut per fer castells de set i mig. Començaven amb el 4de7a, que desmuntaven amb dosos dalt per indecisions de la canalla, o d'algú del tronc, ara no ho recordo bé: en tot cas, tenien molts nervis. El castell, de fora estant, es veia força bé. En repetició descarregaven un 4de7 típic de Cornellà últimament: un tronc molt ferm que aguanta una tempesta si cal. En repetició tornaven amb el 4de7a, que tornaven a desmuntar més aviat també per nervis. Així, descartant agulles, en repetició provaven el 3de7, que va pujar al segon peu molt lent i va perdre una mica les mides, però és això, sembla que els de Cornellà ho aguantin tot. Plegaven amb el 4de6a, sense més història, i amb un pilar de cinc que no vaig veure. En resum, Cornellà no acaba mai d'aixecar el vol, i tot i que van fent passes cap a la bona direcció, encara els hi costa. Com em deien el diumenge, a veure si el nostre 4de8 els esperona, però sembla que els ànims estan una mica freds, llevat d'alguns. El cas és que nosaltres som la segona colla al Baix que fa castells de vuit, després de Cornellà fa força anys (uns deu); era una frontera que teníem que de moment ja hem travessat. I per molts anys.

Els Torraires de Montblanc és una colla que a mi m'agrada; sempre dic que són com una mena de colla vallenca molt petita que fa els castells per collons. Dissabte no em van decebre: van començar amb un 3de6 prou ferm per seguir amb un 3de6a que, al segon peu, va fer baixar la canalla. Amb la tonteria, sumàvem tres intents desmuntats amb els de Cornellà, i la cosa s'allargava. Ja dic que les actuacions de Prediada són molt estranyes. En repetició descarregaven un 4de6 normalet i, quan semblava que havien passat ronda, hi tornaven amb el 3de6a, que va pujar molt rebregat, i a la descarregada va patir un sotragada bestial, amb els terços ajupits, que van salvar pels pèls. Ja ho diuen, que els castells no cauen fins que no et deixes anar. Van plegar amb un pilar de quatre, diria.

En acabat, sopàvem tots al Brillas, amb les altres colles. Com que la cosa anava lenta de l'hòstia, vaig cruspir-me l'entrepà que duia a la bossa. Va passar el correfoc amb diverses colles de diables o dracs o dimonis i vaig unir-m'hi fins al Pou d'en Fèlix. En tornar, la gent començava a desfilar. Vaig fer una birra i vaig decidir escampar la boira. El Jonàs em deia que anés a dormir, però s'ha de ser una mica il·lús per pensar que en Josep anirà a clapar d'hora un dissabte de Festa Major.

Vaig anar al sopar dels Bastoners, que porten un grup d'entre rumba i folk, la Ceba i la Carxofa, que ja vaig veure l'any passat i que em va agradar força. Vaig estar amb la gent del rotllo fins si fa no fa la una, parlant de la festa, d'Esplugues, de Catalunya i dels cursos de català, i del 4de8 que havíem de fer l'endemà. Van començar els garrotins de final de concert, però ja era una mica tard i tocava Miquel del Roig a les Tres Esplugues. Vaig escoltar-ne algun, de garrotín, i vaig volar cap al concerts, on vaig trobar-me un escamot de Minyons de Terrassa, al qual vaig unir-me. El concert també va acabar amb garrotins, en un dels quals en @sermt ens va desitjar sort pel 4de8. Abans, havíem fet un pilar de 3 borratxo, amb el @joaquimalbalate de segon, bastant temerari. Per cert, que els crits d'independència van repetir-se també durant els concerts, tant de la Ceba i la Carxofa com de Miquel del Roig.

La cosa acabava a les 3 tocades; vaig començar a marxar, vaig arribar a casa abans de les 4 però no anava a clapar fins a les 5. Tenia una mica d'insomni...

I la crònica del 4de8, d'aquí una estona.

Fotos dels actes de dissabte, aquí i aquí.

Com cada any, ha arribat i ha passat Sant Mateu, patró d'Esplugues, data de Festa Major. Tot just abans i després de vacances d'estiu (juliol i setembre), se celebren les festes patronals del poble, que abans s'havia arribat a conèixer com Santa Maria Magdalena de Llobregat (o una cosa així, però Esplugues és molt millor). Com tothom sap, «esplugues» vol dir «coves», nom que ve del llatí speluncae, i tal. A la Viquipèdia en parlen sumàriament. El dia 21, doncs, per Sant Mateu, amb algunes setmanes d'assaig després de vacances, la Diada de la Colla espetega al mig d'Esplugues com una tempesta blau elèctric.

Sobre els actes de la Festa Major, des de les entitats (des d'allò que en diuen la «societat civil», potser) es treballa per crear unes festes populars (no en diuen alternatives) amb un programa propi al marge de l'Ajuntament (tot i que l'Ajuntament ajuda a la difusió i al finançament). Aquests actes han anat guanyant en consistència durant els anys de funcionament de la Coordinadora de Festes, amb alguns sotracs, molt especialment el de fa uns quatre anys, amb el tema del Pla Caufec cremant molt. Aquest any, amb això de Ni muts ni a la gàbia, se'n torna a parlar i, tot i que sembla que hi ha una relativa esperança que això acabi bé, en qualsevol moment pot tornar a espetegar. De fet, a la Colla s'han començat a sentir flaires de malestar pel que pugui passar i pel que va passar. Jo sóc bastant partidari d'anar a cremar autobusos, però la Colla és com és i més val anar-hi amb calma.

El que també ha canviat una mica, de forma gradual, és el suport de l'Ajuntament a la Colla. Sigui per tacticisme polític, sigui perquè els castells «molen» i són visualment molt atractius, sigui per la feina del President, sigui pel que sigui, cada cop l'Ajuntament ens mima més. Això fa que coses com les del Caufec, potser, patinin una mica segons el grau d'implicació de la Colla davant els qui manen. El cas, però, és que enguany l'Ajuntament ha omplert totes les faroles del poble amb banderoles d'aquelles amb un castell nostre, un 4de7 o un 4de7a força maco. El suport és variat en moltes coses: per exemple, ens han posat la placa pel 3de9f dels Minyons de l'any passat, i enguany, oh sorpresa, la Pilar Díaz s'ha quedat tota l'actuació de Diada al balcó de l'ajuntament, fet històric que no havia passat mai, que jo recordi: allò del cafè per a tothom, tenir tothom content i haver d'assistir a la major part d'actes, deixant a mitges els castells, etc. A mesura que la Colla s'ha anat fent gran i que la nostra plaça ha guanyat una mica més de prestigi, que ens hem anat fent un nom dins el món casteller (un nom modest però amb la cara ben alta, amb molt d'orgull), el mateix Ajuntament ha començat a tractar-nos amb una mica de respecte, començant per tallar la carretera (fins fa tres anys no ens l'havien tancada mai) i acabant, en general, per valorar la feina que fem, que pot ser modesta també, però que té una gran importància, si més no a mi m'ho sembla... Si de debò s'ho creuen i pensen que la Diada castellera de diumenge és l'acte central del dia, aleshores que es deixin estar d'hòsties i, si tenen cap interès perquè Esplugues continuï sent plaça de nou (enguany els Capgrossos ens han fet un 3de9f esplèndid), o perquè la Colla segueixi creixent, han d'anar més enllà de les paraules boniques, perquè els castells no els regalen, en cap sentit: es paguen amb hores d'assaig, amb moltes hores de dedicació, i amb diners per organitzar diades.

Doncs res, començava Festa Major el dimecres al vespre, amb un assaig especial que va comptar amb força gent d'altres colles, especialment de Minyons de Terrassa, però també de Sants, Viladecans, Sant Feliu, Sabadell, Gràcia, etcètera. Una de les coses que demostra que la Colla ha canviat és que ara ens vénen membres d'altres colles als assajos especials. Les proves van ser força bones, sobretot les del 4de8, però també les de torre. Va ser un assaig molt bo i la gent de les altres colles ens deien que segur que descarregaríem el carro gros, que el teníem maquíssim i que controléssim els nervis a plaça. És difícil controlar els nervis, però hòstia, a plaça va anar rodat... Veient les proves, es feien creus que no tiréssim també el 2de7.

Notícia sobre l'assaig, d'ACN, aquí.

Vem donar birres en acabat l'assaig i, tot seguit, vem pujar uns quants a la barraca del Robert Brillas a començar la Festa Major. Hi havia la moscatellada típica i el bon ambient d'inici. L'endemà, més.

Els actes del Pregó van ser, si més no per mi, força més intensos que altres anys, tot i que el President deia que feia temps que no hi veia tan poca gent. No ho sé, a mi em va semblar la cosa habitual. Cap a les set es feia l'homenatge al roure, que sembla una alzina, on se sol recordar algú d'alguna entitat de cultura popular que hagi traspassat. Com és evident, aquesta Festa Major ha sigut estranya, també, per l'ombra del Pau Albornà, que ha estat amb nosaltres en tot moment. El 4de8 ha sigut catàrquic, però ha sigut sobretot del Pau. En fi...

Plens de licor de ginjoler i de cervesa, anàvem en cercavila cap a l'Ajuntament, com cada any. Enguany els pregoners eren dos atletes paralímpics espluguins que, com és habitual, van parlar en castellà. Tot seguit es va destapar la placa pel 3de9f dels Minyons i es va llegir un petit text agraint-los tot el suport que ens han donat aquest darrer any, des de l'hòstia immensa de Montblanc de l'any passat fins a la pèrdua del Pau.

No vaig escoltar la Pilar ni gaire els pregoners; durant els actes, el Jordi Figueras, regidor d'ERC i casteller des de l'any passat, va desplegar una estelada, com acostuma a fer els darrers dos o tres anys. Aleshores, cosa inèdita, la plaça de l'Ajuntament es va posar a cantar «independència». No ho havia vist mai, no m'ho esperava i em va emocionar força. Després, els regidors d'ICV, amb el Roger Pons, de CiU, van desplegar-ne una altra. La imatge és insòlita però un símptoma que això sembla que no té aturador. Visca la terra lliure.

Enguany, a les corrandes del Ferro ferro, no hi havia en Marcel Casellas perquè estava a punt de ser pare, felicitats. El convidat era en Joan Reig, dels Pets, i tot plegat va estar tan bé com és habitual.

M'acompanyava un amic de la UAB, amb qui vaig beure massa fins força tard als concerts de les Tres Esplugues. L'endemà em llevava ressacós, seguia fent difusió de l'assaig i la diada, assajàvem al vespre al Brillas per acabar de perfilar els castells, i ho disposàvem tot per anar de cara a barraca. La foto és horrible però és la que primer he trobat, de @davidonde:

A barraques vaig fer més bondat que el dia abans però els concerts eren relativament dolents. Un grup de versions anomenat Hotel Cochambre ens va semblar una llufa espectacular. Quan van cantar cançons dels Pets i tal, uns càntics força estesos d'independència van tornar-se a sentir a Esplugues. Jo he flipat bastant aquest any. El grup següent, Güíbols o una cosa així, era millor però potser massa heavies (versions de rock i metal) per a una festa major. La Colla tenia torn de barraca fins a les 5 del matí; per una vegada que no anava torrat em podria haver posat a la barra, però estava millor rondant per la «colina», com deia el paio de la xerrameca cotxambrosa.

I aquí ho deixo, perquè m'ha quedat massa llarg.

Fotos dels actes del pregó: aquí i aquí.

Potser, a aquestes hores, podria mirar d'escriure la crònica. Ho provem?

«Arribàvem els estrenus ciclistes a Valldoreig»... oh, wait! Que es diu Valldoreix! Bé, tant se val: «Arribàvem els esforçats ciclistes»... ah, calla, que m'he quedat clapat! Doncs això, em despertava a les onze i suant fotia les coses a la bossa i volant em plantava a la Closca per sortir amb el Txus amb cotxe cap a Valldoreix.

Què havia passat? Doncs que havia dormit massa poc els darrers dies i que en arribar a casa cap a les dues el dissabte estava tan rebentat que havia oblidat de posar-me el despertador. I és que la vida del cargolí és molt dura, tothom ho sap i és profecia. Hauria de prendre-m'ho potser amb més calma? Tal vegada. Però és difícil prendre-s'ho amb més calma quan...

Quan es fan assajos com els de divendres. Amb molta gent, amb proves molt fortes del cony de 4de8 i d'altres mamonades com les truites dels collons: 7deX i 5deXa. Ja he dit que aquests castells no em fan gaire el pes, per dir-ho fi, però bé, avui xerrant amb moixis em confirmaven que vale, que treure una carta nova de la màniga per tenir esperonada la colla pot fer servei. Però aquesta mena de recursos i de la manera que es fan anar, no m'agraden gens. Però bé, què hi fotrem. D'altra banda, les proves de la torre també rutllen força. Els assajos van si fa no fa molt bé i ara tot està a tocar i només cal que la colla acabi de donar-ho tot. Per això dic que em costa pendre-m'ho amb calma. Sí, és clar, és només per això.

Doncs això, per això estava rebentat, perquè la vida del casteller hiperactiu i lleugerament trascolador és molt atapeïda. Trinquem tots plegats amb belles crateres de nèctar diví. I d'això, que m'he assabentat que el valencià de la colla, a més de saber fer paelles i fieduàs de puta mare, també fa aigua de València exquisida. A què putes espera per fer una marmita amb el beuratge? El vi de Batea de Festa Major el podríem fer així, ja que sembla que anirem curts de vi enguany...

Clapat de son, sense gens de cafeïna a la sang, pujava al cotxe groc llampant del Txus i cap a Sant Cugat a fer castells amb els nostres estimadíssims Moixis i els mai no prou lloats putus Gausacs. Actuàvem a la plaça de l'estació de FGC, que suposo que avui dilluns fan vaga. Se suposa que a les 10 haig de ser a la puta UAB per matricular-me i no sé si hi podré arribar. Cagoncony. El cas és que abans d'arribar a plaça ens posàvem per davant de l'autocar dels Moixis i ens seguien. Vem estar a punt de perdre'ns nosaltres amb els nostres companys, però al final la Cèlia va trobar el lloc. Hauria estat divertit fer perdre els d'Igualada...

Jo m'arrossegava, com és costum, com un parrac pels puestus, amb una considerable manca d'actitud positiva, és a dir, amb ganes d'insultar molta gent, però el verd espletant de Collserola i la bella gent vallesana em feien ser optimista, i així amb poc temps vaig aconseguir elaborar un somriure al meu venust rostre cabellut.

Mes, oh!, només garlo de mi! Retornem a la història principal.

Natrus estem preparant, com és lògic, l'actuació de FM, i qualsevol cosa que fem ara mateix està sota l'ombra de la nostra Diada. Jo sospitava que perpetraríem una actuació molt semblant a la de Montblanc, i el dissabte m'ho van confirmar: en faríem la mateixa. Lloat sia Jaume Barri. Aviam si aquest cop m'assabentava mínimament de com anaven els castells.

(Parlant de Déu: quatre arreplegats nous a la Colla. Canviaré a Gràcia o Minyons d'aquí quatre dies...)

Començàvem amb un 5de7 que no tinc ni puta idea de com ha anat. Sentia la gent del tronc explicar batalletes: però, com deia Nietzsche, ja les conec prou, les vostres cantarelles, o sigui que, encara amb l'esperit de pesantor que també refilava el bigotut, vaig suar mil de mirar d'enterar-me'n (aquí, qualsevol filòleg es foteria les mans al cap (Nietzsche era filòleg, per cert)). Jo estava de segones laterals a la buida del tres, una posició altament intransitada per mi. No n'atalaio la raó: potser era per haver estat fent l'imbècil tant de temps, potser només era per variar una mica. Bé, tant se val. En aquella posició inacostumada vaig veure que la buida tendia a anar cap a la dreta, que era la meva banda. Per les paraules que caçava dels eximis membres del tronc, tot plegat havia sigut una mica un desgavell. Tanmateix, un moixi deia que tenim un cinc que fa molt de goig. Jo, com és costum, em poso de part de l'enemic (al Concurs els trepitjarem i els guanyarem i farem amb ells tot allò de la cançó aquella del bosc d'Albert Pla) i també opino que va anar força bé. Pel poc que vaig veure i tal, em va semblar relativament tranquil. Però jo què hòsties putes en sé.

A segona ronda fotíem un inesborrable 4de7, de cara molt al carro gros, of course. Per fer aquest castell els ínclits tècnics cargolins s'han empescat col·locar un bocí de terra especial esmorteïdor dels assaigs sota el meu baix, l'esplendent informàtic Àlex Duran. Visca la terra lliure. A mi això em sembla una merda, això del terra atenuant a plaça, no la independència, però què hi farem. El cas és que el baix amb més mides de baix ha de pujar uns centímetres perquè la resta de baixos no són tan baixos. La cosa és que quan per fi es va tancar el castell, enmig de la xerrameca de tot déu, especialment d'uns segons que si els fots sota l'aigua encara segueixen de xerrera, l'estructura va bastir-se amb molt bones mides i molt ben parada. Malauradament, no vaig sentir els conspicus membres del tronc explicant amb tots els ets i uts que algú estava un mil·límetre desquadrat. Però ja dic que estava i estic molt lassat i que me la portava bastant fluixa (un cultisme i un castellanisme de costat? Filòlegs a mi!).

I en tercera ronda, un mirífic 4de7a que, ara també, no recordo exactament gaire. Com va anar? Pel meu cantó, de lateral a l'agulla, hi havia un cert bellugueig i la clàssica remor de no saber callar ni sota l'aigua. És clar: ni muts ni a la gàbia. D'acord, pos vale. Pel poc que en sé, no va patir gaire, el 4a, i tots molt feliços cap a ronda de pilars, en què en plantàvem dos de cinc, que ja feia algun temps que no xerricàvem.

I de les altres colles, què en podria dir? Els Gausacs havien anunciat que per FM de Valldoreix volien descarregar el 2de8f, que van carregar per FM de Sant Cugat just a principis d'estiu (va despenjar-se la canalla, alguna altra colla l'hauria donat per descarregat. Em sembla molt bé la decisió dels Gausacs). Segons em piulaven, els assajos no van acabar d'anar bé i al final van desistir i han preferit deixar-ho pel Concurs. Començaven amb un 4de8 força maco que, la veritat, em va semblar molt ben fet, per prosseguir amb el 2de7, allò que en diuen un assaig a plaça del seu castell objectiu. Vaig veure que un segon estava força més alt que l'altre, i segons el que sentia dels cargolins que en saben, hi havia altres petits defectes de detall. El que va veure tothom és que acotxador i enxaneta van pujar al revés de com és costum. I res, tot seguit descarregaven un 3de7 que només tenia sentit per provar el 3de8. Els pilars no els veia. Fora de rondes i de tot plegat, feien un altre assaig a plaça, una prova de folre de 2de8 que arribava amb els dosos per quarts o quints. La prova em va fer molt bona impressió, per Concurs segur que fan la torre. I per acabar, vaig conèixer el senyor @Bardaler, que se suposa que és una mena d'anarcocarlista marxista-separatista-terrorista i que me'l feia amb una destral al folre, però en el fons és un bon santcugatenc assenyat.

Per cert, que de vegades sembla que Sant Cugat més que una colla castellera és una colla de músics.

Els Moixiganguers començaven també amb un 5de7, que vaig veure prou ben plantat, van seguir amb el seu sisè 3de7s de l'any, que em va semblar que trigava déu i ajuda a fer pujar el darrer pis, però que al capdavall estava molt segur, com una roca, i plegaven amb un 4de7a que, igualment, em va semblar molt tranquil.

Entrevistàvem l'Aina Julià i el Pau Mestre per a Quarta Ronda i volàvem amb cotxe cap a la vila del Pingüí, on ens passaven un vídeo sobre el 4de8 que jo, dissortadament, em perdia, perquè em fotia una paella a casa molt tranquil. Tornava a la Closca per assistir una Junta com qui diu extraordinària sobre FM i Concurs, i em quedava a tancar el local amb algunes birres al damunt. Tot molt maco, oi? Doncs aquesta setmana a esbotzar els sostres i a la puta merda tot.

I sobretot, #NoAlConcurs

Fotos.

Era un tranquil vespre de rerialles d'istiu de l'any dos mil dotze quan uns ardits cargolins pujàrem al cotxe i enfilàrem cap a la Conca de Barberà a celebrar la Diada Nacional a l'esplèndida vila de Montblanc. Abans, però, el nostre cotxe va passar per Valls per veure l'actuació de les colles vallenques a la Plaça del Blat.

La Plaça del Blat és el «bressol dels castells» i enguany està veient com les dues colles tornen a rivalitzar en nivell casteller. La Joves ha remuntat i pot tornar a fer castells de nou amb una certa assiduïtat; la Vella segueix molt forta. L'actuació de Diada podia ser força distreta; a més, la Joves anunciava el 9de8, considerat com un gamma extra. Què passaria?

Bé, anant per feina, la Joves va fer 3 i 4 de 9 i el 5de8. El tres el vem veure tot just quan arribàvem a la plaça; no va semblar gaire problemàtic. Van provar el 9de8 en segona ronda; el vaig veure molt remenat en tot moment i, quan la tercera enxaneta anava a fer la seva aleta, va acabar petant. Aquest castell és lleig de collons i, pel que tinc entès, els de la Joves se n'enfotien per diverses raons quan el feia la Vella: perquè se'l consideri «gamma extra», perquè es faci amb tres enxanetes, perquè és més ample que alt, etc. Recordo un que deia que les pallassades valia més fer-les al circ. Bé, en tot cas, la Joves ha tornat a provar un gamma extra, cosa que en tot l'any passat dubto que fessin; com que no és cap misteri que em cau força bé la Joves, me n'alegro doblement i tant de bo no s'aturin. En repetició, els muixerrillus van fer el 5de8, que recordo amb el rengle de la «dreta» molt estirat i amb un quart mig assegut. En tercera ronda, van provar el 4de9f, que no vaig veure perquè em van entaforar a la soca, però que vaig viure amb força tensió perquè era evident que estava sent molt batallat. Fora de la pinya, em deia el Sergi que havia sigut «èpic» i que va estar a punt de petar. En fi, felicitats als de la Joves, que en van sortir molt contents.

Pel que fa a la Vella, va fer exactament la mateixa actuació, sense cap intent de 9de8, i amb un pilar de sis per acabar (la Joves va fer un vano de 5). En general, vaig veure els castells de la Vella més segurs que els de la Joves. En tot cas, un bon derbi vallenc que permet de sospitar un final de temporada interessant. Ja veurem com arriben a Santa Úrsula i tal.

Nosaltres anàvem a sopar al Konig, que és una mena d'hamburgueseria pija de Valls, a tocar del local de la Joves. Al Mora n'hi van servir una sense pa, molt estranya. En fi, era força tard i vem agafar el cotxe cap a Montblanc, a fer la festa, després, però, d'haver pogut trobar el local dels Torraires --tenen un local molt maco-- i de perdre'ns fora muralles. La festa va estar bé, vem fer un pilar borratxo suïcida amb gent de la Vella fent-nos pinya --el pilar va caure i la Cèlia va anar a terra--, van tocar els capullos de Txarango --són molt dolents-- i Mesclat i no sé qui més, i en fi, tot va anar bé i vem dormir poc més de quatre hores i jo em vaig llevar que encara estava borratxo. En aquest estat de coses, es poden fer dues coses: o esperar que baixi la borratxera, o seguir amb la del dia abans. Com que no tinc gaire mesura, vaig fer la birra i alabat sia déu.

En fi, pel que fa als castells, nosaltres, ja amb la major part de la gent de tornada de vacances, vem fer els castells típics: un altre 5de7, el 4de7a, que ja en van un fotimer, i un 4de7 «seriós» de cara al 4de8. Els assajos estan anant força bé, ja hem posat dosos al quatre amb pinya, i és gairebé segur que el provarem per Festa Major, si no passa cap més desgràcia. De fet, va ser fa tot just un any que carregàvem el 2de7 a Montblanc; la Diada d'ahir va ser molt emotiva per aquest motiu i ens vem fer pinya mútuament entre l'Arboç, els Torraires i nosaltres. Els de la Joves els tenia massa lluny...

Doncs res, parlaria de les altres colles però entre que feia pinya i que estava força desconnectat, no en tinc gaire idea i passo. Sé que l'Arboç va fer un 4de7 «net»; deuen estar preparant el 4de8 com nosaltres, a tota màquina. La Joves va fer castells de vuit i el 9de7. Per la seva banda, els Torraires van desmuntar dos cops el 5de6 i van fer castells de sis.

Un cop enllestida l'actuació, i fetes les entrevistes per Quarta Ronda, vem tornar a pujar al cotxe per assistir a la mani per la independència. Encara em costa de creure, mai no havia vist tantes estelades juntes, ni havia vist tanta gent clamant per la independència. Les coses han anat canviant els darrers anys, primer semblava que a poc a poc, i ara molt ràpidament. No sé cap on anirà tot això; ara bé, d'abans, quan els independentistes érem uns radicals i quatre gats, a això d'ara, en què la independència està al centre del debat polític i apareix com l'única opció de futur viable, sembla que m'hagin canviat el país. La gent ha anat veient que la descentralització política, el federalisme, les autonomies, etc., ja no va més enllà. L'Estatut retallat i tornat a retallar va fer veure a molts federalistes que amb Espanya no hi ha res a fer. I amb la crisi econòmica, «l'espoli fiscal» (quins temps quan només ERC parlava d'això, fa només set o vuit anys), l'actitud de Madrid i el «rescat», jo diria que la gent ha acabat d'emprenyar-se. No havia sortit mai tan trempat d'una mani com ahir: la del Dret a Decidir del 10J també era molt sobiranista, però una manifestació explícitament independentista, amb tanta gent diferent, amb molts castellanoparlants, és tota una fita: som moltíssims, som majoria, i hem de marxar d'Espanya d'una vegada.

Però bé, tampoc no tenia ganes de fer cap pamflet. Estic, però, molt content. Tant, que fins i tot vaig tornar a escoltar els capullos de Txarango a Arc de Triomf. Vaig trobar els companys de classe i del màster i vem estar fent birres fins que tot es va acabar. Jo vaig veure que no estava per agafar la bici i vaig tornar d'una altra manera. Aquesta tarda me l'he trobada allà l'havia deixada, encara em pensava que em costaria de trobar o que me l'haurien robada.

I res, tot segueix com sempre. Segueixo buscant feina, la colla segueix endavant, aquest cap de setmana actuem a Valldoreix, i jo no tinc ressaca però estic molt cansat i destrossat.

Visca la terra lliure.

+fotos.

I em vaig despertar a les nou del matí, vaig mirar per la finestra i vaig veure que tot estava bé. Vaig fer la bossa, vaig ruixar d'oli la pinyonada de la bici i vaig anar fent cap a Granollers. Són uns quaranta quilòmetres per la via més ràpida que vaig saber traçar amb Google Maps: fins al Besòs vorejant la Ronda de Dalt i per la riba del riu fins a Montmeló, al vessant de ponent de la Serra de Marina. Al cap d'unes dues hores, arribava a la plaça de la Porxada de Granollers, on em trobava amb l'altre esforçat ciclista, en Christophe de rabassudes cames, que hi havia arribat, per la via d'Alella, vers les deu. Jo no havia entès, el divendres a la Closca, que ell hi aniria amb bici; de vegades el seu accent francès fa que el malinterpreti (aquesta paraula no existeix al DIEC). Uns quilòmetres d'aires frescos de la serra, humits, obagosos, pintorescos i eclèctics.

La «tronada» és una mena de traca que fan a la plaça el diumenge de Festa Major. La gent se situa al voltant de les tanques i la pirotècnia espetega amb eixordadors trons del dimoni. Déu beneeixi l'infern. Els presidents de les tres colles van ser els encarregats d'encendre la traca. El nostre presi cada dia s'assembla més al Gran Barrufet, el proper dia li posaré la barretina i ja estarà fet.

Mentrestant, el Christophe i jo vem mirar d'aparcar la bici, però un policia ens va recordar, molt amable, que segons les ordenances no podem lligar-les en un arbre. Ens va dir que l'entréssim dins l'Ajuntament. Però a la Casa de la Vila uns altres policies ens van anunciar que no hi cabien i que busquéssim un aparcament de bicis tres places avall. Vem lligar-les a un arbre al carrer del costat. La policia, diligent sempre al vostre servei.

Ens vem enfaixar i nosaltres érem els tercers d'actuar. Érem pocs i això es va notar en els castells que vem tirar: 3de7, 4de7, 5de6 i 3Pde4. Els castells van anar molt parats i tranquils, molt avorrits. Al 5de6, que va durar com un de set, va estrenar-s'hi una nena, la Lua. Per la resta, és el primer cop en força actuacions que no acabem amb el pilar de cinc: de fet, l'últim cop va ser a la Prediada de l'any passat, però aquell dia va ser molt estrany, veníem del funeral del Ramon a l'Arboç i vem desmuntar dues vegades el 3de7a. Fora d'això, la següent actuació que no va acabar amb pilar de cinc va ser el I Memorial David Carreras l'octubre del 2010. La raó d'aquestes malvestats és que encara hi ha força gent de vacances, tant de pinya com de tronc; pel que fa als terços, en faltaven tres o quatre d'habituals i experimentats, entre els quals un parell de pilaners. Des que jo sóc a la colla, fa uns set o vuit anys, no recordo que mai haguéssim començat tan d'hora el segon tram de temporada. En fi, ja veurem com avança això.

El que alguns en diuen «nucli dur» per a mi és sobretot la gent que fa coses i que fa que la colla vagi cap a una banda o una altra. En fi, com deia el cap de colla que manava quan jo vaig entrar a castells, la Colla serà el que la gent de la Colla vulgui que sigui, i si no hi ha gaire més motivació per anar més enllà, doncs no avançarem gaire més. Hi ha també el tema del 7de7, que per a mi sempre serà la Truita de Set, que ens costa un colló de lligar-ne la pinya. La vem estar assajant, la truita, aquest divendres. A mi no és particularment un castell que m'agradi, i tampoc és que la tècnica de la pastanaga nova sigui una cosa que em motivi en excés: el 4de8, el 2de7, sí que em motiven; el 7de7, només com a simple pretext per fer una construcció nova, em sembla que arreplegueja una mica. En fi. Aquí sota, l'acotxadora nova:

I aquí, la Xènia als pilars, que va estrenar-se com a enxaneta tot just acomplerts els quartre anys. Felicitats i per molts anys.

Una actuació discreta a Granollers per anar reprenent l'embranzida. A la Closca, després, venien els de Ni muts ni a la gàbia, el col·lectiu de suport als imputats pel Pla Caufec, per explicar-nos una mica el tema i per veure si la Colla s'hi adheria. En efecte, s'hi va adherir en la votació posterior, i de moment ja he posat el logo i l'enllaç de la campanya a la pàgina web.

A la Closca va anar passant tota la tarda entre cervesa i cervesa, fins que va acabar el Barça, ja era molt tard i jo anava ja una mica torrat. Com sempre. Van aparèixer uns amics de l'Adrià bastant xarnegos i cridaners que deien que eren de «San Juan», és a dir, de Sant Joan Despí, que ens van ajudar a tancar la Closca, després que el Macis reaparegués per no me'n recordo exactament quin problema.

Pel que fa a la resta de colles, els Xics feien 5de7, 4de7a, 4de7 i un vano de 5. Com que se m'ha esgavellat la càmera de retratar, ara em torno a posar a les pinyes i no veig els castells i, per tant, no en puc dir gaire cosa. Pel que vaig intuir, els castells els van anar bé, però ban haver de renunciar al 4de8. Sembla que encara necessitava més assaig. També sembla que han tingut un problema amb la canalla i Capgrossos.

Pel que fa a Sabadell, van descarregar el 4de8 a segona ronda. Tenien un terç titular lesionat i va estrenar-s'hi un de nou. El 4 diria que va anar sense gaires novetats, però ja dic que no en puc opinar gaire. Van començar amb el 5de7, que em va semblar que va anar molt rodat, i van plegar amb un 2de7 molt i molt lluitat a la descarregada; vaig veure que un terç estava molt obert i amb el cul enfora. La defensa va ser apoteòsica i tal, però no ho vaig veure gaire. Van prendre comiat amb dos pilars de cinc.

I ara, apa, a seguir lluitant per fer més gran la colla. Ara que estic a l'atur tinc molt de temps per gratar-me l'orella.

Fotos.

Més fotos.

Encara més fotos.

Resultats segons l'Efren:

@XicsGranollers 5d7, 4d7a, 4d7, V5
@Saballuts 5d7, 4d8, 2d7, 2P5
@Cargolins 3d7, 4d7, 5d6, 3P4

No he escrit gens sobre castells aquest agost, i això que he anat a algunes diades: Firagost, Gràcia i ara a l'Arboç. La raó és que he estat alguns dies sense internet i que la meva vida de parrac arrugat i arrossegat m'ho ha impedit. Recordo que per l'any passat a l'Arboç el Pau em va demanar que fes crònica, i si la vaig escriure va ser gairebé només per ell. De fet, si miro d'escriure alguna cosa ara, és bàsicament perquè sé que me l'hauria tornat a demanar aquest any. Però després d'aquests dies no sé com collons posar una paraula rere l'altra, així que senzillament en faré una panoràmica general i bona nit.

Hi arribàvem divendres al vespre i preníem lloc a casa l'àvia del Pau. De divendres ja no recordo gaire què vem estar fent: vem sopar alguna cosa a casa, vem fer algun gintònic i després jo què sé, jo ja estava força cansat. Diria que vem sortir una estona i que jo com és costum em vaig perdre i vaig arribar al llit més tard que tothom.

Dissabte va transcórrer de forma habitual, per dinar ens va convidar la mare del Pau, i a la tarda alguns van anar a veure la cercavila però jo em vaig esmunyir a clapar una estona més, que estava destrossat. Em vaig llevar, em vaig unir a la gent no sé ben bé on, per sopar vem fer-ho al carrer com l'any passat, i en acabat tocaven els Surfing Sirles a l'Agrícol. Com que ningú no els coneixia, o no tenien ganes de veure'ls, vaig tornar a perdre'm tot sol fins que van acabar. El concert va estar prou bé, potser no tan animat com el de dos dies abans a Sants. En fi, en acabat els vaig anar a buscar i no sabien si anar als concerts o a un altre lloc, el cas és que em vaig tornar a perdre i al final vaig acabar als concerts, on vaig passar-hi una estona fins que va ser l'hora d'anar a clapar una estona més. I així anàvem passant les hores: entre àpats, concerts, cervesa, clapadetes i perdudes.

Diumenge ens vem poder llevar i vem anar a veure l'actuació castellera i els versots. Els versots, doncs això, són molt bons, tot i que la diferència que hi havia fa alguns anys amb els d'Esplugues sembla que s'ha retallat, en el sentit que els nostres Diables han millorat molt. En fi, l'alcalde i el seu equip de govern van rebre com uns malparits i tothom se n'enreia. Va arribar l'hora dels castells, que faré molt resumidament i amb l'ajut de les piulades de @castellistica, que el vaig veure passar i no li vaig dir res.

D'entrada, la novetat és que no hi venia la Joves; ens ho van mirar d'explicar una mica però no en vaig treure l'aigua clara: sembla un típic problema de calés i d'organitzadors. El cas és que és una llàstima, enguany sembla que foragiten la Joves de tot arreu. En resum, els Castellers de Vilafranca van fer una actuació flipant, que sembla que va deixar a tothom bocabadat, els mateixos vilafranquins els primers. Recordo un pilar de vuit dels Verds fa alguns anys, com anaven recollint tothom de plaça perquè s'hi posés; enguany han portat el 3de9 amb folre i agulla, un castellàs que s'ha vist molt poc a plaça, tot just tres o quatre dels Verds i un altre dels Minyons. Aquest 3de9fa, a més a més, va ser impecable, potser amb el pilar una mica descentrat, però al·lucinant. En fi, són els millors malgrat que siguin una mica imbècils, i probablement aquesta forma de fer és també el que els dóna força, però ara no hi entrarem. Van afegir-hi 3de9f i 4de9f, aquests sí que paradíssims, més un pilar de 5 amb cinquanta mil de 4.

Els Minyons de l'Arboç no els vaig veure gens perquè els hi feia pinya. Van fer, això sí, una actuació boníssima per a ells: seguint en @castellistica, van començar amb un 5de7 «molt segur i parat», van seguir amb el seu segon 7de7 de l'any i de la història, «que ha pujat lent i s'ha estirat força 3s i 4s del 4 a la baixada» i han acabat amb el 4de7a, «molt nerviós». Van plegar amb un Pde5. En fi, molt bé els Minyons, sembla que estan en un moment de forma esplèndid.

Pel que fa a la Vella, no és tampoc que sigui una colla que em caigui gaire bé, però bé, enguany també van molt forts. Sortien de 3de9f, que va pujar al segon peu i es va descarregar «sense gaire risc»; van seguir amb un 4de9f que va bunyolejar o vellejar una mica més que el primer castell, i van tancar rondes amb un 5de8 esplèndid, i és que els nanos estan refotudament bé aquest any. Acabaven amb el Pde6, que segons diuen va anar una mica mogut.

En fi, ja només em queda la Jove de Tarragona, que no van tenir gaire el dia amb el 4de9f. Començaven amb el 5de8, que va anar força bé, per atacar el 4de9f tot seguit, castell que van haver de desmuntar dos cops, perdent ronda. En el primer sembla que van ser quarts qui el van fer baixar; en el segon recordo l'enxaneta plorant allà dalt. En fi, en tercera ronda descarregaven el 2de8f, amb alguna sotragada, i acabaven amb dos pilars de cinc.

En fi, fer una crònica així, dos dies després i sense recordar la meitat dels castells és una mica estúpid. La major part de la informació, com ja he dit, l'he corroborada/copiada de l'Àlex Tarroja, @castellistica, que al seu compte de Twitter té fotos i més comentaris sobre tot plegat.

Després de l'actuació anàvem a dinar a casa la mare del Pau, i com sempre vem menjar increïblement bé. En acabat fèiem uns gintonets i tal i tal entre flaires d'olivera. Vem anar a veure la cercavila de la tarda; el Ball de Pastorets dedicava el seu ball al Pau i el Ramon Rovira. En fi, després de voltar una mica més vem anar a veure la carretillada. Enguany els diables han tingut força problemes pressupostaris i només han cremat per la carretillada, que com sempre va ser espectacular.

I res més a afegir. Vaig arribar a Esplugues diria que entre les dotze i la una i fins a les cinc no vaig anar a clapar, bevent una ampolla de vi amb molt de pòsit i alabat sia Déu. En fi, Pau...

Un any més ha passat Santa Magdalena. Enguany segueix sent tot molt estrany per molt diverses raons llargues d'explicar; com a novetat estrictament externa, s'ha donat el cas que el dia 22 ha sigut diumenge i ha fet que tots els actes s'ajuntessin en un cap de setmana. D'aquesta manera, hem celebrat una "Festa Major petita" molt atapeïda de tres dies, a partir de la nit de divendres. Aquesta és la raó per la qual ara mateix estic mig afònic i molt cansat i ressacós.

Les cròniques de Santa Magda són divertides però es fan molt llargues i ara no estic perr això (en tot cas, m'ha quedat molt extensa...). Començarem per dimarts: organitzàvem un assaig especial que va anar força bé i en què vem poder fer proves bones de pinya i de tres per sota. Les proves d'aquest castell es resumeixen en: una de molt rebregada que va estar a punt de caure i una segona de molt bona que va pujar de forma gairebé immillorable. Després de l'assaig, a la Closca, comentàvem que, gairebé segur, el provaríem per tercer cop a plaça diumenge, però que depenia una mica de divendres.

I divendres què va passar? Que, amb menys gent que dimarts, vem fer una sola prova de 3 per sota que va anar bé però que podria haver anat millor, i no en vem fer cap més a causa d'algú que havia de marxar i que provocava que s'haguessin de fer molts canvis en els equips d'aixecadors, etc. Per la resta, l'assaig va anar relativament bé i, un altre cop a la Closca, era clar que el provaríem a plaça.

El divendres vem fer el sopar d'estiu a la Closca. A causa de l'assaig no vaig anar al cercatasques i vaig estar a punt de no anar als concertillus que feien a les Tres Esplugues; si ho arribo a saber, però, no hi vaig, perquè de fet quan hi arribàvem (cap a quarts de tres) ja no quedaven birres, i a més el concertillu era reggae enllaunat (punxat) i no em venia gaire de gust. En fi, vaig engolir un gintònic i en acabat cap a casa, que no estava gaire begut però sí molt cansat.

El dissabte em llevava més o menys bé i em fotia a pintar el putu menjador. A la tarda la Colla feia paellada popular però jo dinava a casa; vaig anar-hi per a les partides de butifarra, vaig jugar una mica i vem estar ensenyant alguns a jugar-hi: amb les cartes d'un company vaig cantar una butifarra espectacular que ens ho va fer guanyar gairebé tot llevat de dues o tres bases. Cap a les vuit va sortir la Processó del Ferro, que la recordava una mica més animal; va acabar-se el licor de ginjoler al revolt de la cruïlla amb el Torrent d'en Farré, cosa que em va emprenyar una mica: dos dies seguits que s'acabava el beure. El pilar va anar força bé, tot i que era més pesat que el de l'any passat i que no en vem canviar el baix quan s'ha de fer baixar un pis perquè passi per una biga. El fet és que el vem fer de tres durant uns metres, abans de tornar-lo a pujar, cosa que desvirtua una mica la història, però era l'únic que podíem fer, gairebé... Als assaigs havia caigut.

I a la plaça de l'Església els Diables van cremar una mica i va haver-hi concert i sopar. Jo estava rebentat i vaig passar per casa a descansar una mica. Vaig tornar-hi cap a la una tocada i vaig estar-hi fins que es va acabar, a les tres passades. El grup ho feia força bé i va animar molt l'ambient. Jo estava força tristot per alguna raó indefinible i de vegades, d'un racó estant, em mirava el panorama i em venien ganes de... escriure un llibre. També em van venir ganes de matar. En fi...

L'endemà, havent dormit unes quatre o cinc hores, em llevaven per pintar el pis, altre cop. El rudillu anava fent esses, però cap a les onze ja estava mig despert: vaig dutxar-me i vaig enfilar cap al Brillas, que sortíem en cercavila cap a l'església, amb els Diables al capdavant, que no van cremar perquè a l'Ajuntament d'Esplugues són subnormals profunds. I l'actuació va ser la que va ser, ens hi posem i aviam si acabem aviat.

Obríem plaça amb el 5de7; segons una piuladora habitual, abans "feiem el 5d7 com a gran objectiu en 1a ronda. Ara serveix per donar confiança al castell difícil, que fem en 2a ronda". Doncs això: el 5de7 a mi em va semblar molt tranquil i tampoc no sé si va tenir res d'especial, jo diria que no. Així agafàvem confiança per a la segona ronda, en què portàvem el 3de7s, el castell difícil del dia, el peix gros del cove, etzètera. Va pujar més o menys rebregat; la penúltima aixecada va anar relativament bé, mentre que a l'última, quan semblava que havíem aturat la primera sotragada forta, el castell va tenir una rebrincada insalvable i se'n va anar avall. Segons vaig veure al vídeo, els segons van pujar molt torts, i quan van poder recuperar els terços van perdre la posició i van caure. Buscant explicacions al desastre, tothom tenia una teoria pròpia: una que m'emprenya moltíssim és allò que sona a "és culpa meva perquè no he donat tot el que podia donar", o semblants: segons com concebo jo els castells i com els visc normalment, el responsable, llevat de casos molt comptats, no és gairebé mai una sola persona; en un castell com aquest, el fracàs és més que en cap altre cas un fracàs "col·lectiu". Mirant el vídeo, semblava que el 3 pugés tremolós, sense confiança, com si la colla d'Esplugues fos molt poruga, etc. La meva opinió és que ha faltat, en general, més compromís de tothom i més trempera col·lectiva: si el 3 puja amb por i sense confiança deu ser per alguna raó que vagi més enllà dels cops que l'hagis provat a assaig.

Però tot això, tanmateix, no ho estaria dient si haguéssim parat la segona rebrincada. En el fons, podria ser només una anècdota si no fos que no m'acaba de semblar anecdòtic. Però ja dic que tothom té una teoria pròpia sobre aquest assumpte. Una altra teoria força estesa era que el context (una llenya prèvia de Barcelona, l'arribada tard d'un casteller mai no falla, i altres circumstàncies) ens havien marcat. Però jo no ho crec gaire, això, és com la diferència entre la causa aparent i la causa real (allò típic que tothom coneix d'haver llegit Tucídides, esclar), però no seguiré per aquest cantó, que això ja se m'està allargant massa. La llenya no va tenir conseqüències en forma de lesió, llevat que a la piuladora habitual d'abans van posar-li un collarín (sobre aquest mot, teniu la crònica d'Arreplegats d'hivern) però no el necessitava perquè de seguida estava fent saltirons per la plaça.

El cas és que en repetició fèiem el 4de7a, que no va tenir res a destacar: va anar com oli en un llum, igual que el 4de7 del final. Plegàvem amb un vano de 5. Amb això hem clos aquesta primera part de la temporada, que així, fent balanç, ha sigut relativament pitjor en resultats que la de l'any passat, amb els mateixos castells sostre, i amb una llenya més de tres per sota. Pel que fa al nivell tècnic, diria que estem millor que la temporada anterior, però si no es transforma a plaça en realitat és gairebé com el Bojan, l'eterna promesa que no acaba de materialitzar res: som la colla Bojan del món casteller? De vegades sembla que falta una mica de mala llet, potser ens falta ser una mica una colla més "boja" en el bon sentit del terme, si és que en té cap...

Així, hem passat de l'"ha caigut per culpa meva" a dir "és culpa de tot cristu". I a la merda.

Pel que fa a les altres dues colles, actuàvem amb Barcelona i Xicots de Vilafranca. Els vermells (els primers) feien el 4de8 a primera ronda, però a la descarregada l'enxaneta o l'acotxador va ensopegar i va arrossegar la resta del pom de dalt, caient per l'altra banda d'on era jo amb un cop sec molt lleig de sentir i de veure: van fer una tombarella a l'aire i sortosament van caure bé damunt la pinya, perquè podrien haver pres mal. En segona ronda han fet el 2de7 i per acabar, segons llegeixo al blog del Tete, van renunciar al 5de7 per problemes a la canalla i van completar un tranquil·let 4de7a. Pel que fa als vermells (els Xicots), començaven amb el 5de7, que no recordo gaire, seguien amb un 2de7 la hòstia de girat que van defensar molt bé, i plegaven amb el 3de7a, un castell que segueix sense agradar-me. Com també diu el Tete, va acabar-se la cervesa a la plaça de l'Església: tercer dia consecutiu que passava això.

Amb molta ràbia i mala hòstia vaig anar cap a la Closca. Tot i que vaig fer força marrada i que vaig baixar-hi sense pressa, en arribar encara era tancada i vaig haver d'esperar les claus. Vem cruspir-nos els pollastres del Cardona i vem veure els castells per primer cop en força temps: i és que això dels vídeos, sense una càmera pròpia de la colla, presenta molts problemes. La gent va anar caient: becaines i migdiades, capcineigs i cluculls, i algun gintònic. Jo vaig anar a ritme lent de cervesa perquè encara quedava força teca: el pilar de Santa Magdalena.

Cap a les set o les vuit de la tarda o vespre, ens plantàvem novament al Brillas, ple de gom a gom. S'hi feien els balls típics, el ball del Babau (malgrat que l'Esbart digui no sé què: mira que són pesats aquesta gent), etcètera, i jo, amb una xibeca a la bossa, vaig anar pujant xino-xano. Vem fer els pilars habituals i l'ofrena habitual a la patrona; per tercer any consecutiu, no vaig entrar al pilar, me'l vaig quedar mirant des de l'altar fent-hi fotos. Com que se m'allarga massa això, no diré els problemes que hem tingut amb el mossèn i ho resoldré amb un "que se'n vagi a cagar a la via, l'imbècil". A fora, els Diables van dir els seus versots, que enguany vaig trobar força millors que els de l'any passat. Van sortir-hi a parlar menys diables que altres anys, però els que ho van fer trobo que ho van fer a un nivell molt bo. No ens va tocar el rebre enguany: l'any passat ja ens va tocar prou. De vegades, que no diguin res de tu és encara pitjor que si ho fan, però tant és. El que sí que és evident és que sembla que estaven molestos amb una certa emprenyada de la nostra colla per un versot de l'any passat. Jo, amb el temps, també tendeixo a relativitzar aquella emprenyada: no n'hi havia per tant, segurament. En fi, els versots del Vinyoles em van fer riure molt (recitava assegut en un vàter i com llegint El Pont, la revista municipal d'Esplugues). L'Isac va recordar el Pau Albornà (era de l'Arboç i tenia molta relació amb els diables d'allà i amb els d'aquí; els arbocencs, si algú no ho sap, fan una carretillada espectacular i els nostres Diables volen orientar Santa Magda cap a un model semblant de festa, cosa que a mi em sembla molt bé i tal). De fet, en el pilar dins l'església, el Jordi, que hi feia de segon, va portar el mocador de l'estelada del Pau. Vaig sortir amb un sanglot de l'església, i és que si aquest primer tram de temporada ha estat marcat per alguna cosa, és evident que ha estat per això...

I prou, que no acabaré mai. Ha estat una primera meitat de temporada estranya i dura, en què com el 2011 el més calent ha quedat a l'aigüera. Tenim els mateixos reptes que l'any passat: descarregar el 2de7, enfilar el 4de8, potser provar la "truita de set", aixecar el 3de7s. Hi ha molta feina per fer i gairebé tot és possible, i així, estrafent el fill de puta del Martí i Pol, enllesteixo això i em disposo per a unes vacances que no sé si seran merescudes, com diu el cony de tòpic, però sí que aprofitaré per descansar una mica i pensar com encararem aquest segon tram, amb Festa Major a la vista, el putu Concurs de merda i tota la pesca.

Les fotos les penjaré quan em funcioni algun lector de targetes. Aquí n'hi ha alguna.

Doncs amb força temps de retard, escric la crònica de l'actuació d'ahir.

Què va passar ahir? Doncs que havíem de fer d'un cony de vegada el 3de7 aixecat per sota, però va tornar a quedar en intent. L'any passat també ens vem fotre dos 3de7s pel cap al primer tram de temporada; tanmateix, van ser tots dos a la mateixa actuació, a Gràcia. Enguany sembla que alguna cosa és diferent de la resta d'anys, sembla que un fantasma ronda per La Closca: el fantasma del comunisme. Bé, aquest no, no sé pas quin, tant se val, o potser sí, vés a saber, el cas és que hi ha un xup-xup que detecto de fa algun temps, alguns mesos, que fins i tot quan la colla estava pletòrica es feia sentir, i que amb el temps, potser, ha anat madurant. I quin és aquest fantasma, aquest xup-xup? Ah, amics, ahir a La Closca en parlàvem una mica, tot i que jo no pas gaire: me'ls escoltava fent xarrups de cervesa, la ressaca d'avui n'és testimoni. En fi, he començat tirant pel dret cap al pinyol de la qüestió, però no aclareixo res; no tinc un discurs raonat elaborat i ferm, sinó només un seguit d'impressions, algunes constatacions, i aquesta sensació de xup-xup. Però això és tan subjectiu com allò de cadascun per allà on l'enfila i tants caps tants barrets, i per tant aquí es queda això. Però el cas és que d'aquestes impressions, una mica ja en vaig parlar fa un parell de setmanes i no cal seguir-hi aprofundint.

Arribàvem a la Rambla del Raval els tres estrenus ciclistes habituals i aparcàvem la bici en un lloc vigilat, tot i que jo trobo que en feien un gra massa. És estrany ravalejar de dia; el Raval és territori nocturn per excel·lència, fa uns mesos vaig perdre-hi la cartera amb 50 euros a dins i pels seus carrers s'hostatjava La Mala Dona de Marc Pastor. Oh, quins bells records afloren a la meva memòria, pensant en el Raval! Però això també ho deixarem estar per un altre dia que parlem d'alcohol i drogues.

Crònica meteorològica: els núvols ocultaven el cel fins a migdia; a partir de les dotze els simpàtics xaiets de cotó van anar a peixar-se a un altre pastura blava --van fotre el camp--, sobretot a la línia de la costa: pel cantó de muntanya es veia el mar blanc i gris força compacte. Així, malgrat que a primera hora havia fet un airet agradable, gairebé primaveral, amb l'escampada dels núvols el bat del sol va colpejar amb violència damunt les nostres closques, malaurats cargolins assolellats. En segona ronda va allargar-se molt l'actuació, com tindrem l'ocasió de comprovar més endavant, estimats, dilectes, benvolguts lectors meus d'aquest repugnant bloch. La dilació en la construcció de castells va aprofitar molt a l'Astre Rei, que va senyorejar implacable fins que a les tres llargues enllestíem l'assumpte. Els tres estrenus ciclistes, amb l'egrègia incorporació d'En Jaume I el Conqueridor de Places, enfilàrem, suant com pollastres, Paral·lel amunt, carrer de Sants amunt, etcètera amunt, fins a La Closca, on menjàrem per dinar els indicibles pollastres d'en Cardona, una mica més secs que les nostres esquenes. Calor.

Després d'aquesta pallassada parlarem dels castells, però per la vida ràpida. Obríem plaça amb el 5de7, que segons si parlaves amb els del 3 --a la Colla diuen «castell» al tres i «torre» al dos del cinc; jo sempre n'he dit «tres», però bé-- era més aviat un xurro, i si en parlaves amb els de la torre et deien que estava molt tranquil i molt bé. De fora estant, em van dir que potser sí que estava malament de mides en algun lloc, però en general estava molt segur i parat, que és la sensació que vaig tenir de lateral estrenyent la cuixa del segon de la torre. Caram, al final em sortirà una crònica castellera llarga.

A segona ronda tornàvem a provar el 3de7s, després de la pataca de Poble-sec de fa cosa d'un mes o dos. Jo diria que no ha avançat gaire el castell; sempre hi ha algun problema en l'aixecada, en el tronc, etcètera, i els assajos, que en general van més o menys bé, és cert que sovint pateixen contorsions distretes. Sense més anàlisis tècniques, el problema principal que hi trobo és que la pinya varia massa sovint d'equips, bàsicament perquè el gruix de la pinya és poc fidel a assaig i falla força (jo també he fallat alguns dies a assaig aquests últims temps, tot i que força pocs... en fi). Una resposta tècnica la tenia el Quique, que deia que els vents estan mig venuts per la dreta, perquè quan el segon posa el peu damunt la cama està leri-leri i cal estar-hi molt a l'aguait. En aquesta ocasió, el meu rengle, que és la plena --fins fa quatre dies era la buida-- va regirar-se molt a la penúltima aixecada, amb el meu segon --el Rai-- molt tort cap a una banda; quan va poder recuperar la posició, sembla que els terços no ho van poder fer i va acabar petant tot. Farem aquest castell aquest cap de setmana? La Colla és prendrà seriosament els assajos? Qui ho sap, jo de moment tinc força ressaca.

En repetició provàvem el 4de7a, que va alçar-se molt ferm tot i que per dins es bellugava força i el xivarri habitual de les nostres pinyes era constant. Un dels baixos patia força, amb algun xiscle d'aquells esfereïdors. El segon del pilar va aguantar molt bé, però deia després que li feia mal el coll o l'espatlla de la caiguda del 3 i que quan es refredés el múscul potser seria pitjor. Val a dir que va estrenar-s'hi al tronc la Marina, felicitats per ella i alabat sia Déu.

En tercera ronda portàvem un avorridíssim 4de7, lleuger de pes, que ja veurem si algun dia acabarà en 4de8. Els problemes amb aquest castell --el carro gros-- són els mateixos que els del tres per sota, i és que sense una pinya atapeïda i pròpia durant almenys dos o tres divendres seguits, per molts 4de7 nets que tirem a assaig, mai no el podrem portar a plaça, a menys que ens arrisquem un pèl massa (cosa que és ben possible i que fet i fet fins i tot acabaria trobant bé, jo). Sobre les qüestions pinyaires, vaig sentir que avui va ser el primer cop que tiràvem el 5de7 amb algun segones laterals aliè, d'una altra colla. És una dada força important a tenir en compte.

Acabàvem amb un pilar de 5 i adéu-siau.

Per a les altres colles, podeu anar a buscar el blog d'en Tete, que segur que ho fa molt millor que no pas jo. Per fer via, diré que Barcelona va fer una tripleta força maca amb un 2de8f que van haver de desmuntar a segona ronda però que van descarregar en repetició. No vaig veure les torres perquè estava a la pinya, vora el folre, però en general van anar força remenades i va caldre defensar-les molt. Un del folre baixava cridant «quin trunyaco, quin bunyol», etcètera, després de descarregar-la. També cal dir que ens van agrair moltíssim la nostra ajuda, com feia temps que no veia. La col·laboració entre pinyes va ser força bona.

Pel que fa als Castellers de Cerdanyola, volien fer-hi castells de 7, però anaven molt limitats d'efectius i després de desmuntar en primera ronda el 3 o el 4 de set --eren els tercers en l'ordre d'actuació i per tant es van ajuntar els intents desmuntats i les repeticions de totes tres colles, d'aquí que la diada s'allargués-- van rebaixar pretensions amb castells de sis pisos que no acabaven de ser gaire modèlics.

I això va ser tot. El camí a La Closca va ser interessant, gairebé ens liem a hòsties amb uns imbècils que no ens deixaven passar per la vorera perquè el bar l'ocupava tota, i amb aquella alegria vem estar amorrats a l'aixeta de la cervesa fins que em vaig morir de son. Per cert, alguns a la Closca van perdre el pèl:

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

Avui una actuació molt estranya a Sant Joan Despí, poble fronterer d'Esplugues i també de Cornellà, que podria ser un espai d'expansió de la Colla però que sembla més aviat zona comantxe i a més ja força envaïda pels Castellers de Cornellà. Sobre tot plegat, és una qüestió diguem-ne estratègica de la Junta --del president, que és l'ànima de la Colla en aquest sentit-- fer les festes importants d'Esplugues i rodalia; sembla, però, que per a la generalitat de la Colla aquestes coses són romanços. I també sembla que els Castellers de Cornellà són la pitjor opció en aquest sentit per desembarcar al veïnat.

Arribàvem a Sant Joan Despí després de les festes de Sant Joan a Esplugues, que han estat si fa no fa com cada any, però molt més melangioses per part meva: no ha estat una disbauxa com altres anys, fora del que és normal si més no en mi; han estat uns dies de reflexió, per variar, després de tot el que ha passat i després del que encara està passant.

I què passa? Això, malauradament, és una qüestó personal i una qüestió interna que tampoc no ve gaire a tomb d'escampar, oi? Però la Colla és la Colla i jo me l'estimo igual, i de fet cada dia me l'estimo més, si és que això és possible. I tota la resta m'és bastant indiferent.

Doncs arribàvem a Sant Joan amb la ressaca de Sant Joan, com dèiem. Vem fer un assaig molt potent amb molta gent nova; érem més nous que habituals i això feia que tot plegat fos una mica estrany. Vem poguer, però, tancar les pinyes del 4 i del 7deX amb garanties, i amb això ja estic prou pagat. Em deien que amb molt menys algú ja hauria tirat el 4de8 a plaça; jo crec que això no va amb el nostre tarannà, però el que sí que trobo és que podríem intentar-ne alguna prova «inviable» --desmuntable-- a plaça, allò que se'n diu un «assaig a plaça», només per experimentar-ne les sensacions i veure què fem o què en fem. Però això és només la meva opinió segurament poc adient amb el famós tarannà de la Colla.

No sabíem quins castells tiraríem a causa precisament d'un assaig «especial» en tots els sentits. Jo calculava que faríem una actuació tranquil·la i és exactament el que hem fet: 3de7a, 4de7 i 3de7. Els castells han anat relativament bé, sense gaires problemes. Les pinyes segueixen sent una mica un galliner, però els troncs són molt forts i no passa res. Jo, des de baix, sempre m'ho miro amb una mica de recança, de pensar que potser si jo fos allà dalt ho veuria molt diferent, però des de baix la impressió és la que és i potser tampoc no difereix gaire, en termes generals, de la que tindria a dos o tres metres de terra.

Quina crònica més d'anar per feina, oi?

De les altres colles, Sant Cugat ha anat també per feina amb 3, 4 i 4de7a. Diuen que per diumenge vinent, que no sé quines festes són, volen fer la tripleta de vuit a casa seva; si tot va bé m'hi plantaré amb bici i ho aplaudiré. Avui tot ho han fet amb la punta de la polla.

Els Castellers de Cornellà han fet, per primer cop en molt de temps, millor actuació que nosaltres: 3de7a, 4de7a i 3de7, més un pilar de cinc --nosaltres n'hem fet dos de simultanis--. Com que avui no duia càmera de fer fotos, no els he vist, els castells, perquè hi feia pinya; en tot cas les sensacions són les mateixes: malgrat desquadraments o lentitud relativa, els troncs aguanten el que els hi fotis. Ara bé, tot s'ha de dir: les seves pinyes eren més aviat magres; una de les coses que més emprenyen és esbombar que les pinyes són insuficients: jo era tercer vent, més alt que el segon, al quatre amb agulla, i el segones mans de la meva dreta era de la meva colla. El que vull dir és que Cornellà han anat «a tope» anant més enllà del que assenyadament podien fer, només perquè positivament podien fer-ho. De la mateixa manera, nosaltres podríem haver fet més només que haguéssim volgut apretar més. Però ells necessitaven els castells i nosaltres encara estem força desorientats; si més no, jo encara estic força afectat i tot em sembla molt estrany. Això també fa que senti els castells amb més sentiment i no tant pels castells en ells mateixos. De fet, cada dia els castells me la bufen més i penso més en el col·lectiu, que tothom siguem feliços fent aquesta activitat, que és una forma com una altra de hippisme de merda. Per això, cremar energies i desgastar-me en un assaig porta un amic, amb tot el que pugui representar, m'emprenya en el sentit que sembla que tot s'orienti, al cap i a la fi, a fer castells més alts. I és que fer castells més alts és del que es tracta, però la forma de fer no trobo que sigui aquesta.

I així he tirat cap a la Closca, com sempre capficat en els meus putus problemes, mirant de ser més ràpid que la Marta o l'Andro, que anaven amb moto per Avinguda de Barcelona de Sant Joan Despí. A la Closca no hem pogut mirar la Quarta Ronda, entre altres coses perquè no hem pogut gravar els castells també per primer cop en molt de temps; potser amb una càmera pròpia tot seria més fàcil. I és que si el potencial de la Colla es mesura per qüestions tangencials com aquestes, deixar de gravar els castells és una cosa no gens insubstancial. Ara bé, tenim totes les proves de l'assaig de divendres penjades a Youtube.

Així que amb el doble de pinya que Cornellà hem fet pitjor actuació que ells, i encara amb els ulls envermellits per la plorera hem enfilat uns castells molt sobrats. Espero que tot vagi millor en el futur, però tot i que no ho sembli a mi algun dia les energies em diran prou, i aleshores que qualsevol altre es dediqui a engegar a la merda a tothom, perquè jo ja ho faig ara: fills de puta tots.

Fotos de l'actuació.

Fotos dels actes de Sant Joan a Esplugues.

Fotos de l'assaig.

Començaré la crònica malgrat que no em ve gens de gust. Ha sigut una setmana molt dura i, en resum, una puta merda immensa. Però havíem de seguir endavant i és el que hem fet...

El Quique, el Christophe i jo vem arribar a les 10 a Sabadell amb bici. Vem anar gairebé tota l'estona per carretera; jo hauria fet les Aigües fins a l'Arrabassada i llavors, depenent del temps, hauria baixat per la vall de Sant Cugat (de Gausac?) per Can Borrell i el Pi d'en Xandri i, probablement, des de Sant Cugat, hauria arribat a Sabadell passant per Bellaterra (perquè la millor via, que era anar de Cerdanyola a Sabadell pel Ripoll, potser era massa marrada, i a més no la conec; l'altra opció era baixar ràpid per l'Arrabassada). Per comptes d'això, vem pujar Sant Pere Màrtir fins al Turó d'en Cors i d'allà fins a Vallvidrera i paral·lels a les vies de tren fins a Sant Cugat, Rubí, Sant Quirze i Sabadell. 31 kms i dues hores, pas mal. A mi em va servir per cremar la mala hòstia de la setmana, una mica.

A Sabadell, sota el bat del sol de juny, tot i que sense que acabés de fer aquella calor que fa de vegades, enmig de les obres del «metro del Vallès», que sembla que duen la mateixa velocitat que les del metro del Baix Llobregat, enlairàvem totes tres colles --Saballuts, Micacos i natrus-- un pilar de quatre de dol per en Pau, que sempre trobarem a faltar.

Nosaltres vem fer la millor actuació del que portem de temporada: 5de7, 4de7a, 3de7a i 2Pde5. És la mateixa que la de la Trobada del Baix, però amb dos pilars de cinc simultanis. Els castells en general van anar força bé, si més no vistos des de fora: això és el que em deien micacos i saballuts. Ara bé, des de dins era una olla de grills i sobretot al 3de7a, la pinya es remenava força. Els pilars, sobretot el del 4de7a, van brandar una mica massa, però de fora estant es veia molt bé...

Pel que fa als dos pilars de comiat, molt bonics, és el primer cop que els fem aquesta temporada i ara diria que va ser l'any passat que els vem estrenar. És la demostració que en aquest sentit estem força bé; aquesta actuació, en tot cas, també és la demostració que comencem a estar estancats de debò i que l'únic que podem fer per tirar endavant és el 3de7s (que jo crec que hauríem fet ahir si no hagués passat el que ha passat). Per això és importantíssim que, després del bon assaig de divendres, en què vem fer sencer el 4de7 net, el posem damunt una pinya seriosa i comencem a plantejar-nos-el molt seriosament, perquè no podem estar tota la puta vida amb el 3de7s com a màxim castell i amb el 2de7 fent pampallugues com un fantasma.

Pel que fa a les altres colles, teniu la crònica de La Malla per il·lustrar-vos-en. En tot cas, voldria destacar el bon paper dels Saballuts, que molt limitats de camises --allò que se'n diu dos cordons bons-- van plantar la clàssica de vuit com qui res, amb una solvència espectacular, llevat del 2de7, el primer de l'any, que es va obrir per terços però que no va perillar gaire en cap moment. Em comentaven que estan com nosaltres, una mica estancats, amb un munt de 3 i 4 de vuits seguits, que fa que totes les actuacions semblin la mateixa, i amb la torre una mica a l'horitzó sense que acabi de materialitzar-se.

Vet aquí els Saballuts, que em comentaven que malgrat ser l'Aniversari eren més pocs del que estan acostumats:

Doncs molt bé. Vem tornar amb autocar amb aire condicionat i a la Closca vem estar passant l'estona fins que va començar a fer-se tard i jo ja portava una bona turca. I alabat sia déu.

Fotos.

Avui, actuació de Corpus a Cornellà, que és la seva diada de Festa Major. Normalment hi anaven Vilafranca i Minyons, però sembla ser que per qüestió de calés els verds s'han quedat a casa --bé, n'he vist algun per plaça-- i en el seu lloc han vingut els Borinots. Perfecte.

Avui hi havien núvols i s'hi podia respirar una mica; per poc que els núvols es dissipessin el sol escanyava com sempre per Corpus. El primers d'actuar eren els amfitrions, Cornellà, que començaven amb un 3de7a, un castell que van estrenar fa dos anys i que els va permetre de tornar a fer tres castells de la gamma alta de set en una actuació després de força temps. L'any passat van perdre'l --junt amb el 4de7a i el 5de7-- però enguany tornen amb força, i després d'haver pogut descarregar la setmana passada el 4de7a, avui tocava el 3a; el 5 el deixen per més endavant.

Encetaven la diada amb el 3de7a; ha pujat molt tremolós i amb mides molt estranyes per quarts, i han decidit desmuntar-lo. Semblava que ho tenien pelut per descarregar-lo, o sigui que ha semblat una bona decisió. De forma estranya, la repetició l'han feta seguida, sense esperar que Minyons tiressin el seu castell. Aquest segon 3de7a s'ha enfilat millor de mides i no tan tremolós, però en tot cas tremolós i amb males mides per dalt. L'han defensat bé i l'han descarregat molt contents.

En segona ronda provaven el 4de7a, que si fa no fa ha tingut uns problemes semblants als del 3a: una mica de brandeig i unes mides per dalt un pèl estrafetes; amb tot, ha semblat més sòlid que el 3. Feia, això, des del 2010 que no feien dos castells de la gamma alta de set i --segons em diuen i vaig veient-- passet a passet van fent feina i aviam si aquest cop es consolida i ens comencen a tocar una mica la pebrotera. Per acabar, un 4de7 força ferm però amb mides, també, una mica estranyes.

Han acabat amb un vano de 5, que devia fer força temps que no duien a plaça. L'any passat el Corpus va caure a finals de juny i els Castellers de Cornellà van fer-hi 3 i 4de7 més 2de6; sembla que la millora és eloqüent i ara només cal que segueixin endavant.

Els Minyons de Terrassa eren relativament poques camises a plaça però amb tot duien una agenda potenta, amb el primer castell de nou de l'any. Començaven amb el 2de8f, que segons em deien acostumen a fer tremoladís; jo l'he vist pujar molt bé però amb la canalla per dalt s'ha bellugat una mica, sobretot a la baixada, però ha estat tota l'estona sota control. Em comentaven que demoment no la veuen damunt unes manilles; ja veurem quan arribi el dia.

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el 3de9f, que ha pujat força bé però a la descarregada s'ha bellugat moltíssim i semblava que la llenya era imminent i ineluctable; ha estat una defensa d'aquelles «èpiques», «vellejant», a l'estil Vella, tot i que no tant com la Vella.

Per acabar, un 5de8 que semblava prou bé de mides però que també s'ha desfet una mica amb la canalla a dalt; segons @castellistica, «el 5d8 de @Minyons també ha estat molt molt treballat des d'entrada de dosos, sobretot 2s i 3s estructura 3 i rengle mig». Han pres comiat amb un vano de 5. L'any passat, també al Corpus, van fotre's una patacada important amb el 3de9f, davant els verds, que majoritàriament s'ho miraven de l'altre cantó de la plaça estant. Potser l'absència de Vilafranca fa que la diada no tingui aquell morbo que tenia, però avui almenys totes les colles s'ajudaven i l'ambient a plaça era millor --no es pot negar que sóc molt objectiu en aquest tema...

Pel que fa als Borinots, que també sembla que van millor que l'any passat, volien fer, i han fet sense gaires problemes, la clàssica de vuit. Començaven amb un 3de8, que no he vist patir gens, tot i que em diuen que no tenia les millors mides del món. Han seguit amb el 2de7; després dels problemes que van tenir amb aquest castell l'any passat, sembla que ara tot va millor i aquesta torre --que no sé si ells anomenen «dos»-- ha sigut molt plàcida i tranquil·la. Per completar l'actuació han fet un 4de8 que, aquest cop sí, tenia unes mides molt dolentes, amb un rengle molt més tancat o d'altres molt estirats i tot plegat força regirat i remenat; en fi, l'han descarregat després de bregar-hi, i clàssica al sac.

Han acabat amb un pilar de cinc que s'ha esperat que les altres dues colles fessin el seu vano respectiu; els Borinots han aixecat el seu es-pa-dat enmig de l'esvalot de Cornellà, que estaven celebrant la seva actuació, una pràctica que tothom acostuma a acordar que és poc respectuosa amb la resta de colles però que fa molt sovint una colla que hi ha pel món  i que avui no era a plaça. A la foto, el segon del pilar esperant-se:

En resum, molt bona actuació per a totes tres colles i molt ràpida i dinàmica; sobretot un pas endavant molt important per Cornellà i per Minyons. Bon matí de castells al barri quinqui d'Esplugues, amb molts rodaplaces habituals. Doncs alabat sia déu i la setmana vinent nosaltres tornem a actuar, que aviam si fem el 3de7s d'una vegada a l'aniversari de Saballuts.

Fotos.

Ahir era la Trobada del Baix a Cornellà, una actuació que mai no m'ha agradat gaire però que aquest any ha anat, potser, millor que de costum: molt ràpida, amb un nivell més o menys bo relativament i amb una actuació, per part nostra, força maca i engrescadora, que és del que es tracta.

Hi arribava molt de seguida baixant per Carretera de Cornellà i Sant Ildefons i amb més de mitja hora de temps per fer una birra i anar veient entrar les coloraines a plaça. Nosaltres érem els últims en l'ordre d'actuació i per tant teníem temps d'anar veient què anaven fent els companys de comarca, amb els d'Esparreguera com a reincorporació després de molt de temps d'absència. No sembla, però, que tinguin una sobtada ceba patriotera comarcal, sinó que més aviat van curts d'efectius i trien actuacions més o menys properes. Això és el que vaig deduir parlant amb un parell d'esparreguerins. Sobre presències i absències, hi ha el tema de la Jove de l'Hospitalet, que va excusar-se perquè no es veien capaços d'alçar-hi castells. El cas de la Jove, escissió dels desapareguts Castellers de l'Hospitalet, és curiós: quan millor semblava que estaven, l'any passat, es tornen a escindir, amb mitja colla colla repartida per altres formacions, sobretot a Sant Feliu. Tampoc és qüestió de fer sang, però qui no els conegui que els compri.

Així anàvem veient desfilar castells de sis i els de set de Cornellà. Com que tancàvem pinya mentre la colla just anterior a nosaltres feia el seu castell, els de Sant Feliu amb prou feines els vaig veure. Aquest procediment, i el fet que algunes colles només fessin dos castells, va contribuir que tot plegat fes molta via, i en cosa d'hora i mitja havíem enllestit. D'altra banda, torno a incidir en el fet que el Concurs7 de l'any passat, i el Concurs de Tarragona, a la pràctica, s'assembla molt més a una Trobada del Baix que a una competició... de qualsevol mena.

Nosaltres començàvem amb un altre 5de7. Tot just fa un any, per la Trobada del Baix a Molins, en fèiem el quart. Aquest va pujar amb molta tranquil·litat i fermesa; jo des del pou del tres el veia una mica tremolós però no gaire; segons diuen alguns informadors, estava una mica obert per terços, però nosaltres ja tenim tendència a fer-los així. Es va descarregar molt folgadament i un altre cinc al sac.

El cinc es veu estrany a Instagram. En segona ronda provàvem el 4de7a, el cinquè del curs, els mateixos que l'any passat a aquestes alçades. Aquest castell i el següent, el 3de7a, van anar igual de tranquils, malgrat que em sembla recordar que hi havia força xivarri a les pinyes, sobretot a l'última. Acabàvem amb un vano de 5 i tots molt contents. Aquí sota, el 4de7a, foto de @castellistica, amb qui vaig estar fent-la petar força estona.

I ara repassant una mica les altres colles, els qui obrien rondes eren els Castellers de Cornellà, que començaven amb el 4de7a. L'any passat van perdre els castells de la gamma alta de set i fer-lo era molt important per a ells. Va pujar al segon peu força bellugadís, obert per dalt, una mica lent, però molt ben defensat. Em comentaven després que havien de fer-lo malgrat que fos un xurro o que duguessin poca pinya, i així va ser. Ara esperem que el puguin anar fent més sovint i que hi puguin afegir el 5de7, potser al Corpus diumenge vinent.

Van acabar la primera actuació en dos anys amb tres castells de set amb el 3de7, més ràpid i molt maco, i el 4de7, amb no gaires bones mides. Segons em comentaven, tenien força novetats als troncs i, segons es veu, la canalla comença a ser més ràpida --i això que els hi mancava una nena força important. Tot plegat, doncs, permet d'albirar una certa recuperació dels liles, si és que la progressió no s'esguerra, i si es van engrescant per #seguircreixent.

Els segons eren els Matossers de Molins. A partir d'ara tot són castells de sis, que costen més d'explicar. Els molinencs van fer un 3de6 amb poca pinya i amb mides molt estranyes, van seguir amb un 2de6 molt lent que feia patir una mica i van acabar amb un 3de6a que semblava força maco malgrat que diria que el pilar feia moviments estranys abans de quedar despullat.

Esparreguera, també molt limitats de camises, van fer un 2de6 molt plàcid i un 3de6 encara més plàcid, i van renunciar a la tercera ronda, que era optativa. Aviam si la seva presència és més continuada fins i tot quan puguin tornar a fer castells de set amb assiduïtat.

Seguien Castelldefels, als quals jo diria que els hi faltava gent de tronc important, i que també amb problemes de camises van fer el 4de6 per començar, que va demostrar que la feina que han anat fent està tenint resultats: els darrers dos anys a la Trobada havien fet una mica allò que se'n diu arrossegar-se, i ahir si més no aquest 4de6 va exhibir un tronc treballat propi d'una colla més seriosa. Fet i fet, van acabar l'any passat amb una intent desmuntat de 4de7. En segona ronda provaven el 2de6, i jo que estava fent fotos em vaig començar a neguitejar veient que les mides es desfeien força ràpidament. Així, vaig posar-me a la pinya i vaig mirar de cua d'ull com els segons es regiraven, la canalla pujava a empentes i rodolons i tot plegat es consumava amb una defensa força xunga. Per acabar, un 3de6 desmuntat perquè la canalla no acabava de passar: primer l'acotxadora va dubtar molt a dosos, i tot seguit l'enxaneta, després d'un estira i arronsa, va decidir baixar. Al cap i a la fi, diria que sempre acaben desmuntant algun castell, els grocs.

Per acabar, els Castellers de Sant Feliu, amb molts mocadors verds de l'Hospitalet als seus troncs, van començar desmuntant el 3de6a també per indecisions de la canalla. Van seguir amb el 4de6, força maco però una mica lent, i finalment van tornar-hi amb el 3de6a, que segons m'indiquen va ser molt treballat a terços.

En fi, quina pallissa de crònica. Això, si no es fa amb una mica de gràcia, és una merda. Doncs a la merda.

Després dels castells ens van donar sopar, però jo no tenia ganes de fer cua i em vaig cruspir un entrepà que duia. Un grup de rumba una mica així del Baix va acaronar les nostres oïdes, mentre la majoria dels castellers de les colles seien en rotllanes autistes i la feien petar entre ells. Jo, per la meva banda, molt taciturn, anava voltant com una ànima en pena, fins que vaig començar a xerrar amb l'Albert de Cornellà. Després vaig tornar al cercle autista de la Colla, que començava a animar-se una mica més, i també a despoblar-se. Al final, quan començava el karaoke, només hi quedaven els jovenets. Quan érem ja molt pocs i era a punt de tocar el dos, vaig estar amb el segon del pilar de Cornellà animant-nos mútuament; ell em deia que hem de fer aquest any, sí o sí, el salt al 4de8, per no quedar estancats. Cert és, tant de bo. Si més no les proves netes van força bé. En fi, la majoria dels que estem en l'espectre dels vint anys vem anar a la festa de la Percussió, però de sobte, a quarts de dotze, no hi quedaven birres, i vem tirar cap a la Closca, on hi havia força gent. Aquí sota, el segon del pilar; ja podia estar content:

I encara molt taciturn vaig fer cap a casa meva, on vaig mirar quatre coses i vaig clapar-me de seguida. Avui gairebé anàvem al riu Llobregat, però com que jo no en tenia gaires ganes, una curiosa absència de darrera hora ha fet que dessistís.

I això és tot. Fotos.

P.D. Segons la Mar, les novetats a canalla van ser les següents: la Ylènia va fer per primer cop d'enxaneta en una agulla al 3de7a; també va fer d'acotxadora a la torre del 5; per altra banda, el Pau va fer de dos al 4a i 3a.

Quarts de quatre, bon hora per començar a escriure alguna cosa, baldament sigui infringint la normativa ja d'entrada. Que se l'entaforin pel ses!

Ahir, havent dinat, pujàvem a l'Autocorb --funest nom còrvid, inescaient a un mitjà de transport!-- amb la lleugera ressaca de la final de Copa. Mirava de llegir els «tirosos vocables» d'Espriu, però no estava gaire per la feina, i just quan m'embalava una mica: patapam, catric-catrac, ja érem als Camps Elisis. Els Camps Elisis de París amb la nòria de Londres, tot força més casolà: l'Aplec del Cargol de Lleida, molt de penya de l'espardenya i de xarrups de suquet en cloves de mol·luscs bavallosos i tal i tal. Les emanacions de cervesa vessada pel recinte de les barraques eren una invitació al mam tal com digué aquell jueu, «preneu i beveu-ne tots», sang vessada per [a] nosaltres en remissió dels pecats. I així férem.

Un cargol cerveser ens indicava l'indret dels castells i ens convidava, altre cop, a fer la birra amb els braços oberts. Ens enfaixàvem a l'ombra al costat de la glorieta i tancàvem la pinya dels pilars d'entrada, feina senzilleta i així com per quedar bé abans d'encetar una diada molt tranquil·la que a mi, personalment, em va agradar molt. Ja tenia ganes d'una actuació així, sense pressió, sense forçar gens, per gaudir dels castells i de l'ambient. I així fou.

Els castells no van tenir gaires complicacions i no hi ha gaire res a destacar. Vem començar amb el 3de7, vem seguir amb el 4de7a i vem enllestir amb un 4de7. Els castells estaven força bé de mides, força ben parats, força sense maldecaps, i amunt i força equilibri valor i seny. I un pilar de cinc per cloure-ho-hi. Com a novetats, que jo sàpiga, hi van haver nens que van estrenar-se en posicions diferents, però tot i que m'ho van resumir no ho tinc gens clar, i el Jonàs, que jo sàpiga, va fer de terç, per primer cop, en un castell de set, al 4de7. D'altra banda i segons la foto, sembla que el 4de7a tenia un rengle al Papiol; pot ser.

Com a cosa a destacar, el cap de colla no va anunciar quins castells faríem a plaça després d'assaig. Jo calculava que serien 3, 4 i 3a, però vaig errar-la amb el de l'agulla. Malhaja el maleït malastre de malson malastruc! Targeta vermella.

Pel que fa als Castellers de Lleide, bona actuació també per a ells, amb 3, 4 i 5de7, també amb força facilitat, i amb un 5 una mica remenat i amb algun problema a la torre. Benhaja el beneït bonastre de bona benastrugança!

En acabat, foto amb el cargol gegant cervesaire, i en fila cap al local dels lleidatans, un local molt escaient per a una colla però que canta com una cloïssa enmig del barri vell. I així, amb aquesta sentència, relliguem escaiences, mol·luscs i cargols cervesaires i podem anar cercant al teclat el punt final d'aquesta crònica de merda.